El Papa a favor de la independència?

El títol sols és per a cridar l’atenció, encara que li trauré punta. En juliol de 2015, el Papa visità Bolívia, l’Equador i Paraguai. Quan sonaren llurs himnes nacionals, escoltà que tots tres deien coses paregudes a les del seu himne argentí. Només fa quinze dies ho vaig reportar en aquesta revista “es ya libre, este suelo, ya cesó su servil condición”; “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día, soberbia surgiendo, ¡basta!… dijo, y el cetro rompió”.  A l’Argentina, com sap el Papa, canten: “Oid mortales, el himno sagrado, libertad, libertad, libertad, oíd el ruido de rotas cadenas”. Les cadenes, el jou i el ceptre són la corona espanyola i la servil condició, era la de súbdits d’Espanya. Si els himnes són tan antiespanyolistes, ja ens podem imaginar els llibres d’història que estudien els escolars d’aquelles nacions i els capellans als seminaris. 

Per altra banda, aquests himnes també els canten en guaraní: Tetãnguéra Amerikayguápe… En quitxua: Llaqtanchik pata hatum sucinta… En aimara: Qullasuyu jach’a sutipa… O en moxeno: Taegnepo titotijvocrepo… I per cert, totes aquestes llengües s’empraren en les misses papals; ara en parlarem.

M’hi he capficat amb aquestes reflexions sense cap altre interès que el polític, evidentment. I ho faig a partir de les paraules papals a l’Equador, que celebrava el bicentenari de la seua independència que, segons el Papa, “va néixer de la falta de llibertats. Va ser un crit nascut de la consciència d’estar essent oprimits i saquejats”. I afegí que allò “fou contundent quan es van deixar els personalismes a banda”, referint-se a l’universal i triomfant aixecament contra Espanya.

He pensat immediatament si aquest sant pare dirà el mateix si mai ve a Mallorca a santificar Ramon Llull, o a València a la beata Pepa de Benigànim o a Barcelona a l’abat Escarré. I quan vinga per ací, si algun dia som independents, també dirà el mateix que als equatorians? També he pensat en el famós cardenal Canyissars, el de la capa de més de 5 metres, desaprovant fer missals en valencià, mentre que allà el Papa féu tot el contrari, amb la litúrgia en les llengües indígenes.

Evidentment, estic convençut que ací el Papa, com han fet els seus predecessors, dirà (li faran dir) unes altres coses, perquè l’església catòlica té un discurs per a cada ocasió, el discurs que més convé als parroquians més addictes i als interessos del Vaticà. Bons són ells. Ací els més addictes són la dreta; l’esquerra no anem a missa. Per això l’església no vol problemes ni amb els blavers ni amb el govern espanyol, i diuen la missa com ells la volen, en castellà i de pas també es posicionen a favor de la “unidad de la patria” (Canyissars).

El clero valencià, en gran part, combreguen en altres coses que en la llibertat i, com no han evolucionat des que estudiaren al seminari de Montcada, mantenen les idees perverses i carques que els inocularen i el menyspreu al valencià en forma part. No ens enganyem, les mateixes idees perverses i carques que s’inocularen a la societat durant el franquisme, i que encara s’inoculen des d’alguns mitjans de comunicació, com els de la mateixa església. De tota manera, la societat ha evolucionat i alguna part del clero també, però la majoria encara no i, mira per on, els bisbes valencians, tampoc.

Per sobre de tota l’arxidiòcesi mana el cardenal d’Utiel, a qui li agrada creure que quan Sa Eminència locuta, causa finita, o siga que quan ell parla tots panxa a terra. I com ell no està d’acord que els creients valencians tinguen un missal en valencià, ni que resen en valencià, tots muts i a la gàbia. Ell no accepta que de la traducció dels textos litúrgics se’n faça càrrec l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que compta amb acadèmics que són creients (alguns, notoris) i que, a més, són savis lingüistes. Ell i els seus assessors, no els consideren de la seua corda i s’ha acabat. Ja pot dir el que vulga la filologia, perquè ací sols va a missa allò que ells volen que vaja.

