QUÈ ENS CONVÉ MÉS, EUROPA O MADRID?

Article publicat a la revista SAÓ el 26 d’agost de 2022

 

En el succint memorial de greuges que venim fent i que tenen la seua raó en la precària relació del País Valencià amb Espanya, decidírem referir-nos a tres greuges, que són dels més grossos. Ja tocàrem fa un mes el tema de les finances de la nostra autonomia, la més maltractada de totes, per la qual cosa paguem molt més del que rebem i amb el que rebem no ens arriba. També tocàrem fa quinze dies el tema del paradís fiscal que és Madrid (cort de miracles, dèiem), que ens perjudica enormement, perquè facilita l’evasió de capitals de la resta de l’Estat, que cerquen els avantatges fiscals que els ofereix aquella autonomia en detriment de les seues. Sols ens resta tocar avui el tema del corredor mediterrani. Amb això no és que no hi haja més motius per a sentir-nos perjudicats pel govern centralista espanyol, al contrari, són milers els greuges que tenim i de fet tota la història, des que perdèrem els furs a mans de la conxorxa borbònico-espanyola, la gent més combatent d’entre els valencians, hem estat protestant i reclamant que ens retornen el que és nostre i ens arrabassaren “por el derecho de conquista”, però la història ens ha estat sempre adversa, fins ara. No es cap escusa, perquè també els ho ha estat als catalans i als bascos, però ells no es desanimen i contonien en la brega; destaquen els portuguesos que tingueren més sort i enviaren els espanyols on brama la tonyina i són independents.

Avui anem al tema del corredor mediterrani. Com l’eixida natural i més productiva dels nostres productes industrials i agrícoles sempre ha estat Catalunya i Europa, els ferrocarrils i carreteres haurien d’haver-se pensat tenint això en compte, cosa que no ha estat així, sinó al contrari. Madrid, amb la idea clarament separatista que és el centre de tot l’Estat (l’Ayuso diu que Madrid és Espanya) sempre ha tingut una idea fixa: Madrid és el kilòmetre zero i per tant les carreteres, els ferrocarrils i la navegació aèria ha de començar a Madrid i irradiar-se a tot el territori. Respecte de la navegació marítima, com no tenen mars no han pogut aplicar la mateixa teoria centralista, encara que sí que hi tenen el ministeri del ram i els comandaments de tot el que siga marítim. L’absurda obsessió espanyola de centralitzar-ho tot a Madrid té com a model la idea francesa i borbònica de centralitzar tot el món a Versalles, dèria de Lluís XIV. Amb un nét d’aquest s’inaugurà la dinastia dels borbons espanyols (Felipe V), que sempre han volgut imitar els seus parents francesos i els han copiat com han pogut, encara que quasi sempre s’han quedat a mitjan camí i gràcies a Déu que als d’ací els ha faltat talla intel·lectual. Per exemple en el tema de l’anorreament de les llengües distintes del francès (bretó, occità, català i franco-provençal) a França han arribat a la destrucció gairebé completa i tothom ha de parlar francès (soyez propres, parlez français, sigueu nets i parleu francès, perquè parlar altra cosa és parlar patois, que diuen despectivament). Ací, malgrat els esforços, els espanyols no han obtingut els mateixos nefastos resultats lingüicides i per això no han pogut fer desaparèixer com han volgut sempre, ni el català, valencià i balear, ni el basc, ni el gallec, i perquè hem resistit heroicament.

Seguint amb les vies de comunicació és evident que les grans empreses valencianes  necessiten treure els seus productes a Europa per la via més ràpida i per això la Ford i les fàbriques de ceràmica de Castelló i les empreses agrícoles, exigeixen que tant les carreteres com el ferrocarril funcionen amb la màxima prioritat i sense cap obstacle per arribar a Europa, i això sols és possible pel corredor mediterrani, que hauria de ser la gran via que anara directament i ràpida, d’Algesires a Europa, passant per l’Andalusia oriental, Múrcia, el País Valencià i Catalunya. La proposta espanyola és una altra: que d’Algesires tothom passe per Madrid i d’ací que continuen cap a Europa. La proposta espanyola, centralista i poc eficaç, els convé a ells, però no a nosaltres; ni a les nostres grans indústries i activitats agrícoles i d’exportació; ni al turisme de carretera... Una altra via molt necessària per als nostres interessos és la connexió de València amb el País Basc i els ports del Cantàbric, per Terol i Saragossa, que tampoc els fa el pes als espanyols, però que a nosaltres i a les nostres indústries és la que ens convé. Precisament Europa ja ha anunciat que els interessa més el corredor mediterrani, donant-nos la raó, però els espanyols continuen amb la seua obsessió.

