ESPANYA I LA (IM)MORALITAT

 

El Repunt 74

HI HA POLÍTICS MOLT BURROS

Article publicat a Levante-EMV el dia 18 de febrer de 2022

Des de la rocambolesca aprovació de la reforma laboral, continuant amb la campanya electoral castellano-lleonesa i seguint pels sorprenents resultats, crec que aquest febrer ha estat el més productiu des que es formà l’actual govern. No sé si, per tot això, a ses senyories els haurien de fer una pagueta especial. No vull dir res de les decebedores decisions d’ERC, PNB i Bildu, ni tampoc dels traïdors d’UPN. La reforma se salvà gràcies a l’equivocació del diputat popular Casero, mà dreta de Garcia Egea el aceituno (Wyoming dixit). Com crec que la bona educació dels diputats no ha de comportar l’autocensura de conceptes, l’adjectiu que millor se li escau al diputat popular és que és un burro, perquè les paraules que hom es mereix s’han de dir sense pèls a la llengua. Seguint amb les votacions autonòmiques, vull subratllar la bogeria repulsiva de Casado qui. valent-se de fake news histèriques i de metàfores desaforades, ha donat prova dels nervis que el traeixen diàriament, per si els resultats no eren favorables i li podia perillar el cap, com tenen pronosticat Aznar i Ayuso.

 Les eleccions han estat un fracàs, gairebé per a tots: el PP no ha obtingut la majoria absoluta, perquè malgrat que ha estat el partit més votat, ha fet massa curt; socialistes i podemites han reculat; ciutadans gairebé han desaparegut; sols han obtingut progressos els carques de Vox i els honorables candidats de l’Espanya buidada. Sembla, doncs, que el PP ha de caure sota les garres de l’extrema dreta, que ja han exigit entrar en el govern, ocupar càrrecs i imposar el seu programa xenòfob, homòfob, masclista, antieuropeu i antiautonomista, o siga molt anticonstitucional. De moment, però, al pati d’escola que és el Congrés, ja arriben propostes que poden servir per a esmerçar el mal camí que estaven seguint uns i altres. Sanchez ha llançat una proposta assenyada. que els socialistes facilitaran el govern en minoria de Muñueco, a Castella-Lleó, a canvi que el PP trenque relacions amb l’extrema dreta a tot l’Estat, o  siga, a canvi de fer un cordó sanitari que aïlle els voxistes, com fan francesos i alemanys amb els seus feixistes, això ho tenen molt clar. Finalment, els nostres polítics comencen a pensar i parlar com europeus, fent propostes més civilitzades que les espanyolades tradicionals. Ja veurem si guanya el sentit comú o continuen fent el burro. Jo sóc escèptic, però m’agrada la cordura.

 

 

 

PENEDIR-SE I CONFESAR-SE. REIVINDICACIONS

Article publicat a la Revista Saó, el 10 de febrer de 2022

           

No pot ésser absolt d’un pecat qui no mostra penediment, ni esmena la falta comesa (per exemple, mentre no torna el que ha robat), promet no reincidir-hi i compleix una penitència. Així m’ho explicaven quan m’ho creia tot i ara, mitjançant un llibre de sant Carles Borromeu, sobre l’administració del sagrament de la penitència, he intentat corroborar-ho. El llibre prové, segurament, de l’escassa biblioteca d’uns oncles meus, capellans a diversos pobles de Terol, el més instruït dels quals arribà a canonge d’Albarrassí. A banda, m’he informat sobre el sant, que era d’una família molt poderosa, que fou protegit des de ben petit per l’oncle, Papa Pius IV, que el féu cardenal quan només tenia 22 anys i li donà molts càrrecs. La sorpresa me l’he enduta quan he llegit el que escrigué sobre els pecats contra el setè manament, que és el de no furtar.

 Tot açò ve a compte perquè l’església d’ací ha reconegut que s’apropià indegudament de mil propietats, inscrivint-les als registres sense més prova documental que un simple escrit del bisbe i gràcies a Franco i a Aznar que així ho atorgaren. N’han d’haver moltíssimes més de propietats fraudulentes, però de moment aquestes mil són les pioneres. El valor d’aquest fet, per damunt de l’econòmic, és que l’església ha reconegut que féu aquestes pirateries, que eren furts als ulls de Déu, supose, i de la justícia universal.

