REPASSEM LA HISTÒRIA DELS BORBONS
Article publicat a SAÓ el 30 de
maig de 2022
Ara
que ja ha marxat el demèrit rei i que s’intenta un gran rentat d’imatge de la
família i especialment de l’egregi evasor, és molt oportú comentar quatre coses
d’aquesta gent, com m’han demanat que faça unes lectores i/o fans, que jo
considere de la resistència. En realitat, els qui sabem d’història, i
qualsevol ciutada té el dret, podem recordar el que estudiàvem, per exemple a
escola, perquè segurament sense voler-ho ens deien coses, algunes no massa
bones, altres increïbles i fins i tot de dolentes, malgrat que tractaven dels
reis, que ho eren per la gràcia de Déu, ni més ni menys i quins collons. Com
eren inviolables i divins, tots feien el que volien, perquè ningú no s’hi oposava,
ni podia. En realitat tots els reis de totes les nacions feien el mateix, uns
més que altres, i per això anaren i van desapareixent del mapa, afusellats,
guillotinats, destronats, exiliats. Repassem un poc la història i especialment no com ens ho explicaven a
escola.
Els
Borbons no eren d’ací, sinó que procedien d’una comarca rural francesa i que,
com tingueren la fortuna de cara, acabaren essent reis de França, i des d’enllà
també d’Espanya, les Dues Sicílies, etc. El Borbó més important, pel que més
ens afecta, fou Lluís XIV (1636-1715) conegut com el rei Sol, que imposà
l’absolutisme i la centralització de totes les demarcacions feudals franceses
al voltant de la seua cort, és a dir, de la seua voluntat. Com la seua política
era integrar-se quantes més terres millor, per a fer més gran França, se
n’apoderà de les comarques catalanes del Rosselló, Vallespir i Cerdanya (la
Catalunya Nord) i del país basco-francès o Iparralde; declarà la guerra a Felip
IV de Castella (1605-1665), que acabà amb la Pau dels Pirineus, la boda
d’aquest rei amb la filla del francès, que rebé les terres que ja havia
arrabassat com regal regal de noces. A continuació, començà
l’afrancesament forçat d’aquelles terres catalanes i el procés de substitució
de les institucions i la llengua.
Al tal Felip IV el succeí Carles II, dit
l’Encantat o l’Impotent, que era un deficient d’alta cuna i que, per molt que
ho intentaren amb resos i encanteris, no aconseguiren que tinguera descendència
i per això, a la seua mort, l’ambiciós rei francès reclamà les terres de les
corones castellanes i de les catalano-aragoneses, amb tot l’immens imperio,
per al seu besnèt, Felip d’Anjou. Com també les reclamà l’emperador Leopold I,
per al seu fill, Carles d’Àustria i com l’equilibri d’Europa es decantaria o a
favor de França o de l’Imperi, es declarà la Guerra de Successió (1701-1714 ),
entre ambdues potències i llurs aliats. Pels territoris peninsulars, els
castellans es posaren de la part del borbó, mentre valencians, catalans,
balears i aragonesos, ho fèiem de l’àustria. Si guanyava el francès, sabíem que
ens farien el mateix que a la Catalunya Nord amb la centralització i
castellanització; contràriament, si guanyàvem l’àustria i nosaltres,
mantindríem els nostres furs i la nostra llengua. La mala fortuna féu que
guanyara el pretendent francès i per tant els castellans (Batalla d’Almansa, 25
d’abril de 1707). I, com sempre hem dit que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança,
començà el nostre calvari, que encara dura.
Ens aplicaren tot de càstigs, d’empresonaments,
exilis, incautacions, persecucions. Ens anul·laren els furs i ens reduïren i
obligaren a les lleis i a la llengua castellanes. Els decrets contra nosaltres
foren continus i no cessaran mai més, encara duren. Són un poc més de
tres-cents anys de regnats borbònics (amb 10 reis), absolutament calamitosos
per a tots, però especialment per a nosaltres. Podem fer un repàs dels
problemes bèl·lics, econòmics i socials de tot tipus que patírem els súbditos
d’aquesta família: la independència de les colònies de l’imperio amb
les guerres corresponents; tres guerres civils, dites carlines; els fracassos
de la I i la II Repúbliques; les dimissions de cinc caps d’estat; tres
monarques foren exiliats o destronats i s’hi feren tres restauracions, a la
força; patírem la Guerra Civil de Franco; dues dictadures… Quins desastres i
quantes pèrdues!
Doncs a nosaltres encara ens ha anat pitjor,
perquè després de la Batalla d’Almansa, els franco-castellans cremaren Xàtiva;
el rei dicta la Pragmàtica sanció reduint-nos a les lleis de Castella: ens
aplicaren els Decrets de Nova Planta pel dret de conquesta, perquè ells ens
havien guanyat i ens arrasaren. Des d’aleshores publiquen ordres taxatives
perquè sols s’empre el castellà en tots els documents; perquè l’església ho
faça també tot en castellà; perquè els nostres regnes queden convertits en
províncies espanyoles; perquè, amb obsessió malaltissa i permanent, que
encara els dura, l’ensenyament siga tota en castellà; que els comerciants
porten la comptabilitat en castellà; que els notaris facen escriptures sempre
en castellà; que sols s’editen llibres en castellà, inclosos els catecismes;
prohibeixen que es faça teatre ni espectacles si no són en castellà; que per
telèfon i per telègraf sols es puga emprar el castellà…
Els castellans trobaren una mina inesgotable amb
els borbons i s’hi apuntaren, perquè la majoria dels càrrecs de les
administracions els ocuparien ells, que eren de la confiança del rei; els qui
no eren castellans, començaren a fer mèrits, castellanitzant-se i superant-se a
reprimir-nos. A aquesta gent, el poble els deia i diu botiflers.
L’església, botiflera també, participà majoritàriament en l’aquelarre.
L’exèrcit foren els abanderats de la batalla permanent contra nosaltres.
Lamentablement, fins i tot quan ha vingut la democràcia (?) molts partits
progressistes i/o d’esquerres, també s’han posicionat a limitar-nos. Podem
resumir dient que amb l’arribada d’aquesta família francesa, els castellans
pogueren complir el seu vell somni de doblegar-nos, que els venia de molt
lluny, dels Reis Catòlics i d’abans i que encara mantenen i per això s’hi
posaren a la feina amb tanta rotunditat. Als borbons, els castellans els
vingueren de perles.
Ens podem preguntar si hi va haver resistència,
si els nostres majors s’hi oposaren, o si s’acovardiren. N’hi va haver de tot
un poc. Li dic a Salomé, que és riolera i una decidida resistent, que si hem
tingut una heroica resistència, però també una gran dosi de covards, devem
saber qui és qui, cosa que farem en uns següents articles amb el permís de la
direcció de SAÓ, que, per cert, forma part de la resistència i amb tots els
honors.