ESCANDALITZEU ELS HIPÒCRITES

Article publicat a Levante-EMV el dia 17 d'abril de 2021

 Escandalitzar pot ser un exercici positiu, si es fa ben mesurat i sense faltar a ningú, perquè pot servir per a remoure consciències, sobre tot males consciències, per a despertar ànimes mig adormides i apàtiques i obrir els ulls mig tancats dels qui no volen ni veure i fins i tot per a posar en evidència les actituds més hipòcrites i desaprensives. Pensem en el treball dels artistes moderns a partir del segle XIX, pintors, escriptors, músics.., què feien sinó escandalitzar la societat victoriana i benestant del moment? I què féu la física, la química, la biologia, la matemàtica... sinó llançar teories revolucionàries, que escandalitzaven la societat, posant-se a investigar les coses més prohibides i tabú, sense les aportacions de les quals el món no seria com és ara mateix?

 Curiosament els diccionaris diuen que escandalitzar és ofendre els sentiments morals i la consciència d’algú, amb alguna acció immoral blasmable. No puc estar més en desacord i confie que els diccionaris començaran a rectificar i a posar-se al dia. Crec que les lleis mantenien/mantenen aquesta visió decimonònica, però que els legisladors i els jutges penalistes democràtics, ja han començat a modificar, per exemple defensant la llibertat d’expressió..

 Curiosament, a qui menys els costa provocar escàndols, encara que ho fan tan d’amagat com poden, és a la gent més hipòcrita de la societat, que és la que passa per ser la de més ordre i tradicional, mira per on. En efecte, els escàndols que han causat tant d’estupor i indignació en la societat són obra de polítics, banquers, capellans i bisbes, comerciants, .. Aquesta gent, que tallava el bacallà fins no fa molt, han quedat al descobert gràcies a la democràcia, a la premsa i als polítics honestos. Però, queda molt a fer per millorar i completar la democràcia, amb més premsa lliure i més polítics valents i honrats, i més veïnat comprometent-se. Pensem qui s’hauria atrevit a dir del cap de l’Estat el que s’està dient dels reis, quan era Franco, o en quina premsa d’aleshores veiem publicats els escàndols que estem veient, ni quins polítics dirien en el Congrés el que es diu actualment. Malgrat això, és millor no confiar-se massa, perquè tot és encara molt dèbil i ens pot passar com a la II República. Com aquest article està dins la vuitada de la seua proclamació, és un homenatge als republicans i republicanes que la protagonitzaren: salut i República.

 

EL Repunt  56 

VALL DE LLÀGRIMES O DE FESTES

Article publicat a SAÓ el dia 7 d'abril de 2021

 Aquest món ha estat sempre una vall de llàgrimes, especialment per als qui mai han tingut res, ni esperances que la sort canvie, com les víctimes d’infortunis insalvables; i en els casos més extrems, els esclaus, els fugitius de les guerres, les catàstrofes i la fam, els negres americans... Per als qui ho han tingut més fàcil, com els de casa bona i de bon bressol, els dèspotes i explotadors, els posseïdors de grans fortunes, aquesta vall no és de llàgrimes, sinó una festa contínua. D’aquests, avui no parlarem directament i els deixarem que païsquen les mones; ja els arribarà l’hora, si és de veres que ho tindran difícil per a anar al cel, com diu l’Evangeli. Ocupem-nos doncs dels primers, que casualment són la immensa majoria, tants que si s’organitzaren farien tremolar el món, encara que molts temen que si intenten fer res, potser que serà molt pitjor, perquè poden perdre fins i tot la vida. He tornat a reveure la pel·lícula Espàrtac, d’Stanley Kubrick, amb Kirk Douglas, que va del que dic. Es tracta d’una gran rebel·lió d’esclaus en l’època romana, que posa en perill la mateixa Roma, fins que són derrotats i destruïts. Tant la pel·lícula com el director i molts dels artistes, foren posats en la famosa llista negra maccarthista de la comissió d’activitats anti-americanes, acusats de comunistes. La pel·lícula és, doncs, molt recomanable; ha estat doblada en català.

