FLORS I MINETES XINESES

Article publicat a Levante-EMV, el dia16 d'octubre de 2021

 Com en quinze dies són Tots Sants, els xinesos que tinc vora casa ja ho han omplert tot de flors artificials, que semblen autèntiques, i unes poques de naturals, que van renovant cada dia, perquè la gent vaja fent-se comptes. Floles cementelio, em diu el xinès, bonitas. Se m’ocorre posar-lo a prova i li demane si també té minetes. Les minetes (reducció d’animetes) o xinxetes, són uns suros petits amb un ble de cotó, que suren dalt l’oli i s’encenen la nit dels difunts; tantes minetes con animetes hi ha a la família per recordar. La major part dels joves valencians crec que desconeixen la paraula i la funció que tenen, però el xinès ja ho sap: minetes, pala mueltos, si, dentlo, izquielda. Els xinesos ho saben tot. Ja tenen també màscares i disfressos per al Halloween, pinturetes i purpurines per a pintar-se la cara, dents draculines… Això ara, perquè després vindrà Nadal i Reis i s’avançaran amb estris de fer pastisseria, graelles per a torrar les xulles, regalets per als infants, sorpreses de Cap d’Any, confetis i serpentines. I s’avançaran a les falles, al dia de la Mare, a Pasqua, a l’estiu… i sempre tindran de tot. L’any passat em van sorprendre amb matraques, que era l’instrument de fusta que substituïa les campanes en setmana santa i aquesta si que fou bona, perquè li preguntí que era allò i em digué: matlaca, parla no tocal campana, toc-toc,-toc-toc. No vaig plorar de miracle.

 Aquesta és una de les diferències entre la nostra cultura i la xinesa. Els occidentals quan hem anat a terres llunyanes hem portat les nostres coses, els nostres costums culinaris, instruments de treball, lleis, religions i llengües: els hem dut la “civilització”, que diuen els fatxes que no saben ni fava com Aznar, Ayuso, Casado, Abascal, Cantó… Com si aquells pobles no tingueren civilitzacions, llengües, lleis i déus. Els xinesos venen ací, com els mexicans, els argentins, els moros… i no ens porten llurs civilitzacions, ni llengües, ni déus, venen a treballar i a viure, sense molestar, i el primer que fan és aprendre les nostres costums i fer negoci, a adaptar-se en definitiva; fins i tot molts aprenen la nostra llengua. A excepció dels restaurants, que curiosament els preferim autèntics (cuina xinesa, armènia, filipina, mexicana, asador argentí, quebabs…).  Crec que nosaltres som més de somiar  rotllos, mentre  que a ells la fam els ha fet espavilar.

 

 

 

12 D'OVTUBRE; VISCA MÈXIC, MI CUATE

12 d’octubre: Visca Mèxic, mi cuate

El Repunt 64

Article publicat a la revista Saó, el dia 5/10/2021.

A l’hora d’escriure aquest article volia haver recercat en la Bíblia (l’editada per SAÓ) algun passatge per a justificar el que estic pensant darrerament, ara més que mai, perquè altres vegades ja ho he fet. Exactament, pense que estaria molt bé que alguna de les calamitats bíbliques (de l’Antic Testament) caigueren sobre el cap de la sèrie de personatges repulsius que estan fustigant-nos cada dia amb les seues actuacions bàrbares amb què porten el món a situacions pràcticament d’hecatombe. La humanitat, tots els homes i les dones sense excepció, tenim la responsabilitat de no consentir que les distintes colles de facciosos que “governen” el món, el destruïsquen amb la humanitat sencera inclosa. He desistit de recercar el llibre sagrat perquè estem més que advertits que el món pot fer un gran pet i apa, tots a la vall de Josafat i s’ha acabat el bròquil. Estem advertits pels científics i no fem cas, malgrat que el canvi climàtic està en marxa, amb el desglaç dels pols, l’augment del nivell de la mar, les catàstrofes que assolen els continents i les illes, les grans sequeres i les inundacions, huracans i tifons…). I no sols no els fem cas, sinó que encara és pitjor que alguns “polítics” fan gala que no creuen les amenaces de la ciència (Trump, Bolsonaro, Rajoy…). Després parlarem d’Ayuso i d’Aznar.

