LA DIGILITACIÓ UNIVERSAL NO ÉS POSSIBLE

Article publicat a Levante-EMV el dia 25/06/2022

 Fa quinze dies vaig formular en aquesta mateixa columna, una crítica al dr. Sanjuan pel canvi donat a la campanya ‘soy mayor, però no idiota’, perquè en lloc de mantenir l’exigència que els bancs ens atengueren als majors com sempre i no remetent-nos als mecanismes digitals, s’hi posava del costat dels bancodigitalistes, ara afirmant que els majors també podem aprendre’n. La reacció de moltíssims lectors em commocionà i crec que és millor que avuí reproduïsca uns resums d’alguns dels seus comentaris.

 Per a Salvador Orovig «el problema no es circumscriu a la banca, ni es pot confondre amb un simple problema d’aprenentatge, perquè les administracions públiques foren les pioneres en la despersonalització de l'atencio al ciutadà. La digitalizacio no suposa cap ventaja per a l'administrat, sinó tot el contrari. Abans era molt senzill presentar una instància, queixa o proposta i tot es reduïa a perdre mitja horeta al registre d'entrada. Ara cal demanar cita prèvia, fins i tot a l'OMIC i els procediments d’ara són més llargs, engorrosos, despersonalitzats i més cars i de menys qualitat”

 Justo Carmona m’escriu que “no tenen dret a digitalitzar-nos a la força” i es pregunta si “caldria trencar alguns aparells informàtics, com feien els luddites”, que a principis del sgle XIX, començaren a protestar contra la introducció de les màquines en la indústria, que deixaven milions de treballadors en l’atur: la solució era cremar aquestes màquines. També em diu que “com totes les revolucions, la digital només ajuda als poderosos”. I a continuació és Xavier Martí que m’escriu que “el poder polític i el poder econòmic són dues branques del mateix arbre que ens oprimeix. Per cert, ja fa déu anys del rescat bancari: 45.000 milions d’euros pagats pels contribuents per tal de recompondre un negoci que els seus dirigents van portar a la ruïna. Hi haurà cosa més obscena? Socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis!”. Finalment, Rosa Anna Llàcer afegeix que“alguns il·luminats estan proposant l’atenció sanitària online o per videoconferència, afirmant que els nostres majors ja estàn familiaritzats amb el context online.”

 Amb la claredat de les exposicions d’aquests amics i amiga, sent que la sang em bull, als 80 anys! Amb gent com aquesta tinc clar que tot no està perdut; fotut sí, però, per als dolents, també ho està. El que cal és que nosaltres no abaixem la guàrdia, perquè al final guanyarem i perdrà tota la gentola.

 

N COMBINAT FATAL PER A LA LLENGUA

Article publicat a SAö el dia 15 de juny de 2022 

L’any que ve en farà cent que el general Primo de Rivera donà un cop d’estat (13 de setembre de 1923) des de Barcelona, on era el Capità General, que animà i acceptà immediatament el borbó Alfons XIII, aplaudint totes les mesures antidemocràtiques del sinistre dictador, que era un declarat antinacionalista i decididament un feixista d’inspiració mussoliniana. Amb aquesta connivència el rei s’aventurava en unes posicions que vuit anys després l’invalidarien per a continuar en el tron… Les mesures que immediatament prengué Primo de Rivera foren substituir el govern per un Directori Militar i decretar la dissolució de partits i sindicats, contra les ideologies d’esquerres i molt més contra els nacionalistes, i començar la repressió de totes les llengües altres que la castellana, especialment la catalana. En aquesta antidemocràtica combinació entre el rei borbó i el dictador, aquest faria tot el joc brut, amb el suport del monarca i el concurs de l’alta burgesia, de l’església i de l’exèrcit.

