dimecres, 30 de novembre de 2022

 

 


 

CRIDA A LA GENT CIVILITZADA

Publicat a SAÓ el 30/11/2022                 FÒRUM ELECTORAL 5                            

 Empar Saragossa diu que devem defendre Irene Montero d’una manera clara i inequívoca i estic d’acord, perquè és l’extrema dreta que l’ataca, amb el contuberni que tenen organitzat amb el PP, i cal posicionar-se amb els demòcrates. Fer-ho és de justícia, perquè tot l’esforç que ha significat la llei del sí és sí mereix la gratitud de totes les dones sense excepció, i del homes demòcrates també sense excepció. Irene Montero ha estat l’autora d’aquesta llei. Defendre-la de les agressions verbals de l’extrema dreta, tan maleducada i descabestrada com sempre, amenaçadora i miserable, és defendre la democràcia. La tropa de gentola que formen Vox, el PP i Ciutadans, tenen acordat amenaçar allà on no poden fer altra cosa i arribar a acords suïcides en quant tenen l’ocasió, com ha estat el cas del govern de Castella-Lleó, o d’Andalusia i Múrcia. Els lamentables espectacles que hi donen són insuportables i l’obligació dels ciutadans i ciutadanes d’aquest Estat és denunciar-los. Empar diu que els sous i prebendes que tenen si que són una malversació dels cabals públics i proposa als partits demòcrates que comencen a estudiar la il·legalització de tots els partits feixistes de l’Estat espanyol,  com feren a Alemanya, on passejar banderes nazis està prohibit, així com fer concentracions, manifestacions i exaltacions de Hitler i dels seus còmplices. Contràriament, ací els feixistes fan el que volen i fins i tot organitzen misses, malgrat que no poden fer-ho per la llei. Ara veurem, doncs, si el govern va a imposar multes pels darrers esdeveniments del 20 de novembre; Empar proposa que s’ha de multar també els capellans i les esglésies que han fet les misses feixistes.

 

Jo pense que el govern no s’atrevirà a anar més enllà del que han arribat i que s’excusaran dient que aquesta gent tenen dret a la llibertat d’expressió i a pensar el que vulguen, perquè això és la democràcia, com ja digué la Delegada del Govern en Madrid que autoritzà els actes de la capital. Empar s’indigna que aquesta gent puga rebre el mateix tracte que els partits demòcrates. Aquesta gent, diu, no són demòcrates, no raonen, ni saben què és això, sinó que criden, escridassen i insulten. No tenen ninguna educació i malgrat que tots ells han anat a col·legis de pagament, no saben ni comportar-se. Tampoc tenen ningú que els lligue curt i controle, sinó un caudillo, Abascal, a qui caldria recriminar quan incita els seus seguidors a la violència, de moment verbal, com fa Trump, que és el perniciós exemple que segueix aquesta gent a tot el món. Aquest Abascal, per cert, ha viscut dels xiringuitos que li han posat els del PP i que, sense treballar, ha pogut fer-se el trist bagatge intel·lectual que no anirà més enllà dels discursos de José Antonio Primo de Rivera i el Mein Kamf de Hitler,

 

Empar està molt preocupada perquè veu que aquests feixistes tenen molta corda i poden seguir recollint la gent més exaltada, els de l’España una, grande i libre, els homòfobs i xenòfòbs, els catalanòfobs, els filotauròmates i, sobre tot els franquistes i amb tots ja fan bola. La meua opinió és que la gent que ensarronen és a costa del PP, perquè on creixen els voxistes disminueixen els peperos. El que seria més preocupant és que confongueren i ensarronaren també la gent treballadora i els votants de l’esquerra, això si que seria perillós, però pel que es veu en les estadístiques, això no passa. Però podrà passar, rebla Empar.

