La necessitat de posar fre a la situació que ha creat la pesta del
coronavirus, la pandèmia que estem patint, obliga les autoritats de tot
el món a intervenir en les vides de la gent, dictant normes de conducta
que, evidentment, limiten provisionalment drets i llibertats, però que
poden assegurar la salut i la reversió de la situació. Els polítics
sensats han de fer-ho així i no m’explique que n’hi haja negacionistes,
que dubten de la pesta que tenen davant dels ulls i que està matant
milions de ciutadans a tot el món i encara menys m’explique els
governants que se’n riuen o minimitzen el perill sanitari, com fa el
poca solta i possible tarat mental de Bolsonaro. Això és el que tenim,
en aquest món tan absurd. Com tampoc m’agraden les actituds
descrismades, crec que s’ha d’agrair que les religions no hagen intentat
histeritzar el veïnat, com han fet al llarg dels segles, quan
convertien les pestes en càstigs de Déu…
Hi ha una qüestió que té a veure no amb la religió sinó amb els qui
manen en les distintes i nombroses religions i sectes. Durant les
festes, especialment ací les més tradicionals i massives de les pasqües i
les patronals, tothom té el costum de fer més rebombori, visitar
familiars i amics (i allegados), fer àpats, processons i
activitats gregàries, que són ocasions propícies als contagis i la
difusió dels virus, raó per la qual els viròlegs i metges en general
aconsellen de no celebrar-les. Per això en el Nadal passat se recomanava
contenció i es varen decretar aïllaments de ciutats i de comarques. Jo
vaig suggerir (en articles a SAÓ i Levante) que el Papa, d’acord amb els
seus col·legues ortodoxos, luterans, anglicans, etc. hauria de declarar
els Nadals festes alitúrgiques, o siga no-festes, dispensant els
parroquians d’anar a missa, etc. Així, els governants haurien pogut
declarar també aquells dies com laborals, acabant en conseqüència les
concentracions massives en fires i betlems, les ornamentacions de
carrers, etc. De manera que, amainant els contactes de la gent,
amainaria l’extensió de la pandèmia, que és en el que insisteixen els
especialistes. Ningú no féu cas, es feren les festes i retornà l’onada
de contagis, d’omplir els hospitals i de sebollir milers i milers de
ciutadans. Sobre el meu suggeriment sols em digueren alguna cosa dos
capellans, un jove que em va escriure “vosté ignora que hi ha
celebracions inamovibles, que ni el Papa pot canviar, com el naixement
de Jesús. A vosté li agradaria que li canviaren la data del seu
naixement?” Em vaig quedar amb les ganes de dir-li que si amb això
s’acabava la pandèmia, no m’importaria i que al bon Jesuset suposava que
tampoc, però no li vaig dir res perquè vaig entendre que era un
canyissarista. L’altre capellà era un benemèrit jubilat, que m’escriu de
tant en tant i que ho va entendre millor “la Sagrada Família hauria
estat totalment d’acord amb la supressió de les festes que vosté
proposa, estic segur. Lloat siga el Senyor”; m’emocionà i li hauria
d’haver contestat, però tampoc ho vaig fer.
Ara venen altres festes d’aquest tipus i tornem a enfrontar-nos a una
situació similar, podent provocar una altra onada vírica, o evitar-la.
Com ja no tinc ganes de predicar en el desert, no pensava dir res més,
però he llegit que hi ha la proposta de traslladar les pasqües a finals
d’abril, per donar més temps a l’actuació de les vacunes i perquè baixen
les incidències hospitalàries, fins i tot perquè es buiden les UCI. A
mi personalment em sembla bé, però supose que els erudits ortodoxos i el
capellà canyissarista, diran que no és possible perquè la Pasqua depèn
de la posició de la lluna plena, que enguany cau a finals de març i
titllaran la proposta d’herètica. Això de dur la festa amunt i avall del
calendari és cosa dels jueus, com ens explicaren en la revista SAÓ, els
professors Daniel Climent i Carles Martín, si no ho recorde malament,
encara que no ho vaig entendre del tot; també perquè sóc un escèptic de
l’astrologia.
