JUBILACIONS

Jubilacions

Article publicat a elpunt.cat el dia 31/01/10

En el debat que s'ha obert en la societat sobre l'edat de la jubilació, se'n van a dir de tots els colors. A banda dels populars, les opinions dels quals sobre qualsevol proposta dels socialistes és que la culpa la té Zapatero, la que em sorprén més és la dels sindicats i la de tot el popurri que és diu l'esquerra.
Jo entenc que des de l'esquerra s'ha de defensar el valor del treball, la necessitat del treball i que n'hi haja per a tots, per tant, trobe incongruent que es defense treballar menys. Com les coses bones que defensem, des d'aquest angle, costen diners (bones pensions, bons serveis socials, etcètera), i és evident que algú ho ha de pagar, és lògic defensar que es treballe més; però, alguns diuen que no i no els entenc.
Com no vull parlar per parlar, he de dir que ja fa anys que havia decidit jubilar-me als 70 anys. Més tard no, perquè no em deixen, perquè el meu model és la Sara Montiel, que a la seua edat encara va pels pobles fent actuacions, fumant puros i amb el «nóvio».
Bé, haig de dir que també ha influït en la meua decisió de jubilar-me als 70, el fet que els anys que treballí per al Berlusconi d'ací (Eliseu Climent), aquest paio no pagara ni un cèntim a la seguretat social (tot era per la causa), però aquesta és una altra història, malgrat que hi haja una relació.
Contràriament a la proposta que pretén aprovar el govern, ha estat la pràctica perversa de les jubilacions anticipades. Quines barbaritats! Que col·legues de la meua quinta es jubilaren als 60 anys, i fins i tot abans, als 58, això no ho he comprés mai. Jo ja pensava que tot allò era una ruïna i el temps m'ha donat la raó i no s'hauria d'haver fet mai, però es feia, sobre tot perquè els interessava a les empreses.
Ara i pel que estem veient, la gent no ens morim tan aviat com abans i cada dia hi ha més jubilats; com per la part contrària, la fecunditat ha abaixat, la població es va fent més vella, de manera que pot arribar el dia que n'hi hagen més jubilats que gent treballant, la qual cosa seria un absurd, a més d'insostenible econòmicament i estèticament parlant.
I doncs, s'han de buscar solucions. Jo la que ha anunciat Zapatero de jubilar-nos als 67 anys, la veig acceptable (ja ho fan els alemanys i japonesos), encara que poden haver alternatives, com la de reduir les hores de treball a partir d'una certa edat, i allargar l'edat de jubilació, fins que el cos aguante. Jo ja tinc la meua solució, com he dit, de jubilar-me d'ací 3 anys i de moment continue.
Ho faig també pensant en el món que ve, no debades acabe de tindre el meu primer nét, perquè m'agradaria que en la societat que viurà no hi hagueren tantes coses que em desplauen i, sobre tot confie que serà feliç.
Com estic fent càlculs i cabòries de cara al futur i pensant en el nét, entenc que els qui tenen la responsabilitat, els manaires, ja s'ho faran, que per això cobren, però que s'estiguen pensant com anirà el fons de pensions d'ací a 20 i a més anys, això és la seua obligació. Mirar pel futur és l'obligació de totes les societats, perquè el futur és l'herència que deixem quan petem.
Així que, ànim senyor Zapatero, faça currar un poc més a la gent, que treballar no és dolent i, tot al contrari, l'oci és la mare de tots els vicis. Ara bé, comence pels que té més a prop: els funcionaris; els funcionaris de tots els escalofons. Jo, que ho sóc, tornaré a parlar-ne.

