DIA DELS INNOCENTS

DIA DELS INNOCENTS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 de desembre de 2014

Avui, 28 de desembre, és un dia especial, perquè aprofitem per a fer innocentades, pràcticament innòcues, enganyifes sense malícia, bromes, penjar-li una llufa a l'esquena a algú, etc. Es fa en record dels xiquets innocents de Betlem, que el rei Herodes manà degollar per a evitar que es complira la profecia que temps a venir apareixeria un rei, nascut en aquell poble; ell pensà que aquest nen, de fadrí el faria fora i ordenà un assassinat en massa de criatures innocents, que fou la degolla.

La premsa solia publicar, i encara hi ha qui ho fa, alguna innocentada, que sol ser una notícia falsa, que algú es creu que és verídica i, doncs, fa el ridícul. Algunes d'aquelles innocentades podien ser molt fortes i no sé si allò que féu l'Orson Welles anunciant per la ràdio una invasió d'extraterrestres, que moltíssima gent es va creure, fou en un dia d'innocents, però com a innocentada és genial.

Quan jo era jove encara en fèiem d'innocentades, que procuràvem que mortificaren algú en especial i les més exitoses eren les que encolomàvem al rector, als mestres o al guarda municipal, perquè es corria la veu i tothom reia de l'ocurrència. Com ens hem anat fent cada dia més circumspectes i primmirats, les bromes estan en decadència i és una llàstima.

Aprofitant que ara tenim açò de l'internet i la premsa digital, propose que hi pensem en alguna innocentada virtual. Per exemple, fer córrer la brama que Rajoy ha decidit que presentarà la dimissió la mateixa nit de les eleccions autonòmiques i municipals, acceptant que la derrota que els espera serà absoluta. I no sols presentarà la dimissió, sinó que, emulant el rei Alfons XIII, marxarà immediatament a l'exili, que ja té preparat, a les illes Caiman, en companyia de la senyora Cospedal. Imagineu si una “notícia” com aquesta l'hagueren publicat avui el País, o La Vanguardia!

O si un diari digital publicara que, segons fons del Vaticà, el Papa Francisco pensa penjar la tiara, com féu el seu predecessor, espantat pels casos de pederàstia que van aflorant en una progressió geomètrica. O si l'ABC donara la notícia que la infanta Cristina es divorcia de l'Urdangarín, renuncia la línia successòria a la corona, abandona el món i es retira a un convent de carmelites.

Estic segur que cap diari haurà pensat en cap d'aquestes innocentades. A tot estirar és possible que facen alguna broma menor, que jo invite a recercar a les pàgines d'esports, per exemple que Cristiano pensa marxar al Chelsea, o a les de successos contant que s'ha trobat una enorme boa vegetariana al Retiro de Madrid que tothom li fuig espantats, però que és inofensiva i sols menja plàtans.

De tota manera, la gran innocentada ja està servida carregant-se, com volen fer, el jutge Ruz. En aquest cas l'innocent no és el jutge, sinó que a qui volen prendre'ns el pèl és al veïnat. Quina poca vergonya! Els del PP no en tenen prou matant el missatger (la premsa) que els descobreix les vergonyes, com solen fer, sinó que, a més a més, ara volen matar també el jutge. Més que una innocentada el que intenten és una degolla herodiana.

Alguna vegada he comentat que l'opinió que tenen d'Espanya per tot el món, per les barbaritats que estan passant-nos, és tan negativa que no sé ni com poden dormir els polítics; jo no podria. Aconselle recercar per internet els periòdics més rigorosos d'Europa i d'Amèrica, que la premsa d'ací farien molt bé a airejar més encara del que ho fan.

Canviant de tema, com estem a tres dies de la Nit de Cap d'Any, jo continue mantenint-me alerta. El perill ara és creure que cal anar a una festa a malsopar i que a cap bròfec li vinga de gust llançar-te confetti a la cara, o tocar-te un pito a l'orella, “piiit”, o fer-te una besada bavosa mentre trona una orquestra de borratxos i et criden “feliz año nuevo”. És el que faltava! Jo no hi aniré en absolut.

Per tant, obriu l'ull i mireu en quin guirigall us poseu la nit de Cap d'Any (recordeu que el dia és sant Silvestre, que porta les bruixes del cabestre i que fins i tot les deixa entrar per la finestra). Si beveu no conduïu i dormiu ben bé la mona. I com ser antinadalenc no lleva que tinguem bons desitjos, els meus són que l'any que ve puguem veure acomplertes les nostres esperances polítiques i socials, que la família i els amics gaudisquen d'un bon any i que tinguem bona salut; si ens toca la primitiva, millor.