El dictador, amb cinc decrets signats pel rei i només en tres dies, dissolgué el Senat i el Congrés, destituí els governadors civils, que foren substituïts per militars i suspengué les garanties constitucionals. I sobretot dictà fortes mesures contra el separatisme i en concret contra la llengua catalana; copie en castellà, perquè queda més sinistre, unes línies d’aquest decret: “seran juzgados por los Tribunales militares, los delitos contra la seguridad y la unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto. ya sea por medio de la palabra o por escrito por cualquiera clase de actos o manifestaciones”. Per aquests nous ”delitos”, començaren a ser fortament perseguits i penats les persones més compromeses amb la lluita política, sindical i cultural, com per exemple: hissar la senyera, multa de 3000 pessetes; difondre idees nacionalistes en l’ensenyament, dos anys de presó en un correccional; anar a manifestacions, tres anys de presó… Decret darrere decret, s’omplí el codi penal de delictes que abans no ho eren. Què féu la gent, callar-se i obeir? La resposta és que no, perquè cada any, el govern i els governadors repetien les mateixes amenaces, cosa que demostra que les mesures repressives no obtenien l’èxit que pretenien el rei i el dictador, amenaçant la gent i infonent la por.

Per això mateix, a més de repetir cada any les mateixes amenaces, s’hi dicten normes encara més estrictes dirigides a l’ensenyament: que els mestres solament usen el castellà i els qui s’hi neguen, siguen traslladats a pobles de parla castellana; que tots els xiquets passen tres cursos consecutius d’aprenentatge intensiu i exclusiu del castellà; que solament puga haver-hi un llibre escolar en altra llengua que la castellana: el catecisme. I així un llarg etcètera. Però, no tots els mestres feien cas i per això s’amenaçà de traslladar en massa els més incorregibles i substituir-los per mestres castellans. Les vel·leïtats d’Alfons XIII, a més de subscriure i autoritzar les mesures repressores, encara foren molt més grosses, perquè es dedicà a cobrar comissions de les obres públiques i dels industrials, amb les quals amassà una fortuna que anà dipositant en bancs estrangers.

Així les coses, la desafecció del poble serà total amb la política de Primo de Rivera i amb el mateix rei, de manera que el dictador hagué d’exiliar-se a París i un any després, el mateix rei marxaria a Roma; la reina ja havia donat per acabat el matrimoni i s’havia exiliat a Suïssa. Per situar-nos, estem parlant de l’avi del rei demèrit Joan Carles I, el qual sembla que ha seguit els seus passos, incloent-hi l’afecció a les dones. Sobre això, i encara que no ens ha d’interessar la vida privada de ningú, excepte si les festes van a nostre càrrec, és molt curiosa la coincidència entre l’avi i el nét i qui en vulga saber més d’aquesta “exemplar” primera família pot llegir el llibre “Els Borbons en pilotes” (Joan Villarroya, Germà Capdevila, i altres. Accessible en PDF. Acabats el dictador i el monarca, en 1931 es proclamà la II República, amb el triomf electoral dels partits democràtics i en el nostre cas, dels nacionalistes; a això dedicarem un següent article.

Com hem vist, la llengua havia anat a pitjor amb Primo de Rivera i amb Alfons XIII, però, quan superarem el breu espai de la República i la terrible guerra que declararà Franco, encara serà molt pitjor i l’única esperança que tindrem és que al llarg dels cinquanta anys que van de Primo a la mort de Franco, les llengües distintes del castellà i els pobles que les sustenten, no renunciaran al seu ús, ni al seu ensenyament. Però no serà veritat del tot el refrany que diu que morta la cuca s’acaba el verí, en aquest cas la cuca són els dictadors i els reis i el verí és la fòbia i mala llet d’aquests contra nosaltres, perquè moren unes cuques i n’apareixen d’altres i així,  no s’acaben mai. Com pot ser això?

 

SOM MAJORS I ENS PRENEN EL PÈL 

Article pubvlicat a Levante-EMV l'11 de juny de 2022

El sistema social en què vivim s’ha empassat el famós doctor Sanjuan i la seua campanya de sóc major, però no idiota; això s’hi veu en el canvi produït en el missatge d’aquest benemèrit senyor. Inicialment, alguns vam creure que la fulminant recollida de signatures en què participàrem, recolzant la reclamació perquè els bancs ens atengueren als majors directament, anava a produir efecte i la reacció de la vicepresidenta Calviño i d’altres factòtums, semblava que ho confirmaven. Pensàrem que als majors que som víctimes de la bretxa digital, ens atendrien com abans, personalment i amb paciència, perquè la major part de nosaltres vivim en la inòpia d’internet i la banca on line. Aquest invent és per a la gent més jove, perquè la majoria dels milions de majors no és possible que n’aprenguem.

Veig, però, que els bancs no han modificat la seua actitud displicent i llunyana i que tot continua igual. Els més crèduls diuen que els banquers estaran pensant com humanitzar-se, com redissenyar una relació entre els majors i la banca més facil i més clara. Els més incrèduls pensem que no, que no estan fent res del que somiàvem, ni ho faran mai. Als poderosos del negoci bancari, els majors els la bufem. Segurament han fet càlculs i han arribat a la conclusió que no paga la pena invertir ni un gallet amb nosaltres, i que l’únic que hem de fer és cobrar la jubilació a través d’ells, pagar els rebuts i callar... Com aquesta gent és tètrica, ens veuen de capa caiguda i ja no mouen un dit per nosaltres.

Jo encara tinc gravada la imatge d’una velleta que anava cada mes a la caixa d’estalvis amb la llibreta, demanava pels seus diners, se’ls contava a part i com no li’n faltava ni un, tornava a ingressar-los, quedant-se uns quants doblerets “per als nèts i nètes, quan venen a veure’m”. Això ja no és possible i ja sabem que no tornarem a veure estampes humanes en els bancs. Per arrodonir-ho, Sanjuan ha canviat el discurs i ara diu que la gent major si que podem aprendre a operar on line. A què ve aquest canvi? Tota la gent major no podem aprendre informàtica, com saben els bancs i la senyora Calviño. És clar, però, que també saben que als majors ens poden continuar prenent el pèl, impunement, perquè ja no tenim escapatòria, i ho fan!

REPASSEM LA HISTÒRIA DELS BORBONS

Article publicat a SAÓ el 30 de maig de 2022

Ara que ja ha marxat el demèrit rei i que s’intenta un gran rentat d’imatge de la família i especialment de l’egregi evasor, és molt oportú comentar quatre coses d’aquesta gent, com m’han demanat que faça unes lectores i/o fans, que jo considere de la resistència. En realitat, els qui sabem d’història, i qualsevol ciutada té el dret, podem recordar el que estudiàvem, per exemple a escola, perquè segurament sense voler-ho ens deien coses, algunes no massa bones, altres increïbles i fins i tot de dolentes, malgrat que tractaven dels reis, que ho eren per la gràcia de Déu, ni més ni menys i quins collons. Com eren inviolables i divins, tots feien el que volien, perquè ningú no s’hi oposava, ni podia. En realitat tots els reis de totes les nacions feien el mateix, uns més que altres, i per això anaren i van desapareixent del mapa, afusellats, guillotinats, destronats, exiliats. Repassem un poc la història i especialment no com ens ho explicaven a escola.

Els Borbons no eren d’ací, sinó que procedien d’una comarca rural francesa i que, com tingueren la fortuna de cara, acabaren essent reis de França, i des d’enllà també d’Espanya, les Dues Sicílies, etc. El Borbó més important, pel que més ens afecta, fou Lluís XIV (1636-1715) conegut com el rei Sol, que imposà l’absolutisme i la centralització de totes les demarcacions feudals franceses al voltant de la seua cort, és a dir, de la seua voluntat. Com la seua política era integrar-se quantes més terres millor, per a fer més gran França, se n’apoderà de les comarques catalanes del Rosselló, Vallespir i Cerdanya (la Catalunya Nord) i del país basco-francès o Iparralde; declarà la guerra a Felip IV de Castella (1605-1665), que acabà amb la Pau dels Pirineus, la boda d’aquest rei amb la filla del francès, que rebé les terres que ja havia arrabassat com regal regal de noces. A continuació, començà l’afrancesament forçat d’aquelles terres catalanes i el procés de substitució de les institucions i la llengua.