LA CADIRA ELÈCTRICA

La cadira elèctrica

Article publicat elpunt.cat el 24 d gener de 210

Moltes persones que m'estimen m'han fet arribar la seua preocupació per saber com em va la cadira de massatges que comprí per internet (llegiu El Punt. 11/1. «Com ens prenen el pèl»). Perquè ningú patisca, he de dir que no m'hi he assegut encara, ni crec que ho faça, perquè no m'han aclarit cap dels dubtes que tenia, sinó que, al contrari, encara m'han enredat més. Ara ho explique.
El mateix dilluns que publicava l'article (8:00), cap a les 9 del matí em cridaven des de Biscaia, els de la Trastienda digital. Volien saber què m'havia passat. Els vaig dir que res, que de moment no m'havia passat res perquè encara ni m'havia assegut. Però insistien que els havien passat un article meu, però que com no sabien valencià, no l'entenien del tot i que si els ho volia explicar... Els proposí traduir-los-el al basc. «No, no, usté expliquese». Home, és que a la línia 4 de la primera pàgina em diuen que puc morir si no faig bé alguna cosa, però com no diuen quina cosa, és clar, estic preocupat... «Tranquilo, eso se ha puesto porque nos obliga Europa, pero no haga caso...» Malgrat que semble increïble, la cosa anà així.
A la mitja hora em telefona una senyoreta, també de l'empresa, però ara des de Tarragona, que m'hi parla en català. Li explique el mateix que al basc: —No es preocupi, no faci cas, em diu. I jo: és que l'anònim llibret d'instruccions diu que corro perill de mort si, quan aparega la paraula warning, no faig el que manen, i que haig d'anar amb precaució quan aparega la paraula caution; però no trobe enlloc cap warning, i és clar, no estic tranquil. No faci cas, diu la senyoreta, això és que s'ha de posar perquè obliga Europa, estigui tranquil, que ja faré que li envien la factura, la garantia i més instruccions i ja veurà; vosté, segui, segui.
Volia haver-li dit que Europa té una legislació sobre tot això de la publicitat i les vendes per correu, que s'ha d'identificar la procedència dels productes, etc. que ells incomplien, però no li ho vaig dir. Vaig decidir esperar a veure si m'enviaven res. Doncs bé, he rebut la factura, amb un número de telèfon per si tinc cap dubte o problema durant dos anys i una nota aclaridora que m'ha deixat més perplex: «simplement, que warning i caution signifiquen el mateix», em diuen. Com que crec que aquests dos mots no signifiquen el mateix, li demane a un catedràtic d'anglès, qui m'explica que warning vol dir perill però del de veritat i que caution sols vol dir que cal anar amb compte; per tant no volen dir el mateix.
O siga que, com veieu, l'odissea de l'artefacte encara no ha acabat. Jo continue disposat a no provar aquesta maliciosa butaca, però pense en la possibilitat que vinga ningú quan jo no hi siga, que hi sega, que l'engegue... i pluf, que s'electrocute! De moment, vaig a posar un cartell bilingüe penjat de la butaca, amb una calavera que diga: warning/perill. Ah, i gràcies pels consells que he rebut de molts amics, especialment el de reclamar a l'empresa una pòlissa de vida, o l'altre que em suggereix que m'apunte a l'Ocaso.
Siga com siga, confie que, per dignitat i per sentit comú, els responsables que aquesta butaca maligna s'haja anunciat a tota plana, la retiraran de la revista, perquè d'altra manera seran còmplices si passa res.

CHERCHEZ LA FEMME

CHERCHEZ LA FEMME

Article publicat a elpunt.cat el dia 17 de gener de 2010


Al tall de tot el que ha passat amb les corrupcions dels polítics, i especialment per a compensar un poc l’espectacle dels populars, el senyor Rajoy ha proclamat un codi ètic per als seus correligionaris. Es tracta, segons sembla, d’evitar que s’accepten regals a canvi de favors, i augments patrimonials irregulars, com els que han eixit a la llum darrerament i, en definitiva, que es puguen realitzar actuacions administratives irregulars i corruptes.

No sé si Rajoy s’ha cregut que l’ètica es pot controlar a base de declaracions de béns, declaracions jurades i bones intencions, perquè és evident que quan un polític accepta corrompre’s, s’ho fa de manera que no el pillen fàcilment. Ja fa temps que ho vaig escriure: tot allò que estava aflorant, en aquells casos tan sonats de corrupció, no eren sinó els que s’havien sabut de xamba, o per filtracions interessades de militants dels propis partits... Volia dir i vull dir que, com en els icebergs, la corrupció que es veu és una part ínfima de tota la que hi ha amagada.