CONCURS DE RODOLINS "DOLORS COSPEDAL"

CONCURS DE RODOLINS "DOLORS COSPEDAL"

Article publicat a el Punt/Avui el 21 de dese,mbre de 2014

El refranyer està ple d'advertències sobre les alegries i sobre la perillositat del mes de desembre, però a les segones ningú no els fa ni cas. Com tothom va encegat i alguns com a bojos, pitjor per a ells. Creuen que “qui no estrena per Nadal, res no val” i cauen com a mosques en les garres del dimoni de la Mà-Foradada i compren amb deler, per coqueteria i per vanitat. Per cert, hi ha l'adjectiu coqueta, que és femení (una xica molt coqueta); com seria en masculí, un xic què? A veure el que diu Eugeni S. Reig.

L'altre aspecte summament negatiu d'aquest mes és el del menjar pel plaer d'afartar-se. Qui pot, s'hi dedica amb golafreria: marisc, caviar, tonyina, corder, xampany... Abans, quan es passava molta fam, era lògic que, amb motiu de les festes, la gent n'abusara un poc o fins on podia. Però ara, quin sentit té atipar-se tant, si menjar no ens en falta cada dia, i si després dels àpats nadalencs anem fotuts de la tensió, del colesterol, del sucre...

Molt d'ull, doncs, amb el que mengem. Des de l'Alcora, Vicent Bosch prefereix una bona caminada, un dinar de carn torrada, amb allioli, un vi negre, postres, cafè i conyac, que dinars i sopars coercitius (referint-se als nadalencs)... Prefereix, com tots els alcorins, les festes del Crist del Calvari. D'acord, Vicent, però en qualsevol cas, a Nadal o al Crist, la panxeta ben contenta, no? Doncs, ves amb compte.

Inevitablement, doncs, el vici capital que triomfa aquests mes és el de la gola, sobre tot per la immoderació amb què la practiquem. Però això no lleva que anem alerta en algunes coses. Josep Monzó, des de Meliana, ens adverteix que “les castanyes per Nadal, es mengen bé i es paeixen mal”; doncs, sembla una tonteria però no ho és. Si tinguérem més precaució no sols amb les castanyes, sinó amb els torrons, els dolços, el vi i els licors, i sobre tot amb els excessos, ens seria millor. En Espanya diuen que “de grandes cenas estan las sepulturas llenas”, i nosaltres que “un bon sopar fa anar al fossar”. A Roma ho deien en llatí i lacònicament: “post festum, pestum”, o siga que després de la festa, venen els problemes. També afegien que “post coitum, tedium”, que no cal traduir.

Pere Millàs, des de Castelló de la Plana, diu que està impressionat amb el discurs antinadalenc que anem fent i proposa que ja que aquestes festes no es poden eliminar, que les desamericanitzem i que tornem a les tradicionals, més moderades. Des d'Alaró uns amics diuen que estan d'acord a suavitzar tanta conya de festes, amb l'excepció del Cant de la Sibil·la, que “pensam que s'ha de mantenir; també proposam de repartir l'abundància d'àpats d'aquests dies, al llarg de tot l'any”. Aquesta pot ser una idea genial.

Quim Ferrer, des de Silla, ens adverteix que el dia de Nadal serem en la fase de Lluna creixent i que per això es podran fer segons quines coses, i quines altres no. Replantar i empeltar l'ametler, sí; i sembrar per a tenir bon cigronar també, però sobre tot cal sembrar els alls, encara que qui els vulga més coents va massa just, perquè els hauria d'haver plantat a principis de desembre, quan començava l'Advent.

Maria Climent, des de Lleida ens adverteix que l'eufòria de la neu pot ser un problema, perquè “la neu adventina (la de desembre) porta ruïna”. Així que vagen amb compte, els esquiadors. També ens envia un refrany, i demana si hi ha qui li'l puga explicar: “beneït siga Nadal, que és temps que no pengen”. Pregunta si això és veritat i si es té en compte arreu del món per a no ajusticiar la gent; també vol saber el que feia Franco, al respecte.

