diumenge, 18 de desembre del 2011

L'EXTERMINI D'UNA NACIÓ

L'EXTERMINI D'UNA NACIÓ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 de desembre de 2011



He rebut un correu que, clarament i contundent, em diu: “l'any passat, a Catalunya, només 3 famílies van demanar castellà a les escoles i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla. L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament també en català i... ni cas. També a València, 100.000 persones van demanar rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas. Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.” El correu acaba ordenant-me: “ho has de passar...”. Estic tan convençut, que vull passar aquest missatge a tothom i encara a tirar-li més llenya al foc.

Aquest Estat espanyol no té remei, perquè tot continua igual, malgrat el mirall de les autonomies. Els espanyols de pura cepa, continuen sent hegemònics en aquest territori plural (plurinacional?), tan hegemònics que, quan els interessa, fan tot el que els ve en gana, fins i tot conculcar les lleis, contra nosaltres. En realitat és que els espanyols ens consideren els seus enemics i, com no se'n descuiden mai, quan poden aixafar-nos, nyaca!, no miren pèl. Així ho han fet tota la història. Contràriament, entre nosaltres hi ha una gran majoria d'ingenus que s'emociona ofrenant-los noves glòries, disposats a fer de putes i pagar-los el llit. Us imagineu un poble vençut i aclamant amb entusiasme els vencedors? Doncs, això mateix, aquest és el nostre cas.

Un poble, quan l'injurien de la manera com ens fan els espanyols, quan li conculquen tots els drets, quan pateix un programa genocida, té tot el dret a defensar-se. El món està ple de casos heroics, de pobles heroics que han demostrat que no volien la submissió, sinó la llibertat, i l'han aconseguida (polonesos, irlandesos, algerians, vietnamites, sudafricans...) o que lluiten per aconseguir-la (saharians, palestins, kurds, bascos...). Nosaltres som un dels casos que no, que no lluitem per res, que ja estem bé com estem, sotmesos i submisos i viva Espanya!

Els fets que motiven el correu que he rebut: que a Barcelona tres famílies, tres, han reclamat ensenyament en castellà i que, amb el concurs entusiasta del PP, han aconseguit una sentència favorable del Constitucional, que intenta carregar-se el sistema educatiu català; mentre que les peticions nostres de normalitzar l'ensenyament del català i de veure la televisió catalana són menystingudes sistemàticament, no són sinó una mostra més, en ple segle XXI que açò no ha canviat res, des dels reis catòlics (ja sabeu l'enganyifa: tanto monta, monta tanto). Espanya ens ha reprimit tota la història, evidentment molt més a partir del Decret de Nova Planta, i no pensen deixar de fer-ho, com demostren cada dia.

Com la cosa, amb la majoria absoluta dels populars, encara anirà a pitjor i les poques coses que havíem aconseguides aniran retallant-nos-les a poc a poc, però sense parar, no és d'estranyar que la idea d'independentisme vaja estenent-se cada dia i que, fins i tot, polítics tan circumspectes com Duran i Lleida, o com el mateix Jordi Pujol, ja comencen a parlar-ne. El cas del govern català té, a més a més, l'incentiu de la pela que els deu el govern central, que els obliga a actuacions pressupostàries tan negatives com les retallades salarials; Mas i el seu govern protesten, doncs, amb raó. Contràriament, al País Valencià i a les Illes, com els governs són de Rajoy, ara no piularan reclamant res, i això que també ens deuen quantitats impressionants.

I encara es complica tot molt més, pel tema de la crisi, per un costat, i pel de la corrupció, per altre. En el primer cas, perquè Madrid no té ni un duro, així que ja podem esperar asseguts; la crisi del sistema ens ha agafat a tots cagant, i ara a veure què fem. Tots devem més que divisem, però uns més que altres. Per exemple, el govern valencià és el més empenyorat de tot l'Estat, i per què? Perquè tant Zaplana com Camps han gastat més del que teníem i del que podíem esperar a tenir, en superfluïtats i fantasies...

Respecte de la corrupció també són els populars valencians i balears els qui s'emporten la palma, i per tant som nosaltres els qui hem de pagar el desastre financer en què ens han ficat. Curiosament i seguint la tònica històrica valenciana d'aclamar els qui ens oprimeixen (la darrera concentració feixista li l'organitzem a Franco a València, poc abans de morir; és curiós), malgrat tanta corrupció, els valencians i balears hem votat majoritàriament el PP, com a bons masoquistes que som.