 Llegint sant Carles em sorprén que per a ell sols hi haja furts si es fan contra l’església, els seus béns, relíquies, joies, delmes, almoines i llocs sagrats com els cementiris; també si hom cala foc a un local de culte. Hi dedica més de 60 línies i bàsicament el lladre o malfactor és condemnat a quadruplicat el valor del que ha furtat o fet malbé i a fer penitències a pa i aigua. Per contra, si la víctima és un pobre, amb tornar-li el que se li ha pispat i passar-se trenta dies de penitència, el lladre queda absolt. Si hom furta res de menjar i per necessitat, ha de fer tres setmanes de penitència, malgrat que si torna el que s’ha menjat, no ha de fer res més. Dels furts que faça l’església, com el de les immatriculacions per la cara, ni dels furts dels reis i nobles als súbdits, de tota aquesta gent no diu res. Curiosament, si el lladre és clergue i furta “una quantitat notable”, ha de fer set anys de penitència, però no diu que haja de tornar res, ni tampoc si la quantitat pispada és menys notable. Totalment decebut, doncs, torne el llibre a la prestatgeria.

 Comprenc que en el cas de les immatriculacions s’haurà de recórrer a la legislació civil i em faig les següents preguntes: s’han anul·lat clarament i definitiva els decrets de Franco i d’Aznar a favor de les immatriculacions? Es pensa continuar investigant l’origen de cada bé de l’església? A l’església se li acceptarà la restitució i ja està o haurà de pagar per l’usdefruit i se li imposarà alguna penalització o penitència? L’Estat ha de continuar pagant les obres de restauració dels edificis, mentre deixa per a l’església els diners de les entrades? M’estranyaria molt que, posats a aclarir tot el galimaties de les finances i propietats eclesiàstiques, no s’arribés al fons de tot i s’aclarís el que ha estat passant perquè almenys, per in saecula saeculorum amen, no tornen a fer-ho; exactament com se li faria a qualsevol ciutadà, excepte als monarques, ja se sap. Finalmment, l’església pagarà l’IBI de les propietats destinades a activitats comercials, com els col·legis privats, visites turístiques catedrals i museus, lloguers de pisos i locals, etc?

 Robar ha estat una activitat humana i animal universal, que fa pensar que robar siga una inclinació connatural de tots els éssers vius. Dels homes estem parlant, i dels consagrats precisament, però hi ha les garses, les mones lladrones de l’Índia, aus que substitueixen els ous d’altres aus pels seus perquè li’ls coven, etc. Els homes no som cap excepció en aquest assumpte, encara que l’expressió de tenir la mà llarga sols la podem atribuir a nosaltres, de la mateixa manera que hem d’acceptar que com som més intel·ligents, som més perillosos. En certa manera, estudiar història és fer-ho dels robatoris d’uns sobre altres, dels poderosos sobre el poble pla, dels forts sobre els febles.

 Jo assenyalaria uns quants robatoris molt importants per la seua transcendència sobre nosaltres, perquè n’hem estat víctimes; també alguns amb els quals ens hem lucrat. El robatori de la corona que ens feren els castellans, quan morí el rei Martí I sense descendència (segle XV), imposant una dinastia castellana, els Trastàmara, sobre els drets del comte d’Urgell, amb el concurs de sant Vicent Ferrer (!), començant així la castellanització de les nostres terres. Ja en el segle XVIII, l’apropiació de les nostres llibertats i lleis, de la nostra independència, per part del primer Borbó Felip V a favor de Castella, imposant-nos la seua llengua i lleis (Decret de Nova Planta). De llavors ençà, els robatoris que hem patit no han parat i encara perduren.

 Com vull ser just he intentat fer memòria dels robatoris que hem fet nosaltres i crec que els castellans no poden tenir cap queixa, perquè no els hem furtat res. En el seu moment ens apropiàrem de moltes illes i països del Mediterrani (Sardenya, Sicília, Atenes, Nàpols...), formant un imperi (a partir del segle XIII), A canvi, però, mai imposàrem les nostres lleis ni la nostra llengua a ningú, i l’exemple més notori fou la fusió amb Aragó (segle XII), perquè nosaltres sempre hem estat federalistes. També el gran i innoble robatori que feren alguns compatriotes, a títol personal; participant en l’esclavatge dels mils de milers de negres d’Àfrica, que transportarem a Amèrica i subhastarem. Aquells lamentables personatges s’enriquiren astronòmicament i encara romanen, enaltits en monuments públics i en les herències de llurs famílies. Els nostres historiadors haurien d’estudiar aquesta gent, perquè són les nostres vergonyes, la taca més gran i dolorosa que embruta la nostra història.