 Com la vall de llàgrimes que és el món ve de tant lluny i no està per acabar-se, mirarem de puntualitzar les contradiccions d’uns i dels altres i de tots plegats. Potser que el millor és que parlem de les coses més immediates i jo vull fer-ho de set temes que m’amoïnen ara mateix: les properes eleccions de Madrid; la persistència del feixisme; la lenta actuació judicial contra la corrupció; l’actuació de la gran banca i els banquers; els perniciosos comportaments de les religions; la immigració i el fariseisme dels països rics; l’estat de la nació que encara no és Estat, Catalunya..

 Les properes eleccions de Madrid són l’esperança de Casado, després dels fracassos a Euskadi i a Catalunya, si vol continuar optant a presidir el govern, cosa que no té fàcil ni dins del seu partit ni fora, amb amics/enemics delerosos de substituir-lo o que el substituïsquen. Tampoc no té més remei que “confiar” que l’Ayuso serà la seua taula de salvació, perquè si nó serà el llast que l’afonarà definitivament. De la candidata, Isabel Diaz Ayuso, les inicials de la qual formen l’adjectiu IDA que en castellà vol dir persona boja, malament del perol, se n’ha dit de tot i jo he tret bona nota. La gran contradicció serà que la classe treballadora madrilenya, els barris obrers, els botiguers, la gent d’aquella vall de llàgrimes, voten a la IDA i als de Vox; o encara pitjor, que no voten a ningú, com feren a Andalusia. A Madrid tenen tres opcions a elegir: Psoe, Podem o Més, per a fer fora la rècula pepero-voxista

 La persistència del feixisme, amb la irrupció organitzada de Vox, significa el revival del franquisme, que fins ara estava a joca amagat entre la brossa del PP, amb els padrins Fraga i Aznar. És un problema que no sols afecta la península, perquè també ho fa a tota Europa. Malgrat la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, amb els milions de morts, els camps d’extermini dels nazis i la misèria a què abocaren els nostres pobles, aquesta gent continua amb les proclames de revenja i d’antidemocràcia, de xenofòbia i de retorn a la caverna... Lamentablement, Casado i Ayuso els animen i tracten d’emblanquinar-los, de manera suïcida. I encara és pitjor i absolutament contradictori que hi haja obrers i pobres desgraciats que els voten!

 La lenta actuació judicial contra la corrupció és un greu problema, per la imatge que donen alguns jutges que protegeixen els malfactors, quan l’única que haurien de protegir és la justícia que representa la deessa Themis, amb els ulls embenats i la balança amb els platerets equilibrats a la mà, mesurant-nos a tots per igual. Lamentablement la justícia espanyola té fama de no ser totalment així i, a més a més, és lenta i especialment en els temes de la corrupció dels polítics. Com els més beneficiats són els populars, és natural que la gent sospitem maniobres obscures i tractes de favor, o siga que hi haja dues vares de mesurar la llei.

 Pel que fa a la banca i als grans banquers és més que evident que són negocis obscurs, que escapen a les actuacions de la inspecció pública, que en realitat ells controlen. Hi ha casos que han traspassat fronteres i que no s’han pogut amagar (Mario Conde, Ruiz Mateos. Rodrigo Rato, Miguel Blesa i etc.), però la part més grossa del que s’ha defraudat, l’Estat ho ha eixugat amb una operació de salvament, que estem pagant entre tots, també els treballadors i treballadores, i que continuarem pagant fins a saber quant, segons la tenebrosa maniobra dels ministres del PP (Montoro, Guindos...), que ens mentiren com uns bergants. Com les milionàries estafes d’aquest gremi criminal, inclosos els sous i sobresous que s’autoadministren, tot ho hem de pagar el poble pla, també és una enorme contradicció que ni un sol obrer vote els partits que donen suport a aquesta mala gent.

 També m’amoïna el tema de les estafes de les religions en general. Com m’he definit epicurista estic al marge de qualssevol maniobra de salvar ànimes i el món sencer, previ el pagament de delmes, primícies, deixes hereditàries, més la voluntat. No hi ha cap religió que escape del meu repudi, encara que les respecte totes, i excloc el budisme perquè no és cap religió sinó una filosofia de vida. Ací, el que tenim més a prop són les estructures diocesanes, que s’han dedicat entre actes de caritat, misses i pietat, a l’enriquiment, apropiant-se sistemàticament de béns que no eren seus, però que gràcies a Franco i Aznar, els bisbes han pogut apropiar-se sense cap base documental que la seua pròpia avarícia i emparant-se, diuen, amb la capa de Déu, cosa que jo crec impossible, si és que hi ha cap Déu. No m’explique que hi haja gent que encara es deixa engalipar per aquestes il·lustres eminències, amb la promesa que Déu els ho pagarà.