Però, està bé que hi haja codis ètics, si senyora, al menys perquè al polític a qui se li vegen les vergonyes les tinga classificades. Ja he dit que no serviran per a acabar amb la corrupció, però la gent, els votants, és probable que estiguen més tranquils, pobres ignorants: hi ha molts votants que tot s’ho creuen.

Ara bé, no sé si Rajoy ha pensat o no en una de les maneres, de les més tradicionals i antigues, amb què els polítics (i les polítiques) s’embruten les mans, que és per la bragueta. Si no ho ha pensat, li suggerisc que s’ho apunte i que ho afegisca al codi: “es controlarà la vida sexual dels polítics, per tal d’evitar que peguen cap polvo a càrrec del pressupost municipal, ministerial, autonòmic, etc.”.

Ja sé que en la nostra cultura no passa com en la luterana, que són més puritans. Ací és una norma general que cadascú s’ho fa com vol o com pot, perquè el sexe és una qüestió personal. A mi em sembla bé, però del que es tracta és que els polítics satisfacen els seus apetits, però pagant-s’ho de la seua butxaca.

I una altra cosa és que els “augments patrimonials”, o siga els xalets, apartaments, etc. que els polítics obtenen de manera corrupta, es puguen inscriure a nom de l’amiga/amic. Si un polític ho fa a nom de la dona, o d’un fill, això és controlable, però si la cosa va per altre camí, què?

Així que també li recomane a Rajoy que en el seu codi s’ordene chercher la femme ou l’ami. Li puc contar casos, per exemple d’un alcalde a qui mai trobava, ni a ell ni a la seua secretària, quan li telefonava; un dia, estranyat, preguntí a la telefonista i a la xica se li escapà: - És que vosté no sap que si no està l’alcalde tampoc està la secretària? Doncs, pense, que no estaria fent-ho pel morro.

Això sí, com ara s’ha universalitzat la igualtat, gràcies a Déu, cal viglar els polítics i les polítiques i en qualsevol barreja sexual: xic i xic, xic i xica, xica i xica; és qüestió de fer un llistat.

Evidentment, el que recomane als populars és totalment aplicable als socialistes, però m’he adreçat a Rajoy perquè és qui ha mogut fitxa amb això del codi ètic, perquè en todas partes cuecen habas. De fet no he dit de quin partit eren l’alcalde i la secretària.

EL CAMPANAR DE SILLA

EL CAMPANAR DE SILLA

Article publicat al Levante-EMV, el dia 16 de geer de 2010

La ventada del dijous passat ha deixat al descobert moltes coses malfetes, com les cobertes de fàbriques i edificis, la indolència en la col·locació de cartells en la via pública, la ignorància botànica de molts ajuntaments, etc. Com el vent ja ha cessat, ara ens oblidarem del tema i especialment ho faran els responsables polítics i els tècnics municipals; és el mateix que passa amb les inundacions, perquè normalment, sols ens recordem de Santa Bàrbera quan trona. La ventada, a Silla, també ha deixat al descobert un problema que ve d’anys: la precarietat de la façana de l’església parroquial, inclós el campanar i altres elements arquitectònics, que representen un seriós perill per la seua inestabilitat.

Haig de dir que, quina casualitat, sent alcalde promoguí un ambiciós projecte de restauració d’aquesta església, a càrrec de l’Institut de Restauració del Patrimoni, de la Universitat Politècnica. El projecte es presentà a la ciutat i despertà l’interés de la gent més sensible; la Generalitat i la Diputació manifestaren la seua disposició a participar-hi; el rector d. Fernando Ciscar s’entusiasmà, a punt com estava d’acabar la seua activitat pastoral (per cert, ell diu que l’alcalde que més ha fet per l’església a Silla he estat jo, “i això que és ateu” afegeix). Evidentment, aquell projecte contemplava la restauració integral de l’edifici, des de la part arquitectònica a les pintures de Vicente López. Proposí, a punt d’acabar el meu període d’alcalde, la creació d’una Fundació que s’encarregaria de dur endavant el projecte.

