diumenge, 3 de juliol de 2016

LA SANTA CRUZADA I LES GUERRILLES



LA SANTA CRUZADA I LES GUERRILLES

La dreta espanyola ja fa molts anys que continua de croada (de santa cruzada, que deien de la guerra de Franco). Impertèrrita en la defensa dels seus interessos de classe dominant, econòmics i ideològics, no perd el temps en somnis, sinó que va cap a l’objectiu marcat, talment com la legió, sempre a l’atac i a sus órdenes, mi general.

Mentrestant, l’esquerra s’ho pren més en pla de guerrilles, de maquis, uns per ací, uns altres per allà. L’esquerra és un somni de grans ideals, de defensa dels interessos del poble, és grandiloqüent i somiatruites. L’objectiu és total, el cim, la justícia social, darrerament algú ha dit que l’objectiu és el cel. Mentre la dreta ataca, l’esquerra és més  de fer assemblees.

En conseqüència, la dreta mai perd i l’esquerra mai guanya, a excepció d’alguns moments puntuals i efímers. En els darrers cent anys, per exemple, la dreta ha governat durant dos terços i l’esquerra un terç, amb el cas més tràgic de la guerra civil, que declararen i guanyaren els franquistes.

Ho recorde perquè també vull posar cullerada en l’entreteniment més fastigosament actual d’analitzar els resultats de les eleccions, d’opinar i de proposar alguna fórmula remeiera. El que ha passat és que vinieron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos, cuando son más que los buenos.

Aquestos versos es refereixen a quan vingueren els moros a la península (711. Guadalete). No eren més nombrosos que els indígenes, però ho pareixien, perquè anaven més organitzats i amb un únic comandant, el moro Mussa. Els indígenes estaven mal avinguts i alguns se’n passaren al bàndol enemic (nobles i bisbes, casualment). El resultat ja el sabem, que guanyaren els dolents, que és el mateix que ha passat ara i sempre.

En la meua opinió, l’èxit del PP en aquestes eleccions i tothora que guanya, és la conseqüència de la desunió perniciosa de l’esquerra i fins i tot de la desconfiança i enemistat que mantenen al llarg de la història uns partits contra els altres. Els socialistes i comunistes no es poden veure ni en pintura, mira que són. I de líders il·luminats per a qui tothom és l’enemic, ni en parlem, que en l’esquerra tothom té dret a parir invents i la nòmina és llarga.

En conclusió, quin remei té la situació? No havent cap planta remeiera que sane el desori, ni ninguna intenció de fer autocrítica interna, tan marxistes com són alguns, crec que no tenim escapatòria o, si la hi ha, serà molt difícil de trobar.

Podríem tenir, com altres vegades, filòsofs, escriptors i polítics mínimament intel·ligents per a donar pautes, però no els tenim ni a Barcelona, on sempre els hi havia. Allà dalt, per exemple, que volen esdevenir independents, cosa que els admire, es posen mai d’acord? Desaparegut Pujol, ara qui és rl líder, Mas, Puigdemont, Colau, Junqueras, Doménech...? Amb una empresa tan important com és la independència, qui els representa davant del món? Per què no imiten els quebequesos i els escocesos?

Però, tornem a les eleccions generals del 26J, per veure si pot haver algun remei a l’hecatombe de l’esquerra. Per començar, cal preguntar-se seriosament si té cap sentit atacar-se en lloc de col·laborar. Socialistes, nacionalistes, podemites, comunistes, ecologistes... tots, uns contra els altres i si ocasionalment pacten, fent-ho amb recels, així no s’arriba enlloc. També seria important que feren algun curset d’història moderna, per a no repetir els errors.

Però la pregunta que es fa tothom és si l’esquerra ha de deixar que governe el PP, o si encara es pot formar un front anti-PP. Coneixent el marro i els avatars de les frustrades eleccions del desembre passat, crec que no paga la pena que, des de l’esquerra, s’intente impedir un govern de dretes, perquè seria impossible.

Una altra cosa, però, és que, a partir de la pèrdua de la majoria absoluta del PP, tant des de l’esquerra, com des del nacionalisme, s’evite que Rajoy, o qui siga, continuen fent i desfent, perquè ara ja no poden aplicar cap rodillo. En aquest sentit s’ha d’evidenciar que la victòria dels populars és una victòria amarga, perquè se’ls ha d’obligar a rectificar tantes agressions que han practicat fins ara, en el nostre cas, contra nosaltres.

Suggerisc, doncs, que les esquerres es posen d’acord per a fer modificar als del PP alguns articles perniciosos de la llei laboral, de la d’ensenyament, de la sanitària. Per a condicionar els propers pressupostos, i algunes partides dels actuals. Per a derogar tota mena d’amnisties tributàries. Per a fer fora alguns ministres maliciosos com Fernández Diaz, Montoro i la Pastor, o els més ineptes com la Báez... Etcètera. Si es treu res en clar de qualsevol d’aquests suggeriments encara podrem donar gràcies a Déu.

També se m’ocorre, de cara a les properes eleccions generals, que no trigaran més de tres anys a convocar-se, perque Rajoy no sabrà governar agafat pels collons com estarà, o les autonòmiques basques de la tardor, que la nostra il·lustre oposició socialdemòcrata, comunista, ecologista i nacionalista, reflexionen sobre tot el que ha passat, si és que saben reflexionar.

Per acabar se m’ocorre recordar que els personalismes són contrarevolucionaris, que criticar el contrari i ser incapaç d’autocriticar-se també ho és, que les guerrilles són ineficaces i, en alguns moments, negatives i que, finalment ser d’esquerres o nacionalista, etc. és un compromís ètic amb la societat i que cal posar-hi intel·ligència, més que protagonisme o supèrbia. Amén Jesús.