                                                                                                                                         (el Repunt 73)

 

 

 

 

PREMONICIÓ CASTELLANO-LLEONESA

Article publicat a Levante-EMV el 2 de febrer de 2022

 El polític ambiciós de poder, de diners i d’assegurar-se el futur, viu en una angúnia permanent. Primer ha de formar un bon equip i guanyar el control del partit; a continuació, ha de guanyar les eleccionsm mentre resisteix els intents interiors per apartar-lo (p.e. Ayuso contra Casado) i els exteriors dels partits competidors; si guanya, ha de procedir al repartiment de càrrecs entre la colla i posar-se a la feina. Com és natural que pensen a què es dedicaran si fracassen o se’ls acabe el càrrec, és natural que els més espavilats posen interès a assegurar-se un bon xollo (portes giratòries) en alguna gran empresa, a la qual haurà prestat, previsorament, uns serveis especials... O participar  de tertulià en alguna cadena de televisió. En qualsevol cas cal que no els investiguen cap fet innoble o il·legal, per poder passar casa tranquil·lament i administrar la fortuna amassada. Els qui no tenen altre ofici que la política, ni cap lloc de treball reservat, ni oposició, ni titulacions, han de cercar algun treball.

 Davant una possible i futura tragèdia, i malgrat que es fan els valents, els polítics en realitat tremolen de por i els disbarats que diuen i les contradiccions en què cauen, els delaten. És el cas del pretendent Casado, escudat en una croada antiespanyola internacional, amb el seu lamentable recurs a les fake news. Aquests polítics recorren molt a les enquestes, que són com consultes als oracles, o a les gitanes llançadores del tarot, per saber el futur que els espera. Tot plegat, l’espectacle que donen és molt lamentable.

 Jo crec que seria més digne i democràtic que en les eleccions cap partit obtingués la majoria absoluta (s’hauria d’impedir per llei) perquè s’hagueren de fer pactes i així hauria més control i transparència. Amb el pacte sanchista-podemita-esquerrano-nacionalista d’ara, hi ha més participació, més punts de vista i transparència que, per exemple, amb els governs absoluts d’Aznar i Rajoy, que hi havia més obscurantisme i corrupció. Per això, tinc la premonició i desitge que en les immediates eleccions castellano-lleoneses empaten les dretes i les esquerres i que la solució la tinguen les noves candidatures reivindicatives (de l’Espanya buidada). Sols així haurà més transparència i menys corrupció, més polítiques a favor de les zones abandonades i menys a favor de les grans empreses de les vaques estabulades. La Trinca cantava les vaques pasturen i ensenyen el cul; això mateix també pense jo.

 

Un Papa jesuïta i uns bisbes catalans

El Repunt

24/01/2022

Amb tota la desconfiança que tinc amb el Vaticà  i també amb els bisbes, ni que siguen catalans, vull fer unes observacions d’actualitat, amb ànim constructiu. Els fets són que l’actual Papa, que és jesuïta i el primer que ha arribat al papat (que tots els superiors generals de l’ordre siguen coneguts com els papes negres, no té res a veure), i que els jesuïtes són l’ordre més important de totes les ordres catòliques. Ja sé que dir que algú és un jesuïta, també vol dir, diccionaris en mà, que és hipòcrita i astut i que el jesuïtisme és la manera de pensar i d’obrar ambigua d’aquests clergues. Jo tinc les meues reserves a aquestes definicions, encara que m’estranya que no s’hagen esmenat aquestes definicions pejoratives dels diccionaris. No participe, doncs, de les males interpretacions, ni crec que al Papa actual se li puguen atribuir aquestes definicions. Ja sabem que en els diccionaris s’han de revisar termes mal definits com gitano, homosexual, etc. I tot açò ve a compte perquè s’ha avançat la informació que el Vaticà està disposat a revisar el Concordat, que signaren amb Franco i que ja fa massa pudor, de manera que tant el papa com el govern espanyol volen un nou Concordat.

