dimarts, 23 de febrer de 2021

CAP A UN NOU FUTUR, SI DÉU VOL. DALUT I RE`´UBLICA

Cap a un nou futur, si Déu vol. Salut i República

22/02/2021. Article publicat a SAÓ. (El Repunt 53)

El passat diumenge 14 de febrer, el triomf rotund dels partits independentistes catalans i la derrota sense pal·liatius dels espanyolistes, hauria de fer canviar moltes coses, a casa nostra, a la Moncloa i a Europa. Per començar, a casa nostra és imprescindible no repetir els errors i els combats interns i s’ha d’imposar el seny, si això no és una utopia. A la Moncloa i en general a tot arreu de l’estat, s’ha d’entendre que això d’España una, grande y libre del franquisme s’ha acabat, perquè els qui s’ho creien ja han vist que no era cert, i que si Espanya és alguna cosa, ho serà pel conjunt de les seues autonomies i no per la supremacia de cap, que també era una idea franquista; també ha quedat clar que Catalunya és una nació sotmesa que vol i exigeix el reconeixement de la seua sobirania, cosa que abominava el franquisme. Finalment vull pensar que el destí d’Espanya i de Catalunya ha de ser l’enteniment i la col·laboració, en el si d’una Europa de les Nacions. Si l’Espanya derrotada en les eleccions catalanes s’avé a reconèixer-ho, hi haurà marxa per a tots; contràriament, continuarà el conflicte, que no acabarà mai.

 És evident que s’ha de revisar la Constitució actual. Els juristes i especialistes en constitucions, uns diran que és possible, com ja s’ha fet quan els ha convingut; els immobilistes i puristes diran que ni pensar-ho, que el text és intocable. Tenen raó els primers perquè la mateixa Constitució proclama que la poden modificar, seguint un procés que s’hi preveu. Com si hi ha un conflicte els jutges han de dir la seua, els polítics s’han de posar a la feina abans que ho facen aquells i arribar als corresponents acords, exactament com feren els polítics que elaboraren el text constitucional actual, de manera que als jutges se’ls ha de donar la feina feta, perquè si es posen a opinar poden ser terribles i/o perversos, com tenen acreditat. I els polítics han de pensar, quan ho facen, que tracten de salvar l’Estat, i el benestar dels veïns i veïnes que el conformem. No seríem els únics a reformar la constitució, perquè tots els països ho fan de tant en tant i algú, com Suïssa, pràcticament tots els anys. Es tracta de discutir i consensuar uns textos i posar-los al dia i presentar-los en referèndum a l’opinió del veïnat: Això és el que es fa quan hi ha democràcia, que ací encara no tenim, com diu Iglesias.

S’han de reformar l’encaix de Catalunya, del País Basc i de tot el sistema autonòmic, el dels valencians entre els primers. S’ha de reformular el sistema polític, perquè la gent elegisca entre la monarquia o la república, ja que el sistema actual fou imposat per Franco i això és insuportable. I s’ha de reformular la mateixa existència del Senat i les Diputacions, denunciar el concordat amb el Vaticà i recuperar les propietats intitulades pels bisbes catòlics, revisar les relacions amb les religions i la laïcitat de l’Estat… Ara és un bon moment, possiblement el millor que hem tingut des que la monarquia abandonà les responsabilitats i s’exilià, en 1931, se superà la dictadura (o estem en vies de superació) i amb les ganes que tenim, uns més que altres. Parodiant el tràgic parte de guerra de Franco, és el moment de dir que derrotat el que quedava de l’antic règim, la guerra ha acabat i que, signada la pau, tothom ha de posar-se a la feina! Jo ho trobe fins i tot bonic, com un conte de fades. Perquè el que s’ha de fer és pensar i actuar amb enteniment i amb realisme i no passionalment, ni romànticament; s’ha de ser objectiu.

Els infortunis moltes vegades ens transformen i ens fan rebaixar les vanes pretensions, els fums i les enganyoses il·lusions. La pandèmia que ens està fent patir tant, hauria d’haver-nos servit per a veure la futilesa de les coses, com li passà al duc de Gandia Francesc de Borja quan contemplà el cos putrefacte de l’emperadriu Isabel que ell conduïa a Granada on l’havien de sebollir i s’exclamà que “mai més serviria un senyor que se li pogués morir”. El desengany del duc fou tan gran que abandonà la vida pública, es féu jesuïta i arribà a sant; prèviament, però, tingué temps de ser lloctinent de Catalunya, on s’enfrontà a la Generalitat, mira per on.

A nosaltres els infortunis ens han arrossegat al llarg de tota la història i sempre ens ha tocat rebre. Ara, però, els perdedors són els espanyolistes més obcecats, representats pels seus partits que s’autodenominen constitucionalistes. Ara o mai, doncs. Seria una irresponsabilitat i una ingenuïtat imperdonables que desaprofitàrem l’ocasió de redreçar, o d’intentar-ho, la mala gestió dels espanyols al llarg de la història, imposats a governar-nos amb menysteniment de la nostra voluntat. És qüestió del seu tarannà, de la seua manera de veure les coses i d’obrar, tan distinta de la nostra. Així és com els ha anat i fent un repàs del procés independentista de les repúbliques americanes, asiàtiques, africanes i europees, del món que havia estat el famós imperio espanyol, es veu claríssimament que les colònies i països dominats, se’ls varen treure de sobre amb desavinences, persecucions i guerres. De tot allò sols els quedem dos ciutats i quatre illots d’Àfrica, els canaris, els bascos i nosaltres (vull dir els Països Catalans). El problema dels espanyols és que haurien d’haver après dels errors que cometeren, per no haver-los de repetir i encara són a temps.

Jo he escrit altres vegades que els records que tenen aquells pobles, inclosos portuguesos i holandesos, és tan negatiu que no volen saber res de les bajanades de la madre patria, ni d’amors filials ni fraternals. És aconsellable recercar els himnes oficials de totes aquelles repúbliques i veure el que diuen de la pérfida raza ibérica, de com els sotmeteren i de com se’ls feren fora i de com s’ho faran si hi tornen mai. La mateixa manera de commemorar el 12 d’octubre, és exactament a l’inrevés del que fan ací. Fins i tot disposen de marededéus que els protegeixen dels espanyols, com la de la Batalha gràcies a la qual les tropes portugueses derrotaren les castellanes, com la Pilarica quan derrotà els francesos.

