LES MÒMIES CORRUPTES. UNA IGUANA I UNA RABOSA

LES MÒMIES CORRUPTES. UNA IGUANA I UNA RABOSA

Les mòmies són persones, animals i plantes, morts de fa molt de temps, que encara no han desaparegut del tot, perquè s’han convertit en una mena de moixama seca, repugnant i esgarrifosa. Normalment dormen i no molesten ningú, si no se les molesta, amagades sota terra, en coves profundes, en criptes d’esglésies, a les piràmides i mastabes, etc. Malgrat que poden reviscolar, per a complir una maledicció, o per a  fer pel·lícules de terror, en realitat no fan massa nosa i s’hi estat quietes.

Hi ha d’altres, però, que són més entremaliades i no acaben de morir-se mai i continuen, in aeternum, fent carrera i lucrant-se. Són mòmies corruptes però actives i zombis. No presenten un bon color de cara, però tenen molta gana i són insaciables i animal que vola a la cassola, diuen entre elles. Aquestes mòmies sí que són perilloses, més que Dràcula, Cal anar molt en compte.

Hi ha el cas de dues mòmies, una iguana i una rabosa, que viuen, fent maldats, a València, que és una ciutat pecadora i alegre, de gent distreta a la qual tot se’ls en fot. També actuen més enllà, exactament ho fan de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. Les consignes que les guien és que la pela és la pela i que el que importa no és el plat (el continent), sinó les tallades (el contingut), o siga que això de país/països és una excusa, perquè el que els importa són les subvencions.

No debades tenen el cau principal a la ciutat de València, perquè és on hi ha la major quantitat de lladres per metre quadrat de tota Europa, especialment posats en política. És el lloc ideal perquè la gent sense massa escrúpols, facen negocis en secret. També hi ha màfies organitzades en tots els estrats de la societat, amb les quals les mòmies tampoc no tenen dificultats a relacionar-se, especialment en privat... La iguana i la rabosa, ja que el seu modus operandi són els llocs privats i secrets, hi tenen totes les facilitats, per abaixar-se els pantalons o per fer-los abaixar: do ut des.

Aquests personatges saben fer molt bé el paperot. De fet gaudeixen del respecte de molta gent crèdula, confiats que són bones persones, que no tenen cap interès personal i que tot ho fan desinteressadament per amor al país. Malgrat que en alguns cercles se sap que no és així i que en realitat no donen ni un pas sense cobrar-lo, preferentment de bestreta i en negre, pocs són els qui gosen denunciar-los. La ingenuïtat popular també els ha envoltat tradicionalment d’una aura de progressistes i de nacionalistes.

No ho són, però, ni una cosa ni l’altra i en donaré uns exemples. Fer treballar la gent i no pagar-los de manera justa, guardant-se l’usdefruit dels seus esforços, és just o injust? Fer creure ningú que tot ho fan per la llengua i la cultura del país i cobrar per això, és  ser nacionalista o un furtamantes?

He dit que són insaciables, en realitat uns epulons de mena. Per tant, encara són més perillosos. Les iguanes, que diuen que són vegetarianes, de fet, si tenen gana i l’ocasió, s’empassen el que troben al davant, nyam, nyam. Fa poc em trobí en un ascensor amb aquesta iguana, de la qual sentia l’alè pútrid al meu darrere, al bescoll, i m’ho passí molt malament, tement que se m’enxamparia d’una queixalada. Sort que hi havia més gent a la cabina i que jo abaixava dos pisos més avall.

Per la seua part, la rabosa és carnívora i li tira a tot: petits mamífers, aus (li encanten les gallines), peixos, fruita, verdures i fins i tot deixalles i ballarris. La qüestió és omplir-se el pap sense atura. És astuta i amagantesa, i s’ha especialitzat a disfressar-se de bondat, mitjançant l’aixopluc de pietoses fundacions, gaudint tot de benediccions eclesiàstiques, polítiques, bancàries i monàrquiques.

Jo, que malgrat que he estat en perill, he sabut resistir-me a ambdues mòmies, puc donar fe del que dic. Altres amics no han tingut tanta sort, no han sabut com desfer-se’n, o no m’han fet cas i han sucumbit en les seues goles profundes. També en puc donar fe. Dit tot açò crec que la meua obligació és aconsellar a les bones persones, perquè no se’n refien.

En la nostra cultura abunden els escriptors que han advertit de la bondat i/o maldat de les bèsties. Son les faules d’Isop i de Fedre; el llibre de les bèsties, de Llull; els bestiaris de Pere Quart, Carner, Cortázar, Apollinaire, Joan Fuster; l’alfabestiari de Pérez Moragon... Vull aportar modestament el meu bestiomomiari.

He comentat amb amics i amb enemics el meu capficament, des del moment que me n’adoní del joc brut d aquestes mòmies. A molts d’ells els dec els seus comentaris i les advertències que m’han fet, de prudència i cautela. A Rafa li dec haver-me advertit que una de les mòmies en realitat era una iguana: fixa-t’hi, té tota la cara, la pell, em deia. A Paco li dec tanta informació sobre l’altra mòmia, de la qual en sap tant com jo, o més. A Vicent, l’advertència que anés amb compte. A Josep Lluís que la iguana era un mestretites (una mòmia mestretites?). A Enric que la rabosa caminava com un ànec, però que era rabosa...

Tinc un record per als amics difunts que, després d’haver patit injustament les penalitats i putades d’aquestes mòmies, per fi sojornen en pau, lluny de les seues urpes i de les seues goles. Arribat el moment, quan tindré enllestit definitivament el meu bèstiomomiari i la relació de les respectives malifetes, disposarem del llistat de les víctimes i podrem retre’ls els honors. Mentrestant i emulant Catul, vull llançar-los la meua imprecació: quid estis mummiae? Quid moraris emorimini? Què feu, mòmies? Per què trigueu tant a morir-vos?

ENDEVINA ENDEVINALLA, QUIN ANIMAL PON EN LA PALLA?

ENDEVINA ENDEVINALLA, QUIN ANIMAL PON EN LA PALLA?

Evidentment, l’animal que pon en la palla és la gallina. Aquesta és molt fàcil. En sé una de més difícil, que me l’he inventada ara mateix: endevina, endevinalla, on hi ha més ninots de falla? Tothom contestarà que a València en falles, o a la Ciutat Fallera, o a les fogueres d’Alacant... Feu la prova.

Però, això no és cert, perquè tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat, on més ninots hi ha és, en sentit estricte, en el maremàgnum socialista i, en sentit més general, en la gloriosa esquerra espanyola (incloses les esquerres independentistes, o siga poc espanyoles). Tots plegats formen com una gran ninoteria. Veiem-ho amb exemples.

Fa uns dies jo afirmava que la dreta està més organitzada, perquè s’ho juga tot en defensa dels seus interessos de classe i posa tot l’interés. Així és com el PP, C’s, i les dretes nacionalistes catalana, basca i canària, s’han fet amb tot: la presidència del Congrès, la del Senat (que tenen assegurada a perpetuïtat) i ara van a per la presidència del govern, i faran president a Rajoy... Que us jugueu? Tot el que estan fent els polítics de la dreta són maniobres de distracció, mentre l’esquerra es mama el dit, torne a insistir.

Mamar-se el dit és com dir que són uns idiotes, o com diuen en castellà, uns tontos del culo. Per exemple, els socialistes no han tingut pit per a parlar amb els nacionalistes, ni tan sols amb els d’esquerra, per por que els populars els acusen de mals patriotes; els socialistes s’han acollonat, doncs, mentre que els populars, hipòcritament, si que ho han fet, n’han parlat i han arribat a acords. Quins ninots, els socialistes!

Un altre exemple és que mentre la dreta s’ha fet forta en defensa d’un suposat dret de Rajoy a governar, ‘perquè ha guanyat les eleccions’, l’esquerra no ha dit de manera contundent que això és una mentida, que cap partit té dret a governar mentre no disposa de la majoria de vots del Congrés, o siga mentre no arriba a pactar amb els suficients grups. Guanyar les eleccions, en el sistema electoral actual, no és condició suficient per a exigir el govern. L’esquerra no ha dit res, o ho ha dit en veu baixeta.

Rajoy i les dretes, doncs, han anat a la seua, arribant a acords entre ells, a cara descoberta o sotamà. Mentre que per la seua part, Sànchez i els socialistes i Iglésias i els podemistes, s’han dedicat tirar-se els trastos al cap. Fins i tot llançant idees verinoses, com les que han destil·lat els tenors i les sopranos socialistes, Felipe Gonzàlez, Guerra, Borell, altres ex-ministres, barons i baronesses... A escala més pròxima a nosaltres, l’increïble Paco Romeu també s’hi ha afegit al cor de mòmies, com a triple provincial, contradient la prudència de Puig.

L’argument base de tots plegats és doble: primer, que els socialistes no poden pactar amb els partits independentistes, de manera que no pot haver cap alternativa a la dreta. Així és que viva Espanya i que governe Rajoy, perquè tot continue igual de malament, o pitjor. Aquests socialistes s’han entestat a entrar a la història per la porta que ho fan els  ninots de falla. L’orella i el rabo serà per a Rajoy qui, encara que és un torero mediocre, eixirà per la porta gran. Porca misèria, amb tots aquests imbècils, doncs.