També estem advertits que la pandèmia que acabem de passar no serà la darrera, sinó que en vindran altres i més dolentes que la covid 19, i encara hi ha qui se’n riu de l’advertència com Bolsonaro, encore un fois. Sabem que els combustibles fòssils, especialment el petroli, són altament contaminants i que s’han de potenciar les energies renovables que no contaminen (Sol i vent)…, però el petroli dels reis i soldans àrabs continuen marcant la marxa dels negocis a escala mundial, arrossegant el preu de l’electricitat i del gas…

Doncs bé, en aquesta situació tan tràgica, és una indecència total i una temeritat de bojos, que les nacions, que els governs, en lloc de posar-se a la feina i salvar el món sols pensen a eixamplar les seues àrees d’influència, sobre altres nacions, amb l’obsessió de formar nous imperis, com fa la Xina; o com fan els vells imperis, com els nord-americans i els russos, tractant de mantenir-s’hi. Els imperis sempre han estat enormement golafres i negatius, perquè les potències s’han empassat pobles i cultures i els han desposseït dels seus béns, de les seues ànimes. L’exemple més immediat és el d’Espanya, que conquistaren per al seu profit, gran part d’Amèrica i altres terres per Àfrica, Àsia i Oceania. Destruïren aquells pobles dominats i els canviaren llurs llengües, cultures i Déus, imposant-los la llengua, les lleis i els Déus dels castellans invasors. Els partidaris d’aquella desfeta, com Ayuso i Aznar, diuen que els civilitzàrem i cristianitzàrem. Gràcies als seus ídols que aquells pobles no obliden la seua història i gràcies que els seus llibres, començant pels escolars, expliquen com eren abans de ser derrotats i conquistats; com foren reduïts i postergats; posteriorment, com ressorgiren i reclamaren la independència, per la qual lluitaren fins que l’aconseguiren. Ara que estan commemorant els corresponents centenaris de llurs independències, que aconseguiren lluitant contra els espanyols, ho expliquen encara més.

Els seus himnes oficials diuen clarament i la gent els canta a cor obert, que lluitant es tragueren de sobre la “raça ibèrica”, a la qual esperen amb els canons preparats per si tornen a intentar-ho (himne del Perú). I recorden que es tragueren de sobre les cadenes de la monarquia i l’esclavitud (Uruguai, Bolívia, Equador). I com aquesta és la doctrina oficial de la major part d’aquelles repúbliques, així ho pensen els seus historiadors i els seus polítics. Per aquest motiu, el president de Mèxic ha reclamat que els espanyols han de demanar-los perdó pel genocidi que els infligiren. Naturalment, el Papa,  que és argentí, pensa el mateix que els sud-americans, i en nom de l’església ha demanat perdó pel mal que els causaren.

Com era d’esperar, s’ha produït la reacció dels bojos i caps de bonyigues neofeixistes espanyols. Líders de Vox i del PP (Abascal, Aznar i l’Ayuso) han atacat al Papa i al president mexicà pel què han dit. Lopez Obrador li ha recordat a l’expresident espanyol que el seu cognom ve d’asno; la tristament famosa presidenta de Madrid ha recriminat al Papa les seues paraules que “sembla mentida que les haja dites un católico”. Així les coses, la fantasia de la madre patria està en l’aire i ningú en parla…

Amb mentides no s’escriu la història, sinó amb veritats i això vol dir que les potències europees han d’assumir l’enorme responsabilitat d’haver conquistat aquelles nacions paganes amb l’objectiu d’explotar-les, en molts casos fins a l’extenuació, reduint llurs poblacions a la condició d’esclaus. En realitat, la història colonial és una vergonya per a Europa, especialment per als qui més se n’ocuparen: Anglaterra, França, Països Baixos, Portugal i Espanya (quedem exclosos els veïns de la corona catalana-aragonesa, que teníem prohibit participar-hi, per decisió de la reina Isabel dita la catòlica, amb el consentiment del bocamoll rei Ferran, també catòlic, quina parella!). Finalment s’hi afegiren Bèlgica, Alemanya, Itàlia i els Estats Units. En aquelles terres sotmeses no guarden un bon record de les metròpolis, a excepció de les classes dirigents criolles, que són els qui en varen treure profit sotmetent-se a les respectives corones i, a l’hora de la independència, canviant de camisa ràpidament i posicionant-se a favor seu.