A finals del segle XIX, quan ja no quedava pràcticament massa “imperi”, continuaren perdent Cuba, Puerto Rico i les Filipines. En el segle passat, Franco perdé el Marroc, la Guinea, Ifni i el Sàhara. Després el PP va estar a punt de perdre una petita illa, Perejil, que gràcies a l’heroismo de Trillo i d’Aznar ‘salvaren’, quedant-se de moment amb l’illa i amb les cabres que l’habitaven. Els marroquins tenen pendents la recuperació de les dues ciutats, la famosa illa de Perejil i uns illots de la seua costa nord. No s’ha resolt el problema canari, ni basc, ni català, ni tampoc la reivindicació espanyola de Gibraltar, en aquest cas, però, a favor seu. Nosaltres també hem de reclamar la Catalunya Nord, que els espanyols regalaren als francesos, en contra de la nostra voluntat i dels nostres drets.

Escric tot açò, de nou i amb la millor de les intencions, perquè comencen a pensar d’altra manera de com ho han fet sempre, especialment perquè ho pense l’esquerra espanyola (la dreta no té remei). Un govern de socialistes i de podemites, sostingut per partits esquerrans i nacionalistes de la perifèria, és una gran oportunitat. Llàstima que els “pensadors” espanyols i àdhuc els historiadors, estiguen ancorats en la interpretació decimonònica i canònica de la història, com també fan conseqüentment molts mitjans d’informació  Cal que comencen a revisar els seus textos, a depurar-los d’incoherències, de mitificacions i de mitificacions.

El futur peninsular pot ser una altra cosa si s’instaura una federació de repúbliques ibèriques, perquè es resoldrien els conflictes amb els bascos i amb nosaltres, es podrien atendre altres reivindicacions, gallegues, andaluses, gibraltarenyes, rosselloneses… I Portugal, estic segur que acceptaria de bon grat formar-hi part d’aquest nou estat federal. Aquest sí que és un debat interessant i positiu, parlar de redreçar, d’esmenar errors, de convivència, del futur. Pot ser que així uns i altres viuríem, treballaríem i dormiríem millor i una República Ibèrica afloraria en un nou món de pau i prosperitat i aleshores sí que la república ibèrica podria ocupar un lloc preeminent, que no el d’ara, a Europa.

Acabe aquestes reflexions al mateix temps que han empresonat un cantant raper, Pablo Hasél, per fer crítica política contra la monarquia i altres bajanades innocents. Gràcies a la salut de la joventut, els carrers i les ciutats s’han omplert de protestes en defensa de la llibertat d’expressió. He penjat al facebook la següent reflexió al respecte, que crec oportú d’incorporar a l’article d’avui: “M’han cridat a defensar la llibertat d’expressió, la falta de la qual ha dut a la presó el raper Pablo Hasél i a criticar els excessos policials i les conductes sàtrapes i dubtoses dels delegats del govern central que han reprimit les legítimes protestes dels joves. Com també he vist les absurdes declaracions dels polítics que suposàvem d’esquerres, entre ells l’alcalde socialista del meu poble (Silla), justificant la repressió, per tot plegat he sentit una commoció profunda, que vull manifestar, perquè és la mateixa que sentia quan era jove i també ens exigien el silenci o multes, tribunals i presó; quan els grisos i la secreta ens apallissaven pel carrer i ens cercaven de nit (que volen aquesta gent que vénen de matinada, cantava Mª del Mar Bonet); quan els governadors exercien de pilatos condemnant els joves que protestàvem sense més explicacions que les denúncies policials; quan no teníem garanties jurídiques segures; quan hi havia tants ensenyants, escriptors, artistes, polítics i sindicalistes empresonats o exiliats… Aleshores cantàvem, que nosaltres no som d’eixe món (Raimon). Ara he sentit la commoció de comparar els meus records amb l’actualitat i he pensat que pràcticament estem on estàvem.

 Defensar la llibertat d’expressió, com la política, la sindical, la sexual, de càtedra, de religió, com totes les llibertats democràtiques que retòricament consagra la mateixa Constitució, és incompatible amb justificar les repressions judicials i policials. Exigisc, doncs, la llibertat de Pablo Hasél i també la dels presos i exiliats polítics i dels rapers i artistes. Crec que la policia, la justícia i el govern central i els seus delegats i delegades s’han excedit en les seues funcions, traint la democràcia, que és el poble lliure. Llibertat i amnistia, exigíem aleshores i … continuem on estàvem.

 

ELS FRANCOFEIXISTES I ELS POPULARS

 

ELS FRANCOFEIXISTES I ELS POPULARS
 
Article publicat a Levante-EMV el 20 de febrer de 2021
 
La il·lusió d’ésser reines, ni que siga per un dia, cega l’enteniment de molta gent i tothom es mor per un moment de glòria i per això la història està plena d’accions banals protagonitzades per aquest tipus d’individus i d’indivídues. Pose per cas els polítics en les eleccions, que no fan bé si s’encanten en aquestes il•lusions glorificadores, que en política són encara més efímeres que en la vida real. Ho dic perquè tothom sap que el guanyador d’unes eleccions no és qui més vots obté en les urnes, sinó el qui més n’obté dels parlamentaris elegits i per això Illa, la nit del 14-F guanyà les eleccions de manera efímera, perquè n’havia d’obtenir 68 vots o més dels parlamentaris i féu massa curt (33 de 135). 
 
Per la seua banda, ERC, JxCat i la CUP, entre els tres sumen més vots tant en les urnes com en els parlamentaris (76 de 135) i Pere Aragonés serà nomenat president de Catalunya. Els vots independentistes sumen més que tota la resta de partits junts i podran tirar endavant tant l’amnistia com el referèndum. I podran governar Catalunya amb projectes i pressupostos sòlids i estables. Si els Comuns no baden (8 vots), podran afegir-se al grup dels guanyadors, o quedar-se en Bàbia fent costat al gran perdedor socialista. 
 
Des de l’Estat,,Sanchez i Iglesias (amb el suport d’ERC) han de gestionar els temes més urgents que plantejarà el .govern català i han de governar Espanya (picabaralles internes, pandèmia, l’economia i el repartiment dels ajuts europeus, reformes constitucionals...). La dreta ridícula de populars i ciutadans (9 vots), si es dediquen a tapar-se les vergonyes i prendre porgues, també en tenen prou, a més de cercar nova casa i assumir la pròpia història i l’herència miserable que han rebuda o canviar de psiquiatra. 
 
L’extrema dreta franco-feixista i voxista, ha obtingut 11 escons. D’on ha eixit aquesta gent, d’altre planeta? Doncs no, ja hi eren a Catalunya, i ara, com ex-votants del PP i de C’s, s’han reubicat en VOX. I així, si la dreta obtingué 40 vots en 2017 i ara s’ha quedat amb 22, no han augmentat la representació, sinó que n’han perdut, tot i deixant al descobert que el franco-feixisme ja estava incardinat al seu si, com molts sempre dèiem. Per això els populo-ciutadans han d’obrir l’ull, perquè el monstre que han alimentat i amb qui han pactat, acabarà menjant-se’ls pel garró...

Textos a facebook els 19 i 20 de 2021

 

 EN DEFENSA DE LES LLIBERTATS

AMB MÉS LLENYA NO S'APAGA EL FOC

Textos publicats a facebook els dies 19 i 20 de febrer de 2021

EN DEFENSA DE LES LLIBERTATS (19-2)

M’han cridat a defensar la llibertat d’expressió, que ha dut a la presó al raper Pablo Hasel i a criticar els excessos policials i les conductes sàtrapes i dubtoses dels delegats del govern central que han reprimit les legítimes protestes dels joves. Com també he vist les absurdes declaracions dels polítics que suposàvem d’esquerres, entre ells l’alcalde socialista del meu poble (Silla), justificant la repressió, per tot plegat he sentit una commoció profunda, que vull manifestar, p’erquè és la mateixa que sentia quan era jove i també ens exigien el silenci o multes, tribunals i presó; quan els grisos i la secreta ens apallissaven pel carrer i ens cercaven de nit (que volen aquesta gent que venen de matinada, cantava Mª del Mar Bonet); quan els governadors exercien de pilatos que condemnaven els joves que protestàvem sense més explicacions que les denúncies policials; quan no teníem garanties jurídiques segures; quan hi havia tants ensenyants, escriptors, artistes, polítics i sindicalistes empresonats o exiliats... Aleshores cantàvem, que nosaltres no som d’eixe món (Raimon). Ara he sentit la commoció de comparar els meus records amb l’actualitat i he pensat que pràcticament estem on estàvem.

 Defensar la llibertat d’expressió, com la política, la sindical, la sexual, de càtedra, de religió, com totes les llibertats democràtiques que retòricament consagra la mateixa Constitució, és incompatible amb justificar les repressions judicials i policials. Exigisc, doncs la llibertat de Pablo Hasel i també la dels presos i exiliats polítics i dels rapers i artistes. Crec que la policia, la justícia i el govern central i els seus delegats i delegades s’han excedit en les seues funcions, traint la democràcia, que és el poble lliure. Llibertat i amnistia, exigíem aleshores i ...continuem on estàvem.

 

 AMB MÉS LLENYA NO S’APAGA LA FOGUERA (20-2)

 Supose que ningú dels que estem intercanviant-nos opinions acceptem cap acció violenta, però cap, ni la dels joves violents ni la de la policia. Com és possible evitar-la? Cal anar al fons de la qüestió, on s’inicia el foc, intentar apagar-lo i que no es propague i jo crec que hi ha tres factors a considerar:

 1. que no tenim una democràcia com necessitem, ni s’ha reformat el codi penal per a equiparar-lo al de les nacions veïnes, ni s’ha reconegut la llibertat d’expressió, ni d’altres. La prova és que el govern diu ara, en 2021, que van a reformar les lleis, que van a democratitzar el Consell Judicial arribant a un acord amb la dreta, etc. Seria perfecte que foren àgils i que no s’entretingueren massa i així ni els rapers més desaforats, com Hasel, anirien a la presó, per moltes barbaritats que canten, ni ningú hauria de jugar-se la cara per ells, etc.

 2. que la policia, els seus comandants, consellers i ministres, poden afinar les seues actuacions i exercir-les sols contra els incontrolats i no llançant escopetades al vol. L’actuació de la policia és necessària, però si és controlada i proporcionada, perquè sinó pot ser contraproduent: la violència crida la violència i cal evitar que tot acabe en una guerra amb danys “col•laterals”, que diuen els estrategs.

 3. que la situació de la joventut és molt tràgica, més que mai, amb una taxa d’atur insuportable i unes perspectives nefastes, cosa que provoca desànim, profundes inquietuds i ràbia entre la gent jove, que és el futur de la societat. És lògic que hi haja, en un totum revolutum com els que estem veient, minories que es dediquen a pegar foc a la barraca... Cal, doncs, establir projectes positius de cara a la joventut, que els done , com a mínim, les mateixes esperances de futur que teníem els actuals “majors”, quan érem joves.

 

RESPOSTA A VICENTXU I PACO GINER

 Resposta mitjançant facebook, a un escrit de Vicentxu i de Paco Giner, a un escrit seu el dia 19/2/2021

 fACEBOOK 15/2. RESPOSTA A VICENTXU I A PACO GINER

El meu amic i sociòleg Vicent Sant Ramon escriu que “els independentistes (catalans) tenen suficients arguments per impulsar una DUI. És hora que algun dels partits estatistes, si tenen un caire veritablement demòcrata, assumisquen la necessitat d'un referèndum. La responsabilitat hauria de recaure en el PSOE, que és una illa de representació en meitat de l'oceà independentista. Crec que seria així en qualsevol estat de cultura democràtica, consistent, arrelada i de caire obert i cívic. A l'estat espanyol ni s'ho plantejaran”. Sant Ramon demana comentaris i opinions i un altre amic, aquest psiquiatra, Francesc Giner, li respon “a vore quan els nostres líders opinen en públic paregut a tu”.

Jo estic totalment d'acord amb els dos, però remarcant que hi ha un problema a resoldre en casa, prèviament: que els independentistes es posen definitivament d'acord, sense reserves i democràticament, reconeixent l'hegemonia d'ERC i es posen a la feina per aconseguir l’amnistia i el referèndum. O començaran, de nou, a pegar-li voltes al nano?
Als Països Catalans mai no s’havia produït una victòria tan rotunda sobre les tropes espanyolistes com la de diumenge passat: els socialistes han fet curt, els populars i Ciutadans, han fet el ridícul, i els voxistes, el que han aconseguit ha estat a costa dels seus col•legues de la dreta espanyola. La qüestió, però, per a nosaltres, és evitar que aquests es refacen, perquè la guerra no està totalment guanyada.

