COVID, MADRIT I EPIGRÀMES A GO-GÓ

COVIT, MADRID I EPIGRAMES A GO-GÓ

El Repunt 58

Publicat a Saó el 2 de maig de 2021

Recollit a casa com ens tenen manat, sols mantinc contactes breus i legals amb amics i coneguts, darrere la mascareta. També dispose de l’escassa correspondència de l’email, desaparegudes definitivament les cartes lliurades per correus. Amb tot això i mitjançant la premsa en paper i els noticiaris televisius, sé el que volen que sapiguem sobre el que passa al món i, seleccionant canals estrangers, algunes coses més que ací no diuen; no estic, doncs, en la inòpia informativa. Especialment m’interessen les observacions que m’arriben per facebook, xarxa social en què estic tan penedit d’haver ingressat, però enganxat. Una amiga em comenta sobre el que passa a Catalunya amb el no-govern, que és “per a tirar-se a la droga”; altre es tira dels cabells per “la perillosa aliança del PP i Vox a Madrid”; una amiga no entén “per què són tan figamolles els socialistes”; una altra posa en qüestió la manera poc democràtica d’arribar a ser jutge i es pregunta que “si ells ens han de controlar, qui els controla a ells” Hi ha un amic, un vell conegut, Pep, de qui vull parlar més extensament.

Pep, que signa com Pep de l’Horta, em diu que viu en la permanent indignació de sempre, que canalitza mitjançant la poesia de protesta que fa, amb epigrames d’intenció crítica, satírica i irònica i amb voluntat moralista, que  m’envia setmanalment, perquè vol saber la meua opinió. A ell sempre li ha agradat fer versos, especialment criticar les autoritats per les irregularitats, l’ostentació i la corrupció…, temes que ha dut als versos fallers que li han publicat als llibrets, alguns provocant commovedors escàndols, i en alguna publicació com La Veu, etc. Manté que jo faig en prosa el mateix que ell en vers, “amb la mateixa mala llet”. Ens coneixem de tota la vida, encara que jo sóc major, i sempre l’he apreciat per la seua valentia i per l’agror que empra quan escriu, encara que fora d’això és un home que va repartint bondat.

Com m’han agradat els versos que acabe de rebre, estic encantat de publicar-li’ls. Respectaré la seua voluntat de romandre en el semianonimat, perquè malgrat que no li fa por que el denuncien com als rapers, li fa vergonya que sàpiguen que n’és l’autor. Ell és tímid i enemic de presumir de res, però té el cap ple de vitalitat i el cor revolucionari i anarquista de sempre, que no s’ha esmorteït amb l’edat i d’això sí que li agrada presumir. La deriva epigramàtica li la vaig suggerir quan vaig estudiar a la Universitat, amb el doctor Miquel Dolç, ja fa més de seixanta anys, els Epigrammata del poeta Marcial i encara guarde els apunts que em serviren per a treure una bona nota i que li han servit a l’amic Pep per a orientar la seua producció.

La mostra que he seleccionat avui són tres epigrames destinats, un a la senyora Ayuso, altre a les eleccions de Madrid i el tercer als tres partits independentistes catalans. En el primer es mostra clarament crític amb l’actuació de la candidata Ayuso en el tema de la covid i del dumping fiscal. En el segon epigrama s’adreça directament als votants de l’esquerra madrilenya enardint-los a votar per qualsevol de les tres opcions esquerranes. En el tercer, critica les dificultats catalanes per arribar a formar govern entre els independentistes. Són versos, doncs, oportunistes i de temes de resultats incògnits com les mateixes enquestes indiquen. L’esforç de Pep per cercar una rima fàcil i segura, d’octosíl·labs alternats, els fa fàcils de llegir i d’entendre; em diu que “són apropiats per als cantants rapers, als quals els els oferisc de franc per si volen aprofitar-los”.

 LA COVID A MADRIT

Molt perillós i atrevit/ és que Ayuso haja dit/ a tota la gent de Madrit:/ No tingueu por a la pesta/ i feu soroll, festa i gresca/ i que vinga ací tothom/ tenim hospitals genials/ vi i cervesa fresca/ maria, whisky i rom/ que curen tots els mals/ Que vinguen bancs i empresaris/ inclosos els més perdularis/ que ací fem dúmping fiscal/ i faran més dineral/ que a Barcelona/ perquè ací la bossa també sona/ i no som independentistes/ sinó molt espanyolistes.

SOBRE EL VOT DELS MADRILENYS

Com és costum d’espanyols/ posar malnom al qui mana/  el Cruel, la Loca Juana/ la Catolica i l’Impotente/ el Pasmado, i ara el Preparado/ a l’Ayuso li diuen la Ida/ Com ella no està pansida/ guanyarà les eleccions/ si a Madrit no hi ha collons/ i no va a votar l’esquerra/ i es queda a casa, o la serra/ Voteu Psoe, Mas, o Podem/ Si voteu guanyareu, sompons.

EL QUE PASSA A CATALUNYA

El que passa als catalans/ ni té sentit, ni consciència/ han guanyat a tres mans/ el dret a la independència/ i en lloc de posar-se a fer/ passa el temps i res no fan/ o com el matalasser/ fan i desfan. Fins a quan?/ Tres partits són, ben parits/ i no s’ho trauen dels dits!

Deixe per a altra ocasió els epigrames “El fantasma de Cantó”, “Bosé contra la vacuna”, “Les entrevistes de l’Èvole”, “La cara de Monasterio” i “Qui li té por a l’Ayuso?”. Li dic a Pep que continuaré publicant-li’n alguns més segons l’acollida que tindran els d’avui. Tu escriu, li dic, perquè no tens altra cosa a fer i perquè et passa com als poetes romans, que quan parlaven en prosa escandien les paraules de manera tan natural que els eixien en vers; a tu els epigrames t’ixen naturals i a go-gó.

Per altra banda, com la pandèmia no és cap broma, com banalment pretén l’Ayuso, ací tothom estem marejats en el procés de vacunar-nos i moltes gràcies. De tota manera s’ha de fer un retret, però col·laboratiu, a l’organització dels vacunòdroms, perquè no han tingut sempre en compte l’assignació dels municipis segons els mitjans de comunicació disponibles per a la gent. Sols puc parlar de la meua comarca, l’Horta sud, i del meu poble, Silla, perquè assignar-nos a Xirivella no té cap sentit, ja que no hi ha cap mitjà públic i anar-hi és una petita odissea. Hauria estat més raonable convertir Silla en el vacunòdrom de tots els pobles de la comarca que utilitzen el ferrocarril com l’excel·lent mitjà de transport públic que tenim de cap a cap de l’oest de la comarca.

Jo he aprofitat les dues convocatòries que m’han estat assignades per a parar l’orella a algunes opinions ciutadanes, expressades de manera desimbolta mentre esperàvem els 15 minuts d’observació. En general la gent anem molt marejats amb la dansa de noms estranys de les farmacèutiques i sobretot amb les informacions escabroses dels possibles efectes d’alguna d’aquestes vacunes. Una d’aquestes converses, entre dos murcians de la meua edat o majors, m’ha divertit tant que, arribat a casa l’he transcrita:  – no sabemo si la que no han puesto, e la de lo trombone… – la de los trombone que se la metan po lo cojone… – a ve, y que le vamo a hacé… – po na, a ve…

A la gent no se li ha donat la informació justa i necessària, o el que és pitjor, els informatius han estat molt negatius en aquest aspecte, infonent massa temor entre la gent, sobre alguns possibles efectes adversos, quan tots els medicaments poden tenir-los i no per això deixen d’administrar-se. Si els beneficis de les vacunes superen els riscs, per què s’ha posat tant d’interès a subratllar cap aspecte negatiu? La gent normal no sabem farmacologia, llevat dels supermans, com el tal Bosé que ho sap tot perquè sí, com digué a Jordi Èvole en l’entrevista que no li havia d’haver fet.

Els qui tenim ganes d’emprenyar els nostres enemics, com ells ens ho fan a nosaltres, podem estar d’enhorabona. Em referisc a la crisi interna del PP que pot fer rodar el cap de Casado. Si guanya l’Ayuso hauran guanyat les tesis d’Aznar i voldran canviar  d’orientació el partit. Si perd l’Ayuso les eleccions, haurà de rodar el cap d’algú que finalment serà l’actual president. La guerra interna estarà servida i jo crec que el tal Cantó ja s’ho ensumava quan volia pescar a la vora d’Ayuso alguna bona peça. Seguim per aquest Cantó perquè, fracassada la maniobra madrilenya, ara se’n torna a València, on també hi ha el gran xafarranxo per a fer fora la raboseta de la Bonig i posar al seu lloc l’actual president de la Diputació d’Alacant, i també per designar candidata a l’Ajuntament de València. A quin càrrec aspira el Cantó?

I parlant d’aquesta gent he vist l’entrevista al cardenal Canyissars que li han fet a À punt. Com m’esperava, el periodista li preguntava en valencià i ell contestava en castellà, impertorbable encara que fluix de morro, demostrant que sí que entén el valencià, però que no el vol parlar ni per a eixir en la tele. O no el deixen parlar des de la cúria diocesana, “ni a cap bisbe que vinga a València” segons m’informà un capellà que en sap molt d’aquesta cúria: “és una cova de facinerosos”. I què fa l’Esperit Sant, el Vaticà, els capellans progressistes i/o el mateix poble de Déu, li vaig preguntar “Aquest és un enigma més difícil d’entendre que el de la Trinitat”. Segurament la presència en el debat de periodistes d’una senyora, que es veia llarga i intel·ligent, per defendre Canyissars, en els temes que no sabé contestar, com respecte dels béns que havia venut l’església per ajudar els “necessitats” (un quadro, digué el cardenal amb la boca més menuda possible, mio i no entenguérem quin) també és una maniobra d’aquesta cúria enemiga. O siga, que no ens serveix de res tenir sants i santes valencianes, ni Vicent Ferrer, ni Lluís Beltran, ni Isabel de Villena, ni Pere Pasqual, ni la Pepa Inés, ni els famosos Borja, ni el bisbe Sanus, ni el canonge Espasa… Estem perduts.

 

 

 

 

 

 

 

 

TOT A PUNT DE PETAR: BUM!

 

TOT A PUNT DE PETAR: BUM!

Article publicat a LEVANTE-EMV, el dia 1 de maig de 2021

En els moments més crítics solem tenir la sensació que tot està a punt de la gran petada: bum i a fer la mà. Uns resen, altres emmudeixen, els més valerosos donen la cara i els més prudents tanquen portes i finestres, els més gasius encara recompten diners i propietats i els més eixits se’n van  de putes... Si fem un repàs de les pròpies biografies podem recordar moments d’aquests. Els de la meua quinta, per exemple, a banda de recordar l’eterna crisi que ens féu viure Franco (prohibicions, racionaments, a sus órdenes i a callar, la moral estreta i la bragueta quieta...), recordem quan les grans crisis internacionals abocaven el món cap a una tercera guerra mundial; també les epidèmies de grip, de pigota, de tuberculosi, de VIH, de fam... El món sempre ha estar a punt de cascar, però finalment ens n’hem reeixit, segurament de xamba. La sensació catastròfica ens ha acompanyat sistemàticament, i continua fent-ho ara, amb la pandèmia de la covit. Finalment, tanta desgràcia ens ha fet un poc impassibles a tot: al que passa a molts països com l’Índia, a les calamitats migratòries, a la persistència de guerres feroces i genocides, a la degradació ambiental...Sembla que vivim en la insensibilització més absoluta, que no veiem res, però perquè no ens convé mirar.