No sé si els socialistes s’han adonat de l’enorme frustració que han encomanat als milions de  ciutadans i ciutadanes que els han votat, confiats que anaven a adreçar-ho tot. No els han votat tants com volien, però si que els suficients per a intentar ésser l’alternativa al fantasma popular. No volen ni intentar-ho. En quin món viuen, en quin núvol s’han instal·lat? Si per la seua incompetència ens deixen en mans dels rapinyaires, no s’hauran d’estranyar que les desafeccions en les seues files vagen en augment. Com pretenen que ningú confie amb ells, si ells no confien amb ells mateix?

Els podemites, amb tot el respecte que els tinc i confiança, han de trobar el punt ideal que els porte a recollir els votats socialistes neguitosos i irritats amb el seu partit. Jo els aconselle que no tiren més llenya al foc, perquè amb la pira que han encès els socialistes i on s’hi van a immolar, ja en tindran prou. La maniobra d’aparèixer més mansuets em sembla correcta, després d’haver esvalotat tant com ho han fet i innecessàriament.

Finalment, em ve de gust donar algun consell a l’esquerra nacionalista, a la qual estic adscrit, encara que a mi ningú no em fa cas, ni tampoc tenen per què. Ho faig com a simple militant de base, de pagar la quota i prou; tampoc no estic per a trots i, de tota manera, estic proscrit, un poc com li passà a Ovidi, quan els desterraren a Romania. El meu consell és també un lament, però d’altre caire que el del poeta romà.

Mantenir cap baralla interna o batalleta, en les actuals circumstàncies, és un suïcidi. Per això m’han desplagut les notícies que m’arriben de desunió, de parcialitat i de capelletes, de voler acabar amb ningú (a mi em volien tallar el coll), de malbaratar res. Així no s’arriba enlloc. Mireu el que els està passant als socialistes...

En concret, el meu consell és aplicar el sentit comú i la prudència; abandonar els dogmatismes (que tampoc són propis de l’esquerra); aplicar l’autocrítica (que sí que ho és); decidir-se sempre per fer allò que siga més convenient per al grup, deixant-se d’individualismes. I seguir les instruccions que assenyalen els òrgans del partit.

Si al remat el que compta són els resultats electorals, uns partits com Compromís, ERC, MÉS, etc. no haurien de tenir altra meta que aconseguir bons resultats, que sols es poden obtenir fent la guerra plegats, per poder ser decisius i formar governs, o formar-ne part. Si aspirem a transformar la societat haurem de començar per la nostra pròpia transformació, i al mateix temps per consolidar-se en la societat i ésser uns punts de referència positius. Aplicar-nos un poc de pragmatisme, doncs, pot ésser convenient en aquests moments (demaneu a Xavier Cunyat pel pragmatisme); deixar-se de fantasies i fugir dels cants de sirena dels messies salvapàtries i furtacarteres, que ja estan parant el cabàs (ja sabeu de qui parle).

Espanya és de dretes i l’esquerra es mama el dit

ESPANYA ÉS DE DRETES I L'ESQUERRA ES MAMA EL DIT

Article publicat a SAÓ el dia 14 de juliol de 2016 

Ja que, en els darrers cent anys de la història d’Espanya, la dreta ha governat durant dos terços i l’esquerra durant un terç, pam amunt pam avall, podem dir que Espanya és de dretes, ja que la gent vota sistemàticament la gent de la caverna. Per part de les esquerres, com quan han guanyat unes eleccions, han estat efímeres i fins i tot han acabat molt malament, aixafades per les botes militars, el saldo és més negatiu.

I com s’ho fa la dreta espanyola, per a guanyar i mantenir-se durant tant de temps en el govern? Doncs, perquè no sols guanya més eleccions, sinó perquè hi ha les dictadures, els cops de força i la guerra (in)civil, que sempre han perdut les esquerres. La pregunta a fer-nos és per què sempre ha estat així.

Per començar, la dreta sempre està en disposició de croada (el franquistes deien la santa cruzada) i sempre han comptat amb l’ajut celestial, o al menys del clero, que en un país de beatos com és Espanya, és molt important. També perquè la dreta, impertèrrita en la defensa dels seus interessos de classe dominant, econòmics i ideològics, no perd el temps en somnis, sinó que va al gra i, si cal, pim-pam fora. Finalment, perquè en les seues files ningú perd el pas i, si ho fa, de seguida el recupera i a sus órdenes, mi general.

I com s’ho fa l’esquerra, mentrestant? L’esquerra és més d’assemblees,  de guerrilles, de maquis, uns per ací i uns altres per allà. L’esquerra és un somni de grans ideals, de defensa dels interessos del poble, és grandiloqüent, somiatruites i desinteressada, és més de mamar-se el dit. L’objectiu de l’esquerra és total, és sublim: la justícia social (Iglesias ha dit que és el cel).

