ASSUMPTES PAPALS I DE L’ESPERIT

El Repunt 68  

ASSUMPTES PAPALS I DE L’ESPERIT 

Publicat a la revista SAÓ el  29 de novembre de 2021

Em comenta l’amiga Loreto, que coneix persones que dubten que hi haja bona fe, ni coherència, en el fet que molts matrimonis joves, casats per l’església, opten, al seu torn, per no batejar els fills; ella no ho comprèn, però confia que l’actual Papa resoldrà el dilema de com es pot fer una cosa i l’altra. Loreto em té molta confiança, més que a molts rectors, segons m’ha dit sempre, coincidint amb ma mare, que li passava el mateix; intente fer que raone. Li dic que jo també crec que el papa Francesc està resolent contradiccions que semblaven definitivament concloses dogmàticament, quan funcionava allò de Roma locuta, causa finita, ho diu el papa, panxa a terra. Això de revisar contradiccions ho havien començat altres papes, com Pau VI traient del calendari canònic molts “sants” que, indocumentadament, s’hi havien afegit, cosa que provocà el disgust de moltes bones ànimes, com ta tia Barbereta de Beniparrell, quan s’assabentà que santa Bàrbera era una invenció, deixant d’anar a missa per aquest  motiu. Estem a la porta del carrer, plou de manera molt fina però persistent i com els dos anem malament de la vista, sembla que de manera insuperable, esperem que pare de ploure. Li assegure que, com jo mire les coses de manera crítica i no amb la fe cega d’ella, veig que aquest Papa està intentant salvar l’església del naufragi que estan vivint, que és el que manà fer Jesús a sant Pere, menar la barca; també crec que farà altres coses molt importants.

Hem de marxar a casa però estem a gust amb la xerrameca. Em pregunta si sé el nom que posaran a la néta d’Empar, que serà Sofia, però no com la reina, com subratlla Empar, que s’havia disgustat en principi per si ningú es confonia. Empar és molt republicana i com la seua parella és de prop de Xàtiva, encara s’ha fet més antiborbònica i està d’acord que es mantinga el primer rei borbó penjat cap avall al museu de l’Almodí xativenc; jo els penjaria tots, em digué un dia en plena campanya.

A la meua amiga li preocupa el que està dient del Papa la dreta espanyola, ara sobre la visió papal de la conquesta d’Amèrica, que és totalment distinta de la que sempre han “ensenyat” ací, però, com ara alguns polítics americans han començat a dir altres coses, el Papa s’ha posat de la seua part. Evidentment, li dic, és que el papa és argentí i ha estudiat la història d’Amèrica amb llibres d’historiadors americans, que no diuen el mateix que els historiadors espanyols. La història que es conta ací és la dels conquistadors, o siga la dels vencedors, perquè els reis espanyols hi enviaren la seua gent a cercar fortuna, per a la corona i per als mateixos conquistadors i no per dur-los la religió, la llengua i la cultura; el que passà és que feren les dues coses: robar-los, destruir-los, batejar-los i castellanitzar-los. El Papa això ho sap, des que anava a escola, i també que els conquistadors espanyols entraren a matadegolla, i sotmeteren aquells pobles i anorrearen llurs religions, llengües i cultures; el que volien era carregar d’or els vaixells que enviaven a Sevilla, o siga a la monarquia espanyola. És el mateix que feren els francesos, anglesos, portuguesos, holandesos... Històricament, tota Europa ho ha fet així arreu del món.

Aquest Papa és indigenista per naixement i per convicció i així ho ha demostrat sempre que ha tingut l’ocasió. Quan fa uns anys anà a l’Equador que celebrava el centenari de la seua independència d’Espanya, féu un discurs totalment anticolonialista i per tant a favor de la independència dels americans sotmesos. D’això vaig escriure un article que recorde que t’havia agradat; si vols te’l reenviaré, li dic. La meua amiga el recorda i em diu que la va sorprendre tant que es posà a  llegir sobre el tema i que, en efecte, segons qui havia escrit els llibres que llegia, deien una cosa o l’altra. Doncs aquest Papa, com és argentí, ja saps amb quins llibres ha estudiat. Sobre l’antipapisme de la dreta li recorde que en teoria, ja que diuen que són catòlics i apostòlics, han de creure en la Trinitat, i que l’Esperit Sant intervé en l’elecció dels papes i doncs, si posen en dubte l’encert de l’elecció del Papa és posar en dubte el mateix Esperit; que s’ho pensen els del PP i Vox abans de parlar, o incorreran en un pecat d’excomunió.

Li recorde a Loreto que jo no crec en tot açò, però sé que aquest Papa li donarà un gir a moltes coses increïbles de l’església, o ho intentarà. Per exemple ho farà amb el tema de les braguetes desinquietes i insaciables de tants capellans i bisbes catòlics a tot el món. Ara mateix viatjarà al Canadà, on s’han encontrat centenars de cadàvers de criatures violades i assassinades pels religiosos dels internats on hi estudiaven i demanarà perdó en nom de l’església; vull suposar que molts bisbes i capellans, que haurien de pegar-se un tir, de vergonya, no ho faran. I com s’ho farà el Papa per a rebaixar la febra dels seus clergues? Sobre això jo he opinat en altres ocasions que els haurien de deixar casar, fins i tot que els haurien d’obligar a casar-se, perquè cada matí isqueren de casa ben follats i deixaren en pau les criatures, perquè està vist que amb els cànons en vigor no hi ha manera de contenir-los quan s’empalmen; malgrat tot el que han predicat contra el sexe dels feligresos, ells no han après a aguantar-se o no volen.

 I un altre tema en què aquest papa també intervendrà serà en les finances vaticanes, o tresor de sant Pere. Jo crec que el mal exemple de veure que el Vaticà té diners en paradisos fiscals, com un borbó o un polític corruptes qualssevol, i tantes propietats, la major part aconseguides de manera irregular, especialment les d’ací, no s’acorda en absolut amb l’evangeli ni amb les promeses de pobresa que solen fer com que fan, de tant en tant. I les promeses de repartir els béns entre el poble i d’acollir els necessitats, obrint les esglésies als immigrants, donant-los aixopluc? Quan ho digué el Papa, al famós cardenal Canissars li entrà un espasme, perquè no tots els que venen fugint de la guerra i de la fam són “trigo límpio”, va dir histèricament. Jo li vaig replicar: i tots els capellans que han anat i van pel món són “trigo límpio”? Pot ser que l’assumpte d’encaixar evangeli-pobres-bancvaticà siga el més difícil de tots, més que fer creure que els burros volen, que és al que es dediquen normalment les religions i la catòlica entre les primeres. Dir als pobres que aniran al cel i que si ací passen fam, fred i no tenen on caure morts, que es resignen perquè al cel menjaran coquetes de mel, és tan absurd i desproporcionat com quan la reina de França, Maria Antonieta, estranyada perquè hi havia moltíssima gent pegant salts pels parcs (a ella la passejaven ben calenteta en un carruatge reial), quan li digueren que la gent passava molta gana i tenia molt de fred i intentaven escalfar-se al Sol, digué: - Doncs que els donen unes croquetes, que era el que li donaven a ella quan, a mig matí, sentia pessigolles a l’estómac.

 Li dic que crec que aquest Papa té molta feina, però com li va la marxa, jo encara li’n donaria més, si fora de veres que compta amb l’ajut intergalàctic de l’Esperit Sant; jo, de vosaltres, li demanaria que no s’oblide una vegada més d’ajudar els valencians, ara amb la successió del cardenal Canyissars, perquè com diuen alguns capellans progres, està a punt de ser cessat. Que faça triar un bisbe jove, obert i no carca perquè, a més d’una visió més progressista en temes socials, en el tema de la llengua acorde per fi que els valencians tinguem la litúrgia en valencià, com manà el Concili Vaticà. Mira, el Papa, quan anà a l’Equador, com et deia, en quina llengua féu la missa als milers d’indis que hi assistiren? Emprà el quètxua, la llengua del poble indígena! Mentrestant i ací, el famós cardenal Canyissars, tota la vida valencià i encara no sap ni donar la benedicció en la llengua dels índis valencians, jo crec que encara no sap ni dir bon dia.

El nou bisbe posarà ordre en el tema de la llengua? El nou bisbe s’abstindrà de fer política fatxa? El nou bisbe seguirà les consignes del papa Francesc? Els valencians i valencianes, tant els creients com els qui no ho som, ens hi juguem molt. Jo insistisc a la meua amiga en la responsabilitat que tenen les beatetes com ella en aquest tema i que facen valdre que d’aquestes diòcesis han eixit sants catalanoparlants i li recorde una selecció de la llarga llista: Vicent Ferrer,  Lluís Beltran, Francesc de Borja, Ramon de Penyafort, Josep de Calassanç, Pere Claver, Vicenç de Paül, els germans Bernat, Maria i Gràcia, Lluís Amigó, Pasqual Bailón, Maria Ràfols, Josepa Naval, Pepa Inès de Benigànim... I que hem tingut papes valencians, els dos Borja, i etcètera. I bisbes sants com Tarancon, Sanus...

