UNA AFGANESA A LA TELE ÀPUNT I EN CATALÀ

Article publicat a LEVANTE-EMV el 18 de setembre de 2021

 Tímidament, el canal d’ací baix, ÀPUNT va aproximant-se al d’allà dalt, TV3, i per això hem vist una jove afganesa, que viu a Barcelona, parlant en perfecte català sobre la tràgica situació del seu país. A la televisió catalana solen treure, prou sovint, indígenes de tot el món que, radicats a Catalunya, han après català i poden explicar les coses de la seua nova vida i com mantenen llurs cultures, gastronomia, festes, tradicions..., sense deixar d’integrar-se a la nova realitat. Lamentablement, fer una cosa així, al País Valencià ens resulta una mica més difícil i no perquè no tinguem entre nosaltres immigrats que s’han integrat i parlen valencià, sinó perquè la societat valenciana no estem tan conscienciats a acceptar-ho, ni tampoc a fer fàcil la integració als nou-vinguts, als quals els parlem en castellà, o en indi, o en signes! Ho hem fet abans amb els immigrants peninsulars: parlant en castellà als andalusos, als murcians, als extremenys... I fem el mateix amb els xinesos, marroquins, sudamericans... Aquest és l’error que cometem, que no els ajudem a integrar-se i a fer-se ‘valencians’.

 

A Catalunya no han exclòs ningú que haja volgut integrar-se, sinó que els han ajudat a fer-ho: a l’escola, als casals de cultura dels barris, a la Universitat, al treball, la mateixa societat... i els va tant bé que la immigració ha acabat integrant-se i parlant català, com la jove afganesa de la tele. Aquella idea que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya (i més si parla català), fou brillantment exposada per Francesc Candel, valencià de Casas Altas que parlava xurro quan emigrà a Barcelona, convertint-se en un altre català més; fou l’autor del llibre Els altres catalans, i com era tio meu, en puc parlar a bastament.

 

Doncs aquest és el camí: el de la inclusió dels immigrants, començant per respectar-los i ajudant-los perquè aprenguen a parlar valencià i no excloent-los. Els resultats poden ser magnífics. Uns veïns meus, xinesos, que ho han fet, llurs fills han obtingut les millors notes a l’institut i a la Universitat. És evident que també hi ha un altre front obert o que s’ha d’obrir, aquest intern, per fer que els valencians que hablan castellano facen la seua reconversió a parlar en valencià i a sentir-se’n orgullosos. Haurien de començar a donar exemple l’administració, l’església, les editorials, els mitjans de comunicació... No ho fan i són molt negatius,

 

LA GUERRA IBÈRICA (i II)

Article publicat a SAÓ el 6 de setembre de 2021 /Repunt 62)

Continuant el que exposàvem al Repunt anterior (61), on refusàverm convertir Madrid en el centre de tot l’Estat, que és un propòsit que no ve d’ara, sinó de lluny (dels Àustries), però que és amb Aznar, la seua agència d’intoxicació FAES i la presidenta Ayuso, que s’han dedicat definitivament a la feina, en detriment del País Basc i de Catalunya, especialment, aquesta vella i renovada idea ha començat a explosionar. Als unionistes-constitucionalistes sembla que els agrada aquest revival madridista, especialment als del PP i Vox, i a la xiu-xiu a certs barons socialistes, a excepció de Ximo Puig i Francina Barberà, que ja han estat cridats a l’ordre des de la Moncloa.

És curiós, però, que siga Madrid qui també posterga, obcecats per la dèria antibasca i anticatalana, una gran part del territori més espanyol, o de pata negra, concretament les seues terres buides que sí que existeixen, com Extremadura, on reclamen coses tan bàsiques com un servei de ferrocarril digne i eficaç, o nombroses comarques de Castella-Lleó, de la Manxa o de l’Aragó (Teruel Existe)… I és així que no pensen que ben a prop de casa tenen tantíssimes comarques abandonades i tant a fer.

I és aquest madridisme exacerbat, artificiós i fatxa que explica l’èxit de les tres darreres presidentes madrilenyes, Aguirre, Cifuentes i l’Ayuso. Especialment l’estultícia d’aquesta darrera, com en el seu moment de l’alcaldessa Botella, criden l’atenció per dues coses, típicament aznarianes: per l’enorme ignorància que tenen de tantes coses, com de la història, per la petulància que demostren amb els seus missatges de fira de poble i pel seu descaro i “desfachatez” o desvergonyiment.

