Moniatos

Article publicat el dia 28/02/10

Com sóc d'Albal, poble conegut com del moniato, perquè ens els anys de la fam de la postguerra ens especialitzàrem, ningú em negarà el dret a identificar qui és, dels il·lustres polítics que cobren per ésser-ho, els més moniatos: els socialistes o els populars? Deixe fora la resta dels partits, especialment els nacionalistes, perquè jo en sóc i no vaig a malparlar dels meus.

Evidentment, entenem per moniato una persona amb poc de trellat i que damunt és un poc borinot, i d'això vull parlar-ne; no es tracta, doncs, ni de l'origen del moniato, ni de la seua capacitat vitamínica (100 grams al dia fa invulnerables els xiquets al xarampió, la malària i les diarrees). Tampoc parlaré dels pastissos de moniato ni tan sols insistiré en el refrany que diu: de llegums i moniatos no te'n fies, que fan flatos. Ni, per descomptat, em referiré al seu valor sinònim de penis (un moniato d'un pam i mig).

Em referiré als moniatos polítics. És natural que comence per Zapatero ja que és qui més mana. Per què crec que és un moniato? Perquè és creia i encara es creu un milhomes, capaç de solucionar ell sol tots els problemes del món, fins i tot els que no són de la seua responsabilitat. La prova que se sent milhomes és la manera com ha actuat i com actua davant de la crisi.

La seua visió letífica i tan personalista de la realitat, que en primer lloc li va impedir veure vindre la crisi, així com identificar els responsables, li impossibilita enfrontar-la amb mesures realistes i austeres. Tot al contrari, convençut que l'home és tan bo com suposava el pare sant Francesc, creu que amb mesures de caritat i bones intencions pot tirar avant l'Estat.

Un altre cèlebre moniato és el líder dels populars. Quin fàstic, el seu discurs, que repeteixen tots els seus com una consigna: vaja-se'n, que ara vinc jo! Aquest moniato, que no és tan ingenu com Zapatero, ha vist amb alegria que ningú fa responsables l'Aznar i el Bush, amb els especuladors i les grans màfies de la construcció i de la banca, de la crisi que estem passant. I com si ell fora un angelet i tots els seus foren trigo límpio es dedica a fer encara més difícil la situació i la recerca de solucions, amb propostes impossibles. Quins moniatos, no?

Si férem un repàs de la llista, no acabaríem, perquè de moniatos, com de fills de puta, n'hi ha tants que, si volaren, no veuríem mai el Sol. Per això no continuarem i amb aquesta mostra ho deixarem per avui. És clar que podríem pegar una volta pels moniatars valencians, per exemple per la parella de moniatos antagònics que són Camps i Alarte. Aquests si que donen per a escriure!

També podria fer-ho més directe, referint-me als moniatos del meu poble d'adopció, Silla. Ací encara m'eixiria més la mala hòstia i l'anàlisi moniatera és faria massa insuportable, així que ho deixarem per a un altre dia que em trobe més tranquil. Jo, per a acabar i ja que he començat per Albal, el meu poble i del moniato, vull suggerir a l'alcalde Ramon Marí que mire de fer alguna cosa: alguna conferència sobre les seues virtuts, alguna línia d'ajuda als llauradors perquè mantinguen el seu conreu, alguna gestió per a obtenir la denominació d'origen, algun invent de la pastisseria Galan, algun plat especial del Saló Mediterrani...

Falla Reis Catòlics de Silla

LA FALLA REIS CATÒLICS I JO
http://www.blogger.com/img/blank.gif
Article publicat al llibre de la falla Reis Catòlics de Silla, de 2010

Malgrat que semble una pedanteria, he posat aquest títol tan personalista perquè m’ha escrit la comissió de la falla, demanant-me “una xicoteta col•laboració” i m’han dit que haig d’escriure sobre “com ha segut la meua relació amb la comissió durant la legislatura en que he segut alcalde. Actes, reunions, persones amb les que tractava, anècdotes, i per altra banda, escriure també un poc com us veig com a entitat en aquests 30 anys d’història i de cara al futur”. O siga que el que m’ha demanat Tomàs Palomares no és una “xicoteta col•laboració”, sinó uns quants folis. Tractaré de complaure’l i de no fer-me massa llarg.

En el meu cas haig de subratllar que he estat col•laborador del llibret d’aquesta falla des de l’any 1998 fins al 2008, o siga 10 anys. La primera vegada vaig escriure sobre la Carxofa i Vicent Lluesa i a partir de llavors cada any ho he fet de tres maneres: amb articles populars de temes locals (la Carxofa; els nostres Reis i els carrers de Silla; els motors de la marjal). Amb 8 articles dedicats a altres vuit poetes valencians: Llorente, Querol, Duran i Tortajada, Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador, Xavier Casp, Raimon i Ovidi Montllor. Amb cinc articles de refranys valencians, amb més d’un centenar i les respectives explicacions. Finalment de la manera més pintoresca: amb 8 explicacions de les falles, de la infantil i de la gran! En total jo crec que són 24 col•laboracions.

Ara, fent aquest article, pense que no sent com no sóc un entusiasta de les falles, em sorprenc de les hores que he dedicat a les falles. Evidentment, hi ha un motiu que m’ha mogut a fer-ho, que no és altre que la llengua, perquè si he fet el que he fet, pel llibret de la falla Reis Catòlics, és perquè sabia que les respectives comissions volien fer un llibret digne i en correcte valencià. Comptava amb la complicitat d’alguns fallers, com la família Palomares, José Rafael, etc. i en aquestes condicions col•laborí amb entusiasme, fins que obtinguérem premis als millors llibrets de falla que atorga la Generalitat.

Però, com alcalde, què? Doncs, enemic com sóc que els polítics vulguen aprofitar-se de la festa, m’apartí tant com vaig poder dels saraos fallers (aixó sí, agraint la invitació). La Junta Local Fallera ja sabia que amb mi sols havien de comptar en allò estrictament imprescindible: exaltació fallera, imposició de bunyols i insígnies, inauguració de l’exposició del Ninot, lliurament de premis i poca cosa més. Per a aconseguir la comprensió de la Junta Local i dels presidents vaig comptar amb la complicitat i amb l’ajuda de l’excel•lent faller i amic que fou el malaguanyat Josep Alcañiz, precisament membre representant d’aquesta falla de Reis Catòlics en la Junta Local. Com alcalde també tinc la satisfacció d’haver contribuït a fer que 4 de les comissions falleres de Silla obtingueren el mateix any un premi de la Generalitat al millor llibret, col•laborant amb totes elles.

Però vull insistir en repetir que estic convençut que no sols els polítics no hem de manipular les falles, ni en general ninguna festa popular, sinó que, al revés, les falles han de ser crítiques amb els polítics. I m’ho crec tant que si repasseu les explicacions de les falles d’aquesta comissió dels anys 2003 a 2006, que vaig fer jo precisament quan jo era l’alcalde, veureu les crítiques més àcides que fa l’autor (que sóc jo mateix) contra l’Ajuntament i l’alcalde, que era jo. Aquesta és la prova més evident que dic i faig el que crec.

Però bé, com haig de dir el que vaig fer per les falles, especialment per la vostra, quan era alcalde, vull subratllar que el govern que jo presidia férem la promesa de dotar les falles de Silla del local que necessitaven i necessiten per a les seues activitats més solemnes i massives; m’estic referint, evidentment, al Multifuncional. Quina llàstima que l’actual govern el tinga paralitzat. Haig de pensar que el proper govern que dirigirà Silla reemprendrà les obres.

No vull acomiadar-me sense dir el que pense de la promesa, fins ara incumplida, de fer, per a tres falles de Silla, entre elles la de Reis Catòlics, uns respectius casals. En primer lloc, que no està mal pensat aprofitar les noves actuacions urbanístiques per a destinar espais municipals a casals, amb condicions d’aïllament i d’insonorització. Així ho planificàrem de fer, sent jo alcalde, amb la falla del Port (parc de les Eres). El que passa amb la proposta del casal de Reis Catòlics al parc de l’Alteró és que el polígon on s’ha d’ubicar està aturat, en part perquè l’actual alcalde l’impugnà quan estava a l’oposició. Jo ja li vaig advertir de les conseqüències que podria tindre la paralització del polígon, i a hores d’ara es veu que jo tenia raó. El tercer casal, el que s’intentava fer al parc de l’Estació és, evidentment, el més impossible, però aquesta és una altra qüestió.

