dilluns, 20 de setembre de 2021

Tira més un pèl d’això que una maroma de barco

Article publicat a SAÓ, el 20 de setembre de 2021

El repunt 64

Petit homenatge a tots els amics secularitzats.

Amb tot el respecte a l’anell episcopal que encara ostenta, jo també vull reflexionar sobre la sorprenent història de Xavier Novell i la seua parella, que ha commogut el món catòlic i impressionat un poc a tots els qui no som d’aquesta congregació. Un bisbe català (de Solsona), que encara jove (cinquanta-dos anys), s’enamora d’una divorciada amb fills i ho deixa tot per aquest motiu, és un cas digne de menció, de novel·la rosa, tema d’una pel·lícula romàntica… Si s’hagués tractat d’un sacerdot qualsevol, la notícia no hauria tingut tanta ressonància, perquè, quants se n’han secularitzat pel mateix motiu que Novell o ho faran a partir d’ara i no alcen tanta polseguera? Tractant-se d’un bisbe (un poisson gros) la cosa canvia, és evident. Tant en aquells casos com en aquest, a ningú de nosaltres ens correspon ni jutjar, ni opinar, perquè les decisions de cadascú són íntimes i la moral diu que de internis neque eclesia, però sí que podem opinar.

Podem assenyalar tres contradiccions que es donen en aquest cas i subratllar també la suposada presència del dimoni en aquest afer. La primera contradicció és la del bisbe Novell blasmant des de la trona i la càtedra contra l’avortament, l’ús dels preservatius, el matrimoni homosexual, els homosexuals mateixos i el canvi de sexe i promovent teràpies de reconversió sexual; o siga, molt reaccionari. Com l’encara bisbe emèrit s’ha aparellat amb una divorciada, haurà d’aclarir si ara creu el mateix que quan predicava, o si ha canviat de criteri, haurà de dir-los-ho als feligresos als qui haurà turmentat fins ara. La segona contradicció és que Novell penja la sotana, però no trenca amb Roma, perquè li han imposat el silenci i fins ara això fa. Aleshores, com quedem, dins o fora? I la tercera contradicció fou quan es posicionà a favor del referèndum per la independència de Catalunya, però sols amb l’objectiu de fer que la nova constitució de la república recollira la doctrina reaccionària de l’Església catòlica en matèria sexual i social, que sempre ha defensat. Per tot plegat, doncs, de progre no n’és gaire.

Respecte de la presència del dimoni, ara d’una diablessa, en l’afer del bisbe emèrit de Solsona, aquesta és l’aportació tradicional de la beateria més rància i del masclisme més militant, i és per això que m’he interessat més a pensar. A banda del tuf medieval que fa la suposada presència de Satanàs, és digne de subratllar que han estat les ànimes més beates de la diòcesi, secundades per la beateria universal i del Vaticà, les qui hi han vist la mà satànica, mitjançant Sílvia Caballol, que és l’amor confés de Novell. Segons aquesta denúncia demoníaco-teològica, el bisbe ha estat infestat, i així, aquest és un pobre home i víctima, o siga l’Adam que ha perdut el paradís de la seu de Solsona; el dimoni el temptà mitjançant Eva (o siga la senyora Caballol) i l’infestà. Com? Perquè com diu la saviesa popular, tira més un pèl de figa que una maroma de barco i el dimoni, que se la sap tota, usa l’esquer més convenient en cada cas. Així les coses, aquesta mateixa gent ja sap que la solució és sotmetre el bisbe a l’exorcisme i fer fora el dimoni (i la dona, se sobreentén). Al llarg de la història ha estat “normal” acusar les dones de bruixeria, per disculpar els pecats dels homes, o siga el masclisme més pur i dur i amb benediccions i indulgències plenàries. Propose un sil·logisme per als il·lustres filòsofs no metafísics, especialment per als materialistes, o siga els ateus: si no existeix cap déu ni deessa, no pot existir tampoc cap diable ni diablessa.

Crec raonable que, en defensa de la llibertat del bisbe i els seus drets a les seues interioritats, de la respectabilitat de la senyora Caballol i dels fills que estaran vivint una situació molt injusta i de la gent bona i intel·ligent del bisbat de Solsona, jo crec que el Vaticà ha de deixar expressar-se a Novell, a veure el que diu i com se’n surt. Si explica que tot és producte de l’enamorament, ningú ha de tenir res a dir; a València, que som molt comprensius, diríem que el senyor bisbe està enfigat i que ja se li passarà, perquè la processó és llarga i el ciri curt. Als qui s’han marejat amb el tema del dimoni i del pecat, especialment si són del gremi de la sotana, cal recordar-los que haurien de creure que el sexe és una creació divina, perquè és Déu qui ho ha fet tot, segons ells, per a la reproducció de l’espècie i com a remei de la concupiscència. Que deixen tranquil Novell i tots els qui pengen les sotanes! La institució església, si tenen res a dir que els ho diguen a ells, però sense imposar-los silencis. En aquest cas, la sort de Novell supose que és que el papa Francisco no és de la Inquisició.

Jo, personalment, com tinc vora trenta anys més que el bisbe i ja no sóc víctima de les seduccions i encanteris sexuals (gràcies a Déu), aconsellaria que deixen tranquil l’home, que ja s’ho farà com podrà, com crec que han fet amb l’ex-bisbe de Mallorca, que l’han traslladat a València on fa de bisbe auxiliar, viu amb discreció la seua vida i apa. Aquests homes, si volen aparellar-se, que ho facen, perquè com aconsellava un famós filòsof grec als alumnes “tant fa que us caseu com si no, perquè igualment us en penedireu”, Que els deixen viure en pau, que comencen a guanyar-se el pa amb el seu propi suor i que no ens costen cap gallet més, és menester. Per altra banda, a l’església hi ha hagut sempre la hipocresia sexual suficient, que els més intel·ligents han sabut aprofitar, com les famoses criades dels clergues que solien ésser també les amants, i els fills i filles, els nebots i les nebodes. Supose que al Vaticà tindran un fitxer al respecte, un gran fitxer, que haurien de desclassificar.

Evidentment, cap església no tindria tants mals de cap si no obligaren al celibat, que és un invent humà, exactament de 1139 (cànons del 2 concili de Letran); no és cap manament diví. El matrimoni sí que és una decisió dels déus, si ens atenim a la mitologia universal i a la mateixa Bíblia, El celibat és una “solució” eclesiàstica de repressió dels instints i perversió de l’esperit. Semblava que l’actual Papa anava a posar remei a aquest tema, com al del tractament de l’homosexualitat, el reconeixement del paper de la dona en l’església, etc. No ha fet gran cosa, per ara, i pot ser que siga perquè la poderosa cúria vaticana li ho té vetat, això diuen alguns. Jo també supose que és per això, perquè l’organització ha esdevingut un gran monstre, un enorme drac, al qual temen fins i tot els governs (Stalin no comprenia que el Vaticà tingués tant de poder, quan en realitat no tenia ni exèrcit. Hitler no es va atrevir a esclafar Roma… L’únic que es passà per l’engonal el Papa fou el Franco, tu, quin paio, que va desoir tantes vegades les peticions papals perquè no afusellara tanta gent honesta i digna, com Pesset). Doncs, jo crec que la cúria vaticana és el perill i que Francisco nada i guarda la roba com pot i que els creients han de resar perquè vinga un sant Jordi, espasa en mà, a matar el monstre i deslliurar la donzella.


Ja se sap que al Vaticà es practica la paciència més profunda del món i que el temps allí passa més lent encara que en un monestir budista. Creuen, perquè els convé, en les paraules de Jesús: 2el cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran2 (Lluc 21:33) i dormen tranquils i creuen que segurs, però també han de creure’s tota la resta del llibre sagrat i revisar i distingir les paraules divines de les decisions humanes per no confondre-les. I han d’esmenar els errors que arrosseguen al llarg de la història. Que s’espavilen, perquè no sempre arribaran a temps de congraciar-se amb tots els galileus incompresos, menystinguts o perseguits. Però, ja s’ho faran, perquè d’ells és el negoci.