 Ara mateix assistim a la degradació política i social de les eleccions madrilenyes, amb tot d’amenaces, d’insults i de molt mal rotllo antidemocràtic. L’extrema dreta franco-voxista emmerda l’ambient i els del PP s’agafen al clau ardent i tenebrós que els brinden. Això ja estava previst en la ment retorçuda d’Aznar i la seua organització FAES.. El proper 4-M, doncs, pot ser que als madrilenys els caurà a sobre la conspiració antidemocràtica que representen la vàcua Ayuso, conjuminada amb l’harpia Monasterio, tal com s’han mostrat als medis. De la gent demòcrata depèn que això no passe, votant massivament, com en 2004, quan férem fora el PP, aleshores per la manipulació dels atemptats de Madrid, que volgueren atribuir a ETA quan era la resposta islamista a la complicitat aznariana en la guerra de l’Iraq. Ara, els qui creuen tot això d’Espanya bla, bla, bla, han de veure que el que està passant a Madrid i el que pretén fer l’extrema dreta i el PP, si guanyen, és un altre frau tan miserable com aquell, que ni els demòcrates ni les nacions irredemptes perifèriques podrem acceptar mai.

 

 

 MÍTING DE PAPER DEDICAT ALS MADRILENYS

Publicat a SAÓ el 20/04/2021 . El Repunt 57

La ciutat tan gran que els valencians diem Madrit i els madrilenys Madriz o Madrí, coneguda per Madrid, a mi em fa molt poca gràcia, gens. Com dóna nom a la comunitat autònoma, vull distingir ambdues condicions. Trobe que una part de la ciutat és antipàtica, prepotent i envejosa i com allí hi són tots els ressorts del poder de l’Estat, amb les clavegueres i antres corresponents, que tot plegat sempre ens van tan malament als valencians, i allí es practica sistemàticament la centrifugació i deglució de tot el que poden empassar-se de les propietats de les colònies, províncies, territoris i “protectorats”, també la trobe voraç, agressiva, pantagruèlica, analfabeta, improductiva i chulapa (un chulo és un pìnxo, ciutat de pinxos, doncs). Crec que he deixat clar que no m’agrada Madrid, tan poquet que mai se m’ha ocorregut anar-hi, si no era per necessitat o per alguna cosa neutra, com visitar museus, exposicions, arxius i biblioteques, o imperiosa, com anar al TOP. Per descomptat, blasme del Real Madrid i de l’Atlètico, que vull que perden fins i tot en els entrenaments.

I com crec que la ciutat és així de dolenta, no m’agrada una gran part dels seus ciutadans tampoc, entre altres coses perquè han votat i revotat, des del tamayazo ençà, individus i indivídues, com l’Aguirre, l’Ignàcio Gonzàlez, el Granados, la Botella d’Aznar, la Cifuentes, l’Ayuso. És possible que tornaran a fer-ho el 4 de maig, segons les enquestes, aüssant encara més l’actual obcecada i maleducada presidenta, a la qual li diuen IDA, que són les sigles d’Isabel Díaz Ayuso, que per un atzar formen l’adjectiu “ida”· que en castellà vol dir persona que no està bé del cap. La gran obra d’aquesta presidenta és que els madrilenys (els que la voten, és clar) paguen menys impostos que en lloc de l’Estat, convertint Madrid en un paradís fiscal, cosa que trobe aberrant i injust i segurament il·legal, i sobre tot lesiu per a la resta de les autonomies. Gràcies al dumping fiscal que s’exerceix des de Madrid, allò és un pol d’atracció per a situar les seus fiscals de les indústries i de grans empreses i fortunes que volen pagar menys impostos que si ho fan als països i regions d’on són oriündes o hi treballen, o viuen. Els madrilenys dels barris poderosos i rics de la capital i dels grans pobles de les urbanitzacions i de les corrupcions, són partidaris que tot continue així i també de la privatització de l’educació i de la sanitat, així com de la pompa i la festa. Votaran, doncs, l’Ayuso, o la voxista Monasterio.

