SEGONS LA DRETA, NO VAL PENEDIR-SE

 

SEGONS LA DRETA NO VAL PENEDIR-SE

 Article publicat a Levante-EMV el dia 30 d’octubre de 2021

 Malgrat que la gent d’ETA ja fa 10 anys que deixaren les armes per fer política institucional i legal i malgrat que han reconegut el dolor que causaren i que va estar un error el que feren, i malgrat que s’han penedit, la recalcitrant dreta espanyola ha dit que no és suficient. En el món civilitzat, molts moviments revolucionaris que han practicat la violència han anat posant punt i final a les guerres que mantenien i han arribat a acords amb les societats i els governs, que han donat per bons aquests canvis d’actitud, perquè han entès que era preferible la pau i posar fi a la guerra. Així acabà la guerra de Secessió dels EEUU, o la dels independentistes irlandesos, i darrerament, les guerrilles sud-americanes, asiàtiques i tot el caos bèl·lic dels Balcans, etc. Alguns d’aquells líders rebels acabaren essent presidents de llurs països (De Valera; Arafat, Ben Bella, Mugica...).

 Crec que ací encara perviu la santa inquisició, de quan els acusats d’heretgia eren torturats fins que reconeixien que estaven posseïts pel dimoni i, tant si se’n penedien com si no, eren igualment cremats a la foguera; no hi havia perdó ni escapatòria, havien de porgar amb foc. Una ciutat occitana, acusada d’acollir heretges, fou condemnada a ser arrasada i quan algú advertí que no tots els ciutadans eren heretges, el capità que dirigia l’assalt ordenà que tots a degolla, que Déu ja triaria les ànimes dels bons i se les enduria al cel.

 Ser civilitzat significa ser just i així ho entenem. Podem tenir com a referència la mateixa justícia que, llevat d’alguns casos, condemna els dolents i perdona els penedits i els rehabilita, fent-los pagar pel que han fet; al remat, però, hi ha el perdó. En aquest estat, algú els hauria d’explicar als molt catòlics dretans, el valor del perdó en la fe que diuen que professen. Tot al contrari, alguns encara justifiquen els assassinats del franquisme, que encara no han condemnat, ni han demanat perdó a les víctimes, ni han reconegut que allò no havia d’haver passat. Haurien d’entendre el que ha passat a França on el mateix president Macron ha demanat perdó pels assassinats d’argelins, a mans de la policia, fa 60 anys. Ací encara tenim cadàvers d’antifranquistes soterrats per tot arreu i sumaríssims il·legals sense revisar, mentre els mateixos franquistes reclamen, molt hipòcritament, que s’ha d’oblidar tot allò, passar pàgina i amén Jesús.

 

el Repunt 65

VIURE, MORIR O FILOSOFAR

 

 

VIURE. ,MORIR O FILOSOFAR

Article publicat a la revista SAÓ el 25 d'octubre de 2021 

           En vespres de Tots Sants i de l’aberració de Hallowen, i inspirat pels xinesos del costat de casa, que fa un mes llarg que estan venent flors per a l’ocasió. he pensat sobre la mort i la vida, i he fet un poc de filosofia. Alguns pensen que ningú vol morir-se i que en el moment final tothom s’aferra a un clau ardent; això ho defensen especialment els capellans, amb la intenció que la parròquia tema la mort i l’infern i facen bondat ortodoxa. Contràriament, la realitat és que hi ha els qui no suporten més un mal viure i posen punt i final expeditivament a la seua trista situació. També els qui no poden viure sense el que més s’estimen: el poder i els diners, i es moren d’angúnia per si perden una cosa o l’altra o les dues coses a la vegada. També hi ha el cas de santa Teresa que feia aquest circumloqui poètic “vivo sin vivir en mi y tan alta vida espero que muero porque no muero”, perquè volia morir per anar-se’n al cel. També hi ha els qui menystenim la mort, ara ho veurem.

