Article publicat a elpunt.cat el dia 31/01/10
En el debat que s'ha obert en la societat sobre l'edat de la jubilació, se'n van a dir de tots els colors. A banda dels populars, les opinions dels quals sobre qualsevol proposta dels socialistes és que la culpa la té Zapatero, la que em sorprén més és la dels sindicats i la de tot el popurri que és diu l'esquerra.
Jo entenc que des de l'esquerra s'ha de defensar el valor del treball, la necessitat del treball i que n'hi haja per a tots, per tant, trobe incongruent que es defense treballar menys. Com les coses bones que defensem, des d'aquest angle, costen diners (bones pensions, bons serveis socials, etcètera), i és evident que algú ho ha de pagar, és lògic defensar que es treballe més; però, alguns diuen que no i no els entenc.
Com no vull parlar per parlar, he de dir que ja fa anys que havia decidit jubilar-me als 70 anys. Més tard no, perquè no em deixen, perquè el meu model és la Sara Montiel, que a la seua edat encara va pels pobles fent actuacions, fumant puros i amb el «nóvio».
Bé, haig de dir que també ha influït en la meua decisió de jubilar-me als 70, el fet que els anys que treballí per al Berlusconi d'ací (Eliseu Climent), aquest paio no pagara ni un cèntim a la seguretat social (tot era per la causa), però aquesta és una altra història, malgrat que hi haja una relació.
Contràriament a la proposta que pretén aprovar el govern, ha estat la pràctica perversa de les jubilacions anticipades. Quines barbaritats! Que col·legues de la meua quinta es jubilaren als 60 anys, i fins i tot abans, als 58, això no ho he comprés mai. Jo ja pensava que tot allò era una ruïna i el temps m'ha donat la raó i no s'hauria d'haver fet mai, però es feia, sobre tot perquè els interessava a les empreses.
Ara i pel que estem veient, la gent no ens morim tan aviat com abans i cada dia hi ha més jubilats; com per la part contrària, la fecunditat ha abaixat, la població es va fent més vella, de manera que pot arribar el dia que n'hi hagen més jubilats que gent treballant, la qual cosa seria un absurd, a més d'insostenible econòmicament i estèticament parlant.
I doncs, s'han de buscar solucions. Jo la que ha anunciat Zapatero de jubilar-nos als 67 anys, la veig acceptable (ja ho fan els alemanys i japonesos), encara que poden haver alternatives, com la de reduir les hores de treball a partir d'una certa edat, i allargar l'edat de jubilació, fins que el cos aguante. Jo ja tinc la meua solució, com he dit, de jubilar-me d'ací 3 anys i de moment continue.
Ho faig també pensant en el món que ve, no debades acabe de tindre el meu primer nét, perquè m'agradaria que en la societat que viurà no hi hagueren tantes coses que em desplauen i, sobre tot confie que serà feliç.
Com estic fent càlculs i cabòries de cara al futur i pensant en el nét, entenc que els qui tenen la responsabilitat, els manaires, ja s'ho faran, que per això cobren, però que s'estiguen pensant com anirà el fons de pensions d'ací a 20 i a més anys, això és la seua obligació. Mirar pel futur és l'obligació de totes les societats, perquè el futur és l'herència que deixem quan petem.
Així que, ànim senyor Zapatero, faça currar un poc més a la gent, que treballar no és dolent i, tot al contrari, l'oci és la mare de tots els vicis. Ara bé, comence pels que té més a prop: els funcionaris; els funcionaris de tots els escalofons. Jo, que ho sóc, tornaré a parlar-ne.
Jo entenc que des de l'esquerra s'ha de defensar el valor del treball, la necessitat del treball i que n'hi haja per a tots, per tant, trobe incongruent que es defense treballar menys. Com les coses bones que defensem, des d'aquest angle, costen diners (bones pensions, bons serveis socials, etcètera), i és evident que algú ho ha de pagar, és lògic defensar que es treballe més; però, alguns diuen que no i no els entenc.
Com no vull parlar per parlar, he de dir que ja fa anys que havia decidit jubilar-me als 70 anys. Més tard no, perquè no em deixen, perquè el meu model és la Sara Montiel, que a la seua edat encara va pels pobles fent actuacions, fumant puros i amb el «nóvio».
Bé, haig de dir que també ha influït en la meua decisió de jubilar-me als 70, el fet que els anys que treballí per al Berlusconi d'ací (Eliseu Climent), aquest paio no pagara ni un cèntim a la seguretat social (tot era per la causa), però aquesta és una altra història, malgrat que hi haja una relació.
Contràriament a la proposta que pretén aprovar el govern, ha estat la pràctica perversa de les jubilacions anticipades. Quines barbaritats! Que col·legues de la meua quinta es jubilaren als 60 anys, i fins i tot abans, als 58, això no ho he comprés mai. Jo ja pensava que tot allò era una ruïna i el temps m'ha donat la raó i no s'hauria d'haver fet mai, però es feia, sobre tot perquè els interessava a les empreses.
Ara i pel que estem veient, la gent no ens morim tan aviat com abans i cada dia hi ha més jubilats; com per la part contrària, la fecunditat ha abaixat, la població es va fent més vella, de manera que pot arribar el dia que n'hi hagen més jubilats que gent treballant, la qual cosa seria un absurd, a més d'insostenible econòmicament i estèticament parlant.
I doncs, s'han de buscar solucions. Jo la que ha anunciat Zapatero de jubilar-nos als 67 anys, la veig acceptable (ja ho fan els alemanys i japonesos), encara que poden haver alternatives, com la de reduir les hores de treball a partir d'una certa edat, i allargar l'edat de jubilació, fins que el cos aguante. Jo ja tinc la meua solució, com he dit, de jubilar-me d'ací 3 anys i de moment continue.
Ho faig també pensant en el món que ve, no debades acabe de tindre el meu primer nét, perquè m'agradaria que en la societat que viurà no hi hagueren tantes coses que em desplauen i, sobre tot confie que serà feliç.
Com estic fent càlculs i cabòries de cara al futur i pensant en el nét, entenc que els qui tenen la responsabilitat, els manaires, ja s'ho faran, que per això cobren, però que s'estiguen pensant com anirà el fons de pensions d'ací a 20 i a més anys, això és la seua obligació. Mirar pel futur és l'obligació de totes les societats, perquè el futur és l'herència que deixem quan petem.
Així que, ànim senyor Zapatero, faça currar un poc més a la gent, que treballar no és dolent i, tot al contrari, l'oci és la mare de tots els vicis. Ara bé, comence pels que té més a prop: els funcionaris; els funcionaris de tots els escalofons. Jo, que ho sóc, tornaré a parlar-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada