dijous, 3 de maig de 2012

TOTS CONTRA EL PP

TOTS CONTRA EL PP
Article publicat a elPunt/Avui el dia 3 de maig de 2012

Segons sembla, a França i probablement a Holanda, els respectius partits de dretes, o siga populars, van de retirada; això ho sabrem en pocs dies. A Silla, que és el que ens interessa, el PP té corda per a anar tirant avant els tres anys llargs que resten de la legislatura, encara que sense molta operativitat i/o pagant un preu que no se l'esperaven. Perquè els populars, capitanejats per Serafín Simeon, que dóna la cara, i per Isidro Prieto a l'ombra, estan en minoria en el plenari, a falta d'un vot, i com no demostren capacitat per a arribar a cap acord, ni estable ni puntual, amb cap dels partits, han d'acceptar coses com les del darrer plenari, que comentaré.

Seria útil fer memòria que fa quatre legislatures (setze anys!) a Silla es donà una situació pareguda, amb un PSOE amb vuit regidors i una oposició amb nou. Aleshores ocorregué que l'oposició imposà el seu criteri majoritari a les propostes arbitràries i minoritàries dels socialistes. No hi havia un pacte formal entre els partits (l'oposició diferenciada, que deia Isidro Prieto, pare), però coincidiren en una dinàmica activa i positiva, que Baixauli, que era l'alcalde, s'hagué d'empassar. Gràcies a la pressió opositora s'aprovaren projectes contra la mateixa voluntat del govern municipal. El que passava, en realitat, era que els socialistes no tenien possibilitats d'arribar a cap acord, malgrat que en l'equip hi havia Francesc Romeu, que era una altra cosa, però sense capacitat d'actuació. Allò duia a Baixauli tan de cap, que ho “solucionà” comprant una regidora d'EU (Felisa Benítez) a la qual convertí en la primera trànsfuga de la democràcia.

En aquella legislatura, els socialistes tenien davant seu exactament quatre partits, i ara els populars, cinc; o siga que la història es repeteix. Seria, doncs, molt lamentable que, malgrat l'experiència local, a Simeon li passara com a Baixauli. Al poble no li convenen els desacords entre els polítics, sinó els acords. Una manera d'arribar a acords amb el govern, si no s'han decidit prèviament, és dur propostes al plenari i aconseguir el seu vot, perquè a mà alçada, el govern pot aconseguir el vot que li falta o l'oposició li pot guanyar la partida al govern i el pot “obligar” a coses en les quals no havien ni pensat. Un exemple és el del darrer plenari.

L'oposició ha aprovat la proposta que presentava el PP d'aplicació del Pla Confiança, (tres milions d'euros), però modificant substancialment el projecte. La discussió del punt, que durà exactament com un partit de futbol, una hora i mitja, serví perquè tots els partits tiraren en cara als populars la seua incapacitat per al diàleg. El projecte aprovat contempla la finalització del multifuncional, que està a mitges; algunes inversions al poliesportiu, de les quals s'ha exclòs una increïble pista de pàdel que volia el PP; i l'increment de la partida per a l'eficiència energètica, que significarà un considerable estalvi de les factures de l'enllumenat públic. O siga que el PP ha arribat a un enteniment amb l'oposició, a la força i cedint en allò on hi havia discrepàncies i això és un acord.

A banda, el plenari serví també, com és un costum històric i saludable, per a tirar-se en cara uns i altres tota mena d'improperis. És de destacar que als socialistes els aflorà la vena esquerrana i afirmaren que ells haurien posat el projecte damunt la taula i haurien preguntat quin model de poble volien; o siga, tot el contrari del que han fet quan han governat. Els de l'extrema dreta anunciaren que havien perdut la confiança amb el govern i que “anaven a fer com una novia ofesa: li anaven a retirar el suport” (uns dies després, a França, la Le Pen ha fet el mateix amb Sarkozy, copiant el que ha passat a Silla).

La intervenció del regidor de Compromís, acusant els populars de fariseisme polític, encengué els ànims del plenari, encara més. Concretament Melero recriminava la reunió de l'alcalde amb els funcionaris municipals per a dir-los que si no cobraven seria per culpa de l'oposició, perquè no li havien aprovat el crèdit de Madrid per a pagar factures. Melero recordà els arguments pels quals no havia donat suport a aquella proposta, que era per a evitar la sobrecàrrega de més d'un milió d'euros en interessos bancaris i reiterà que la culpa és del govern central, o siga de Rajoy i de la Generalitat, que no ens paga el que ens deu.

Al remat, i això és el que interessa, s'aprovà, pràcticament el projecte i per unanimitat, amb la folklòrica abstenció de l'extrema dreta, amb les rectificacions de l'oposició. El PP es tragà la intransigència i els partits de l'oposició pogueren millorar la proposta del govern; més o manco, tots quedaren contents. Crec que ens hem de congratular, doncs, que els nostres regidors s'hagen avingut a fer el que és la seua responsabilitat, que no és altra que arribar a acords per a governar el poble.