 

Per altra banda també hi ha els qui s’ocupen de la vida i la mort dels altres, per exemple els qui decideixen pels soldats que han de morir, plens de salut, però pel Déu, la pàtria i el rei que els imposen. I els jutges que envien la gent al patíbul, també en nom de la mateixa pàtria i de la “justícia”. I pitjor encara, també hi ha els qui moren de fam i de pena en veure morir els fills sense poder-los donar ni un rosegó (pregunteu a les ONG,s com està el món i, ja posats, ajudeu-les); precisament ara a l’hivern hi haurà milions de persones que moriran de fred per no poder pagar ni la calefacció, mentre els ex-ministres de les portes giratòries continuaran cobrant pel mateix concepte. I definitivament, hi ha els milions de treballadors a tot el món que penquen fins l’extenuació, explotats sense misericòrdia per empresaris que no tenen escrúpols… Això de viure o de morir-se, doncs, és, com totes les coses, segons qui..

 

La vida no és la mateixa vivint en l’opulència que en la indigència i, doncs, tampoc és el mateix morir d’una manera o d’altra. El pobre pateix més per a morir (falta d’assistència mèdica, de medicines pal·liatives, d’alimentació, d’abric, de consol), malgrat que els clàssics pensaven el contrari. Horaci deia que la terra s’obre igualment als pobres que als fills dels reis; Sèneca advertia que omnia mors poscit; lex est, non poena, perire, o siga que la mort no és una pena, és una llei; Ovidi, desterrat de Roma, s’exclamava quocumque aspicio, nihil est nisi mortis imago, on siga que gire els ulls, només trobe la imatge de la mort. També hi ha qui es pren la mort com una poesia lírica, com l’emperador Adrià, que la vespra de morir encara escrigué uns versos a la seua animeta: animula vagula, blandula (animeta tendra i vagorosa), que espal·lidula, rigidula, nudula (pàl·lida, erta i despullada) te’n vas i ja no et divertiràs com solies fer-ho amb mi. Altres fan broma, com els Negrets de l’Alcúdia, que cantaven amb música de rèquiem i ballaven una muixeranga: animalot, animalot, ara que venen les figues, ara t’has mort; ja t’han fotut, ja t’han fotut, que t’han ficat dins l’ataüt. Hi ha els epitafis de les sepultures, entre els quals subratlle aquests dos deliciosos, romàntics i breus: non obiit, abiit, no morí, se n’anà. I aquest altre: sit tibi terra levis, que et siga la terra lleu. També hi ha els epitafis rotundament graciosos, com el de Groucho Marx: perdone senyora que no m’aixeque. O el de Beethoven: que aplaudisquen els amics, que la funció ja ha acabat. Quin misteri, la vida i la mort i les reflexions dels mortals.

Com el concepte que se té de la mort és molt divers, també ho és tota la parafernàlia que envolta les defuncions. Hi ha la doctrina de la trascendentalitat de l’ànima, segons la qual mor el cos, però l’esperit continua vivint en una altra dimensió, que és el cel per als cristians, jueus i musulmans, o la de la reencarnació dels zoroastristes, budistes i molts pobles primitius, que creuen que l’ànima es reencarna en altra persona o animal, passant per un procés etern de depuració. Del primer concepte se’n deriva tota la teoria de fe que l’ànima sobreviu a la mort i passa per un procés de depuració fins que està preparada per a accedir al cel, si no hi ha anat directament. La possibilitat d’abastir un destí tan alt i etern és l’origen de moltes neures i histèries, traslladades a la literatura i el cinema, que ara estan en l’apogeu.

Altra cosa és el plantejament d’Epicur, per al qual la mort no és res, cosa que permet gaudir de la vida mortal sense afegir la idea de la dubtosa vida eterna, de manera que sense el desig de la immortalitat, tant en la vida com en el fet de no viure, no hi ha res temible. Per als epicuristes mentre vivim, no existeix la mort, i quan la mort hi és, nosaltres ja no hi som, ja no vivim. Per tant la mort no existeix per als vius, de la mateixa manera que la vida no existeix per als morts. I Epicur continua filosofant que igual que no és l’abundància dels aliments, sinó la seua qualitat, el que ens plau, tampoc és la durada de la vida la que ens ha de plaure, sinó que siga grata.