La curiositat de Manuel Peiró, de Novelda, va de bruixes, en les quals creu. Algú li ha dit que sant Silvestre (31 de desembre) és el seu patró i que per això aquella nit les bruixes entren per les finestres i que el mateix “sant Silvestre les porta lligades pel cabestre”. Amb bruixes o no (jo dic que sí que les hi ha, perquè en conec unes quantes i de les voladores), és curiós que el papa Silvestre I, que és el sant en qüestió, féu les paus amb l'emperador Constantí. A canvi i per concessió imperial, començà el poder dels Estats Pontificis, que anaren fent-se cada dia més poderosos, fins avui.

Comentem tot açò, a la barra del bar, i derivem a parlar del poder de l'església. Coincidim que és tan immens que el Nostre Senyor ha d'estar amoïnat, ell que vingué al món a patir i morir. Ximo Valls pensa que si haguera Déu ja hauria enviat algun àngel exterminador a posar ordre entre aquesta gentola. No hi ha Déu, ni àngels; el que hi ha són bruixes voladores, dic jo.

Maria pregunta pel que acaba de dir la Cospedal sobre la corrupció. La reina de la fira d'Albacete ha reconegut que al PP sí que hi ha corrupció i la justifica dient que és la mateixa que hi ha a tots els partits i a tota la societat, i que el PP no anava a ser menys. O siga, que hi ha merda per a tothom! Pensàvem que ja ho sabíem tot, sobre la pluriempleada, maligna i melíflua senyora, però ens faltaven aquestes escandaloses declaracions.

En mig de la riota general, l'Enric llança una proposta genial, que consisteix a convocar un concurs de rodolins dedicats a la senyora Cospedal. La idea és que el premi siga honorífic i que el jurat siguen els lectors del Repunt. Enric improvisa uns exemples: “La Cospedal és genial/ malgrat que poc racional”. “Al Floriano i la Cospedal/ millor dur-los del ramal”, “Una trilogia genial, Floriado, Cospedal/ i Rajoy de mariscal”.

Acordem ara mateix deixar inaugurat el concurs. Els rodolins ens els han d'enviar abans del dia de Reis, que és quan donarem per finalitzada la campanya antinadalenca. El premi serà honorífic i prou i a l'autor li publicarem una entrevista.

QUE NO S'ACABE LA FESTA!

QUE NO S'ACABE LA FESTA!

Article publicat a el Punt/Avui, el dia 14 de desembre de 2014

Continuant amb el tema que encetàrem la setmana passada, o siga que desembre és un mes desgraciat, de consumir com a bojos i boges i de felicitar-se sense haver de què, invitàrem els lectors a fer propostes per a un manual destinat a poder resistir aquest funest mes. Pensàrem que calia destruir les targetes dels comerços i dels bancs; o deixar-se-les a casa i eixir amb els diners justos per a passar el dia.

Evidentment el tema que ens preocupava en aquella conversa de bar és el del consumisme desaforat d'aquests dies, en què es més fàcil de sucumbir-hi amb les famoses targetes. La nostra proposta també era una manera d'oposar-nos a l'imperi dels bancs i per això també acceptàrem d'incloure que les xicotetes i mitjanes empreses, que han estat les seues principals víctimes, les operacions de pagar i cobrar les han de fer amb diners, al comptat, sense passar pel banc.

Era a principis de mes i encara no havíem sofert la primera tanda de festes seguides, com les del dissabte fins al dilluns passats. La festa constitucional és tan insuportable que els mateixos comerços se l'han passada per l'entrecuix. De la festa de la Concepció del dilluns, l'estat espanyol, constitucionalment laic, n'hauria de prescindir. I com entremig hi havia el diumenge, recomanem que hi traslladen les dues commemoracions i així d'un tir poden matar tres pardals. Per al nostre manual anotem no celebrar cap de les dues festes.

Algú planteja el dubte que hi ha els qui volen ponts i vacances per anar a la neu, o a veure món; les empreses de viatges també en volen. Ací hi ha un dilema, que es pot resoldre d'altra manera que donant festa a tothom, i concentrant la gent els mateixos dies a la carretera i als hotels. Poden haver-hi solucions intel·ligents, com els ponts a la carta. Ho discutirem.