Aquesta història no coincideix en absolut amb la que ens han contat tota la vida a les nostres escoles, ni amb la que contaven quan ens adoctrinaven amb idees imperialistes i finalment feixistes, ni amb la que continuen explicant en les televisions espanyoles, però és la història dels pobles colonitzats i independitzats. Dos exemples: a Algèria i el Senegal, mentre van romandre sota el domini francès, a les escoles explicaven la història francesa, de nos ancètres les gaulois, dels nostres avantpassats els gals; l’objectiu era afrancesar les criatures. Ací, Franco va decidir que Guinea, Ifni i el Sàhara eren “províncies espanyoles” i per tant s’hi estudiava la història d’Espanya, com si les criatures de Fernando Po foren de Guadalajara de tota la vida. Les coses, però, són com són i es poden camuflar un dia i un temps, però finalment la veritat surt a la cara. Ni els xiquets algerins i senegalesos tenien res a veure amb la Gàl·lia, ni els saharauis i guineans tenien res a veure amb el Gran Capitan. Tot eren maniobres imperialistes i feixistes.

I és per tot el que hem dit que se m’ocorren una sèrie de coses males per a aplicar a la fauna analfabeta i carpetovetònica amb què ens hem divertit avui: Aznar i l’Ayuso haurien de repetir l’escola primària, curs a curs, no podent exercir cap càrrec polític mentre no els aprovaren. S’hauria de vigilar que anaren a escola i que les avaluacions foren fetes per tribunals honestos. Aquesta parella, més Casado i Abascal, haurien de fer cursos de recuperació, impartits per professors seleccionats a les universitats americanes d’Argentina, Mèxic i Cuba. Les televisions espanyoles haurien d’emetre documentals de totes les ex-colònies, presentats per professors natius, posant especial interés a acompanyar les explicacions amb l’audició i l’explicació dels respectius himnes nacionals. Aquestes mesures serien molt positives per a començar a recuperar la confiança dels pobles indígenes.

Com d’ací no res serà el 12 d’octubre, aquest article és la meua tradicional contribució a l’efemèride, com faig cada any. Visca Mèxic, mi cuate!

 

 

HOMENATGE AL CAPITAN TRUENO

 

HOMENATGE AL CAPITAN TRUENO

Publicat el dia 2 d’octubre de 2021 a Levante-EMV

 

Quan els qui ara voregem els vuitanta anys érem unes criatures, vivíem la fantasia dels tebeos amb la mateixa fruïció que ara ho fan els nostres néts. Aleshores, com ara, hi havia els personatges bons, valerosos i dispostos a fer el bé enfront dels més dolents i covards, que maltractaven la gent sense compassió... Aquells eren uns còmics en blanc i negre, que la nostra imaginació omplia de colors fent-nos somiar, com ara ho fan les pel·lícules de galàxies... A nosaltres, alguns d’aquells còmics ens adoctrinaven en valors ètics més que els mestres, i no debades la censura franquista els mirava amb molt de recel i els censurava,, com el Capitan Trueno. Així, setmana a setmana apreuàvem la importància del valor i l’altruisme d’uns i menysteníem la covardia i mesquinesa dels altres. Evidentment també hi havia còmics gens recomanables, fins i tot feixistoides (Roberto Alcazar); les dones hi eren, però al servei dels homes, bones ames de casa, les xiquetes princesetes... Amb tots els seus defectes, però, en aquells còmics quedava  en evidència que hi havia la gent més valerosa i la més covarda. La vida ens ha anat corroborant l’esquema i així continuem destriant, ara els polítics, en bons i dolents. Una cosa positiva és que la dona per fi ha aconseguit la igualtat .amb l’home.

 

Jo crec que és per tot açò que ens resulta tan fàcil distingir els polítics que van de cor, amb uns objectius de justícia (lluitar contra el canvi climàtic, acabar amb la fam i les penúries de la gent més pobra... apujar el salari mínim, reclamar que paguen més els qui tenen més...), I enfront, els qui sols pensen en els privilegiats, abaixant-los els impostos, privatitzar la sanitat i l’ensenyament, convertint-ho en un negoci, I encara sabem distingir els “professionals” que sols pensen en medrar i viure de l’erari públic. Aquests són els pitjors i els reconeixem perquè són, a més de covards, corruptes i aduladors, llepaculs i mamons... Aspiren a un càrrec, un xiringuito, el que siga, amb un bon sou i a viure. I com no tenen gens de moral, Són els qui han omplert els tribunals de causes de corrupció. N’hi ha tants que si volaren, com passaria amb els fills de puta, no ens deixarien veure el Sol. Què fer, doncs? Devem denunciar-los i no votar-los. Somiar que vindrà el Capitan Trueno a arreglar-ho, ja no ens queda bé.