ESPANYA "NO HAY MAS QUE UNA"

 ESPANYA "NO HAY MAS QUE UNA"

Article publicat a SAÓ el  09/02/2021         El Repunt 52

Quan durant la postguerra Pepe Blanco cantava que “Espanya no hay más que una” els més agosarats i de confiança déiem que si n’hi hagueren dos, tots estaríem fent la maleta per a marxar de la d’ací. En efecte, Espanya és un estat singular, únic i sense parió, potser el que més de tota Europa i per això Borrell s’inventà la marca España (a Espanya li diuen Borrel i ell ni s’immuta; ell també és singular). Contràriament al que pensen així, els europeus ens troben tan singulars, però pels polítics lladres i consentits que tenim; pels militronxos perillosos i armats; pels bisbes dubtosos i poc cristians; i per l’estrafolària submissió a la monarquia. Per tot això estem, tots plegats, els espanyols de bona gana i els desganats, permanentment en el punt de mira d’Europa, perquè el que passa ací no ho consenteixen allà i per això mantenen tant de recel.

Sobre els polítics lladres tenim ara mateix un bon exemple que Europa contemple, el judici contra grans figures del PP, algunes de la primera línia de comandament de l’estat. L’acusació que els fa la fiscalia és més pròpia de les repúbliques bananeres que d’un país europeu: acceptar diners en negre d’industrials i constructors a canvi de concessions en obres i projectes; repartir-se entre els caps del partit sobresous, també en negre; impedir l’actuació de la justícia, manipulant-la o intentant-ho… Com tota la corrupció ve de l’època de Fraga i d’Aznar, ja té collons, més de quaranta anys! A Europa, si cap polític fa res d’això, o dimiteix o el cessen i políticament desapareix per sempre. Al Japó van més enllà i els mateixos infractors es fan l’harakiri. Ací els lladregots encara es fan els valents i els màrtirs i tots conserven la paga. A Europa es meravellen, doncs, que ací siga diferent, quina vergonya! Per a posar-hi fre a tant de desgavell crec que hauria d’haver-hi una llei perquè els partits se’n feren càrrec dels diners mangats pels seus representants i que aquests foren apartats immediatament dels càrrecs per un tribunal especialitzat i urgent.

Pel que fa als militronxos (paraula composta, que m’he inventat ara mateix, formada per militar i “tronxo”, en el sentit de curt d’enteniment, em referisc als militars impulsius, temeraris i armats, que enyoren l’estat franquista, que adoctrinen la tropa amb idees revengistes i antidemocràtiques i que volen acabar amb els enemics de la “pàtria”, fins i tot afusellant vint-i-sis milions de ciutadans i ciutadanes. Els hi ha de dues classes, els militronxos d’acadèmia i els del cigró (en castellà chusqueros), però poden ser igualment perillosos. Encara recordem l’intent de cop d’estat del 23-F de 1981, dit de Tejero, però on hi havia generals i civils colpistes de la part més alta de l’escalafó.

Dir bisbes dubtosos és una manera pietosa de referir-nos a la casta reconsagrada, des de bisbes a cardenals, amb què l’església dirigeix i manipula el negoci de llocs de culte i cementiris, centres educatius privats, pisos de lloguer, locals comercials, instal·lacions esportives, centres sanitaris i finques agràries, etc. que els surten de franc perquè són propietats que s’han inscrit al seu nom, exemptes de qualsevol tribut per in saecula, saeculorum, gràcies a Franco i a Aznar. També són dubtosos, perquè alguns ni manifesten caritat, ni fe sincera i aquestes coses a l’Europa protestant especialment la luterana, ho veuen molt malament (la senyora Merkel, per exemple). En els episcopologis encara hi ha un bon gruix d’aquests jerarques que foren seleccionats per Franco. Molts d’ells continuen practicant i predicant la defensa de les polítiques més reaccionàries i ataquen els governs progressistes.

Pel que respecta als bisbes valencians, pot ser que som els més mal servits per l’Esperit Sant i faig meues les paraules del pare Josep M. Bausset, monjo de Montserrat, que acaba d’escriure a la revista SAÓ que “els pastors de l’Església valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, la castellana, que ells privilegien i protegeixen i una d’inferior, la valenciana, que marginen per complet”. Recordem què en pensa al respecte i què fa el màxim jerarca, el famós cardenal Canyissars de la capa magna més llarga que la de Sissí… Alguns confien que està a punt de deixar el càrrec i Déu ho faça si hi ha Déu. Jo em pregunte si els capellans progressistes seran capaços de convéncer el Papa (i l’Esperit Sant) perquè no tornen a triar un altre bisbe antivalencià. Amén. Propose que facen rogatives.

Cal afegir a aquestes reflexions, una darrera més sobre la monarquia implantada per Franco i el seu paper en aquests anys constitucionals; jo ja ho he fet a bastament en anteriors articles i m’he manifestat republicà. Sols vull posar en relleu ara, que no trobe gens raonable que mantinguen el rei demèrit fora de l’abast de la justícia, ni que el continuen protegint i cuidant a càrrec de l’erari públic, pel mal exemple que representen els delictes que l’han obligat a fugir. D’això també se’n fan creus a Europa i també ens fa singulars i únics i forma part de la marca Espanya.

A tot açò s’afegeix el fenomen sanitari de la pandèmia amb les greus conseqüències de tota classe per a la societat, la cultura, l’educació i la investigació, l’economia, la indústria i el comerç… De la manera com s’isca d’aquest pou en què ha caigut el món sencer, veurem si ho fem com els països europeus o si, també ara, som singulars, únics i sense parió. Per sort, Europa que ens ajudarà, també ens controlarà i aquesta és la garantia per a saber com i en què es gasten els diners, ja que sembla que volen fer-ho directament des de la Moncloa. A Europa no és que siguen uns angelets, però més transparència i més democràcia que ací, sí que en tenen i més independència judicial i una premsa més neutral i una policia sense fons de rèptils… i, sobretot, una societat més espavilada i exigent amb els seus governs. A Alemanya, un ministre a qui li descobriren que havia plagiat unes pàgines de la seua tesi doctoral, hagué de dimitir, mentre que ací la Cifuentes, que li han falsificat exàmens i regalat títols, encara es fa la valenta.

Tampoc és raonable que el govern central, de tots els colors, mantinga l’exercici de pressió i de sobreimposició que manté sobre les autonomies. Si constitucionalment aquest és un estat d’autonomies, no té raó de ser que les decisions dels governs i parlaments autonòmics, que representen els ciutadans i les ciutadanes, siguen menystingudes, prohibides i suplantades pel govern central, amb la facilitat i prodigalitat que ho fan. Això no passa a Alemanya, ni als Estats Units, per comparar-nos a dues democràcies més consolidades. Si s’ha de revisar la Constitució, aquest tema és de la màxima importància i urgència. Jo tinc molt clar que no és igual la manera d’entendre les respectives autonomies pels ciutadans de cadascuna d’elles i que no són el mateix les autonomies històriques, les dels països absorbits a la força pels castellans, entre les quals estem els valencians, que les de les que formaven el regne de Castella. Precisament entre les autonomies absorbides bel·ligerant hi ha les que tenen una llengua pròpia, com nosaltres. I per descomptat, és absolutament inacceptable que també vulguen regular les nostres llengües des del govern central; això ni pensar-ho. Les llengües no les han de regular els governs, i encara menys els governs aliens, sinó les institucions acadèmiques pròpies.