A més a més, l’esquerra està desunida, que és una actitud molt perniciosa; la desconfiança i l’enemistat entre uns i altres, d’esquerres i nacionalistes, especialment entre els socialistes i els comunistes i ara també els podemistes, és com un corcó. Finalment, en l’esquerra tothom té dret a creure’s un geni, mentre en la dreta tenen caudillos i tots fan el seu paper.

Dit açò, vull participar en l’entreteniment fastigós d’opinar sobre els resultats de les eleccions del 26J. Opine que l’èxit del PP, encara que induficient, ha estat la conseqüència de tres factors. En primer lloc, que a Espanya la gent, a més de votar la dreta, continua admirant i envejant els lladres, que ara són els polítics, especialment els populars pel seu nombre, com abans eren els bandolers. Així, els del PP han pogut dir tantes mentides, han pogut prometre el que no havien de fer i han furtat tot el que han volgut, sense que la “majoria” els ho haja tingut en compte a l’hora de votar. A l’esquerra i al nacionalisme no se’ls perdona res d’això.

En segon lloc, moltíssima gent, la més major i pusil·lànime, encara té la por al cos, que li han inoculat tots els anys de franquisme, sobre el perill comunista; el veïnat encara continua adoctrinat per les consignes del régimen. La prova és la gradual desaparició dels partits comunistes de l’escena política i que, fins i tot els socialistes (Felipe González) hagueren de fer una renúncia expressa del marxisme, perquè d’altra manera no s’haurien papat ni una rosca. La dreta no ha de renunciar mai als seus principis i la infracció de la llei de la Memòria Històrica, de què s’ufanegen (Rita Barberà), n’és la prova; la història són ells.

En tercer lloc, crec que ha estat inoportuna i negativa l’actitud excessivament fanfarrona i amenaçadora d’Iglesias. Segurament per la inexperiència, o perquè se sent un milhomes, ha provocat molt de rebuig entre la gent que l’havia votat en desembre. També han estat negatius els seus titubejos en la tonteria de redefinir-se socialdemòcrata (?) i, sobre tot, per caure en la “trampa” veneçolana, d’on hauria d’haver sabut deseixir-se’n millor i més prest. És curiós que els trampistes hagen estat ciutadans i els populars, i de poc també ho han estat els socialistes. Evidentment, els atacs que ha rebut per totes bandes també han produït els seus efectes negatius entre l’electorat.

També ha passat que ara no tenim, com altres vegades, filòsofs, escriptors i polítics mínimament preocupats de donar pautes. No els tenim enlloc, ni a Barcelona, i cadascú va a la seua. Allà dalt, per exemple, que volen esdevenir independents, cosa que els admire, es posen mai d’acord? Desaparegut Pujol, ara qui marca la pauta, Mas, Puigdemont, Colau, Junqueras, Doménech, els destarifats de la CUP…? Qui és el líder en una empresa tan important com és la independència, davant del món? Per què no imiten els quebequesos i els escocesos?

Per acabar se m’ocorre recordar tres aspectes generals, en els quals l’esquerra ha posat la gamba: els personalismes i la supèrbia són contrarevolucionaris; criticar tothom i ser incapaços d’autocriticar-se, també ho és; finalment que les guerrilles són ineficaces i, en alguns moments, negatives.

Ara podem fer la nostra proposta per traure algun profit de l’hecatombe electoral del 26J. En primer lloc, cal tindre clar que el PP és el partit que ha tret més diputats, però que ha perdut la majoria absoluta absolutíssima que tenia, amb la qual aprovà totes les lleis que l’oposició es jurà de canviar i/o derogar. Si finalment Rajoy és investit, ho serà a canvi de tindre les mans lligades i es veurà obligat a fer coses que no sap, o que odia, si l’oposició sap jugar bé. Així que, si finalment aquest feble personatge forma quadrilla, jo recomanaria que fora a canvi de fer-li pagar un alt preu.

Un exemple és el dels bascos (PNB), que demanen amarrar el concert basc, les transferències autonòmiques, el tema de les presons i dur els presos bascos a Euskadi, o res. Què estan disposats a exigir els altres partits, els que volen pactar amb Rajoy i els que s’abstindran? Finalment què farà Rivera?

Així que, amb els insuficients recolzaments que reba, Rajoy no podrà formar un govern fort i durable. La victòria dels populars haurà estat, doncs, una victòria amarga i inútil, de poca durada, perquè el govern que es formarà en aquestes condicions no podrà (no hauria de poder) aguantar més de dos anys.

