ASSUMPTES PAPALS I DE L’ESPERIT

El Repunt 68  

ASSUMPTES PAPALS I DE L’ESPERIT 

Publicat a la revista SAÓ el  29 de novembre de 2021

Em comenta l’amiga Loreto, que coneix persones que dubten que hi haja bona fe, ni coherència, en el fet que molts matrimonis joves, casats per l’església, opten, al seu torn, per no batejar els fills; ella no ho comprèn, però confia que l’actual Papa resoldrà el dilema de com es pot fer una cosa i l’altra. Loreto em té molta confiança, més que a molts rectors, segons m’ha dit sempre, coincidint amb ma mare, que li passava el mateix; intente fer que raone. Li dic que jo també crec que el papa Francesc està resolent contradiccions que semblaven definitivament concloses dogmàticament, quan funcionava allò de Roma locuta, causa finita, ho diu el papa, panxa a terra. Això de revisar contradiccions ho havien començat altres papes, com Pau VI traient del calendari canònic molts “sants” que, indocumentadament, s’hi havien afegit, cosa que provocà el disgust de moltes bones ànimes, com ta tia Barbereta de Beniparrell, quan s’assabentà que santa Bàrbera era una invenció, deixant d’anar a missa per aquest  motiu. Estem a la porta del carrer, plou de manera molt fina però persistent i com els dos anem malament de la vista, sembla que de manera insuperable, esperem que pare de ploure. Li assegure que, com jo mire les coses de manera crítica i no amb la fe cega d’ella, veig que aquest Papa està intentant salvar l’església del naufragi que estan vivint, que és el que manà fer Jesús a sant Pere, menar la barca; també crec que farà altres coses molt importants.

Hem de marxar a casa però estem a gust amb la xerrameca. Em pregunta si sé el nom que posaran a la néta d’Empar, que serà Sofia, però no com la reina, com subratlla Empar, que s’havia disgustat en principi per si ningú es confonia. Empar és molt republicana i com la seua parella és de prop de Xàtiva, encara s’ha fet més antiborbònica i està d’acord que es mantinga el primer rei borbó penjat cap avall al museu de l’Almodí xativenc; jo els penjaria tots, em digué un dia en plena campanya.

A la meua amiga li preocupa el que està dient del Papa la dreta espanyola, ara sobre la visió papal de la conquesta d’Amèrica, que és totalment distinta de la que sempre han “ensenyat” ací, però, com ara alguns polítics americans han començat a dir altres coses, el Papa s’ha posat de la seua part. Evidentment, li dic, és que el papa és argentí i ha estudiat la història d’Amèrica amb llibres d’historiadors americans, que no diuen el mateix que els historiadors espanyols. La història que es conta ací és la dels conquistadors, o siga la dels vencedors, perquè els reis espanyols hi enviaren la seua gent a cercar fortuna, per a la corona i per als mateixos conquistadors i no per dur-los la religió, la llengua i la cultura; el que passà és que feren les dues coses: robar-los, destruir-los, batejar-los i castellanitzar-los. El Papa això ho sap, des que anava a escola, i també que els conquistadors espanyols entraren a matadegolla, i sotmeteren aquells pobles i anorrearen llurs religions, llengües i cultures; el que volien era carregar d’or els vaixells que enviaven a Sevilla, o siga a la monarquia espanyola. És el mateix que feren els francesos, anglesos, portuguesos, holandesos... Històricament, tota Europa ho ha fet així arreu del món.

Aquest Papa és indigenista per naixement i per convicció i així ho ha demostrat sempre que ha tingut l’ocasió. Quan fa uns anys anà a l’Equador que celebrava el centenari de la seua independència d’Espanya, féu un discurs totalment anticolonialista i per tant a favor de la independència dels americans sotmesos. D’això vaig escriure un article que recorde que t’havia agradat; si vols te’l reenviaré, li dic. La meua amiga el recorda i em diu que la va sorprendre tant que es posà a  llegir sobre el tema i que, en efecte, segons qui havia escrit els llibres que llegia, deien una cosa o l’altra. Doncs aquest Papa, com és argentí, ja saps amb quins llibres ha estudiat. Sobre l’antipapisme de la dreta li recorde que en teoria, ja que diuen que són catòlics i apostòlics, han de creure en la Trinitat, i que l’Esperit Sant intervé en l’elecció dels papes i doncs, si posen en dubte l’encert de l’elecció del Papa és posar en dubte el mateix Esperit; que s’ho pensen els del PP i Vox abans de parlar, o incorreran en un pecat d’excomunió.

Li recorde a Loreto que jo no crec en tot açò, però sé que aquest Papa li donarà un gir a moltes coses increïbles de l’església, o ho intentarà. Per exemple ho farà amb el tema de les braguetes desinquietes i insaciables de tants capellans i bisbes catòlics a tot el món. Ara mateix viatjarà al Canadà, on s’han encontrat centenars de cadàvers de criatures violades i assassinades pels religiosos dels internats on hi estudiaven i demanarà perdó en nom de l’església; vull suposar que molts bisbes i capellans, que haurien de pegar-se un tir, de vergonya, no ho faran. I com s’ho farà el Papa per a rebaixar la febra dels seus clergues? Sobre això jo he opinat en altres ocasions que els haurien de deixar casar, fins i tot que els haurien d’obligar a casar-se, perquè cada matí isqueren de casa ben follats i deixaren en pau les criatures, perquè està vist que amb els cànons en vigor no hi ha manera de contenir-los quan s’empalmen; malgrat tot el que han predicat contra el sexe dels feligresos, ells no han après a aguantar-se o no volen.

 I un altre tema en què aquest papa també intervendrà serà en les finances vaticanes, o tresor de sant Pere. Jo crec que el mal exemple de veure que el Vaticà té diners en paradisos fiscals, com un borbó o un polític corruptes qualssevol, i tantes propietats, la major part aconseguides de manera irregular, especialment les d’ací, no s’acorda en absolut amb l’evangeli ni amb les promeses de pobresa que solen fer com que fan, de tant en tant. I les promeses de repartir els béns entre el poble i d’acollir els necessitats, obrint les esglésies als immigrants, donant-los aixopluc? Quan ho digué el Papa, al famós cardenal Canissars li entrà un espasme, perquè no tots els que venen fugint de la guerra i de la fam són “trigo límpio”, va dir histèricament. Jo li vaig replicar: i tots els capellans que han anat i van pel món són “trigo límpio”? Pot ser que l’assumpte d’encaixar evangeli-pobres-bancvaticà siga el més difícil de tots, més que fer creure que els burros volen, que és al que es dediquen normalment les religions i la catòlica entre les primeres. Dir als pobres que aniran al cel i que si ací passen fam, fred i no tenen on caure morts, que es resignen perquè al cel menjaran coquetes de mel, és tan absurd i desproporcionat com quan la reina de França, Maria Antonieta, estranyada perquè hi havia moltíssima gent pegant salts pels parcs (a ella la passejaven ben calenteta en un carruatge reial), quan li digueren que la gent passava molta gana i tenia molt de fred i intentaven escalfar-se al Sol, digué: - Doncs que els donen unes croquetes, que era el que li donaven a ella quan, a mig matí, sentia pessigolles a l’estómac.

 Li dic que crec que aquest Papa té molta feina, però com li va la marxa, jo encara li’n donaria més, si fora de veres que compta amb l’ajut intergalàctic de l’Esperit Sant; jo, de vosaltres, li demanaria que no s’oblide una vegada més d’ajudar els valencians, ara amb la successió del cardenal Canyissars, perquè com diuen alguns capellans progres, està a punt de ser cessat. Que faça triar un bisbe jove, obert i no carca perquè, a més d’una visió més progressista en temes socials, en el tema de la llengua acorde per fi que els valencians tinguem la litúrgia en valencià, com manà el Concili Vaticà. Mira, el Papa, quan anà a l’Equador, com et deia, en quina llengua féu la missa als milers d’indis que hi assistiren? Emprà el quètxua, la llengua del poble indígena! Mentrestant i ací, el famós cardenal Canyissars, tota la vida valencià i encara no sap ni donar la benedicció en la llengua dels índis valencians, jo crec que encara no sap ni dir bon dia.

