EL REPUNT nº1 Presentació
A SAÓ m’han acceptat i/o m’han suggerit, publicar-me una columna
quinzenal, que dedicaré a reflexionar sobre aspectes de la política i de
la societat especialment valencianes, però que també inclourà
reflexions de més enllà de les fronteres estrictes, i fins i tot
internacionals i potser que de l’estratosfera, perquè també podran ésser
de temes espirituals. Hem quedat que escriuré allò que m’inspire i/o
m’indigne més de l’actualitat, que ho faré com millor sé, de manera
àcida i sense contemplacions, que tindré barra lliure…
Com comprendreu, estic molt content. Això és el que he fet tota la
vida i ja aniré contant els problemes que m’han causat aquests escrits,
sobre tots pels patums als qui he apuntat. Precisament, algunes vegades
he estat censurat i fet fora per les pressions i les censures d’alguns
d’aquest individus, però com he sobreviscut, no els perdré de vista i hi
tornaré, si cal. Així doncs, que es toquen els collons. Una abraçada
als fans i les fans.
LA DRETA TOCA LA CORNETA, L’ESQUERRA LA FLAUTA
Tot el teatre que s’ha organitzat per totes bandes, després de les
eleccions a veure qui pacta amb qui, és/ha estat vergonyós perquè els
partits discuteixen pel poder i no perquè estiguen contrastant idees ni
programes, discuteixen per les vares i pels sous que comporten. Alguns
somiadors pensaven que sI els C’s no volien tractes amb els voxos, la
dreta fracassaria, cosa que no ha passat. Jo ja sabia que tot era
comèdia, amb les ganes que tenen de “recuperar” el que han perdut; la
dreta sempre ha tingut un sentiment patrimonial del poder i sempre pensa
que tot és d’ells, que el govern els correspon, per la gràcia de Déu
(Franco era caudillo per això). En efecte, semblava que els
tres partits de la dreta una i trina, estaven barallant-se, fins que han
tocat la corneta: “ tara-ri, ti-tí, a repartir-se el pastís” i tothom
s’ha posat a la feina.
L’esquerra, per la seua banda, no toca la corneta, sinó la flauta i
moltes vegades desafinant. A Madrid, per exemple, ha hagut la doble
oferta de Mas Madrid (Manuela-Errejon) i de Podem (Iglesias) i ho han
perdut tot. Iglesias ja fa estona que ha perdut l’oremus i finalment, va
posant la gamba. La sort que té aquest il·luminat és que Pedro Sanchez
el necessita. En general, a l’esquerra hi ha molt de bocamoll que quan
toca ajuntar-se, es desuneix. La pèrdua de Madrid, d’algunes autonomies i
de molts ajuntaments, per culpa de la falta d’unió, hauria de fer-nos
reflexionar i pensar si tenim remei, o si tot és irremeiable.
I hi ha un altre aspecte a tenir en compte, que és més greu. Mentre
la dreta sí que ha format un front patriòtico-franquista per a treure
l’esquerra i especialment els nacionalistes, de les institucions i no se
n’amaguen de dir-ho, a l altra banda, a la d’ací, els socialistes tenen
temor que formant cap pacte amb segons qui, algú puga pensar que estan
organitzant un front popular, i els entra la diarrea. Precisament és
això el que fa falta, un front popular.
Curiosament o no, la dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen en
l’aversió als nacionalismes català i basc. I és la insistència de la
dreta a desqualificar els nacionalistes la prova de la por que ens
tenen, cosa que hauria de ser un element positiu perquè els socialistes
es replantegen i superen els seus temors. Els problemes “territorials”
d’aquest Estat, històricament malforjat i inacabat, sols els poden
solucionar els socialistes amb els nacionalistes, no en contra
d’aquests. La dreta espanyola és profundament centralista i obcecadament
franquista i revengista i no té cap possibilitat, doncs, de resoldre el
problema històric de la diversitat de l’Estat. A més a més, la dreta
està per la privatització i pel lucre, per les restriccions dels drets
democràtics i socials, per l’espanyolitat més tronada, pel
nacionalcatolicisme… la dreta espanyola està lluny de poder ser
homologable amb la dreta europea, com s’està demostrant als tribunals de
la corrupció.
Els socialistes, doncs, haurien de pensar millor el que fan, perquè
perdre l’oportunitat que hi haja una solució i es resolga el gran
conflicte, serà imperdonable. No és demanar-los molt, però a les seues
files hi ha molts burros carpetovetònics, que és creuen uns genis, i
això ho complica tot. En definitiva que els socialistes i els partits a
la seua esquerra han d’entendre que menystenir o menysprear els
nacionalistes és negatiu. S’imposa el realisme i el pragmatisme i ara
que tenen un president que és temerari però sap jugar bé i que ha collat
barons i baronessa, no aprofitar-ho per avançar un poc, és un greu
error, que no s’entendrà mai.
Ara mateix és la tarda del dijous 13 de juny, a dos dies del
consumatum est electoral i jo apostaria (jo faria) perquè Junts per
Catalunya i Esquerra Republicana votaren a favor de la investidura de
Pedro Sanchez, que ja compta amb el PNV i amb Compromís i altres vots
nacionalistes perifèrics. I a continuació duria el tema del judici del
procés, dels presos polítics i dels exiliats a Europa, que ens donarà
la raó. Seria una bona manera de “col·laborar” a posar fi a l’aberració
que estem vivint. La dreta una i trina protestaria, i què?