Marxem cap a casa, la meua amiga amb el cap fet un garbuix, jo satisfet per haver-la adoctrinat una mica. De fet jo sempre he tingut aquesta vocació i des de petit tinguí una temporada que volia ser missioner. Gràcies a Déu deixí de creure i m’apartí del rotllo i així em vaig salvar d’haver anat a adoctrinar negrets i fer-los ninguna maldat cultural, ni lingüística. Supose que el paper de fer després tot el contrari del que pensava als dotze anys em va millor. Espere impacient i delerós a veure com s’ho fa l’Esperit amb tot el que he dit. No tinc gaires esperances que millore la situació i voldria equivocar-me i la meua amiga accepta una aposta, ella si que confia.

 

POLÍTICS FENT LA MÀ O A MATADEGOLLA

POLÍTICS FENT LA MÀ O A MATADEGOLLA 

Publicat a Levante-EMV el 27 de novembre de 2021 

Els partits polítics internament viuen un continu tira i arronsa d’interessos enfrontats, que es tradueixen en discussions banals o disfressades de divergències ideològiques, o en enfrontaments més greus, quan els més delerosos a medrar es dediquen a posar-hi inconvenients, a filtrar secrets, i fins i tot a fer de mosca collonera. Malgrat tot, la sang no arriba encara al riu, però com ha d’haver qui guanye i qui perda, s’inicia un expedient que acaba en res, o finalment els qui tenen la paella pel mànec enviant els perdedors a fer la mà i a l’inrevés. La cosa, doncs, té importància negativa per a la marxa d’un partit, però c’ets le vie, que diuen els francesos, són baralles de campanar, pèrdues de temps i, com en les bugades, d’algun llençol. Com exemples, a Espanya hi ha els casos dels comunistes; els podemites i assimilats; a Catalunya, els convergents i confrares...

 Però, pot passar que la cosa vaja més enllà i que un partit es dividisca en faccions que s’enfronten de debò, que ningú no es conforme i que la cosa passe a majors, a matadegolla i la sang arribe al riu. És el que està passant a la dreta espanyola, especialment al PP, que ja té experiència, com fou el cas de Suàrez. Com és preceptiu que hi haja un dimoni temptador, jo crec que és Aznar qui ha estat al darrere de la creació de Ciutadans, de la irrupció de Vox i ara mateix de l’aparició de la parella redemptorista: Isabel Diaz Ayuso (la Ida, que li diuen molts dels seus “col·legues”) i Cayetana Àlvarez de Toledo (la tita, com la vaig batejar, pel paregut amb una polla díndia). La parella redemptora, amb el concurs de l’especialista en granotes, Esperança Aguirre, van a matadegolla contra Casado i Egea. Al primer li agraden més les coses fàcils i regalades, i confia la seua defensa en la mala llet del seu secretari que, com és murcià, té més accés a les navalles d’Albacete, amb les quals té tanta habilitat com amb el llançament de pinyols d’oliva.

 Pense que si els socialdemòcrates, comunistes i autònomo/nacionalistes juguem bé les partides que venen i si no ens fem molt la mà entre nosaltres, ho tindrem fàcil i la vella pell de brau (Sepharad) podrà continuar l’ardu camí del seu destí en l’univers; a nosaltres, i mentre s’aconsegueix la independència, també ens anirà millor i reeixirem.

 

ABOCATS A ASSISTIR A TOTA LA FUNCIÓ

ABOCATS A ASSISTIR A TOTA LA FUNCIÓ

Publicat a Levante-EMV el dia 23/1172021

Deixem-nos d’il·lusions i de somnis: els poderosos de la terra no faran res per evitar el gran desastre que pronostiquen els científics. El canvi climàtic que hem provocat entre tots col·lapsarà el planeta i s’acabarà la representació del teatre del món. A la funció final hi assistirem tots, inclosos els poderosos de la Terra, que són els que no fan res per evitar-ho, malgrat que està a les seues mans.

La població gran, gregària, i confusa, que els hem subvencionat, també hi assistirem, amb la cara de babaus que ens ha caracteritzat tota la vida. Sols la joventut que protesta, els únics i darrers activistes, podran seguir cridant per deixar-los un món de calamitats, de malviure i mal morir. A punt, doncs, d’assistir al final de la comèdia, hem d’agrair a Greta Thunberg i tota la joventut activista que han anat a Glasgow, el que han fet i fan, perquè han estat els més honrats. L’avarícia i la inconsciència dels poderosos i l’estultícia de la humanitat ens han dut fins ací i ells són les víctimes. S’ha acabat la funció?

Les nostres intrèpides activistes han parlat amb alguns dels governants i han obtingut promeses que faran bondat, encara que després no compliran, que faran més reunions, més comissions; fins i tot ha hagut alguna mostra positiva de part dels xinesos, russos, índis... Els polítics el millor que saben fer és bla, bla, bla, i en tots els idiomes, bla, bla, bla, que és parlar i parlar i no fer res. Tota la història ha estat això, fer guerres, sumir les societats en la desgràcia i fer més diners a continuació per als poderosos. La gran guerra del canvi climàtic serà el mateix. Els poderosos atacaran i triomfaran, la població assistirem espantats i atònits, absolutament indefensos; els qui puguen ho faran cridant i maleint, però en va... Sols la joventut activista ha entès la magnitud de la catàstrofe que s’albira i han protestat. Ara, quin déu vindrà a ajudar i a qui, malgrat que estaven tan advertits pels profetes apocalíptics i pels científics?

En els anys que venen, els joves no deuen deixar la denúncia, encenent els carrers i les places, perquè són els únics que poden i tenen dret a fer-ho, i si queda ningú per a contar-ho, han de ser elles, que diran que la simplicitat dels seus pares no ha sabut frenar els poderosos que «governaven» el món.

 

EL MÓN HA CANVIAT MOLT. O POC?

EL MÓN HA CANVIAT MOLT, O POC?

Article publicat a SAÖ el 2 de novembre de 2021 (El Repunt 66)

El món al qual em referisc és l’estat espanyol, que és on vivim, perquè sé que som un cas especial, i que hi ha països on tot va encara més malament, però que també n’hi ha de millors i no hauríem de comparar-nos amb Turquia, Hongria o Polònia, per exemple, sinó amb els països més avançats en democràcia, com Alemanya, Suècia, Suïssa… Amb la insolació que tenim, les platges, la gastronomia, l’atenció sanitària (als estrangers), els preus de l’habitatge, etc. les agències de turisme, que exploten el negoci, i també els governs central i autonòmics, poden fer tota la propaganda que vulguen, i ho fan per les divises. La relació servil de l’estat amb aquests començà en temps de Franco i no ha canviat, sense tenir en compte ni fer cas als economistes que llavors ja advertien que els estrangers ens fan invertir més a atendre’ls quan venen, que el que ens deixen al calaix, quan marxen. En molts pobles plens d’urbanitzacions, els ajuntaments han d’atendre enormes despeses durant tot l’any i encara reforçar les atencions en l’estiu, a canvi de cobrar l’IBI i la taxa del fem i l’aigua potable o siga, com qui diu, res. Als estrangers viure ací, comprar-se una casa i menjar opíparament el ix per la meitat del que cobren amb les seues pensions; contràriament, als indígenes ens resulta la vida cada vegada més cara, perquè la demanda d’habitatge dels estrangers apuja els preus que no tenen atura i la joventut no pot ni comprar-se un pis, ni ran sols llogar-los. En conclusió, als de casa no ens beneficia el turisme, tant com volen fer-nos creure.

Els ciutadans i ciutadanes d’ací, o siga els indígenes, tenim altres problemes, a més del de sobreviure. I és d’aquests que devem reflexionar un poc i jo vull assenyalar-ne dos o tres. En primer lloc hi ha la complicada, exagerada i inintel·ligible administració, siga la central, l’autonòmica o la municipal, que continua essent difícil de pair, perquè com deia don Martí Domínguez, l’administració és com la maraña impenetrable de la selva, desgavellada, complicada i indesxifrable. Ho deia quan Franco encara pescava salmons, que tenia més mèrit i tot continua igual. L’única diferència que hi ha entre l’actual administració i l’anterior és que abans a tots els papers els havíem de posar una pòlissa i al final una proclama feixistoide, arriba Espanya, que ara ja no posem, però els formularis continuen essent tan complicats i reiteratius. Al llarg de la vida, quantes vegades ens han exigit una fotocòpia del DNI, una partida de naixement, el cens, etc. Fins i tot per a morir-se i conec casos que la família ha embogit recercant el carnet de la iaia, o de la tia, difuntes i amb perill de quedar insepultes.

Ara hi ha un altre problema que amoïna molts indígenes, especialment els més majors i els menys preparats, és el fenomen on line. L’administració s’ha digitalitzat i a continuació ho han fet els bancs i les grans empreses, especialment les de serveis com els telèfons; fins i tot, hi ha petites empreses que s’han digitalitzat, com una òptica que acabe de visitar i el carnisser de prop de casa. Crec que podem dir que això de l’internet és com un tsunami, o com una pandèmia, que ho arrasen tot. Tothom s’ha hagut de posar al dia, qui ha pogut, fent un curset, comprant un ordinador, obrint-se un correu. Molta gent més gran, o no tan gran, i fins i tot gent jove, troben impossible posar-se al nivell. Aquests indígenes estan perduts, si no tenen un altre indígena que els faça el favor. Jo vaig acompanyar un pobre home que recercava treball, a les oficines  d’ocupació i el primer que li van demanar fou omplir un formulari i com és analfabet, a més de pobre, i no té ni telèfon ni internet, em vaig haver d’oferir a fer d’intermediari. Així vaig rebre algunes ofertes de treball tant inversemblants per a ell com d’oficinista, de telefonista, de mecànic, d’informàtic, de mestressa, de cuiner…

També s’ha posat en marxa la deshumanització més radical i ara, amb tot el que ha passat amb la covid, les relacions de l’administració amb la ciutadania s’ha establert que han de ser en línia, S’han acabat les esperes a la porta dels despatxos i de les oficines, ara es fa tot per internet. L’indígena que no té aquesta eina, no té cap possibilitat de relacionar-se, d’informar-se i estar al dia de cap oportunitat de res. Fins i tot els pagaments tributaris s’han de fer mitjançant un compte bancari i els indígenes que no en tenen, ho han de solucionar mitjançant algun veí altruista o pagar els recàrrecs. Tot és, doncs, molt injust i trist i encara ho serà més perquè l’administració sembla que no pensa canviar. Llig que el Papa també està alertant els seus capellans a no fer d’administratius en el tema dels sagraments…

Als bancs passen coses paregudes. S’ha acabat allò d’anar a la finestreta, o seure’s davant de l’amable empleat o empleada i fer una mica de conversa mentre et solucionaven un problema. Res d’això, ara s’ha de fer tot en línia, treure diners amb la tarja corresponent, pagar mitjançant un caixer, posar les llibretes d’estalvi al dia, ingressar diners… Els qui no sabem manipular aquests caixers estem perduts. Alguns bancs encara mantenen l’amabilitat d’ajudar-te un poc, però crec que això s’acabarà. N’hi ha d’altres que et diuen que t’ho has de fer tu… i apanya’t i gràcies si tens la sort que hi ha una altra bona persona a la cua i s’ofereix a ajudar-te. Això dels bancs és aberrant i la llàstima és que no podem defugir-los. Jo pense que m’agradaria poder passar dels bancs; ho he intentat alguna vegada, però és impossible, perquè ens tenen enxampats i collats, gairebé emmanillats.

Segurament el problema no és tan gran com el pinte i el que passa és que vora els vuitanta anys que tinc, ho veig tot més difícil del que és. Com no sóc l’únic que té aquestes pensades, torne a insistir que mentre arribe el dia que ja no quedem indígenes tan curts d’enteniment i pobres de recursos tècnics com jo, encara haurien d’haver-hi empleats municipals com els ha hagut sempre, els de mirar-nos a la cara, i empleats a la banca…, El despropòsit no és que siguem tan burros, sinó que no ens posen aquests empleats a ajudar-nos, amb tants guanys com tenen i amb l’atur que hi ha. Els amos de l’estat haurien de fer càlculs per saber el que costaria a l’administració, a la banca, a les empreses, posar aquests empleats que reclame. Si fan càlculs veuran que ens queden uns pocs anys de molestar-los i que si ens ajuden serà per pocs anys.

I ara que m’he referit als bancs vull reclamar que als territoris profunds i semi-buits, els governs i els bancs garantisquen que, com a mínim, mantindran una caixa d’estalvis o un banc perquè els veïns i veïnes d’aquells poblets puguen accedir-hi i fer les seues operacions bancàries, que són treure els diners de la pensió, per a ajudat els fills i néts i pagar algun rebut. Sé que no ho faran, com tampoc Correus mantindrà el servei molt de temps més… No sé què pensen fer capellans, si també acabaran fent els seus oficis en línia o s’organitzaran d’alguna manera més econòmica. Ara veig que la gent més gran de la família s’ha passat a veure la missa per la televisió i recorde que quan jo era jove i aparegué l’artefacte, el retor del meu poble no es cansava de dir que la missa per la tele no era vàlida, que calia anar a l’església. No sé com ha anat això, però crec que la gent gran se’n serveix, a la força.

Podia continuar amb la plorera, però per a què. Pel camí de les desgràcies que estem passant ja ho feren els nostres avantpassats, quan la ràdio els canvià la vida, o quan l’escolarització es féu obligatòria per a totes les criatures, o quan l’administració començà a controlar el cobrament d’impostos i taxes a tots els estaments… La diferència és que ara va tot més accelerat i que ens hem trobat aclaparats per les televisions, els mòbils, els cotxes, en un termini de temps molt curt; ara vivim arrossegats pels esdeveniments i les novetats, sense temps per assabentar-nos. Qualsevol de nosaltres si s’ho pensa una mica recordarà que quan érem criatures no hi havia telèfon a totes les cases, ni televisions, i ara tenen mòbils fins i tot els qui van a fer caragols. El món sí que ha canviat i tots hem canviat, però no tots ho hem fet al mateix temps ni amb les mateixes eines ni possibilitats i molta gent ha quedat com penjada d’un fil… i no té ni on caure morta. I no he dit res de la marxa de les escoles on hi ha els alumnes que disposen d’instruments informàtics a casa i altres que no; què farem senyors de la vara educativa? Ja no funciona allò de la igualtat d’oportunitats? No m’opose al progrés, ni pensar-ho, sinó tot al contrari i estic orgullós de veure els néts tan espavilats i eixerits que em corregeixen i m’ensenyen. Així és com el món ha anat avançant. Però parle de la gent que o no arriba per falta de capacitat o de recursos, o de les dues coses, i de la gent que intenta superar-se i es queda pel camí…

 

SEGONS LA DRETA, NO VAL PENEDIR-SE

 

SEGONS LA DRETA NO VAL PENEDIR-SE

 Article publicat a Levante-EMV el dia 30 d’octubre de 2021

 Malgrat que la gent d’ETA ja fa 10 anys que deixaren les armes per fer política institucional i legal i malgrat que han reconegut el dolor que causaren i que va estar un error el que feren, i malgrat que s’han penedit, la recalcitrant dreta espanyola ha dit que no és suficient. En el món civilitzat, molts moviments revolucionaris que han practicat la violència han anat posant punt i final a les guerres que mantenien i han arribat a acords amb les societats i els governs, que han donat per bons aquests canvis d’actitud, perquè han entès que era preferible la pau i posar fi a la guerra. Així acabà la guerra de Secessió dels EEUU, o la dels independentistes irlandesos, i darrerament, les guerrilles sud-americanes, asiàtiques i tot el caos bèl·lic dels Balcans, etc. Alguns d’aquells líders rebels acabaren essent presidents de llurs països (De Valera; Arafat, Ben Bella, Mugica...).

 Crec que ací encara perviu la santa inquisició, de quan els acusats d’heretgia eren torturats fins que reconeixien que estaven posseïts pel dimoni i, tant si se’n penedien com si no, eren igualment cremats a la foguera; no hi havia perdó ni escapatòria, havien de porgar amb foc. Una ciutat occitana, acusada d’acollir heretges, fou condemnada a ser arrasada i quan algú advertí que no tots els ciutadans eren heretges, el capità que dirigia l’assalt ordenà que tots a degolla, que Déu ja triaria les ànimes dels bons i se les enduria al cel.

 Ser civilitzat significa ser just i així ho entenem. Podem tenir com a referència la mateixa justícia que, llevat d’alguns casos, condemna els dolents i perdona els penedits i els rehabilita, fent-los pagar pel que han fet; al remat, però, hi ha el perdó. En aquest estat, algú els hauria d’explicar als molt catòlics dretans, el valor del perdó en la fe que diuen que professen. Tot al contrari, alguns encara justifiquen els assassinats del franquisme, que encara no han condemnat, ni han demanat perdó a les víctimes, ni han reconegut que allò no havia d’haver passat. Haurien d’entendre el que ha passat a França on el mateix president Macron ha demanat perdó pels assassinats d’argelins, a mans de la policia, fa 60 anys. Ací encara tenim cadàvers d’antifranquistes soterrats per tot arreu i sumaríssims il·legals sense revisar, mentre els mateixos franquistes reclamen, molt hipòcritament, que s’ha d’oblidar tot allò, passar pàgina i amén Jesús.