El nou bisbe posarà ordre en el tema de la llengua? El nou bisbe s’abstindrà de fer política fatxa? El nou bisbe seguirà les consignes del papa Francesc? Els valencians i valencianes, tant els creients com els qui no ho som, ens hi juguem molt. Jo insistisc a la meua amiga en la responsabilitat que tenen les beatetes com ella en aquest tema i que facen valdre que d’aquestes diòcesis han eixit sants catalanoparlants i li recorde una selecció de la llarga llista: Vicent Ferrer,  Lluís Beltran, Francesc de Borja, Ramon de Penyafort, Josep de Calassanç, Pere Claver, Vicenç de Paül, els germans Bernat, Maria i Gràcia, Lluís Amigó, Pasqual Bailón, Maria Ràfols, Josepa Naval, Pepa Inès de Benigànim... I que hem tingut papes valencians, els dos Borja, i etcètera. I bisbes sants com Tarancon, Sanus...

Marxem cap a casa, la meua amiga amb el cap fet un garbuix, jo satisfet per haver-la adoctrinat una mica. De fet jo sempre he tingut aquesta vocació i des de petit tinguí una temporada que volia ser missioner. Gràcies a Déu deixí de creure i m’apartí del rotllo i així em vaig salvar d’haver anat a adoctrinar negrets i fer-los ninguna maldat cultural, ni lingüística. Supose que el paper de fer després tot el contrari del que pensava als dotze anys em va millor. Espere impacient i delerós a veure com s’ho fa l’Esperit amb tot el que he dit. No tinc gaires esperances que millore la situació i voldria equivocar-me i la meua amiga accepta una aposta, ella si que confia.

 

POLÍTICS FENT LA MÀ O A MATADEGOLLA

POLÍTICS FENT LA MÀ O A MATADEGOLLA 

Publicat a Levante-EMV el 27 de novembre de 2021 

Els partits polítics internament viuen un continu tira i arronsa d’interessos enfrontats, que es tradueixen en discussions banals o disfressades de divergències ideològiques, o en enfrontaments més greus, quan els més delerosos a medrar es dediquen a posar-hi inconvenients, a filtrar secrets, i fins i tot a fer de mosca collonera. Malgrat tot, la sang no arriba encara al riu, però com ha d’haver qui guanye i qui perda, s’inicia un expedient que acaba en res, o finalment els qui tenen la paella pel mànec enviant els perdedors a fer la mà i a l’inrevés. La cosa, doncs, té importància negativa per a la marxa d’un partit, però c’ets le vie, que diuen els francesos, són baralles de campanar, pèrdues de temps i, com en les bugades, d’algun llençol. Com exemples, a Espanya hi ha els casos dels comunistes; els podemites i assimilats; a Catalunya, els convergents i confrares...

 Però, pot passar que la cosa vaja més enllà i que un partit es dividisca en faccions que s’enfronten de debò, que ningú no es conforme i que la cosa passe a majors, a matadegolla i la sang arribe al riu. És el que està passant a la dreta espanyola, especialment al PP, que ja té experiència, com fou el cas de Suàrez. Com és preceptiu que hi haja un dimoni temptador, jo crec que és Aznar qui ha estat al darrere de la creació de Ciutadans, de la irrupció de Vox i ara mateix de l’aparició de la parella redemptorista: Isabel Diaz Ayuso (la Ida, que li diuen molts dels seus “col·legues”) i Cayetana Àlvarez de Toledo (la tita, com la vaig batejar, pel paregut amb una polla díndia). La parella redemptora, amb el concurs de l’especialista en granotes, Esperança Aguirre, van a matadegolla contra Casado i Egea. Al primer li agraden més les coses fàcils i regalades, i confia la seua defensa en la mala llet del seu secretari que, com és murcià, té més accés a les navalles d’Albacete, amb les quals té tanta habilitat com amb el llançament de pinyols d’oliva.

 Pense que si els socialdemòcrates, comunistes i autònomo/nacionalistes juguem bé les partides que venen i si no ens fem molt la mà entre nosaltres, ho tindrem fàcil i la vella pell de brau (Sepharad) podrà continuar l’ardu camí del seu destí en l’univers; a nosaltres, i mentre s’aconsegueix la independència, també ens anirà millor i reeixirem.

 

ABOCATS A ASSISTIR A TOTA LA FUNCIÓ

ABOCATS A ASSISTIR A TOTA LA FUNCIÓ

Publicat a Levante-EMV el dia 23/1172021

Deixem-nos d’il·lusions i de somnis: els poderosos de la terra no faran res per evitar el gran desastre que pronostiquen els científics. El canvi climàtic que hem provocat entre tots col·lapsarà el planeta i s’acabarà la representació del teatre del món. A la funció final hi assistirem tots, inclosos els poderosos de la Terra, que són els que no fan res per evitar-ho, malgrat que està a les seues mans.

La població gran, gregària, i confusa, que els hem subvencionat, també hi assistirem, amb la cara de babaus que ens ha caracteritzat tota la vida. Sols la joventut que protesta, els únics i darrers activistes, podran seguir cridant per deixar-los un món de calamitats, de malviure i mal morir. A punt, doncs, d’assistir al final de la comèdia, hem d’agrair a Greta Thunberg i tota la joventut activista que han anat a Glasgow, el que han fet i fan, perquè han estat els més honrats. L’avarícia i la inconsciència dels poderosos i l’estultícia de la humanitat ens han dut fins ací i ells són les víctimes. S’ha acabat la funció?

Les nostres intrèpides activistes han parlat amb alguns dels governants i han obtingut promeses que faran bondat, encara que després no compliran, que faran més reunions, més comissions; fins i tot ha hagut alguna mostra positiva de part dels xinesos, russos, índis... Els polítics el millor que saben fer és bla, bla, bla, i en tots els idiomes, bla, bla, bla, que és parlar i parlar i no fer res. Tota la història ha estat això, fer guerres, sumir les societats en la desgràcia i fer més diners a continuació per als poderosos. La gran guerra del canvi climàtic serà el mateix. Els poderosos atacaran i triomfaran, la població assistirem espantats i atònits, absolutament indefensos; els qui puguen ho faran cridant i maleint, però en va... Sols la joventut activista ha entès la magnitud de la catàstrofe que s’albira i han protestat. Ara, quin déu vindrà a ajudar i a qui, malgrat que estaven tan advertits pels profetes apocalíptics i pels científics?

En els anys que venen, els joves no deuen deixar la denúncia, encenent els carrers i les places, perquè són els únics que poden i tenen dret a fer-ho, i si queda ningú per a contar-ho, han de ser elles, que diran que la simplicitat dels seus pares no ha sabut frenar els poderosos que «governaven» el món.

 

EL MÓN HA CANVIAT MOLT. O POC?

EL MÓN HA CANVIAT MOLT, O POC?

Article publicat a SAÖ el 2 de novembre de 2021 (El Repunt 66)

El món al qual em referisc és l’estat espanyol, que és on vivim, perquè sé que som un cas especial, i que hi ha països on tot va encara més malament, però que també n’hi ha de millors i no hauríem de comparar-nos amb Turquia, Hongria o Polònia, per exemple, sinó amb els països més avançats en democràcia, com Alemanya, Suècia, Suïssa… Amb la insolació que tenim, les platges, la gastronomia, l’atenció sanitària (als estrangers), els preus de l’habitatge, etc. les agències de turisme, que exploten el negoci, i també els governs central i autonòmics, poden fer tota la propaganda que vulguen, i ho fan per les divises. La relació servil de l’estat amb aquests començà en temps de Franco i no ha canviat, sense tenir en compte ni fer cas als economistes que llavors ja advertien que els estrangers ens fan invertir més a atendre’ls quan venen, que el que ens deixen al calaix, quan marxen. En molts pobles plens d’urbanitzacions, els ajuntaments han d’atendre enormes despeses durant tot l’any i encara reforçar les atencions en l’estiu, a canvi de cobrar l’IBI i la taxa del fem i l’aigua potable o siga, com qui diu, res. Als estrangers viure ací, comprar-se una casa i menjar opíparament el ix per la meitat del que cobren amb les seues pensions; contràriament, als indígenes ens resulta la vida cada vegada més cara, perquè la demanda d’habitatge dels estrangers apuja els preus que no tenen atura i la joventut no pot ni comprar-se un pis, ni ran sols llogar-los. En conclusió, als de casa no ens beneficia el turisme, tant com volen fer-nos creure.

Els ciutadans i ciutadanes d’ací, o siga els indígenes, tenim altres problemes, a més del de sobreviure. I és d’aquests que devem reflexionar un poc i jo vull assenyalar-ne dos o tres. En primer lloc hi ha la complicada, exagerada i inintel·ligible administració, siga la central, l’autonòmica o la municipal, que continua essent difícil de pair, perquè com deia don Martí Domínguez, l’administració és com la maraña impenetrable de la selva, desgavellada, complicada i indesxifrable. Ho deia quan Franco encara pescava salmons, que tenia més mèrit i tot continua igual. L’única diferència que hi ha entre l’actual administració i l’anterior és que abans a tots els papers els havíem de posar una pòlissa i al final una proclama feixistoide, arriba Espanya, que ara ja no posem, però els formularis continuen essent tan complicats i reiteratius. Al llarg de la vida, quantes vegades ens han exigit una fotocòpia del DNI, una partida de naixement, el cens, etc. Fins i tot per a morir-se i conec casos que la família ha embogit recercant el carnet de la iaia, o de la tia, difuntes i amb perill de quedar insepultes.

Ara hi ha un altre problema que amoïna molts indígenes, especialment els més majors i els menys preparats, és el fenomen on line. L’administració s’ha digitalitzat i a continuació ho han fet els bancs i les grans empreses, especialment les de serveis com els telèfons; fins i tot, hi ha petites empreses que s’han digitalitzat, com una òptica que acabe de visitar i el carnisser de prop de casa. Crec que podem dir que això de l’internet és com un tsunami, o com una pandèmia, que ho arrasen tot. Tothom s’ha hagut de posar al dia, qui ha pogut, fent un curset, comprant un ordinador, obrint-se un correu. Molta gent més gran, o no tan gran, i fins i tot gent jove, troben impossible posar-se al nivell. Aquests indígenes estan perduts, si no tenen un altre indígena que els faça el favor. Jo vaig acompanyar un pobre home que recercava treball, a les oficines  d’ocupació i el primer que li van demanar fou omplir un formulari i com és analfabet, a més de pobre, i no té ni telèfon ni internet, em vaig haver d’oferir a fer d’intermediari. Així vaig rebre algunes ofertes de treball tant inversemblants per a ell com d’oficinista, de telefonista, de mecànic, d’informàtic, de mestressa, de cuiner…

També s’ha posat en marxa la deshumanització més radical i ara, amb tot el que ha passat amb la covid, les relacions de l’administració amb la ciutadania s’ha establert que han de ser en línia, S’han acabat les esperes a la porta dels despatxos i de les oficines, ara es fa tot per internet. L’indígena que no té aquesta eina, no té cap possibilitat de relacionar-se, d’informar-se i estar al dia de cap oportunitat de res. Fins i tot els pagaments tributaris s’han de fer mitjançant un compte bancari i els indígenes que no en tenen, ho han de solucionar mitjançant algun veí altruista o pagar els recàrrecs. Tot és, doncs, molt injust i trist i encara ho serà més perquè l’administració sembla que no pensa canviar. Llig que el Papa també està alertant els seus capellans a no fer d’administratius en el tema dels sagraments…

Als bancs passen coses paregudes. S’ha acabat allò d’anar a la finestreta, o seure’s davant de l’amable empleat o empleada i fer una mica de conversa mentre et solucionaven un problema. Res d’això, ara s’ha de fer tot en línia, treure diners amb la tarja corresponent, pagar mitjançant un caixer, posar les llibretes d’estalvi al dia, ingressar diners… Els qui no sabem manipular aquests caixers estem perduts. Alguns bancs encara mantenen l’amabilitat d’ajudar-te un poc, però crec que això s’acabarà. N’hi ha d’altres que et diuen que t’ho has de fer tu… i apanya’t i gràcies si tens la sort que hi ha una altra bona persona a la cua i s’ofereix a ajudar-te. Això dels bancs és aberrant i la llàstima és que no podem defugir-los. Jo pense que m’agradaria poder passar dels bancs; ho he intentat alguna vegada, però és impossible, perquè ens tenen enxampats i collats, gairebé emmanillats.

Segurament el problema no és tan gran com el pinte i el que passa és que vora els vuitanta anys que tinc, ho veig tot més difícil del que és. Com no sóc l’únic que té aquestes pensades, torne a insistir que mentre arribe el dia que ja no quedem indígenes tan curts d’enteniment i pobres de recursos tècnics com jo, encara haurien d’haver-hi empleats municipals com els ha hagut sempre, els de mirar-nos a la cara, i empleats a la banca…, El despropòsit no és que siguem tan burros, sinó que no ens posen aquests empleats a ajudar-nos, amb tants guanys com tenen i amb l’atur que hi ha. Els amos de l’estat haurien de fer càlculs per saber el que costaria a l’administració, a la banca, a les empreses, posar aquests empleats que reclame. Si fan càlculs veuran que ens queden uns pocs anys de molestar-los i que si ens ajuden serà per pocs anys.

I ara que m’he referit als bancs vull reclamar que als territoris profunds i semi-buits, els governs i els bancs garantisquen que, com a mínim, mantindran una caixa d’estalvis o un banc perquè els veïns i veïnes d’aquells poblets puguen accedir-hi i fer les seues operacions bancàries, que són treure els diners de la pensió, per a ajudat els fills i néts i pagar algun rebut. Sé que no ho faran, com tampoc Correus mantindrà el servei molt de temps més… No sé què pensen fer capellans, si també acabaran fent els seus oficis en línia o s’organitzaran d’alguna manera més econòmica. Ara veig que la gent més gran de la família s’ha passat a veure la missa per la televisió i recorde que quan jo era jove i aparegué l’artefacte, el retor del meu poble no es cansava de dir que la missa per la tele no era vàlida, que calia anar a l’església. No sé com ha anat això, però crec que la gent gran se’n serveix, a la força.

Podia continuar amb la plorera, però per a què. Pel camí de les desgràcies que estem passant ja ho feren els nostres avantpassats, quan la ràdio els canvià la vida, o quan l’escolarització es féu obligatòria per a totes les criatures, o quan l’administració començà a controlar el cobrament d’impostos i taxes a tots els estaments… La diferència és que ara va tot més accelerat i que ens hem trobat aclaparats per les televisions, els mòbils, els cotxes, en un termini de temps molt curt; ara vivim arrossegats pels esdeveniments i les novetats, sense temps per assabentar-nos. Qualsevol de nosaltres si s’ho pensa una mica recordarà que quan érem criatures no hi havia telèfon a totes les cases, ni televisions, i ara tenen mòbils fins i tot els qui van a fer caragols. El món sí que ha canviat i tots hem canviat, però no tots ho hem fet al mateix temps ni amb les mateixes eines ni possibilitats i molta gent ha quedat com penjada d’un fil… i no té ni on caure morta. I no he dit res de la marxa de les escoles on hi ha els alumnes que disposen d’instruments informàtics a casa i altres que no; què farem senyors de la vara educativa? Ja no funciona allò de la igualtat d’oportunitats? No m’opose al progrés, ni pensar-ho, sinó tot al contrari i estic orgullós de veure els néts tan espavilats i eixerits que em corregeixen i m’ensenyen. Així és com el món ha anat avançant. Però parle de la gent que o no arriba per falta de capacitat o de recursos, o de les dues coses, i de la gent que intenta superar-se i es queda pel camí…