 I en aquesta vall de llàgrimes és especialment dolorós veure milers i milers de persones, famílies senceres amb xiquets i xiquetes, fugint dels seus països en guerra, o sumits en la misèria i les persecucions. Aquesta pobra gent segueix el mateix impuls que ha fet emigrar al llarg de la història poblacions senceres en les mateixes circumstàncies, intentant salvar llurs vides i de la família. Cerquen treball, com el cercaven els nostres avantpassats quan emigraven a Amèrica, i una vida més segura i venen a Europa, la terra de la llibertat, la igualtat i la fraternitat i troben uns partits i uns governs que els rebutgen, que posen “concertines” perquè no hi passen, que els confinen en camps de “refugiats”, o que els deixen morir ofegats en mig de la mar. Quina hipocresia la dels nostres governants que sí que accepten la mà d’obra dels immigrants quan els necessita, com per a la recol·lecció de la fruita, i els margina i expulsa quan ja no els necessita. Quina contradicció la nostra falta de solidaritat amb persones que encara estan pitjor que els pitjors de nosaltres. No m’explique que cap pària de la terra vote cap partit xenòfob europeu, com és el cas de Vox.

 I acabaré amb el setè tema que m’amoïna: l’estat de la Nació sense Estat que és Catalunya, amb unes reflexions que poden ser transferibles a totes les nacions sense estat de tot el món, en les mateixes circumstàncies. Per les raons administratives que sabem, Catalunya ha fet unes eleccions, que han guanyat els partidaris de la independència i han perdut els contraris o espanyolistes. Em referisc als primers perquè s’han posat d’acord per a nomenar la presidenta del Parlament, però no s’entenen per a nomenar el president del Govern. Quina contradicció. I a continuació de nomenar el president, en lloc d’acordar entre ERC, JubtsxCat i la CUP, la manera posar-se a la feina i governar, amb la falta que fa, estan discutint no se sap què. La Constitució per a la República Catalana ha de ser feina dels partits i de la societat civil, que s’ha d’aprovar en referèndum i que s’ha d’acordar amb el govern central i això va per a llarg i és una altra cosa que començar a governar ara mateix, que és el que han de fer. Acabeu-vos les mones, doncs, i poseu-vos a treballar, vosaltres que podeu. Nosaltres continuarem en la nostra particular vall de llàgrimes de la comunitat, contemplant-vos atònits.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La justícia de l’eutanàsia

publicat a Saó el 22/03/2021

A tots ens passarà el mateix, que ens morirem. Encara que algú no ho vulga, a tots ens arribarà l’hora de dir adéu, que uns la preferiran curta i sense patir; altres que els agafe dormint i sense adonar-se’n; els creients voldran estar en gràcia de Déu; els epicuris, com sabem que amb la mort s’acaba tot, no voldrem res; els budistes voldran reencarnar-se en un animalet… Uns i altres sols coincidim que ningú vol morir patint. De fet, una de les feines dels metges i sanitaris és ajudar perquè això siga possible. A més de la mort real, la que tots haurem de passar quan petem i en la qual tindrem més o menys participació, hi ha la mort metafòrica, que pot ser tan poètica com morir d’amor, que diuen les parelles; o la mort mística com la de santa Teresa del vivo sin vivir en mi y tan alta vida espero, que muero porque no muero; o la mort sexual d’ai, que em mates, que em muir, li diu ella, espera, espera i ens morim els dos a l’hora, li diu ell… Fins ací tot molt positiu i raonable. Però, què passa si la persona que viu vol deixar de fer-ho ja, per la via més ràpida? Hi ha dues vies: el suïcidi i l’eutanàsia.