 

Aquests tres temes (grans greuges que patim) els tenim perfectament analitzats i presentats, però ens falta una cosa, que no tenim i per culpa nostra: ens falten bons polítics! Sense aquest element, les coses no poden anar gens bé. Tenim polítics, però només de boca, dels qui fan promeses i es caguen damunt davant del bou. Tots, tots els polítics de tots els partits han promès que ho solucionaran tot, i  el darrer ha estat Feijoo; arribats a Madrid, però, tots han fet figa, tots. La prova és que no han solucionat res. Com és possible, em pregunte? Per què no ens prenen seriosament? Jo crec que el secret és que no els amoïnem en absolut, perquè saben que a l’hora de la veritat algú entona el per “a ofrenar noves glòries a Espanya...” i els valencians comencem a pixar-nos de gust i amb això en tenim prou. Així és que els valencians no els donem por i per això no ens prenen seriosament. Els valencians sols sabem defensar les falles i així no anem enlloc. Aleshores, què ens convé més, Europa o Madrid? Jo tinc clar que Europa. I què ens convé més, polítics que diguem amèn, o polítics que facen política amb valor i defensen el que és nostre (lo nostre que deia el Lizondo)? L’any que ve hi ha eleccions i ja veurem.

DESASTRES I ESPANYOLISME TRONAT

Article publicat a LEVANTE-EMV el 20 d’agost de 2022

SENSE PREMSA, NO HI HA DEMOCRÀCIA

Penjat al facebook

He tornat a constatar 1UE A Silla, en agost, a no hi ha cap quiosc obert, ni es reparteix la premsa als bars. De tenir-ne 6 quioscos, ens n’hem quedat amb 1 i en agost amb cap. El dissabte dia 6 volia llegir el Levante i no podia fer altra cosa que agafar el tren i marxar a València. Pensava que trigaria mitja hora entre anar, baixar del tren, comprar els diaris i tornar-me’n a casa. La sorpresa i el gran cabreig fou quan no trobí cap quiosc a l’estació del Nord, cap. Els han tret, així de contundents i ara has d’eixir al carrer a cercar-ne un. Era a primera hora del matí i jo, penjat del meu bastó i coixim, coixam, i amb renecs i paraules grosses per a tots els polítics, haguí de sortir a la recerca d’un quiosc. Quina vergonya per a València. A la meitat del carrer Colom en trobí un.

Vull recordar que això passa ací, perquè a Europa, hi ha quioscos de premsa a tots els pobles i carreteres, a càrrec dels governs, perquè els ciutadans se’n servisquen. No calen empleats, perquè la gent agafa el seu diari i diposita els diners en un almoiner. Si això ho férem ací sé que desapareixerien els diaris, els almoiners i fins i tot els quioscos, però, ¿i si feren màquines expenedores de diaris, com les de begudes, tabac, condons, pipes i papes...? A càrrec dels governs (o siga, del poble). Les editorials haurien de reposar els seus diaris i apa. Supose que algun partit farà la proposta que se faça ací com a Europa i jo el votaré.

 

MADRID CORT DE MIRACLES

Publicat a Saó 11/08/2022

El Repunt 86

L’encauament (fer el cau en una cova o caverna i ubicar-s’hi) de la cort en Madrid, primer pels Àustries i després pels borbons, tingué un efecte maligne per a tota la península Ibèrica, especialment per als països més perifèrics, com demostra el repudi, primer dels portuguesos i catalans i després dels bascos, nosaltres al final i tímidament, com els gallecs… Com les actuacions dels diversos règims polítics, monàrquics i republicans, comportaven una política de centralització, que esdevindria en el projecte d’un estat centralitzat dit Espanya, que mai no acabà de reeixir, crec que podem considerar que l’encauament fracassà i que continua fracassant; malgrat tot, però, “ells” continuen intentant-ho. En aquest esdevenir, darrerament ha irromput amb força la trilogia divinal i madrilenyes del PP, formada per Aguirre, Cifuentes i Ayuso. Com la meua visió de la trajectòria històrica, tant de Madrid com del projecte estatal, combrega profundament amb les reflexions de Pérez Galdos i de Valle-Inclan, és per això que m’ha agradat el títol de Madrid, la cort dels miracles, que és com ells la batejaren. Recomane la lectura de la literatura d’ambdós, especialment als qui vulguen riure.

