Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla.
SAÓ. 09/11/2020
Fa uns dies, publicàrem en aquestes pàgines Les dones són molt furones,
https://revistasao.cat/les-dones-son-molt-furones/ , recordant la
representació d’un auto sacramental a Silla, en 2007, per a commemorar
els 100 anys del robatori del copó del sagrari i la troballa posterior
de les Hòsties consagrades, que des d’aleshores romanen incorruptes a
l’església. L’article ha despertat l’interès de moltes persones que han
demanat si disposàvem d’alguna filmació i del text de l’auto i com tenim
ambdues coses hem decidit posar-ho a la disposició dels interessats,
mitjançant SAÓ i gràcies a l’amabilitat de la direcció.
La pregunta que s’ha formulat molta gent i que ja es formulava el
poble, és per quina raó aquell auto religiós l’escrivírem, dirigírem i
representàrem militants de Compromís. En aquest article donarem aquestes
raons. En primer lloc, que la implicació de Compromís era a títol
personal dels qui hi participàrem i no del partit. La posició de
Compromís en el tema religiós és d’absolut respecte a les creences
religioses de la gent, de totes les religions, però també som defensors
de la laïcitat de l’estat i, per tant, som un partit laic, que és com
diu la Constitució que ha de ser l’estat.
En segon lloc, com fou possible que els nacionalistes ens implicàrem
tan a fons en els actes commemoratius que organitzava l’església?
Evidentment, sembla contradictori, però el cas és que es produïren una
sèrie de coincidències. En primer lloc que el rector, Fernando Gómez
Císcar, demanà la col·laboració econòmica per als actes que volia
organitzar, que l’ajuntament no li podia donar per la laïcitat
municipal; a canvi, però, li vaig oferir la meua col·laboració personal.
Per la seua part, don Fernando arengava la feligresia a tenir idees
per a donar més visibilitat a la commemoració i la senyora Amparo
Zaragozà (simpatitzant de Compromís) demanà al seu fill, Benja Domènech,
que fera un “teatret com els betlems que vèiem a València”. Benja era
secretari del partit i director de teatre i acceptà i, a més a més,
m’involucrà a escriure el text. Decidírem que faria l’adaptació de
l’auto de Timoneda “El castell d’Emaús”, en el qual encabiríem la
relació del succés de Silla i que seria “Els deixebles d’Emaús i el
triomf de l’Eucaristia”. Repassant el llistat de participants en la
representació, actors, músics, cantants, tramoistes, ajudants,
assentadors, etc. la participació dels nacionalistes, fou evident i
rotunda. Fins i tot el rector quedà tan entusiasmat que acabà fent
campanya electoral a favor de Compromís, amb gran alarma de la dreta
local.
Es tractà, doncs, d’un acte religiós dissenyat, escrit i conduït per
persones no-creients amb l’aval de les autoritats religioses locals i
diocesanes. Faig memòria d’un bisbe, d’un vicari episcopal, d’un canonge
de la Seu, sis rectors parroquials i de membres de diverses
congregacions: una mescla ben curiosa i pot ser que irrepetible. De tots
ells recorde paraules de sorpresa i d’agraïment, i alguns de devoció, i
tres articles molt elogiosos publicats a la premsa. Recorde l’estupor,
que em produí el comentari d’un d’aquells reverends, assegurant-me que
aquella nit havíem fet nosaltres més catequesi que ells en molts anys;
com li vaig haver de recordar que jo no era creient en absolut, em deixà
mig espantat dient-me que això a Déu li tenia igual, i que ell se
n’hauria servit de la nostra feina. Dir que em quedí sorprès i
estupefacte és poc, perquè em quedí alarmat i encara ho estic.
Per altra banda, en alguns moments de dubte, els participants
discutíem si la nostra feina l’havíem de considerar professional, perquè
per descomptat no era confessional. Fèiem el mateix que els
compositors, pintors, escultors, etc. que sense ser creients, han rebut
encàrrecs artístics destinats a alguna església i han fet grans treballs
artístics.
El que representàrem aquella nit a Silla fou magnífic, i molt
recordat i reconegut per tots els assistents; l’escenografia
espectacular sota la direcció de Benja Doménech, amb l’actuació
d’alumnes de l’Escola Municipal de Teatre i de la companyia Antara
Teatre. Tothom estava transfigurat, i a ningú li venia gran el vestit.
Per exemple, la qui representava la Magdalena, declaradament agnòstica,
em deixà constància per escrit que havia sentit més emoció que el dia de
la seua primera comunió. Supose que això degueren sentir la resta de
participants i els assistents, que guardaven una emoció i silenci
espectaculars, en una església plena a vessar.
La primera part de la representació, era l’adaptació del text de
Timoneda. La segona era l’explicació del succés de Silla, a càrrec de
rapsodes d’Amics de la Poesia. L’acte final, però, fou el més impactant.
El moment es feia coincidir amb els darrers versos que explicaven
l’entrada en processó triomfal de les Hòsties a l’església, de feia 100
anys. En la nostra representació, les campanes també anaven al vol i
mentre entraven don Fernando i el clero amb la custòdia sota el pal·li
que portaven els Costalers del Crist, vestits de gala, la comitiva
avançava i l’orquestra i coral de la Lírica interpretava himnes… i la
gent anava caient agenollada. Don Fernando agafant amb mà ferma la
custòdia, arribà a l’altar i la deixà i es produí el moment màgic quan
s’obrí la “carxofa” i per primera vegada en la història s’anava a
cantar, a l’interior de l’església, el motet que es reserva per al dia
del Crist, quan arriba la processó a la plaça. Es féu un silenci total i
l’angeleta, també de Compromís, cantà acompanyada pel cor i
l’orquestra, Glòria a Déu en les altures. Les darreres i agudíssimes
notes foren subratllades amb els aplaudiments de tothom. Don Fernando va
beneir, emocionadíssim, els assistents amb la custòdia…
El president de la Diputació, a qui havíem visitat don Fernando i jo,
invitant-lo a assistir i a col·laborar en les despeses, estava tan
emocionat i commogut que em digué que allò ho pagava ell, que eren les
paraules màgiques que jo volia oir. La nit fou, doncs, magnífica, la
gent devota estava més devota que mai, la gent escèptica no ho sé,
cadascú deia la seua.
Ara, el director de Saó em demana una valoració política. Per a mi,
el fet que un partit declaradament laic, amb ateus com el director i jo i
pocs creients entre les nostres files, haguérem sabut respondre
d’aquella manera a la petició de la gent creient de Silla, amb el seu
rector al davant i els haguérem pogut preparar aquell acte, fou una
oportunitat per deixar clar que respectar les creences de la gent no
està renyit amb l’esforç polític que fem, ni tampoc amb la nostra
reivindicació perquè l’escola i la societat siguen laiques, com ho ha de
ser l’Estat. La participació de Compromís va ser decisiva i majoritària
i cap altre partit polític hi participà, ni els més apostòlics
s’interessaren (tampoc els invitàrem a res, ni ens feien falta).
Lamentablement, els rectors que han succeït a don Fernando han passat
olímpicament i/o despectivament de tot allò i jo pense que ells i el
poble s’ho han perdut. El que es féu, és el que hem escrit.
Us deixe l'enllaç perquè pugueu accedir al video
Increïble història d’un Auto Sacramental. La Silla més laïca i l’església de Silla.