 

el Repunt 65

VIURE, MORIR O FILOSOFAR

 

 

VIURE. ,MORIR O FILOSOFAR

Article publicat a la revista SAÓ el 25 d'octubre de 2021 

           En vespres de Tots Sants i de l’aberració de Hallowen, i inspirat pels xinesos del costat de casa, que fa un mes llarg que estan venent flors per a l’ocasió. he pensat sobre la mort i la vida, i he fet un poc de filosofia. Alguns pensen que ningú vol morir-se i que en el moment final tothom s’aferra a un clau ardent; això ho defensen especialment els capellans, amb la intenció que la parròquia tema la mort i l’infern i facen bondat ortodoxa. Contràriament, la realitat és que hi ha els qui no suporten més un mal viure i posen punt i final expeditivament a la seua trista situació. També els qui no poden viure sense el que més s’estimen: el poder i els diners, i es moren d’angúnia per si perden una cosa o l’altra o les dues coses a la vegada. També hi ha el cas de santa Teresa que feia aquest circumloqui poètic “vivo sin vivir en mi y tan alta vida espero que muero porque no muero”, perquè volia morir per anar-se’n al cel. També hi ha els qui menystenim la mort, ara ho veurem.

 

Per altra banda també hi ha els qui s’ocupen de la vida i la mort dels altres, per exemple els qui decideixen pels soldats que han de morir, plens de salut, però pel Déu, la pàtria i el rei que els imposen. I els jutges que envien la gent al patíbul, també en nom de la mateixa pàtria i de la “justícia”. I pitjor encara, també hi ha els qui moren de fam i de pena en veure morir els fills sense poder-los donar ni un rosegó (pregunteu a les ONG,s com està el món i, ja posats, ajudeu-les); precisament ara a l’hivern hi haurà milions de persones que moriran de fred per no poder pagar ni la calefacció, mentre els ex-ministres de les portes giratòries continuaran cobrant pel mateix concepte. I definitivament, hi ha els milions de treballadors a tot el món que penquen fins l’extenuació, explotats sense misericòrdia per empresaris que no tenen escrúpols… Això de viure o de morir-se, doncs, és, com totes les coses, segons qui..

 

La vida no és la mateixa vivint en l’opulència que en la indigència i, doncs, tampoc és el mateix morir d’una manera o d’altra. El pobre pateix més per a morir (falta d’assistència mèdica, de medicines pal·liatives, d’alimentació, d’abric, de consol), malgrat que els clàssics pensaven el contrari. Horaci deia que la terra s’obre igualment als pobres que als fills dels reis; Sèneca advertia que omnia mors poscit; lex est, non poena, perire, o siga que la mort no és una pena, és una llei; Ovidi, desterrat de Roma, s’exclamava quocumque aspicio, nihil est nisi mortis imago, on siga que gire els ulls, només trobe la imatge de la mort. També hi ha qui es pren la mort com una poesia lírica, com l’emperador Adrià, que la vespra de morir encara escrigué uns versos a la seua animeta: animula vagula, blandula (animeta tendra i vagorosa), que espal·lidula, rigidula, nudula (pàl·lida, erta i despullada) te’n vas i ja no et divertiràs com solies fer-ho amb mi. Altres fan broma, com els Negrets de l’Alcúdia, que cantaven amb música de rèquiem i ballaven una muixeranga: animalot, animalot, ara que venen les figues, ara t’has mort; ja t’han fotut, ja t’han fotut, que t’han ficat dins l’ataüt. Hi ha els epitafis de les sepultures, entre els quals subratlle aquests dos deliciosos, romàntics i breus: non obiit, abiit, no morí, se n’anà. I aquest altre: sit tibi terra levis, que et siga la terra lleu. També hi ha els epitafis rotundament graciosos, com el de Groucho Marx: perdone senyora que no m’aixeque. O el de Beethoven: que aplaudisquen els amics, que la funció ja ha acabat. Quin misteri, la vida i la mort i les reflexions dels mortals.

Com el concepte que se té de la mort és molt divers, també ho és tota la parafernàlia que envolta les defuncions. Hi ha la doctrina de la trascendentalitat de l’ànima, segons la qual mor el cos, però l’esperit continua vivint en una altra dimensió, que és el cel per als cristians, jueus i musulmans, o la de la reencarnació dels zoroastristes, budistes i molts pobles primitius, que creuen que l’ànima es reencarna en altra persona o animal, passant per un procés etern de depuració. Del primer concepte se’n deriva tota la teoria de fe que l’ànima sobreviu a la mort i passa per un procés de depuració fins que està preparada per a accedir al cel, si no hi ha anat directament. La possibilitat d’abastir un destí tan alt i etern és l’origen de moltes neures i histèries, traslladades a la literatura i el cinema, que ara estan en l’apogeu.

Altra cosa és el plantejament d’Epicur, per al qual la mort no és res, cosa que permet gaudir de la vida mortal sense afegir la idea de la dubtosa vida eterna, de manera que sense el desig de la immortalitat, tant en la vida com en el fet de no viure, no hi ha res temible. Per als epicuristes mentre vivim, no existeix la mort, i quan la mort hi és, nosaltres ja no hi som, ja no vivim. Per tant la mort no existeix per als vius, de la mateixa manera que la vida no existeix per als morts. I Epicur continua filosofant que igual que no és l’abundància dels aliments, sinó la seua qualitat, el que ens plau, tampoc és la durada de la vida la que ens ha de plaure, sinó que siga grata.

 

Com epicurista pense que l’esperança de viure feliçment en aquest món, tothom la desitja, però la té qui la té. En realitat hi ha més desesperança i més desconfiança cada dia que passa, que el contrari. La felicitat no està a l’abast de tothom, sinó que el món està molt mal repartit. En efecte, hi ha el món ric o occidental i el pobre o tercer món. I dintre del món ric hi ha els individus més rics, que cada dia augmenten la seua fortuna i els més pobres, que cada dia també augmenten el seu infortuni i encara entre els més pobres del món més ric hi ha uns pobres que tenen la sort que els atenga l’assistència social i els passen alguna ajuda, i hi ha als qui no els arriba ni aquesta pobra sort... En el tercer món també hi ha distintes categories, des dels millor situats, com els membres dels governs, els militars i els grans propietaris, als més desgraciats, que són la carn de canó de les migracions sistemàtiques. Podem dir, doncs, que en la terra no hi ha ètica.

Epìcur va elaborar una doctrina moral amb les seues teories sobre la mort, el plaer, la felicitat i la negació al suïcidi. Afirma que la filosofia ensenya el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por dels déus; de la mort; del destí i del dolor. Algunes idees que desenvolupà són l’ataràxia, que és la serenitat, l’absència de torbació en l'ànima, que és la condició de la vida feliç. L’amistat, que és la fórmula de la convivència, la manifestació de la sociabilitat com el plaer i que és un imperatiu natural, que ens rescata de l’egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per viure i sobreviure feliços. Sobre els déus considera que no cal témer-los, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans i si no hi ha providència divina, l’home és lliure i la felicitat és a les seues mans. Finalment, sobre la mort diu que no cal témer-la, perquè la mort és la privació de la sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és i quan la mort hi serà, nosaltres ja no hi serem.

Epicur desenrotlla unes reflexions sobre l’ètica i recomana l'automoderació dels desigs. Per abastar la serenitat recomana l'allunyament de la política, la indiferència davant dels déus i el conreu de l’amistat. I sobre els plaers fa una categorització entre els naturals i necessaris d’alimentar-se, calmar la set... Els naturals i innecessaris de la conversa amena, la gratificació sexual i les arts... Finalment els innaturals i innecessaris, que considera superflus: la recerca de la fama, del poder polític o del prestigi. I fa tot de recomanacions per satisfer els desitjos naturals necessaris de la manera més econòmica possible. Sobre els desitjos naturals innecessaris diu que són acceptables sinó s'arrisca la salut, l'amistat, ni l'economia en la seua recerca.  I sobre els desitjos innaturals i innecessaris, els rebutja absolutament. Finalment proclama que una vida envoltada d'amistats i de plaers moderats, amb el mínim de dolors possibles i tranquil·litat en l'ànima, dóna la felicitat i en açò coincideix fray Luís de Leon quan deia: que descansada vida, la del que huye del mundanal ruido y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido. Per tot plegat doncs, abans de caure en la desesperació o en l’escepticisme total crec que és millor fer una pensada en Epicur, o en qualsevol altre filòsof, perquè damunt de vindre al món a patir no és ni oportú ni sa afegir més inseguretat a la vida, sinó viure-la plàcidament. Bones festes de Tots Sants, bon Hallowen i que campi qui pugui o el qui més puga per a ell... i d’ací poc més d’un mes, altre pont de la Purísima i la Constitució. Els xinesos del costat de casa ja m’ho diuen: aquí siemple fiesta, tlabajal poco...

 

FLORS I MINETES XINESES

Article publicat a Levante-EMV, el dia16 d'octubre de 2021

 Com en quinze dies són Tots Sants, els xinesos que tinc vora casa ja ho han omplert tot de flors artificials, que semblen autèntiques, i unes poques de naturals, que van renovant cada dia, perquè la gent vaja fent-se comptes. Floles cementelio, em diu el xinès, bonitas. Se m’ocorre posar-lo a prova i li demane si també té minetes. Les minetes (reducció d’animetes) o xinxetes, són uns suros petits amb un ble de cotó, que suren dalt l’oli i s’encenen la nit dels difunts; tantes minetes con animetes hi ha a la família per recordar. La major part dels joves valencians crec que desconeixen la paraula i la funció que tenen, però el xinès ja ho sap: minetes, pala mueltos, si, dentlo, izquielda. Els xinesos ho saben tot. Ja tenen també màscares i disfressos per al Halloween, pinturetes i purpurines per a pintar-se la cara, dents draculines… Això ara, perquè després vindrà Nadal i Reis i s’avançaran amb estris de fer pastisseria, graelles per a torrar les xulles, regalets per als infants, sorpreses de Cap d’Any, confetis i serpentines. I s’avançaran a les falles, al dia de la Mare, a Pasqua, a l’estiu… i sempre tindran de tot. L’any passat em van sorprendre amb matraques, que era l’instrument de fusta que substituïa les campanes en setmana santa i aquesta si que fou bona, perquè li preguntí que era allò i em digué: matlaca, parla no tocal campana, toc-toc,-toc-toc. No vaig plorar de miracle.

 Aquesta és una de les diferències entre la nostra cultura i la xinesa. Els occidentals quan hem anat a terres llunyanes hem portat les nostres coses, els nostres costums culinaris, instruments de treball, lleis, religions i llengües: els hem dut la “civilització”, que diuen els fatxes que no saben ni fava com Aznar, Ayuso, Casado, Abascal, Cantó… Com si aquells pobles no tingueren civilitzacions, llengües, lleis i déus. Els xinesos venen ací, com els mexicans, els argentins, els moros… i no ens porten llurs civilitzacions, ni llengües, ni déus, venen a treballar i a viure, sense molestar, i el primer que fan és aprendre les nostres costums i fer negoci, a adaptar-se en definitiva; fins i tot molts aprenen la nostra llengua. A excepció dels restaurants, que curiosament els preferim autèntics (cuina xinesa, armènia, filipina, mexicana, asador argentí, quebabs…).  Crec que nosaltres som més de somiar  rotllos, mentre  que a ells la fam els ha fet espavilar.

 

 

 

12 D'OVTUBRE; VISCA MÈXIC, MI CUATE

12 d’octubre: Visca Mèxic, mi cuate

El Repunt 64

Article publicat a la revista Saó, el dia 5/10/2021.

A l’hora d’escriure aquest article volia haver recercat en la Bíblia (l’editada per SAÓ) algun passatge per a justificar el que estic pensant darrerament, ara més que mai, perquè altres vegades ja ho he fet. Exactament, pense que estaria molt bé que alguna de les calamitats bíbliques (de l’Antic Testament) caigueren sobre el cap de la sèrie de personatges repulsius que estan fustigant-nos cada dia amb les seues actuacions bàrbares amb què porten el món a situacions pràcticament d’hecatombe. La humanitat, tots els homes i les dones sense excepció, tenim la responsabilitat de no consentir que les distintes colles de facciosos que “governen” el món, el destruïsquen amb la humanitat sencera inclosa. He desistit de recercar el llibre sagrat perquè estem més que advertits que el món pot fer un gran pet i apa, tots a la vall de Josafat i s’ha acabat el bròquil. Estem advertits pels científics i no fem cas, malgrat que el canvi climàtic està en marxa, amb el desglaç dels pols, l’augment del nivell de la mar, les catàstrofes que assolen els continents i les illes, les grans sequeres i les inundacions, huracans i tifons…). I no sols no els fem cas, sinó que encara és pitjor que alguns “polítics” fan gala que no creuen les amenaces de la ciència (Trump, Bolsonaro, Rajoy…). Després parlarem d’Ayuso i d’Aznar.

També estem advertits que la pandèmia que acabem de passar no serà la darrera, sinó que en vindran altres i més dolentes que la covid 19, i encara hi ha qui se’n riu de l’advertència com Bolsonaro, encore un fois. Sabem que els combustibles fòssils, especialment el petroli, són altament contaminants i que s’han de potenciar les energies renovables que no contaminen (Sol i vent)…, però el petroli dels reis i soldans àrabs continuen marcant la marxa dels negocis a escala mundial, arrossegant el preu de l’electricitat i del gas…

Doncs bé, en aquesta situació tan tràgica, és una indecència total i una temeritat de bojos, que les nacions, que els governs, en lloc de posar-se a la feina i salvar el món sols pensen a eixamplar les seues àrees d’influència, sobre altres nacions, amb l’obsessió de formar nous imperis, com fa la Xina; o com fan els vells imperis, com els nord-americans i els russos, tractant de mantenir-s’hi. Els imperis sempre han estat enormement golafres i negatius, perquè les potències s’han empassat pobles i cultures i els han desposseït dels seus béns, de les seues ànimes. L’exemple més immediat és el d’Espanya, que conquistaren per al seu profit, gran part d’Amèrica i altres terres per Àfrica, Àsia i Oceania. Destruïren aquells pobles dominats i els canviaren llurs llengües, cultures i Déus, imposant-los la llengua, les lleis i els Déus dels castellans invasors. Els partidaris d’aquella desfeta, com Ayuso i Aznar, diuen que els civilitzàrem i cristianitzàrem. Gràcies als seus ídols que aquells pobles no obliden la seua història i gràcies que els seus llibres, començant pels escolars, expliquen com eren abans de ser derrotats i conquistats; com foren reduïts i postergats; posteriorment, com ressorgiren i reclamaren la independència, per la qual lluitaren fins que l’aconseguiren. Ara que estan commemorant els corresponents centenaris de llurs independències, que aconseguiren lluitant contra els espanyols, ho expliquen encara més.

Els seus himnes oficials diuen clarament i la gent els canta a cor obert, que lluitant es tragueren de sobre la “raça ibèrica”, a la qual esperen amb els canons preparats per si tornen a intentar-ho (himne del Perú). I recorden que es tragueren de sobre les cadenes de la monarquia i l’esclavitud (Uruguai, Bolívia, Equador). I com aquesta és la doctrina oficial de la major part d’aquelles repúbliques, així ho pensen els seus historiadors i els seus polítics. Per aquest motiu, el president de Mèxic ha reclamat que els espanyols han de demanar-los perdó pel genocidi que els infligiren. Naturalment, el Papa,  que és argentí, pensa el mateix que els sud-americans, i en nom de l’església ha demanat perdó pel mal que els causaren.

Com era d’esperar, s’ha produït la reacció dels bojos i caps de bonyigues neofeixistes espanyols. Líders de Vox i del PP (Abascal, Aznar i l’Ayuso) han atacat al Papa i al president mexicà pel què han dit. Lopez Obrador li ha recordat a l’expresident espanyol que el seu cognom ve d’asno; la tristament famosa presidenta de Madrid ha recriminat al Papa les seues paraules que “sembla mentida que les haja dites un católico”. Així les coses, la fantasia de la madre patria està en l’aire i ningú en parla…

Amb mentides no s’escriu la història, sinó amb veritats i això vol dir que les potències europees han d’assumir l’enorme responsabilitat d’haver conquistat aquelles nacions paganes amb l’objectiu d’explotar-les, en molts casos fins a l’extenuació, reduint llurs poblacions a la condició d’esclaus. En realitat, la història colonial és una vergonya per a Europa, especialment per als qui més se n’ocuparen: Anglaterra, França, Països Baixos, Portugal i Espanya (quedem exclosos els veïns de la corona catalana-aragonesa, que teníem prohibit participar-hi, per decisió de la reina Isabel dita la catòlica, amb el consentiment del bocamoll rei Ferran, també catòlic, quina parella!). Finalment s’hi afegiren Bèlgica, Alemanya, Itàlia i els Estats Units. En aquelles terres sotmeses no guarden un bon record de les metròpolis, a excepció de les classes dirigents criolles, que són els qui en varen treure profit sotmetent-se a les respectives corones i, a l’hora de la independència, canviant de camisa ràpidament i posicionant-se a favor seu.