Vingueren les eleccions. D. Fernando fou jubilat i el nou rector, Salvador Martorell, manifestà que el seu interès no eren les pedres, malgrat que després matisà que sí que estava a favor del projecte, però que depenia de la reacció del famós cardenal Gasco, que estava a punt de fer les maletes i, doncs, que hauríem d’esperar al nou bisbe; la Generalitat i la Diputació, via els seus representants Natxo Ventura i Isidro Prieto, confirmaren la voluntat de seguir endavant; el nou alcalde, Baixauli, es mostrà en contra perquè “això és cosa del rector”, encara que curiosament sí que presideix misses i processons, cosa que mai vaig fer jo; perdonen. Esperant el canvi de bisbe es va produir el del rector, al qual l’antecessor no informà de res. A iniciativa meua, hem quedat en reunir-nos.

Sé que hi ha el tema controvertit de qui s’ha d’encarregar de posar remei a la situació. L’alcalde creu que és el rector, mentre que jo pense que no, perquè l’església és un patrimoni immoble de la ciutat, no del rector, malgrat que l’usdefruiten els creients catòlics. Jo diria el mateix si es tractara d’un castell, d’un jaciment arqueològic, d’un fons documental o d’una mesquita, perquè tot això és patrimoni dels ciutadans. Per tant, la iniciativa ha de ser municipal, amb el concurs, evidentment, del bisbat, del rector i de les persones que van a missa. Hi ha recursos europeus, estatals, autonòmics, provincials, per a dur-ho endavant i això és el que, una vegada més, tractaré que comprenga el nou rector.

COM ENS PRENEN EL PÈL

Com ens prenen el pèl

Article publicat a elpunt.cat el dia 11/01/10

Com ens prenen el pèl! Especialment, als qui som un poc beneits o massa confiats, i més encara si som uns beneïts; ens enganyen com volen, per exemple fent-nos que els comprem qualsevol cosa. Amb publicitat subtil i enganyosa ens paren les rateres que volen on, al menys de tant en tant, tots hi caiem, uns més que altres.
Jo m'he cregut que una tal butaca de massatge «SUA», «que activa la circulació de la sang i elimina contractures musculars» i que sols costa 179 euros, podia ser una solució per a fer la migdiada i com l'anunci l'he trobat a la revista de l'empresa que em serveix la televisió, el telèfon i l'internet a casa (Ono), doncs m'ho he cregut.
M'he posat en contacte amb «la trastienda digital», he pagat de bestreta i tal com m'han dit i al cap de tres dies he rebut a casa el seient; això sí, desmuntat i amb un pamflet d'instruccions tan precàries, que ens ha costat moltíssim d'aparellar, especialment la part del reposa peus. Gràcies a Jesús Escorihuela, perquè jo sols no ho hauria aconseguit.
Ah, però la gran sorpresa és que ni a l'artefacte, ni al pamflet d'instruccions, no hi ha cap identificació del fabricant, ni de la seua procedència, ni amb qui m'he de posar en contacte si allò no va bé, malgrat que la publicitat diu que hi ha 2 anys de garantia. Hauré de demanar directament a Ono, si res no va com Déu mana?
M'he rellegit les instruccions, unes quantes vegades. Només començar, ja en la quarta línia de la primera pàgina, hi ha l'advertència que si incomplisc alguna instrucció assenyalada amb un tal símbol i amb la paraula warning puc «patir danys físics greus i fins i tot la mort». Més que acollonat, acollonadíssim, he buscat alguna instrucció assenyalada amb aquest warning, però no n'he trobada cap!
Ai, ai! M'he posat més que nerviós, nerviosíssim, sobre tot perquè he contat fins a 32 instruccions amb tot de coses caution, advertències de coses que poden fer-me mal, si no vaig amb compte, i no sols a mi sinó a qui s'hi estiga per la vora (»nunca permita que niños ni mascotas jueguen alrededor del sillon»; per a cagar-se, tu.).
En quant a la part positiva de l'artefacte, sols puc obtenir cinc coses benèfiques, segons el pamflet: eliminaré la fatiga, activaré la circulació de la sang, alleugeraré la fatiga dels músculs, relaxaré els músculs tensos i ajudaré la relaxació i l'eliminació de l'estrès.
Curiosament he trobat que indiquen com caution el que jo crec que, si fora cert, podria ser considerat positiu: «puede sentir un exceso de excitación...». Home, a la meua edat, pense, si és veritat que aquest seient diabòlic em pot excitar, encara ho agrairia; per això que fora!
Així que, i ironies a banda, no sé el que haig de fer. He enviat directament aquest article a la redacció d'El Punt i a anunciateenono@ono.es, d'on espere instruccions i consells. Si algun lector em pot dir res, li ho agrairé. De moment tinc la butaca parada i dilluns cridaré al telèfon que s'indica a la revista. Per ara no pense pujar a l'artefacte i, si no em muir només de mirar-lo, continuaré amb el tema.