 

 

dissabte, 18 de setembre de 2021

 

UNA AFGANESA A LA TELE ÀPUNT I EN CATALÀ

Article publicat a LEVANTE-EMV el 18 de setembre de 2021

 Tímidament, el canal d’ací baix, ÀPUNT va aproximant-se al d’allà dalt, TV3, i per això hem vist una jove afganesa, que viu a Barcelona, parlant en perfecte català sobre la tràgica situació del seu país. A la televisió catalana solen treure, prou sovint, indígenes de tot el món que, radicats a Catalunya, han après català i poden explicar les coses de la seua nova vida i com mantenen llurs cultures, gastronomia, festes, tradicions..., sense deixar d’integrar-se a la nova realitat. Lamentablement, fer una cosa així, al País Valencià ens resulta una mica més difícil i no perquè no tinguem entre nosaltres immigrats que s’han integrat i parlen valencià, sinó perquè la societat valenciana no estem tan conscienciats a acceptar-ho, ni tampoc a fer fàcil la integració als nou-vinguts, als quals els parlem en castellà, o en indi, o en signes! Ho hem fet abans amb els immigrants peninsulars: parlant en castellà als andalusos, als murcians, als extremenys... I fem el mateix amb els xinesos, marroquins, sudamericans... Aquest és l’error que cometem, que no els ajudem a integrar-se i a fer-se ‘valencians’.

 

A Catalunya no han exclòs ningú que haja volgut integrar-se, sinó que els han ajudat a fer-ho: a l’escola, als casals de cultura dels barris, a la Universitat, al treball, la mateixa societat... i els va tant bé que la immigració ha acabat integrant-se i parlant català, com la jove afganesa de la tele. Aquella idea que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya (i més si parla català), fou brillantment exposada per Francesc Candel, valencià de Casas Altas que parlava xurro quan emigrà a Barcelona, convertint-se en un altre català més; fou l’autor del llibre Els altres catalans, i com era tio meu, en puc parlar a bastament.

 

Doncs aquest és el camí: el de la inclusió dels immigrants, començant per respectar-los i ajudant-los perquè aprenguen a parlar valencià i no excloent-los. Els resultats poden ser magnífics. Uns veïns meus, xinesos, que ho han fet, llurs fills han obtingut les millors notes a l’institut i a la Universitat. És evident que també hi ha un altre front obert o que s’ha d’obrir, aquest intern, per fer que els valencians que hablan castellano facen la seua reconversió a parlar en valencià i a sentir-se’n orgullosos. Haurien de començar a donar exemple l’administració, l’església, les editorials, els mitjans de comunicació... No ho fan i són molt negatius,

dilluns, 6 de setembre de 2021

 

LA GUERRA IBÈRICA (i II)

Article publicat a SAÓ el 6 de setembre de 2021 /Repunt 62)

Continuant el que exposàvem al Repunt anterior (61), on refusàverm convertir Madrid en el centre de tot l’Estat, que és un propòsit que no ve d’ara, sinó de lluny (dels Àustries), però que és amb Aznar, la seua agència d’intoxicació FAES i la presidenta Ayuso, que s’han dedicat definitivament a la feina, en detriment del País Basc i de Catalunya, especialment, aquesta vella i renovada idea ha començat a explosionar. Als unionistes-constitucionalistes sembla que els agrada aquest revival madridista, especialment als del PP i Vox, i a la xiu-xiu a certs barons socialistes, a excepció de Ximo Puig i Francina Barberà, que ja han estat cridats a l’ordre des de la Moncloa.

És curiós, però, que siga Madrid qui també posterga, obcecats per la dèria antibasca i anticatalana, una gran part del territori més espanyol, o de pata negra, concretament les seues terres buides que sí que existeixen, com Extremadura, on reclamen coses tan bàsiques com un servei de ferrocarril digne i eficaç, o nombroses comarques de Castella-Lleó, de la Manxa o de l’Aragó (Teruel Existe)… I és així que no pensen que ben a prop de casa tenen tantíssimes comarques abandonades i tant a fer.

I és aquest madridisme exacerbat, artificiós i fatxa que explica l’èxit de les tres darreres presidentes madrilenyes, Aguirre, Cifuentes i l’Ayuso. Especialment l’estultícia d’aquesta darrera, com en el seu moment de l’alcaldessa Botella, criden l’atenció per dues coses, típicament aznarianes: per l’enorme ignorància que tenen de tantes coses, com de la història, per la petulància que demostren amb els seus missatges de fira de poble i pel seu descaro i “desfachatez” o desvergonyiment.

El paper de la Corona en la Guerra Ibèrica

Els qui faltaven, la Corona, han entrat de ple. En aquesta corte de los milagros que és l’Estat espanyol ho tenim tot, perquè ja s’encarregà Franco de deixar-ho així, todo atado y bién atado. Ell va decidir reinstaurar la monarquia sense consultar el poble, que l’any 1936 ja l’havia enderrocat en unes eleccions democràtiques. A ell l’inspirava Déu, i ell mateix era caudillo por la gracia de Dios. Amb la intervenció divina de la seua part no calia fer cap referèndum ni consulta popular, pensà Franco, que por cojones trajo a los Borbones, com em deia mon tio Ovidi. És evident, doncs, que aquesta decisió fou il·legítima i per tant, les institucions que la varen aprovar, començant per les Corts, quedaren irremeiablement marcades per la il·legitimat i per la més absoluta manca de democràcia. Poca gent protestà i una bona part de dòcils espanyolitos, que cridaven Franco, Franco, acceptaren el frau; tots no, perquè a la perifèria peninsular hi va haver molta abstenció i posicionaments en contra.

A la monarquia reinstal·lada pel dictador se l’ha intentat protegir amb prerrogatives totalment desfasades i tan antidemocràtiques com la de la impunitat més absoluta del monarca; també atribuint-li un seguit de miracles i d’inventar dubtoses intervencions reials en el cop d’estat de Tejero, etc. La realitat és que, des que Isabel II hagué de marxar a l’exili de París, ja fa 150 anys, els Borbons ens han donat uns espectacles tan rebutjables com els d’aquella reina mateixa, com els que feren abdicar a Alfonso XIII, exiliat a Roma en 1936, i últimament els protagonitzats per Juan Carlos I, evadit a Dubai, per temes de corrupció i sense presentar-se davant la justícia (tampoc la Fiscalia li ho ha demanat). Aquesta gent també són responsables de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica (guerra de Cuba), d’Àsia (guerra de Filipines) i d’Àfrica (Guinea, Sàhara i Marroc, aquestes perdudes per Franco). S’han patit tres guerres carlistes per qüestions familiars dels borbons i, finalment la guerra civil que provocà Franco; etc. Quin desastre.

Només faltava veure actuar l’actual monarca en el tema del procés de Catalunya, de manera totalment anticonstitucional i a favor dels unionistes. Això i els insuportables i repugnants escàndols de corrupció de son pare pot ser que li costarà la corona, segons opinen molts comentaristes de la premsa mundial, i uns pocs de la perifèria de l’Estat. Amb això començaria la III República.

Però, quan “ells” són els anticonstitucionals, ací no passa res?

M’escriu l’amic Vicent San Ramon que “Madrid és, a efectes pràctics, una ciutat estat”. Jo havia criticat la maniobra aznaro-ayusista de posar Madrid a dalt de tot, al coromull de l’Estat, papant-se l’economia, la banca, el transport ferroviari, etc. de tots i San Ramon em dóna la clau del despropòsit: que Madrid és, de fet, una ciutat-estat. Però, és evident que constitucionalment això no és possible, que la Constitució contempla Madrid com la capital d’una autonomia uniprovincial, sense cap prerrogativa especial ni excepcional, llevat que casualment o no en aquesta ciutat tenen la seua seu tot el govern central i les màximes institucions, però no és una ciutat estat, no ho diu així la constitució i doncs, el que fan i volen consagrar és inconstitucional. Malgrat la inconstitucionalitat de la maniobra, ningú no reclama l’aplicació de l’article 151, ni l’anul·lació del parlament i del govern madrilenys, ni pensa enviar la guàrdia civil ‘a por ellos’, ni pressionar les empreses i la banca a marxar de Madrid, etc.