Aquesta història no coincideix en absolut amb la que ens han contat tota la vida a les nostres escoles, ni amb la que contaven quan ens adoctrinaven amb idees imperialistes i finalment feixistes, ni amb la que continuen explicant en les televisions espanyoles, però és la història dels pobles colonitzats i independitzats. Dos exemples: a Algèria i el Senegal, mentre van romandre sota el domini francès, a les escoles explicaven la història francesa, de nos ancètres les gaulois, dels nostres avantpassats els gals; l’objectiu era afrancesar les criatures. Ací, Franco va decidir que Guinea, Ifni i el Sàhara eren “províncies espanyoles” i per tant s’hi estudiava la història d’Espanya, com si les criatures de Fernando Po foren de Guadalajara de tota la vida. Les coses, però, són com són i es poden camuflar un dia i un temps, però finalment la veritat surt a la cara. Ni els xiquets algerins i senegalesos tenien res a veure amb la Gàl·lia, ni els saharauis i guineans tenien res a veure amb el Gran Capitan. Tot eren maniobres imperialistes i feixistes.

I és per tot el que hem dit que se m’ocorren una sèrie de coses males per a aplicar a la fauna analfabeta i carpetovetònica amb què ens hem divertit avui: Aznar i l’Ayuso haurien de repetir l’escola primària, curs a curs, no podent exercir cap càrrec polític mentre no els aprovaren. S’hauria de vigilar que anaren a escola i que les avaluacions foren fetes per tribunals honestos. Aquesta parella, més Casado i Abascal, haurien de fer cursos de recuperació, impartits per professors seleccionats a les universitats americanes d’Argentina, Mèxic i Cuba. Les televisions espanyoles haurien d’emetre documentals de totes les ex-colònies, presentats per professors natius, posant especial interés a acompanyar les explicacions amb l’audició i l’explicació dels respectius himnes nacionals. Aquestes mesures serien molt positives per a començar a recuperar la confiança dels pobles indígenes.

Com d’ací no res serà el 12 d’octubre, aquest article és la meua tradicional contribució a l’efemèride, com faig cada any. Visca Mèxic, mi cuate!

 

 

HOMENATGE AL CAPITAN TRUENO

 

HOMENATGE AL CAPITAN TRUENO

Publicat el dia 2 d’octubre de 2021 a Levante-EMV

 

Quan els qui ara voregem els vuitanta anys érem unes criatures, vivíem la fantasia dels tebeos amb la mateixa fruïció que ara ho fan els nostres néts. Aleshores, com ara, hi havia els personatges bons, valerosos i dispostos a fer el bé enfront dels més dolents i covards, que maltractaven la gent sense compassió... Aquells eren uns còmics en blanc i negre, que la nostra imaginació omplia de colors fent-nos somiar, com ara ho fan les pel·lícules de galàxies... A nosaltres, alguns d’aquells còmics ens adoctrinaven en valors ètics més que els mestres, i no debades la censura franquista els mirava amb molt de recel i els censurava,, com el Capitan Trueno. Així, setmana a setmana apreuàvem la importància del valor i l’altruisme d’uns i menysteníem la covardia i mesquinesa dels altres. Evidentment també hi havia còmics gens recomanables, fins i tot feixistoides (Roberto Alcazar); les dones hi eren, però al servei dels homes, bones ames de casa, les xiquetes princesetes... Amb tots els seus defectes, però, en aquells còmics quedava  en evidència que hi havia la gent més valerosa i la més covarda. La vida ens ha anat corroborant l’esquema i així continuem destriant, ara els polítics, en bons i dolents. Una cosa positiva és que la dona per fi ha aconseguit la igualtat .amb l’home.

 

Jo crec que és per tot açò que ens resulta tan fàcil distingir els polítics que van de cor, amb uns objectius de justícia (lluitar contra el canvi climàtic, acabar amb la fam i les penúries de la gent més pobra... apujar el salari mínim, reclamar que paguen més els qui tenen més...), I enfront, els qui sols pensen en els privilegiats, abaixant-los els impostos, privatitzar la sanitat i l’ensenyament, convertint-ho en un negoci, I encara sabem distingir els “professionals” que sols pensen en medrar i viure de l’erari públic. Aquests són els pitjors i els reconeixem perquè són, a més de covards, corruptes i aduladors, llepaculs i mamons... Aspiren a un càrrec, un xiringuito, el que siga, amb un bon sou i a viure. I com no tenen gens de moral, Són els qui han omplert els tribunals de causes de corrupció. N’hi ha tants que si volaren, com passaria amb els fills de puta, no ens deixarien veure el Sol. Què fer, doncs? Devem denunciar-los i no votar-los. Somiar que vindrà el Capitan Trueno a arreglar-ho, ja no ens queda bé.

 

Tira més un pèl d’això que una maroma de barco

Article publicat a SAÓ, el 20 de setembre de 2021

El repunt 64

Petit homenatge a tots els amics secularitzats.

Amb tot el respecte a l’anell episcopal que encara ostenta, jo també vull reflexionar sobre la sorprenent història de Xavier Novell i la seua parella, que ha commogut el món catòlic i impressionat un poc a tots els qui no som d’aquesta congregació. Un bisbe català (de Solsona), que encara jove (cinquanta-dos anys), s’enamora d’una divorciada amb fills i ho deixa tot per aquest motiu, és un cas digne de menció, de novel·la rosa, tema d’una pel·lícula romàntica… Si s’hagués tractat d’un sacerdot qualsevol, la notícia no hauria tingut tanta ressonància, perquè, quants se n’han secularitzat pel mateix motiu que Novell o ho faran a partir d’ara i no alcen tanta polseguera? Tractant-se d’un bisbe (un poisson gros) la cosa canvia, és evident. Tant en aquells casos com en aquest, a ningú de nosaltres ens correspon ni jutjar, ni opinar, perquè les decisions de cadascú són íntimes i la moral diu que de internis neque eclesia, però sí que podem opinar.

Podem assenyalar tres contradiccions que es donen en aquest cas i subratllar també la suposada presència del dimoni en aquest afer. La primera contradicció és la del bisbe Novell blasmant des de la trona i la càtedra contra l’avortament, l’ús dels preservatius, el matrimoni homosexual, els homosexuals mateixos i el canvi de sexe i promovent teràpies de reconversió sexual; o siga, molt reaccionari. Com l’encara bisbe emèrit s’ha aparellat amb una divorciada, haurà d’aclarir si ara creu el mateix que quan predicava, o si ha canviat de criteri, haurà de dir-los-ho als feligresos als qui haurà turmentat fins ara. La segona contradicció és que Novell penja la sotana, però no trenca amb Roma, perquè li han imposat el silenci i fins ara això fa. Aleshores, com quedem, dins o fora? I la tercera contradicció fou quan es posicionà a favor del referèndum per la independència de Catalunya, però sols amb l’objectiu de fer que la nova constitució de la república recollira la doctrina reaccionària de l’Església catòlica en matèria sexual i social, que sempre ha defensat. Per tot plegat, doncs, de progre no n’és gaire.

Respecte de la presència del dimoni, ara d’una diablessa, en l’afer del bisbe emèrit de Solsona, aquesta és l’aportació tradicional de la beateria més rància i del masclisme més militant, i és per això que m’he interessat més a pensar. A banda del tuf medieval que fa la suposada presència de Satanàs, és digne de subratllar que han estat les ànimes més beates de la diòcesi, secundades per la beateria universal i del Vaticà, les qui hi han vist la mà satànica, mitjançant Sílvia Caballol, que és l’amor confés de Novell. Segons aquesta denúncia demoníaco-teològica, el bisbe ha estat infestat, i així, aquest és un pobre home i víctima, o siga l’Adam que ha perdut el paradís de la seu de Solsona; el dimoni el temptà mitjançant Eva (o siga la senyora Caballol) i l’infestà. Com? Perquè com diu la saviesa popular, tira més un pèl de figa que una maroma de barco i el dimoni, que se la sap tota, usa l’esquer més convenient en cada cas. Així les coses, aquesta mateixa gent ja sap que la solució és sotmetre el bisbe a l’exorcisme i fer fora el dimoni (i la dona, se sobreentén). Al llarg de la història ha estat “normal” acusar les dones de bruixeria, per disculpar els pecats dels homes, o siga el masclisme més pur i dur i amb benediccions i indulgències plenàries. Propose un sil·logisme per als il·lustres filòsofs no metafísics, especialment per als materialistes, o siga els ateus: si no existeix cap déu ni deessa, no pot existir tampoc cap diable ni diablessa.