Continuem amb aquestes reflexions i finalment acordem fer una crida a la gent civilitzada de tot l’Estat, a la gent ja compromesa amb els seus vots amb els partits que conformen l’actual govern i als partits que donen el seu suport, perquè continuen oposant-se a la barbàrie de l’extrema dreta i de la dreta, de la manera tan eficaç com ho estan fent. I fer una crida a aquests partits, perquè eviten les picabaralles entre ells, com passa entre els independentistes catalans, i en menor escala els valencians; com també passa entre algunes figures d’Unides Podem; com també passa entre alguns barons socialistes, que no sols fan el ridícul sinó que intenten ridiculitzar el seu secretari general, Sanchez. Uns i altres han de pensar que el millor fre que s’ha pogut posar i mantenir fins ara als franquistes és la cohesió dels partits demòcrates des del vot de censura a Rajoy. La formació i el manteniment del govern de Sánchez amb UP ha permés el manteniment d’un govern i d’un Parlament on s’han aprovat tots els pressupostos i moltes lleis que semblava que mai s’aprovarien. Qui vulga fer política de poca volada l’ha de fer contra els franquistes que tinga més a prop, però mai contra un govern d’esquerres.

Evidentment que en tot açò, el taló d’Aquil·les de l’encara feble democràcia espanyola és la coartada ideològica de la justícia, ancorats un bon nombre de jutges i de fiscals en la reacció. Aquesta assignatura està pendent i els franquistes ho saben i per això s’oposen anticonstitucionalment a la renovació del Poder Judicial, perquè és l’única cosa que els queda. Feixoo (li diem així perquè és el seu cognom en gallec), ho sap i ho saben els peixos grossos del PP, inclosa Ayuso, que serà la seua perdició, com ho fou de Casado. Ja parlarem de les pernicioses meduses.

dissabte, 26 de novembre de 2022

 

QUI LA TÉ MÉS LLARGA ?

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 26 de novembre de 2023

Amb la proximitat electoral, els polítics professionals i els que s’hi volen afegir, estan nerviosos, perquè van a jugar a tot o res. Necessiten el recolzament dels col·legues, si encara no els tenen assegurats, perquè aspiren a un bon lloc a les llistes. Hi ha polítics que, si no reixen poden tornar a la feina que tenien abans i se’ls acabarà el bon rotllo i els qui no en tenien n’hauran de cercar (alguns s’estrenaran en el món del treball) i això pot ser molt difícil per als qui no tenen ofici, ni experiència laboral, ni algun títol acadèmic. En conseqüència, hi haurà traïcions, dossiers comprometedors, delacions, disputes i batalles i ara també, les fake news, perquè tots volen el mateix i no hi ha per a tots. Naturalment, les batalles més grosses són les dels partits amb possibilitat de guanyar els governs de l’Estat, autonòmics, diputacions, grans alcaldies… Alguns preferiran alguna col·locació estratègica, de cobrar sense fer res, en consells bancaris,,, En aquestes circumstàncies han acabat algunes carreres politiques, com per exemple Casado. Cas a part són els fracassos electorals, que també acaben amb carreres polítiques, com Rivera, o Raxoy...

Per tot plegat, aquestes picabaralles-batalles són escandaloses i espectaculars i s’acompanyen de crisis i sotracs. En general, s’ha d’acceptar que aquestes maniobres són més saludables que pernicioses, perquè faciliten la renovació, sobre tot si els perdedors ho accepten. També hi ha disputes gens raonables que, metafòricament, acaben amb sang.  

 Que els partits feixistes actuen així, té la seua explicació, enyorant com enyoren els colps d’Estat i les guerres civils; a més que gaudeixen acollonant el veïnat i poden generar violència... Però, les picabaralles entre l’esquerra, això és una enorme contradicció i pense que, per molt que s’invoquen diferències intel·lectuals i polítiques, en realitat les diferències són de matisos, o siga que no són ideològiques sinó personals, i gens democràtiques.

 Tant com saben, haurien de discutir la manera d’entendre’s arribant a acords i no de desentendre’s i trencar palletes. A les altures que estem, discutir i renyir a veure qui sap més i té més solucions genials... és fer com les criatures que es disputen qui la té més llarga. Pense en Iglesias, Yolanda, Errejon i etc., perquè sense ells no hi haurà cap govern progressista i tornarà la barbàrie. D’ací quinze dies parlarem dels independentistes, que també són clau i problemàtics i en trenta dies, dels socialistes hegemònics.

dilluns, 14 de novembre de 2022

 

Saó. Fòrum 4

MADRID ESTÀ MOLT CORCAT

 

Josep L. Pitarch i Empar Saragos

Artice publicat a la Revista  SAÖ el 14 de novembre de 2022

 