Contràriament, tinc tot el meu respecte i simpatia pel veïnat de les barriades populars i obreres i pels  pobles, especialment si no voten els seus enemics de classe, o siga la dreta. Es tracta de la munió de treballadors precaris, de pensionistes de baix cost, de petits menestrals, agricultors i comerciants, on hi ha les escoles públiques més empobrides, la sanitat més degradada… Són el gros de la població de la comunitat, que no tenen un sol candidat que reunisca tots els vots, perquè en tenen tres:  Gabilondo, Mònica Garcia i Iglésias i, en conseqüència, han d’esperar fer ambo entre tots plegats. I encara així, sols obtindran la majoria si hi van tots a votar, i no fan com els andalusos, quedant-se a casa i facilitant que continue el desgovern de la senyora IDA. Si ho fan així, cometran un greu error, que pagaran ells en primer lloc, suportant la catàstrofe i la ignomínia.

Aquesta munió de bones persones i tota la resta de l’Estat haurem de confiar que s’obrirà una crisi en el PP, si Ayuso, sota l’ombra tenebrosa d’Aznar, superant Casado, reclama el lideratge. A ella no li repugna el feixisme, com ha dit. La lluita, doncs, estarà servida entre ells i podrà anar bé perquè l’esquerra óbriga els ulls definitivament i faça front, amb intel·ligència i estratègia, al complot feixista que intentaran els aznaro-ayusistes i els voxistes. Amb aquesta gent, poca broma, i amb l’Ayuso menys encara; quina persona més desagradable, i quin coeficient d’intel·ligència més de cabra boja! Com parla sense pensar, o no sap fer-ho amb coherència, és capaç de dir bajanades increïbles, que li aplaudeixen els seus fans i la gent dels bars i restaurants. Fa uns dies, sobre les xifres de la pandèmia, va presumir que Madrid no havia de comparar-se amb València, sinó amb les grans ciutats del món, o siga que València li sembla poca cosa i ens desdenya, perquè ella i la capital estan molt per sobre. És natural, doncs, que els valencians i les valencianes li retornem l’insult, cosa que jo faig rotundament i a gust.

Madrid, ja que en presumeix i se n’orgulleix, és com un gran corral de bestiar, i precisament una corte que diuen que són, de reis i princeses, també és un corral d’animals. És el que diu el diccionari de la Real Acadèmia, que en això coincideix amb els nostres diccionaris. Copie, resumint: población donde reside el soberano; conjunto de la família, comitiva y séquito…. Però també diu que una corte es un corral, establo donde de noche se recoge el ganado, aprisco donde se encierran las ovejas. Els nostres diccionaris vénen a dir el mateix i no sé què faran les altres llengües veïnes. No sempre coincidim, però, perquè en castellà fan un corte de mangas  i nosaltres fem la botifarra; o es fan un corte de pelo, o una ferida i nosaltres ens tallem el cabell i ens fem un tall; les seues classes de corte y confección per a nosaltres són de costura; etc.

Al marge d’aquesta simple disquisició lèxica, el que importa ara, a quinze dies de les eleccions madrilenyes, és fer costat a la bona gent d’aquella comunitat, animar-los a no desanimar-se i encoratjar-los a recuperar l’orgull que han tingut amb els governs autonòmics i municipals de Leguina i Tierno Galvan, i quan han governat i governen tantes poblacions, més grans i més petites, d’Alcalà d’Henares, Alcorcón, Leganés, Móstoles, Fuenlabrada, Getafe, Parla, etc. Han de superar el trauma polític que significà el frau del tamayazo, que portà l’Aguirre al govern i a la gran corrupció, que encara els pesa com una llosa molt feixuga.