Per acabar, i malgrat que volia fer-ho curt, vull aprofitar per a donar una forta abraçada a tota la comissió de Reis Catòlics, i a tots els fallers i falleres. Sou una magnífica falla, sincera i desimbolta, i puc assegurar que recordaré tota la vida el temps que hem pogut fer coses conjuntament. Que passeu un bon any commemoratiu i... avant. La pròxima fita ha de ser la dels 50 anys!

QUINA FIGA, LA DE RITA

QUINA FIGA, LA DE RITA

Article publicat a elpunt.cat el dia 21 de febrer de 2010

El títol d'aquesta columna és com és, perquè es tracta de l'alcaldessa de València; o siga, que ho he fet per respecte, perquè si es tractara d'un alcalde hauria escrit: quins collons, els de l'alcalde. Si hem d'acabar amb les discriminacions, això és el que toca, posar els dos sexes en peu d'igualtat, de la mateixa manera que no devem dir que les coses positives són collonudes (quina torre més collonuda, quin whisky més collonut...) i que les coses negatives estan fetes una figa.

El fet és que l'alcaldessa de València i del PP, ha anunciat que desacata el Constitucional, per això del Cabanyal. Crec que estem davant d'una fita, de la màxima importància. Desacatar el Constitucional perquè diu que el que fas no és legal! Això ho proposa qualsevol polític d'aquest estat de la pandereta, o siga Espanya amb les Canàries incloses, i li'n diuen de tot, sobre tot des de les files populars; però com ho ha dit l'alcaldessa popular, això ja són figues d'altre paner.

Però, ja està dit i ara és qüestió d'apuntar-s'ho i començar a desacatar el Constitucional, quan no ens vinga de gust el que dictaminen. És a dir, que Rita Barberà ha encetat un meló i tots tenim dret a la nostra tallada. A partir d'ara ja no calen protestes, ni manifestacions, ni presentar al·legacions a res. No senyora, tot això són bufes de pato. La solució és la que ha encetat l'alcaldessa de València, sentant doctrina: el desacato! Crec que, a més a més, la mateixa alcaldessa ha fotut una ganivetada al Constitucional, o siga a l'Estat de dret, impressionant; per tant, jo miraria de fer-li algun homenatge, a la seua doctrina, és clar, no a la seua figa.

A vore la cara que posaran i que diran els populars si a Catalunya fan el mateix i es passen per l'entrecuix la decisió del Constitucional sobre l'Estatut, tal com ha fet la seua líder Rita. O si els bascos no accepten la il·legalització dels seus partits independentistes i desacaten el Constitucional. I així, quan cadascú tire al recte, quan li convinga, desacatant el tribunal, què diran? A veure Rajoy, que no fa poc explicava que s'han d'acceptar les regles de joc constitucional i les decisions del Constitucional, què li fa o què li diu a l'alcaldessa de València.

Com dels populars es pot esperar de tot, fins que l'Aznar faça el gest més vulgar del món (el digitus impudicus dels romans) enviant uns joves, que l'increpaven per la guerra de l'Iraq, a prendre pel cul, estaré atent i avisaré els lectors. A Aznar no li han dit res, sinó que l'han disculpat. Ara, si tampoc no li diuen res a l'alcaldessa, ja està, «ancha es Castilla» i qui més puga per a ell.

I tot és pels interessos que hi ha en això del Cabanyal! Quantes expectatives d'especulació i de negoci brut naufragaran, si el pla de Rita no tira endavant! Deuen ser tan super-milionaris, els negocis en què somien, que Rita i els seus mariachis municipals han perdut l'oremus, i en general els populars valencians, que ja estan tan tocats pel cas Gürtel i totes les mangarrufes que els estan eixint a la cara. Per cert, que jo patisc pels populars bones persones, entre els quals tinc alguns amics (una abraçada i ho lamente molt) que finalment són els que pagaran: sempre paguen justos per pecadors.