L’altra possibilitat, la d’intentar formar un govern d’esquerres i dels nacionalistes, té poca viabilitat, o ninguna. Encara gràcies si es posen d’acord per a fer modificar a Rajoy alguns articles perniciosos de la llei laboral, de la d’ensenyament, de la sanitària. Per a condicionar els propers pressupostos, i modificar algunes partides dels actuals i incrementar els ajuts a la dependència. Per a fer derogar tota mena d’amnisties fiscals i revisar la situació tributària de les grans fortunes…

Si també s’obliga Rajoy a fer fora alguns ministres perniciosos com Fernández Diaz, Montoro, Català, o els més ineptes com la Báez i la Pastor… Si es posa en marxa la reforma constitucional i la llei electoral. Si envien a casa a Wert i altres “ambaixadors” que es mamen la gran vida a canvi de no fer un brot… Si es treu res en clar de qualsevol d’aquests suggeriments, encara podrem donar gràcies a Déu.

I a preparar-se millor de cara a les properes eleccions d’ací un any o dos. Al País Valencià serà convenient que el pacte del Botànic funcione i aguante. Iglesias ja ha dit que han reflexionat i que a partir d’ara ho faran millor; que així siga. Supose que els socialistes, quan finalment isquen de l’atzucac en què s’han posat, també s’espavilaran. I que els convergents del nord recuperaran el seny, que perderen quan el tema dels Pujols; així mateix, els republicans… Que la Moreneta i la Geperudeta, ara que s’han fet amigues, ens ajuden.

TERUEL EXISTEIX, AMB DINOSÀURIS INCLOSOS

TERUEL EXISTEIX, AMB DINOSAURIS INCLOSOS

   

Per raons familiars, he estat de sempre molt unit a Terol, especialment durant la meua infància i joventut. El nucli inicial familiar era el Racó d’Ademús, d’on procedia la família de la mare, però, per arribar-hi, s’havia d’anar a Terol i, des d’allí, continuar amb autobús. Teníem una comarca valenciana, que era inassequible des de València, i que ningú feia res per a remeiar. Finalment, al cap de tota la vida s’hi féu la carretera imprescindible. 

 

La llista de pobles de Terol on hi vaig sojornar algunes temporades, visitant la família o acompanyant els dos oncles rectors i la meua àvia, que cuidava d’un d’ells, és llarga. Llevat d’Albarrassí, on un oncle fou canonge, tots els altres pobles són de les dues comarques més pròximes a València, la comarca a què la capital dóna el nom i la de Gúdar-Javalambre.

Els viatges, fins que vaig poder usar un cotxe, eren amb el tren, que tenia el seu punt d’origen a l’estació d’Aragó, que popularment dèiem l’estació xurra. Arribats al destí, d’aquells trens abaixàvem tant bruts de carbó, que semblàvem miners, quan les màquines eren de vapor. Després, amb locomotores més “modernes” el trajecte continuava durant una eternitat, perquè les condicions dels rails, les instal·lacions, els combois i les locomotores, tot era tercermundista. Recorde una nevada impressionant que ens caigué a sobre i ens aturà tota una nit al Port d’Escandón, com si fórem a la Sibèria (1957).

M’ha vingut tot açò al cap perquè estic organitzant un viatge a Terol amb els néts, a veure els dinosaures i tot allò del mudèjar. La intenció era anar amb tren, però hem desistit en veure que la durada és de més de dues hores i mitja! Per fer uns cent cinquanta kilòmetres, dues hores i mitja! O siga que el ferrocarril continua tan tercermundista, com quan jo era una criatura.

He comparat amb el viatge que vaig fer fa poc a Madrid amb l’AVE. Ja sé que no hi havia d’haver anat, però ho fiu per raons solament artístiques. Evidentment, no tenen res a veure un ferrocarril amb l’altre. A Madrid arribàrem en menys de dues hores, massa veloços per al meu gust i això que la distància és el doble que a Terol; el preu era prohibitiu per a moltíssima gent; el paisatge, una misèria. Els mateixos quilòmetres, de València a Barcelona, es fan amb tres hores i mitja

A mi sempre m’ha contrariat que aquest Estat, al qual continuem pertanyent, estiga tot organitzat radialment, amb el centre a la Puerta del Sol. Evidentment estic en contra del concepte centralista i que tot funcione per a major glòria de la famosa capital central, i del seu govern de torn. Si aquells polítics tingueren en compte que les autonomies altres que llur melic (comunitat de Madrid) no són centrípetes, sinó centrífugues econòmicament parlant, social i cultural. Si tingueren en compte que lesionant els interessos perifèrics, en profit propi, no aconsegueixen altra cosa que augmentar el refús de tots contra el centralisme que practiquen. Si a més de curts de vista no foren curts de gambals, possiblement ens aniria millor a tots.