 

Com epicurista pense que l’esperança de viure feliçment en aquest món, tothom la desitja, però la té qui la té. En realitat hi ha més desesperança i més desconfiança cada dia que passa, que el contrari. La felicitat no està a l’abast de tothom, sinó que el món està molt mal repartit. En efecte, hi ha el món ric o occidental i el pobre o tercer món. I dintre del món ric hi ha els individus més rics, que cada dia augmenten la seua fortuna i els més pobres, que cada dia també augmenten el seu infortuni i encara entre els més pobres del món més ric hi ha uns pobres que tenen la sort que els atenga l’assistència social i els passen alguna ajuda, i hi ha als qui no els arriba ni aquesta pobra sort... En el tercer món també hi ha distintes categories, des dels millor situats, com els membres dels governs, els militars i els grans propietaris, als més desgraciats, que són la carn de canó de les migracions sistemàtiques. Podem dir, doncs, que en la terra no hi ha ètica.

Epìcur va elaborar una doctrina moral amb les seues teories sobre la mort, el plaer, la felicitat i la negació al suïcidi. Afirma que la filosofia ensenya el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por dels déus; de la mort; del destí i del dolor. Algunes idees que desenvolupà són l’ataràxia, que és la serenitat, l’absència de torbació en l'ànima, que és la condició de la vida feliç. L’amistat, que és la fórmula de la convivència, la manifestació de la sociabilitat com el plaer i que és un imperatiu natural, que ens rescata de l’egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per viure i sobreviure feliços. Sobre els déus considera que no cal témer-los, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans i si no hi ha providència divina, l’home és lliure i la felicitat és a les seues mans. Finalment, sobre la mort diu que no cal témer-la, perquè la mort és la privació de la sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és i quan la mort hi serà, nosaltres ja no hi serem.

Epicur desenrotlla unes reflexions sobre l’ètica i recomana l'automoderació dels desigs. Per abastar la serenitat recomana l'allunyament de la política, la indiferència davant dels déus i el conreu de l’amistat. I sobre els plaers fa una categorització entre els naturals i necessaris d’alimentar-se, calmar la set... Els naturals i innecessaris de la conversa amena, la gratificació sexual i les arts... Finalment els innaturals i innecessaris, que considera superflus: la recerca de la fama, del poder polític o del prestigi. I fa tot de recomanacions per satisfer els desitjos naturals necessaris de la manera més econòmica possible. Sobre els desitjos naturals innecessaris diu que són acceptables sinó s'arrisca la salut, l'amistat, ni l'economia en la seua recerca.  I sobre els desitjos innaturals i innecessaris, els rebutja absolutament. Finalment proclama que una vida envoltada d'amistats i de plaers moderats, amb el mínim de dolors possibles i tranquil·litat en l'ànima, dóna la felicitat i en açò coincideix fray Luís de Leon quan deia: que descansada vida, la del que huye del mundanal ruido y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido. Per tot plegat doncs, abans de caure en la desesperació o en l’escepticisme total crec que és millor fer una pensada en Epicur, o en qualsevol altre filòsof, perquè damunt de vindre al món a patir no és ni oportú ni sa afegir més inseguretat a la vida, sinó viure-la plàcidament. Bones festes de Tots Sants, bon Hallowen i que campi qui pugui o el qui més puga per a ell... i d’ací poc més d’un mes, altre pont de la Purísima i la Constitució. Els xinesos del costat de casa ja m’ho diuen: aquí siemple fiesta, tlabajal poco...

 