La hipocresia de no veure’s els propis pecats i criticar els dels altres és molt típica de la gent de dretes, que diem fatxes, que també tenen el convenciment que “ells” són els bons i que sempre tenen raó i que, en conseqüència, són els únics capacitats i legitimats per a governar. Per això els fa tanta nosa veure que governen altres i no poden pair-ho i d’ací ve aquell mantra d’Aznar: ‘váyase señor. Gonzalez’, que ara Casado ha fet seu: ‘váyase señor Sanchez’. En el cas concret d’Aznar aquest encara anava i va més enllà, perquè ell se sent predestinat a ser el milhomes que no és i en això no és l’únic, perquè ja s’hi sentia Franco i tota aquella gent que tragué les armes contra el poble i provocà la guerra civil; Casado no s’atreveix a pensar tan alt i, més realista i resignat, sols pensa a arribar a la Moncloa amb la col·laboració de l’extrema dreta.

Com els intents dels catalans i abans també dels bascos, per fer uns referèndums i que els respectius pobles decidiren la seua independència o no, i com davant la posició tancada dels unionistes i constitucionalistes, ho intentaren també amb una declaració unilateral d’independència, i perquè “tampoc això no figura en la Constitució”, passà el que passà i els unionistes i constitucionalistes s’imposaren per la força. Però en el cas de Madrid és una altra cosa i aplicar una modificació unilateral del mateix text, per convertir Madrid de fet en una ciutat-estat, això sí que ho troben possible. Aquesta gent diuen i fan el que volen, que per això són els bons patriotes, i no els cau la cara de vergonya, que no tenen.

“Ells” acostumen a robar, per exemple, i a confessar-se per a poder seguir robant i tornar-se a confessar (padre, pequé, cops al pit, ego te absolvo). És la mateixa gent que manté un codi penal que condemna un pobre home per robar quatre gallines per alimentar la família, a un pobre operari per fer treballs i no cobrar l’IVA… Ells són capaços de cobrar sobresous i de fer obres clandestines pagant-les en negre… Ells, que són especialistes a evadir impostos i a traslladar fortunes a paradisos fiscals, mantenen un codi penal que no s’apliquen entre ells (‘la ley es igual paga todos’, que deia Juan Carlos I, i mira-te’l, amb quina barra i impunitat ha fet tantes malifetes, punibles per a qualsevol altre ciutadà). Vicent, no podem seguir mamant-nos el dit i hem de dir, prou!

Finalment i per posar fi, momentàniament a aquest noticiari de la Guerra Ibèrica, direm alguna cosa de la República Federal Ibèrica.

Les entitats polítiques que diem nacions es construeixen i desenvolupen segons els principis que les conforma i per això hi ha tantes discrepàncies en el seu avenir. Les n’hi ha que naixen amb una voluntat expansiva que les fa cobejar altres terres que les seues i algunes intenten formar imperis, dominant les nacions immediates i altres més llunyanes  (p. ex. Roma, Anglaterra, Espanya…). Al llarg de la història unes nacions sucumbiren definitivament o gairebé, davant de la nació dominant, com Occitània i Bretanya, anul·lades per França, o els maies i els inques, per Espanya. En altres casos es resistiren, fins que els arribà l’hora d’independitzar-se (p. ex. les colònies franceses, angleses i espanyoles que ho aconseguiren en els segles XIX i XX), Finalment, com a nacions que s’esforcen a aconseguir-ho hi ha, entre altres, el Quebec, Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les, Còrsega, Euskal Herria, els Països catalans, Còrsega …

En aquesta dinàmica de la història hi som cada nació de la península, cadascuna amb els seus particulars problemes amb relació a la submissió o no, però amb el denominador comú de necessitar una revisió a fons de la relació entre la nació dominant i les dominades. En el segle XIX es va formular a Lisboa una proposta per solucionar el conflicte de relacions, en l’àmbit de tota la península Ibèrica, amb la idea de conformar una República Federal, amb Espanya, Portugal i Andorra, que podria haver estat la solució als problemes que s’arrosseguen de tants segles ençà. No fou possible perquè la idea no agradà als cercles madrilenys, encara que sí que comptà amb adeptes a Catalunya. Sols citaré uns quants intel·lectuals que defensaren aquesta idea: els portuguesos Pessoa i Saramago; Unamuno; Maragall i Jacint Verdaguer. No tinc clar si Blasco Ibáñez hi tingué alguna aproximació. Sí que fou significatiu l’organització de la FAI com la Federació Anarquista Ibèrica.

Cal suposar que, a excepció dels nostàlgics supremacistes especialment de l’Espanya-Una-Grande, una solució com la de la República Federal Ibèrica podria posar fi als problemes que ens enfronten: Portugal reclama Olivença ara en mans espanyoles, Espanya reclama Gibraltar, ara en mans angleses; a Galícia hi ha el moviment reintegracionista amb Portugal; a Euskal Herria la reivindicació del país basc francès, i al Rosselló i el Capcir el seu retorn a Catalunya (en ambdós casos foren terres “regalades” pels reis espanyols als francesos…). Andorra també podria veure més segura la seua existència. Aquesta Federació de Repúbliques Ibèriques, sòlida i competent, podria ser també una bona solució per a l’estabilitat del sud d’Europa. Aquesta és una gran idea amb la qual interrompem aquest noticiari de la Guerra Ibèrica.

 

dissabte, 4 de setembre de 2021

 

EL LLENGUATGE DE LES MÀQUINES

Article publicat a Levante EMV el dia 4 de setembre de 2021

  Tots els éssers vius disposem d’uns sistemes de llenguatge propis que ens permeten intercomunicar-nos i així hi ha el llenguatge dels animals i dels homes, de les flors i els arbres... Fins i tot hi ha el llenguatge de l’aigua, dels núvols, dels vents... També les creacions dels homes (màquines) poden tenir el seu llenguatge, dels robots, dels vehicles (automòbils i motos) que els més entusiastes entenen.

 Jo he entropessat amb el llenguatge d’una màquina de fer ressonàncies magnètiques amb la qual els metges saben les condicions en què es troba el nostre cos per dintre i hi poden actuar, per exemple després d’un accident poden saber què han de fer amb els ossos, les venes, els músculs, els nervis, el cervell... Col·loquen l’individu a tractar, ajagut dintre d’un túnel, que sembla una cova, i el deixen totalment quiet, aleshores engeguen la màquina i durant més de mitja hora s’organitza un pandemònium de sons estranys, alguns que semblen crits, altres grunys d’animals, tocs secs i foscos, tot molt amenaçador... De tot això va prenent nota la màquina i hi surt un retrat de la realitat.

 De mi, després de la ressonància a què em sotmeteren per l’accident que vaig patir a Mallorca, saberen quines coses m’havia trencat, m’operaren i cosiren amb unes plaques de titani i apa. Una màquina, doncs, meravellosa, gràcies a la qual un l’equip metge féu molt bé la seua feina. Quan hi vaig sortir del túnel, em vaig prometre contar-ho, amb ganes de fer una proposta de millora, si és possible. El que vaig oir al túnel era més o manco: toc-toc-tocotoc-toc-toc, grap-grap-grap;, pit-pit-pit-pit... i després d’un breu descans, torna-va: ta-ta-ta-ta-ta, toc-toc.toc, gruny-gruny-gruny, grist-grist-truc-truc, pi-pi-pi, silenci i torna-va: catrac-catrac, flist-flast, boc, boc, boc... i així més de mitja hora llarga. Jo estava petrificat, perquè m’havien dit que premera un polsador si sentia alguna cosa estranya.. Tot era tan estrany que, sols per la fe en els avanços de la medicina, no vaig tocar el polsador.

 Ja asserenat pense que podrien substituir aquells sons desconeguts i amenaçadors per altres més familiars i tranquil·litzadors. música de Mozart, per exemple; o per als afeccionats al futbol, un seguit de gols, gol-gol-gol-goool...,; per als folklòrics, un traca-trac-traca-trac, olé... Supose que als tècnics no els resultarà tan difícil substituir uns sons per altres i que el resultat serà igualment vàlid per a la feina dels metges i en benefici dels ressonantats.


