LA CORRUPCIÓ QUE TOT HO EMMERDA

LA CORRUPCIÓ QUE TOT HO EMMERDA

És un fet universal que sempre ha hagut governants que han pres el pèl a la gent i s’han omplert les butxaques ignominiosament. Ho han pogut fer perquè estan dotats amb unes mans llargues i porten genèticament l’habilitat corresponent. Com aquests individus saben que sols n’enxampen uns pocs, de vegades es confien massa o se’n descuiden; o hi ha algun xivato que se’n va de la llengua. En tot cas, la temptació és tan forta que tots no saben contenir-se, i s’emmerden.

Després tot depèn de la xamba. Quan el cas dels vestits de Camps, el president gallec Feijoo digué: és que Paco ha tenido muy mala pata! Volent dir que sinó, apa i a viure. Les jugades poden eixir-los bé o regular; malament del tot, mai, perquè com no han tornen tot el que han “aconseguit”., sempre els en queda. La lògica dels governants corruptes és la dels gàngsters de Xicago. O com diria Rus, tira-li sense por, xe, que la gent és molt burra.

Aquests personatges necessiten via lliure per a poder estudiar les estratègies més convenients i assegurar-se la impunitat. Abans, quan no hi havia democràcia, feien el que els convenia o els rotava, però ara han de dissimular un poc i ajustar-se. Si disposen de majories absolutes tot és més fàcil, i per això les cerquen amb deler. En cas contrari, han de fer pactes, i la cosa és complica i s’han d’espavilar més.

¿Què és millor, una majoria absoluta o un govern de pactes? Per experiència sé que els pactes són millor. Quan pacten dos o més partits uns vigilen els altres, perquè no se’n refien del tot. Em referiré, una altra vegada al cas que millor conec, perquè el protagonitzí durant vuit anys (1995-2003) al meu poble, Silla (l’Horta de València. 18.000 habitants i escaig).

El Bloc, EU, UV i el PP formàrem un pacte. Enfront hi havia els socialistes, als quals els faltava un regidor per a la majoria. L’alcaldia la tinguérem EU i els nacionalistes, en aquest cas jo, perquè d’altra manera no s’hauria pactat res, ja que teníem decidit no votar la dreta, ni estant borratxos; els populars i els regionalistes, doncs, s’hagueren de conformar.

¿Funcionà aquell govern tan heterogeni? Jo crec que sí i la majoria de la població també ho creu. Els més disgustats foren, evidentment, els dirigents socialistes, perquè estaven a l’oposició, i finalment també els populars, pel poc que se’n pogueren aprofitar, malgrat que eren els qui més regidors aportaven, cinc.

Curiosament i a bou passat, també es disgustaren els del meu partit, que varen proscriure aquests vuit anys de la memòria històrica del partit. En conseqüència, Empar Hostalet i jo ens sentírem i ens sentim proscrits. Però aquesta és una altra història, que algú, que no jo, haurà d’explicar.

La pregunta és si hi hagué corrupció a Silla durant aquells anys. Doncs, jo creia que no, però ja no puc jurar-ho, perquè ara em diuen que hi hagué qui acceptà diners, d’amagat evidentment, o siga algú que féu l’egipci. Espere que ara que als populars se’ls ha acabat la impunitat, la gent perdrà la por i cantarà.

En aquest tema de la corrupció hi ha relacionat, presumptament, el líder local Isidro Prieto (Isidrín per als seus col·legues) que ix cada dia als diaris, com a investigat o imputat per una sèrie de “problemes” relacionats amb la seua activitat política. Pel que es veu, la fiscalia i la guàrdia civil el tenen en el punt de mira, com a diputat de carreteres de la Diputació, com a empresari de privilegis, com a inventor d’una ONG fantasma, etc.

La militància local popular del poble està molt afectada i pràcticament s’amaguen de vergonya. Algú m’ha comentat que ja s’ho esperaven i fins i tot m’han recordat que m’ho advertiren. Als quioscs cada dia s’acaben els diaris.

Han estat les confessions del famós arrepentido Benavent, que és qui ha denunciat tota la trama de Rus i els seus adlàters, qui a informat de Prieto, posant-lo en una situació tan difícil. Malgrat tot, no li desitge cap mal i espere que tinga alguna possibilitat de justificar-se.

Tot el que està aflorant en aquest tema de la corrupció em fa comprendre que en un país on els seus polítics i màximes figures no són precisament honrats, hi haja tanta picaresca i pocs escrúpols entre la crema i nata del país. A més dels abusos i corrupció de la pròpia administració, hi ha la dels grans empresaris, de les elèctriques, de la telefonia, dels bancs, dels constructors...

