diumenge, 31 de juliol de 2016

LES MÒMIES CORRUPTES. UNA IGUANA I UNA RABOSA



LES MÒMIES CORRUPTES. UNA IGUANA I UNA RABOSA

Les mòmies són persones, animals i plantes, morts de fa molt de temps, que encara no han desaparegut del tot, perquè s’han convertit en una mena de moixama seca, repugnant i esgarrifosa. Normalment dormen i no molesten ningú, si no se les molesta, amagades sota terra, en coves profundes, en criptes d’esglésies, a les piràmides i mastabes, etc. Malgrat que poden reviscolar, per a complir una maledicció, o per a  fer pel·lícules de terror, en realitat no fan massa nosa i s’hi estat quietes.

Hi ha d’altres, però, que són més entremaliades i no acaben de morir-se mai i continuen, in aeternum, fent carrera i lucrant-se. Són mòmies corruptes però actives i zombis. No presenten un bon color de cara, però tenen molta gana i són insaciables i animal que vola a la cassola, diuen entre elles. Aquestes mòmies sí que són perilloses, més que Dràcula, Cal anar molt en compte.

Hi ha el cas de dues mòmies, una iguana i una rabosa, que viuen, fent maldats, a València, que és una ciutat pecadora i alegre, de gent distreta a la qual tot se’ls en fot. També actuen més enllà, exactament ho fan de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Les consignes que les guien és que la pela és la pela i que el que importa no és el plat (el continent), sinó les tallades (el contingut), o siga que això de país/països és una excusa, perquè el que els importa són les subvencions.

No debades tenen el cau principal a la ciutat de València, perquè és on hi ha la major quantitat de lladres per metre quadrat de tota Europa, especialment posats en política. És el lloc ideal perquè la gent sense massa escrúpols, facen negocis en secret. També hi ha màfies organitzades en tots els estrats de la societat, amb les quals les mòmies tampoc no tenen dificultats a relacionar-se, especialment en privat... La iguana i la rabosa, ja que el seu modus operandi són els llocs privats i secrets, hi tenen totes les facilitats, per abaixar-se els pantalons o per fer-los abaixar: do ut des.

Aquests personatges saben fer molt bé el paperot. De fet gaudeixen del respecte de molta gent crèdula, confiats que són bones persones, que no tenen cap interès personal i que tot ho fan desinteressadament per amor al país. Malgrat que en alguns cercles se sap que no és així i que en realitat no donen ni un pas sense cobrar-lo, preferentment de bestreta i en negre, pocs són els qui gosen denunciar-los. La ingenuïtat popular també els ha envoltat tradicionalment d’una aura de progressistes i de nacionalistes.

No ho són, però, ni una cosa ni l’altra i en donaré uns exemples. Fer treballar la gent i no pagar-los de manera justa, guardant-se l’usdefruit dels seus esforços, és just o injust? Fer creure ningú que tot ho fan per la llengua i la cultura del país i cobrar per això, és  ser nacionalista o un furtamantes?

He dit que són insaciables, en realitat uns epulons de mena. Per tant, encara són més perillosos. Les iguanes, que diuen que són vegetarianes, de fet, si tenen gana i l’ocasió, s’empassen el que troben al davant, nyam, nyam. Fa poc em trobí en un ascensor amb aquesta iguana, de la qual sentia l’alè pútrid al meu darrere, al bescoll, i m’ho passí molt malament, tement que se m’enxamparia d’una queixalada. Sort que hi havia més gent a la cabina i que jo abaixava dos pisos més avall.

Per la seua part, la rabosa és carnívora i li tira a tot: petits mamífers, aus (li encanten les gallines), peixos, fruita, verdures i fins i tot deixalles i ballarris. La qüestió és omplir-se el pap sense atura. És astuta i amagantesa, i s’ha especialitzat a disfressar-se de bondat, mitjançant l’aixopluc de pietoses fundacions, gaudint tot de benediccions eclesiàstiques, polítiques, bancàries i monàrquiques.

Jo, que malgrat que he estat en perill, he sabut resistir-me a ambdues mòmies, puc donar fe del que dic. Altres amics no han tingut tanta sort, no han sabut com desfer-se’n, o no m’han fet cas i han sucumbit en les seues goles profundes. També en puc donar fe. Dit tot açò crec que la meua obligació és aconsellar a les bones persones, perquè no se’n refien.

En la nostra cultura abunden els escriptors que han advertit de la bondat i/o maldat de les bèsties. Son les faules d’Isop i de Fedre; el llibre de les bèsties, de Llull; els bestiaris de Pere Quart, Carner, Cortázar, Apollinaire, Joan Fuster; l’alfabestiari de Pérez Moragon... Vull aportar modestament el meu bestiomomiari.

He comentat amb amics i amb enemics el meu capficament, des del moment que me n’adoní del joc brut d aquestes mòmies. A molts d’ells els dec els seus comentaris i les advertències que m’han fet, de prudència i cautela. A Rafa li dec haver-me advertit que una de les mòmies en realitat era una iguana: fixa-t’hi, té tota la cara, la pell, em deia. A Paco li dec tanta informació sobre l’altra mòmia, de la qual en sap tant com jo, o més. A Vicent, l’advertència que anés amb compte. A Josep Lluís que la iguana era un mestretites (una mòmia mestretites?). A Enric que la rabosa caminava com un ànec, però que era rabosa...

Tinc un record per als amics difunts que, després d’haver patit injustament les penalitats i putades d’aquestes mòmies, per fi sojornen en pau, lluny de les seues urpes i de les seues goles. Arribat el moment, quan tindré enllestit definitivament el meu bèstiomomiari i la relació de les respectives malifetes, disposarem del llistat de les víctimes i podrem retre’ls els honors. Mentrestant i emulant Catul, vull llançar-los la meua imprecació: quid estis mummiae? Quid moraris emorimini? Què feu, mòmies? Per què trigueu tant a morir-vos?