 LA GUERRA IBÈRICA,

Article publicat a SAÓ el 21 d'agost de 2021 (Repunt 61) 

Anomenar Guerra Ibèrica les tensions i problemes entre les distintes nacions instal·lades en la península Ibèrica, no és exagerar massa, a la vista del que passa ara mateix i tenint en compte la història del que ha estat passant des dels dits Reis Catòlics i abans. En l’escenari bèl·lic d’ara, una panoràmica ens mostra les nacions perifèriques de sempre, unes més independentistes que altres, enfrontades a les forces unionistes dels partits polítics partidaris que Espanya és una i gran i prou. Al dia d’avui, els unionistes no aconsegueixen el seu objectiu, que és doblegar els partits i els pobles perifèrics, malgrat tots els intents desestabilitzadors que fan, perquè  els pobles i les institucions atacades continuen resistint i contraatacant, com poden, gràcies al comportament de les organitzacions populars i als governs autonomics (llevat del gallec que és pro-unionista); resisteixen especialment els governs basc i el català, i no tan fermament o més tímidament, el balear, el navarrès, i el valencià. La població, conscient del perill que els amenaça, també respon magníficament les agressions, com els milers de comentaris de tot tipus que dediquen, mitjançant les xarxes socials, als atacs que reben. Per exemple, les dirigides contra el cap dels populars i aspirant al tron central, Pablo Casado, per la seua pueril, tendenciosa i burda tergiversació d’un tema que els xiquets i xiquetes estudien en primer de l’ESO: “les llengües i llurs variants”.

 Aquest Casado, que és un perfecte ignorant malgrat els títols fraudulents de què presumeix, ha assegurat a Mallorca que les seues variants de la llengua catalana no ho són, perquè el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc, són llengües distintes entre elles i no tenen res a veure amb el català. Un jove valencià d’ascendència xinesa em deia que per aquesta regla de Casado, el tinerfeny, el palmer, el fortventurí, el lanzarotí, el ferrenc, el gomerenc i el palmesà són set llengües distintes i que cap d’elles té res a veure amb el castellà ni amb el canari. No cal dir que les riotes davant la gosadia del trist líder dels populars, se senten fins i tot al seu poble, Palència, on malgrat que segons afirma aquest eminent filòleg de pacotilla han de parlar la llengua palentína, quan els palentins saben que parlen una variant del castellà, molt pareguda a l’alcarrià, a l’andalús, a l’argentí o al valencià xurro...

 Un altre dirigent de les tropes unionistes que assetgen la perifèria de la península, és el duce o fürher Abascal, que també aspira a fer-se amb el mateix tron central d’Ibèria, però que menja ranxo a banda. Com Casado i ell volen el mateix, ningú sap qui guanyarà la batalla de la dreta pel domini d’aquest espai. De moment estan llançant-se els trastos al cap. Els seguidors del duce/fürher tenen més formació i disciplina, no debades es forjaren, ells i llurs pares, en els campaments de la OJE (prietas las filas recias, marciales, nuestras escuadras van) i després en totes les batalles fosques que han assolat Ibèria durant el franquisme i la transició democràtica i sobre tot en els atacs clandestins contra les minories racials i sexuals. Tenen un aire més marcial i guarden millor les formacions, però sobretot s’han entrenat amb contundència (a por ellos) i són més joves. No és el cas dels de Casado que són més grans i van molt llastrats arrossegant innombrables causes judicials per corrupcions de tot tipus, que els estan minant les files.

 El tal Abascal té la il·lusió d’una Espanya imperial, que començà a forjar don Pelai a Covadonga, va seguir amb la reconquesta de les terres guanyades pels musulmans, s’unificà amb la sospitosa parella d’Isabel i Fernando i dominà mig món amb els Àustries. No diuen res de com es formà, ni que perderen aquell fantàstic imperi per la voluntat indígena de treure’s de sobre el domini espanyol... i defensen el manteniment del poc que els queda: uns illots front a Marroc, el més famós el del Perejil, i les ciutats africanes de Ceuta i Melilla on, precisament han declarat Abascal persona non grata.

 Hi havia una tercera formació unionista en la dreta, C’s, que creà i després arruïnà un tal Albert Rivera i que ara tracta de mantenir alenant la mare Arrimadas; són pocs i fan un poc de soroll i no serveixen per a altra cosa que per a unflar les files del PP o de Vox.. A la vista de la història d’aquesta formació, no se comprèn el coratge redemptorista dels qui encara hi romanen. Els tres partits plegats, PP, Vox i C’s) també es diuen constitucionalistes.

 El PSOE i els podemites

 Altra cosa més seriosa és el triple joc dels socialistes donant ales a la dreta unionista en la repressió dels independentistes, pactant amb comunistes i podemites, i intentant-ho amb els independentistes. Els del PSOE també viuen una doble moral, una contradicció permanent, entre els espanyolistes hasta las cachas, que no veuen amb mal ull els unionistes (si se trata de salvar España, diuen), entre els quals hi ha barons i patums, famosos en el segle passat; per altra banda hi ha els qui volen ser més pragmàtics, com Pedro Sánchez, intentant mantenir el poder a base de fer acords amb els nacionalistes i anar fent com que fan i no fer res, sinó passar el temps de comissió en comissió. Definitivament, són tan constitucionalistes com els unionistes, segons juren, però sobre tot quan els convé. No són gens de fiar, doncs, encara que saben aprofitar que molts gents els considerem el mal menor. Al respecte jo tinc la teoria de la patada o les dues patades als collons, que resumidament diu que és igual de dolent rebre’n una, com dues, perquè la segona ja no la sents; els socialistes sols peguen una patada, els populars te’n peguen dues.

 A l’esquerra dels socialistes amb els podemites i succedanis també intenten altres equilibris, sols que aquests darrers no tenen cap vel·leïtat amb la dreta i encara que titubejaven, ja accepten que tot s’ha de fer “dins de la Constitució.”. És obvi que aquests partits s’han d’aclarir: els socialistes trencant definitivament amb els unionistes i els podemites reconsiderant la seua posició, si volen arribar a acords amb els nacionalistes.

 La heroica (o no tant) resistència nacionalista perifèrica:

 A la vista de l’agressivitat mostrada contra les nacions perifèriques, per part dels partits unionistes o d’Espanya-Una-i-Grande amb els afegits socialistes i ara els podemites  (todos juntos en unión defendiendo la bandera de la santa tradición), els partits perifèrics podien haver-se acovardit, però en realitat s’han revigoritzat en contra del que preveien els atacants, i fins i tot s’han vist convertits en garants de la mateixa constitució i de l’actual govern socialista, mira quin cas. Així les coses, uns partits fan el paperot a canvi d’obtenir sucoses partides pressupostàries per a llurs autonomies (bascos i catalans), altres, ho fan a canvi de promeses i poca cosa més (valencians)...

 Hom podria pensar que aquests partits nacionalistes es defensarien en les Corts espanyoles formant un front comú, però no, cadascú va a la seua, cosa que és la que sempre han cobejat els governs centrals per a mantenir  dividida i poder dominar millor la perifèria, perquè la cosa que més els aterra és: la retrobada de Galícia amb Portugal; l’organizació d’Euscal Herria (país basc d’ací, Navarra i país basc francès); i els Països Catalans. La seua Constitució ho ‘impedeix’ de manera taxativa i actualment és Sanchez  el guardià de la sagrada consigna. Així és que haurem de repassar aquest món nacionalista perifèric, a veure que és el que fan. Començarem pels valencians perquè, amb només el diputat Joan Baldoví, ja fan el que poden i jo crec que bé, malgrat que entre les minories nacionalistes indígenes hi ha els disconformes de rigor, del bla, bla i fum de botja.

 Els catalans tenen més diputats, encara que tan desavinguts que semblen o són, enemics:  Esquerra Republicana té 13 diputats; Junts per Cat. 8; la CUP, 2; en total, en són 23, que amb Baldoví, només en farien 24,  si no vaig errat; no hi ha més cera que la que crema. Els bascos compten amb 6 diputats del PNV i 5 de Bildu, en total 11, també desavinguts.. Els gallecs del Bloque, també compten amb 1 sol diputat. En total, doncs, els representants dels partits nacionalistes perifèrics a les Corts Generals són 36. Malgrat tot, no superar les desavinences internes i fer pinya (com un front nacionalista) entre aquests i intentar sumar-hi algú més, com els 2 de Més País-Equo, atreure alguns dels 6 diputats dispersos, com el de Teruel Existe i algun canari... No intentar-ho em sembla senzillament patètic per als nacionalistes. No vull afegir més dramatisme, però és evident que la història no perdonarà ni els tebis, els egoistes, els emporuguits... ni els traïdors salvapàtries i passa el plat!