Ara la pregunta a fer-se és per què en una societat dirigida per gent de moral tan tenebrosa i injusta, els ciutadans rasos hauríem d’ésser uns angelets? Quines penques aquesta gent, que segons de qui es tracte, tenen una distinta vara de mesurar. Una per a “ells”, que són la minoria, amb botins i infantes inclosos. I una altra molt distinta per a "nosaltres", els ciutadans normals, que som la majoria.

Ells que són els més patriotes (viva España), gent d’ordre i d’anar a missa, poden defraudar hisenda, cobrar en B, pagar en negre, no declarar l’IVA de les factures... Ho estem veient en tots els casos de corrupció que apareixen a la premsa. Contràriament, nosaltres hem de pagar-ho tot i i muts i a la gàbia. Sempre que toque aquest tema m’indigne tant que acabe reclamant l’anarquia per al poble.

Que cap corrupte s’amoïne, però, perquè els valencians, com deia Rus, som uns burros i ignorants. Ja passava quan Franco, que quan s’acollonava se’n venia a València, on li omplien la plaça: Franco, Franco, Franco. Estos són mis poderes, cridava el dictador, amb aquella veueta de castrati. Alguns tornaven a casa afònics. Després han continuat cridant, al PP fins a quedar-se afònics també.

Al país valencià, des que els socialistes feren figa, sempre ha guanyat el PP, que han estat més de dues dècades fent el que s’està denunciant. La majoria els han votat! Així que visca Rita, que visca Camps, Rus, Ripoll, C. Fabra, els germans Blasco... i que visca Isidrin Prieto. O, com diria l’histriònic i lamentable Rus, que visca la mare que els ha parit!

DIÒGENES EL CÍNIC I 'SITO' RUS

DIÒGENES EL CÍNIC I ‘SITO’ RUS

Fa més de 2300 anys, el filòsof Diògenes el Cínic aparegué per l’àgora d’Atenes, a plena llum del dia, amb un cresol encès. Anava dient que cercava homes honestos i que no en trobava cap. Imaginem-lo ara, pels nostres pobles i ciutats, cercant polítics honestos: en trobaria molts? Sí que en trobaria, però pocs; dels populars, ningú.

Diògenes, que vivia amb una manta, un sarró i un bastó, pràcticament a l’aire lliure i refugiant-se en un tonell, creia en la virtut i menyspreava els honors i les riqueses. Deia que el savi s’ha d’alliberar dels desitjos i reduir al mínim les seues necessitats. Un dia, el mateix Alexandre el Magne, delerós per veure’l, l’anà a visitar i com quedà meravellat amb l’enraonada que tingueren, volgué obsequiar-lo. Demana’m el que vulgues. Doncs, aparta’t, perquè em tapes el Sol, li contestà Diògenes.

Vint-i-tres segles després, la fiscalia i la guàrdia civil pel seu costat, i la premsa per l’altre, i per descomptat el veïnat, tots estem convençuts que en el PP valencià no hi ha ningú que no estiga corromput. El mateix Rajoy ho ha reconegut, dissolent la direcció i nomenant una gestora. Desesperat, s’haurà dit que a quina mala hora digué en un míting: te quiero, Rus, coño. Precisament ara, el cas Taula o Rus ha acabat amb qualsevol esperança que ningú em vote, haurà pensat.

Doncs, molt bé, finalment el PP ha caigut estrepitosament. Sols falta que amb l’actuació de la justícia, recuperem tot el que han furtat, i que els imposen el càstig que mereixen i que el poble siga venjat. Ja sabeu que jo crec en la revenja civilitzada que practiquen els jutges en nom del poble.

Però deixar sols en mans de la policia, de la fiscalia i dels periodistes la recerca de les malifetes d’aquesta gentola, potser que siga insuficient. Per això crec que els nous governs han de fer una neteja en profunditat del merder que s’han trobat quan han accedit a les institucions. De cap a cap de l’administració, fins als darrers ajuntaments. Els ciutadans tenim l’obligació d’aportar tot el que sabem. Jo, en el cas de Silla, ja he anat fent-ho.

Sempre he defensat que crec en el dret del poble a mostrar de manera contundent el repudi dels corruptes; amb “escratges” o siga amb escarnis, fins i tot. Perquè, per molt que els fem, els corruptes saben que la gent tenim tendència a oblidar-nos-en, al cap d’un cert temps. Saben que acabem acostumant-nos-en, perquè ho han vist i experimentat, compten amb aquest factor i pensen: ens faran pagar quatre xavos, ens posaran a la presó uns pocs anys i... a viure!