Des de la perifèria peninsular, els primers que aconseguiren deslliurar-se dels espanyols varen ser els portuguesos i a continuació els catalans ho han intentat diverses vegades i en això estan, així com els bascos. Els tres països en són la prova del fracàs de la centralització espanyola, que ha patrocinat sistemàticament la caverna. L’especial protecció que aquests han dispensat a Madrid, ha permès el manteniment de la supremacia immerescuda dels madrilenys, sobre la resta de l’Estat, que s’ha manifestat en la centralització de les vies de comunicació, en la concentració madrilenya de tota l’administració de l’Estat (ministeris, Justícia, institucions, acadèmies, banca…) i, ara més que mai, en la concentració de les seus fiscals de moltíssimes empreses i d’activitats comercials sense fre, atrets per les substancioses rebaixes fiscals que se’ls aplica si es madrilenyitzen. La dinàmica es posà en marxa en el segle XVI (Felip II) i allò ha anat fent-se cada vegada més gran i poderosa. Finalment, Madrid ha rebut el gran impuls de les exempcions fiscals, que l’han convertida en un paradís fiscal per a tots els evasors i grans fortunes, aprofitant-se de la inexistència o de les rebaixes en els tributs, com el de patrimoni, d’herències… Precisament, el que fan a Madrid amb aquesta política, és el que fan els estats i territoris considerats paradisos fiscals per l’ONU.

Així és com la ciutat que Benito Pérez Galdós i Valle-Inclan ridiculitzaren, batejant-la amb esperpèntics qualificatius, la cort dels miracles, plena d’esglésies, de beateries i de fidalgos malfeiners, s’ha convertit en el que realment és, un cau d’oportunistes i cercadors de fortuna, de prebendes, de proteccionismes, de grans  negocis i corrupcions. No debades el partit que governa l’autonomia és objecte de tantes investigacions judicials, de tantes condemnes, de tantes sospites… El fet de tindre-hi també la residència la monarquia, amb els qui han congeniat perfectament els madrilenys, és sense cap dubte un plus per a la capital.

És necessari, doncs, que s’hi pose fre i punt final a la condició de paradís fiscal de Madrid. No s’entén com l’actual govern socialista-podemita, ni els de Gonzàlez, ni de Zapatero, no han posat fre a l’existència d’aquest injust paradís fiscal; que no ho feren els populars era evident i podem dir que natural. L’ONU té declarada la guerra contra els paradisos fiscals, que considera injustos, però el govern redemptorista de Sánchez i les podemites, no s’atreveixen a actuar. Evidentment, no ho fan per la por que li tenen a l’Ayuso, però això no justifica que no promoguen cap acció eficaç anti-dumping. Tenen la possibilitat de comptar amb els partits que els ajudaren a formar govern, tots de la perifèria de l’Estat, però també amb algunes autonomies governades pel PP que també se senten perjudicades per l’actual estat de les coses i per exemple, el president andalús crec que s’ha insinuat procliu a participar-hi en una rectificació de la política fiscal de l’Estat i de la redistribució de la pela.

Però, per què li tenen tanta por a l’Ayuso? Aquesta nina em recorda la noia de porcellana que cantava Pau Riba, i cada dia a la dutxa, em ve al cap la cançó i pense amb ella, evidentment no amb les mateixes intencions morboses que el meu amic Vicent, això en absolut, abans morir que pecar. La cançó, que podeu escoltar en youtube, fa:

“Noia de porcellana, buscava una ànima dintre teu i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu/ Noia de porcellana, la teva entranya és plena de vent, una brisa de maig amb pètals de rosa és aire innocent/ Noia de porcellana tot el teu cos és un recipient a punt de ser omplert d’aigua i posar-hi un lliri quan ve el bon temps/ Noia de porcellana buscava força en el teu parlar i això era com buscar papallones blaves damunt la mar/ Noia de porcellana d’una mirada et trenquen un braç, semblaves indignada com una santa sense beats/ Noia de porcellana tota ets fràgil que t’has tancat sota d’una campana que sona dolça i és de cristall/ Noia de porcellana buscava llum en la teva pell i això era com buscar papallones d’aire on bufa el vent/ Noia de porcellana tens la mirada ben transparent la pell de cel·lofana i la carn translúcida i repel·lent/ Noia de porcellana què vols que et donin no donant res, ets freda i inhumana et preocupes de cinc a set”.

