FÒRUM ELECTORAL I

Article publicat a SAÓ el 21/09/2022

Com la propera primavera es convocaran una allau d’eleccions, de tot tipus i a tot arreu, l’amiga Empar Saragossà m’ha proposat reprendre el nostre vell ofici d’escriure articles, de fer anàlisi polític i de posar la cara roja a més d’algú, com féiem a Silla ja fa molts anys. Aleshores dúiem de cap els polítics locals, que estaven intrigats i recercaven l’Empar, ja que el cognom Saragossà (o Zaragozà) el tenen moltes famílies del poble. Empar, com alguns recorden, treballava de mestra en un poble de la Marina i hi vivia; a Silla venia molt sovint, a veure la mare i una tia, que estaven assabentadíssimes de la política local i coneixien qui era qui a la perfecció. Lamentablement, la mare primer i la tia que la cuidava, faltaren i Empar deixà de venir. En una recent visita, per motius administratius, passà per casa i parlàrem. Ella sola, i en unes poques hores, ja s’havia fet una idea de la situació política local, que lamentava, especialment pel que li digueren uns coneguts seus socialistes, sobre el personalisme, incontinència fotogràfica i inconsistència intel·lectual de l’actual alcalde i per la falta de personalitat de l’equip de govern, en general, tot vuit i nous i cartes que no lliguen, com has escrit no fa molt, em deia.

Empar m’ha tornat a entusiasmar i li he dit que si, que podem fer novament de mosques colloneres,  però que ara hauríem d’anar més enllà del campanar i ocupar-nos també de les eleccions autonòmiques i després, de les generals. Ja hem fet públic que ho farem així a la premsa (Levante, 3 de setembre) i la resposta que hem tingut, ha estat sorprenent. Tothom ens ha encoratjat a fer el que diem i alguns també s’han ofert a col·laborar. En aquestes circumstàncies, pensem que el paper de cadascú serà el mateix: Empar i jo serem els transcriptors, les corretges transmissores de l’opinió de tots els col·laboradors i farem les anàlisis i síntesis que calguen. Els col·laboradors o corresponsals, hauran d’advertir-nos si volen que expressament fem públic el seu nom o volen mantenir l’anonimat o algun pseudònim.

Comencem avui a SAÓ parlant de criteris generals. En primer lloc, volem deixar ben clar que no farem cap tracte de favor a ningú i que tampoc donarem cap xec en blanc a cap candidat ni partit, ni als nostres. Opinarem sobre el que sabrem i sobre el que diran els programes electorals i sobre el que ens informaran els amics i amigues, i ho farem de manera clara i entenedora, caiga qui caiga i peti qui peti. Sols direm la veritat, perquè per a escoltar mentides i distorsions ja estan els programes d’algunes televisions i periòdics, per no dir de tots els mitjans, perquè alguns no estan venuts. No ens dedicarem als xafardejos, excepte que siguen imprescindibles i en aquests casos ho justificarem; ni ens posarem en la vida privada de ningú, i si ho fem perquè siga imprescindible, ho justificarem també. Dels polítics i dels partits, ens interessen molt els aspectes morals, que agrupem en tres blocs: 1. l’honestedat, l’honorabilitat; 2. l’experiència de govern, els qui la tenen; o el comportament en el treball, en els negocis o en els estudis. 3. si pateixen alguna drogaddicció, perquè això els hauria d’invalidar per a ser candidats a res.

La responsabilitat dels partits. Els candidats haurien de ser examinats pels partits sota unes condicions estrictes, perquè així i tot, encara poden sorprendre’ns, com ens ha ensenyat la història recent. En realitat, els candidats solen ser coneguts, especialment en els pobles i si no, mitjançant les campanyes, són donats a conéixer i per això no s’explica que els partits presenten candidats que no reuneixen les condicions d’honestedat idònies. I per què cometen aquests errors, els partits? L’única explicació és que els candidats són elegits pels partits per raons estrictament de conveniència: elegeixen els qui més convenen als respectius aparatos; els qui reuneixen els vots suficients per part d’algun grup dels militants, d’alguna família, ben avinguts amb els aparatos… No direm que també són elegits els que tenen més sex appel, perquè ací encara no som tan americans, però alguns ho intenten ja. I per aquestes raons i altres, després passa el que passa. Per exemple, tot el que ha passat en l’entorn de l’Aguirre a Madrid, on els candidats que seleccionava aquesta senyora eren totalment de la seua corda, dòcils al seu mandat, etc. que finalment li han eixit “rana” i uns lladres i han anat a parar a la presó…