El paper de la Corona en la Guerra Ibèrica

Els qui faltaven, la Corona, han entrat de ple. En aquesta corte de los milagros que és l’Estat espanyol ho tenim tot, perquè ja s’encarregà Franco de deixar-ho així, todo atado y bién atado. Ell va decidir reinstaurar la monarquia sense consultar el poble, que l’any 1936 ja l’havia enderrocat en unes eleccions democràtiques. A ell l’inspirava Déu, i ell mateix era caudillo por la gracia de Dios. Amb la intervenció divina de la seua part no calia fer cap referèndum ni consulta popular, pensà Franco, que por cojones trajo a los Borbones, com em deia mon tio Ovidi. És evident, doncs, que aquesta decisió fou il·legítima i per tant, les institucions que la varen aprovar, començant per les Corts, quedaren irremeiablement marcades per la il·legitimat i per la més absoluta manca de democràcia. Poca gent protestà i una bona part de dòcils espanyolitos, que cridaven Franco, Franco, acceptaren el frau; tots no, perquè a la perifèria peninsular hi va haver molta abstenció i posicionaments en contra.

A la monarquia reinstal·lada pel dictador se l’ha intentat protegir amb prerrogatives totalment desfasades i tan antidemocràtiques com la de la impunitat més absoluta del monarca; també atribuint-li un seguit de miracles i d’inventar dubtoses intervencions reials en el cop d’estat de Tejero, etc. La realitat és que, des que Isabel II hagué de marxar a l’exili de París, ja fa 150 anys, els Borbons ens han donat uns espectacles tan rebutjables com els d’aquella reina mateixa, com els que feren abdicar a Alfonso XIII, exiliat a Roma en 1936, i últimament els protagonitzats per Juan Carlos I, evadit a Dubai, per temes de corrupció i sense presentar-se davant la justícia (tampoc la Fiscalia li ho ha demanat). Aquesta gent també són responsables de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica (guerra de Cuba), d’Àsia (guerra de Filipines) i d’Àfrica (Guinea, Sàhara i Marroc, aquestes perdudes per Franco). S’han patit tres guerres carlistes per qüestions familiars dels borbons i, finalment la guerra civil que provocà Franco; etc. Quin desastre.

Només faltava veure actuar l’actual monarca en el tema del procés de Catalunya, de manera totalment anticonstitucional i a favor dels unionistes. Això i els insuportables i repugnants escàndols de corrupció de son pare pot ser que li costarà la corona, segons opinen molts comentaristes de la premsa mundial, i uns pocs de la perifèria de l’Estat. Amb això començaria la III República.

Però, quan “ells” són els anticonstitucionals, ací no passa res?

M’escriu l’amic Vicent San Ramon que “Madrid és, a efectes pràctics, una ciutat estat”. Jo havia criticat la maniobra aznaro-ayusista de posar Madrid a dalt de tot, al coromull de l’Estat, papant-se l’economia, la banca, el transport ferroviari, etc. de tots i San Ramon em dóna la clau del despropòsit: que Madrid és, de fet, una ciutat-estat. Però, és evident que constitucionalment això no és possible, que la Constitució contempla Madrid com la capital d’una autonomia uniprovincial, sense cap prerrogativa especial ni excepcional, llevat que casualment o no en aquesta ciutat tenen la seua seu tot el govern central i les màximes institucions, però no és una ciutat estat, no ho diu així la constitució i doncs, el que fan i volen consagrar és inconstitucional. Malgrat la inconstitucionalitat de la maniobra, ningú no reclama l’aplicació de l’article 151, ni l’anul·lació del parlament i del govern madrilenys, ni pensa enviar la guàrdia civil ‘a por ellos’, ni pressionar les empreses i la banca a marxar de Madrid, etc.

La hipocresia de no veure’s els propis pecats i criticar els dels altres és molt típica de la gent de dretes, que diem fatxes, que també tenen el convenciment que “ells” són els bons i que sempre tenen raó i que, en conseqüència, són els únics capacitats i legitimats per a governar. Per això els fa tanta nosa veure que governen altres i no poden pair-ho i d’ací ve aquell mantra d’Aznar: ‘váyase señor. Gonzalez’, que ara Casado ha fet seu: ‘váyase señor Sanchez’. En el cas concret d’Aznar aquest encara anava i va més enllà, perquè ell se sent predestinat a ser el milhomes que no és i en això no és l’únic, perquè ja s’hi sentia Franco i tota aquella gent que tragué les armes contra el poble i provocà la guerra civil; Casado no s’atreveix a pensar tan alt i, més realista i resignat, sols pensa a arribar a la Moncloa amb la col·laboració de l’extrema dreta.