Entre les coses que s’han de discutir i replantejar sembla que el Vaticà no rebutja pagar l’IBI de les seues propietats, accepta revisar les apropiacions indegudes de béns immobles concedides per Franco i Aznar i mantingudes vives fins al dia d’avui, també revisar el tema de l’ensenyament de la religió catòlica a les escoles perquè ja hi ha la llei de llibertat religiosa, i altres qüestions. Es preveuen diferències morals, en els temes de l’avortament i de l’eutanàsia, que no crec que dificulten el nou pacte, perquè és lògic que l’església tinga reserves en algunes coses que ha aprovat la societat i el govern, així com les tenim molts ciutadans amb coses aprovades per l’església. Això passa així i a tot el món.

El procés negociador que s’enceta, el Vaticà el tractarà amb la discreció tradicional o siga, amb la santa astúcia que practica sempre. Per la seua part, els partits espanyols, hauran de decidir si en els desacords estaran a favor de les lleis de l’Estat o de les del Vaticà, gran i curiós dilema. Tant sobre l’avortament i l’eutanàsia, com sobre el divorci i altres, la legislació en vigor té, a més dels vots parlamentaris suficients (majoria) el suport de la societat, implícit en els resultats de les eleccions. Així, doncs, serà a favor o en contra de la voluntat popular que el PP i VOX i si encara perdura C’s, hauran de jugar-se-la, o dit amb terminologia taurina, ja que hi són tan afeccionats, hauran de torejar uns bous més difícils encara, per a ells, que el canvi climàtic, l’asil als immigrants, la defensa de les dones i la lluita contra el masclisme, i fins i tot de les vacunes… Amb tot açò, crec que ens esperen uns mesos molt entretinguts, amb debats que requeriran que els nostres polítics siguen clars i educatius, perquè el poble els entenguem i si els nous acords s’han de votar, perquè puguem fer-ho amb la suficient informació.

Sincerament, crec que amb aquest Papa, tan jesuïta i argentí, podrà posar-se fi (podrà començar a posar-se fi) a tot l’obscurantisme i tota la prepotència de l’església de la santa cruzada i la inquisició, i podrà començar a treballar i a col·laborar amb el bé comú una església més cristiana, més humil i més transparent. Mira per on que es podran esmenar els errors comesos en el passat, quan, per exemple, en lloc de donar la cara en el tema dels abusos dels clergues sobre les criatures, els bisbes optaven pel silenci i per mirar cap en altre costat, inclús protegint els reverends delinqüents, convertint-se l’església en pedra d’escàndol, en lloc d’ésser la santa mare, que diu el Credo. És més que terrible que el mateix expapa Ratzinger haja estat un d’aquests encobridors. Ja s’ho faran!

M’interessa i ens ha d’interessar, una altra iniciativa papal, que s’ha anunciat a la premsa: la reunió que tindrà Francesc amb els bisbes catalans i valencians; la nota no inclou els balears, però lògicament també hi seran. A banda de les seues coses, la reunió supose que tractarà també de les qüestions culturals i lingüístiques que ens afecten a tots. Seria més que oportú, necessari, just i intel·lectualment correcte, que el Vaticà prenguera partit amb nosaltres, com han fet en altres llocs del món on hi ha una mateixa llengua i diverses parles, adoptant el criteri de mantenir uns textos litúrgics iguals per a totes les diòcesis i països de la mateixa llengua. La llengua catalana ha de tenir el mateix tractament que té el castellà, el francès, l’anglès, etc. amb els mateixos textos litúrgics estàndards per a totes les seues variants o dialectes. Els andalusos, castellans, murcians… i mexicans, argentins, xilens… no tenen missals diferents. Per què els hauríem de tenir els valencians, catalans i illencs? Per raons únicament polítiques, a Espanya, els mateixos partits que defensen la unitat de la llengua castellana, canvien de criteri quan es refereixen a la nostra llengua, i això és inacceptable.

Tinc davant meu el “Llibre del Poble de Déu”, amb els textos litúrgics aprovats pels bisbes i confirmats per la Congregació per al Culte diví.  El llibre fou preparat per Pere Riutort Mestre i editat en 1975. També tinc davant meu la Bíblia, editada per SAÓ en 1996. I sé que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha adaptat tot de textos litúrgics. Amb tot aquest material, a què espera l’església per normalitzar l’ús del valencià? Qui ha de promoure l’ús del valencià entre els clergues, poc o indegudament formats als seminaris? Si les directrius papals i dels Concilis són de fer ús de les llengües dels pobles, per què els bisbes valencians no les segueixen? Seria interessant escoltar alguns bisbes i cardenals, justificant davant Francisco la seua inactivitat i displicència al respecte…

.