En ambdós casos el qui vol deixar de viure invoca el seu dret a fer-ho, perquè la vida és seua i el seu cos també, però la societat li ho nega i també invoca uns drets sobre l’interfecte, creant-se uns conflictes legals de difícil solució, sobretot si interfereixen les religions, que s’arroguen la voluntat dels respectius déus als qui diuen representar. En el suïcidi, la persona perd l’interés per continuar vivint, vol deixar-ho estar i es pega un tret al cap; o està immers en un munt tan gran de problemes que no sap com solucionar, i vol fugir de manera definitiva servint-se d’un verí contundent; o està repassant la vida i no li troba gens d’interés, no té cap obligació envers ningú i s’hi considera absolutament sobrer i buit o fracassat i, per no molestar ningú, agafa una corda i apa… El suïcida creu que la seua vida i el seu cos són d’ell, possiblement que és l’única cosa que té com a certa, i hi posa el punt final. Un amic m’explicava, quan érem joves i ens obligaren a fer la mili, que el govern ens podia fer perdre la vida, enviant-nos a una guerra que no era nostra, sinó d’ells; o el govern ens podia treure la vida amb una condemna de mort injusta, com a Puig Antich; o podia permetre que tanta gent, la més pobra, passara fam i prenguera malalties definitives. Aleshores els americans estaven matant vietnamites per raons estratègiques i geopolítiques que els interessaven a ells… El meu amic es penjà. Un altre, ja jubilat i sol en el món, deixà de prendre les píndoles que els metges li insistien que prenguera cada nit perquè no se li aturara el cor; em va escriure dient-me el que havia decidit de fer i abans de poder contestar-li, tingué l’infart; un amic comú em comunicà que l’Agapet ja estava incinerat, com ell volia, i que discretament i en silenci havien deixat anar les cendres en el pomeral, on uns anys enrere Agapet havia deixat anar les dels seus pares; tot havia acabat i fins i tot les despeses del tanatori les havia deixades pagades i la gran casa de poble on havia viscut l’havia donada al poble.

L’eutanàsia és ajudar a qui vol morir, perquè està sofrint enormement i no té cap possibilitat de servir-se de res per a aconseguir-ho, donada la seua situació d’invalidesa total, Aprovar, com els partits progressistes han fet al Congrés espanyol, que les persones que es troben en una situació de malaltia incurable i de patir-sofrir tant que prefereixen morir que no malviure, si els metges certifiquen que no es pot fer res per ell i aquest reclama deixar de viure, no se li ha d’impedir la mort voluntària, que li l’han de facilitar. Trobe tan humà i misericordiós fer el que demanen aquestes pobres persones, que em rebel·len i m’indignen els polítics conservadors i d’extrema dreta que s’han oposat a aprovar la llei.

Precisament són les ideologies més conservadores, retrògrades i religioses, les que s’oposen a la legalització tant del suïcidi com de l’eutanàsia, quan són ells els qui estan a favor d’enviar a la mort o deixar morir, els qui fugint de les guerres, la mort i la fam dels seus països, s’arrisquen a fugir a Europa, a salvar-se ells i llurs famílies. Precisament són els qui defensen els nazis que provocaren l’holocaust i la guerra mundial, amb la mort de milions de persones innocents; els qui defensen liquidar 26 milions d’espanyols antifranquistes; els qui defensen els cops militars d’extrema dreta de tot arreu; els trumpistes i bolsonaristes de tot el món. Precisament són els qui han dut el món a guerres santes en nom d’un qualsevol déu, o de la superioritat d’una raça o han cremat a la foguera els condemnats per heretgia, per bruixeria, o per ser uns lliurepensadors, o uns investigadors… Precisament són els conservadors… els qui s’oposen.

No és exactament que estiga escrivint les meues darreres voluntats, però no em desplauria si algú ho entén així; ben pensat, tothom hauríem de fer-ho, tal com va la cosa. La història que rememore als meus vora vuitanta anys i en plena pandèmia, ja no em permet plorar sinó abominar, de les injustícies patides durant la dictadura franquista, per la infància i la joventut que ens robaren, per les enormes misèries que hem vist i veiem que hi ha al món, per la mancança de possibilitats per a la joventut actual… Ben mirat, els infortunis que hem patit no són res en comparació a les dels jueus dels camps de concentració, ni a les dels esclaus de què s’han servit les potències al llarg de la història, ni als desapareguts als pogroms que s’han produït a la història i es produeixen encara a qualsevol racó del món, ni per les agressions bèl·liques que fan patir a la població civil… Que les coses vagen a canviar i se supere tant d’infortuni és el que ens pot quedar d’interés per a continuar vivint i sobretot l’esperança que les generacions que ens segueixen tindran més fortuna que nosaltres, perquè tindran més drets que nosaltres i perquè per això hem treballat al llarg de la nostra vida: per un futur millor que el passat que hem deixat enrere o deixarem. Inclús per veure com acaba o comença a acabar la térbola i confusa situació que hem hagut de viure i que encara estem vivint, ja pràcticament al final del camí. Esperarem, llegint diaris i veient la televisió… i condemnant amb tot el nostre cor la hipocresia dels poderosos, que ens han dut sistemàticament als caos…