Ara bé, alerta, que ningú pense que jo estiga dient que sols entre els populars hi ha tanta merda, perquè els socialistes també tenen moltes coses fosques a aclarir. Per exemple, perquè algunes vegades segueixen el joc dels populars, com en el cas de la persecució dels nacionalistes? Perquè cedeixen a les pressions de la banca i dels grans empresaris i castiguen els treballadors? Perquè es caguen camal avall en temes com els de la memòria històrica i no legislen de manera que els jutges destapen els crims de Franco, sense restriccions i d'ofici? Per què tenen tants casos de corrupció urbanística entre els seus alcaldes? Etcètera, etcètera. Com estem en Quaresma, pensem-hi un poc. Amén.

FALLA POBLE, SILLA

LA FALLA DEL POBLE, LES FALLES I JO

article publicat al llibre de la falla Poble, de Silla. 2010

Molta gent sap que, pel que respecta a les falles, no sóc ni carn ni peix, ja que encara que no m’entusiasmen, he estat capaç de col·laborar tant com he pogut en tot allò que se m’ha demanat, especialment els anys que he tingut la responsabilitat de l’alcaldia. Per aquest motiu crec que val la pena que, en aquest article, reflexione un poc sobre la festa, i més encara sobre com veig la relació dels polítics i les falles, que serà la part més substanciosa del que intentaré explicar.

Per començar, vull recordar el que ja he dit moltes vegades: en primer lloc, que valore positivament que siguen una festa viva i popular que agrada a una gran majoria de valencians i valencianes; després, que siguen una festa eminentment valenciana, que es fa en valencià; en tercer lloc, que representen una visió crítica de la societat, a la qual retraten mitjançant els seus ninots i versos; i finalment, perquè acabar tant d’esforç calant-li foc a tot l’esforç d’un any és com un acte de purificació, o catarsi clàssica, de la mateixa societat que retrata. És evident que no sempre es compleixen aquestes condicions i, sobre tot si falla la crítica o es fa un mal ús de la llengua o, el que és pitjor, si es substitueix el valencià pel castellà, les falles em deceben, per no dir que m’irriten.

Amb aquest marc conceptual, doncs, he col·laborat amb les falles de Silla, amb totes, especialment fent literatura fallera: articles per als llibrets, explicacions de falles, versos... Crec que he fet més de 10.000 versos, que ja és dir. Així que totes les comissions que m’ho han demanat han tingut la meua col·laboració literària, que he escrit amb satisfacció, perquè els llibrets els escrivim en valencià i això és més que suficient per a mi. Algú recordarà haver-me sentit dir, en algun discurs, que les falles han estat les grans defensores del valencià, i que inclús quan s’intentà castellanitzar-les, des del govern civil durant el franquisme, les falles s’oposaren, i d’això, lamentablement, no poden presumir tots.

També ha estat per a mi una enorme satisfacció col·laborar perquè les falles tingueren millors locals i instal·lacions. Em posaré dos medalles, amb el permís dels lectors: una pel local que utilitza la comissió de la falla del Poble, al carrer de Santa Teresa. L’altra medalla és per la conceptualització i l’execució d’una gran part del projecte de l’edifici Multifuncional. Sempre tindré la satisfacció d’haver fet tot el que he pogut perquè Silla disposara del local adient per a fer les grans activitats falleres i festives en general i lamente profundament que la incomprensió, o la mala fe, de l’actual govern hagen paralitzat les obres, que confie que el proper govern continuarà.

Respecte de les relacions entre els polítics i les falles no puc ser més crític. Estic en contra de la utilització partidista de les falles, per part dels polítics que ho fan. Parle de les falles, perquè és el que toca ara i ací, però el meu rebuig va també contra la politització d’associacions, clubs esportius, penyes i saraus; fins i tot estic en contra que els polítics anem a misses i processons. Tanta radicalitat té la seua raó i és que trobe que és injust aprofitar-se de la bona voluntat de la gent, anant a comprar-los vots a canvi de promeses i subvencions. Els diners de les subvencions ixen de les contribucions ciutadanes i no de les butxaques dels polítics i per tant els polítics el que fan és administrar-los, sense costar-los ni un duro. Ho tinc tan clar que per això mateix a mi no se m’ha vist mai en un acte religiós, i poques vegades en els actes festius, ja que he intentat reduir la meua presència a la mínima i indispensable expressió. Pense que els polítics som elegits per a treballar pel poble i per a governar i no per a anar de festa i de gorra i damunt presidint-ho tot.

Finalment, vull comentar la sorpresa que en el seu moment em donà algun membre de la comissió, quan em comunicà que havia aparegut un document antic (de més de 30 anys) que em relaciona amb la falla del Poble, com a faller!. No recordava que fa tants anys m’haguera compromés amb la vostra falla, i això em congratula i per això ho escric, per veure si algú troba el document i me’l dóna. També vull recordar que sent una gran satisfacció quan veig la placa de la inauguració de l’actual casal, amb el meu nom gravat. Jo també tinc gravades al meu cor i a la memòria molts moments agradables que m’heu fet compartir. Per acabar, doncs, deixeu que us envie una abraçada a tots i a totes.

Tots a cal Rei

Article publicat el 14/2/2010 a elpunt.cat

Quina vergonya! Ara va i resulta que el senyor rei crida a consulta a polítics, sindicalistes, empresaris i possiblement el clero, i tots hi van corrent, perdent el cul, a fer-li la cort. Un senyor que col·locà Franco i que ningú ha elegit, ara va i vol governar-nos... perquè estem en crisi. Com sembla que tothom és constitucionalista, cal dir que, segons la constitució, aquest senyor no té altra cosa a fer, sinó representar l'estat i cobrar; però, mira-te'l, tan bona persona i preocupat pels seus súbdits (de subdere, estar sota). Així que, han tocat corneta i hala, tots a cal rei.

En quin sistema polític vivim, doncs? Aquest estat que diuen Espanya, què és? Una monarquia absoluta, no, perquè evidentment no estem en temps de Fernando VII el Deseado, rei per la (una) gràcia de Déu; una monarquia parlamentària, doncs tampoc ho és, perquè l'actual rei fa coses que no li pertoquen i ningú li diu res; de manera que caldrà cercar un nom per a aquest sistema i, fins i tot patentar-lo, perquè no hi ha precedents. Així que, com hi ha tant de meló cobrant de l'estat, jo propose dir-li monarquia melonera, de la mateixa manera que hi la república platanera.

A tot açò, el que estem veient a la tele tot és un teatre, perquè hi han anat tots, sembla que a escoltar que el rei vol que facen un pacte, però què han dit els partits? Els del PP ja han dit que si els socialistes no fan el que ells volen, no hi ha pacte que valga. Els socialistes han dit que els qui manen són ells. Convergència, que ja s'havien avançat i proposat un pacte d'estat, però que els han donat botifarra. Els sindicalistes que trauran els treballadors al carrer per això de les jubilacions...

O siga que no hi haurà cap pacte. Aleshores, a què han anat a cal rei? En tot aquest embolic només faltava el Carod Rovira, tractant de justificar-lo, cosa que no ha d'haver fet de gràcia als seu correligionaris, o sí. Més gràcia tingué Heribert Barrera quan hagué d'anar a cal rei, com a cap d'Esquerra Republicana i s'equivocà de sarsuela i anà al teatre, en lloc del palau del rei, que també és una sarsuela.

Seguint amb això de la monarquia melonera, vull fer un record del cas del melonar valencià, perquè és de nota alta i ho faré amb uns quants exemples. del diari d'avui mateix L'ajuntament de València no té diners per a pagar la nòmina dels seus funcionaris, però sí que en té per a malgastar en faràndules i saraus. La Conselleria d'Educació incompleix les sentències judicials que la condemnen i ningú porta el Font de Mora a la presó. Fabra continua al carrer; el cas Gürtel és una incògnita; cada dia llegim a la premsa el cas d'un altre alcalde xoriço, i res. I podíem fer una relació llarga, llarguíssima de malifetes. I res! Ací no passa res!

Vull dir que els caps del melonar valencià actuen amb una impunitat absoluta, dedicats a omplir-se el cabàs, i a castigar els qui no els són dòcils. És el que li està passant al Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament (STEPV), que com no s'abaixen els pantalons com fan CCOO i UGT, han estat eliminats de les subvencions de la Generalitat a l'activitat sindical i al foment del valencià. Quina vergonya! Ah, i ara que pense: com han reaccionat els companys de classe, o siga els altres sindicats?

Com estic escrivint aquesta columna, mentre el dia és gris i plujós i al carrer fa un fred que pela, tot plegat m'ha posat de mala gaita, cosa que li donarà un disgust a la meua amiga Vivi, que vol veure'm feliç. Ja veurem, Vivi, ja veurem. De moment, amb el melonar que ens administra, i amb el rei que mangoneja, no li veig molt bona pinta. Per ventura, que Déu faça que, al menys, la paella d'avui ens isca bona.

No ens toqueu... les pensions

Article publicat a elpunt.cat el dia 7 de febrer de 2010

No sé per quina raó, els integristes quan veuen un polític d'esquerres en un acte religiós es posen nerviosos i el critiquen, però si no el veuen, aleshores és pitjor, encara el critiquen més.

Per exemple, Zapatero ha acceptat anar a esmorzar-resar amb l'Obama, i ací li n'han dites que no veges: quin hipòcrita, no va a missa i allà mira-te'l; ha preferit fer-se vore amb l'Obama que anar a la missa del soldat que han matat els talibans; ara veurem el que fa, quan l'invite el Rouco a resar...

És evident que si Zapatero hagués optat per disculpar-se i no anar-hi, també li n'haurien dites i de ben grosses: quin poca vergonya, no anar i deixar-nos en mal lloc; l'obligació d'un governant és d'anar a missa; no, si ja es veu que el que vol és que cremen les esglésies...

Bé, davant del dilema es veu que Zapatero ha optat per anar-hi i per fer un sermó que, sincerament, m'ha agradat, però això és una altre tema. En la cara ja se li notava que resar, allò que es diu resar, no resava, però ha aguantat la cara, perfectament.

Jo l'he comprés molt bé, perquè sent alcalde de Silla, encara que optí per no anar a misses i processons, convençut de la separació constitucional de l'església i l'estat, alguna vegada haguí de fer acte de presència en alguna cerimònia i també guardí les aparences el millor que vaig saber. Per tant, no tinc res a dir de l'actuació de Zapatero.

També és probable que, a més de valorar la conveniència d'acceptar la invitació d'Obama a un acte d'aquest calibre, a Zapatero li haja passat com a Don Pio Baroja, que l'havien nomenat acadèmic de la llengua, abans de la guerra civil, però no pogué prendre'n possessió fins que s'acabà, amb un Madrid ple de feixistes; aleshores se li plantejà el dilema: jurar el càrrec per Déu o jugar-se el coll.

«El impio Don Pio», com li deien els facinerosos, cagat de por com estava, li contestà al bisbe de Madrid, que li havia anat a preguntar: —«Yo haré la costumbre de la casa...» Doncs, Zapatero potser que s'haja dit el mateix, que com el costum dels americans és resar, doncs apa, cap a Amèrica, a retratar-se amb Obama i que siga el que Déu vulga.

Altra cosa és el que haurà pensat en Zapatero, mentre tota aquella gent resava i es donava cops de pit. Com el president ha demostrat que coneix la Bíblia, potser que mirant aquella congregació de la flor i nata nord-americana, haurà pensat en la hipocresia dels ianquis i potser haurà imaginat que Jesús, si l'hagueren invitat, els hauria recriminat els negocis bruts a què s'hi dediquen. O en què pensaria Zapatero?

Bé, ara Zapatero haurà tornat més bon xic que marxà, com si diguérem tocat per la gràcia. És el moment, doncs, que reflexione sobre tot això que han dit de tocar-nos les pensions, perquè una cosa és l'edat de jubilació, sobre la qual ja m'he manifestat a favor de retardar-la als 67 anys, però, alerta!, sobre les retallades de les pensions ni parlar-ne!

Que mire a la Bíblia la quantitat de vegades que Déu recomana ser justos, i no robar, per tant que no intente robar-nos als jubilats ni un cèntim. Posats a ser bíblics i recordant que és més difícil que un camell passe per l'ull d'una agulla que un ric entre al cel, si vol fer alguna rebaixa que siga de les primes dels alts càrrecs i dels dirigents de la banca, dels sous de futbolistes i entrenadors... I sobre tot que mire que els diputats, com m'acaba d'explicar Toni Cerdà, amb 8 anys de cotització ja cobren la màxima pensió!