EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

 

LA GUERRA IBÈRICA (i II)

Article publicat a SAÓ el 6 de setembre de 2021 /Repunt 62)

Continuant el que exposàvem al Repunt anterior (61), on refusàverm convertir Madrid en el centre de tot l’Estat, que és un propòsit que no ve d’ara, sinó de lluny (dels Àustries), però que és amb Aznar, la seua agència d’intoxicació FAES i la presidenta Ayuso, que s’han dedicat definitivament a la feina, en detriment del País Basc i de Catalunya, especialment, aquesta vella i renovada idea ha començat a explosionar. Als unionistes-constitucionalistes sembla que els agrada aquest revival madridista, especialment als del PP i Vox, i a la xiu-xiu a certs barons socialistes, a excepció de Ximo Puig i Francina Barberà, que ja han estat cridats a l’ordre des de la Moncloa.

És curiós, però, que siga Madrid qui també posterga, obcecats per la dèria antibasca i anticatalana, una gran part del territori més espanyol, o de pata negra, concretament les seues terres buides que sí que existeixen, com Extremadura, on reclamen coses tan bàsiques com un servei de ferrocarril digne i eficaç, o nombroses comarques de Castella-Lleó, de la Manxa o de l’Aragó (Teruel Existe)… I és així que no pensen que ben a prop de casa tenen tantíssimes comarques abandonades i tant a fer.

I és aquest madridisme exacerbat, artificiós i fatxa que explica l’èxit de les tres darreres presidentes madrilenyes, Aguirre, Cifuentes i l’Ayuso. Especialment l’estultícia d’aquesta darrera, com en el seu moment de l’alcaldessa Botella, criden l’atenció per dues coses, típicament aznarianes: per l’enorme ignorància que tenen de tantes coses, com de la història, per la petulància que demostren amb els seus missatges de fira de poble i pel seu descaro i “desfachatez” o desvergonyiment.

El paper de la Corona en la Guerra Ibèrica

Els qui faltaven, la Corona, han entrat de ple. En aquesta corte de los milagros que és l’Estat espanyol ho tenim tot, perquè ja s’encarregà Franco de deixar-ho així, todo atado y bién atado. Ell va decidir reinstaurar la monarquia sense consultar el poble, que l’any 1936 ja l’havia enderrocat en unes eleccions democràtiques. A ell l’inspirava Déu, i ell mateix era caudillo por la gracia de Dios. Amb la intervenció divina de la seua part no calia fer cap referèndum ni consulta popular, pensà Franco, que por cojones trajo a los Borbones, com em deia mon tio Ovidi. És evident, doncs, que aquesta decisió fou il·legítima i per tant, les institucions que la varen aprovar, començant per les Corts, quedaren irremeiablement marcades per la il·legitimat i per la més absoluta manca de democràcia. Poca gent protestà i una bona part de dòcils espanyolitos, que cridaven Franco, Franco, acceptaren el frau; tots no, perquè a la perifèria peninsular hi va haver molta abstenció i posicionaments en contra.

A la monarquia reinstal·lada pel dictador se l’ha intentat protegir amb prerrogatives totalment desfasades i tan antidemocràtiques com la de la impunitat més absoluta del monarca; també atribuint-li un seguit de miracles i d’inventar dubtoses intervencions reials en el cop d’estat de Tejero, etc. La realitat és que, des que Isabel II hagué de marxar a l’exili de París, ja fa 150 anys, els Borbons ens han donat uns espectacles tan rebutjables com els d’aquella reina mateixa, com els que feren abdicar a Alfonso XIII, exiliat a Roma en 1936, i últimament els protagonitzats per Juan Carlos I, evadit a Dubai, per temes de corrupció i sense presentar-se davant la justícia (tampoc la Fiscalia li ho ha demanat). Aquesta gent també són responsables de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica (guerra de Cuba), d’Àsia (guerra de Filipines) i d’Àfrica (Guinea, Sàhara i Marroc, aquestes perdudes per Franco). S’han patit tres guerres carlistes per qüestions familiars dels borbons i, finalment la guerra civil que provocà Franco; etc. Quin desastre.

Només faltava veure actuar l’actual monarca en el tema del procés de Catalunya, de manera totalment anticonstitucional i a favor dels unionistes. Això i els insuportables i repugnants escàndols de corrupció de son pare pot ser que li costarà la corona, segons opinen molts comentaristes de la premsa mundial, i uns pocs de la perifèria de l’Estat. Amb això començaria la III República.

Però, quan “ells” són els anticonstitucionals, ací no passa res?

M’escriu l’amic Vicent San Ramon que “Madrid és, a efectes pràctics, una ciutat estat”. Jo havia criticat la maniobra aznaro-ayusista de posar Madrid a dalt de tot, al coromull de l’Estat, papant-se l’economia, la banca, el transport ferroviari, etc. de tots i San Ramon em dóna la clau del despropòsit: que Madrid és, de fet, una ciutat-estat. Però, és evident que constitucionalment això no és possible, que la Constitució contempla Madrid com la capital d’una autonomia uniprovincial, sense cap prerrogativa especial ni excepcional, llevat que casualment o no en aquesta ciutat tenen la seua seu tot el govern central i les màximes institucions, però no és una ciutat estat, no ho diu així la constitució i doncs, el que fan i volen consagrar és inconstitucional. Malgrat la inconstitucionalitat de la maniobra, ningú no reclama l’aplicació de l’article 151, ni l’anul·lació del parlament i del govern madrilenys, ni pensa enviar la guàrdia civil ‘a por ellos’, ni pressionar les empreses i la banca a marxar de Madrid, etc.