Com estem en pla reorganitzador, hem discutit si les festes de Nadal - Cap d'Any - Reis, també es podrien replantejar. Tenint en compte que Nadal és una festa universal i que el 26 és una festa innegociable per a nosaltres; que també és universal la nit de Cap d'Any, que duu implícit que siga festiu l'endemà, per a dormir la mona; que Reis cau al final del període de festes; i que entre mig hi ha dos diumenges. Tenint-ho tot en compte la nostra proposta és convertir aquests diumenges en dies laborables; mantenir festius el 25, 26 i l'1; i avançar els Reis al dia de Nadal, perquè així els xiquets rebrien els regals només començar les vacances i no al final i coincidirien amb el Pare Noël. La nostra proposta redueix els dies de festa a la meitat. Els dies anul·lats es podrien recuperar amb festes distribuïdes al llarg de l'any.

Notem que la proposta a reflexionar contra el mes de desembre es va animant i confiem que encara ho farà més, a mida que l'anem patint, perquè la part grossa encara no ha arribat. Esperem, doncs, més suggeriments dels amics i amigues que ens lligen. De moment ja tenim suggeriments de Castelló de la Plana, Alaró i Manises i n'esperem des de l'Alcora.

Comentem les darreres novetats relacionades amb la pederàstia eclesiàstica. Enric comenta que ja era hora que es destapara el tema ací; ell fou seminarista i en sap molt. Joaquim diu que amb tant de clero com hi ha, no era possible que no n'hagueren hagut, d'abusos. Segons Joan, el que passa és que encara hi ha molta gent que té por als rectors i que a les víctimes els dóna vergonya parlar-ne.

La culpa és del lamentable celibat, diu Maria, i si el Vaticà no deixa casar aquesta gent, que els cape, perquè aplegar una munió de joves, homes o dones, i tancar-los en un convent és invitar-los a que s'ho facen entre ells i que s'hi acaben acostumant, sentència Empar. En efecte, a la vista del que està passant, si hagueren resolt el tema de la bragueta de manera civilitzada, com els protestants, els rectors no farien el que fan, remata Joan.

Els recorde l'anècdota d'un tio meu, que era mossèn aragonès, ja fa gairebé seixanta anys. El bisbe, un venerable vellet franciscà que vingué de visita pastoral, quan estàvem dinant preguntà què opinaven de casar-se els capellans. “Pues que si no nos dejan casar, por lo menos que nos dejen festear”, digué mon tio. Tots, el bisbe inclòs, ens descollonàrem.

El superactiu Ferran està cercant refranys i cites sobre desembre i les festes, per adobar aquesta sèrie de reflexions. Diu que està trobant molta informació i que, fins i tot, els hi ha refranys preventius i desconfiats contra desembre, com nosaltres. També contra el consumisme, encara que el que més li agrada és que Sèneca ja advertia que les coses que no fan falta, per molt barates que les venguen, ja són massa cares. Així que, qui acostume a perdre's davant d'un aparador, farà molt bé si té en compte aquest savi consell.

I hi ha refranys molt curiosos, diu, com que “si Nadal cau en dijous, ven-te l'arada i ven-te els bous” (es considera que serà un mal any i que faran falta els diners). Segons un altre, a qui es dedique a l'aviram ha de saber que “si Nadal cau en dijous, —com és el cas—, serà any de molts ous, i que cada gallina menarà cent polls”. Altra cosa són els consells per a sembrar, perquè no és el mateix que hi haja lluna plena, o creixent, o nova. Ferran continuarà amb la recerca. Per tant, si hi ha algun lector que puga col·laborar, li ho agrairem.

RESISTIR DESEMBRE

RESISTIR DESEMBRE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 de desembre de 2014

Estem posats de ple en el fatídic mes de desembre i renovaré, una vegada més, el meu compromís antinadalenc i anticofoista, i la meua particular oposició al tòpic d'anar felicitant i fent besades a tot el món. Així que si no conteste les felicitacions que m'envien pel mòbil (que per cert, no sé com fer-ho), ni per internet o correu convencional, que ningú es moleste. Ara sols em falta que també ningú em felicite pel carrer i al bar.

Aquesta actitud negativa també és anticonsumista, i per tant confesse que menyspree els “missatges” de la tele, els diaris i les tanques publicitàries. Malgrat el meu nul interès, però, he de fer net l'ordinador unes quantes vegades al dia, buidant-lo de la propaganda que m'envien, de bancs, telefonia mòbil, outlets, vins, acadèmies de preparar oposicions, viatges per la mar... fins i tot m'ofereixen un jaguar! Tot són temptacions satàniques per als incauts, que jo sé vèncer.