 Una altra manera que tenen els unionistes d’atacar la perifèria independentista és estrenyent-hi l’economia, ofegant-los. Ho intenten de totes les maneres possibles: no aplicant transferències, malgrat que ja estiguen aprovades; distribuint els diners de manera tan fortament irregular que, per exemple els valencians, som l’autonomia pitjor finançada de tot l’Estat; no invertint en infraestructures vitals (vitals fins i tot per al conjunt de l’estat), com per exemple en el corredor mediterrani, l’aeroport del Prat... I encara pitjor, afavorint Madrid de manera que el PP des d’allí pot fer una política de captació d’empreses, cobrant menys impostos que enlloc i convertint Madrid en una mena de paradís fiscal, cosa que fou especialment escandalosa en la campanya anticatalana de treure les empreses del Principat amb l’excusa del referèndum d’independència de l’1-O, etcètera. No han caigut en el compte que amb la política promadrilenya que estan fent, estan perjudicant la resta de l’Estat i per això ja es va dient que l’autonomia més separatista no són Catalunya, ni Euskadi, sinó Madrid. La guerra continua.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA BONA SORT M’ACOMPANYÀ, LA XAMBA?

Article publicat a SAÓ l'1 d'agost de 2021 (Repunt 60)

Com algun lector de SAÓ ja sap, un absurd accident que vaig patir a Mallorca, tot just quan havia anat a celebrar el meu setanta-novè aniversari amb la família, va estar a punt de transformar-se en el dia del meu soterrar. Isquí tan malparat d’una rotunda caiguda escales avall d’un soterrani, que els metges qualificaren que m’havia salvat i per ventura, d’una apoplexia i fins i tot de la mort. Com no passà res d’això, m’apedaçaren i em recosiren, restablint-me fins on pogueren, deixant en mans dels professionals de la rehabilitació, la resta. Amb ells estic intentant recuperar la mobilitat i l’equilibri, per poder caminar més o menys com abans, feina feixuga perquè jo mai he tingut un caminar esvelt i segur, sinó més aviat desajustat i mig espatarrat i em costa, doncs, fer coses que no havia fet mai, o que no recorde, però entre uns i altres m’estan canviant alguns mals vicis motors, fets forts al cap de tants anys. Vull agrair a tot l’equip mèdic, d’infermeria i auxiliars, les atencions que m’han prestat als hospitals de Palma i especialment vull subratllar el bon record que tinc d’alguns treballadors i treballadores, amb qui vaig tenir un tracte molt especial i aprofite per a recordar-los que em vaig solidaritzar, per sempre, amb les seues reivindicacions laborals. I tinc una nota especial d’agraïment a la meua dona i als fills, nora i néts. als quals estic fent-los malbé les vacances; precisament el fill major, professor d’educació física i també fisioterapeuta, que és qui més temps dedica a rehabilitar-me i a rectificar-me. Com també m’ixen a la cara, millor dit a les cames, antigues lesions mal curades, per la descurança en general que sempre he practicat amb el meu propi cos (un atavisme de la família materna d’Ademús, que sempre ha estat molt patidora), els ho pose més difícil. Però estem engrescats i més o manco ens reixirem.

 Malgrat que vaig estar prostrat durant 40 dies (tants com el Diluvi Universal, com de la Pasqua a la Pentecosta...), he de dir que jo ensumava que, millor o pitjor, tiraria endavant, perquè dispose d’un termòmetre pràcticament infalible i vital: el que mesura la meua mala llet, que em retroalimenta, el qual no em deixà de funcionar durant tot aquest temps, marcant alt cada dia, gràcies als articles que podia llegir amb el mòbil o escoltant els noticiaris televisius (no els espanyols, que són mentiders de mena, vull que conste). Així podia indignar-me amb la creació dels xiringuitos del tal Toni Cantó i de l’altre tal Albert Rivera (del qual encara ningú no m’ha confirmat si és família dels perillosos Primos de Ribera o no). Del valencià renegat Cantó, m’han dit que la senyora IDA (Isabel Díaz Ayuso) li ha encomanat la defensa de l’espanyol a Madrid, no siga cosa que es faça malbé. La burrada ja sé que parla sola i no afegiré cap més comentari als molt sucosos que he llegit, però si que vull subratllar que no em crec en absolut que Cantó estiga organitzant una gran “fiesta por el español” portant a Madrid milers de dones de totes les autonomies, com feia la Sección Femenina Falangista quan Franco. Em diuen que sols seran invitades les autonomies de pata negra, o siga que cap perifèrica amb llengua pròpia, ni les ciutats africanes; per evitar problemes; estan en dubte les canàries perquè tenen el llenguatge del silbo gomero i les dones asturianes, pel bable.

 El problema amb què ensopega Cantó, que no en sap ni un borrall de castellà, com ha demostrat, és que li falten mots per a alguns dels rípios que composa i per a fer rimes. Ja té clar que “las de León traemos nuestro corazón”, que “las murcianas nuestras frutas huertanas”, “las castellanas torraremos las castañas”, etc. El problema, com quan Franco, el té amb el que hi portaran a la festa les de Logroño, ja m’entendreu. Jo no em crec que aquesta barbaritat vaja de debò i que potser serà una fake news; tampoc em crec que Cantó pense demanar ajuda poètica a la RAE, encara que d’aquest paio es pot esperar tot. De moment sembla que vol fer un repàs diplomàtica per les ambaixades sudamericanes, a veure que en pensen i serà curiós perquè, com he explicat altres vegades, a moltes d’aquelles repúbliques no tenen cap bon record de la “madre patria” i en molts dels seus himnes així ho canten. Però com no té altra cosa a fer, que el deixen anar, a veure què en trau.

 Encara he fet més mala llet amb les burrades que ha gosat dir Casado sobre la llengua catalana, precisament als illencs, malgrat que la desgràcia de Bauzà foren aquestes mateixes burrades, que acabaren amb ell com a amo popular balear. Dir-los que tenen tantes llengües com illes i que no és el mateix l’eivissenc que el formenterenc, i que les seues parles no tenen res a veure amb el català, ha estat una burrada d’Estat. Però és evident que haver  rebut “regalats a dit” els títols universitaris de què s’atreveixen a fer gala, fou i és una temeritat (que continuaran fent, estic segur) i aquesta gent sense escrúpols s’han significat molt més perillosos amb aquests avals, perquè les coses que diuen, hi ha qui se les creu i amb aquestes mentides van a les eleccions i enganyen el personal.

 Què sap Casado de llengua catalana, ni de filologia en general? Res, però les diu i ni la fiscalia li obre un procés, ni la guàrdia civil el porta a la presó. Com tampoc en sap res la senyora Ida (Diaz Ayuso) de Medicina ni de pandèmies i ha imposat decisions clarament temeràries i fins i tot criminals, per exemple en les residències de gent major, i ha discutit als científics llurs recomanacions sanitàries, negant-los la capacitat. Amb les notícies de les malifetes d’aquesta gent, anava apujant de graus el meu termòmetre de la mala llet cada dia i això m’encoratjava a prendre notes, que tinc en un bloc que ara mateix em costa de desxifrar, perquè, al llit estant, escrivia com podia i m’entestava a fer-ho i guardar-o, per a quan arribés el moment. Ara mateix intente desxifrar que vaig escriure: l’asnofrankenstein, la vampirina Ayuso, Aguirre criadora de gripaus verinosos... Per ventura sembla que ja puc anar fent alguna cosa, com aquest Repunt, encara que m’està costant molt i l’he hagut que rellegir i de retocar moltes més vegades que ho feia abans.