Doncs, tot això i més és el que cal revisar i la cosa no és tan fàcil. Ara mateix, el diumenge que ve, al Principat es faran les eleccions al Parlament. El govern de la Generalitat havia decretat retardar-les pel tema de la pandèmia, amb l’aprovació del Parlament, però el govern central ha obligat a suspendre la decisió de la Generalitat, amb el concurs de la justícia espanyola. El motiu que al·leguen és que unes eleccions convocades ja no es poden modificar, però les gallegues i les basques sí que ho foren, pel mateix motiu de la pandèmia i el govern central no les va interferir. Sembla que el motiu ha estat que les enquestes preveuen un bon resultat per al candidat socialista Illa, mira tu. Devem animar els i les votants nacionalistes a què no es queden a casa i que acudisquen a votar, malgrat la situació sanitària. Estaria molt bé i seria molt bo que la Generalitat continuara en mans nacionalistes i una calamitat que tornara a caure en mans dels partits constitucionalistes. Crideu els amics i amigues i feu-los-ho saber i que visca Catalunya lliure.

 

dissabte, 6 de febrer de 2021

VOTAR EN MIG DE LA PANDÈMIA

Article publicat a LEVANTE-EMV el 6 de febrer de 2021 

 En les eleccions catalanes, al Principat tothom s’hi juga molt, però també pot haver-hi marro en el govern socio-podemita de l’Estat central; als valencians també ens esquitxaram un poc. Vull opinar, com fan els periodistes de pa sucat de les tertúlies i els articulistes i politòlegs dels mitjans, que «opinen i divaguen» exactament al gust dels patrocinadors que els paguen. Ho faré de manera clara i sense dilacions: vull que guanyen els independentistes i que perden els constitucionalistes. Les enquestes no són per a confiar-se, perquè igual van al nostre favor, com al contrari. 

Per la seua part i seguint les passeres històriques, des del govern central posaran tantes pedres en el nostre camí com podran, perquè avui l’objectiu que tenen és salvar el soldat Illa i fer que perdem; de tota manera, els illo-colauistes sembla que faran curt. Per la seua banda (mai millor dit, banda), els espanyolistes més desaforats (PP, C’s i Vox), com les enquestes no els donen cap possibilitat, es dedicaran al que millor saben, a emmerdar, o siga, a res. I els nacionalistes, què faran? 

Com els diversos partits en què s’han repartit no han trobat la manera d’evitar-se cap ferida, van molt nafrats a les eleccions, però amb moral. L’esmicolament generalitzat fa que ara mateix siga una incògnita saber qui traurà un vot més que l’altre (ERC o JxCat), encara que no dubte que si en fan prou entre els dos i algú més, sabran entendre’s, amb l’objectiu del referèndum, per començar. I estarà la CUP, disposada a fer entremaliadures, que no dic que no tinguen alguna raó, però que són difícils d’entendre. En aquest maremàgnum, potser que la Moreneta, que manté bon rotllo amb l’independentisme català, farà alguna cosa, perquè, per tot plegat, podem pensar que Catalunya és una incògnita, pendent d’un miracle... 

 No sabem a favor de qui anirà la pandèmia, però si que sabem en contra de qui: dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, que hauran de córrer el risc d’anar a votar podent prendre mal. Crec que és un error que el govern central, per un càlcul interessat, haja impedit l’ajornament de la data del 14 de febrer, com havia decidit la Generalitat, però els governs espanyols sempre han anat molt encegats contra els catalans i continuen (a por ellos, a por ellos). Han pensat que els idus de febrer els seran propicis, però, i si no és així?

dimarts, 26 de gener de 2021

Qui furta un ou, pot furtar un bou

Qui furta un ou, pot furtar un bou

Article publicat a SAÓ el 25/01/2021  (el Repunt 51)

Quan hi havia desori, confusió i desordre en classe, aprofitant que el mestre ens deixava sols, o en el pati, algú llançava el crit de guerra: qui més puga, per a ell (pa ell) i ens posàvem a fer el burro. Després, al llarg de la vida hem aprés que la societat fa com fèiem nosaltres i que tothom va qui més puga “pa ell”, i molts també fan el burro només tenen l’ocasió i així el món és una guerra contínua. Finalment tot es resol en benefici dels més forts i rics i en perjudici dels més febles i pobres. Així de malament ha anat la història, que com cadascú la conta com li convé, encara hi ha qui ni s’ha assabentat dels desequilibris i les injustícies que ha comportat. No hi ha, doncs, cap possibilitat de viure en un món millor? Jo ho trobe difícil, encara que no impossible, si podem confiar que servisca de res l’educació en valors ètics i cívics i esperar que tinguen efecte. Encara seria més fàcil si poguérem disposar de bons ordenaments jurídics i d’una justícia igual per a tots i de bons governants. Ja sé que tot plegat és utòpic, perquè gran part dels esforços educatius són contrarestats pels missatges que enalteixen precisament tot el contrari: la manca de valors morals de les persones que triomfen i amassen fortunes, l’enaltiment del consumisme, la dilapidació i la violència. Respecte de les lleis prou que sabem que s’incompleixen quan convé a los altos mandos  i que la justícia igual per a tots és una entelèquia perquè, en realitat, hi ha dues vares de mesurar els comportaments i els delictes de les persones.

Així és que en aquest món, tal com l’hem resumit, destaquen els mals comportaments, més que no els bons i per això la pràctica de qui més puga “pa ell” és tan habitual, universal i lamentablement admirada pel veïnat mal adoctrinat que consideren normal que cadascú tire cap a sa casa, mentre que les actituds de col·laboració, de sociabilització i d’ajuda als més necessitats, són menystingudes, rebutjades i fins i tot condemnades, com moltes ONG’s que es dediquen a salvar nàufrags, xiquets, persones sense llar, emigrants de la fam i les guerres, o a salvar el món del canvi climàtic… És evident que no ens governen els homes més justos sinó, massa vegades, personatges nefastos com el monstre Trump, que finalment han fet fora els nord-americans (que, per cert, el votaren).