Crec raonable que, en defensa de la llibertat del bisbe i els seus drets a les seues interioritats, de la respectabilitat de la senyora Caballol i dels fills que estaran vivint una situació molt injusta i de la gent bona i intel·ligent del bisbat de Solsona, jo crec que el Vaticà ha de deixar expressar-se a Novell, a veure el que diu i com se’n surt. Si explica que tot és producte de l’enamorament, ningú ha de tenir res a dir; a València, que som molt comprensius, diríem que el senyor bisbe està enfigat i que ja se li passarà, perquè la processó és llarga i el ciri curt. Als qui s’han marejat amb el tema del dimoni i del pecat, especialment si són del gremi de la sotana, cal recordar-los que haurien de creure que el sexe és una creació divina, perquè és Déu qui ho ha fet tot, segons ells, per a la reproducció de l’espècie i com a remei de la concupiscència. Que deixen tranquil Novell i tots els qui pengen les sotanes! La institució església, si tenen res a dir que els ho diguen a ells, però sense imposar-los silencis. En aquest cas, la sort de Novell supose que és que el papa Francisco no és de la Inquisició.

Jo, personalment, com tinc vora trenta anys més que el bisbe i ja no sóc víctima de les seduccions i encanteris sexuals (gràcies a Déu), aconsellaria que deixen tranquil l’home, que ja s’ho farà com podrà, com crec que han fet amb l’ex-bisbe de Mallorca, que l’han traslladat a València on fa de bisbe auxiliar, viu amb discreció la seua vida i apa. Aquests homes, si volen aparellar-se, que ho facen, perquè com aconsellava un famós filòsof grec als alumnes “tant fa que us caseu com si no, perquè igualment us en penedireu”, Que els deixen viure en pau, que comencen a guanyar-se el pa amb el seu propi suor i que no ens costen cap gallet més, és menester. Per altra banda, a l’església hi ha hagut sempre la hipocresia sexual suficient, que els més intel·ligents han sabut aprofitar, com les famoses criades dels clergues que solien ésser també les amants, i els fills i filles, els nebots i les nebodes. Supose que al Vaticà tindran un fitxer al respecte, un gran fitxer, que haurien de desclassificar.

Evidentment, cap església no tindria tants mals de cap si no obligaren al celibat, que és un invent humà, exactament de 1139 (cànons del 2 concili de Letran); no és cap manament diví. El matrimoni sí que és una decisió dels déus, si ens atenim a la mitologia universal i a la mateixa Bíblia, El celibat és una “solució” eclesiàstica de repressió dels instints i perversió de l’esperit. Semblava que l’actual Papa anava a posar remei a aquest tema, com al del tractament de l’homosexualitat, el reconeixement del paper de la dona en l’església, etc. No ha fet gran cosa, per ara, i pot ser que siga perquè la poderosa cúria vaticana li ho té vetat, això diuen alguns. Jo també supose que és per això, perquè l’organització ha esdevingut un gran monstre, un enorme drac, al qual temen fins i tot els governs (Stalin no comprenia que el Vaticà tingués tant de poder, quan en realitat no tenia ni exèrcit. Hitler no es va atrevir a esclafar Roma… L’únic que es passà per l’engonal el Papa fou el Franco, tu, quin paio, que va desoir tantes vegades les peticions papals perquè no afusellara tanta gent honesta i digna, com Pesset). Doncs, jo crec que la cúria vaticana és el perill i que Francisco nada i guarda la roba com pot i que els creients han de resar perquè vinga un sant Jordi, espasa en mà, a matar el monstre i deslliurar la donzella.

Ja se sap que al Vaticà es practica la paciència més profunda del món i que el temps allí passa més lent encara que en un monestir budista. Creuen, perquè els convé, en les paraules de Jesús: 2el cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran2 (Lluc 21:33) i dormen tranquils i creuen que segurs, però també han de creure’s tota la resta del llibre sagrat i revisar i distingir les paraules divines de les decisions humanes per no confondre-les. I han d’esmenar els errors que arrosseguen al llarg de la història. Que s’espavilen, perquè no sempre arribaran a temps de congraciar-se amb tots els galileus incompresos, menystinguts o perseguits. Però, ja s’ho faran, perquè d’ells és el negoci.

 

 

 

UNA AFGANESA A LA TELE ÀPUNT I EN CATALÀ

Article publicat a LEVANTE-EMV el 18 de setembre de 2021

 Tímidament, el canal d’ací baix, ÀPUNT va aproximant-se al d’allà dalt, TV3, i per això hem vist una jove afganesa, que viu a Barcelona, parlant en perfecte català sobre la tràgica situació del seu país. A la televisió catalana solen treure, prou sovint, indígenes de tot el món que, radicats a Catalunya, han après català i poden explicar les coses de la seua nova vida i com mantenen llurs cultures, gastronomia, festes, tradicions..., sense deixar d’integrar-se a la nova realitat. Lamentablement, fer una cosa així, al País Valencià ens resulta una mica més difícil i no perquè no tinguem entre nosaltres immigrats que s’han integrat i parlen valencià, sinó perquè la societat valenciana no estem tan conscienciats a acceptar-ho, ni tampoc a fer fàcil la integració als nou-vinguts, als quals els parlem en castellà, o en indi, o en signes! Ho hem fet abans amb els immigrants peninsulars: parlant en castellà als andalusos, als murcians, als extremenys... I fem el mateix amb els xinesos, marroquins, sudamericans... Aquest és l’error que cometem, que no els ajudem a integrar-se i a fer-se ‘valencians’.

 

A Catalunya no han exclòs ningú que haja volgut integrar-se, sinó que els han ajudat a fer-ho: a l’escola, als casals de cultura dels barris, a la Universitat, al treball, la mateixa societat... i els va tant bé que la immigració ha acabat integrant-se i parlant català, com la jove afganesa de la tele. Aquella idea que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya (i més si parla català), fou brillantment exposada per Francesc Candel, valencià de Casas Altas que parlava xurro quan emigrà a Barcelona, convertint-se en un altre català més; fou l’autor del llibre Els altres catalans, i com era tio meu, en puc parlar a bastament.

 

Doncs aquest és el camí: el de la inclusió dels immigrants, començant per respectar-los i ajudant-los perquè aprenguen a parlar valencià i no excloent-los. Els resultats poden ser magnífics. Uns veïns meus, xinesos, que ho han fet, llurs fills han obtingut les millors notes a l’institut i a la Universitat. És evident que també hi ha un altre front obert o que s’ha d’obrir, aquest intern, per fer que els valencians que hablan castellano facen la seua reconversió a parlar en valencià i a sentir-se’n orgullosos. Haurien de començar a donar exemple l’administració, l’església, les editorials, els mitjans de comunicació... No ho fan i són molt negatius,

 

LA GUERRA IBÈRICA (i II)

Article publicat a SAÓ el 6 de setembre de 2021 /Repunt 62)

Continuant el que exposàvem al Repunt anterior (61), on refusàverm convertir Madrid en el centre de tot l’Estat, que és un propòsit que no ve d’ara, sinó de lluny (dels Àustries), però que és amb Aznar, la seua agència d’intoxicació FAES i la presidenta Ayuso, que s’han dedicat definitivament a la feina, en detriment del País Basc i de Catalunya, especialment, aquesta vella i renovada idea ha començat a explosionar. Als unionistes-constitucionalistes sembla que els agrada aquest revival madridista, especialment als del PP i Vox, i a la xiu-xiu a certs barons socialistes, a excepció de Ximo Puig i Francina Barberà, que ja han estat cridats a l’ordre des de la Moncloa.

És curiós, però, que siga Madrid qui també posterga, obcecats per la dèria antibasca i anticatalana, una gran part del territori més espanyol, o de pata negra, concretament les seues terres buides que sí que existeixen, com Extremadura, on reclamen coses tan bàsiques com un servei de ferrocarril digne i eficaç, o nombroses comarques de Castella-Lleó, de la Manxa o de l’Aragó (Teruel Existe)… I és així que no pensen que ben a prop de casa tenen tantíssimes comarques abandonades i tant a fer.

I és aquest madridisme exacerbat, artificiós i fatxa que explica l’èxit de les tres darreres presidentes madrilenyes, Aguirre, Cifuentes i l’Ayuso. Especialment l’estultícia d’aquesta darrera, com en el seu moment de l’alcaldessa Botella, criden l’atenció per dues coses, típicament aznarianes: per l’enorme ignorància que tenen de tantes coses, com de la història, per la petulància que demostren amb els seus missatges de fira de poble i pel seu descaro i “desfachatez” o desvergonyiment.