FLORS I MINETES XINESES

Article publicat a Levante-EMV, el dia16 d'octubre de 2021

 Com en quinze dies són Tots Sants, els xinesos que tinc vora casa ja ho han omplert tot de flors artificials, que semblen autèntiques, i unes poques de naturals, que van renovant cada dia, perquè la gent vaja fent-se comptes. Floles cementelio, em diu el xinès, bonitas. Se m’ocorre posar-lo a prova i li demane si també té minetes. Les minetes (reducció d’animetes) o xinxetes, són uns suros petits amb un ble de cotó, que suren dalt l’oli i s’encenen la nit dels difunts; tantes minetes con animetes hi ha a la família per recordar. La major part dels joves valencians crec que desconeixen la paraula i la funció que tenen, però el xinès ja ho sap: minetes, pala mueltos, si, dentlo, izquielda. Els xinesos ho saben tot. Ja tenen també màscares i disfressos per al Halloween, pinturetes i purpurines per a pintar-se la cara, dents draculines… Això ara, perquè després vindrà Nadal i Reis i s’avançaran amb estris de fer pastisseria, graelles per a torrar les xulles, regalets per als infants, sorpreses de Cap d’Any, confetis i serpentines. I s’avançaran a les falles, al dia de la Mare, a Pasqua, a l’estiu… i sempre tindran de tot. L’any passat em van sorprendre amb matraques, que era l’instrument de fusta que substituïa les campanes en setmana santa i aquesta si que fou bona, perquè li preguntí que era allò i em digué: matlaca, parla no tocal campana, toc-toc,-toc-toc. No vaig plorar de miracle.

 Aquesta és una de les diferències entre la nostra cultura i la xinesa. Els occidentals quan hem anat a terres llunyanes hem portat les nostres coses, els nostres costums culinaris, instruments de treball, lleis, religions i llengües: els hem dut la “civilització”, que diuen els fatxes que no saben ni fava com Aznar, Ayuso, Casado, Abascal, Cantó… Com si aquells pobles no tingueren civilitzacions, llengües, lleis i déus. Els xinesos venen ací, com els mexicans, els argentins, els moros… i no ens porten llurs civilitzacions, ni llengües, ni déus, venen a treballar i a viure, sense molestar, i el primer que fan és aprendre les nostres costums i fer negoci, a adaptar-se en definitiva; fins i tot molts aprenen la nostra llengua. A excepció dels restaurants, que curiosament els preferim autèntics (cuina xinesa, armènia, filipina, mexicana, asador argentí, quebabs…).  Crec que nosaltres som més de somiar  rotllos, mentre  que a ells la fam els ha fet espavilar.

 

 

 

12 D'OVTUBRE; VISCA MÈXIC, MI CUATE

12 d’octubre: Visca Mèxic, mi cuate

El Repunt 64

Article publicat a la revista Saó, el dia 5/10/2021.

A l’hora d’escriure aquest article volia haver recercat en la Bíblia (l’editada per SAÓ) algun passatge per a justificar el que estic pensant darrerament, ara més que mai, perquè altres vegades ja ho he fet. Exactament, pense que estaria molt bé que alguna de les calamitats bíbliques (de l’Antic Testament) caigueren sobre el cap de la sèrie de personatges repulsius que estan fustigant-nos cada dia amb les seues actuacions bàrbares amb què porten el món a situacions pràcticament d’hecatombe. La humanitat, tots els homes i les dones sense excepció, tenim la responsabilitat de no consentir que les distintes colles de facciosos que “governen” el món, el destruïsquen amb la humanitat sencera inclosa. He desistit de recercar el llibre sagrat perquè estem més que advertits que el món pot fer un gran pet i apa, tots a la vall de Josafat i s’ha acabat el bròquil. Estem advertits pels científics i no fem cas, malgrat que el canvi climàtic està en marxa, amb el desglaç dels pols, l’augment del nivell de la mar, les catàstrofes que assolen els continents i les illes, les grans sequeres i les inundacions, huracans i tifons…). I no sols no els fem cas, sinó que encara és pitjor que alguns “polítics” fan gala que no creuen les amenaces de la ciència (Trump, Bolsonaro, Rajoy…). Després parlarem d’Ayuso i d’Aznar.

També estem advertits que la pandèmia que acabem de passar no serà la darrera, sinó que en vindran altres i més dolentes que la covid 19, i encara hi ha qui se’n riu de l’advertència com Bolsonaro, encore un fois. Sabem que els combustibles fòssils, especialment el petroli, són altament contaminants i que s’han de potenciar les energies renovables que no contaminen (Sol i vent)…, però el petroli dels reis i soldans àrabs continuen marcant la marxa dels negocis a escala mundial, arrossegant el preu de l’electricitat i del gas…