‘SITO’ RUS

També volia referir-me al personatge estrella d’aquests dies, a ‘Sito’ Rus, com era  conegut pels companys de l’institut de Xàtiva, on començà a convertir-se en la figura grotesca en què ha esdevingut. De ben jovenet ja mostrava un bon caràcter, divertit i histriònic, que el feia el més simpàtic de l’institut, on practicava el paper entre don Pio i ‘el xiquito de la calçada’, que a la llarga li hauria de donar tan d’èxit en el partit.

Curiosament, també era un xivato. Encara que els més amics l’advertien perquè mantinguera la llengüeta quieta, era un bocamoll i de fet, en el pati, més d’una vegada algú el cercà per a escalfar-li la cara, cosa de la qual es lliurava perquè la seua quadrilla el protegia.

Sito, que era aplicat i bon estudiant, amb bones notes, duia bé el tema de la política i era de la OJE, cosa que agradava al famós professor falangista Sanchis. Tenia problemes, però, amb la gimnàstica, concretament perquè no podia saltar el poltre. De tota manera i premonitòriament, sempre hi havia qui l’ausava, espentant-lo pel cul.

Quan acabà el batxillerat ja estava convençut que tenia el món per a ell, sencer: jo arribaré molt alt, deia als amics (i mira on ha arribat, em diu el meu informador). La seua quadrilla era memorable, composta pel millor de cada casa, sempre amb diners a la butxaca, que podien permetre’s anar a Eivissa a fer el hippy (mándame dinero, papá). El llistat que m’han fet arribar comptabilitza 22 d’aquells joves, de Xàtiva i de Manuel.

Un d’aquells col·legues de l’institut, el millor amic que tenia, era el famós lladregot d’Imelsa, Benavent, que en aquella època ja tenia clar que si convenia vendre un germà, el venia. Ja era un traïdoret i un embolicador de mena, em diuen. Era més llest que Sito, més cautelós i preferia anar pel darrere, en lloc de donar la cara. En efecte, sembla que per salvar-se ell, se n’ha anat de la llengua, ha cantat i ha traït l’amic.

O siga que els qui han encès la traca final de la falla popular han estat aquests pillastres de Xàtiva, de vides tan exemplars. A continuació de la traca de Rus, cremarà i molt bé, la falla, perquè té bons ninots i està ben feta: Barcenas, Camps, Rita, Rato, Matas, Cospedal, Arenas, Grau, Cotino, Castellano, Rus... Al caramull, Rajoy. No hi haurà cap ninot indultat, ho ha dit Pedro Sanchez. De les quatre escenes, la més grandiloqüent serà la valenciana.

Visca València o, com diria Sito Rus, visca la mare que ens ha parit, xe!

 

NAVAIXES D’ALBACETE, A BON PREU

NAVAIXES D’ALBACETE, A BON PREU

Parle amb Toni, que incomprensiblement encara és del PP, sobre el fracàs de Rajoy per a formar govern. L’amic, que ho és de la família, perquè els pares varen estar junts al front de Terol, i de qui ja he parlat altres vegades, està passant molta vergonya, em diu, pel trist paperot que està fent el seu partit. Tots els partits l’estan fent, li dic.

Ell defensava Rajoy, però ara ja està convençut que no, perquè ha gestionat molt malament el tema de la corrupció; per la prepotència; per haver-se encapsulat; a més de la seua incapacitat a cercar una solució per a Catalunya. Ara, ja ho veus, em diu, tampoc no té amb qui pactar. També creu que no han estat molt encertats els equips de què s’ha rodejat, especialment la Cospedal, de la qual sempre ha desconfiat i algunes vegades me n’ha malparlat.

Em diu que en el partit ja estan esmolant les navaixes. Qui m’ho havia de dir, s’exclama. Evidentment, Toni està molt afectat. Com m’agrada la ironia de sal grossa i li tinc confiança, li dic que la senyora Cospedal, que ha estat reina de la fira d’Albacete i presidenta autonòmica, com ara no tindrà res a fer, podria organitzar una empresa de vendre navaixes i, sense moure’s del Parlament, oferir-ne a bons preus, a tots els partits, grossos i menuts. Floriano i Hernando podrien fer-li de comercials i el negoci els podria eixir rodó. A més dels populars, els socialistes també en comprarien, perquè tenen experiència.

Toni no està per a bromes i el comprenc. Tampoc jo hauria d’estar-ho, pel meu partit, el Bloc. A mi, però, els vint-i-dos anys que tinc més que ell, m’ajuden a desdramatitzar les coses. Al cap i a la fi, la llista dels actes de caïnisme dels partits que he vist i de les navaixades, és llarga i prolixa. Fem una repassada pels partits estatals i pels autonòmics; també pels dels PPCC, terme en el qual Toni si que hi creu, encara que sols m’ho confessa a mi.

Toni posa la mateixa cara anguniosa que, aquests dies, en Rajoy i la seua tropa. Em sap greu pel meu pobre amic, però li dic que els qui s’han d’amoïnar són els qui han d’afrontar els judicis que estan en marxa i els que vindran a continuació, perquè el fenomen no para. Hauran de tornar els diners que han pispat, aniran uns anys a la presó, i passaran a la història com uns xoriços i uns indocumentats, encara que rics.

Toni, tu no tens res a amagar, sols que has estat un ingenu i has col·laborat innocentment. Al món n’hi som molts i precisament d’això se n’aprofiten els poca-vergonya, li dic. Com ell llegeix el que vaig escrivint i sap les contrarietats que he hagut de suportar, em mira i em somriu. Realment riem per no plorar.

La informació que ens hem intercanviat de les respectives famílies és positiva; ell continua amb la seua feina docent i jo porte bé la jubilació amb unes analítiques acceptables. Aleshores esmorzem, com fem periòdicament, continuant la tradició paterna.

Em comenta que no li agradà el meu darrer article sobre la venjança. Alguns lectors m’han escrit dient-me el mateix. Això és perquè us creieu la retorçuda idea del perdó, que us infonen els rectors, perquè precisament la història de l’església és de revenja pura i dura; de fet, sols creuen en el perdó en profit propi. Per això justificaren (justifiquen) els assassinats del franquisme, i estan a favor que no es remoga res d’aquella barbàrie.

Ens n’hem d’anar, ell a classe i jo a passejar i fer salut. Fent-nos la darrera, em comenta les picabaralles que s’estan organitzant sobre l’assistència o no de les autoritats a les processons i a missa. En aquest tema pensa com jo i sempre ha defensat que jo no anara mai a cap acte religiós, quan era alcalde. Està d’acord que no s’ha de fer política amb la religió, o siga amb l'aconfessionalitat de l'Estat i que el seu partit no està encertat, defensant tot el contrari.

És que estem molt verds en democràcia, Toni, i hi ha molta hipocresia. Ja veus com han quedat el beats del teu partit, com Cotino. Ens riem recordant quan volgué convèncer-me que entrara amb ell a l’església, un dia del Crist que vingué a Silla: alcalde, vinga a missa, que allí ens volen a tots... Ves, ves i demana perdó, so beata, pensí.

Sobre l’afer del Punt, aquests dies estic contestant molts lectors que volen saber més coses. Com estic esperant una resposta del director, que encara no s’ha dignat a fer-ho, les dues coses que els transmet és que pot haver-hi, al darrere de la depuració  de què hem estat víctimes, la mà tenebrosa d’Eliseu Climent.

També els informe que m’he donat de baixa de la subscripció del diari. Precisament el Punt/Avui és un dels mitjans més beneficiat de les subvencions catalanes (Convergència pura i dura). Només em faltava saber això. Els dic que, emulant Francesc de Borja, jo també he jurat no servir mai més cap senyor que em puga estafar. A bona hora, em diu Toni.

Tens algun tuït preparat? Li l’he portat escrit: Podem i els seus afins, al Bloc han deixat fora; doncs, millor sols i a la vora, que no malament i dins. Ací cadascú va per ell, com a Beniparrell (no ho dic pel poble en concret, sinó per fer-ho en verset).

EL MISERABLE ESPECTACLE DEL PP. ALERTA AMB EL PSOE

EL MISERABLE ESPECTACLE  DEL PP. ALERTA AMB EL PSOE

No sé per quina raó la venjança està tan mal vista, quan ha estat la inspiració de tantes gestes, de tanta literatura, de tantes discussions i, lamentablement, de tantes guerres, o siga de la història. Venjar-se és respondre amb un càstig equivalent, als qui ens han damnat. La llei del Talió és això i pràcticament tots els drets penals mundials són adaptacions.

En aplicació d’aquest dret, des dels primers moments de la història els homes, quan han estat vilipendiats, espoliats, en definitiva damnats, han reclamat venjança, o siga ésser rescabalats pel dany sofert. En tot el món civilitzat, en tots els codis civils i penals, a més del dret de defensa hi ha el dret de revenja, encara que es diga amb eufemismes.

Exigir la venjança no és en absolut reclamar el linxament de ningú o prendre’s la justícia per la mà, sinó exigir que els tribunals apliquen justícia fent que els culpables paguen pel mal que han fet. Un gran avanç de la humanitat és deixar la venjança en mans dels tribunals, que han de tractar a tots per igual.