Així que, amic Eduard, tu com ho veus, des de Mèxic estant? És o no és fotuda, molt fotuda, la situació? És molt fotuda, evidentment, però hem de continuar donant la cara. Possiblement, però, ara que la situació econòmica és tan difícil i que la crisi l'haurem de pagar els de sempre, les classes treballadores i els petits propietaris dels països catalans; i ara que els casos de corrupció comencen a veure's als tribunals, possiblement ara siga el moment idoni per a començar a parlar seriosament de solucionar el nostre problema històric amb Espanya. Seria fantàstic. Bon Nadal!

diumenge, 11 de desembre del 2011

UNA SETMANA ABSURDA

UNA SETMANA ABSURDA


Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de desembre de 2011




L'experiència que acabem de patir d'una setmana perduda, semiperduda o desficaciada, per l'encreuament de dies festius i feiners, ens hauria de fer reflexionar a tots, i de fet ja s'està qüestionant fer alguna cosa. Per raons econòmiques, les indústries de producció no volen festes entremig de la setmana; també per raons econòmiques, el turisme diu que els van bé els “ponts”; des del punt de vista estrictament acadèmic, hi ha molts educadors que critiquen el calendari actual, perquè alteren el ritme escolar... Crec que, per raons estrictament de salut pública, aquestes festes dislocades sols porten maldecaps, fins i tot he vist molta gent histèrica sense saber per on tirar. També és cert que hi ha els més afortunats, que s'han organitzat algun viatge i els més ordenats que, calculant-ho amb temps, han aprofitat per fer alguna feina pendent al poble, com acabar de recollir les olives al sogre. Com hi ha per a tots els gustos, i els empresaris pressionen, ara que manen els seus, és segur que imposaran els seus interessos.

Jo sols vull fer unes puntualitzacions, de sentit comú però polítiques, encara que a punt com estic de jubilar-me, tant em fa el que decidesquen. Com parlem de festes, la primera reflexió és sobre el caràcter catòlic de la major part d'elles i, per tant, sobre el conflicte que pot haver amb l'església. La segona reflexió és sobre el caràcter hispano-patriòtiques d'altres i, per tant, sobre els conflictes polítics entre l'Estat i les autonomies. I finalment voldria referir-me al caràcter popular i històric de moltes dates festives, que caldrà tenir en compte també.

Com el principal problema és el calendari pròpiament dit, i no les festes en si mateix, o siga la distribució de les festes al llarg de la setmana, la proposta de traslladar sistemàticament a dilluns o divendres totes les festes que cauen entremig, podria ser una bona solució. Ho dic per experiència perquè a Silla, poble del qual vaig estar alcalde, decidírem traslladar la festa del patró sant Sebastià, al cap de setmana més immediat a la seua data, de manera que tothom ara fa la festa, i no com abans, que molts veïns se la perdien si treballaven fora del terme municipal. És evident que pactàrem el trasllat del dia amb el clero local.

L'església té molt a callar, o millor dit, ha de facilitar les modificacions que es proposen, perquè hi ha moltes festes vinculades al seu calendari litúrgic i hauran de tindre en compte, uns i altres, que aquest Estat és aconfessional i cada dia més pluricultural, així que s'hauran de resignar a fer concessions (Setmana Santa, Puríssima, Epifania, Mare de Déu d'Agost...). Segons com responguen, els populars podran demostrar que sobre ells no mana ni el Papa ni els bisbes, si aquests es fan forts i no volen cedir.

L'altre punt de conflicte són les festes espanyoles del calendari, especialment em referisc al 12 d'octubre (Dia de la Raza, de la Hispanidad, de la Guàrdia Civil), festa totalment aliena als nostres interessos: perquè fórem explícitament exclosos de l'aventura americana, per decisió d'Isabel la Catòlica, amb el consentiment del bragasses de Ferran (Dia de la Hispanidad); perquè no som racistes (Dia de la Raza); perquè tenim la nostra policia, o l'hauríem de tenir, com els mossos d'esquadra (Dia de la Guàrdia Civil)... El dia de la Constitució socio-popular, o siga del PSOE i del PP, és absolutament rebutjable pels qui no ens sentim lligats amb cap jurament, o ens sentim estafats per la tergiversació que n'han fet aquests grans partits espanyols, retallant-nos els drets als qui no ho som. Jo no vaig fer, doncs, la “seua” festa, com tampoc la feren Artur Mas, el meu diputat Baldoví, el Bloque Galego, Amaiur, Esquerra Unida, etc.

