ÀPunt encara no està a punt, però ja va apuntant
Article publicat a SAÓ el dia 20 de setembre de 2017
La nova televisió valenciana, batejada sense haver nascut com Àpunt
(o À punt), té el problema antipoètic que ningú podrà dedicar-li cap
rodolí. Això no li passava a Canal Nou, que rimava amb l’ou, a tu et
pica i a mi em cou, cobrar un sobresou, organitzar molt d’enrenou, veure
el corre-bou, ja n’hi ha prou, demà plou, els qui vivim de Canal Nou…
Per exemple: Ai Canal Nou, Canal Nou/ si a tu et pica a mi em cou.
Amb À punt, com s’ho faran els poetes? Potser m’amoïne per
no res, perquè pot passar que cap poeta s’entretinga a fer-li versos o
que algun poeta espavilat/inspirat s’invente una llicència poètica que
ara mateix no sabem, una rima estranya, un mot desconegut, per a fer uns
versos… La llengua és molt creadora i sorprenent.
El problema d’À punt és l’accent, perquè si en lloc de pronunciar els dos mots com un de sol i pla (àpunt) que no rimaria amb res, en són dos mots (À punt)
el problema es pot resoldre molt bé, cercant mots acabats amb –unt, al
capdamunt, damunt, repunt, conjunt, contrapunt, transeünt, difunt…
Rodolí d’exemple: Amunt València i amunt À punt, que formen un conjunt amb contrapunt.
En aquests cas, però, quin sentit tindria accentuar l’À?
Ortogràficament, cap. Tot açò és com fer-se amb la pitxa un lio, o siga
un nus a la fava.
Evidentment, estic de conya i no caldria, en una qüestió tan
important com aquesta fer cap broma. El que importa són altres coses que
no uns versos amb rima. Per exemple, saber quan es posarà en marxa
aquesta televisió. Ni ho saben els responsables (i/o irresponsables), ni
ho sabem nosaltres, el poble pla i punt, que som els qui paguem, però
no manem. Dit d’altra manera, el que ens interessa és saber per què no
funciona ja la televisió valenciana.
Sembla que tot el problema és de personal, perquè hi ha molts
interessos per mig, a l’hora de triar a qui contracten. Els antics
treballadors de Canal Nou volen fer valdre els seus drets i està bé que
ho facen, però, podrien aclarir-se definitivament? I hi ha les noves
fornades, que esperen que els toque la rifa. Sembla que, com en altres
aspectes de la vida política, tothom desconfia de tothom i s’anuncien
plets, denúncies als jutjats de possibles corrupcions… Alguns sindicats
també col·laboren en emmerdar-ho tot, menys en solucionar-ho… I estan
els del PP, emmetzinant, que és el que millor saben fer, amb tant que
tenen a callar…
I mentrestant, va passant el temps i, com digué Ovidi, dum loquor, hora fugit.
Per això continuem essent l’única autonomia sense televisió, i això
malgrat que, segons diuen, tenim llengua pròpia i per això la necessitem
més que altres. La gent, doncs, no entenem per què no és més efectiu el
pacte del Botànic en aquest cas. Descartem que siga per mala voluntat,
perquè no és possible; descartem la desídia, perquè és impensable.
Sembla que el problema és la incapacitat d’arribar a un acord entre les
parts “interessades”.
Aleshores, què pensen fer els polítics, a dos anys de les properes
eleccions? A la rècula fantasma del PP (Camps, Fabra, Rita, Rus…) el que
està passant ara, no els passà mai i s’asseguraren la pantalla, des de
la qual emmetzinaren la gent més ingènua, per sobre de tot; amb
trampes, evidentment.
Estic dient que els del PP no eren demòcrates? Doncs, això mateix.
Dic, i vinc dient-ho aquests darrers anys, que eren uns pinxos, uns
furtamantes i uns pocavergonya. I com no s’entretenien molt en filar
massa prim, anaven directes i al gra i al calaix. La paranoia és que
malgrat la gentola que eren, els valencians i valencianes els votaven i
encara continuarien governant… i posant la mà (jo hauré posat la mà, però la pata, no; ai… ho he dit al revés, que digué Cotino), si per pèls no s’haguera signat el pacte del Botànic… de miracle.
Però a nosaltres, a l’esquerra i als nacionalistes, ens va més
complicar-nos la vida i/o mamar-nos els dits… Per això, ara per ara no
tenim televisió, a menys de dos anys de les eleccions i m’hi jugue un
allipebre que encara trigarem uns quants mesos/trimestres/semestres més a
poder-nos connectar. No passa res, perquè hi ha més dies que
llonganisses. C’est la vie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada