LEONARD COHEN

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 28 de juny de 2009

LEONARD COHEN

Per una sèrie de circumstàncies estic sentint-me, cada dia que passa, més decebut, tant que he decidit engegar moltes coses a fer punyetes. Crec que tinc dret a fer-ho i supose que ningú no em donarà la raó, però això m’és igual: c’est la vie. Amb tantes coses que em deceben, sols em faltava fer la declaració de la renda i, després de pagar, llegir en el diari que al diputat Ricardo Costa (els dels trages) li ha eixit negativa! I és que no hi ha Déu! Jo ja sé, des de fa molts anys, que vivim al país dels pinxos de barri i dels lladregots de tota mena, però quan te n’assabentes d’alguna de nova és natural que t’empipes, encara que tinc una experiència curiosa: quan explique que he treballat per a Eliseu Climent durant dotze anys i que no ha cotitzat a la Seguretat Social ni un dia per mi, uns miren cap un altre costat, altres m’aconsellen que m’oblide, i fins i tot els hi ha qui somriuen, segurament pensant que sóc un idiota. Com això darrer és ben possible, doncs encara m’empipe més amb mi mateix. I amb aquestes i altres cabòries, que m’han fet renunciar a anar a reunions, assemblees, dinars de fi de curs, i fins i tot a l’estrena d’una adaptació de Brecht (Baal) que he fet per a l’E.M.T. de Silla, amb aquestes cabòries va i, avorrit i cara a la tele, m’hi trobe amb el Leonard Cohen (Live in London): 'Suzanne', 'Dance Me To The End of Love', 'Hallelujah', 'First We Take Manhattan'... M’he commogut de dalt a baix i sentir-lo m’ha anat tant bé que, per fi m’han entrat ganes d’una cosa: d’anar a Barcelona, quan actuarà el proper setembre. Segurament no ho faré, perquè a setembre pense continuar amb la mateixa mala hòstia d’ara. Ah, també m’ha anat molt bé, aquests dies, saber que vaig a ser avi, però com que tinc seixanta-set anys pense que ja em tocava. Els anys que tinc a sobre són molts anys, evidentment, i els note o em pesen, encara que Leonard Cohen en té vuit més que jo i ací està, cantant al canal 33 de la televisió catalana... No sé, com que tot és un merder, continuaré pensant-hi, però que ningú m’espere.

LA RENDA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 21 de juny de 2009

LA RENDA

S’acaba la temporada de les declaracions de la renda i els qui ens ho deixem per a darrera hora anem de cap; segurament hi posem tant poc d’interés perquè som uns indolents, encara que tinc un amic que ho perquè si ve una guerra, o s’acaba el món o es proclama la República, s’estalviarà de pagar. Siga com siga, s’ha de fer i tothom es troba davant del dilema: a favor de qui vas, de tu mateix o a favor de l’Estat? I si no estàs d’acord amb el comportament de l’Estat, amb el destí que donen als teus diners, què has de fer? En un altre nivell, posats a pagar el que toca, et trobes davant del fet que hi ha qui guanya milions i la declaració li ix negativa, i a tu, que cobres una nimietat, encara t’ix que has de pagar: com s’explica això? Per què a Mario Conde li eixien negatives, i a Solchaga (segons tinc entès), i a tu, pobre miserable, no? I si et poses a pensar, precisament en aquests dies de fer la declaració de renda, tot el que hi ha de corrupció entre els que manen, tot el merder de les contractacions de futbolistes, tots els diners públics que gasten els polítics per presumir de grans polítics, si penses en tot això la declaració de renda et sembla una pressa de pèl. Ho enviaries tot a fer la mà, però com no ets tan mal paio, i com saps que Hisenda no perdona, et resignes i t’hi poses. Recomane, però, tres coses: buscar el consell de gent espavilada, que conega totes les passeres de la legislació i la manera de fer-se l’escàpol sense que t’enxampen; tindre clara la coartada clàssica que in dubio pro reo, o siga que en cas de dubte s’ha d’estar a favor del reu (que és el contribuent); i anar alerta i fixar-te on poses la x de la teua preferència, o siga a què vols que destinen els teus cèntims. Evidentment, és un gran problema que els teus diners es destinaran a coses en les quals estàs en desacord, com les bombes de l’exèrcit, la família reial, etc., però això no té remei, almenys ara mateix, així que si has de pagar, fes-ho, però en dos terminis: per si ve una guerra, s’acaba el món o es proclama la república i et pots estalviar el segon pagament.