Un tema interessant és el de les festes tradicionals, especialment en les que no hi ha cap coincidència, o hi ha alguna diferència notòria, entre l'est i l'oest de la península. Per exemple, el fet que a Castella i Andalusia, etc., celebren la Setmana Santa i nosaltres la Pasqua, és un problema, que no es pot resoldre traient-nos les nostres festes i encolomant-nos les d'ells; la nostra celebració del segon dia de Nadal, és un altre cas de festa irrenunciable, que, per cert, els populars balears ja s'han encarregat de suprimir. Són dos dies molt significatius, són dos senyals d'identitat.

Finalment, com deia al principi, com totes les festes poden ser traslladades al cap de setmana, el mateix 1er de Maig podria ser afectat en aquest sentit. Ben mirat, si volem ser pràctics, haurien de ser excepcions ferials, el dia de Tots Sants, per allò dels cementeris, el dia de Cap d'Any, i el 25 de desembre (Nadal) per la llarga i universal tradició. Però, com faran el que voldran, estic segur que al remat de qualsevol modificació que plantegen, nosaltres eixirem perdent i ells eixiran guanyant, però no ens convenceran de res; o això espere.

dijous, 8 de desembre del 2011

LES "RANXAES" QUE SE LES PAGUE CADASCÚ

LES "RANXAES" QUE SE LES PAGUE CADASCÚ
Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de desembre de 2011


A Silla, les ranxaes (de ranxo) són els àpats que mengen els caçadors i els seus invitats, els dies que van de cacera al vedat de l'Albufera, millor dit de la marjal. Encara que a Silla es pot organitzar un ranxo (una ranxà) en qualsevol moment, el mot s'ha especialitzat per a referir-se als àpats cinegètics. Els dies que es pot baixar a caçar són freds i humits d'hivern i per tant la teca és forta i estimulant: un all-i-pebre, un arròs en perol, o ambdues coses. Les replaces són les demarcacions que se subhasten, des d'on els caçadors, que aposten molts diners per a obtenir la millor posició, poden abatre els ànecs autoritzats (collverds, fotges, bragats, etc.). Una d'aquestes replaces, la de la Casa del Figuero, se la reserva l'ajuntament per a invitats i institucions (Consell Agrari, societats de caçadors i de pescadors, Séquia del Xúquer, etc.). Les ranxaes municipals, fins ara, les pagava l'ajuntament dels diners de la subhasta, i ser invitat era un assumpte molt cobejat o criticat, ara explicaré el perquè; finalment, l'alcalde ha dit que s'ha acabat: que qui vulga ranxà que se la pague.

Haig de dir, clar i contundent, que aplaudisc la decisió i que a mi m'hauria agradat d'haver-la pres, quan vaig ser alcalde, com fiu amb altres despeses innecessàries i/o flatulents. Jo no vaig poder, entre altres coses perquè creia que era un costum ancestral, però enguany, amb la crisi que arrosseguem, aquesta ha estat una altra de les moltes decisions que estan prenent els governants. Evidentment, és una ironia que haja de fer-ho un alcalde del partit responsable de la ruïna del País Valencià, o siga del PP, però això no és cap impediment, per a mi, per a reconèixer-li el mèrit a Serafín. El dubte és si quan passe la crisi es reinstauraran aquestes famoses ranxaes, però això ja ho sabrem quan toque.

M'he assabentat de fonts fiables, que el costum de pagar les ranxaes, a càrrec dels ingressos de la subhasta, no és tan ancestral, sinó que tindrà uns 50 anys, o siga del temps de la dictadura. Començà essent una alcaldada quasi banal, del típic estil “això ho pague jo” (encara que amb diners públics, cal dir-ho), que es va anar repetint fins que acabà quallant i convertint-se en un dret. El temps que jo he estat vinculat al tema, com a regidor o com alcalde, he seguit aquest costum, però, això sí, no he assistit mai a cap d'aquestes teques. Jo creia i crec que és injust que s'hi malversen uns diners, en lloc de destinar-los a fer més inversions, en benefici dels propietaris de les terres. Curiosament, a Silla tothom critica, excepte els afortunats que poden sucar de la cassola, aquestes famoses ranxaes.