Com els intents dels catalans i abans també dels bascos, per fer uns referèndums i que els respectius pobles decidiren la seua independència o no, i com davant la posició tancada dels unionistes i constitucionalistes, ho intentaren també amb una declaració unilateral d’independència, i perquè “tampoc això no figura en la Constitució”, passà el que passà i els unionistes i constitucionalistes s’imposaren per la força. Però en el cas de Madrid és una altra cosa i aplicar una modificació unilateral del mateix text, per convertir Madrid de fet en una ciutat-estat, això sí que ho troben possible. Aquesta gent diuen i fan el que volen, que per això són els bons patriotes, i no els cau la cara de vergonya, que no tenen.

“Ells” acostumen a robar, per exemple, i a confessar-se per a poder seguir robant i tornar-se a confessar (padre, pequé, cops al pit, ego te absolvo). És la mateixa gent que manté un codi penal que condemna un pobre home per robar quatre gallines per alimentar la família, a un pobre operari per fer treballs i no cobrar l’IVA… Ells són capaços de cobrar sobresous i de fer obres clandestines pagant-les en negre… Ells, que són especialistes a evadir impostos i a traslladar fortunes a paradisos fiscals, mantenen un codi penal que no s’apliquen entre ells (‘la ley es igual paga todos’, que deia Juan Carlos I, i mira-te’l, amb quina barra i impunitat ha fet tantes malifetes, punibles per a qualsevol altre ciutadà). Vicent, no podem seguir mamant-nos el dit i hem de dir, prou!

Finalment i per posar fi, momentàniament a aquest noticiari de la Guerra Ibèrica, direm alguna cosa de la República Federal Ibèrica.

Les entitats polítiques que diem nacions es construeixen i desenvolupen segons els principis que les conforma i per això hi ha tantes discrepàncies en el seu avenir. Les n’hi ha que naixen amb una voluntat expansiva que les fa cobejar altres terres que les seues i algunes intenten formar imperis, dominant les nacions immediates i altres més llunyanes  (p. ex. Roma, Anglaterra, Espanya…). Al llarg de la història unes nacions sucumbiren definitivament o gairebé, davant de la nació dominant, com Occitània i Bretanya, anul·lades per França, o els maies i els inques, per Espanya. En altres casos es resistiren, fins que els arribà l’hora d’independitzar-se (p. ex. les colònies franceses, angleses i espanyoles que ho aconseguiren en els segles XIX i XX), Finalment, com a nacions que s’esforcen a aconseguir-ho hi ha, entre altres, el Quebec, Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les, Còrsega, Euskal Herria, els Països catalans, Còrsega …

En aquesta dinàmica de la història hi som cada nació de la península, cadascuna amb els seus particulars problemes amb relació a la submissió o no, però amb el denominador comú de necessitar una revisió a fons de la relació entre la nació dominant i les dominades. En el segle XIX es va formular a Lisboa una proposta per solucionar el conflicte de relacions, en l’àmbit de tota la península Ibèrica, amb la idea de conformar una República Federal, amb Espanya, Portugal i Andorra, que podria haver estat la solució als problemes que s’arrosseguen de tants segles ençà. No fou possible perquè la idea no agradà als cercles madrilenys, encara que sí que comptà amb adeptes a Catalunya. Sols citaré uns quants intel·lectuals que defensaren aquesta idea: els portuguesos Pessoa i Saramago; Unamuno; Maragall i Jacint Verdaguer. No tinc clar si Blasco Ibáñez hi tingué alguna aproximació. Sí que fou significatiu l’organització de la FAI com la Federació Anarquista Ibèrica.

Cal suposar que, a excepció dels nostàlgics supremacistes especialment de l’Espanya-Una-Grande, una solució com la de la República Federal Ibèrica podria posar fi als problemes que ens enfronten: Portugal reclama Olivença ara en mans espanyoles, Espanya reclama Gibraltar, ara en mans angleses; a Galícia hi ha el moviment reintegracionista amb Portugal; a Euskal Herria la reivindicació del país basc francès, i al Rosselló i el Capcir el seu retorn a Catalunya (en ambdós casos foren terres “regalades” pels reis espanyols als francesos…). Andorra també podria veure més segura la seua existència. Aquesta Federació de Repúbliques Ibèriques, sòlida i competent, podria ser també una bona solució per a l’estabilitat del sud d’Europa. Aquesta és una gran idea amb la qual interrompem aquest noticiari de la Guerra Ibèrica.

