Espanya és de dretes i l’esquerra es mama el dit

ESPANYA ÉS DE DRETES I L'ESQUERRA ES MAMA EL DIT

Article publicat a SAÓ el dia 14 de juliol de 2016 

Ja que, en els darrers cent anys de la història d’Espanya, la dreta ha governat durant dos terços i l’esquerra durant un terç, pam amunt pam avall, podem dir que Espanya és de dretes, ja que la gent vota sistemàticament la gent de la caverna. Per part de les esquerres, com quan han guanyat unes eleccions, han estat efímeres i fins i tot han acabat molt malament, aixafades per les botes militars, el saldo és més negatiu.

I com s’ho fa la dreta espanyola, per a guanyar i mantenir-se durant tant de temps en el govern? Doncs, perquè no sols guanya més eleccions, sinó perquè hi ha les dictadures, els cops de força i la guerra (in)civil, que sempre han perdut les esquerres. La pregunta a fer-nos és per què sempre ha estat així.

Per començar, la dreta sempre està en disposició de croada (el franquistes deien la santa cruzada) i sempre han comptat amb l’ajut celestial, o al menys del clero, que en un país de beatos com és Espanya, és molt important. També perquè la dreta, impertèrrita en la defensa dels seus interessos de classe dominant, econòmics i ideològics, no perd el temps en somnis, sinó que va al gra i, si cal, pim-pam fora. Finalment, perquè en les seues files ningú perd el pas i, si ho fa, de seguida el recupera i a sus órdenes, mi general.

I com s’ho fa l’esquerra, mentrestant? L’esquerra és més d’assemblees,  de guerrilles, de maquis, uns per ací i uns altres per allà. L’esquerra és un somni de grans ideals, de defensa dels interessos del poble, és grandiloqüent, somiatruites i desinteressada, és més de mamar-se el dit. L’objectiu de l’esquerra és total, és sublim: la justícia social (Iglesias ha dit que és el cel).

A més a més, l’esquerra està desunida, que és una actitud molt perniciosa; la desconfiança i l’enemistat entre uns i altres, d’esquerres i nacionalistes, especialment entre els socialistes i els comunistes i ara també els podemistes, és com un corcó. Finalment, en l’esquerra tothom té dret a creure’s un geni, mentre en la dreta tenen caudillos i tots fan el seu paper.

Dit açò, vull participar en l’entreteniment fastigós d’opinar sobre els resultats de les eleccions del 26J. Opine que l’èxit del PP, encara que induficient, ha estat la conseqüència de tres factors. En primer lloc, que a Espanya la gent, a més de votar la dreta, continua admirant i envejant els lladres, que ara són els polítics, especialment els populars pel seu nombre, com abans eren els bandolers. Així, els del PP han pogut dir tantes mentides, han pogut prometre el que no havien de fer i han furtat tot el que han volgut, sense que la “majoria” els ho haja tingut en compte a l’hora de votar. A l’esquerra i al nacionalisme no se’ls perdona res d’això.

En segon lloc, moltíssima gent, la més major i pusil·lànime, encara té la por al cos, que li han inoculat tots els anys de franquisme, sobre el perill comunista; el veïnat encara continua adoctrinat per les consignes del régimen. La prova és la gradual desaparició dels partits comunistes de l’escena política i que, fins i tot els socialistes (Felipe González) hagueren de fer una renúncia expressa del marxisme, perquè d’altra manera no s’haurien papat ni una rosca. La dreta no ha de renunciar mai als seus principis i la infracció de la llei de la Memòria Històrica, de què s’ufanegen (Rita Barberà), n’és la prova; la història són ells.

En tercer lloc, crec que ha estat inoportuna i negativa l’actitud excessivament fanfarrona i amenaçadora d’Iglesias. Segurament per la inexperiència, o perquè se sent un milhomes, ha provocat molt de rebuig entre la gent que l’havia votat en desembre. També han estat negatius els seus titubejos en la tonteria de redefinir-se socialdemòcrata (?) i, sobre tot, per caure en la “trampa” veneçolana, d’on hauria d’haver sabut deseixir-se’n millor i més prest. És curiós que els trampistes hagen estat ciutadans i els populars, i de poc també ho han estat els socialistes. Evidentment, els atacs que ha rebut per totes bandes també han produït els seus efectes negatius entre l’electorat.