 Reinstal·lat a casa m’he retrobat amb el mateix magatzem de documents, revistes, llibres vells, etc. de sempre, amb la diferència que ara ja no tinc ni temps ni possibilitats de revisar-ho tot i salvar algun paper. M’ho he repensat i he pres uns decisió dràstica: vaig a fer que ho traguen tot i ho porten al reciclatge de paper i de mobles i andròmines. Com tot és fútil en aquesta vida feta de futileses, no crebarà res si desapareix res, ni encara que desapareguem nosaltres mateixos; o, potser, sense nosaltres mateixos tot aniria millor. Ho dic plenament convençut, pensant en mi que com epicurista és molt lògic, però també en la colla de fantasmes que he conegut en aquesta vida, alguns tan golafres i supermans de merda que feien creure que miraven el plat (el país, els països), però el que miraven eren les tallades; això pel que fa a casa nostra. Pel que fa als altres, mireu-vos bé com els ha anat la història, perquè per molt gloriosa que se l’hagen inventada, al final, la baralla se’ls ha trencada i ni les espases els han servit de res sinó per a fer-nos patir, ni els pals amb els quals ens han fotut tants cops, l’or els ha resultat llautó, a excepció del bo que és el que han robat, i finalment això dels reis ha estat un bluf. El món aniria millor sense els fantasmes de què parle.

 Al cap d’uns dies del retorn a casa, m’han informat que al retor del poble, que tocava les campanes sense ordre ni concert, l’han remogut i que em el seu nou destí no disposarà d’un esplèndid campanar com el de Silla, sinó més aviat del campaneret d’un col·legi de monges. Si jo fos creient diria que ha rebut un càstig de Déu. Al poble ara hi ha quietud i tothom entén que si tornen a sonar les campanes serà per una festa grossa i no per qualsevol banalitat. Encara que per a càstig el que sembla que va a rebre, finalment, el cardenal Canyissars, conegut al seminari de Montcada com el xurret, quan hi estudiava. Tan xurret era i és que mai ha volgut aprendre valencià ni aprovar les litúrgies en valencià, malgrat les peticions i demandes que rebia dels feligresos més progressistes, de l’intel·lectualitat i les institucions de la llengua, com l’Acadèmia; evidentment també des del món nacionalista, vagen a missa o no. He de dir que titllar de xurret ningú no és cap ofensa, i que de xurrets els hi ha de bons, que s’integren amb la llengua del país (com ma mare) i de dolents com sa eminència. Per tant, qui s’ofèn és perquè vol.

 Com Canyissars té tres anys menys que jo, li puc assegurar que, com a tots els quintos d’aquelles generacions de la postguerra, se’ns ha acabat la metxa per a moltes coses, a ell per a encendre cap més petard polític o antisocial i, per tant, el que pot fer és com Ratzinger: callar, resar i tornar-se’n a casa. Des d’ací vull felicitar els capellans del dissabte que han avançat un manifest que és una petició i una advertència: València necessita un altre tipus d’arquebisbe, diferent dels qui ens han enviat fins ara, tots forasters, integristes, i desconnectats del poble que han vingut a pasturar. Evidentment, suposen que el Vaticà hauria de tenir en compte les justes inquietuds dels valencians i hauria de decidir per a València el que està fent per a les altres diòcesis amb llengua pròpia. No sé si aquesta bona gent s’aclamen a l’Esperit Sant o no, cada dia quan fan missa i resen, perquè la cúria si que ho farà i estarà preparada, per a captivar i controlar el nou bisbe, com han fet fins ara, i la cúria és molt carca i de dretes, segons m’han explicat diversos capellans i amics; fins i tot m’assegurat que Tarancón havia deixat anar, irònicament, que l’Esperit ens tenia mania als valencians i sempre feia el contrari del que hom esperava. Com crec en el perill, recomane als bons que facen rogatives, ja.

 

 

 

 

 

 

 

BÍBLIA, POBRES, JUTGES I IMMIGRANTS

Article publicat a SAÓ el 27 de maig de 2021 (el Repunt 60)

 

 Una amiga em demana que li faça memòria d’una història bíblica en què m’hi vaig capficar, fa un cert temps, en aquestes pàgines demanant-me que torne a contar-ho. Em diu que li féu molta gràcia i que anava d’unes paraules de Crist sobre que els pobres no s’acabaran mai. Li aconselle recórrer a algú que sàpiga d’aquestes coses (i que se les crega), com el rector del seu poble, li dic, però ella diu que es fia més de mi. He hagut, doncs, de recercar altra vegada en la Bíblia que tinc a casa, l’editada per SAÓ en 1996, i en els evangelis de Mateu (27, 55-56) i de Marc (15, 40-41), llig que, en les vespres de la Cena i la mort de Crist, aquest estava amb els apòstols a Betània, a casa de Simó el Leprós, on hi vingué una dona amb una gerreta d’alabastre plena d’un perfum de nard autèntic i molt costós, que derramà damunt del seu cap (de Jesús) i que alguns apòstols comentaven indignats de què servia llançar així el perfum, que s’hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres. Aleshores, Jesús els digué: “deixeu-la; per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres en tindreu sempre amb vosaltres i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi a mi no sempre em tindreu...

 Jo crec que la dona del perfum era la mateixa Maria Magdalena, que a mi sempre m’ha fascinat i així mateix les fantasies que ha inspirat entre els pintors, imatgers, literats i músics. Aquesta fascinació és similar a la que sent per l’Ava Gardner i Rita Hayworth: fascinació total. Però, tornant a les paraules de Jesús, li dic que és interessant que diu que sempre en tindrem pobres, però a ell no sempre. Com passa en altres moments dels evangelis, les paraules de Jesús queden una mica estranyes i t’ho has de pensar, com quan digué: aviat em veureu i aviat ja no em veureu. Crec que el que vol la meua amiga és que repetisca que Jesús volia dir que la lluita de classes no acabarà mai. Com demostra la història, tenia raó. Les coses d’aquest món són així, amb Bíblia o sense.

 El món, per exemple, està tan injustament conformat que sempre paguen els pobres, que cada dia són més pobres i sempre cobren els rics, que cada dia són més rics. Podem comprovar-ho comparant per una banda les penalitats per les que han passat, estan passant i passaran molts petits empresaris, molts treballadors, moltes famílies, els joves i la gent en l’atur. Per altra banda, les alegries i plus vàlues que reben alguns pels enormes guanys que han obtingut i obtenen els bancs, les grans empreses, els grans staff de directors i gerents, i les grans famílies de fortunes incomptables. Entremig i camuflats tant com poden, hi ha els estafadors d’upa, els evasors de capitals, els comissionistes i els especuladors, entre els quals molts monarques i caps d’estat, polítics corruptes i pinxos corruptors, solemnes mitrats i mariscals emmedallats...

 No m’explique com és que a aquesta gentola, que diuen creure en Déu i que van a missa cantada, alguns sota pali com feia Franco, que quan hereten o els donen un càrrec, juren per Déu que seran bones persones, ningú no els parla clar i a la cara, amb la Bíblia a la mà, que no tenen perdó i que Déu els abomina. Jo he cercat el que deien els profetes, quan m’he entretingut rellegint algunes pàgines, i amb els profetes n’he tingut prou per avui, com n’haurien de tenir el PP i l’Ayuso, si foren justos, quan pensen en rebaixar impostos als rics. Com jo no crec, he intentat posar-me en la pell d’aquelles males persones que hem dit, per entendre el seu comportament i he vist clar que no són gent ni de fe ni justos, sinó més falsos que el cor de Judes, que deia un vell amic capellà (don Fernando Gómez, que en glòria estiga). També he volgut cercar la postura bíblica, que crec que la hi ha, sobre la pèrdua d’autoritat dels governants quan actuen amb dolenteria i el dret de la bona gent a desobeir-los. No he pogut trobar res, però sé que això és el que s’ha de fer amb ells: desobeir-los i a les seues lleis i, arribat el moment, apartar-los. Si algun lector sap on trobar alguna referència bíblica al respecte, li agrairé que em facilite la cita.

 Després de prendre aquestes notes bíbliques  he pensat relaxar-me un poc i he engegat la TV3, amb l’anàlisi del judici del procés que m’ha reconfirmat en el dret dels catalans al que demanaven en el referèndum i demanen, al que feren i fan i tornaran a fer. També m’he reconfirmat en el convenciment que la justícia europea donarà la raó als catalans i desautoritzarà els tribunals polítitzats espanyols. Aleshores sí que serà cosa de veure la cara que posaran els jutges i fiscals implicats i en què queda tanta arrogància. I m’he tornat a posar en la lectura de la Bíblia, per veure el que diu de la justícia i els jutges. A banda les bones paraules i els manaments explícits de Déu perquè s’impartisca justícia amb rigor, he entrat en el primer llibre del gran jutge Samuel i m’he trobat que quan es va fer vell nomenà jutges els dos fills Joel i Abià, “que anaven darrere dels diners i acceptaven regals, violentant així el curs de la justícia”. O siga que, tant que tenien Déu a sobre, mil anys abans de Crist els jutges ja es deixaven subornar, hi havia corrupció. Qui va pintar, però, la situació de la justícia israelita de manera rotunda, com era ell, fou el profeta Isaïes (550 aC): “En els tribunals, ningú no reclama amb justícia, ningú no pledeja amb lleialtat. Es fien d’acusacions falses, de proves sense fonament...”. No sabrem mai si es referia al procés en concret o en abstracte, perquè dels profetes, com dels oracles, mai se sap.