L’Empar em diu que si els partits foren declarats responsables de tornar els diners defraudats o malversats pels seus protegits, altra cosa seria. De fet, en la banca, o en qualsevol empresa, si un empleat estafa un client, qui se’n fa càrrec del desfalc comés és el banc o l’empresa. Amb els polítics hauria de passar el mateix, però no és així, i si un alcalde, un diputat, un president o qualsevol polític fa una malifeta, qui paga és l’erari públic. O és que fan tornar els diners defraudats o malversats als polítics en qüestió, que ni els tenen perquè se’ls han gastat? Si per llei els partits foren declarats responsables subsidiaris dels seus polítics, s’espavilarien a assegurar-se’ls en les millors condicions morals…

D’ací en quinze dies tornarem a l’atac, amb l’article que estem enllestint: “Eleccions i els sous dels polítics”. Mirarem els polítics malpagats, els doblement pagats, els sobrevalorats, els polítics que no cobren i els polítics en l’atur. La jubilació dels polítics i les portes giratòries. Si no podem encabir-ho tot en un article, en farem dos… Envieu-nos informació i no us oblideu de dir-nos si voleu l’anonimat o no.

ELECCIONS I PIRATES A LA VISTA

 

Fa quinze dies vaig escriure que Empar Saragossà i jo ens dedicarem al tema de les properes eleccions i avancí, que caldrà que els partits posen molta atenció, quan seleccionen els seus candidats i candidates, en els valors ètics, de manera que garantisquen que tots i totes són honestos. Amb tants casos de corrupció política que coneixem, que embruten els partits, especialment els més grossos, perquè és on hi ha més a tocar, de vegades és tot l’Estat que fa massa olor a podrit. Més els valdrà, doncs, als partits obrir l’ull, no siga que en lloc de bones persones ens oferisquen pirates. Pirates no, eleccions sí i democràcia.

 Els pirates, descaradament, de vegades van tan disfressats que dissimulen molt bé les seues intencions. Són llops i llobes amb pells de corder, que concorren atrets pels sucosos botins que preveuen; són polítics que el que cerquen és “forrar-se” i això han arribat a dir-ho ells mateix (crec que Zaplana o Rus); altres, el botí l’esperen obtenir de les comissions per la concessió d’obres (com el rei demèrit que, malgrat que ningú l’ha votat, actua també com un pirata; etc. Amb tota la bona voluntat, Empar Saragossà té el convenciment que si els partits assumissen per llei l’obligació de pagar les malifetes dels “seus” candidats, posarien més atenció a les seues promocions. Com els partits posen els candidats per assegurar-se tenir el control del partit, amb gent de la seua corda, seria just que paguen si algú els ix granota, com batejà l’Aguirre el seu equip de ranas xoriceras.  Dit d’altra manera, si els aparatos mangonegen les llistes perquè els convé afavorir els seus fidels, que carreguen amb la responsabilitat de donar la cara si algú posa la mà al calaix. Pel que estem veient, la policia, els fiscals i els jutges n’agafen alguns pirates d’aquests, i a poc a poc i de tant en tant, fan tot el procés, els condemnen a uns anys de pressó, que finalment rebaixen o indulten, però dels diners furtats ningú no en diu res.

 Altra proposta que fem és la de les llistes obertes, perquè tots els candidats vagen junts en una llarga llista, per districtes, i on els votants marquen amb una creu els de la seua preferència i confiança, d’això en parlarem en el proper article. Aprofitem per agrair tots els correus i comentaris al facebook, dels quals també en parlarem.  