Vaig dir aleshores, que havia estat una llàstima que el Papa Francesc
no haguera tingut la inspiració, ni l’Esperit Sant, perquè haurien fet
un gran servei a la humanitat. Jo escrivia que “als governs els costa
moltíssim convèncer la gent que quedar-se a casa és millor per a no
empestar-ho tot més encara i no encomanar la malaltia a la família i els
amics”. De cara a les properes pasqües, els sants pares de les
respectives esglésies tenen una altra oportunitat i per un any que no es
commemore la mort de Crist, ni la resurrecció, no passarà res, supose.
Per altra banda, jo creia i crec que la gent no ha d’estar més
incitada a la festa i la disbauxa del que ja ho està.
Contradictòriament, però, les autoritats s’encarreguen d’animar més els
carrers i les places (especialment en Nadal) i els comerços ho fan amb
aparadors d’ofertes i rebaixes temptadores, i amb les televisions
insistint-hi. La gent s’enlluerna i hi ha moltíssims que perden
l’oremus. Amb un ambient que invita al consum i a la disbauxa, no és
fàcil obeir les consignes sanitàries i fer bondat, sobretot entre la
gent més jove. Devem reflexionar sobre tot açò, perquè al remat els
comerços el que volen és vendre, els bars i restaurants, que acudisca la
clientela i els polítics que els voten, o siga que qui més puga per
ell. En aquest maremàgnum d’irresponsabilitats, en el qual brilla
especialment la península ibèrica, Europa ens contempla estupefacta,
sobretot els alemanys i els nòrdics que, com a luterans, són més
mesurats i disciplinats.
A banda de la nostra actitud poc reflexiva respecte de la pandèmia,
que estranya Europa, tampoc s’expliquen perquè els encara súbdits de la
monarquia borbònica consentim les tropelies del malfactor rei que
hagué (pronuncieu ka-gué), i de la seua família i allegados,
dels quals ells tampoc haurien consentit les extorsions a què ens
sotmeten. A Europa els haurien retirat la impunitat i les regalies que
encara mantenen, i la mateixa monarquia estaria posada en solfa. Tampoc
s’expliquen a Europa que continue la impunitat de tants franquistes, uns
camuflats de demòcrates i altres que ni s’amaguen i es manifesten
impunement pel carrer. Tampoc que hi haja tant de lladregot polític,
etc. Finalment, s’estranyen per la mancança de democràcia en molts
aspectes, com els que acabem de dir, en el procés de Catalunya, en
l’empresonament i l’exili de cantants i polítics, en la mancança de
llibertat d’expressió… Aquest no és un estat fallit, o si, però si que
és un estat amb molts defectes evidents.
Parlar de festa i de pesta a l’ensems té a veure amb la locució
llatina “post festum, pestum”, que després de la festa venen els
problemes, la pesta. Ja sabem que quan hi anem, normalment ens excedim i
acabem amb dolors de cap, alguns amb vòmits, altres han de dur-los a
l’hospital totalment gats, hi ha els qui se cremen o els explota un coet
a sobre (falles, fogueres, disparaes) i els qui no havien d’haver
agafat el cotxe…
Sobre la pesta, un metge il·lustre del s.XV, Lluís Alcanyís, natural
de Xàtiva i jueu, molt estimat i reconegut pels seus coneixements, que
arribà a ser metge de Ferran II i futur Catòlic, va escriure un llibre
que tingué un enorme impacte: “Regiment preservatiu e curatiu de la
pestilència”. La pesta arribava a València pel port o des de Castella i
es decretaven confinaments i la prohibició d’entrada de forasters
d’altres terres; la gent rica fugia de la ciutat tractant d’evitar el
contagi. La societat estava vivint un autèntic drama i Alcanyís prestava
els seus serveis a tothom que li demanava i en l’Hospital d’Innocents. I
és per això que va decidir escriure el seu llibre. Malgrat els serveis
que prestà a la societat i a l’incipient Estudi General i la facultat de
Medicina, la Santa Inquisició, que també vingué de Castella i de la mà
dels reis Catòlics, el perseguí per jueu, el jutjà i el condemnà a morir
cremat a la foguera, junt a la seua esposa també jueva. Ningú va moure un
dit per ell, ni els mateixos reis dels quals havia estat metge. Estic
fent-li un petit homenatge aprofitant l’ocasió. Salut i República.