Si conte la decisió de l'alcalde és perquè li ho vaig prometre, quan m'ho féu saber: “Pitarch, he pres una decisió que t'agradarà i és que enguany les ranxaes ja no les paga l'ajuntament i qui vulga ranxà que se la pague”. El vaig felicitar amb entusiasme, com faig ara, però m'ha estranyat que durant aquests vint dies que fa que tinguérem la conversa, la il·lustre periodista municipal no haja publicat ni una ratlla d'un esdeveniment tant notori, que la gent rebrà amb gust i que parla molt a favor de l'alcalde. Per a què voldrà Serafí Simeon una periodista que no aprofita un cas com aquest? A quines altres coses “periodístiques” es dedica? La pregunta és bona, supose, perquè de moment li estem pagant, 36.000 euros, més o manco.

Jo crec que un/una periodista municipal fa falta en un ajuntament com Silla, per a informar la població de les gestions municipals, fent notes de premsa, que ha de vehicular als mitjans de comunicació i per a facilitar que els partits i les entitats i el món de les associacions locals tinguen un mitjà de difusió. En una democràcia, el veïnat té dret a estar informat, per a poder jutjar. Jo mateix tenia contractada una eficaç periodista (Raquel Sànchez) la impressionat producció de la qual, mitjançant el Punt, és tota una fita, que després, els dos governs que m'han seguit, no han sabut ni pogut igualar. Per cert, el sou de Raquel era prou més discret que el que estem pagant a les seues successores.

Per tant, reclame la revisió d'aquest assumpte, que és altament polític, ara que sembla que els populars estan començant a revisar altres coses per a posar a cadascú al seu lloc i ara que intenten estalviar tot el que siga possible, suprimint les ranxaes de gorra del vedat de caça, per exemple. Per cert, m'han informat que la primera de les teques, la que serveix perquè l'alcalde invite persones a les quals deu alguna gratitud, o amb les quals convé estar a bones perquè tiren “una maneta” administrativa a favor de Silla, la primera teca l'ha pagada l'alcalde directament de la seua butxaca. Ho dic, ja que no ho fa la periodista, perquè em sap greu que la gent desconega el cas i perquè aquests gestos m'agraden molt, segurament, perquè sempre he estat contra els polítics que viuen de la política, que no paguen ni xapa, i que si paguen res ho fan amb els diners públics. M'agraden més els que paguen alguna cosa de la seua butxaca, com ha fet Serafí Simeon.

dilluns, 5 de desembre del 2011

QUATRE ANYS I FORA

QUATRE ANYS I FORA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de desembre de 2011



Em diu la meua dona que els polítics haurien d'estar només quatre anys al poder, i fora. Segurament seria una bona solució, això de limitar-los el temps de manar, perquè la majoria no tindrien temps d'aprendre les martingales i les rateries a què acaben dedicant-se, ni podrien fer grans operacions, que s'aprenen especialment a partir dels quatre anys, més o manco. És evident que sempre hi hauria els més espavilats, com Zaplana, que ja s'ho saben tot abans d'entrar o aprenen ràpids, però serien l'excepció, perquè els genis no sovintegen entre els diputats, alcaldes i regidors. El que és evident, però, és que, per molt burros que siguen, els polítics acaben sabent-se-les totes i, per tant, no està tan malament la proposta; crec que s'hauria d'estudiar.

Amb aquest sistema de quatre anys i fora, també aconseguiríem que més ciutadans i ciutadanes s'implicaren en la responsabilitat, exactament el triple que ara o més, perquè la major part dels nostres prohoms porten tres candidatures sucant de la cassola, i alguns tota sa vida, fins i tot des d'abans de la democràcia, perquè ja estaven amb Franco. Pense amb Blasco, Cotino, Rita, Fabra, Ripoll..., als quals els va tant rebé que no pensen jubilar-se! El sistema de quatre anys i fora permetria triplicar, per a tot el veïnat, les possibilitats de tastar això de ser comandants d'alguna cosa, o siga que seria com triplicar la democràcia.