Els ciutadans i ciutadanes, en general som bona gent, paguem el que ens diuem, no fem massa maldats i alguns van a missa o col·laboren amb una ONG. El problema, però, és que no tenim memòria, ens informen d’alguna malifeta ara d’aquest polític, ara d’aquell altre, protestem al bar i ens oblidem als pocs dies. D’això se n’aprofiten els polítics, estafant-nos una darrere d’una altra, i perquè tenen recursos (diners i advocats) per a eixir-se’n amb la seua (mireu Zaplana, tan malalt com estava que el deixaren sortir de la presó, a morir-se, se suposava, i res); si no tenen mala pata (com digué Feixoo de Camps: Paco ha tenido muy mala pata y lo han cogido, quan allò dels vestits), tampoc res de res. Alguns polítics s’embalen, prometent el que saben que no faran, perquè sols volen que els votem; saben que després ningú els reclamarà. Ignorem si en el códi penal es contempla cap pena per aquests casos d’incompliment de les promeses electorals, però l’hauria d’haver. I haurien d’haver uns fiscals dedicats al tema, i uns jutjats ad hoc també. No sabem si això existeix en els països més avançats en democràcia, com per exemple a Suïssa. Empar Saragossà diu que en els països més avançats el que hi ha és més participació ciutadana i la gent té més memòria i tenen més premsa lliure i més periodistes independents que s’encarreguen de fer un seguiment de les actuacions dels polítics i dels governs  i uns jutges que imparteixen millor la justícia. Ací ho tenim tot al revés, ni la gent tenim massa memòria, ni tenim una premsa veritablement independent, ni prou periodistes que se la juguen denunciant el govern i els polítics, ni podem tenir sempre confiança amb l’actuació de la justícia. Jo li discutisc a Empar la seua contundència, encara que sé que té molta raó i que democràticament anem molt fluixos.  Serà per culpa dels anys que portem d’endarreriment, per culpa del franquisme, que encara està viu i continua enverinant-ho tot. Ja digué el mateix dictador que ho deixava tot lligat i ben lligat i segurament no sols es referia al tema successori, sinó al rentat mental i moral de la societat que practicaren els franquistes (la gente de orden, la gente de bién) durant més de 40 anys i s’ha continuat practicant. Fins i tot ara mateix amb la llei mordaza, les penes de sedició...

 

En aquestes circumstàncies sols podem esperar que els partits que es proclamen d’esquerres o com a mínim progressistes, i pel que a nosaltres més ens afecta, els independentistes, faran millor la feina de censurar i d’oposar-se als populistes, voxistes i mentre en queden, als ciutadanistes. La moció de censura contra Rajoy fou un encert i un èxit i nosaltres agraírem a Pedro Sanchez el que féu i animàrem els partits perquè el recolzaren i formaren govern. Creiem que gràcies a tot el que s’ha fet des de llavors, s’ha avançat, encara que queda molta feina pendent: trencar palletes amb el Vaticà i eliminar-los la patent de cors tributària; aplicar a fons la llei de memòria històrica i treure les mòmies feixistes que queden a les esglèsies i monuments; revisar més articles de la Constitució i que es reconega que Espanya és una ficció històrica que sols té futur en una federació de repúbliques ibèriques; acabar amb l’anacronisme de les immunitats reials i dels aforaments de ningú; etcètera.

 

Internament, en el magma progressista, una cosa a fer és que alguns tètrics personatges socialistes deixen d’emmerdar, perquè això és feina dels feixistes de la dreta. Ens referim al pastor de cabres manxec Page, i al sompo baturro Lamban. Empar li té més mania al manxec i jo li la tinc a l’aragonès. Pel que hem vist. Sanchez ja s’ha fet amb Gonzalez i queda pendent el Guerra, que nosaltres deixaríem col·lapsar ell solet. En quant als partits de casa, als catalans els deixem que acaben per matar-se definitivament i que el que renasca de les despulles, siga homologable. ¿I nosaltres, els valencians? Empar i jo tenim confiança en Compromís (o siga en Més Compromís i en el Bloc), i passe el que passe ens hi mantindrem, com fins ara, malgrat les putades i les contrarietats que hem hagut de patir i patirem.