Sé que a molts els costa molt d'esforç fer el mateix que jo, però pense que cal resistir i, si cal, patir. Resistir-se a les temptacions comporta “perdre” suculentes i absurdes ocasions de comprar res, que no necessitem? És segur que no, que no perdem cap ganga; en qualsevol cas, la satisfacció de no haver caigut a la ratera ja és un premi gros. L'única excepció mercantil que faré és comprar arròs, pastes i olis per ajudar la gent que no té treball ni diners i lliurar-ho a una ONG.

Molts economistes, a sou de la trama que hi ha muntada a tot el món, diuen que per a sortir de la crisi hem de consumir més. Jo dic que no, i aconselle de no creure-s'ho, perquè el que volen és que els omplim les butxaques. Per a sortir de la crisi s'han de fer altres coses que consumir, i per això hem d'estat atents a les propostes de Podem i a les que faran els partits que no són “casta” (Compromís, MES...).

Com cada any algun lector que pensa com jo, em fa algun comentari al respecte. Per això enguany vaig a recollir les seues pensades, amb les quals començaré a confeccionar una mena de manual de la resistència. Envieu-me, doncs, consells de coses útils i directes per a resistir tantes festes. Les propostes les podeu enviar, mitjançant El Punt o directament al meu correu ( josep.l.pitarch@uv.es). No hi haurà cap premi, perquè açò no és un concurs; treballarem com en una assemblea i tothom tindrà veu i vot.

Li comente la idea a Enric i em conta que una amiga que ha perdut la cartera, amb les targetes i la documentació, està uns quants dies sense poder comprar res, ni treure diners dels caixers del banc. Curiosament, li diu que en lloc d'amoïnar-se, se sent com alliberada, més feliç i lliure i que ha perdut l'ànsia de comprar; fins i tot que és possible que renuncie a tenir cap targeta mai més; damunt els amics li paguen el cafè. Ací tenim una primera reflexió per al nostre manual de la resistència: destruir les targetes dels comerços i dels bancs!

Estem en la barra del bar i s'afegeix Joan, que fa temps que practica la compra amb diners. Si necessita comprar i no porta diners a la butxaca, doncs no ho compra; així se n'estalvia, diu, perquè ix de casa amb el just, per a la premsa, el cafenet, el bus,,,. Ja tenim una altra reflexió per al manual: deixar les targetes comercials i dels bancs a casa, pagar amb diners en efectiu i dur damunt sols el just!

Recordem que l'amic Pep ja fa temps que, enutjat amb els bancs perquè havien retallat el crèdit a la seua petita empresa, decidí cobrar als clients al comptat i comprar als proveïdors també en efectiu, o siga que decidí passar absolutament dels bancs. Incorporem també aquesta experiència al nostre manual: els petits industrials hem de comprar als proveïdors i cobrar als clients sempre en efectiu i passar dels bancs tant com puguem!

Portem ja consumides un cubata i quatre cerveses i hem de deixar-ho per a continuar demà. Durem les reflexions que puguem rebre per internet, per a afegir-les al manual. L'Enric proposa que ens hem d'obrir a les noves tecnologies de comunicació (whatsApp, twiter, facebook, etc.). Els advertisc que jo no sé utilitzar aquests recursos i que no vull aprendre'n. Haurem de discutir sobre això.

Les alegries del dia, que també hem comentat, són veure Carlos Fabra a la presó; al PP criticant el jutge Ruz, perquè no fa el que ells volen; a Grau reunint els testimonis per ensinistrar-los sobre el que han de dir al jutge Crespo; a Serafin Castellano involucrat en la corrupció de l'amic constructor-caçador... Els escàndols del PP no acaben ni acabaran i aviat serà més fàcil fer la llista dels qui no estan involucrats en cap corrupció, de la dels que sí.

A casa, a la tele veig els del PP que, en lloc d'afluixar, li tiren més llenya al foc. Quina gent! Ara és el ministre Català (que no és català, ni falta que fa) qui compara l'independentisme amb el nazisme! Evidentment ho diu per a provocar, perquè ells saben que el que més s'assembla al nazisme és el franquisme, que molts d'ells enyoren, i les teories de l'España una grande y libre, i que Espanya es una unidad de destino en lo universal, etc. O siga totes les barbaritats que ens ensenyaven a l'escola i que ells tenen com a dogma de fe. Continuarem amb el tema.