Per exemple, a hores d’ara ja estaria fet el corredor mediterrani i haurien millorat les connexions d’Andalusia, Múrcia i el País Valencià amb Catalunya i Europa, que és l’estructura més important de totes les que preveuen a Madrid. I per anar de València a Barcelona, que són els mateixos quilòmetres que a Madrid, no trigaríem el doble. I Aragó i València tindrien millors connexions amb Europa.

No m’he volgut entretenir fent una comparativa dels trajectes de Madrid a qualsevol ciutat castellana i comparar-los amb els trajectes que afecten Terol, com aquest que l’enllaça amb València, perquè no crec que siga just aplicar solament els criteris de rendibilitat en els serveis públics, quan la mateixa administració de l’Estat és un desficaci, mantenint, per exemple, el Senat i les Diputacions. En realitat el que demostren a Madrid és que per ells Terol no és un problema. I Terol existeix.

A més de la bondat i de la simpatia de la gent de Terol, de la qual em podria estendre tant com fera falta, també podria parlar del pernil, de la fruita (bresquilles de Calanda), l’oli d’oliva, el pa, dels seus increïbles paisatges... És cert que el clima es sever i que la densitat de població és la penúltima de l’estat, i que molta gent ha hagut de marxar a cercar feina. Però també és cert que Terol ofereix magnífiques possibilitats de reindustrialització (energia, polígons...) i d’instal·lacions turístiques (turisme rural, esports de neu, excursionisme...), d’aprofitaments agropecuaris... Sols fa falta que hi haja més voluntat política al seu favor. No cal oblidar que els valencians, que a més de germans històrics i veïns, podem ser els més beneficiats recíprocament, amb una política d’inversions, especialment a la part meridional i occidental, que limiten amb València i Castelló.

Finalment vull fer un comentari sobre les instal·lacions de Dinòpolis, que ha estat l’objecte de la meua visita amb els néts. En conjunt ho hem trobat magnífic tot, ens hem il·lustrat en el Museu Paleontològic, hem assistit a interessants espectacles... Algunes coses es podem millorar, em comenta la nora, des del punt de vista pedagògic, com facilitar activitats participatives dels visitants. Evidentment, no té en compte, que, a més del gran parc que hem visitat a Terol, Dinòpolis té altres set centres a tota la província: Ariño, Albarrassí, Castellote, Penyaroja de Tastavins, Galve, Rubielos de Mora i Riodeva, que responen a les reserves pedagògiques que planteja N’Aina. Ho comprovarem en pròximes visites. Per la meua part, jo proposaria millorar, potser renovar, algun audiovisual, que ha quedat força endarrerit.

Però en conjunt, la nota que li hem posat a la visita és l’excel·lent. No sé si Dinòpolis és una activitat privada, o semiprivada, si l’administració pública hi col·labora molt, res o gens. Vaig a procurar interessar-me, per a quan hi torne. És evident, però, que Dinòpolis té una incidència notòria en la ciutat de Terol, econòmicament i social, i que també en tindrà en les ciutats subordinades que he comentat, que comprenen tota la província. Com a terolenc afectiu que sóc, em sent molt agraït i reconfortat per la visita.

ESTAR FINS EL PIRRI

ESTAR FINS EL PIRRI

Pel que fa al PP, malgrat que el veïnat està escandalitzat d’aquests lladres de casa bona, posats en política per a omplir-se les butxaques, a l’hora de la veritat els perdona i els torna a votar. Tant li fa que continuen eixint a la llum pública més casos de corrupció, cada dia, perquè la dreta sembla que està vacunada.

Els polítics del PP, molt d’anar a missa, compten amb un recurs que no tenim els no creients: es confessen, els retors els absolen i reconforten, prenen la comunió... i tornen a posar la mà. Déu tot els ho perdona. Quan jo era jovenet no era així i els retors ens amenaçaven amb l’infern i amb la tisi, si ens tocàvem l’anguila, per exemple. A aquests xoriços, què els dirà el padre?

Pel que fa a l’esquerra i als nacionalistes, malgrat la feinada que estan fent i la bona anomenada que estan aconseguint, els passa tot al contrari que a la dreta: a la més mínima errada, nyas, coca! Ja s’encarreguen els sicaris de la dreta, mitjançant diaris i “debats” televisius, d’enverinar la situació, com han fet amb les mentides contra Iglesias sobre els diners de Veneçuela, o contra l’alcalde de Barcelona, Trias. És el joc brut del govern.

En aquest joc brut, fins i tot hi ha implicats ministres com el d’Interior, el de Justícia i el d’Hisenda, que hi intervenen. El cas de les trames que preparaven Fernández Díaz i el responsable de l’oficina anti-frau de Catalunya, contra els polítics catalans, és tan greu, tan miserable, que en qualssevol país haurien estat cessats immediatament. Ací sols ha hagut el cessament del tal Daniel de Alfonso, que depenia del Parlament de Catalunya.