 

Tira més un pèl d’això que una maroma de barco

Article publicat a SAÓ, el 20 de setembre de 2021

El repunt 64

Petit homenatge a tots els amics secularitzats.

Amb tot el respecte a l’anell episcopal que encara ostenta, jo també vull reflexionar sobre la sorprenent història de Xavier Novell i la seua parella, que ha commogut el món catòlic i impressionat un poc a tots els qui no som d’aquesta congregació. Un bisbe català (de Solsona), que encara jove (cinquanta-dos anys), s’enamora d’una divorciada amb fills i ho deixa tot per aquest motiu, és un cas digne de menció, de novel·la rosa, tema d’una pel·lícula romàntica… Si s’hagués tractat d’un sacerdot qualsevol, la notícia no hauria tingut tanta ressonància, perquè, quants se n’han secularitzat pel mateix motiu que Novell o ho faran a partir d’ara i no alcen tanta polseguera? Tractant-se d’un bisbe (un poisson gros) la cosa canvia, és evident. Tant en aquells casos com en aquest, a ningú de nosaltres ens correspon ni jutjar, ni opinar, perquè les decisions de cadascú són íntimes i la moral diu que de internis neque eclesia, però sí que podem opinar.

Podem assenyalar tres contradiccions que es donen en aquest cas i subratllar també la suposada presència del dimoni en aquest afer. La primera contradicció és la del bisbe Novell blasmant des de la trona i la càtedra contra l’avortament, l’ús dels preservatius, el matrimoni homosexual, els homosexuals mateixos i el canvi de sexe i promovent teràpies de reconversió sexual; o siga, molt reaccionari. Com l’encara bisbe emèrit s’ha aparellat amb una divorciada, haurà d’aclarir si ara creu el mateix que quan predicava, o si ha canviat de criteri, haurà de dir-los-ho als feligresos als qui haurà turmentat fins ara. La segona contradicció és que Novell penja la sotana, però no trenca amb Roma, perquè li han imposat el silenci i fins ara això fa. Aleshores, com quedem, dins o fora? I la tercera contradicció fou quan es posicionà a favor del referèndum per la independència de Catalunya, però sols amb l’objectiu de fer que la nova constitució de la república recollira la doctrina reaccionària de l’Església catòlica en matèria sexual i social, que sempre ha defensat. Per tot plegat, doncs, de progre no n’és gaire.

Respecte de la presència del dimoni, ara d’una diablessa, en l’afer del bisbe emèrit de Solsona, aquesta és l’aportació tradicional de la beateria més rància i del masclisme més militant, i és per això que m’he interessat més a pensar. A banda del tuf medieval que fa la suposada presència de Satanàs, és digne de subratllar que han estat les ànimes més beates de la diòcesi, secundades per la beateria universal i del Vaticà, les qui hi han vist la mà satànica, mitjançant Sílvia Caballol, que és l’amor confés de Novell. Segons aquesta denúncia demoníaco-teològica, el bisbe ha estat infestat, i així, aquest és un pobre home i víctima, o siga l’Adam que ha perdut el paradís de la seu de Solsona; el dimoni el temptà mitjançant Eva (o siga la senyora Caballol) i l’infestà. Com? Perquè com diu la saviesa popular, tira més un pèl de figa que una maroma de barco i el dimoni, que se la sap tota, usa l’esquer més convenient en cada cas. Així les coses, aquesta mateixa gent ja sap que la solució és sotmetre el bisbe a l’exorcisme i fer fora el dimoni (i la dona, se sobreentén). Al llarg de la història ha estat “normal” acusar les dones de bruixeria, per disculpar els pecats dels homes, o siga el masclisme més pur i dur i amb benediccions i indulgències plenàries. Propose un sil·logisme per als il·lustres filòsofs no metafísics, especialment per als materialistes, o siga els ateus: si no existeix cap déu ni deessa, no pot existir tampoc cap diable ni diablessa.