 I sobre els indults, no tinc res a dir, sinó que seran justos, com sabrem quan dictamine la justícia europea i deixarà amb el cul a l’aire als jutges del Suprem, instructors i fiscals. Jo també sóc un poc profeta i sé que és això el que passarà. Els qui diuen barbaritats són els de la foto de Colom, que estan en contra pel que ja sabem, i bla, bla, bla. Curiosament quan s’indultaren tots els franquistes, assassins inclosos, o quan s’indultaren els militars del cop del 23-F, etc. els paregué bé. Quins pardals aquests fatxes!

 Finalment i com estem en el tema marroco-saharaui i recordant que els israelites passaren pel tràngol de la seua immigració a Egipte, d’on hagueren d’emigrar després cap a la terra que Déu els tenia reservada, i que tot allò fou molt conflictiu, he cercat en l’Èxode i he trobat que Déu digué als israelites, de manera clara i rotunda “no explotes ni oprimisques l’immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte” (22, 20-23). Recerque en el Levític, on Déu hi torna “quan un immigrant vinga a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres” (19, 33-34). Precisament tots sabem que molts immigrants són explotats per a fer treballs agrícoles, sense cap contracte i a baix preu. Qui és qui, en aquests casos? Qui és el trigo límpio, que va dir el famós cardenal Canyissars? Hi ha més coses a la Bíblia que els homes que viuen del negoci eclesiàstic, no haurien d’oblidar i haurien de recordar als seus seguidors. Altre dia que tinga la inspiració i temps tractaré de mirar si hi ha res sobre les immatriculacions de béns a nom de l’església; de moment em ve al cap que Jesús digué que havien de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Mirarem d’esbrinar per què alguns bisbes incompleixen aquest manament. I si algun lector vol dir alguna cosa sobre aquest tema, li ho agrairé.

 


MIGRACIONS I PATRIOTES

Article publicat a LEVANTE-EMV el 27 de maig de 2021  

 Sentir-se superior perquè creus que la teua raça ho és i voler fer fora els immigrants, és senyal d’una greu debilitat moral, a més d’ignorància. La història de la humanitat és, en gran part, la història de les migracions dels pobles que fugint de les adversitats, especialment de la fam i les guerres, han cercat millors possibilitats de subsistència. La península Ibèrica som un bon exemple: rebent immigrants i marxant a l’emigració. La trobada dels immigrants amb els pobles receptors, de vegades provoca conflictes que les societats han anat superant. Finalment, ha triomfat el mestissatge i la convivència, i els beneficis han estat bons per a tots. Malgrat això, encara queden reductes de “patriotes” obcecats en la defensa de la “raça” i la “nació”. Un exemple rotund que els comportaments racials no són ni racionals ni pragmàtics, fou la mescla sexual dels conqueridors castellans amb les indígenes d’Amèrica, que no m’explique com no ho sàpiguen els ignorants supremacistes ibèrics. Tampoc han estudiat que la presència a la península i durant més de 700 anys, d’àrabs i berebers tingué el mateix efecte de mestissatge, del qual en som una bona prova tot el veïnat actual i cadascú pot mirar-se la cara a l’espill. Precisament, la invocada puresa de raça  sols condueix a situacions de neteja racial (l’Alemanya nazi, els Balcans, etc.) i d’endogàmia.

 Sobre les immigracions actuals i les que vindran, els europeus haurem de pensar en positiu, perquè tots els paràmetres adverteixen de la necessitat d’una aportació d’immigrants (mà d’obra) milionària, per al manteniment del nostre vell continent. El repte és regular aquesta aportació vital i ajudar els països del “tercer món” a crear universitats, empreses i llocs de treball qualificats. En contra d’aquesta postura racional i positiva hi ha els ultramuntans supremacistes, que s’autodenominen “patriotes”. Identificar-se amb ells o justificar-los és perillós i no m’explique que el PP més aznarista i franquista, es llance en els seus braços, com han anat fent a Andalusia, Múrcia, Madrid i algunes ciutats i pobles.

 Casado fracassarà per la seua deriva cap a aquesta extrema dreta, però quan això passe, serà l’oportunitat de Feijoo i dels populars més centristes, liberals i europeus i és millor comptar amb una dreta civilitzada que rupestre. Sobre els indults dels polítics catalans, els qui s’oposen, jutges inclosos, no ho fan dels indults als criminals franquistes o als Tejeros... La justícia europea, però, els cridarà a l’ordre democràtic.

 

 


 

HA GUANYAT L’AYUSO, DONCS, A VEURE ARA EL QUE FAN

Article publicat a SAÓ (Repunt 59) el 17 de maig de 2021 

 En els principis dels temps del postfranquisme, un dia li presentaren a Joan Fuster un jove amb ganes de ser escriptor: mira, escriu en català li digueren i Fuster, arrufant el nas contestà: doncs, molt bé, ara veurem el que escrius. Em ve a la memòria açò quan comence aquest article, perquè el cas és similar. Miren vostés, aquesta senyora Ayuso ha guanyat les eleccions de Madrid; i doncs, ara veurem el que fa. La divina Ida ha promès llibertinatge, que confon amb llibertat; també el manteniment del dumping fiscal, que confon amb la baixada d’impostos als rics; l’oposició a totes les mesures anti-covid dels científics, que són les que impulsa el govern central i totes les autonomies, menys ella; també el manteniment de la dèria que Madrid és Espanya i que Espanya és Madrid; etc. Tot això que prometia de fer calà en els votants madrilenys, entre els més fatxes per descomptat, però també entre la majoria de C’s i de molts votants socialistes. Es pot dir que Ayuso féu una campanya absolutament feixista i trumpista, plena d’enganys, però amb la qual guanyà les eleccions. Una persona antidemocràtica, amb un programa antidemocràtic, prometent impossibles i dient mentides, guanyà les eleccions rotundament, esactament com li passà a Alemanya amb Hitler, posem per cas. Cal dir que l’ajudà molt la feble campanya del candidat socialista i la confusa actitud dels d’Arrimadas. També l’ajudà la divisió dels 15-M en errejonistes i podemites. És obvi que Ayuso tenia i té al darrere la malèvola inspiració d’Aznar, d’Esperanza Aguirre, de tota la FAES i d’una gran part del clero capitanejant el ramat de catòlics integrals de la zona; és probable que també comptà amb sant Isidre llaurador, però d’això diré alguna cosa després. Podem felicitar-nos, únicament, de l’èxit dels errejonistes i que els d’Iglesias hagen mantingut el tipus prou bé, però com han perdut, merde. Així és que ara hem de veure el que fa la famosa Ida i la seua cort.

 

I ara, què han de fer els qui no són de la banda? Els diputats d’esquerra a l’Assemblea han de controlar i denunciar les malifetes del nou govern i contraposar les seues propostes. Els respectius partits també han de posar de relleu les contradiccions entre el que se’ls ha promès als madrilenys i el que se’ls done o faça a partir d’ara. El govern central ha de jugar el seu paper, especialment en el tema dels impostos que cobra Madrid, molt per dessota dels que cobren a la resta de l’Estat i a Europa, perquè gràcies a això Madrid atrau empreses, bancs i grans propietaris de les altres autonomies, ja que els surt més a compte instal·lar-s’hi i això és competència deslleial. I a més, el govern de Sanchez ha de fer complir els acords sanitaris, i avaluar la repercussió que tenen i tindran les males dades sanitàries de Madrid, en l’avaluació dels governs europeus per aprovar o no la vinguda dels seus ciutadans turistes. Si Madrid no aprova l’examen, s’hauria d’estudiar aïllar Madrid de la resta de l’Estat, fent un cordó sanitari, com ja proposà el president Torra i calcular els danys que comporten a l’erari públic, cobrar-los-el. Ara mateix estan eixint de Madrid en totes les direccions, però especialment cap a les nostres platges, milers i centenars de milers de madrilenys i madrilenyes, i com la situació de la seua autonomia és la pitjor de tot l’estat, per culpa del comportament banal i temerari del seu govern,  hem de saber en quina situació sanitària ens arriben, si estan vacunats o no i si tenen els certificats corresponents. Això és el que crec que s’hauria de fer.