Al tal Felip IV el succeí Carles II, dit l’Encantat o l’Impotent, que era un deficient d’alta cuna i que, per molt que ho intentaren amb resos i encanteris, no aconseguiren que tinguera descendència i per això, a la seua mort, l’ambiciós rei francès reclamà les terres de les corones castellanes i de les catalano-aragoneses, amb tot l’immens imperio, per al seu besnèt, Felip d’Anjou. Com també les reclamà l’emperador Leopold I, per al seu fill, Carles d’Àustria i com l’equilibri d’Europa es decantaria o a favor de França o de l’Imperi, es declarà la Guerra de Successió (1701-1714 ), entre ambdues potències i llurs aliats. Pels territoris peninsulars, els castellans es posaren de la part del borbó, mentre valencians, catalans, balears i aragonesos, ho fèiem de l’àustria. Si guanyava el francès, sabíem que ens farien el mateix que a la Catalunya Nord amb la centralització i castellanització; contràriament, si guanyàvem l’àustria i nosaltres, mantindríem els nostres furs i la nostra llengua. La mala fortuna féu que guanyara el pretendent francès i per tant els castellans (Batalla d’Almansa, 25 d’abril de 1707). I, com sempre hem dit que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, començà el nostre calvari, que encara dura.

Ens aplicaren tot de càstigs, d’empresonaments, exilis, incautacions, persecucions. Ens anul·laren els furs i ens reduïren i obligaren a les lleis i a la llengua castellanes. Els decrets contra nosaltres foren continus i no cessaran mai més, encara duren. Són un poc més de tres-cents anys de regnats borbònics (amb 10 reis), absolutament calamitosos per a tots, però especialment per a nosaltres. Podem fer un repàs dels problemes bèl·lics, econòmics i socials de tot tipus que patírem els súbditos d’aquesta família: la independència de les colònies de l’imperio amb les guerres corresponents; tres guerres civils, dites carlines; els fracassos de la I i la II Repúbliques; les dimissions de cinc caps d’estat; tres monarques foren exiliats o destronats i s’hi feren tres restauracions, a la força; patírem la Guerra Civil de Franco; dues dictadures… Quins desastres i quantes pèrdues!

Doncs a nosaltres encara ens ha anat pitjor, perquè després de la Batalla d’Almansa, els franco-castellans cremaren Xàtiva; el rei dicta la Pragmàtica sanció reduint-nos a les lleis de Castella: ens aplicaren els Decrets de Nova Planta pel dret de conquesta, perquè ells ens havien guanyat i ens arrasaren. Des d’aleshores publiquen ordres taxatives perquè sols s’empre el castellà en tots els documents; perquè l’església ho faça també tot en castellà; perquè els nostres regnes queden convertits en províncies espanyoles; perquè, amb obsessió  malaltissa i permanent, que encara els dura, l’ensenyament siga tota en castellà; que els comerciants porten la comptabilitat en castellà; que els notaris facen escriptures sempre en castellà; que sols s’editen llibres en castellà, inclosos els catecismes; prohibeixen que es faça teatre ni espectacles si no són en castellà; que per telèfon i per telègraf sols es puga emprar el castellà…

Els castellans trobaren una mina inesgotable amb els borbons i s’hi apuntaren, perquè la majoria dels càrrecs de les administracions els ocuparien ells, que eren de la confiança del rei; els qui no eren castellans, començaren a fer mèrits, castellanitzant-se i superant-se a reprimir-nos. A aquesta gent, el poble els deia i diu botiflers. L’església, botiflera també, participà majoritàriament en l’aquelarre. L’exèrcit foren els abanderats de la batalla permanent contra nosaltres. Lamentablement, fins i tot quan ha vingut la democràcia (?) molts partits progressistes i/o d’esquerres, també s’han posicionat a limitar-nos. Podem resumir dient que amb l’arribada d’aquesta família francesa, els castellans pogueren complir el seu vell somni de doblegar-nos, que els venia de molt lluny, dels Reis Catòlics i d’abans i que encara mantenen i per això s’hi posaren a la feina amb tanta rotunditat. Als borbons, els castellans els vingueren de perles.

Ens podem preguntar si hi va haver resistència, si els nostres majors s’hi oposaren, o si s’acovardiren. N’hi va haver de tot un poc. Li dic a Salomé, que és riolera i una decidida resistent, que si hem tingut una heroica resistència, però també una gran dosi de covards, devem saber qui és qui, cosa que farem en uns següents articles amb el permís de la direcció de SAÓ, que, per cert, forma part de la resistència i amb tots els honors.