Acoblem aquestes reflexions i altres, a la realitat social i política de l’Estat espanyol, en quatre punts, que estan en boca de tots, però que no sabem si s’hi mantindran com una lliçó permanent o si el veïnat se n’oblidarà, com sol fer. Són el descrèdit de la monarquia; el de la justícia; l’obsessió antinacionalista de l’Estat; la persistència de l’afany de lucre i sense cap escrúpol de molts polítics i membres de l’alta societat.

En primer lloc i pel que fa a la monarquia, crec que s’ha arribat en el punt del seu màxim descrèdit i que ja no hi ha cap possibilitat que ningú dubte que és una institució gens democràtica i absolutament inútil. Una institució que el poble ja s’ha tret de sobre en diverses ocasions perquè no la volia, quan la fugida i exili d’Isabel II, i quan la d’Alfons XIII; que la va imposar Franco; que fou inclosa en la Constitució gairebé de matute; i sobre la qual ningú gosa plantejar un referèndum, perquè el poble decidesca, si prefereix la república. Una monarquia, a més a més amb els casos de corrupció que afecten la major part dels seus membres, no té cap dret moral a representar l’Estat i això ho saben els polítics que han estat tapant les malifetes del rei demèrit i que saben que si cau la monarquia, també cauran els partits que la sostenen; el PSOE, doncs, s’ha d’espavilar o córrer el risc; el PP no té escapatòria, perquè per això són més papistes que el papa.

La justícia, per la seua part, ha de renovar-se, independitzar-se dels governs i seguir els passos independents com fan en els diversos països europeus, la justícia francesa, l’alemanya, la belga, la suïssa, etc. L’espanyola ha de treure’s de sobre tota la caspa franquista que els queda, han de fer net i democratitzar-se.

L’obsessió antinacionalista de l’Estat és un conflicte que arrosseguem de segles i que roman permanentment. Creure que un estat d’autonomies és cap solució, que un estat unitari i centralista que cedeix alguns instruments de govern a les nacions que té sotmeses farà que aquestes es resignen a acatar res, és un error. Les nacions sotmeses mai es resignen a perpetuar-se sota la dominació de ningú, perquè si ho fan, desapareixen. La història d’Espanya és un bon exemple, com la de França… Aquest error històric persistirà mentre no s’accepte la federació d’estats, com tenen els USA i  Alemanya, per a dir dos casos ben evidents: una federació ibèrica, que podria interessar també als portuguesos, als bascos i a nosaltres, amb un nou i modern instrument constitucional i una nova judicatura, on convivisquen les altres nacions ibèriques a més de l’estrictament espanyola, és, doncs, l’única possibilitat perquè hi haja el bon enteniment que no hi ha hagut mai entre tots nosaltres.

I hi ha el comportament dels polítics, en general. No diré que constituïsquen una casta, com deia Iglesias, però gairebé. Crec que han de millorar en la seua organització interna i justificar la seua activitat, sobretot en allò que es refereix al compliment dels programes electorals amb els quals demanen el vot. Amb l’experiència que tenim acumulada, crec que molta gent pot considerar-los sospitosos d’activitats fraudulentes i fins i tot delictives (per exemple, estan els casos de corrupció del PP) i per tant s’ha d’exercir sobre ells una vigilància constant, que garantitze la seua legalitat. Als Pirineus diuen que qui roba un ou també pot robar un bou i per això, no s’ha de consentir que cap polític cobre una comissió, ni accepte un regal, ni manipule res pro domo sua… ni que se’n beneficie de cap vacuna, per exemple! S’ha de ser molt estricte amb els polítics i als qui s’han apropiat d’una vacuna que no els corresponia, el mateix dia que se’ls administre la segona dosi se’ls hauria d’exigir la dimissió dels càrrecs; així mateix als militars fraudulents.

I estan els grans magnats de la indústria, del comerç, de la banca i tota l’alta societat de l’opulència, l’alt clero i l’alta classe militar. La vigilància fiscal ha d’exercir-se sobre ells, més que sobre el pobre llanterner que compensa l’insuficient jornal amb alguna reparació clandestina, o el pintor que no troba feina, o l’informàtic… No ho dic jo, sinó alts funcionaris de l’agència tributària, que es persegueix els pobres defraudadors més que els grans. Com hem vist amb el rei demèrit, ha estat la justícia suïssa i una amant menystinguda, els qui han denunciat els seus fraus, mentre que ací tothom callava, malgrat que tot se sabia i l’agència tributària mirava cap a un altre costat. I molt d’ull, perquè qui furta un ou també pot furtar un bou.

Arribats en aquest punt, me n’adone que en aquest article fa falta un poc de sarcasme i de sang, per a fer-lo més incisiu, interessant i graciós, que és com m’agrada escriure, i si pot ser més casolà, millor. La inspiració me l’he trobada per casualitat, com l’art trouvé, navegant per l’internet i rebent alguna piulada amistosa. Al Triangle, que és un periòdic digital anticatalanista i espanyolista que publica en català, traslladen una informació feta pública per la Generalitat de Catalunya, que han silenciat altres mitjans, sobre els ajuts que han rebut una sèrie d’empreses, entre altres les del hòlding o pies fundacions d’Eliseu Climent. L’any passat rebé més d’un milió d’euros, per a pagar una hipoteca per l’adquisició del local El Siglo, del qual Climent és el propietari (649.206’25 euros) L’acord de pagar-li la hipoteca és una herència de Jordi Pujol (des de l’any 2004), que els governs posteriors no han trencat. Un altre bon pessic l’ha rebut (265.000 euros) pel “finançament de les activitats de l’associació ACPV”; i altres entitats del hòlding han rebut també desenes de milers d’euros en ajuts diversos.. I hi ha també les ajudes a la llibreria i a l’editorial de Climent, Tres i Quatre, per als Premis Octubre. I així, encara moltes altres subvencions directes i camuflades. En total, aquest pool d’entitats ha rebut més d’un milió d’euros, de la Generalitat i d’altres administracions catalanes (Diputació de Girona, Ajuntament de Barcelona, etc.) i valencianes. Al web de Transparència d’ACPV, però, encara no hi figuren les dades corresponents a l’any 2020.