Així que mentre el Papa es mostra independentista a Amèrica, o entén de què va la cosa, el cardenal de la capa magna va a la seua bola. Tenint com tenen la mateixa font d’inspiració, que és l’Esperit Sant, podrien posar més atenció i coordinar-se millor i no deixar en evidència la Santíssima Trinitat. Per cert, ja que les regles de funcionament dels catòlics són tan jeràrquiques, Roma podria intervenir-hi? M’ho pregunte amb ingenuïtat fingida, perquè sé massa coses, que he viscudes o m’han contades, com per a saber que la resposta és que no, que Roma no es mullarà el cul. D’això en diuen la diplomàcia vaticana, que fan servir com i quan els convé. En realitat, són uns fariseus.

De res ens serveix, doncs, haver tingut dos papes i tants cardenals, bisbes i canonges valencians. Tampoc ens serveix de res que hi haja tanta documentació en català als arxius vaticans; ni haver tingut un sant, com Vicent Ferrer, a qui, entre altres miracles, el canonitzaren perquè predicava per tota Europa in vulgari catalanico sive valentino (en vulgar català o siga valencià) i cadascú l’entenia en la seua llengua pròpia. Res; açò és la bufa la gamba i ni el papa Francesc pot arreglar-ho, o no vol.

Però la raó d’aquest article és opinar sobre la independència de Catalunya, tan vinculada al nostre devenir com a valencians. La situació no pot ésser més esperpèntica, per part de Rajoy, el discurs del qual és absolutament fal·laç: la Constitució espanyola no permet que ningú es qüestione si vol o no romandre lligat a un estat que té com a leitmotiv que de la ratera no se’n pot sortir, encara que ho vulga la majoria de la gent. Això ni es vota, perquè no és “legal”, com ha sentenciat el Tribunal Constitucional que dictamina el que vol el PP.

Totes les dependències/independències nacionals, com les matrimonials, es poden fer i desfer. De manera pacífica i pactada, que han fet nacions molt civilitzades, com Letònia, per exemple, que Rajoy no s’ha atrevit a visitar, perquè aquella nació aconseguí la independència en un referèndum pactat amb els russos. O com Noruega se separà de Suècia, o Txèquia d’Eslovàquia; o com ho intenten Escòcia i el Quebec. O com aconseguiren la independència les colònies dels anglesos, que ara són la commonwealth. Així centenars de casos al llarg de la història.

També poden haver guerres i enfrontaments, quan les metròpolis no volen soltar el mos. Normalment sempre guanyen les nacions oprimides, com és el cas de l’enorme imperi dels espanyols, amb Portugal i els Països Baixos inclosos i llurs colònies. Aquell famós imperi, més gran que tota Europa junta, l’han anat perdent en 150 anys, en tots els continents. I ja hem vist com ho recorden en llurs himnes nacionals.

Invocar la llei (la Constitució) és inútil, quan un poble no n’està d’acord. A Amèrica s’oposaren a la llei (el poder de la Corona) i guanyaren la independència. Rajoy té el problema que tenien els espanyols al món que dominava i ha optat per mantenir Catalunya dins d’Espanya, a la força. Els fets que estem contemplant, com les actuacions dels jutges i fiscals i de les forces policials i d'hisenda, estan condemnades al fracàs, doncs. La història no té massa dubtes en aquests casos.

Per a solucionar un problema d’aquesta índole és millor posar-se a tall de raó (raonar) uns i altres. Ho han estat demanant els catalans des de sempre i les protestes per l’abolició dels Furs venen des del moment mateix de la seua derogació i la implantació dels Decrets de Nova Planta; els valencians també ho hem fet. La resposta, sempre, ha estat la negativa de Madrid a parlar-ne i la repressió. Rajoy ha seguit la tradició, lamentablement. Així que el diumenge l’estat tractarà d’impedir que ningú vote. Quina imatge, a la vista de tot el món; cal ser burros. Gran part de l’èxit del referèndum és que no el deixen celebrar. Per la part catalana, el govern tractarà que la gent puga exercir el seu dret a votar. Crec que ho estan fent amb molta dignitat i coherència. I demanant diàleg, cosa impossible per la negativa de Rajoy, diguem-ho clar. Només faltava que la vacaburra de Trump li donès la raó. Quan tot el món fuig d’aquell histriònic personatge, Rajoy li demana consell! Són tal para cual.