Jo me la imagine així: sense ànima, com una papallona blanca damunt la neu (o siga, res); amb entranyes plenes de vent (o siga, buides); amb un parlar com de papallones blaves damunt la mar (o siga, res), tan fràgil que mirant-te et trenques un braç i sembles indignada com una santa sense beats (molta hipocresia); tan fràgil que t’has tancat sota d’una campana de cristall (com et poden tenir por?); buscar la llum en tu és buscar papallones d’aire quan bufa el vent (o siga, res); tens la mirada transparent, pell de cel·lofana, carn translúcida i… repel·lent (per fi); ets freda i inhumana i indolent (sols et preocupes de cinc a set, quina barra).

Feu com jo i canteu la cançó, preferentment a la dutxa i de bon matí, com faig jo. A mi em relaxa i em dóna ganes de marxar a les trinxeres, llàstima que per l’edat no podré fer-ho mai més. Però vosaltres, que podeu, perdeu la por i acabeu amb el paradís fiscal madrileny, que és el càncer que ens devora a poc a poc.

 

ATRAPAT ENTRE EL GLAUCOMA I LES SEQUELES DE L’ACCIDENT

 

Publicat a Levante-EMV el dia 6 d’agost de 2022

 

Les seqüeles de l’accident de l’any passat (continue mig derringlat), més el glaucoma, que m’impedeix veure a més d’un pam de la pantalla de l’ordinador o de qualsevol llibre o diccionari de consulta, em tenen atrapat, com si foren maleficis de bruixes, creant-me enormes dificultats per a continuar en la feina, Rellotge en mà, necessite el triple de temps que abans i em quede curt, en cada sessió encreuatera, de manera que m’esgote cada dia més i note que gairebé no arribe. Mentre que abans veia el que escrivia o el que cercava en un llibre, pràcticament de reüll; ara he de posar els ulls fixos sobre l’ordinador, amb la pantalla més gran possible i a mig pam del nas i se’m desenquadren les lletres, repetisc el que acabe d’escriure, no controle la mecanografia... Tot és tan terrible que pense que m’ha arribat l’hora dels adéus. Intentaré arribar a l’encreuat que farà 8.000, que serà a finals del proper més de maig, pràcticament coincidint amb el meu vuitanta-unè aniversari. He de dir que el cervell continua funcionant-me prou bé i que és gràcies als encreuats, que són uns exercicis molt recomanables per a mantenir vives les neurones.

Encara no he informat la direcció del diari de la decisió que he pres, però confie que ho entendran; ara estic avançant, urbi et orbe, que he arribat al límit. Quants anys fa que estem publicant mots encreuats? Al Levante seran més de 24 anys, però comptant des dels primers, que publiquí a Valencia Semanal, potser que he estat més de 44 anys dedicant-me’n. La producció més duradora i la més compromesa ha estat la d’aquest diari; tinguem-ho en compte.

Quan m’hi posí pensava que els encreuats eren una eina més per a la normalització lingüística, en què estàvem i estem capficats milers d’ensenyants i institucions del País Valencià. Fou en un debat sobre el tema que una jove preguntà per què no teníem “crucigrames” en valencià, com tenen totes les llengües, i un periòdic d’esports, va dir un altre; i revistes de xafardejos... Em vaig comprometre a fer encreuats i... fins ara. Confie que algú/una continuarà la tasca i la millorarà. Si es compleix el calendari que he esbossat, jo plegaré en 10 mesos (maig de 2023). Poseu-vos, doncs, a assajar els qui us sentiu amb ganes i esperem que la decisió de la direcció del Levante continue sent-nos propícia com sempre.

 

 