 

I d’entre les coses que han de fer els nostres sorpresos i sorprenents partits, per recontrolar un poc el pati i si no volen que les properes eleccions de tot tipus, els agafen cagant, com sembla que els ha passat en les darreres, hi ha la dels secretaris generals. Aquests personatges que són clau i normalment poderosos, que controlen o han de controlar, les llistes electorals, que vetllen o han de vetllar per l’ortodòxia doctrinal i l’obediència a les directrius que s’aproven als congressos, assemblees i consells polítics; també han de controlar la cuina on es couen els “pastissos” i arribats al cas les canonades d’evacuació, si s’embossen. Referint-nos concretament al del Psoe, Àbalos, el meu amic i poeta Pep de l’Horta m’ha enviat un epigrama que reproduïsc amb molt de gust; sembla que no li el pes, però ell em diu que malgrat que no és un afiliat, de vegades ha votat socialisme i si hagués votat a Madrid ho hauria fet per Gabilondo.

 

UN ÀBALOS CAUTELÓS

 Àbalos és molt cautelós/ i mai se sap per on para/ ni el que pensa; no és mandrós/

però no saps si dispara/ si fa res, o res disposa/ i els podrà eixir cara/ la cosa/

als del puny i de la rosa/ com veiem de dia en dia/ Les marrades com s’ha dit/

primer foren andaluses/ després Múrcia i ara a Madrit/ i que no cerquen escuses/

si Àbalos no espavila/ tot pegarà un esclafit/ i el PSOE acabarà/ com acaba una cabila/

a l’Albufera/ o com el ball de Torrent/ Cal ser, doncs, més diligent/ per superar la fallida/ i que no guanye la fera,/ que el PP ja va corrent/ com va un coet d’eixida/

i, com és molt evident/ sobretot hi va la IDA/ la qual i precisament/

no la té gens pansida./ Ella ja ho ha demostrat/ i busca qui t’ha pegat!

 

Sobre la influència de sant Isidre en les eleccions madrilenyes jo tinc les meues sospites.

Per començar, hi ha gent que fa cas de les devocions més puerils i hi viu enganxada, perquè com digué Marx, la religió és l’opi del poble. A més de les dosis doctrinàries, hi ha altres coses inversemblants, incomprensibles i miraculoses, que també funcionen per a ensopir la gent pietosa, com algunes vides dels sants. En tinc algunes, com la de sant Nicolau de Bari que, quan era un nin de pit, els divendres ja es negava a mamar perquè era el dia de la mort de Crist; o la beata Inès de Benigànim que plantà un taronger del revés i li arrelà; o els tan divertits miracles de sant Vicent Ferrer, com el del mocadoret. Són innombrables les miraculoses vides dels sants, tant com les seues santes relíquies, ara mig amagades a les esglésies.

 Entre aquests importants sants hi ha l’extraordinari sant Isidre, de Madrid precisament, a qui nomenaren patró mundial dels llauradors. De miraculós féu cada dia, segurament entre altres coses, que quan l’amo l’enviava a llaurar els camps, en lloc de posar-se a la feina, s’agenollava a resar a l’ombra d’un arbre, mentre uns àngels baixaven del cel i agafaven els bous, els ramals i amb la rella feien la feina per ell, tan perfecta que meravellaven l’amo; després, Isidre anava a cobrar el jornal. Aquesta història no és xunga, malgrat que ho semble, sinó santa i representativa del que passa a Madrid, que no treballen però viuen de la feina que fem nosaltres, que som els angelets babaus (o siga, que Madrid si que ens roba). Crec que el sant en qüestió encarna l’esperit que Ayuso atribueix als madrilenys, viure de l’oci i en llibertat o siga de la mandanga i dels superbeneficis fiscals. Per a aquesta senyora, això és viure en llibertat i a la madrilenya. Per això pense que al darrere del seu èxit ha d’estar aquest sant, a més d’Aznar, és clar. Jo sempre els he tingut una especial animadversió als dos, al llegendari Isidre també perquè ha desplaçat els Sants de la Pedra del devocionari popular valencià i a Aznar, mira tu, per tot.

 Acabaré amb l’epigrama de Pep de l’Horta dedicats a Rita Barberà i a tota la trama corrupta que acaben de descobrir a València, de familiars seus i altra gent de la màfia que s’hi instal·là a l’aixopluc de la famosa alcaldessa.

 MÉS LLADRES A LA GARJOLA

 El tema Rita me mola/ i sempre m’havia molat/ i la gent de la cassola/

dels qui s’havia rodejat./ Ara van caient: el Grau/ les nebodes i empresaris/

grans polítics, funcionaris/ i com és tan gran el frau/ el cunyat també hi és/

i potser en queden més./ Com Maria José Català/ s’ha quedat sense l’empara/

de Rita Barberà,/ com s’ho farà ara?/ I la parella de pinxos de Camps i Toni Cantó?/

Ningú d’ells no té perdó.

 

 

 

 

 

dissabte, 15 de maig de 2021

LA GUERRA DE CASADO CONTRA SÀNCHEZ

 

LA GUERRA DE CASADO CONTRA SÀNCHEZ

Publicat a Levante-EMV el 15 de maig de 2021

 Com cada dia, els versos que m’han vingut al cap avui, amb els quals faig parodia mentre m’ocupe de les maniobres higièniques, han estat el romanç “Grandes guerras se publican entre España y Portugal y al conde Flores le llevan de capitán general…”. Els he adaptat a “grans batalles es publiquen entre Moncloa i el Pepal, que a Ayuso la col·loquen capitana general...”. Dir Pepal al PP és per rimar amb Portugal, com també podran fer-ho xacal, immoral, tribunal, pardal i moltes més. Cal tenir recursos preparats per a la rima.

 La batalla és a vida o mort i u dels dos líders ha de morir en la brega. Casado i el seu secretari general, després dels fracassos a Euskadi i Catalunya, no poden sinó matar. Allò d’Andalusia i Múrcia fou gràcies als voxistes, i Madrid ha estat cosa de la demagoga Ayuso (IDA), animant la gent amb promeses de llibertinatge i de més baixades d’impostos. Contràriament, per a l’OCDE s’han d’acabar les rebaixes fiscals. Així que els populars han de reconduir la situació, no atribuint a altres els seus errors. Algú els haurà de dir que no es pot governar amb demagògies i ensenyant el cul.

 Per altra part, entenc el disgust dels socialistes, que crec que  han d’ensinistrar millor el seu candidat, fent-lo aprendre el temari i repetir-lo amb energia; també entenc que errejonistes i podemites s’han de recoordinar, proclamant-se més madridistes que ningú, i afinant millor els gorgoritos. La feina que tenen és preparar millor les properes eleccions (2 anys), dedicant-se mentrestant a retreure als populars la mala gestió de la pandèmia, la dolenta situació de la sanitat i l’educació autonòmiques, el retorn de la contaminació al centre de Madrid, el desordre que han sembrat entre la població, confonent llibertat amb llibertinatge i baixada d’impostos amb paradís fiscal... Cal recriminar que Casado “exigisca” que Sanchez pose ordre en els aspectes legals de la pandèmia, quan fins ara Ayuso no ha obeït res mai.

 Pel que fa a la plèiade de menjapans comentaristes, periodistes, ideòlegs... soi disant la gauche, algú els hauria d’explicar que la seua feina no és “entendre” els populars, ni els seus paniaguados; encara menys facilitar-los el blanqueig polític i social del seu passat. A què ve fer-los entrevistes, obrir noticiaris amb les seues cares (dures), etc.? Crec fermament que no hem de fer com fan ells sempre que manen, però a l’enemic ni l’aigua!