Per tant i en conclusió, Espanya es quedarà sense Catalunya, perquè encara que guanyen (no se puga celebrar el referèndum) la seua serà una victòria pírrica i efímera. La majoria dels catalans s’acomiadaran: adéu Espanya. I hi haurà noves eleccions i la dreta es quedarà a la cua, o fora del Parlament, el mateix que els socialistes, que són els qui més contradictoris s’han mostrat. I amb una majoria independentista al Parlament, que espera Rajoy que passarà, aleshores? Per què no estudien més història i s’obliden dels pamflets de formación del espíritu nacional, que és d’on treuen, encara, les idees? Espanya ja no és un imperio, que han perdut por su mala cabeza.

ÀPunt encara no està a punt, però ja va apuntant

 Article publicat a SAÓ el dia 20 de setembre de 2017

 

La nova televisió valenciana, batejada sense haver nascut com Àpunt (o À punt), té el problema antipoètic que ningú podrà dedicar-li cap rodolí. Això no li passava a Canal Nou, que rimava amb l’ou, a tu et pica i a mi em cou, cobrar un sobresou, organitzar molt d’enrenou, veure el corre-bou, ja n’hi ha prou, demà plou, els qui vivim de Canal Nou… Per exemple: Ai Canal Nou, Canal Nou/ si a tu et pica a mi em cou.

Amb À punt, com s’ho faran els poetes? Potser m’amoïne per no res, perquè pot passar que cap poeta s’entretinga a fer-li versos o que algun poeta espavilat/inspirat s’invente una llicència poètica que ara mateix no sabem, una rima estranya, un mot desconegut, per a fer uns versos… La llengua és molt creadora i sorprenent.

El problema d’À punt és l’accent, perquè si en lloc de pronunciar els dos mots com un de sol i pla (àpunt) que no rimaria amb res,  en són dos mots (À punt) el problema es pot resoldre molt bé, cercant mots acabats amb –unt, al capdamunt, damunt, repunt, conjunt, contrapunt, transeünt, difunt… Rodolí d’exemple: Amunt València i amunt À punt, que formen un conjunt amb contrapunt. En aquests cas, però, quin sentit tindria accentuar l’À? Ortogràficament, cap. Tot açò és com fer-se amb la pitxa un lio, o siga un nus a la fava.

Evidentment, estic de conya i no caldria, en una qüestió tan important com aquesta fer cap broma. El que importa són altres coses que no uns versos amb rima. Per exemple, saber quan es posarà en marxa aquesta televisió. Ni ho saben els responsables (i/o irresponsables), ni ho sabem nosaltres, el poble pla i punt, que som els qui paguem, però no manem. Dit d’altra manera, el que ens interessa és saber per què no funciona ja la televisió valenciana.

Sembla que tot el problema és de personal, perquè hi ha molts interessos per mig, a l’hora de triar a qui contracten.  Els antics treballadors de Canal Nou volen fer valdre els seus drets i està bé que ho facen, però, podrien aclarir-se definitivament? I hi ha les noves fornades, que esperen que els toque la rifa. Sembla que, com en altres aspectes de la vida política, tothom desconfia de tothom i s’anuncien plets, denúncies als jutjats de possibles corrupcions… Alguns sindicats també col·laboren en emmerdar-ho tot, menys en solucionar-ho… I estan els del PP, emmetzinant, que és el que millor saben fer, amb tant que tenen a callar…

I mentrestant, va passant el temps i, com digué Ovidi, dum loquor, hora fugit. Per això continuem essent l’única autonomia sense televisió, i això malgrat que, segons diuen, tenim llengua pròpia i per això la necessitem més que altres. La gent, doncs, no entenem per què no és més efectiu el pacte del Botànic en aquest cas. Descartem que siga per mala voluntat, perquè no és possible; descartem la desídia, perquè és impensable. Sembla que el problema és la incapacitat d’arribar a un acord entre les parts “interessades”.

Aleshores, què pensen fer els polítics, a dos anys de les properes eleccions? A la rècula fantasma del PP (Camps, Fabra, Rita, Rus…) el que està passant ara, no els passà mai i s’asseguraren la pantalla, des de la qual emmetzinaren la gent més ingènua, per sobre de tot; amb trampes, evidentment.

Estic dient que els del PP no eren demòcrates? Doncs, això mateix. Dic, i vinc dient-ho aquests darrers anys, que eren uns pinxos, uns furtamantes i uns pocavergonya. I com no s’entretenien molt en filar massa prim, anaven directes i al gra i al calaix. La paranoia és que malgrat la gentola que eren, els valencians i valencianes els votaven i encara continuarien governant… i posant la mà (jo hauré posat la mà, però la pata, no; ai… ho he dit al revés, que digué Cotino), si per pèls no s’haguera signat el pacte del Botànic… de miracle.

Però a nosaltres, a l’esquerra i als nacionalistes, ens va més complicar-nos la vida i/o mamar-nos els dits… Per això, ara per ara no tenim televisió, a menys de dos anys de les eleccions i m’hi jugue un allipebre que encara trigarem uns quants mesos/trimestres/semestres més a poder-nos connectar. No passa res, perquè hi ha més dies que llonganisses.  C’est la vie.

Ni Sánchez ni la RAE saben què és una nació. Rajoy sí: és «Espanya, una, grande y libre»

Article publicat a SAÓ el dia 13 de setembre de 2017

 

Quan li preguntaren a Pedro Sanchez si sabia què era una nació, demostrà que no tenia ni idea. Ningú naix ensenyat, evidentment, però quan se n’adonà de la seua ignorància, o algú, per exemple Iceta, li ho degué advertir, podia haver estudiat el tema i no ho ha fet; així és que continua sense saber-ho. Ara s’ha posat en braços dels supremacistes del PP, que sí que saben que Espanya és la nació una, grande y libre, que deia Franco. Sànchez, doncs, accepta el que diu Rajoy, encara que fent un giravolt: la nació és Espanya i tot és Espanya, i fins i tot, si pel mig ni ha alguna nacioneta, que diu que almenys en són tres, també són Espanya, i xim-pum; per un pèl no diu també això d’una grande y libre.

Com el concepte de nació d’aquests supremacistes espanyolistes (socialistes ja inclosos) no els la nostra, haurem de recórrer al diccionari de la RAE, que és el que fan els jutges quan hi ha divergències “lingüístiques”. Jo ho he fet i ho recomane, perquè en l’edició que tinc a casa (1992) diu que una nació “és el conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno” i que és “el conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”. Ho siga, que a la RAE tampoc no saben el que és una nació. He recercat la “doctrina” joseantoniana, assumida per Franco, en els llibres de la corresponent maria del batxillerat i he trobat una definició d’Espanya que és impagable, “una unidad de destino en lo universal”, nyas coca. Supose que Rajoy creurà en aquesta definició feixista, i la rècula del PP també. Sanchez, potser que ara també hi crega.

He revisat els nostres diccionaris i s’expliquen millor. Ho resumisc: una nació és una comunitat d’individus amb uns vincles bàsicament culturals i d’estructura econòmica i amb una història comuna, i una voluntat d’organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. Els subratllats dels textos dels diccionaris són meus.

Així és que no diem el mateix, uns i altres; tenim conceptes distints i, per tant, per ací no arribarem enlloc i haurem de cercar un altre enfocament. Jo propose, amb la millor de les voluntats, tres coses: la primera, fer memòria als supremacistes, perquè revisen la “seua” pròpia història. La segona, recordar-los quina ha estat, fins ara, la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol. La tercera és suggerir-los que reflexionen sobre on s’han posat.

Els espanyols haurien de repassar com els ha anat amb l’imperi que conquistaren, que han anat perdent inexorablement i moltes vegades de manera vergonyosa, a Amèrica, a Oceania, a Àfrica… Aquelles excolònies no obliden i per això llurs himnes oficials diuen, a l’Equador, “indignados tus hijos del yugo, que te impuso la ibérica audacia… cedió al fin la fiereza española”; l’himne de Paraguay, “a los pueblos de América, tres centurias un cetro oprimió; mas, un día,¡basta!… dijo, y el cetro rompió”. No sé si el ministre d’Exteriors sap res d’açó, ara que se’n va de vacances i de gorra per aquelles repúbliques americanes. Invite a aprofundir en el tema dels himnes i passar la informació a Rajoy, a Sanchez i a la RAE.

Per a ajudar els espanyolistes a recordar quina ha estat la resposta dels catalans a la incorporació forçosa a l’Estat espanyol (Decret de Nova Planta), jo els recomanaria uns llibres, perquè vagen il·lustrant-se: La persecució política de la llengua catalana, del senador Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya dins l’Espanya moderna, de Pierre Vilar (4 volumns). No són llibres ideològics, sinó d’anàlisi polític, econòmic i documental. La llista de llibres de caire ideològic és inesgotable, si s’hi interessen. Els catalans, com les repúbliques “hispàniques” independitzades, tampoc no oblidem.

Finalment, uns suggeriments, en forma de pregunta, a Rajoy i a Sanchez. Què pensen fer, si, al marge del que passe l’1 d’octubre, tenen tanta gent en contra com temen? Què faran amb la meitat de la població catalana que diguen que SÍ a la independència? I si són uns pocs més de la meitat? I si fan curt i els en falten un grapat de vots? Per a governar cal saber el que pensen els governats, encara que ni Rajoy ni Sanchez volen saber-ho i no volen que es faça cap referèndum. Això sols passa ací, en contra del que és habitual a tot el món civilitzat. Escudar-se en la Constitució és una fal·làcia, a més d’una solemne imbecil·litat, perquè “ells” se la passen per l’engonal cada dia, quan incompleixen que tothom tinga treball i una casa, i una educació i una sanitat de qualitat, i una justícia independent… Tampoc els preocupa la corrupció de la classe política, especialment de la popular, malgrat la Constitució.

Espectacularment, totes les televisions, ràdios i publicacions impreses, tant les filopopulars com les filosocialistes, o les que només volen fer mèrits, s’han dedicat ardorosament a atacar el govern català i els partits independentistes i el referèndum. Algú hauria de calcular els diners públics que s’estan dedicant a l’afer, per si es pot presentar una denúncia per malversació de cabals públics, pense. Tots els corifeus s’han posat a la feina: els menjapà que viuen de les tertúlies i dels articles d’opinió; alguns bisbes, com Canyissars; alguns càrrecs de la Unió Europea; alguns empresaris; fins i tot el cap del futbol, ha amenaçat que el Barça no podrà jugar cap lliga amb ningú…

Especialment s’hi estan dedicant els polítics populars, que han trobat una mina perquè els seus escàndols de corrupció comencen a passar més desapercebuts, davant l’opinió pública. S’ha alçat la veda, els han dit a la Moncloa, cal fer-los por, amenaçar els catalans. A banda de Rajoy ha estat espectacular Soraya Santamaria, que ha dit que ha sentit vergonya pel que passà al Parlament, cosa que no li passà quan Bàrcenas, ni quan Sória, ni quan Rato, ni quan la Mato, ni amb la Gürtel… Pense si és que en aquests casos no sentia vergonya, sinó cosquerelles i no diré on.

Per tot plegat, doncs, és cert que els va la vida als supremacistes, si triomfa la secessió. Ja ho digué el menda del Marhuenda: ja veremos de donde cobrarán los andaluces y extremeños… I altres, quan s’han descurat una mica, també ho han dit, com li passà a Gallardon. Crec que en castellà diuen que tanto temes tanto debes, o tanto tienes tanto debes, doncs això. Nosaltres ni temem (no tenim por), ni devem res.

A favor del referèndum, o al menys a opinar discretament, sols s’ha atrevit poca gent. Els polítics valencians, per exemple, han emmudit en general, llevat de Compromís. Sols he llegit una catedràtica d’història, de la qual lamente no haver conservat les seues declaracions a Levante-EMV, que senyalava que l’origen de tot està en la història i es referia a un altre monarca borbó, Felip V, i a Franco, bombardejant Barcelona… Donava en el clau: el problema ve de molt enrere. També m’han interessat molt els articles del professor Ramon Cotarelo, i els del jurista Pérez Royo, publicats al PAÍS. Estic convençut que ni Rajoy, ni Sanchez, els han llegit. Als territoris de la confederació catalano-aragonesa no s’ha oblidat la història, com tampoc l’han oblidada a Escòcia, ni a sud-Amèrica… Jo sí que estic a favor del referèndum i votaria SI, si ara mateix fos ciutadà de Catalunya.

Acabe aquest article contemplant les imatges de la Diada i llegint alguns comentaristes. Evidentment, els de casa accepten l’èxit de la Diada i els dolents, el neguen (això de considerar a uns com els bons, ha estat idea del PP, quan han reclamat que Ada Colau es pose del costat de los buenos. Per això jo considere que ells són els dolents, però sols per entendre’ns). Estic convençut que aquest combat el guanyem, passe el que passe el dia 1 d’octubre. Com deia Pérez Royo, el que es faça a partir d’ara serà el que importarà de veritat. El futur ja no està sols en mans dels supremacistes, com fins ara i ha arribat l’hora de renegociar qui és qui i què és què…

INSTAL·LATS EN EL TERROR

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 2 de setembre de 2017

La història de l´home s´ha forjat amb tot el seguit d´avanços socials, culturals i científics que ens han dut on ara som, però també amb tot el seguit d´atacs i terror entre els homes mateix, per ambicions de poder, per la possessió dels béns, pel control ideològic... Els grups més forts i més ben armats, sempre han actuat amb més contundència i èxit i han anat forjant imperis. Els més febles, però, o s´han resignat o s´han defensat, recorrent a accions desesperades: les guerrilles, els sabotatges... Entre uns i altres, el terror i les guerres han estat constants.

Segons la filosofia de cadascú, les coses no tothom les veu de la mateixa manera. Nosaltres mateix, quan hem anat sabent història, no sols amb l´estudi, sinó fins i tot veient pel·lícules de gènere, hem anat prenent posicions, tot intentant «comprendre» els comportaments dels «nostres», enfront dels dolents, que són l´enemic. És molt difícil mantenir-se neutral davant la història, i per descomptat, també davant del terrorisme i les guerres d´uns i d´altres. Per això hi ha qui s´entusiasma amb la conquesta d´Amèrica i altres que la blasmem i repudiem; o qui està a favor dels indis o dels soldats i colons europeus.

Si una acció terrorista ens agafa en viu, com ha passat a Barcelona, evidentment de moment no ens serveix de res cap filosofia, sinó improvisar alguna cosa, ajudar els ferits... Reposats de l´ensurt i indignats és quan podem pensar i mostrar el més ferm rebuig als terroristes, solidaritzant-nos amb els qui han patit els seus atacs, i organitzant actes de protesta, com dissabte passat a Barcelona. També protestàrem quan el trio de les Açores (Bush, el milhomes d´Aznar i els falcons dels exèrcits...) atacà indiscriminadament i terrorífica l´Iraq. Sembla que ningú se´n recorda, però aquest fou l´inici de tot. Ara són els salafistes els qui s´han organitzat i juramentat contra nosaltres i ens la tornen, atacant-nos a mort.

El problema d´aquest terrorisme gihadista no se soluciona definitivament amb proclames, ni cridant que no tenim por; tampoc solament amb mesures policials, ni menys encara tancant fronteres... Cal anar al seu origen i tractar de comprendre la idea maligna que inspira aquest terrorisme, tot i rebutjant cap «justificació» religiosa. Aquells fantasmes del trio deien que defensaven Occident i el cristianisme, en perill. Aquests, que ho fan per l´islam i perquè Al·là és gran. Evidentment, tots menteixen, perquè cap religió justifica la violència, ni l´ONU els emparà.

S´ha d´acabar amb els terroristes de les dos bandes, però amb eficàcia, començant per fer callar els reverends exaltats (imams i capellans). Cercant vies d´aproximació entre les persones assenyades i de pau, que les hi ha en els dos costats, com hem vist en la magnífica manifestació de Barcelona. Cal treballar per la pau i l´enteniment, i no per tirar més llenya al foc.

Finalment, els governs occidentals i les empreses, haurien d´acabar amb la hipocresia de mantenir cap negoci amb les monarquies àrabs (armes, petroli, inversions...), que subvencionen els terroristes. Aquest és el quid...