Per tot plegat, però, el veïnat hauria d’haver votat més que mai per a fer fora aquesta púrria, però el 26J més d’un milió de votants es quedà a casa. Com s’explica aquest contradictori comportament? Passa que moltíssima gent ha començat a desconfiar que res tinga remei, o el que és pitjor, que les enquestes ja eren la solució i que no calia tornar a perdre el temps. Ara i a bou passat, la gent està repenedida.

També és possible que molta altra gent estiga fins el pirri de tanta martingala electoral i que vulga castigar el sistema, pegant en el cul que no devia, en el de l’esquerra. El pirri era la castanya que es feien al cap les dones, i dir que hom està fins el pirri equival a dir que està fins a dalt del cap, fins la coroneta... Es com dir que hom està fins els collons, o fins la figa, a triar. Són expressions que indiquen el màxim disgust i contrarietat, davant del comportament d’algú. Si el veïnat, doncs, està fins el pirri dels polítics, això és mala cosa, evidentment.

Devem preguntar-nos si som en un atzucac, en un carreró sense eixida. La situació és difícil perquè o Rajoy convenç el nombre suficient de diputats, o ho ha de fer Pedro Sanchez... o s’han de tornar a repetir les eleccions. La primera no és fàcil, però possible. La segona és molt difícil. però no impossible. La tercera seria fatal, però inevitable si fallen les primeres. Què passarà?

A Anglaterra la gent fa quinieles de qualssevol cosa i en situacions d’aquestes encara més. Qui farà govern, Rajoy o Sánchez? Hi haurà govern o es repetiran les eleccions? Jo faig una quiniela: Rajoy no fa govern, Sánchez sí.

En realitat, a Rajoy no li hauria de resultar tan difícil fer un front conservador, però no li acaba de quallar, malgrat els esforços de la seua marca blanca o Ciutadans. Els bascos no ho tenen gens clar. Tampoc li serveixen de res els tripijocs de Felipe González que vol que els socialistes callen i deixen que Rajoy continue de president.

Si falla Rajoy, hauria de ser possible la formació d’un govern ample d’esquerres i de nacionalistes, d’un front popular, evidentment, encapçalat per Pedro Sánchez. Estic dient des del primer dia que aquesta és la millor solució. Si la clau és que els socialistes consentisquen la convocatòria del referèndum de Catalunya, però per a després de la reforma de la Constitució i que Esquerra Republicana ho accepte, per què no ho fan?

Recapitulant, tenim per una banda un govern en funcions que dura més de sis mesos i que aviat farà un any, si no s’espavilen els polítics. Cal dir que durant aquest mig any, aquest govern en funcions, no ha pogut fer més animalades; alguna cosa hem guanyat. Mentrestant, la major part de les autonomies i dels ajuntaments estan en mans de l’esquerra, forçant tant com poden el govern central, cada dia més feble i estèril.

Si es forma un govern de dretes en minoria, estarà pendent d’un parlament, que podrà forçar moltes “solucions” als problemes més peremptoris de la gent, obligant el govern a executar-les. Enfront, hi ha la possibilitat d’un govern d’esquerres i de nacionalistes, suficient per a governar, però amb moltes dificultats per l’herència que rebran i per les contradiccions internes dels partits.

Com la gent ja hem votat (dues vegades en mig any!), ara la pilota la tenen els diputats del Parlament i l’han de jugar. Urgeix que troben una solució. Els partits tenen ara unes possibilitats que abans no existien, la possibilitat de fer consultes a les bases, de manera ràpida i eficaç, amb les noves tecnologies. Que consulten, doncs, si no s’aclareixen: les bases socialistes volen un pacte amb Iglesias, si o no?

LA SANTA CRUZADA I LES GUERRILLES

LA SANTA CRUZADA I LES GUERRILLES

La dreta espanyola ja fa molts anys que continua de croada (de santa cruzada, que deien de la guerra de Franco). Impertèrrita en la defensa dels seus interessos de classe dominant, econòmics i ideològics, no perd el temps en somnis, sinó que va cap a l’objectiu marcat, talment com la legió, sempre a l’atac i a sus órdenes, mi general.

Mentrestant, l’esquerra s’ho pren més en pla de guerrilles, de maquis, uns per ací, uns altres per allà. L’esquerra és un somni de grans ideals, de defensa dels interessos del poble, és grandiloqüent i somiatruites. L’objectiu és total, el cim, la justícia social, darrerament algú ha dit que l’objectiu és el cel. Mentre la dreta ataca, l’esquerra és més  de fer assemblees.