PINXOS O INGENUS

PINXOS O INGENUS

Article publicat a elpunt.cat el dia 5 de gener de 2010

En la història és una constant el següent combinat: uns pinxos (espavilats, furtagallines i mentiders de mena) que són els que fan el negoci i, al darrere, la massa d’ingenus i candorosos que tot s’ho creuen i que damunt són els qui paguen. Entre els pinxos hi ha líders salvapàtries, papes, energúmens generals, caps de tribu, grans empresaris, la gent de la gran banca... O siga, els qui sempre obtenen la tallada més grossa. Al darrere hi ha tota la resta, quantitats de pobres i sincers ciutadans convençuts que el seu líder és magnífic. A grans trets, aquest és l’esquema amb què uns governen els pobles, altres ho fan de les ànimes, uns custodien l’erari públic, altres els estalvis de la gent; en definitiva, que un pocs decideixen per tots i encara els escuren les butxaques... Cadascú a la seua manera, doncs, fan perquè la gent crega que ells tenen la solució, o encara pitjor, que són la solució, de les penes que els afligeixen. Això per allà dalt.

A escala més reduïda també hi ha altres pinxos que ens atabalen amb propostes de bones accions, per a salvar el que siga; tot depén que ens rasquem la butxaca. Per exemple, sabem que moltes de les aportacions que fem a projectes solidaris acaben a les carteres d’intermediaris, de ministres i governs corruptes..., que són uns pinxos. Ajudes a les missions, al tercer món, que són estafes, hi ha per a tots els gustos. I com que pinxos els hi ha a tots els nivells, també els tenim a escala valenciana, amb propostes més domèstiques. Concretament, ara ens tornen a oferir la possibilitat de participar en un nou capítol de la maniobra que ha de fer possible que els valencians (els catalans del sud) veiem la TV3 dels catalans del nord.

Acabe de rebre un correu en paper (91 grams) amb tot d’explicacions perquè m’adherisca i col·labore, ara amb projecció parlamentària, en un nou intent perquè els sotasignants, bla, bla, bla, puguem veure la TV3. Es tracta de signar, una vegada més, ara de manera molt formal, un document i de facilitar-hi les dades personals, que seran carn de canó per a les properes experiències recaptatòries. Mire els patums que li faciliten la coartada al pinxo organitzador (Eliseu Climent) i veig que a la llista no hi són tots els que ell voldria; però hi veig alguns que no comprenc, encara que possiblement hi són per a cobrir les aparences. Veig els sindicalistes i m’entren ganes de posar-m’hi en contacte i d’explicar-los com s’entenen els drets laborals en el complex del tinglado Climentasa... Em reconforta, però, pensar que, si estigueren vius, no haurien signat, per exemple, ni Joan Fuster, ni Vicent Ventura, ni molts altres... Tots ells, encara en vida, li manifestaren al pinxo en qüestió el mateix rebuig que li manifeste jo i això jo ho sé perquè m’ho digueren personalment...

Doncs, per a acabar vull dir que, encara que estic a favor que veiem la TV3, evidentment, el problema encara no s’ha resolt, perquè no s’ha volgut. En tot aquest afer hi ha coses massa obscures, que no es volen explicar, perquè a uns els és més profitós mantindre la confusió permanent entre els valencians, per motius electorals, i a altres no els interessa que es normalitze res, per motius crematístics, perquè viuen de la desgràcia del País. Amb mi que no conten per a estafar ningú, i per això els he retornat els papers.