diumenge, 31 de gener de 2016

DIÒGENES EL CÍNIC I 'SITO' RUS




DIÒGENES EL CÍNIC I ‘SITO’ RUS

Fa més de 2300 anys, el filòsof Diògenes el Cínic aparegué per l’àgora d’Atenes, a plena llum del dia, amb un cresol encès. Anava dient que cercava homes honestos i que no en trobava cap. Imaginem-lo ara, pels nostres pobles i ciutats, cercant polítics honestos: en trobaria molts? Sí que en trobaria, però pocs; dels populars, ningú.

Diògenes, que vivia amb una manta, un sarró i un bastó, pràcticament a l’aire lliure i refugiant-se en un tonell, creia en la virtut i menyspreava els honors i les riqueses. Deia que el savi s’ha d’alliberar dels desitjos i reduir al mínim les seues necessitats. Un dia, el mateix Alexandre el Magne, delerós per veure’l, l’anà a visitar i com quedà meravellat amb l’enraonada que tingueren, volgué obsequiar-lo. Demana’m el que vulgues. Doncs, aparta’t, perquè em tapes el Sol, li contestà Diògenes.

Vint-i-tres segles després, la fiscalia i la guàrdia civil pel seu costat, i la premsa per l’altre, i per descomptat el veïnat, tots estem convençuts que en el PP valencià no hi ha ningú que no estiga corromput. El mateix Rajoy ho ha reconegut, dissolent la direcció i nomenant una gestora. Desesperat, s’haurà dit que a quina mala hora digué en un míting: te quiero, Rus, coño. Precisament ara, el cas Taula o Rus ha acabat amb qualsevol esperança que ningú em vote, haurà pensat.

Doncs, molt bé, finalment el PP ha caigut estrepitosament. Sols falta que amb l’actuació de la justícia, recuperem tot el que han furtat, i que els imposen el càstig que mereixen i que el poble siga venjat. Ja sabeu que jo crec en la revenja civilitzada que practiquen els jutges en nom del poble.

Però deixar sols en mans de la policia, de la fiscalia i dels periodistes la recerca de les malifetes d’aquesta gentola, potser que siga insuficient. Per això crec que els nous governs han de fer una neteja en profunditat del merder que s’han trobat quan han accedit a les institucions. De cap a cap de l’administració, fins als darrers ajuntaments. Els ciutadans tenim l’obligació d’aportar tot el que sabem. Jo, en el cas de Silla, ja he anat fent-ho.

Sempre he defensat que crec en el dret del poble a mostrar de manera contundent el repudi dels corruptes; amb “escratges” o siga amb escarnis, fins i tot. Perquè, per molt que els fem, els corruptes saben que la gent tenim tendència a oblidar-nos-en, al cap d’un cert temps. Saben que acabem acostumant-nos-en, perquè ho han vist i experimentat, compten amb aquest factor i pensen: ens faran pagar quatre xavos, ens posaran a la presó uns pocs anys i... a viure!

‘SITO’ RUS

També volia referir-me al personatge estrella d’aquests dies, a ‘Sito’ Rus, com era  conegut pels companys de l’institut de Xàtiva, on començà a convertir-se en la figura grotesca en què ha esdevingut. De ben jovenet ja mostrava un bon caràcter, divertit i histriònic, que el feia el més simpàtic de l’institut, on practicava el paper entre don Pio i ‘el xiquito de la calçada’, que a la llarga li hauria de donar tan d’èxit en el partit.

Curiosament, també era un xivato. Encara que els més amics l’advertien perquè mantinguera la llengüeta quieta, era un bocamoll i de fet, en el pati, més d’una vegada algú el cercà per a escalfar-li la cara, cosa de la qual es lliurava perquè la seua quadrilla el protegia.

Sito, que era aplicat i bon estudiant, amb bones notes, duia bé el tema de la política i era de la OJE, cosa que agradava al famós professor falangista Sanchis. Tenia problemes, però, amb la gimnàstica, concretament perquè no podia saltar el poltre. De tota manera i premonitòriament, sempre hi havia qui l’ausava, espentant-lo pel cul.

Quan acabà el batxillerat ja estava convençut que tenia el món per a ell, sencer: jo arribaré molt alt, deia als amics (i mira on ha arribat, em diu el meu informador). La seua quadrilla era memorable, composta pel millor de cada casa, sempre amb diners a la butxaca, que podien permetre’s anar a Eivissa a fer el hippy (mándame dinero, papá). El llistat que m’han fet arribar comptabilitza 22 d’aquells joves, de Xàtiva i de Manuel.

Un d’aquells col·legues de l’institut, el millor amic que tenia, era el famós lladregot d’Imelsa, Benavent, que en aquella època ja tenia clar que si convenia vendre un germà, el venia. Ja era un traïdoret i un embolicador de mena, em diuen. Era més llest que Sito, més cautelós i preferia anar pel darrere, en lloc de donar la cara. En efecte, sembla que per salvar-se ell, se n’ha anat de la llengua, ha cantat i ha traït l’amic.

O siga que els qui han encès la traca final de la falla popular han estat aquests pillastres de Xàtiva, de vides tan exemplars. A continuació de la traca de Rus, cremarà i molt bé, la falla, perquè té bons ninots i està ben feta: Barcenas, Camps, Rita, Rato, Matas, Cospedal, Arenas, Grau, Cotino, Castellano, Rus... Al caramull, Rajoy. No hi haurà cap ninot indultat, ho ha dit Pedro Sanchez. De les quatre escenes, la més grandiloqüent serà la valenciana.

Visca València o, com diria Sito Rus, visca la mare que ens ha parit, xe!