En conseqüència, la dreta mai perd i l’esquerra mai guanya, a excepció d’alguns moments puntuals i efímers. En els darrers cent anys, per exemple, la dreta ha governat durant dos terços i l’esquerra un terç, amb el cas més tràgic de la guerra civil, que declararen i guanyaren els franquistes.

Ho recorde perquè també vull posar cullerada en l’entreteniment més fastigosament actual d’analitzar els resultats de les eleccions, d’opinar i de proposar alguna fórmula remeiera. El que ha passat és que vinieron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos, cuando son más que los buenos.

Aquestos versos es refereixen a quan vingueren els moros a la península (711. Guadalete). No eren més nombrosos que els indígenes, però ho pareixien, perquè anaven més organitzats i amb un únic comandant, el moro Mussa. Els indígenes estaven mal avinguts i alguns se’n passaren al bàndol enemic (nobles i bisbes, casualment). El resultat ja el sabem, que guanyaren els dolents, que és el mateix que ha passat ara i sempre.

En la meua opinió, l’èxit del PP en aquestes eleccions i tothora que guanya, és la conseqüència de la desunió perniciosa de l’esquerra i fins i tot de la desconfiança i enemistat que mantenen al llarg de la història uns partits contra els altres. Els socialistes i comunistes no es poden veure ni en pintura, mira que són. I de líders il·luminats per a qui tothom és l’enemic, ni en parlem, que en l’esquerra tothom té dret a parir invents i la nòmina és llarga.

En conclusió, quin remei té la situació? No havent cap planta remeiera que sane el desori, ni ninguna intenció de fer autocrítica interna, tan marxistes com són alguns, crec que no tenim escapatòria o, si la hi ha, serà molt difícil de trobar.

Podríem tenir, com altres vegades, filòsofs, escriptors i polítics mínimament intel·ligents per a donar pautes, però no els tenim ni a Barcelona, on sempre els hi havia. Allà dalt, per exemple, que volen esdevenir independents, cosa que els admire, es posen mai d’acord? Desaparegut Pujol, ara qui és rl líder, Mas, Puigdemont, Colau, Junqueras, Doménech...? Amb una empresa tan important com és la independència, qui els representa davant del món? Per què no imiten els quebequesos i els escocesos?

Però, tornem a les eleccions generals del 26J, per veure si pot haver algun remei a l’hecatombe de l’esquerra. Per començar, cal preguntar-se seriosament si té cap sentit atacar-se en lloc de col·laborar. Socialistes, nacionalistes, podemites, comunistes, ecologistes... tots, uns contra els altres i si ocasionalment pacten, fent-ho amb recels, així no s’arriba enlloc. També seria important que feren algun curset d’història moderna, per a no repetir els errors.

Però la pregunta que es fa tothom és si l’esquerra ha de deixar que governe el PP, o si encara es pot formar un front anti-PP. Coneixent el marro i els avatars de les frustrades eleccions del desembre passat, crec que no paga la pena que, des de l’esquerra, s’intente impedir un govern de dretes, perquè seria impossible.

Una altra cosa, però, és que, a partir de la pèrdua de la majoria absoluta del PP, tant des de l’esquerra, com des del nacionalisme, s’evite que Rajoy, o qui siga, continuen fent i desfent, perquè ara ja no poden aplicar cap rodillo. En aquest sentit s’ha d’evidenciar que la victòria dels populars és una victòria amarga, perquè se’ls ha d’obligar a rectificar tantes agressions que han practicat fins ara, en el nostre cas, contra nosaltres.

Suggerisc, doncs, que les esquerres es posen d’acord per a fer modificar als del PP alguns articles perniciosos de la llei laboral, de la d’ensenyament, de la sanitària. Per a condicionar els propers pressupostos, i algunes partides dels actuals. Per a derogar tota mena d’amnisties tributàries. Per a fer fora alguns ministres maliciosos com Fernández Diaz, Montoro i la Pastor, o els més ineptes com la Báez... Etcètera. Si es treu res en clar de qualsevol d’aquests suggeriments encara podrem donar gràcies a Déu.

També se m’ocorre, de cara a les properes eleccions generals, que no trigaran més de tres anys a convocar-se, perque Rajoy no sabrà governar agafat pels collons com estarà, o les autonòmiques basques de la tardor, que la nostra il·lustre oposició socialdemòcrata, comunista, ecologista i nacionalista, reflexionen sobre tot el que ha passat, si és que saben reflexionar.

Per acabar se m’ocorre recordar que els personalismes són contrarevolucionaris, que criticar el contrari i ser incapaç d’autocriticar-se també ho és, que les guerrilles són ineficaces i, en alguns moments, negatives i que, finalment ser d’esquerres o nacionalista, etc. és un compromís ètic amb la societat i que cal posar-hi intel·ligència, més que protagonisme o supèrbia. Amén Jesús.