La hipocresia de no veure’s els propis pecats i criticar els dels altres és molt típica de la gent de dretes, que diem fatxes, que també tenen el convenciment que “ells” són els bons i que sempre tenen raó i que, en conseqüència, són els únics capacitats i legitimats per a governar. Per això els fa tanta nosa veure que governen altres i no poden pair-ho i d’ací ve aquell mantra d’Aznar: ‘váyase señor. Gonzalez’, que ara Casado ha fet seu: ‘váyase señor Sanchez’. En el cas concret d’Aznar aquest encara anava i va més enllà, perquè ell se sent predestinat a ser el milhomes que no és i en això no és l’únic, perquè ja s’hi sentia Franco i tota aquella gent que tragué les armes contra el poble i provocà la guerra civil; Casado no s’atreveix a pensar tan alt i, més realista i resignat, sols pensa a arribar a la Moncloa amb la col·laboració de l’extrema dreta.

Com els intents dels catalans i abans també dels bascos, per fer uns referèndums i que els respectius pobles decidiren la seua independència o no, i com davant la posició tancada dels unionistes i constitucionalistes, ho intentaren també amb una declaració unilateral d’independència, i perquè “tampoc això no figura en la Constitució”, passà el que passà i els unionistes i constitucionalistes s’imposaren per la força. Però en el cas de Madrid és una altra cosa i aplicar una modificació unilateral del mateix text, per convertir Madrid de fet en una ciutat-estat, això sí que ho troben possible. Aquesta gent diuen i fan el que volen, que per això són els bons patriotes, i no els cau la cara de vergonya, que no tenen.

“Ells” acostumen a robar, per exemple, i a confessar-se per a poder seguir robant i tornar-se a confessar (padre, pequé, cops al pit, ego te absolvo). És la mateixa gent que manté un codi penal que condemna un pobre home per robar quatre gallines per alimentar la família, a un pobre operari per fer treballs i no cobrar l’IVA… Ells són capaços de cobrar sobresous i de fer obres clandestines pagant-les en negre… Ells, que són especialistes a evadir impostos i a traslladar fortunes a paradisos fiscals, mantenen un codi penal que no s’apliquen entre ells (‘la ley es igual paga todos’, que deia Juan Carlos I, i mira-te’l, amb quina barra i impunitat ha fet tantes malifetes, punibles per a qualsevol altre ciutadà). Vicent, no podem seguir mamant-nos el dit i hem de dir, prou!

Finalment i per posar fi, momentàniament a aquest noticiari de la Guerra Ibèrica, direm alguna cosa de la República Federal Ibèrica.

Les entitats polítiques que diem nacions es construeixen i desenvolupen segons els principis que les conforma i per això hi ha tantes discrepàncies en el seu avenir. Les n’hi ha que naixen amb una voluntat expansiva que les fa cobejar altres terres que les seues i algunes intenten formar imperis, dominant les nacions immediates i altres més llunyanes  (p. ex. Roma, Anglaterra, Espanya…). Al llarg de la història unes nacions sucumbiren definitivament o gairebé, davant de la nació dominant, com Occitània i Bretanya, anul·lades per França, o els maies i els inques, per Espanya. En altres casos es resistiren, fins que els arribà l’hora d’independitzar-se (p. ex. les colònies franceses, angleses i espanyoles que ho aconseguiren en els segles XIX i XX), Finalment, com a nacions que s’esforcen a aconseguir-ho hi ha, entre altres, el Quebec, Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les, Còrsega, Euskal Herria, els Països catalans, Còrsega …

En aquesta dinàmica de la història hi som cada nació de la península, cadascuna amb els seus particulars problemes amb relació a la submissió o no, però amb el denominador comú de necessitar una revisió a fons de la relació entre la nació dominant i les dominades. En el segle XIX es va formular a Lisboa una proposta per solucionar el conflicte de relacions, en l’àmbit de tota la península Ibèrica, amb la idea de conformar una República Federal, amb Espanya, Portugal i Andorra, que podria haver estat la solució als problemes que s’arrosseguen de tants segles ençà. No fou possible perquè la idea no agradà als cercles madrilenys, encara que sí que comptà amb adeptes a Catalunya. Sols citaré uns quants intel·lectuals que defensaren aquesta idea: els portuguesos Pessoa i Saramago; Unamuno; Maragall i Jacint Verdaguer. No tinc clar si Blasco Ibáñez hi tingué alguna aproximació. Sí que fou significatiu l’organització de la FAI com la Federació Anarquista Ibèrica.

Cal suposar que, a excepció dels nostàlgics supremacistes especialment de l’Espanya-Una-Grande, una solució com la de la República Federal Ibèrica podria posar fi als problemes que ens enfronten: Portugal reclama Olivença ara en mans espanyoles, Espanya reclama Gibraltar, ara en mans angleses; a Galícia hi ha el moviment reintegracionista amb Portugal; a Euskal Herria la reivindicació del país basc francès, i al Rosselló i el Capcir el seu retorn a Catalunya (en ambdós casos foren terres “regalades” pels reis espanyols als francesos…). Andorra també podria veure més segura la seua existència. Aquesta Federació de Repúbliques Ibèriques, sòlida i competent, podria ser també una bona solució per a l’estabilitat del sud d’Europa. Aquesta és una gran idea amb la qual interrompem aquest noticiari de la Guerra Ibèrica.