El paper de la Corona en la Guerra Ibèrica

Els qui faltaven, la Corona, han entrat de ple. En aquesta corte de los milagros que és l’Estat espanyol ho tenim tot, perquè ja s’encarregà Franco de deixar-ho així, todo atado y bién atado. Ell va decidir reinstaurar la monarquia sense consultar el poble, que l’any 1936 ja l’havia enderrocat en unes eleccions democràtiques. A ell l’inspirava Déu, i ell mateix era caudillo por la gracia de Dios. Amb la intervenció divina de la seua part no calia fer cap referèndum ni consulta popular, pensà Franco, que por cojones trajo a los Borbones, com em deia mon tio Ovidi. És evident, doncs, que aquesta decisió fou il·legítima i per tant, les institucions que la varen aprovar, començant per les Corts, quedaren irremeiablement marcades per la il·legitimat i per la més absoluta manca de democràcia. Poca gent protestà i una bona part de dòcils espanyolitos, que cridaven Franco, Franco, acceptaren el frau; tots no, perquè a la perifèria peninsular hi va haver molta abstenció i posicionaments en contra.

A la monarquia reinstal·lada pel dictador se l’ha intentat protegir amb prerrogatives totalment desfasades i tan antidemocràtiques com la de la impunitat més absoluta del monarca; també atribuint-li un seguit de miracles i d’inventar dubtoses intervencions reials en el cop d’estat de Tejero, etc. La realitat és que, des que Isabel II hagué de marxar a l’exili de París, ja fa 150 anys, els Borbons ens han donat uns espectacles tan rebutjables com els d’aquella reina mateixa, com els que feren abdicar a Alfonso XIII, exiliat a Roma en 1936, i últimament els protagonitzats per Juan Carlos I, evadit a Dubai, per temes de corrupció i sense presentar-se davant la justícia (tampoc la Fiscalia li ho ha demanat). Aquesta gent també són responsables de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica (guerra de Cuba), d’Àsia (guerra de Filipines) i d’Àfrica (Guinea, Sàhara i Marroc, aquestes perdudes per Franco). S’han patit tres guerres carlistes per qüestions familiars dels borbons i, finalment la guerra civil que provocà Franco; etc. Quin desastre.

Només faltava veure actuar l’actual monarca en el tema del procés de Catalunya, de manera totalment anticonstitucional i a favor dels unionistes. Això i els insuportables i repugnants escàndols de corrupció de son pare pot ser que li costarà la corona, segons opinen molts comentaristes de la premsa mundial, i uns pocs de la perifèria de l’Estat. Amb això començaria la III República.

Però, quan “ells” són els anticonstitucionals, ací no passa res?

M’escriu l’amic Vicent San Ramon que “Madrid és, a efectes pràctics, una ciutat estat”. Jo havia criticat la maniobra aznaro-ayusista de posar Madrid a dalt de tot, al coromull de l’Estat, papant-se l’economia, la banca, el transport ferroviari, etc. de tots i San Ramon em dóna la clau del despropòsit: que Madrid és, de fet, una ciutat-estat. Però, és evident que constitucionalment això no és possible, que la Constitució contempla Madrid com la capital d’una autonomia uniprovincial, sense cap prerrogativa especial ni excepcional, llevat que casualment o no en aquesta ciutat tenen la seua seu tot el govern central i les màximes institucions, però no és una ciutat estat, no ho diu així la constitució i doncs, el que fan i volen consagrar és inconstitucional. Malgrat la inconstitucionalitat de la maniobra, ningú no reclama l’aplicació de l’article 151, ni l’anul·lació del parlament i del govern madrilenys, ni pensa enviar la guàrdia civil ‘a por ellos’, ni pressionar les empreses i la banca a marxar de Madrid, etc.

La hipocresia de no veure’s els propis pecats i criticar els dels altres és molt típica de la gent de dretes, que diem fatxes, que també tenen el convenciment que “ells” són els bons i que sempre tenen raó i que, en conseqüència, són els únics capacitats i legitimats per a governar. Per això els fa tanta nosa veure que governen altres i no poden pair-ho i d’ací ve aquell mantra d’Aznar: ‘váyase señor. Gonzalez’, que ara Casado ha fet seu: ‘váyase señor Sanchez’. En el cas concret d’Aznar aquest encara anava i va més enllà, perquè ell se sent predestinat a ser el milhomes que no és i en això no és l’únic, perquè ja s’hi sentia Franco i tota aquella gent que tragué les armes contra el poble i provocà la guerra civil; Casado no s’atreveix a pensar tan alt i, més realista i resignat, sols pensa a arribar a la Moncloa amb la col·laboració de l’extrema dreta.

Com els intents dels catalans i abans també dels bascos, per fer uns referèndums i que els respectius pobles decidiren la seua independència o no, i com davant la posició tancada dels unionistes i constitucionalistes, ho intentaren també amb una declaració unilateral d’independència, i perquè “tampoc això no figura en la Constitució”, passà el que passà i els unionistes i constitucionalistes s’imposaren per la força. Però en el cas de Madrid és una altra cosa i aplicar una modificació unilateral del mateix text, per convertir Madrid de fet en una ciutat-estat, això sí que ho troben possible. Aquesta gent diuen i fan el que volen, que per això són els bons patriotes, i no els cau la cara de vergonya, que no tenen.

“Ells” acostumen a robar, per exemple, i a confessar-se per a poder seguir robant i tornar-se a confessar (padre, pequé, cops al pit, ego te absolvo). És la mateixa gent que manté un codi penal que condemna un pobre home per robar quatre gallines per alimentar la família, a un pobre operari per fer treballs i no cobrar l’IVA… Ells són capaços de cobrar sobresous i de fer obres clandestines pagant-les en negre… Ells, que són especialistes a evadir impostos i a traslladar fortunes a paradisos fiscals, mantenen un codi penal que no s’apliquen entre ells (‘la ley es igual paga todos’, que deia Juan Carlos I, i mira-te’l, amb quina barra i impunitat ha fet tantes malifetes, punibles per a qualsevol altre ciutadà). Vicent, no podem seguir mamant-nos el dit i hem de dir, prou!

Finalment i per posar fi, momentàniament a aquest noticiari de la Guerra Ibèrica, direm alguna cosa de la República Federal Ibèrica.

Les entitats polítiques que diem nacions es construeixen i desenvolupen segons els principis que les conforma i per això hi ha tantes discrepàncies en el seu avenir. Les n’hi ha que naixen amb una voluntat expansiva que les fa cobejar altres terres que les seues i algunes intenten formar imperis, dominant les nacions immediates i altres més llunyanes  (p. ex. Roma, Anglaterra, Espanya…). Al llarg de la història unes nacions sucumbiren definitivament o gairebé, davant de la nació dominant, com Occitània i Bretanya, anul·lades per França, o els maies i els inques, per Espanya. En altres casos es resistiren, fins que els arribà l’hora d’independitzar-se (p. ex. les colònies franceses, angleses i espanyoles que ho aconseguiren en els segles XIX i XX), Finalment, com a nacions que s’esforcen a aconseguir-ho hi ha, entre altres, el Quebec, Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les, Còrsega, Euskal Herria, els Països catalans, Còrsega …

En aquesta dinàmica de la història hi som cada nació de la península, cadascuna amb els seus particulars problemes amb relació a la submissió o no, però amb el denominador comú de necessitar una revisió a fons de la relació entre la nació dominant i les dominades. En el segle XIX es va formular a Lisboa una proposta per solucionar el conflicte de relacions, en l’àmbit de tota la península Ibèrica, amb la idea de conformar una República Federal, amb Espanya, Portugal i Andorra, que podria haver estat la solució als problemes que s’arrosseguen de tants segles ençà. No fou possible perquè la idea no agradà als cercles madrilenys, encara que sí que comptà amb adeptes a Catalunya. Sols citaré uns quants intel·lectuals que defensaren aquesta idea: els portuguesos Pessoa i Saramago; Unamuno; Maragall i Jacint Verdaguer. No tinc clar si Blasco Ibáñez hi tingué alguna aproximació. Sí que fou significatiu l’organització de la FAI com la Federació Anarquista Ibèrica.

Cal suposar que, a excepció dels nostàlgics supremacistes especialment de l’Espanya-Una-Grande, una solució com la de la República Federal Ibèrica podria posar fi als problemes que ens enfronten: Portugal reclama Olivença ara en mans espanyoles, Espanya reclama Gibraltar, ara en mans angleses; a Galícia hi ha el moviment reintegracionista amb Portugal; a Euskal Herria la reivindicació del país basc francès, i al Rosselló i el Capcir el seu retorn a Catalunya (en ambdós casos foren terres “regalades” pels reis espanyols als francesos…). Andorra també podria veure més segura la seua existència. Aquesta Federació de Repúbliques Ibèriques, sòlida i competent, podria ser també una bona solució per a l’estabilitat del sud d’Europa. Aquesta és una gran idea amb la qual interrompem aquest noticiari de la Guerra Ibèrica.