LA INFLUENÇA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 14 de juny de 2009

LA INFLUENÇA

Acabe de rebre una nota, des d’USA, d’un blogguer que ha visitat Mèxic no fa gaire i em conta el caos que, pel tema de la grip del porc (que allí diuen influenza, com en anglès i italià) ha organitzat el govern mexicà, tancant escoles, restaurants, cinemes, teatres, bars i comerços i posant carassetes a totcristo; diu que Mèxic és un país de 110 milions d’habitants, amb un sistema de salut pública molt deficient que, davant d’aquest problema, sols ha fet una intensa campanya perquè la gent es rente les mans amb sabó i perquè tothom es tape la boca quan esternude! El meu blogguer també suposa que el Govern mexicà ha exagerat al màxim la situació, permetent que el turisme caiga en picat, per a tenir més arguments per aconseguir més préstecs del FMI, que es repartiran entre els polítics i endeutaran més el país, com, segons em diu, s’ha fet des que hi arribaren Hernan Cortés i la seua tropa de cafres, fins avui. Probablement té raó, al menys en part, però estic llegint a Le Monde diplomatique (Ignacio Ramonet. Mucho más que una gripe), que la tal grip del porc no és qualsevol cosa, sinó que esdevindrà la més greu de totes les grips de la història i això que ara en morim entre 250.000/500.000 persones a l’any. Les condicions de sobreexplotació en què viuen aquests animals, en instal·lacions infrahumanes i atapeïdes, sotmesos constantment a la llum artificial, perquè no facen altra cosa que menjar, cagar i fer pes (120 quilos), són ideals perquè els virus campen al seu aire i es transmuten en aquell magma de calor, pudor i mosques. Concretament es tracta de l’empresa productora de carn de porc més gran del món, que està situada junt a la frontera amb USA, perquè allí les autoritats deixen fer, cobren i miren cap a un altre costat. Allí és on ha començat la que pot ser l’èpidèmia més tràgica de la història, que, per cert, sols es pot combatre amb els antivirals Tamiflu, que elabora una empresa farmacèutica ianqui, on té moltes accions el tètric secretari de Defensa de Bush, Rumsfeld. Continuarem.

GRIP I BARÇA

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 7 de juny de 2009

GRIP I BARÇA

Als qui vivim en aquesta part del món de l’abundància, de tant en tant, ens sorprenen amb amenaces de noves malalties i ens posem a tremolar de por davant la possibilitat que algú ens les apegue, com ara la grip del porc. La nostra és una por atàvica, perquè encara que sabem que immediatament es posen en marxa una sèrie de mesures sanitàries, de manera que en cada passa en resulten afectats només uns pocs i que finalment tot es controla, no ens en fiem. Aquest és el sistema: la gent passem l’ensurt; els polítics tracten de lluir-se; els laboratoris investiguen noves medicines i continuen guanyant més diners... Així que, passat un cert temps, ens n’oblidem: per exemple, qui recorda la grip aviària? I allò de les vaques boges? No vull desmerèixer la faena de ningú ni llevar importància a la prevenció, però em fa l’efecte que esmercem enormes esforços en la salut d’aquesta part del món on, a tot estirar, en aquestes epidèmies, els morts els comptem amb els dits, mentre que ignorem que a l’Àfrica en moren milers i milions, i no solament de grip, sinó de centenars de malalties, per a les quals no tenen ni medicines. I encara en moren més d’una cosa molt pitjor: de fam! Per què no ens alarma que moren milions de criatures, i que la mitjana de vida siga tan baixa, a l’Àfrica, i ací ens alarma que quatre soldats pelats (cap oficial, heu vist?) tinguen una mica de febre? Només que dedicàrem a aquella part del món la dècima part del que invertim nosaltres en atencions hospitalàries, en investigació farmacèutica i en armament, salvaríem Déu sap quanta gent. Perquè amb el que costen les armes que els venem, podríem fer-los escoles i hospitals i carreteres... Ai, Europa; ai, Nord-amèrica; ai, els països rics d’occident! Per això es fa més evident que el Barça dedique enormes esforços a col·laborar amb projectes d’ajuda per tot Àfrica, mitjançant l’UNICEF, i per això vull felicitar-los, a banda de les tres copes. Quin exemple! Ja veureu que no fa res d’això el senyor Florentino! Visca el Barça!