Crec raonable que, en defensa de la llibertat del bisbe i els seus drets a les seues interioritats, de la respectabilitat de la senyora Caballol i dels fills que estaran vivint una situació molt injusta i de la gent bona i intel·ligent del bisbat de Solsona, jo crec que el Vaticà ha de deixar expressar-se a Novell, a veure el que diu i com se’n surt. Si explica que tot és producte de l’enamorament, ningú ha de tenir res a dir; a València, que som molt comprensius, diríem que el senyor bisbe està enfigat i que ja se li passarà, perquè la processó és llarga i el ciri curt. Als qui s’han marejat amb el tema del dimoni i del pecat, especialment si són del gremi de la sotana, cal recordar-los que haurien de creure que el sexe és una creació divina, perquè és Déu qui ho ha fet tot, segons ells, per a la reproducció de l’espècie i com a remei de la concupiscència. Que deixen tranquil Novell i tots els qui pengen les sotanes! La institució església, si tenen res a dir que els ho diguen a ells, però sense imposar-los silencis. En aquest cas, la sort de Novell supose que és que el papa Francisco no és de la Inquisició.

Jo, personalment, com tinc vora trenta anys més que el bisbe i ja no sóc víctima de les seduccions i encanteris sexuals (gràcies a Déu), aconsellaria que deixen tranquil l’home, que ja s’ho farà com podrà, com crec que han fet amb l’ex-bisbe de Mallorca, que l’han traslladat a València on fa de bisbe auxiliar, viu amb discreció la seua vida i apa. Aquests homes, si volen aparellar-se, que ho facen, perquè com aconsellava un famós filòsof grec als alumnes “tant fa que us caseu com si no, perquè igualment us en penedireu”, Que els deixen viure en pau, que comencen a guanyar-se el pa amb el seu propi suor i que no ens costen cap gallet més, és menester. Per altra banda, a l’església hi ha hagut sempre la hipocresia sexual suficient, que els més intel·ligents han sabut aprofitar, com les famoses criades dels clergues que solien ésser també les amants, i els fills i filles, els nebots i les nebodes. Supose que al Vaticà tindran un fitxer al respecte, un gran fitxer, que haurien de desclassificar.

Evidentment, cap església no tindria tants mals de cap si no obligaren al celibat, que és un invent humà, exactament de 1139 (cànons del 2 concili de Letran); no és cap manament diví. El matrimoni sí que és una decisió dels déus, si ens atenim a la mitologia universal i a la mateixa Bíblia, El celibat és una “solució” eclesiàstica de repressió dels instints i perversió de l’esperit. Semblava que l’actual Papa anava a posar remei a aquest tema, com al del tractament de l’homosexualitat, el reconeixement del paper de la dona en l’església, etc. No ha fet gran cosa, per ara, i pot ser que siga perquè la poderosa cúria vaticana li ho té vetat, això diuen alguns. Jo també supose que és per això, perquè l’organització ha esdevingut un gran monstre, un enorme drac, al qual temen fins i tot els governs (Stalin no comprenia que el Vaticà tingués tant de poder, quan en realitat no tenia ni exèrcit. Hitler no es va atrevir a esclafar Roma… L’únic que es passà per l’engonal el Papa fou el Franco, tu, quin paio, que va desoir tantes vegades les peticions papals perquè no afusellara tanta gent honesta i digna, com Pesset). Doncs, jo crec que la cúria vaticana és el perill i que Francisco nada i guarda la roba com pot i que els creients han de resar perquè vinga un sant Jordi, espasa en mà, a matar el monstre i deslliurar la donzella.

Ja se sap que al Vaticà es practica la paciència més profunda del món i que el temps allí passa més lent encara que en un monestir budista. Creuen, perquè els convé, en les paraules de Jesús: 2el cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran2 (Lluc 21:33) i dormen tranquils i creuen que segurs, però també han de creure’s tota la resta del llibre sagrat i revisar i distingir les paraules divines de les decisions humanes per no confondre-les. I han d’esmenar els errors que arrosseguen al llarg de la història. Que s’espavilen, perquè no sempre arribaran a temps de congraciar-se amb tots els galileus incompresos, menystinguts o perseguits. Però, ja s’ho faran, perquè d’ells és el negoci.