Jo no estic en contra que les nostres institucions ajuden les nostres iniciatives culturals i nacionalistes, sinó al contrari i com més millor. És el que fan les institucions espanyoles, recolzant les seues iniciatives i maniobres, algunes contra nosaltres i amb els nostres diners! Ara bé, tot això s’ha de conduir de manera democràtica i transparent, cosa que no fa Climent i jo en done fe. I en els ajuts han de participar totes les entitats que ho necessiten i ho justifiquen i no sols les d’aquest hòlding. Ací, o tots moros o tots cristians i ja m’entén qui m’entén. Per altra banda és una vergonya que ens hagen de traure els colors de cara a tots, per culpa de les maniobres de ningú disfressat de nacionalista. Si afegim que és la premsa més hostil i espanyolista la que se’n fa ressò, i que ací ningú no diu res, les paraules de Raimon que nosaltres no som d’eixe món, són un brindis al sol, perquè resulta que estem tan emmerdats. Ja en tinguérem prou amb el cas Pujol… i hauríem d’estar escarmentats dels salva pàtries, que no s’acaben.

 

dissabte, 23 de gener de 2021

El geni de la llengua i de "lo nostre

 

EL GENI DE LA LLENGUA I DE "LO NOSTRE"
 
Publicat a LEVANTE-EMV el 23 de gener de 2021

Els qui som defensors de «lo nostre», però de veritat i no els diumenges de paella, sabem o percebem que el geni d’un poble és el geni de la seua llengua. I què vol dir geni, en aquest cas? Evidentment no es tracta de cap ésser sobrenatural amb poders màgics, com diu la mitologia, sinó que el geni de què parle és el caràcter peculiar del nostre poble, amb els nostres fets i la nostra llengua. Els altres pobles, amb altres fets i altres llengües, també tenen uns altres genis, ni millors ni pitjors que el nostre. El nostre geni es distingeix dels altres en què és el nostre, sols amb això; nosaltres no en volem més i no com altres que, més imperialistes, cerquen el domini del que no és seu, com és el cas del geni castellà, del francès, de l’alemany i molts altres. 

Per regla general, cada geni marca els seus protegits d’una forma indeleble, de manera que qui és anglès no pot amagar-ho, o rus, o mexicà... I si hom vol dissimular de quina tribu és, el geni li ho posa difícil. Posem per cas que ens passem a parlar en castellà si anem a la capital, perquè ens fa vergonya que descobrisquen que som de poble; aleshores el nostre geni de la llengua ens delata, mitjançant les espardenyades que soltem, la morfo-sintaxi que apliquem i sobretot mitjançant la fonètica. Per exemple, el castellà té 5 vocals i nosaltres 7, i per aquí ja se’ns veu el llautó; la ge (germà), la ja (jaqueta), el dígraf ll al final de Massamagrell, que els castellans no saben pronunciar. Etcètera.

El geni que protegeix els valencians i valencianes perquè no fem massa el ridícul, és un geni bo que sempre va al nostre favor, és el nostre ‘geni tutelar’. Els dolents som els valencians i les valencianes que ens deixem engalipar per un altre geni, que direm geni maligne, que és qui ens fa fer traïcions i maldats, fent-nos passar al castellà.

Aquest mareig de genis s’ha d’estudiar més. He estat glooglejant i he vist que el tema interessa a analistes, sociòlegs i lingüistes i em compromet a insistir-hi. De moment pensem que el bon geni dels valencians és el mateix geni de la nostra llengua i de tot «lo nostre» i que ésser fidels a «lo nostre» comença per ésser-ho a la llengua i la història...

dimarts, 12 de gener de 2021

PROMESES I DUBTES. LA POR AL TRUMPISME

 PROMESES I DUBTES. LA POR AL TRUMPISME

Publicat  a SAÓ el 12/01/2021    (El Repunt 50)

He escoltat alguns comentaris i he llegit algunes informacions, tant del president Puig, com del conseller Soler, i tots dos coincideixen a congratular-se i ens animen a fer-ho també, perquè el govern central de Sánchez-Iglésias va a començar a pagar-nos, diuen, el dèficit que arrosseguem de fa tants anys, i a igualar-nos proporcionalment amb la pela que reben les altres autonomies. Tinc els meus dubtes sobre el que asseguren els nostres governants, i no perquè supose que ens han mentit a posta, això ni pensar-ho, sinó perquè són promeses del govern central i aquella gent mai no són de fiar, siga qui siga qui governe, com demostra que ara troben just fer el que diuen que volen fer, però que mai ningú ha fet fins ara, ni González, ni Aznar, ni Zapatero. Tampoc m’ho crec perquè una cosa és prometre fer i una altra és fer de veritat; i, finalment, perquè de prometre a ningú li fa mal el ventre. Molts valencians ja sabem que tenim raons històriques de sobra per a desconfiar de tots els governs espanyols, però no tots els valencians en són sabedors, i per això suggerisc que algun historiador o economista, o algun equip mixt, comencen a fer la llista de greuges i depredacions de què hem estat víctimes els valencians fins ara; al Memorial haurien d’incloure un apèndix amb les protestes que, des que perdérem els Furs, han fet alguns dels nostres predecessors i que foren desestimades, cosa que també ignoren molts valencians. Ja que per primera vegada s’ha reconegut a Madrid que els valencians estem infra-finançats, o siga, que els paguem més del doble del que rebem, és el moment de dir-ho tot.

De tota manera, ha estar fer l’anunci de la bona nova i la presidenta de Madrid ja ha dit que s’oposa a cap tracte especial als valencians, ni encara que el que anuncien siga tan just com pagar-nos el que ens deuen; ella sols pensa en Madrid, perquè és la defensora impertèrrita que la seua autonomia és la més important de totes: Madrid es España, diu, i troba natural que tinga un tracte no especial, sinó millor “porque aquí pueden venir todos, de todas partes”. És, mira per on, el programa de Trump, d’Amèrica primer; l’Ayuso és molt trumpista. Ella amb l’Aguirre i la Cifuentes formen la divina tríada capitalina i han aconseguit convertir Madrid en un paradís fiscal, on les empreses paguen menys que a la resta de l’estat i per això hi traslladen llurs oficines i activitats; on els madrilenys estan exempts de molts dels impostos, com els de patrimoni i herències, que paguem els qui no ho som o no hi vivim. L’Ayuso protesta perquè als valencians ens paguen el que ens han robat i perquè comencen a igualar-nos la renda.