Acabe un poc més optimista del que es pot pensar, gràcies al fet que he escrit aquestes reflexions. I gràcies a l’aprovació de la llei de l’eutanàsia, perquè a partir d’ara qui vulga acabar en pau la dansa macabra de la seua vida, tindrà dret a fer-ho. La vida és de cadascú i no de ningú més; i per a milions de persones, la vida és l’única cosa que tenen i si pateixen de manera insofrible, físicament o moralment, si no tenen cap futur, ni cap dret, quin déu pot negar-los el dret a abandonar la batalla perduda? I en nom de quin déu, ni de quina llei inspirada en cap déu, una societat que no és capaç de fer res per un món millor per a tots, perquè els xiquets nasquen en un món millor i perquè hi visquen, pot condemnar ningú si diu: senyors déus i els seus representants, senyors legisladors, passen-s’ho bé, perquè jo ja no puc més i ho deixe estar.

Als qui continuem, salut i república…

DISSABTE DE GLÒRIA

DISSABTE DE GLÒRIA

Publicat a LEVANTE-EMV el 3 de març de 2021

 Entre les coses que ja no són com eren hi ha el dia d’avui i en aquest cas no per culpa de Franco, cada cosa com siga. Quan jo era escolanet (1950) avui mateix s’organitzava un gran sarau al poble, a les 10 en punt del matí, perquè s’acabava la Quaresma i començava la Pasqua i allò significava que s’acabava la repressió dels retors i els llibertinatges furtius, per a donar entrada a la gran explosió passional de paraula, obra i pensament. En realitat, fins la nit que es feia la missa, la “resurrecció” encara no era oficial, però nosaltres avançàvem la festa al matí i començava la disbauxa. Així és materialitzava el fet diferencial que a Espanya es celebrava més la Passió, amb tot de processons, saetes de l’ai-ai-ai, ciris, confrares amb cucurutxos i penitents; per ells, tot acabava el diumenge de resurrecció i apa, a l’endemà a escola.

 Per la nostra part tot era molt diferent i aquests aspectes de “dolor” eren de tràmit, reduïts a alguna processó i para de comptar, perquè sempre ens hem dedicat més a celebrar les pasqües, i per això començàvem a fer festa quan els espanyols acabaven el seu “dolor”. Nosaltres a més a més, no sols fèiem dissabte de glòria, sinóm tres dies de menjar la mona al camp, dedicant tota la resta de la setmana a la ganduleria (dels xiquets i xiquetes parle) i el diumenge i dilluns següents (sant Vicent) encara teníem les dues mones finals; l’endemà a escola. Ara les coses no són exactament com abans, però es mantenen els dies festius de sempre i els nostres xiquets continuen essent l’enveja dels xiquets espanyols que ens visiten.

 A un costat i a l’altre de les fronteres, murcians, castellans, aragonesos, i nosaltres, havíem hagut de suportar el mateix suplici quaresmal, amb les restriccions “morals” que ens imposaven els capellans i la confusió que pretenien, infonent-nos missatges de por, de pecat, d’infern, d’obediència cega. En això Franco estava totalment d’acord, com en general amb tot el que significara repressió. Per exemple, a la platja eren obligatoris els banyadors llargs de les dones i els pantalons i samarreta dels homes; també en algunes platges hi havia separació de sexes. Els xiquets teníem butlla i podíem prendre el bany amb les mares, les xiquetes no amb .els pares. Ara tot és millor que abans, menys en el dissabte de glòria, però tenim, més o manco, democràcia; supose.