ELECCIONS A LA VISTA (1)

Article publicat a Levante-emv el 3 de setembre de 2022

 

Si no passa res, a finals de maig que ve hi haurà eleccions municipals i autonòmiques; i després, les generals. De nou triarem els qui ens han de governar, cobrar els impostos i administrar l’erari. Com els partits representaran les comèdies que acostumen, els ciutadans hem de fer-nos les nostres opinions. Els mitjans tenen els seus equips de comentaristes, al servei dels partits, sobretot dels més grans i manipuladors, i és per això que Empar Saragossà i jo hem pensat fer el mateix, amb un article quinzenal com aquest, breus i clars. Invitem els qui vulguen participar a fer-ho amb nosaltres. Empar i jo, que farem de corretja transmissora, coincidim a no posar massa il·lusió en els resultats, perquè així ens desil·lusionarem menys, com deia Joan Fuster. Recordem (memòria històrica) que quan Franco no votàvem, perquè aquell paio nomenava alcaldes, governadors i ministres i els ciutadans sols érem o addictes al règim o desafectes; no cal dir que els addictes en treien molt de profit, mentre que per als desafectes tot eren desavantatges i perills.

 

Tornant al tema, hem acordat insistir en els aspectes ètics dels candidats, concretats en tres: 1. la honradesa, o no, dels partits i dels  polítics; 2. l’experiència demostrada en governar, o en dirigir empreses, o en acabar estudis, o en treballar, etc; 3. la dependència de les drogues, que tots dos odiem.. Evidentment, no fiscalitzarem la vida privada de ningú, però si que senyalarem els aspectes negatius. Per exemple, si un candidat té relació amb l’especulació, o si és cleptòman, o masclista, o homòfob, o racista, o amic de narcos... el que sapiguem al respecte, ho direm. Espanya s’ha de parèixer al món més avançat, com Alemanya, Suïssa, etc. i no a les repúbliques bananeres, com passa per ací massa sovint.

 

En definitiva, volem pensar i fer pensar, i per això analitzarem els programes electorals, perquè la gent els llig poc, segurament perquè no els dóna massa credibilitat. Això és un error, perquè els programes són com els contractes de compravenda d’una casa, on han de figurar tots els detalls per evitar-se problemes i s’ha de llegir tot abans de comprar. El nostre consell d’avui és llegir els programes i vigilar que es complisquen. Invitem, doncs, els nostres lectors a participar-hi, fent el que anirem dient i/o enviant-nos informacions i suggeriments a: josep.l.pitarch@uv.es. Mantindrem els anonimats de qui ho manifeste així, o els pseudònims.

 

IOLANDA DÍAZ I JOSEP PITARCH. LA COMPLICITAT DE L’ESGLÉSIA

ARTICLE PUBLICAT A Levante El18/1272021 i no penjat al BLOG en el seu momento

 

La visita de la vicepresidenta Iolanda Díaz al Papa ha tret de polleguera la dreta espanyola, que creuen que l’església és de la seua propietat, perquè són els que van a missa i tenen un bon rotllo amb el clero, raó per la qual si una comunista o un nacionalista entren en el seu terreny se senten atacats. A Silla també tinguérem una reacció pareguda en les eleccions de 2007 (les últimes a les que em presentí per Compromís) i la dreta local, quan em varen veure col•laborant amb el rector de la parròquia d. Fernando Gómez, amb un projecte per salvar les pintures de l’església i altres activitats estrictamente culturals (com l’auto sacramental de les formes incorruptes que els vaig escriure), començaren a fer campanya contra el pobre rector, que com estava tan agraït amb mi, acabà fent campanya entre la feligresia al meu favor. La reacció de la dreta (Isidro Prieto era el cap del PP local)) fou desacreditar d. Fernando i dur el bigotes a fer una inmensa campanya, que perderen.

D. Fernando, abans de morir deixà escrit que “l’alcalde que més ha fet per l’església és Pitarch i això que no creu en Déu”. En efecte ni crec, ni anava a missa ni a les processons, ni cobrava cap sou. Els que diuen que creuen, mireu-los cada dia en els jutjats acusats de corrupció... i aclamant-se a Déu.