En aquest Estat de tanta corrupció i mangarrufa, som els qui tenim la corfa molt dura de suportar tanta impertinència, tanta espanyolitis i madriditis descarades i certament perilloses, els qui sabem i confiem que la demagògia no té més futur que el que li deixem tindre, que el feixisme ja no port reeixir si el poble no els ho permetem, Ara a Madrid són els madrilenys que han de parlar i confiem que faran honor a la seua heroica tradició, que els ha ajudat a resistir i patir al llarg de la història. Estava per dir, per acabar i per donar ànims als madrilenys, allò de no pasaran, però com lamentablement no fou així i ens passaren per sobre i repassaren, em callaré aquell eslògan de la guerra perduda i el substituiré per un altre: hemos de impedir que vuelva la corrupción, el fascismo, la derecha., o siga que hem d’impedir que torne la corrupció, el feixisme, la dreta.

Els morts i assassinats de la guerra civil, els represaliats de la postguerra, els exiliats, les generacions perdudes, la fam a què ens someteren, els escarnis que reberen els nostres millors ciutadans, per tot plegat a la comunitat de Madrid s’ha de fer un nou i gran esforç per a treure de les institucions i no deixar tornar els qui sols saben manipular-les, corrompre-les i aprofitar-se’n. Madrid i la comunitat han  de ser per als madrilenys i madrilenyes comuners i comuneres. Si la poca solta i ida d’Ayuso s’ha atrevit a proclamar l’impossible dilema de comunismo o libertad, hem de contestar-li clarament amb el nostre: fascismo o libertad, venceremos, que vol dir: feixisme o llibertat, vencerem;

ESCANDALITZEU ELS HIPÒCRITES

Article publicat a Levante-EMV el dia 17 d'abril de 2021

 Escandalitzar pot ser un exercici positiu, si es fa ben mesurat i sense faltar a ningú, perquè pot servir per a remoure consciències, sobre tot males consciències, per a despertar ànimes mig adormides i apàtiques i obrir els ulls mig tancats dels qui no volen ni veure i fins i tot per a posar en evidència les actituds més hipòcrites i desaprensives. Pensem en el treball dels artistes moderns a partir del segle XIX, pintors, escriptors, músics.., què feien sinó escandalitzar la societat victoriana i benestant del moment? I què féu la física, la química, la biologia, la matemàtica... sinó llançar teories revolucionàries, que escandalitzaven la societat, posant-se a investigar les coses més prohibides i tabú, sense les aportacions de les quals el món no seria com és ara mateix?

 Curiosament els diccionaris diuen que escandalitzar és ofendre els sentiments morals i la consciència d’algú, amb alguna acció immoral blasmable. No puc estar més en desacord i confie que els diccionaris començaran a rectificar i a posar-se al dia. Crec que les lleis mantenien/mantenen aquesta visió decimonònica, però que els legisladors i els jutges penalistes democràtics, ja han començat a modificar, per exemple defensant la llibertat d’expressió..

 Curiosament, a qui menys els costa provocar escàndols, encara que ho fan tan d’amagat com poden, és a la gent més hipòcrita de la societat, que és la que passa per ser la de més ordre i tradicional, mira per on. En efecte, els escàndols que han causat tant d’estupor i indignació en la societat són obra de polítics, banquers, capellans i bisbes, comerciants, .. Aquesta gent, que tallava el bacallà fins no fa molt, han quedat al descobert gràcies a la democràcia, a la premsa i als polítics honestos. Però, queda molt a fer per millorar i completar la democràcia, amb més premsa lliure i més polítics valents i honrats, i més veïnat comprometent-se. Pensem qui s’hauria atrevit a dir del cap de l’Estat el que s’està dient dels reis, quan era Franco, o en quina premsa d’aleshores veiem publicats els escàndols que estem veient, ni quins polítics dirien en el Congrés el que es diu actualment. Malgrat això, és millor no confiar-se massa, perquè tot és encara molt dèbil i ens pot passar com a la II República. Com aquest article està dins la vuitada de la seua proclamació, és un homenatge als republicans i republicanes que la protagonitzaren: salut i República.