EN MEMÒRIA D'EDUARD ZARAGOZÁ CAMARENA

EN MEMÒRIA D'EDUARD ZARAGOZÁ CAMARENA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 de desembre de 2014

Amb motiu de l'homenatge que li dedica l'Institut Enric Valor de Silla a qui fou el seu vicedirector i excel·lent professor, Eduard Zaragozà Camarena, traspassat a finals d'agost passat, crec que és just que els qui el vàrem conèixer, estimar i admirar en vida, puguem fer públics els nostres sentiments de solidaritat i d'admiració, aprofitant l'acte que ha organitzat l'Institut. Jo ho faig mitjançant les pàgines del Punt/Avui, en aquestes curtes però intenses paraules, que intentaré que compartisquen els lectors.

Si hem de definir Eduard crec que hi ha uns quants adjectius que donen una aproximació al seu caràcter i al seu sentit de la responsabilitat i del deure. Dir que era bondadós i que era generós no és prou, i que era afable, o que inspirava confiança, que era senzill, que cercava solucions i evitava crear problemes i que era molt treballador i conscient i obstinat amb els seus projectes...

Les persones som com ens veuen els altres i per això he estat recollint opinions sobre Eduard. Crec que tothom amb qui he parlat ha coincidit amb els adjectius que acabe de relacionar, de manera que el seu retrat és el que li féu la professora Nati Gozálvez i que ha servit per a convocar l'acte: la d'un home tenaç, com un perxador de l'Albufera, d'aquells que llauren amb tenacitat arrossegant la barca cap al lluent, en silenci i sense protagonismes, sabent la responsabilitat que tenen.

Una altra de les seues qualitats era la discreció i com era més un home d'acció i de treballar que no de discutir i de perdre el temps en futileses, el recordem solidaritzant-se amb les causes més justes, discretament i amb valentia. Eduard era home d'idees clares i conseqüent. Per exemple, el seu comportament amb el tema de la llengua era claríssim, tant com el seu nacionalisme i, sense cap dubte, sempre actuava en valencià, sense dubtar-ne mai.

També era singular cercant solucions als problemes del centre, de qualsevol tipus. Recorde que amb motiu de les obres d'ampliació i de transformació de l'edifici, en ple mes d'agost sacrificà dies de les seues vacances per a fer net i reorganitzar mobles i l'instrumental dels tallers. Això ho féu, conjuntament amb el director Domènech, amb qui formava un tàndem especial, perquè a més de companys i directius, eren amics i cunyats.

L'empresa que feia les obres (CIEGSA) els comunicà que vindrien a passar visita d'inspecció, si volien que el centre estiguera enllestit en setembre. La sorpresa que s'endugueren fou inenarrable quan, ells tots mudats i perfumats, es trobaren Eduard i Joan, en plena feina, suats i bruts com dos de la colla. En un primer moment pensaren que eren una parella de quinquis que estaven buidant la ferralla del centre.

Eduard era l'organitzador ideal de les activitats extraescolars, a les quals donava molt de valor, perquè creia que eren importants per als alumnes. Els seus tallers foren memorables, des d'arreglar bicicletes, a generar energia solar, i així múltiples tallers pràctics, que era el que ell entenia que necessitaven els seus alumnes: aprendre aprenent, deia. En aquests tallers els alumnes aprenien, de vegades, molt més que en classe i per això ell posava tant d'interès. Resumint, jo diria que Eduard fou exemplar, com a persona i com a professor, i que la seua influència arribava molt més enllà de les classes, com sols els passa als bons mestres.

Una faceta professional, que m'han descobert els qui més el coneixien, era la seua habilitat a mitjançar en els conflictes del centre, des dels més grossos als més insignificants. Eduard sempre sabia cercar solucions, tant si eren picabaralles estudiantils, com problemes amb les taquilles dels alumnes que no funcionaven. Eduard, mitjançant la paraula o amb un martell i un descargolador, trobava la millor solució.

Quan una persona com Eduard ens deixa, i a l'edat que ho ha fet, a punt de jubilar-se i amb tantes il·lusions que s'havia forjat, és natural que ho sentim molt més, com es manifestà el dia del seu comiat.

L'acte de demà, doncs, serà la manera com els qui el volem i el recordem podrem posar-ho de manifest, a la ciutat, al claustre, als pares i alumnes i sobre tot a la seua família, especialment a Teresa, a Carles i a Àlex.