 

Mentrestant i immediatament, creiem que cal atacar el corc madrileny, no perquè l’Ayuso represente un gran perill, sinó pel fàstic que dóna aquesta noia de porcel·lana falsa i buida i perquè el corc s’encomana. Pensem que ella soleta acabarà posant-se la soga al coll i aleshores que arrossegarà Feixoo. Les barbaritats que surten d’eixa boqueta i dels consells etílics que li endollen, són tan increïbles que no poden perdurar. Els castellans diuen que muerto el perro se acabó la rabia, nosaltres que morta la cuca s’acaba el verí, que aixó és l’Ayuso, una cuca, un verí; no sabem quin mèrit té això. Tothom li ha de plantar cara, com ja ha fet l’alcalde de Sevilla, perquè no és acceptable, ni segurament constitucional, que se li permeta rebaixar impostos als madrilenys més rics i als evasors que s’hi traslladen amb llurs negocis, convertint Madrid en un paradís fiscal; això se li hauria de prohibir i a qualsevol altra autonomia que ho intente, també, i Europa ho hauria de prohibir si ho fa algun dels països que la integren, com Luxemburg. Pel que a nosaltres ens afecta més directament, una fórmula podria ser valorar els diners que s’hi perdonen als rics de Madrid en impostos i descomptar-los dels diners que cedeix l’Estat a les autonomies. Ara mateix tenen tota la sanitat en guerra, perquè hi manquen metges i infermeres. Si no tenen més diners per a fer més contractes, la pregunta és, per què rebaixen impostos als rics? Fins i tot als qui guanyen 100.000 euros els ha promés beques perquè els fills estudien en col·legis privats! Quina bogeria! Madrid és un corc perillós.

dissabte, 12 de novembre de 2022

LA BEATA SUS QUE AMAGA LA CARA I ENSENYA EL PARRÚS

Article publicat a Levante, el 12 de novembre de 2022

 Una de les coses que habitualmente acostumen a fer molts polítics és confondre els votants amb contradiccions, exactament com fa la beata Sus amb l’exabrupte del títol d’avui, la qual mentre amaga la cara darrere del ventall, ensenya el parrús impúdicament, a veure qui cau a la ratera. Es tracta d’una metàfora i no hi ha cap mala intenció cap a les beates pietoses i bones; és per la rima i perquè podem aplicar l’acció als polítics que amaguen les seues vertaderes intencions, engatussant la gent. No els importa gaire l’abast de les contradiccions que hi ha en tot el que prometen, perquè saben per experiència que els seus seguidors estan tan embruixats que ni veuen, ni volen veure, la realitat. La procaç presidenta madrilenya Díaz Ayuso i el mateix rei demèrit són dos exemples de la fal·làcia.

 Mirem avui el cas de la presidenta madrilenya. Un amic de molt mal gust, diu que aquesta senyora està molt bona (diu el mateix de la cabra de la Legión); un altre diu que és molt intel·ligent i que fa ballar tothom al seu gust, per exemple a Feijoo; jo pense que és una tiquismiquis desvergonyida i agosarada que ha acceptat el paper d’ariet de la conxorxa dels partits franquistes, dels grans especuladors i evasors, periodistes descabestrats, importants banquers, industrials, militars, tafurs del Mississipi, eminències eclesiàstiques, etc. Tots decidits a recuperar les regnes del negoci que és el seu Estat, que ells consideren que és seu i que els l’han pres, a traïdoria, entre Sanchez, comunistes i independentistes. Els animen moltes beates com la Sus mostrant-los les vergonyes, al crit de guerra que ja estrenaren contra els catalans: a por ellos! La coincidència dels arguments de la púrria espanyola amb els de Trump, de Bolsonaro i en general amb tota la dreta i extrema dreta mundials, és impressionant. Per això, totes les eleccions que no guanyen “ells”, sempre les consideren  fraudulentes. Estan tan convençuts que tot és d’ells, i gràcies a Déu, que no volen sols el poder, sinó també la glòria, o siga, feixisme pur..

 I què hem de fer la gent demòcrata? Jo crec que hem d’organitzar-nos, armar-nos d’arguments dialèctics, descobrir-los les contradiccions i atacar-los, com fan ara mateix els de Mas Madrid. Podem guanyar-los, sempre que no ens diluïm en antagonismes barats i inútils i en picabaralles de criatures receloses. Contràriament repetirem els tristos resultats d’Andalusia i de Madrid.