dilluns, 4 / maig / 2009

ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA
Blog del Departament de Filosofia d l'IES Pere d'Esplugues de la Pobla Llarga. 3 de maig de 2009 (www.filosofiaesplugues.blogspot.com)

Com estem a les portes dels exàmens i en plena primavera, o siga que els exàmens els fan quan anem més de bòlid que mai, quan anem més marejats els xics i les xiques, o siga d’eixida. Per això és possible que ens vagen bé alguns consells dels clàssics, avui de Cassiodor (Vària 1,24), de Ramon Llull (Llibre dels proverbis), de Plaute (Cistellaria 103) i d’Ovidi (Ars Amandi 3, 425).
Començarem per Cassiodor, que ens anima a estudiar, amb unes raons contundents: “Quod in iuventute non discitur, in matura aetate nescitur”, o siga que el que no s’aprén de jove, s’ignora de majors. I a continuació, el nostre Ramon Llull ens dóna un consell per anar tranquils i serens als exàmens: “Nemo se bene defendit quando est iratus”, o siga que ningú no es defensa bé, si està irritat, nerviós, entenent que en un examen ens defensem contra moltes de les preguntes, que són com atacs esbojarrats o trampes que cal superar tranquil·lament.
I com estem enamorats, o ho somiem, perquè la primavera la sang altera, la carn fresca envaeix els nostres carrers, els jardins estan en flor i la joventut esclata, i ves a saber, ens pot anar bé l’advertència de Plaute: “Nihil amori iniuriem est”, que l’amor mai no és violència. En el clima de respecte d’uns i altres, les parelles hem de saber que la violència no és l’amor, que el que cal és viure l’amor, respectant-se. I finalment, en aquest tema tenim el mestre indiscutible que fou el poeta Ovidi, que recomanava tindre sempre l’ham preparat, perquè en l’indret de la mar on menys t’ho penses pot haver-hi un peix per a tu, o siga el jove/la jove que esperes: “Semper tibi pendeat hamus: quo minime credis gurgite, piscis erit”.
Que tingueu uns bons exàmens i uns bons amors. Fins setembre.

CORRUPTIO, -ONIS

CORRUPTIO, -ONIS
Article publicat al Punt (edició del P.V) el 31 de maig de 2009

La paraula corrupció ve directa del llatí, i en totes les llengües europees d’alfabet llatí es diu paregut: corruption, korruption, corruzione, korrupció, corrupsionit, korupce, korupcija, korupcia, korupcije, korruptsioon, corrupción, korrupsjon, korrupçao, corruptiei... En coreà, no ho sé, però curiosament en indonesi ho fan paregut a Europa: korupsi; en àrab es podria transcriure per alfasad. En qualsevol dels casos, en tot el món significa el mateix i és curiós que, sent un concepte universal, no s’actue de la mateixa manera a tot el món, davant de la corrupció: ni ho fem els ciutadans afectats, ni ho fan tampoc els corruptes. Hi ha democràcies on la gent no aguanta com ací i exigeixen els caps dels corruptes, que han de dimitir. Per exemple, la caterva de parlamentaris britànics xoriços, denunciats aquests dies per la premsa, que estan dimitint en cadena; o l’ex-primer ministre coreà que, descoberta la cisa, s’ha tirat per un barranc avall; podríem posar-ne més exemples. Ací, però, no passa res, ni a Itàlia, ni a les repúbliques bananeres... ací no dimiteix ningú, ni ningú es fa l’harakiri, sinó que, al contrari, quan ix a la llum algun cas de frau, els implicats encara es fan més forts i, fins i tot, la gent continua votant més per ells! Algú haurà d’analitzar les raons d’aquest estrany comportament, clarament masoquista. i les properes eleccions, si guanyen els xoriços o els honrats, seran una magnífica oportunitat per a formular alguna hipòtesi socio-psiquiàtrica. Llance la idea. Mentrestant, i a banda els xoriços, vull demanar als internautes que visiten el meu blog, on reproduïsc les columnes del Punt, que es posen en contacte amb mi, si són tan amables. M’han fet saber que lligen aquest blog internautes del Canadà, USA, UK, Argentina, França, Croàcia... Increïble! M’agradaria conèixer-los, i seria una sorpresa si entre els francesos hi ha alguna de les nòvies de la meua joventut: una era bretona i l’altra jueva i borgonyona. Mare, això sí que seria una casualitat!