dissabte, 16 de gener de 2010

EL CAMPANAR DE SILLA

EL CAMPANAR DE SILLA

Article publicat al Levante-EMV, el dia 16 de geer de 2010

La ventada del dijous passat ha deixat al descobert moltes coses malfetes, com les cobertes de fàbriques i edificis, la indolència en la col·locació de cartells en la via pública, la ignorància botànica de molts ajuntaments, etc. Com el vent ja ha cessat, ara ens oblidarem del tema i especialment ho faran els responsables polítics i els tècnics municipals; és el mateix que passa amb les inundacions, perquè normalment, sols ens recordem de Santa Bàrbera quan trona. La ventada, a Silla, també ha deixat al descobert un problema que ve d’anys: la precarietat de la façana de l’església parroquial, inclós el campanar i altres elements arquitectònics, que representen un seriós perill per la seua inestabilitat.

Haig de dir que, quina casualitat, sent alcalde promoguí un ambiciós projecte de restauració d’aquesta església, a càrrec de l’Institut de Restauració del Patrimoni, de la Universitat Politècnica. El projecte es presentà a la ciutat i despertà l’interés de la gent més sensible; la Generalitat i la Diputació manifestaren la seua disposició a participar-hi; el rector d. Fernando Ciscar s’entusiasmà, a punt com estava d’acabar la seua activitat pastoral (per cert, ell diu que l’alcalde que més ha fet per l’església a Silla he estat jo, “i això que és ateu” afegeix). Evidentment, aquell projecte contemplava la restauració integral de l’edifici, des de la part arquitectònica a les pintures de Vicente López. Proposí, a punt d’acabar el meu període d’alcalde, la creació d’una Fundació que s’encarregaria de dur endavant el projecte.

Vingueren les eleccions. D. Fernando fou jubilat i el nou rector, Salvador Martorell, manifestà que el seu interès no eren les pedres, malgrat que després matisà que sí que estava a favor del projecte, però que depenia de la reacció del famós cardenal Gasco, que estava a punt de fer les maletes i, doncs, que hauríem d’esperar al nou bisbe; la Generalitat i la Diputació, via els seus representants Natxo Ventura i Isidro Prieto, confirmaren la voluntat de seguir endavant; el nou alcalde, Baixauli, es mostrà en contra perquè “això és cosa del rector”, encara que curiosament sí que presideix misses i processons, cosa que mai vaig fer jo; perdonen. Esperant el canvi de bisbe es va produir el del rector, al qual l’antecessor no informà de res. A iniciativa meua, hem quedat en reunir-nos.

Sé que hi ha el tema controvertit de qui s’ha d’encarregar de posar remei a la situació. L’alcalde creu que és el rector, mentre que jo pense que no, perquè l’església és un patrimoni immoble de la ciutat, no del rector, malgrat que l’usdefruiten els creients catòlics. Jo diria el mateix si es tractara d’un castell, d’un jaciment arqueològic, d’un fons documental o d’una mesquita, perquè tot això és patrimoni dels ciutadans. Per tant, la iniciativa ha de ser municipal, amb el concurs, evidentment, del bisbat, del rector i de les persones que van a missa. Hi ha recursos europeus, estatals, autonòmics, provincials, per a dur-ho endavant i això és el que, una vegada més, tractaré que comprenga el nou rector.