 

 

EL LLENGUATGE DE LES MÀQUINES

Article publicat a Levante EMV el dia 4 de setembre de 2021

  Tots els éssers vius disposem d’uns sistemes de llenguatge propis que ens permeten intercomunicar-nos i així hi ha el llenguatge dels animals i dels homes, de les flors i els arbres... Fins i tot hi ha el llenguatge de l’aigua, dels núvols, dels vents... També les creacions dels homes (màquines) poden tenir el seu llenguatge, dels robots, dels vehicles (automòbils i motos) que els més entusiastes entenen.

 Jo he entropessat amb el llenguatge d’una màquina de fer ressonàncies magnètiques amb la qual els metges saben les condicions en què es troba el nostre cos per dintre i hi poden actuar, per exemple després d’un accident poden saber què han de fer amb els ossos, les venes, els músculs, els nervis, el cervell... Col·loquen l’individu a tractar, ajagut dintre d’un túnel, que sembla una cova, i el deixen totalment quiet, aleshores engeguen la màquina i durant més de mitja hora s’organitza un pandemònium de sons estranys, alguns que semblen crits, altres grunys d’animals, tocs secs i foscos, tot molt amenaçador... De tot això va prenent nota la màquina i hi surt un retrat de la realitat.

 De mi, després de la ressonància a què em sotmeteren per l’accident que vaig patir a Mallorca, saberen quines coses m’havia trencat, m’operaren i cosiren amb unes plaques de titani i apa. Una màquina, doncs, meravellosa, gràcies a la qual un l’equip metge féu molt bé la seua feina. Quan hi vaig sortir del túnel, em vaig prometre contar-ho, amb ganes de fer una proposta de millora, si és possible. El que vaig oir al túnel era més o manco: toc-toc-tocotoc-toc-toc, grap-grap-grap;, pit-pit-pit-pit... i després d’un breu descans, torna-va: ta-ta-ta-ta-ta, toc-toc.toc, gruny-gruny-gruny, grist-grist-truc-truc, pi-pi-pi, silenci i torna-va: catrac-catrac, flist-flast, boc, boc, boc... i així més de mitja hora llarga. Jo estava petrificat, perquè m’havien dit que premera un polsador si sentia alguna cosa estranya.. Tot era tan estrany que, sols per la fe en els avanços de la medicina, no vaig tocar el polsador.

 Ja asserenat pense que podrien substituir aquells sons desconeguts i amenaçadors per altres més familiars i tranquil·litzadors. música de Mozart, per exemple; o per als afeccionats al futbol, un seguit de gols, gol-gol-gol-goool...,; per als folklòrics, un traca-trac-traca-trac, olé... Supose que als tècnics no els resultarà tan difícil substituir uns sons per altres i que el resultat serà igualment vàlid per a la feina dels metges i en benefici dels ressonantats.

 LA GUERRA IBÈRICA,

Article publicat a SAÓ el 21 d'agost de 2021 (Repunt 61) 

Anomenar Guerra Ibèrica les tensions i problemes entre les distintes nacions instal·lades en la península Ibèrica, no és exagerar massa, a la vista del que passa ara mateix i tenint en compte la història del que ha estat passant des dels dits Reis Catòlics i abans. En l’escenari bèl·lic d’ara, una panoràmica ens mostra les nacions perifèriques de sempre, unes més independentistes que altres, enfrontades a les forces unionistes dels partits polítics partidaris que Espanya és una i gran i prou. Al dia d’avui, els unionistes no aconsegueixen el seu objectiu, que és doblegar els partits i els pobles perifèrics, malgrat tots els intents desestabilitzadors que fan, perquè  els pobles i les institucions atacades continuen resistint i contraatacant, com poden, gràcies al comportament de les organitzacions populars i als governs autonomics (llevat del gallec que és pro-unionista); resisteixen especialment els governs basc i el català, i no tan fermament o més tímidament, el balear, el navarrès, i el valencià. La població, conscient del perill que els amenaça, també respon magníficament les agressions, com els milers de comentaris de tot tipus que dediquen, mitjançant les xarxes socials, als atacs que reben. Per exemple, les dirigides contra el cap dels populars i aspirant al tron central, Pablo Casado, per la seua pueril, tendenciosa i burda tergiversació d’un tema que els xiquets i xiquetes estudien en primer de l’ESO: “les llengües i llurs variants”.

 Aquest Casado, que és un perfecte ignorant malgrat els títols fraudulents de què presumeix, ha assegurat a Mallorca que les seues variants de la llengua catalana no ho són, perquè el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc, són llengües distintes entre elles i no tenen res a veure amb el català. Un jove valencià d’ascendència xinesa em deia que per aquesta regla de Casado, el tinerfeny, el palmer, el fortventurí, el lanzarotí, el ferrenc, el gomerenc i el palmesà són set llengües distintes i que cap d’elles té res a veure amb el castellà ni amb el canari. No cal dir que les riotes davant la gosadia del trist líder dels populars, se senten fins i tot al seu poble, Palència, on malgrat que segons afirma aquest eminent filòleg de pacotilla han de parlar la llengua palentína, quan els palentins saben que parlen una variant del castellà, molt pareguda a l’alcarrià, a l’andalús, a l’argentí o al valencià xurro...

 Un altre dirigent de les tropes unionistes que assetgen la perifèria de la península, és el duce o fürher Abascal, que també aspira a fer-se amb el mateix tron central d’Ibèria, però que menja ranxo a banda. Com Casado i ell volen el mateix, ningú sap qui guanyarà la batalla de la dreta pel domini d’aquest espai. De moment estan llançant-se els trastos al cap. Els seguidors del duce/fürher tenen més formació i disciplina, no debades es forjaren, ells i llurs pares, en els campaments de la OJE (prietas las filas recias, marciales, nuestras escuadras van) i després en totes les batalles fosques que han assolat Ibèria durant el franquisme i la transició democràtica i sobre tot en els atacs clandestins contra les minories racials i sexuals. Tenen un aire més marcial i guarden millor les formacions, però sobretot s’han entrenat amb contundència (a por ellos) i són més joves. No és el cas dels de Casado que són més grans i van molt llastrats arrossegant innombrables causes judicials per corrupcions de tot tipus, que els estan minant les files.

 El tal Abascal té la il·lusió d’una Espanya imperial, que començà a forjar don Pelai a Covadonga, va seguir amb la reconquesta de les terres guanyades pels musulmans, s’unificà amb la sospitosa parella d’Isabel i Fernando i dominà mig món amb els Àustries. No diuen res de com es formà, ni que perderen aquell fantàstic imperi per la voluntat indígena de treure’s de sobre el domini espanyol... i defensen el manteniment del poc que els queda: uns illots front a Marroc, el més famós el del Perejil, i les ciutats africanes de Ceuta i Melilla on, precisament han declarat Abascal persona non grata.

 Hi havia una tercera formació unionista en la dreta, C’s, que creà i després arruïnà un tal Albert Rivera i que ara tracta de mantenir alenant la mare Arrimadas; són pocs i fan un poc de soroll i no serveixen per a altra cosa que per a unflar les files del PP o de Vox.. A la vista de la història d’aquesta formació, no se comprèn el coratge redemptorista dels qui encara hi romanen. Els tres partits plegats, PP, Vox i C’s) també es diuen constitucionalistes.

 El PSOE i els podemites

 Altra cosa més seriosa és el triple joc dels socialistes donant ales a la dreta unionista en la repressió dels independentistes, pactant amb comunistes i podemites, i intentant-ho amb els independentistes. Els del PSOE també viuen una doble moral, una contradicció permanent, entre els espanyolistes hasta las cachas, que no veuen amb mal ull els unionistes (si se trata de salvar España, diuen), entre els quals hi ha barons i patums, famosos en el segle passat; per altra banda hi ha els qui volen ser més pragmàtics, com Pedro Sánchez, intentant mantenir el poder a base de fer acords amb els nacionalistes i anar fent com que fan i no fer res, sinó passar el temps de comissió en comissió. Definitivament, són tan constitucionalistes com els unionistes, segons juren, però sobre tot quan els convé. No són gens de fiar, doncs, encara que saben aprofitar que molts gents els considerem el mal menor. Al respecte jo tinc la teoria de la patada o les dues patades als collons, que resumidament diu que és igual de dolent rebre’n una, com dues, perquè la segona ja no la sents; els socialistes sols peguen una patada, els populars te’n peguen dues.

 A l’esquerra dels socialistes amb els podemites i succedanis també intenten altres equilibris, sols que aquests darrers no tenen cap vel·leïtat amb la dreta i encara que titubejaven, ja accepten que tot s’ha de fer “dins de la Constitució.”. És obvi que aquests partits s’han d’aclarir: els socialistes trencant definitivament amb els unionistes i els podemites reconsiderant la seua posició, si volen arribar a acords amb els nacionalistes.

 La heroica (o no tant) resistència nacionalista perifèrica:

 A la vista de l’agressivitat mostrada contra les nacions perifèriques, per part dels partits unionistes o d’Espanya-Una-i-Grande amb els afegits socialistes i ara els podemites  (todos juntos en unión defendiendo la bandera de la santa tradición), els partits perifèrics podien haver-se acovardit, però en realitat s’han revigoritzat en contra del que preveien els atacants, i fins i tot s’han vist convertits en garants de la mateixa constitució i de l’actual govern socialista, mira quin cas. Així les coses, uns partits fan el paperot a canvi d’obtenir sucoses partides pressupostàries per a llurs autonomies (bascos i catalans), altres, ho fan a canvi de promeses i poca cosa més (valencians)...

 Hom podria pensar que aquests partits nacionalistes es defensarien en les Corts espanyoles formant un front comú, però no, cadascú va a la seua, cosa que és la que sempre han cobejat els governs centrals per a mantenir  dividida i poder dominar millor la perifèria, perquè la cosa que més els aterra és: la retrobada de Galícia amb Portugal; l’organizació d’Euscal Herria (país basc d’ací, Navarra i país basc francès); i els Països Catalans. La seua Constitució ho ‘impedeix’ de manera taxativa i actualment és Sanchez  el guardià de la sagrada consigna. Així és que haurem de repassar aquest món nacionalista perifèric, a veure que és el que fan. Començarem pels valencians perquè, amb només el diputat Joan Baldoví, ja fan el que poden i jo crec que bé, malgrat que entre les minories nacionalistes indígenes hi ha els disconformes de rigor, del bla, bla i fum de botja.

 Els catalans tenen més diputats, encara que tan desavinguts que semblen o són, enemics:  Esquerra Republicana té 13 diputats; Junts per Cat. 8; la CUP, 2; en total, en són 23, que amb Baldoví, només en farien 24,  si no vaig errat; no hi ha més cera que la que crema. Els bascos compten amb 6 diputats del PNV i 5 de Bildu, en total 11, també desavinguts.. Els gallecs del Bloque, també compten amb 1 sol diputat. En total, doncs, els representants dels partits nacionalistes perifèrics a les Corts Generals són 36. Malgrat tot, no superar les desavinences internes i fer pinya (com un front nacionalista) entre aquests i intentar sumar-hi algú més, com els 2 de Més País-Equo, atreure alguns dels 6 diputats dispersos, com el de Teruel Existe i algun canari... No intentar-ho em sembla senzillament patètic per als nacionalistes. No vull afegir més dramatisme, però és evident que la història no perdonarà ni els tebis, els egoistes, els emporuguits... ni els traïdors salvapàtries i passa el plat!

 Una altra manera que tenen els unionistes d’atacar la perifèria independentista és estrenyent-hi l’economia, ofegant-los. Ho intenten de totes les maneres possibles: no aplicant transferències, malgrat que ja estiguen aprovades; distribuint els diners de manera tan fortament irregular que, per exemple els valencians, som l’autonomia pitjor finançada de tot l’Estat; no invertint en infraestructures vitals (vitals fins i tot per al conjunt de l’estat), com per exemple en el corredor mediterrani, l’aeroport del Prat... I encara pitjor, afavorint Madrid de manera que el PP des d’allí pot fer una política de captació d’empreses, cobrant menys impostos que enlloc i convertint Madrid en una mena de paradís fiscal, cosa que fou especialment escandalosa en la campanya anticatalana de treure les empreses del Principat amb l’excusa del referèndum d’independència de l’1-O, etcètera. No han caigut en el compte que amb la política promadrilenya que estan fent, estan perjudicant la resta de l’Estat i per això ja es va dient que l’autonomia més separatista no són Catalunya, ni Euskadi, sinó Madrid. La guerra continua.