diumenge, 15 de juliol de 2012

UN ECLESIÀSTIC PER AL SENYOR COTINO

UN ECLESIÀSTIC PER AL SENYOR COTINO
Article publicat a el Punt/Avui el dia 15 de juliol de 2012

L'Eclesiàstic a què em referisc és un llibre de la Bíblia, que conste ja d'entrada. Al final de l'article de dilluns passat, sobre els honorables i il·lustres xoriços valencians, que publiquí al Punt/Avui, anunciava que pensava tindre un detall amb el senyor Cotino. Concretament que li recomanaré un llibre bíblic, perquè li servisca de consol espiritual, si mai la justícia humana l'arriba a jutjar de res. No és que jo li ho desitge, però com la premsa ha dit alguna cosa de tràfic d'influències a favor de la família, o d'altres intervencions dubtoses en la seua llarga carrera política, crec que és convenient estar preparats. Jo no en sé massa de bíblies, però, per dir alguna cosa, li suggeria la història de Putifar o d'algun sàtrapa, perquè, vaig escriure, “recomanar-li l'Apocalipsi seria exagerat, ja que l'apocalipsi són tots i no sols Cotino”. A punt de posar-me a a la recerca d'alguna altra cosa més apropiada, un entusiasta i espontani Pere Iborra m'ha fer arribar un correu, donant-me informació d'interès.

Concretament, em parla de dos llibres, l'Eclesiastès o Cohèlet, i l'Eclesiàstic o Siràcida. En el primer cas es tracta d'un seguit de proverbis, exemples, paràboles i confessions, que s'atribuïxen a Salomó i són reflexions que l'autor formula a partir de la pròpia experiència. Molt interessant i hi ha de tot. El començament no pot ser més apropiat per als peixos grossos valencians, quan seguen davant del jutge: “vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va” (1,2), o en la versió més popular, vanitat de vanitats i tot vanitat (en llatí, vanitat vanitatis et omnia vanitas. En grec, mataiotes mataiotetos kai panta mataiotes). Em diu Iborra que a Camps, quan el jutjaren pels vestits, li hauria anat més bé aquest llibre que no el de Job, que li facilità Cotino.

De totes formes, Iborra s'inclina per l'Eclesiàstic, que s'atribueïx a un Jesús, fill de Sira (segles III i II abans de Crist). Gira en torn de la saviesa i afirma que sense la veneració de Déu i l'observació de la Llei no n'hi ha salvació, o siga que els savis incrèduls ho tenen molt pelut si no canvien d'orientació. Al final, el llibre sorprèn perquè en diu una de ben grossa i contradictòria amb tota la resta de la Bíblia sencera: que després de la mort ja no hi ha res, ni Déu ni històries, que tot s'ha acabat i punt i final (14,16 i 17, 27-28). A banda d'aquesta enorme sorpresa, a l'Eclesiàstic hi ha moltes coses i molt importants, com quan dóna un consell per als que són uns bocamolls i diuen el que no deuen, que li hauria anat molt bé a Cotino, el dia que insultà la Mònica Oltra: “val més esvarar per terra, que no esvarar amb la llengua” (20,18).

Sobre els rics i els pobres són impressionants els versos que dedica als necessitats, a la gent que en l'antiguitat vivia en l'atur, o era dependent i no cobrava cap ajut. Aquests versos deurien d'encendre els ànims dels indignats de l'època i, a més a més, eren una seriosa advertència per als qui manaven: “no apartes la mirada del necessitat, ni li dones ocasió de maleir-te, perquè, si et maleeix en la seua amargura, el creador escoltarà la seua pregària” (4, 5-8). Que prenguen bona nota Rajoy, Montoro, Soria, etc. Als rics els dedica una tirallonga d'improperis i d'advertències, que els vindria molt bé de conèixer a tots els xoriços que fan política per a folrar-se: “les preocupacions no deixen dormir el ric. Qui estima l'or no es manté innocent. Qui només busca el guany perd el bon camí...” (31).

I m'ha cridat l'atenció que l'autor de l'Eclesiàstic, faça una referència als consellers. Home, vaig pensar molt intrigat, supose que no pensava en els consellers de la Generalitat valenciana, perquè el que diu és com una profecia: “tots els consellers exalcen el propi Consell, però n'hi ha que treballen en sentit propi”. A quin conseller es referiria? I així, etcètera, etcètera. El llibre m'ha agradat molt i em reafirme que els pot ser molt útil. Quina llàstima que el llibre siga tan misogin, però la major part de la Bíblia ho és.

Quede, doncs, molt agraït de bestreta a Pere Iborra, que de tant en tant em fa retrets per les errades que comet, quan em referisc a les coses eclesiàstiques i marre. Evidentment, jo estic molt verd en aquestes coses, que em deixen indiferent en el sentit teològic, perquè no sóc de la corda, però que em preocupen en el sentit polític. Per exemple, no fa molt que començà a parlar-se de fer pagar a l'església catòlica, com fem tots els ciutadans, l'IVA i l'IBI. De seguida Rouco Valera, que és dels qui més manen, digué la impertinència que si els feien pagar res, ho descomptarien de Càritas, com volent dir que els impostos els els faran pagar als pobres. Quina cara més dura! Diu la gent de l'església que no tenen diners i ara mateix, per exemple, s'ha descobert que un electricista de la catedral de Santiago de Compostel·la havia estat pispant-los milers d'euros o milions, i que ningú no se n'havia adonat, de tants que en deuen d'haver-hi. O siga que, ja està bé d'hipocresies: l'església és un negoci rodó, perquè treballen en negre i sense pagar ni xapa. Que no diguen mentides, doncs, perquè aniran a l'infern.