diumenge, 10 de juliol de 2016

ESTAR FINS EL PIRRI



ESTAR FINS EL PIRRI

Pel que fa al PP, malgrat que el veïnat està escandalitzat d’aquests lladres de casa bona, posats en política per a omplir-se les butxaques, a l’hora de la veritat els perdona i els torna a votar. Tant li fa que continuen eixint a la llum pública més casos de corrupció, cada dia, perquè la dreta sembla que està vacunada.

Els polítics del PP, molt d’anar a missa, compten amb un recurs que no tenim els no creients: es confessen, els retors els absolen i reconforten, prenen la comunió... i tornen a posar la mà. Déu tot els ho perdona. Quan jo era jovenet no era així i els retors ens amenaçaven amb l’infern i amb la tisi, si ens tocàvem l’anguila, per exemple. A aquests xoriços, què els dirà el padre?

Pel que fa a l’esquerra i als nacionalistes, malgrat la feinada que estan fent i la bona anomenada que estan aconseguint, els passa tot al contrari que a la dreta: a la més mínima errada, nyas, coca! Ja s’encarreguen els sicaris de la dreta, mitjançant diaris i “debats” televisius, d’enverinar la situació, com han fet amb les mentides contra Iglesias sobre els diners de Veneçuela, o contra l’alcalde de Barcelona, Trias. És el joc brut del govern.

En aquest joc brut, fins i tot hi ha implicats ministres com el d’Interior, el de Justícia i el d’Hisenda, que hi intervenen. El cas de les trames que preparaven Fernández Díaz i el responsable de l’oficina anti-frau de Catalunya, contra els polítics catalans, és tan greu, tan miserable, que en qualssevol país haurien estat cessats immediatament. Ací sols ha hagut el cessament del tal Daniel de Alfonso, que depenia del Parlament de Catalunya.

Per tot plegat, però, el veïnat hauria d’haver votat més que mai per a fer fora aquesta púrria, però el 26J més d’un milió de votants es quedà a casa. Com s’explica aquest contradictori comportament? Passa que moltíssima gent ha començat a desconfiar que res tinga remei, o el que és pitjor, que les enquestes ja eren la solució i que no calia tornar a perdre el temps. Ara i a bou passat, la gent està repenedida.

També és possible que molta altra gent estiga fins el pirri de tanta martingala electoral i que vulga castigar el sistema, pegant en el cul que no devia, en el de l’esquerra. El pirri era la castanya que es feien al cap les dones, i dir que hom està fins el pirri equival a dir que està fins a dalt del cap, fins la coroneta... Es com dir que hom està fins els collons, o fins la figa, a triar. Són expressions que indiquen el màxim disgust i contrarietat, davant del comportament d’algú. Si el veïnat, doncs, està fins el pirri dels polítics, això és mala cosa, evidentment.

Devem preguntar-nos si som en un atzucac, en un carreró sense eixida. La situació és difícil perquè o Rajoy convenç el nombre suficient de diputats, o ho ha de fer Pedro Sanchez... o s’han de tornar a repetir les eleccions. La primera no és fàcil, però possible. La segona és molt difícil. però no impossible. La tercera seria fatal, però inevitable si fallen les primeres. Què passarà?

A Anglaterra la gent fa quinieles de qualssevol cosa i en situacions d’aquestes encara més. Qui farà govern, Rajoy o Sánchez? Hi haurà govern o es repetiran les eleccions? Jo faig una quiniela: Rajoy no fa govern, Sánchez sí.

En realitat, a Rajoy no li hauria de resultar tan difícil fer un front conservador, però no li acaba de quallar, malgrat els esforços de la seua marca blanca o Ciutadans. Els bascos no ho tenen gens clar. Tampoc li serveixen de res els tripijocs de Felipe González que vol que els socialistes callen i deixen que Rajoy continue de president.

Si falla Rajoy, hauria de ser possible la formació d’un govern ample d’esquerres i de nacionalistes, d’un front popular, evidentment, encapçalat per Pedro Sánchez. Estic dient des del primer dia que aquesta és la millor solució. Si la clau és que els socialistes consentisquen la convocatòria del referèndum de Catalunya, però per a després de la reforma de la Constitució i que Esquerra Republicana ho accepte, per què no ho fan?

Recapitulant, tenim per una banda un govern en funcions que dura més de sis mesos i que aviat farà un any, si no s’espavilen els polítics. Cal dir que durant aquest mig any, aquest govern en funcions, no ha pogut fer més animalades; alguna cosa hem guanyat. Mentrestant, la major part de les autonomies i dels ajuntaments estan en mans de l’esquerra, forçant tant com poden el govern central, cada dia més feble i estèril.

Si es forma un govern de dretes en minoria, estarà pendent d’un parlament, que podrà forçar moltes “solucions” als problemes més peremptoris de la gent, obligant el govern a executar-les. Enfront, hi ha la possibilitat d’un govern d’esquerres i de nacionalistes, suficient per a governar, però amb moltes dificultats per l’herència que rebran i per les contradiccions internes dels partits.

Com la gent ja hem votat (dues vegades en mig any!), ara la pilota la tenen els diputats del Parlament i l’han de jugar. Urgeix que troben una solució. Els partits tenen ara unes possibilitats que abans no existien, la possibilitat de fer consultes a les bases, de manera ràpida i eficaç, amb les noves tecnologies. Que consulten, doncs, si no s’aclareixen: les bases socialistes volen un pacte amb Iglesias, si o no?