LES MALES HERBES I EL PETIT NICOLAU
Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de novembre de 2014
M'agrada més dir que els corruptes són com les males herbes que no
unes pomes podrides. Les pomes, quan en veus una al cabàs, la pots
treure fora i així el seu podriment no contamina les sanes. Les males
herbes, per molt que t'hi esforces en birbar-les, mai no pots acabar amb
elles, ja que o han deixat llavors a manta que tornaran a germinar a la
més mínima ocasió, o han creat una xarxa d'arrels que rebroten sense
parar i per tot arreu. Jo crec que la corrupció actua així, com les
males herbes i per això els corruptes no s'acaben mai, per molt que de
tant en tant es faça una neteja del pati.
La corrupció més
perillosa és la dels grans empresaris de l'especulació i la gran banca,
que tenen la paella pel mànec (els diners); també ho és la política,
perquè els qui s'hi dediquen se la saben tota i es fa difícil
d'enxampar-los. De fet, entre aquests empresaris, banquers i polítics
fan com una pinya i van tots plegats, repartint-se l'erari públic i
malbaratant l'economia; actuen com les males herbes, que malmeten les
collites dels nostres llauradors. Acabar amb aquestes males herbes,
doncs, és vital si volem alçar el cap.
I com ho farem? Si no fora
perquè som ecologistes i estem en contra de l'ús i sobre tot de l'abús
de la química per a combatre insectes, males herbes i fongs, ja que els
productes que s'empren provoquen danys i contaminació, sol·licitaríem
que algun laboratori investigara una mena d'herbicida selectiu per a
combatre els corruptes, de la mateixa manera que hi ha herbicides per
als serrets dels arrossars, les verdolagues, etc.
Com no existeix
cap herbicida anticorrupció, què farem, doncs? No ens queda més remei
que confiar que birbant, o arrancant les males herbes amb les mans, com
fan els llauradors, podrem fer un poc net, però sabent que no les
acabarem mai. Els corruptes no els han acabat ni a la Xina!
En el
cas d'aquesta gent, qui ha de fer la tasca equivalent és la policia, els
inspectors d'Hisenda, els fiscals, els jutges, i el poble! Els primers,
de la policia als jutges, s'han d'espavilar més, agilitzar més tot els
processos, que es fan eterns. Però sobre tot és el poble qui pot rematar
la feina, no votant cap corrupte més. Ni cap partit que protegisca i
haja protegit els corruptes. Tan senzill com això.
Evidentment
l'estat espanyol no és Finlàndia, ni Noruega, ni cap país amb democràcia
avançada i, per tant, confiar que les urnes seran la solució és oblidar
que el poble ha donat la majoria absoluta als corruptes populars,
durant molts anys; l'exemple de Fabra a Castelló (mal exemple) és una
prova ben propera. Malgrat això, la democràcia serà el que el poble
decidisca. Però, a més a més, es poden fer altres coses totalment
democràtiques, per a evitar que es repetisquen els resultats de les
darreres eleccions, sense trair la voluntat del poble, i jo vull
suggerir-ne tres.
La primera, que ja està fent-se encara que
lentament, és investigar tots els draps bruts, des del rei al darrer
mono de la fila, o siga des de dalt fins al darrer racó, poble o
llogaret. Per cert que, a la vista de com va la moral sexual dels corruptes, la
policia s'hauria de plantejar la conveniència de sospitar dels polítics
que mantinguen una doble vida (cherchez la femme).
La
segona, organitzant candidatures amples, com si diguérem fronts populars
anti-PP/SOE amb l'objectiu de fer net i començar de zero; o siga, una
cosa com la que proposa Artur Mas per a aconseguir la independència de
Catalunya. Bravo per Mas!
I tercera, i per a després de les
properes eleccions, a més d'una nova constitució i la independència
catalana, s'hauran de modificar els codis penals perquè qui pose la mà a
la caixa haja de retornar tot el que ha pispat automàticament,
expropiant-li els béns si cal; a continuació, que els jutgen i tanquen a
la garjola, però els diners per davant.
Bé, que ningú somie rotllos, perquè la xarxa d'interessos que estan en joc són poderosíssims. Espanya és una “maraña”
d'interessos, impenetrable, com les selves centro americanes, segons
m'explicava don Martí Domínguez, que no havia trobat la paraula catalana
equivalent.
L'estat espanyol no dóna per a més i a tot estirar
sols som primera potència mundial en esperpents, o siga i diccionari en
mà, en deformacions grotesques i alhora tràgiques de la realitat. El
darrer esperpent es diu el pequeño Nicolàs (el petit Nicolau?),
que té bocabadats i bocabadades la població indígena. No sé exactament
el que ha fet aquest jove amb cara de criatura, o el que l'han deixat
fer, o l'han dirigit a fer, perquè tampoc vull saber-ho i no atenc la
televisió quan toca el tema, ni ho llig els diaris.
De tota manera i
pel que intuïsc o m'han contat, tant si aquest jove compta amb algú al
darrere, o al costat, o si va per lliure i actua tot sol, es mire com es
mire, el cas és esperpèntic. Com hi ha fotografies d'aquest fenomen de
personatge, al costat de tanta gentussa? Què hi feia? Com li donaven
corda? Ja sé que hi ha gent molt babaua, que si els ix un engalipador
que els diu que els burros volen, s'ho creuen.
Quan jo vaig ser
alcalde aparegué per Silla un personatge, absent del poble durant molts
anys, el famós Roc, que començà a fer-se passar per mi i a estafar a la
gent. Feia viatges i a l'ajuntament cridaren hotels d'Alacant,
d'Astorga, de Saragossa... perquè l'alcalde havia deixat l'hotel sense
pagar. O siga que s'havien cregut que aquella pobra ànima era l'alcalde
de veritat i li donaren habitació i taula durant dies. Roc té
moltíssimes anècdotes d'aquesta mena, que algú hauria de recomptar i
contar-les. Sembla, doncs, que el petit Nicolau de Madrid és un
esperpent, com el pobre Roc de Silla, encara que de més alta volada.