Doncs bé, en aquesta situació tan tràgica, és una indecència total i una temeritat de bojos, que les nacions, que els governs, en lloc de posar-se a la feina i salvar el món sols pensen a eixamplar les seues àrees d’influència, sobre altres nacions, amb l’obsessió de formar nous imperis, com fa la Xina; o com fan els vells imperis, com els nord-americans i els russos, tractant de mantenir-s’hi. Els imperis sempre han estat enormement golafres i negatius, perquè les potències s’han empassat pobles i cultures i els han desposseït dels seus béns, de les seues ànimes. L’exemple més immediat és el d’Espanya, que conquistaren per al seu profit, gran part d’Amèrica i altres terres per Àfrica, Àsia i Oceania. Destruïren aquells pobles dominats i els canviaren llurs llengües, cultures i Déus, imposant-los la llengua, les lleis i els Déus dels castellans invasors. Els partidaris d’aquella desfeta, com Ayuso i Aznar, diuen que els civilitzàrem i cristianitzàrem. Gràcies als seus ídols que aquells pobles no obliden la seua història i gràcies que els seus llibres, començant pels escolars, expliquen com eren abans de ser derrotats i conquistats; com foren reduïts i postergats; posteriorment, com ressorgiren i reclamaren la independència, per la qual lluitaren fins que l’aconseguiren. Ara que estan commemorant els corresponents centenaris de llurs independències, que aconseguiren lluitant contra els espanyols, ho expliquen encara més.

Els seus himnes oficials diuen clarament i la gent els canta a cor obert, que lluitant es tragueren de sobre la “raça ibèrica”, a la qual esperen amb els canons preparats per si tornen a intentar-ho (himne del Perú). I recorden que es tragueren de sobre les cadenes de la monarquia i l’esclavitud (Uruguai, Bolívia, Equador). I com aquesta és la doctrina oficial de la major part d’aquelles repúbliques, així ho pensen els seus historiadors i els seus polítics. Per aquest motiu, el president de Mèxic ha reclamat que els espanyols han de demanar-los perdó pel genocidi que els infligiren. Naturalment, el Papa,  que és argentí, pensa el mateix que els sud-americans, i en nom de l’església ha demanat perdó pel mal que els causaren.

Com era d’esperar, s’ha produït la reacció dels bojos i caps de bonyigues neofeixistes espanyols. Líders de Vox i del PP (Abascal, Aznar i l’Ayuso) han atacat al Papa i al president mexicà pel què han dit. Lopez Obrador li ha recordat a l’expresident espanyol que el seu cognom ve d’asno; la tristament famosa presidenta de Madrid ha recriminat al Papa les seues paraules que “sembla mentida que les haja dites un católico”. Així les coses, la fantasia de la madre patria està en l’aire i ningú en parla…

Amb mentides no s’escriu la història, sinó amb veritats i això vol dir que les potències europees han d’assumir l’enorme responsabilitat d’haver conquistat aquelles nacions paganes amb l’objectiu d’explotar-les, en molts casos fins a l’extenuació, reduint llurs poblacions a la condició d’esclaus. En realitat, la història colonial és una vergonya per a Europa, especialment per als qui més se n’ocuparen: Anglaterra, França, Països Baixos, Portugal i Espanya (quedem exclosos els veïns de la corona catalana-aragonesa, que teníem prohibit participar-hi, per decisió de la reina Isabel dita la catòlica, amb el consentiment del bocamoll rei Ferran, també catòlic, quina parella!). Finalment s’hi afegiren Bèlgica, Alemanya, Itàlia i els Estats Units. En aquelles terres sotmeses no guarden un bon record de les metròpolis, a excepció de les classes dirigents criolles, que són els qui en varen treure profit sotmetent-se a les respectives corones i, a l’hora de la independència, canviant de camisa ràpidament i posicionant-se a favor seu.

Aquesta història no coincideix en absolut amb la que ens han contat tota la vida a les nostres escoles, ni amb la que contaven quan ens adoctrinaven amb idees imperialistes i finalment feixistes, ni amb la que continuen explicant en les televisions espanyoles, però és la història dels pobles colonitzats i independitzats. Dos exemples: a Algèria i el Senegal, mentre van romandre sota el domini francès, a les escoles explicaven la història francesa, de nos ancètres les gaulois, dels nostres avantpassats els gals; l’objectiu era afrancesar les criatures. Ací, Franco va decidir que Guinea, Ifni i el Sàhara eren “províncies espanyoles” i per tant s’hi estudiava la història d’Espanya, com si les criatures de Fernando Po foren de Guadalajara de tota la vida. Les coses, però, són com són i es poden camuflar un dia i un temps, però finalment la veritat surt a la cara. Ni els xiquets algerins i senegalesos tenien res a veure amb la Gàl·lia, ni els saharauis i guineans tenien res a veure amb el Gran Capitan. Tot eren maniobres imperialistes i feixistes.

