diumenge, 4 de gener de 2009

MORI EL BORBÓ

Article publicat al Setmanari el Punt, de 28 de desembre de 2008

MORI EL BORBÓ

Que conste que em referisc a Felip Vè, Borbó, perquè jo sóc també dels qui no volen que es mora ningú (especialment si no li convé, que digué Espriu referint-se a Pla). El cas és que durant la Guerra de Successió els nostres avantpassats cridaven “mori el Borbó!” perquè preferien Carles d’Àustria, que ens assegurava els Furs i tot això. Ara hem vist que un diputat d’Esquerra Republicana ha dit en públic el mateix, que mori el Borbó en pla metafòric, i no li han dit res, contràriament al que els ha passat als joves que cremaren la foto del rei (sols li ha fet un retret el carpetovetònic Bono, dient-li “primario” i mira qui parla). Tot s’explica, segurament, perquè a Zapatero li fan falta els vots d’Esquerra. Però, arran de l’afer, m’agradaria reflexionar sobre si podem dir o no que es mora ningú, o que se’n vaja a la merda, o, com li contestà un diputat de l’època de Sagasta a un contrincant que no havia entès el seu discurs: - Es que su Señoria es un burro! Veiem, per exemple, que al Regne Unit en diuen de ben grosses, al Parlament i fora, de qualsevol polític i fins i tot de la mateixa reina, o indaguen la vida privada de l’hereu de la corona, i no passa res... Ací no és així, perquè ací hi ha gent intocable. I això, segurament, és conseqüència de la “transició”o pacte de silenci a què s’arribà quan morí Franco, perquè començaren a guardar-se les formes, a callar-se el que havien fet els franquistes (ara reconvertits) durant el franquisme... i, per damunt de tot, s’acordà que sobre la monarquia i l’Església, mut! És clar que tot açò és una trampa per als vençuts, perquè els vencedors encara no han acabat la festa que iniciaren l’abril del 36. I és que la guerra la guanyaren uns i la perderen altres, i això encara dura. Per tant, crec que ja és l’hora de treure’ns de damunt les hipocresies, sinó no serem europeus de debó. Qui la faça, que la pague i si és un funcionari, càrrec públic, capità general o cardenal, també. A fi de comptes, de qui cobren i de qui viuen és de les contribucions del poble.