Açò ve a compte de la sèrie de judicis que estan en marxa: Nós, Gürtel, Púnica, Bádenas, Rato, Blesa, Bànkia, Eres, Pujols... Quin país de xoriços! A banda que ens alegrem que finalment els hagen dut als tribunals, caldrà que vigilem perquè a tots els menyspreables encausats se’ls aplique la mateixa justícia, no siga cosa que finalment tot quede en res o en molt poca cosa, començant per la trista princesa, que segurament serà exonerada.

Els treballadors que han patit les actuacions del govern contra els seus drets, la població empobrida, la joventut sense futur, els qui hem patit les retallades sanitàries... Els qui hem estat hipotecats de per vida a pagar els rescats bancaris, les fallides faraòniques dels polítics... hem de ser venjats, per la justícia. D’altra manera, entraríem en un procés de deteriorament, de desconfiança i d’indignació del poble cap a les institucions, d’abast incalculable.

En aquest article vull posar de relleu el miserable espectacle que està oferint el PP, que són els responsables de la major part de la corrupció i de les retallades dels nostres drets. Ens han fet patir una hecatombe d’enormes dimensions. Les hecatombes a Grècia eren festes en honor d’alguns déus (Apol·lo, Atenea, Hera) amb sacrificis d’animals,. La paraula hecatombe ha acabat significant, també, una gran destrossa amb moltes víctimes, una gran calamitat.

Fins ara hem estat nosaltres els qui hem patit la major de les hecatombes, des de la guerra civil, amb els milers de víctimes que han provocat els del PP. Ara, però, ha arribat l’hora de la seua i per això posen la cara de cadàvers que posen, els pocs que s’atreveixen a donar la cara, perquè molts estan desapareguts o amagant-se. Tota la prepotència de què han fet gala aquests anys, i tota la fel amarga que han anat destil·lant i escopint-nos, ara se l’han d’empassar ells.

Ara bé, es resisteixen, tal com feien els cents bous grecs que sacrificaven als déus (ἑκατόν, cent i βοῦς, bous). Per això volen reinterpretar els resultats electorals del 20D. Qui les ha guanyades? Com no les guanya qui treu més vots, sinó qui pot fer aliances i un govern i com amb el PP ningú vol fer parella, ni trios, per què presumeixen que les han guanyades, quan les han perdudes?

En la situació desesperada en què es troben, tracten d’ensarronar els socialistes, amb una “gran coalició”, que en realitat seria una gran traïció. Si no accepten, també es conformen que els deixen governar amb els ciutadans, amb l’abstenció socialista. Quina barra que tenen! Diuen que altre govern que el d’ells seria un desastre, i ho diu Rajoy!

Supose que els socialistes no cauran a la trampa, encara que com viuen en un estat permanent de contradiccions, pot passar qualsevol cosa. Però si cedeixen serà com posar-se una corda al coll i suïcidar-se col·lectivament En aquest cas jo ja tinc preparades unes absoltes que són els responsoris i versets en honor dels difunt, que cantaven quan jo era escolanet: por las almas socialistas, todos debemos llorar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes Pedro Sánchez, la Susana i los barones, Zapateros y Chacones, a Felipe y los palmeros... sin alivio ni consuelo, por dejarse encular..., , que Dios los saque de penas y los lleve a descansar.  

No crec que arribem en aquest punt, perquè un pacte d’esquerres és possible, a la portuguesa. Sols hi ha el “problema” català, però jo crec que els nacionalistes votaran aquest govern, o s’abstindran. Més greu és el posicionament, en contra d’aquest pacte, dels barons més carques o mòmies socialistes, inclosa la matrona tartèssia, amb l’excusa de Catalunya, precisament.

Una advertència final és que si guanya el debat socialista el sector carca, els clams demanant venjança, que fins ara s’han adreçat contra el PP, es reconduiran i també els inclouran. La major part del país ha demanat un canvi, que comença per fer fora Rajoy, que és el polític pitjor valorat de tots, segons les enquestes. La seua continuïtat en el govern seria incomprensible. Diccionari en mà, els miserables sols mereixen el menyspreu, perquè els seus atributs són la vilesa i l’abjecció.

Ara, la meua oferta de tuïts, per si ningú vol fer-los seus i difondre’ls: “Si el PSOE s’equivoca i deixa governar el PP, ja poden donar-se picar soleta, perquè el de la coleta acabarà fent-los malbé”. “Entre Marees, Sí que és pot i Compromís, han format un bon pastís. Tot no és o blanc o negre, més aviat tot és molt gris”.