També ha passat que ara no tenim, com altres vegades, filòsofs, escriptors i polítics mínimament preocupats de donar pautes. No els tenim enlloc, ni a Barcelona, i cadascú va a la seua. Allà dalt, per exemple, que volen esdevenir independents, cosa que els admire, es posen mai d’acord? Desaparegut Pujol, ara qui marca la pauta, Mas, Puigdemont, Colau, Junqueras, Doménech, els destarifats de la CUP…? Qui és el líder en una empresa tan important com és la independència, davant del món? Per què no imiten els quebequesos i els escocesos?

Per acabar se m’ocorre recordar tres aspectes generals, en els quals l’esquerra ha posat la gamba: els personalismes i la supèrbia són contrarevolucionaris; criticar tothom i ser incapaços d’autocriticar-se, també ho és; finalment que les guerrilles són ineficaces i, en alguns moments, negatives.

Ara podem fer la nostra proposta per traure algun profit de l’hecatombe electoral del 26J. En primer lloc, cal tindre clar que el PP és el partit que ha tret més diputats, però que ha perdut la majoria absoluta absolutíssima que tenia, amb la qual aprovà totes les lleis que l’oposició es jurà de canviar i/o derogar. Si finalment Rajoy és investit, ho serà a canvi de tindre les mans lligades i es veurà obligat a fer coses que no sap, o que odia, si l’oposició sap jugar bé. Així que, si finalment aquest feble personatge forma quadrilla, jo recomanaria que fora a canvi de fer-li pagar un alt preu.

Un exemple és el dels bascos (PNB), que demanen amarrar el concert basc, les transferències autonòmiques, el tema de les presons i dur els presos bascos a Euskadi, o res. Què estan disposats a exigir els altres partits, els que volen pactar amb Rajoy i els que s’abstindran? Finalment què farà Rivera?

Així que, amb els insuficients recolzaments que reba, Rajoy no podrà formar un govern fort i durable. La victòria dels populars haurà estat, doncs, una victòria amarga i inútil, de poca durada, perquè el govern que es formarà en aquestes condicions no podrà (no hauria de poder) aguantar més de dos anys.

L’altra possibilitat, la d’intentar formar un govern d’esquerres i dels nacionalistes, té poca viabilitat, o ninguna. Encara gràcies si es posen d’acord per a fer modificar a Rajoy alguns articles perniciosos de la llei laboral, de la d’ensenyament, de la sanitària. Per a condicionar els propers pressupostos, i modificar algunes partides dels actuals i incrementar els ajuts a la dependència. Per a fer derogar tota mena d’amnisties fiscals i revisar la situació tributària de les grans fortunes…

Si també s’obliga Rajoy a fer fora alguns ministres perniciosos com Fernández Diaz, Montoro, Català, o els més ineptes com la Báez i la Pastor… Si es posa en marxa la reforma constitucional i la llei electoral. Si envien a casa a Wert i altres “ambaixadors” que es mamen la gran vida a canvi de no fer un brot… Si es treu res en clar de qualsevol d’aquests suggeriments, encara podrem donar gràcies a Déu.

I a preparar-se millor de cara a les properes eleccions d’ací un any o dos. Al País Valencià serà convenient que el pacte del Botànic funcione i aguante. Iglesias ja ha dit que han reflexionat i que a partir d’ara ho faran millor; que així siga. Supose que els socialistes, quan finalment isquen de l’atzucac en què s’han posat, també s’espavilaran. I que els convergents del nord recuperaran el seny, que perderen quan el tema dels Pujols; així mateix, els republicans… Que la Moreneta i la Geperudeta, ara que s’han fet amigues, ens ajuden.