diumenge, 24 de juliol del 2016

ENDEVINA ENDEVINALLA, QUIN ANIMAL PON EN LA PALLA?



ENDEVINA ENDEVINALLA, QUIN ANIMAL PON EN LA PALLA?

Evidentment, l’animal que pon en la palla és la gallina. Aquesta és molt fàcil. En sé una de més difícil, que me l’he inventada ara mateix: endevina, endevinalla, on hi ha més ninots de falla? Tothom contestarà que a València en falles, o a la Ciutat Fallera, o a les fogueres d’Alacant... Feu la prova.

Però, això no és cert, perquè tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat, on més ninots hi ha és, en sentit estricte, en el maremàgnum socialista i, en sentit més general, en la gloriosa esquerra espanyola (incloses les esquerres independentistes, o siga poc espanyoles). Tots plegats formen com una gran ninoteria. Veiem-ho amb exemples.

Fa uns dies jo afirmava que la dreta està més organitzada, perquè s’ho juga tot en defensa dels seus interessos de classe i posa tot l’interés. Així és com el PP, C’s, i les dretes nacionalistes catalana, basca i canària, s’han fet amb tot: la presidència del Congrès, la del Senat (que tenen assegurada a perpetuïtat) i ara van a per la presidència del govern, i faran president a Rajoy... Que us jugueu? Tot el que estan fent els polítics de la dreta són maniobres de distracció, mentre l’esquerra es mama el dit, torne a insistir.

Mamar-se el dit és com dir que són uns idiotes, o com diuen en castellà, uns tontos del culo. Per exemple, els socialistes no han tingut pit per a parlar amb els nacionalistes, ni tan sols amb els d’esquerra, per por que els populars els acusen de mals patriotes; els socialistes s’han acollonat, doncs, mentre que els populars, hipòcritament, si que ho han fet, n’han parlat i han arribat a acords. Quins ninots, els socialistes!

Un altre exemple és que mentre la dreta s’ha fet forta en defensa d’un suposat dret de Rajoy a governar, ‘perquè ha guanyat les eleccions’, l’esquerra no ha dit de manera contundent que això és una mentida, que cap partit té dret a governar mentre no disposa de la majoria de vots del Congrés, o siga mentre no arriba a pactar amb els suficients grups. Guanyar les eleccions, en el sistema electoral actual, no és condició suficient per a exigir el govern. L’esquerra no ha dit res, o ho ha dit en veu baixeta.

Rajoy i les dretes, doncs, han anat a la seua, arribant a acords entre ells, a cara descoberta o sotamà. Mentre que per la seua part, Sànchez i els socialistes i Iglésias i els podemistes, s’han dedicat tirar-se els trastos al cap. Fins i tot llançant idees verinoses, com les que han destil·lat els tenors i les sopranos socialistes, Felipe Gonzàlez, Guerra, Borell, altres ex-ministres, barons i baronesses... A escala més pròxima a nosaltres, l’increïble Paco Romeu també s’hi ha afegit al cor de mòmies, com a triple provincial, contradient la prudència de Puig.

L’argument base de tots plegats és doble: primer, que els socialistes no poden pactar amb els partits independentistes, de manera que no pot haver cap alternativa a la dreta. Així és que viva Espanya i que governe Rajoy, perquè tot continue igual de malament, o pitjor. Aquests socialistes s’han entestat a entrar a la història per la porta que ho fan els  ninots de falla. L’orella i el rabo serà per a Rajoy qui, encara que és un torero mediocre, eixirà per la porta gran. Porca misèria, amb tots aquests imbècils, doncs.

No sé si els socialistes s’han adonat de l’enorme frustració que han encomanat als milions de  ciutadans i ciutadanes que els han votat, confiats que anaven a adreçar-ho tot. No els han votat tants com volien, però si que els suficients per a intentar ésser l’alternativa al fantasma popular. No volen ni intentar-ho. En quin món viuen, en quin núvol s’han instal·lat? Si per la seua incompetència ens deixen en mans dels rapinyaires, no s’hauran d’estranyar que les desafeccions en les seues files vagen en augment. Com pretenen que ningú confie amb ells, si ells no confien amb ells mateix?

Els podemites, amb tot el respecte que els tinc i confiança, han de trobar el punt ideal que els porte a recollir els votats socialistes neguitosos i irritats amb el seu partit. Jo els aconselle que no tiren més llenya al foc, perquè amb la pira que han encès els socialistes i on s’hi van a immolar, ja en tindran prou. La maniobra d’aparèixer més mansuets em sembla correcta, després d’haver esvalotat tant com ho han fet i innecessàriament.

Finalment, em ve de gust donar algun consell a l’esquerra nacionalista, a la qual estic adscrit, encara que a mi ningú no em fa cas, ni tampoc tenen per què. Ho faig com a simple militant de base, de pagar la quota i prou; tampoc no estic per a trots i, de tota manera, estic proscrit, un poc com li passà a Ovidi, quan els desterraren a Romania. El meu consell és també un lament, però d’altre caire que el del poeta romà.

Mantenir cap baralla interna o batalleta, en les actuals circumstàncies, és un suïcidi. Per això m’han desplagut les notícies que m’arriben de desunió, de parcialitat i de capelletes, de voler acabar amb ningú (a mi em volien tallar el coll), de malbaratar res. Així no s’arriba enlloc. Mireu el que els està passant als socialistes...

En concret, el meu consell és aplicar el sentit comú i la prudència; abandonar els dogmatismes (que tampoc són propis de l’esquerra); aplicar l’autocrítica (que sí que ho és); decidir-se sempre per fer allò que siga més convenient per al grup, deixant-se d’individualismes. I seguir les instruccions que assenyalen els òrgans del partit.

Si al remat el que compta són els resultats electorals, uns partits com Compromís, ERC, MÉS, etc. no haurien de tenir altra meta que aconseguir bons resultats, que sols es poden obtenir fent la guerra plegats, per poder ser decisius i formar governs, o formar-ne part. Si aspirem a transformar la societat haurem de començar per la nostra pròpia transformació, i al mateix temps per consolidar-se en la societat i ésser uns punts de referència positius. Aplicar-nos un poc de pragmatisme, doncs, pot ésser convenient en aquests moments (demaneu a Xavier Cunyat pel pragmatisme); deixar-se de fantasies i fugir dels cants de sirena dels messies salvapàtries i furtacarteres, que ja estan parant el cabàs (ja sabeu de qui parle).