31/10/2019
El Repunt nº 9 SAÓ
El Repunt nº 9 SAÓ
FRANCO I LA NIT DE HALLOWEEN
Amb bona intenció, però equivocada, un veí em comenta que el que està
passant a Catalunya no hauria passat amb Franco. Li recorde que amb
Franco ja passaven coses pitjors, per exemple l’ETA s’organitzà durant
la dictadura i aquests no anaven amb coets i traques i cremant
contenidors, com ara a Barcelona, sinó amb bombes de veritat i
metralletes i amb accions tan extraordinàries com enviar al cel Carrero
Blanco. També li recorde que en aquella època Franco hagué de retornar
Marroc als moros, lliurar-los Ifni i abandonar el Sàhara; hagué
d’acceptar la independència de la Guinea Equatorial. Finalment li
recorde que al món no ens volien veure ni en pintura, per la seua culpa.
També li recorde les nostres corregudes fugint dels grisos; els
sindicalistes i estudiants detinguts i jutjats pel tenebrós Tribunal
d’Ordre Públic; els morts a les presons franquistes per tortures; els
afusellats als paretons dels cementiris i a les cunetes; la tragèdia de
l’emigració dels nostres intel·lectuals… I que no estaven autoritzats ni
els sindicats ni els partits, o siga que no hi havia democràcia.
El meu veí, que és una bona persona, té el cap marejat pels mitjans
reaccionaris i sobretot per un fatxa cara de mona, de mentalitat voxista
que escolta, dissimulant, amb interès i de reüll, la nostra conversa, a
veure què en pesca. Tinc mig estabornit el veí, però es refà amb un
altre argument, també voxista: quan manava Franco no hi havia tants
lladres, i el qui la feia la pagava. Alto, li dic, els furtagallines pot
ser que ho pagaven si els enxampaven, però les famílies dels
victoriosos generals de la guerra, de mans llargues i tacades de sang,
començaren a enriquir-se en aquella època. Franco mateix i la seua
família foren els primers a lucrar-se ignominiosament, seguits per tots
els addictes al nou règim. I encara li queda esme per a etzibar-me que
no venien tants immigrants com ara. Doncs mira, li dic, en aquella època
qui emigràvem érem nosaltres, a Europa i a Sud-amèrica, on ens rebien
molt bé.
Evidentment, jo tinc clar que és una tonteria voler convèncer ningú
prenent una cervesa al bar, i més encara sota la vigilància del cara de
mona voxista. Però, en aquest cas vaig pensar que jo no tenia cap dret a
silenciar els meus raonaments i a deixar el bon veí amb les idees
verinoses que li havien inculcat les diverses televisions espanyoles.
Per això li vaig dir que la seua informació no seria completa si no
contrastava el que deien els mitjans espanyols amb els mitjans catalans:
TV3, Catalunya Ràdio, els diaris ARA, el Temps/Avui…
- Jo no puc veure la TV3– em diu.
- Ja s’encarreguen els governs de Madrid que no siga possible veure la tele catalana a València– li dic.
- Però, jo vaig donar diners per a posar repetidors.
- És que aquell negoci canvià d’objectius per la perversa traïdoria dels seus “promotors”… Ja t’ho explicaré un altre dia.
Estem fotuts i arrimats al marge, em diu, i li done la raó. Els
valencians hem de suportar, a més del govern de Madrid (mane qui mane),
que ens té marginats i infrafinançats, l’oblit dels governs catalans
(mane qui mane), que ens tenen oblidats. D’aquesta doble injúria sols en
treuen profit els desvergonyits que viuen a costa de les nostres
desgràcies i que reben subvencions de les quals no donen explicacions, a
través de fundacions fantasmes.
Ens fem una altra cervesa, malgrat que jo vaig predicant que el gas
és molt dolent i que no hem de beure res que en tinga (cerveses,
coca-cola, xampany, vi gasificat…): hem de beure vi negre i whisky. No
fa molt de temps el meu veí i jo bevíem cassalla, de la destil·leria
Rios de Silla; n’érem uns fans, però això s’ha acabat, perquè l’edat no
ens ho permet. Ai, quan érem joves, em diu. Els Inhumanos, que han
reviscolat i tornen a cantar, allò de que difícil es hacer el amor en un Simca mil, ara ho han canviat per que dificil es hacer el amor, si te haces mayor…
Quan torne a casa i engegue la TV3 me n’assabente que Torra i tots
els polítics presos han denunciat els actes de violència, però que
Sanchez diu que no, que no ho han fet, que si ho han dit ha estat amb la
boca petita i tard. Com en la Inquisició, que no els bastava què
l’acusat diguera que no tenia tractes amb el dimoni, sinó que ho havia
de jurar i de repetir solemnement i porgar per ser sospitós, ara Sanchez
vol fer el mateix amb Torra. Amb el rei que hagué (pronuncieu ca gué), foren més benèvols i en tingueren prou amb sentir-li dir lo siento, no lo haré más!
Tampoc no reconeixen a Madrid que, des de dins de la immensa gentada
aplegada a Barcelona per a protestar i rebutjar la sentència del Suprem,
s’haguera aïllat la minoria dels violents, cosa que totes les policies
juntes no havien pogut. No en tenen prou, perquè el que volen és: o
l’obediència cega i constitucional o tots muts i a la gàbia. No
entenen de discrepàncies, ni de dissidències, ni de referèndums, ni de
llibertat d’expressió, ni de democràcia. Tenen la fe cega que Espanya és
una, grande i libre i, per descomptat, no entenen de
federalisme, ni d’independència, ni tan sols de les autonomies que tenen
cedides, perquè les volen limitar encara més o suprimir.
I el meu veí em pregunta com acabarà tot açò de Barcelona i
Catalunya. Li recorde el que hem parlat altres vegades i que ha llegit
als meus articles: a la curta, pot ser que guanyarà Espanya, que tenen
tots els ressorts a la mà (policia, exèrcit, monarquia, jutjats), però
no convenceran, com digué Unamuno als franquistes; però, a la llarga
perdran, perquè l’independentisme és una idea generosa i fortament
sentida i cobejada al llarg dels anys, i cada dia aquesta idea s’escampa
més per tot arreu, perquè respon a un convenciment de la societat
catalana que la independència els farà lliures, com ho varen ser en
temps forals. Per això jo dic que a la llarga qui perdrà serà Espanya i
que quanta més pressió i repressió exercisquen, els catalans es faran
més forts. Ha passat sempre.
En 1842 el general Espartero, regent perquè la reina era encara una
criatura i a la reina mare l’havien enxampada amb negocis molt bruts,
havia ordenat bombardejar indiscriminadament Barcelona, perquè estava
convençut que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.
I així ha passat que de tant en tant, l’han bombardejada, i per darrera
vegada, en la guerra civil, quan l’aviació feixista i nazi, descarregà
44.000 quilos de bombes en tres dies (1937). O siga que els segles
disset, divuit, dinou i vint estan complerts, s’ha bombardejat
Barcelona. Ara falta el bombardeig del segle vint-i-un, que pel que
pensen els tres partits franquistes (PP, C’s i Vox), hauria de fer-se
ja. El meu veí està molt atent al que li dic i ni alena; amb dificultats
em diu que això no pot passar, què dirien a Europa? En efecte, a Europa
estan molt escamats i quan arribarà el cas del Procés a Estrasburg, ho
sabrem.
Canviem de tema, perquè toca dir alguna cosa de Franco, ara que
finalment l’han tret de l’enorme i bàrbar mausoleu que es féu construir,
i on ha estat soterrat més de 40 anys, rodejat pels cadàvers de les
seues víctimes, per a més escarni. Ara han dut la mòmia a una altra
propietat també pública, al cementiri del Pardo. Així estarà més prop
del palau on vivia i on signava tantes sentències de mort i tants
decrets contra el poble. Li recorde que la meua proposta era una altra:
abandonar el seu cadàver en una fosa improvisada en la cuneta d’una
carretera secundària i desconeguda. Com a mínim, la nit de halloween
podria trobar-se amb les ànimes de les seues víctimes, que li podrien
esclafar el crani i la calavera.