A Espanya sempre ens han tingut als valencians “por mas muelles”(Duc d’Olivares a Felip IV), o siga fàcils de manipular. L’experiència a fotre’ns que han acumulat, els ha fet especialistes a estafar-nos, tan directament com fent-nos la rata, perquè saben l’entusiasme i el masoquisme amb què responem les seues males accions: ofrenant-los noves glòries; o siga que saben que som com la puta Ramoneta que no cobrem i paguem el llit. Recorde el comentari de Fraga Iribarne que l’himne valencià era el qui més li agradava de tots, i ja podia ben dir-ho. Nosaltres ni escarotem el veïnat, ni cridem a la defensa contra l’enemic, com els catalans; ni somniem que tenim la millor horta del món, com fan els murcians; ni tan sols en una patria querida, com els asturians; etcètera. Nosaltres anem a cara descoberta i amb el cor a la mà, perquè som així d’ingenus, faves o pobres d’esperit, que per això mateix som l’autonomia amb més polítics lladres per metre quadrat, i els qui paguem a l’Estat més del que rebem i religiosament.

Posats en aquest comboi, també ens diuen que tot el tira-i-arronsa entre els corredors mediterrani o central, es resol a favor del nostre, com estem demanant també des de fa tants anys. Ara que tenim tan bons valedors a Madrid (Àbalos, Boira) i tota la patronal valenciana pressionant, podem tenir esperances; el problema, però, és que el nostre corredor xoca de front amb la concepció centralista de l’Estat, que sempre ha potenciat la xarxa radial, amb Madrid al centre, en contra de la xarxa perifèrica i el nostre corredor és tan perifèric que ha d’anar d’Algesires a Europa, passant per Granada, Múrcia, València, Tarragona, Barcelona, Girona i cap a França, sense passar per Madrid, o siga que massa per a la carabassa carpetovetònica. Ja veurem com va tot o si comencen a dilatar l’execució i a distreure’s a posta, o sense voler. La gateta moixa i descrismada presidenta de Madrid, és segur que dirà la seua. Pel que es veu, els socialistes li tenen molta por, menys Ximo Puig que és l’únic que li planta cara, com també ho fa Baldoví i ho féu el president català Torra; de la resta de polítics, la major part callen.

En relació amb la llengua també tenim pendent que el govern central no s’oposen com han fet fins ara, a la connexió de les tres televisions, catalana, valenciana i balear. És una injúria als valencians que ens priven de veure altres canals del Principat i de les Illes, de la mateixa manera que tampoc se’ls ha d’impedir als nostres veïns i germans que puguen veure el canal valencià. La llengua és la mateixa, malgrat que per raons polítiques s’anomene diferent en un lloc o en un altre; les raons científiques són les raonables. Tan constitucionalistes que diuen que són el trio de Colon i tan obedients al Tribunal Constitucional, al Suprem i a la RAE, que sí que han reconegut la unitat de la llengua, per què continuen posant-nos impediments administratius en aquest assumpte, en lloc de deixar-nos en pau? En això sí que podrien posar remei, si volgueren o perderen la por, i si no foren tan obcecats espanyolistes els nostres caps civils, judicials i eclesiàstics.

Ja hem vist que l’Ayuso segueix la doctrina trumpista i proclama que tot és per a Madrid, primer Madrid; també fa com Trump quan parla sense pensar, o no pensant en el que diu. Però hi ha una altra gent que no podem menystenir, perquè són molt trumpistes, i així ho diuen, ho practiquen i se n’envaneixen: són els de Vox. Que els voxistes són trumpistes no hi ha cap dubte i ho diuen ells, amb programes calcats, teories supremacistes i polítiques xenòfobes i homòfobes idèntiques. Tenen fins i tot els mateixos tics, i si físicament no són bessons, llurs ànimes i llurs intencions, sí. Als USA Trump sembla que s’ha cremat i probablement serà inhabilitat per a la política; la història el té en el punt de mira i ja diran els historiadors, però no crec que siguen massa benèvols. Per la seua part, els demòcrates i els republicans anti-trumpistes tenen feina en fer net de trumpistes els Estats Units. Ací, el que ens importa i amb la lliçó americana que acabem de rebre, és saber si s’acabaran les aproximacions i festejos del PP i Cs amb els d’Abascal. S’avindran a aïllar els voxistes, com fan la resta de partits? El trumpisme és un perill i també els seus derivats al Brasil, a Israel, a Hongria… i a Espanya. I tot això fa molta por.

 

 

dissabte, 9 de gener de 2021

ESMORZAR AMB LA IDA I EL VERDI

 

 ESMORZAR AMB LA IDA I AMB VERDI

Publicat a LEVANTE-EMV el dia 9/1/21

 L’esmorzar que fem a València entre les 10 i les 12 del matí, o siga interrompent el treball, encara que també esmorzen els desenfeinats, és un costum saludable que solem dedicar també a fer tertúlia, comentar alguna novetat, organitzar algun dinarot i fer broma. Aquests dies n’hem parlat molt de la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, perquè malgrat que és la que menys vacunes ha posat (sols un 5’4%), ella es queixa, tota divina, que li n’han enviades poques, acusant Pedro Sanchez.

La tia s’està guanyant els votants de Vox, diu Pepe, que parla poc i tendeix a fer sentències, i és la candidata d’Aznar per a substituir Casado, a qui no pot ni veure. Ilde, que està informat de primera mà per un important peix gros del PP, a qui li arregla el cotxe, diu que a Madrid s’ha format la facció de la ida, que és l’anagrama d’Isabel Díaz Ayuso, que els cau molt bé als més fatxes. Jesús ens explica que els italians (s.XIX) ja utilitzaren el cognom del gran compositor i nacionalista Verdi, per a escriure en pasquins i per les parets VIVA V.E.R.D. I, que els italians entenien com Viva Vittorio Emanuele re d’Itàlia, difonent així la proclama per fer fora els Habsburg que dominaven el nord, els Borbons que ho feien al sud, i el Papat que tenia el centre; l’objectiu era aconseguir la unitat d’Itàlia, o siga la independència, i fer rei Victor Manuel de Savoia. Tota Itàlia es va omplir de pasquins i de pintades, innòcues per a les policies d’ocupació, però rotundes per als italians, que triomfaren.

Si els madrilenys que recolzen la IDA volen imitar els italians, els falta nivell i cultura, diu Rafa que acaba d’incorporar-se a l’hora del cafenet, i per això la proposta de la IDA ha d’haver eixit de la factoria Aznar, perquè són així de burros i no s’han parat a cercar en el diccionari, ni en el google del mòbil, com acabe de fer jo. En castellà, «ida» vol dir «una persona falta de juicio», per tant la IDA, com anagrama, si volen serà Isabel Diaz Ayuso, però com adjectiu la IDA és la qui no té judici, la que se’n va del perol, la tocada de l’ala, a la qui li falta un regó... Riem, fem mofa, ens fem la darrera copeta, paguem a escot, ens posem la mascareta i tornem a la feina.