I és per tot el que hem dit que se m’ocorren una sèrie de coses males per a aplicar a la fauna analfabeta i carpetovetònica amb què ens hem divertit avui: Aznar i l’Ayuso haurien de repetir l’escola primària, curs a curs, no podent exercir cap càrrec polític mentre no els aprovaren. S’hauria de vigilar que anaren a escola i que les avaluacions foren fetes per tribunals honestos. Aquesta parella, més Casado i Abascal, haurien de fer cursos de recuperació, impartits per professors seleccionats a les universitats americanes d’Argentina, Mèxic i Cuba. Les televisions espanyoles haurien d’emetre documentals de totes les ex-colònies, presentats per professors natius, posant especial interés a acompanyar les explicacions amb l’audició i l’explicació dels respectius himnes nacionals. Aquestes mesures serien molt positives per a començar a recuperar la confiança dels pobles indígenes.

Com d’ací no res serà el 12 d’octubre, aquest article és la meua tradicional contribució a l’efemèride, com faig cada any. Visca Mèxic, mi cuate!

 

 

HOMENATGE AL CAPITAN TRUENO

 

HOMENATGE AL CAPITAN TRUENO

Publicat el dia 2 d’octubre de 2021 a Levante-EMV

 

Quan els qui ara voregem els vuitanta anys érem unes criatures, vivíem la fantasia dels tebeos amb la mateixa fruïció que ara ho fan els nostres néts. Aleshores, com ara, hi havia els personatges bons, valerosos i dispostos a fer el bé enfront dels més dolents i covards, que maltractaven la gent sense compassió... Aquells eren uns còmics en blanc i negre, que la nostra imaginació omplia de colors fent-nos somiar, com ara ho fan les pel·lícules de galàxies... A nosaltres, alguns d’aquells còmics ens adoctrinaven en valors ètics més que els mestres, i no debades la censura franquista els mirava amb molt de recel i els censurava,, com el Capitan Trueno. Així, setmana a setmana apreuàvem la importància del valor i l’altruisme d’uns i menysteníem la covardia i mesquinesa dels altres. Evidentment també hi havia còmics gens recomanables, fins i tot feixistoides (Roberto Alcazar); les dones hi eren, però al servei dels homes, bones ames de casa, les xiquetes princesetes... Amb tots els seus defectes, però, en aquells còmics quedava  en evidència que hi havia la gent més valerosa i la més covarda. La vida ens ha anat corroborant l’esquema i així continuem destriant, ara els polítics, en bons i dolents. Una cosa positiva és que la dona per fi ha aconseguit la igualtat .amb l’home.

 

Jo crec que és per tot açò que ens resulta tan fàcil distingir els polítics que van de cor, amb uns objectius de justícia (lluitar contra el canvi climàtic, acabar amb la fam i les penúries de la gent més pobra... apujar el salari mínim, reclamar que paguen més els qui tenen més...), I enfront, els qui sols pensen en els privilegiats, abaixant-los els impostos, privatitzar la sanitat i l’ensenyament, convertint-ho en un negoci, I encara sabem distingir els “professionals” que sols pensen en medrar i viure de l’erari públic. Aquests són els pitjors i els reconeixem perquè són, a més de covards, corruptes i aduladors, llepaculs i mamons... Aspiren a un càrrec, un xiringuito, el que siga, amb un bon sou i a viure. I com no tenen gens de moral, Són els qui han omplert els tribunals de causes de corrupció. N’hi ha tants que si volaren, com passaria amb els fills de puta, no ens deixarien veure el Sol. Què fer, doncs? Devem denunciar-los i no votar-los. Somiar que vindrà el Capitan Trueno a arreglar-ho, ja no ens queda bé.