Alguna cosa s'haurà de fer, si no és aquesta que estic exposant, per a evitar que hi haja polítics que facen de la seua vida un exercici de mangarrufar sense escrúpols, escudellant-se tot el que poden, amb total impunitat o gairebé. Ara mateix, al País Valencià hi ha implicats en casos d'alta corrupció més de trenta alts càrrecs, alguns amb la senyora inclosa, i això és absolutament insuportable. Encara ho és més, però, la irresponsabilitat dels qui els han deixat fer, convertint-se per això mateix, ells mateix en sospitosos. Si una cosa pareguda es descobreix en els països més democràtics que el nostre, comporta dimissions en cadena, dels polítics furtamantes i dels qui han descurat la seua obligació supervisora, però ací ni dimiteix ningú, ni ningú torna ni un xavo, ni ningú se'n penedeix de res...Parlant de penedir-se'n, m'intriga una cosa: tan beatos que són, què li diran al Nostre Senyor, quan resen?

Com tenen la cara molt dura i desconeixen la vergonya, hi ha polítics amb causes judicials pendents, per actes de corrupció, que continuen amb els galons posats i això és repugnant i pervers. En aplicació del dret de presumpció d'innocència i invocant que la justícia és igual per a tots, aquests il·lustres patricis continuen la marxa de sempre, descaradament; ja actuarà la justícia, diuen, en la qual confien. Això és injust, en primer lloc, perquè aquests senyors no són iguals que la resta dels ciutadans, ja que aquests paios, manen; cobren uns sous altíssims; van de gorra per tot arreu; tenen guardaespatlles, xofer, cotxe blindat... En segon lloc, perquè tenen “capacitat per a maniobrar” en un camp, el de la justícia, on no podem fer-ho la resta de ciutadans, i com a exemple està el cas de Fabra. En tercer lloc, perquè aquests senyors tenen la capacitat de fer les lleis, i de fer-les complir, i per això castiguen immisericordiosos els infractors, i per tant hauran de ser més punibles que la resta dels mortals, i resulta que és al revés.

Per tant, a aquests senyors se'ls hauria de desproveir del dret de presumpció d'innocència immediatament que la policia o el fiscal trobe indicis i proves per a inculpar-los. Ells mateix, si tingueren vergonya, s'haurien d'avançar a les actuacions judicials i haurien de dimitir. Sembla mentida com els atrau el càrrec! I els seus confessors els haurien d'imposar de reat: la restitució de tot el que hagen pispat, de tots els “regals” que hagen acceptat; l'obligació de demanar perdó; i la pena d'una temporada de penitència... I encara als més pietosos, perquè tenen més responsabilitat davant la societat de donar bon exemple, els haurien de condemnar, a més a més, a vestir-se amb un sac i cobrir-se el cap de cendra, com diu la Bíblia. En fi, tot açò són elucubracions que se t'ocorren, llegint els diaris o escoltant la televisió.

Perquè la gent, la base del comú, som uns zeros a l'esquerra i, per tant, tenim poques possibilitats que ens facen cas de res. Ara mateix, la gent ha votat contra els socialistes, i ha deixat guanyar els populars. Als mateixos populars que s'havien dedicat a fotre tot el que sabien, en lloc d'ajudar el govern a eixir de la crisi, i han fet creure que ells tenen la solució dels problemes. Ara ho veurem. Perquè, van a descongelar les pensions, van a retornar als funcionaris els diners que els han descomptat, van a crear llocs de treball i acabar amb l'atur, van a forçar la banca a donar crèdits...? El govern valencià popular, que ha estat vuit anys reclamant més diners a Madrid per a “justificar” l'enorme forat negre de les finances autonòmiques, va a fer-ho ara que manen els seus a Madrid?

Ningú no farà res, per les raons que ja sabem, i continuaran manipulant l'opinió pública. I d'ací quatre anys tornaran a la mateixa, a prometre l'oro i el moro, i la gent els tornarà a votar, evidentment en clau bipartidista: o populars o socialistes; és el pacte secret dels dos grans partits, que consisteix a repartir-se el pastís, els que manen a omplir-se la butxaca i els altres a esperar que els torne a tocar la rifa. I tot açò és tan injust que crec que, en efecte, seria una bona solució la que proposa la meua dona: els polítics, quatre anys i fora. O ni això: tots els polítics fora!