SUCCINT MEMORIAL DE FALSEDATS I DE GREUGES

Publicat a Saó el 25/07/2022

El repunt 85

Torne a casa preocupat per una breu conversa que he mantingut al carrer amb l’amiga Empar Saragossà, que és tan cordial amb mi com crítica i que per això mateix m’agrada trobar-la de tant en tant; darrerament ja no molt, perquè no ve per Silla com solia, des que morí sa mare. Faré un resum de la conversa. Ha començat preguntant-me per la salut i li he dit que ja veu com estic, derringlat. Li ha fet molta gràcia perquè feia molt de temps que no oïa aquesta paraula, em diu. Li explique que l’únic diccionari que recull el mot és el normatiu de l’Acadèmia, com allò que no va arrenglat (ordenat, en fila), o siga que no manté bé l’equilibri, que va derrenglat/derringlat. A mi m’encanta fer ús del mot, i després d’haver superat com he pogut el greu accident de l’any passat, estic comprovant que el mot és expressiu i perfecte. Curiosament, l’Alcover si que recull derringlar, com posar malament una cosa… fent-li perdre l’estabilitat, però suposant que es tracta d’un castellanisme de València, cosa que trobe impossible. Ja sabem les condicions que han de reunir els mots perquè siguen inclosos als diccionaris, per això crec que derringlat reuneix les suficients. Almenys, jo que l’estic usant diàriament, encara no m’he trobat ningú que l’haja estranyat; ho he comprovat amb gent de les Illes i de Barcelona i ho continuaré fent amb parlants d’altres contrades; l’Empar ho farà per la Marina i espere la col·laboració dels lectors de tot arreu. Recordeu, es tracta del verb derringlar i del participi derringlat/ada.

Empar em demana l’opinió sobre les revelacions de l’espionatge que l’Estat ha fet als líders independentistes i que. Segurament, continuarà fent. Opine com ella, que tot és molt miserable i una prova contundent, més contundent encara, que l’Estat està crebat i podrit i que el PP torna a retratar-se com un partit menyspreable, a més de xoriços i d’immorals. El cas, però, és que a les enquestes els populars van a l’alça. La gent és molt ignorant i els qui no, són molt masoquistes, em diu l’Empar. O és que aquest Estat encara no s’ha acabat de fer, o és que ja no té remei, li dic.

Empar, com sempre que ve a Silla, recava informació de la marxa municipal i n’està ben assabentada, i per això ja sap que hi ha disgust entre les files socialistes per les incoherències en què incorre l’equip de govern, començant pel mateix alcalde. Li dic que quan es conforma un equip amb vuits i nous i cartes que no lliguen, sol passar això, però és així com s’ho han organitzat i això és el que hi ha, i ja s’ho faran. Jo, que estic al marge de tot i jubilat, veig amb preocupació la situació, encara que el que més em preocupa no és el que fa o deixa de fer el govern municipal, sinó el que fa o no fa l’oposició, que és molt distint. El que està passant és un dejà vu, com la tercera repetició de la mateixa història en el socialisme del poble, especialment de l’època baixaulista. Empar m’informa que els socialistes amb qui ha parlat, opinen molt bé de Raquel Sanchez i que alguns creuen que és la millor política que hi ha actualment al poble. Li propose, a Empar, que es presente en la propera llista de Compromís, recolzant el partit. Quedarem un altre dia per a parlar-ne.

Ja en casa i pensant en el meu article quinzenal, he cregut oportú fer aquesta breu ressenya de la conversa amb l’amiga retrobada. I com la intenció que jo tenia era de fer un succint memorial de greuges de la relació del País Valencià amb Espanya, avui sols assenyalaré els punts més grossos i en diré el que opine del principal, que és l’autofinançament. Els altres dos són el corredor mediterrani i el paradís fiscal madrileny. Però, prèviament, i com es dóna la circumstància que cap dels dos partits que s’han alternat en el govern de l’Estat els ha solucionat (ni PSOE, ni PP), crec que hem de desconfiar dels dos, a l’hora d’haver de pactar amb algú. Vull dir que crec que és un error mostrar cap inclinació a cap dels dos grans contendents, sinó que crec més oportú manifestar clarament i oberta les nostres condicions al dos partits, a veure qui les accepta. Avale personalment aquesta manera de fer política amb la pròpia experiència a Silla, amb el nostre pacte amb EU, UV i PP, que durà dues legislatures, una de les quals amb la meua alcaldia. Anà molt bé.

Sobre l’infrafinançament del País Valencià, ja que rebem de l’Estat ni la meitat del que paguem, estem reclamant, des que hi ha democràcia (és un dir), que se’ns done el que ens correspon i no ho hem aconseguit. És igual si el govern de l’Estat el tenia el PP, o UCD o el PSOE; tampoc no ha importat res si els governs autonòmic i central estaven en mans del mateix partit o s’entrecreuaven: a Madrid han anat a la seua, han fet promeses, ens han entretingut i res més Això demostra dues coses: que els valencians no pintem fava i sols servim per a pagar i cantar para ofrendar nuevas glorias a Espanya (això es diu fer de puta i pagar el llit; amb perdó). I l’altra cosa és que el País Valencià és un país sense política i sense polítics (Joan Fuster dixit). Continuarem amb el tema d’ací a15 dies, jo no faig vacances.

ELS SUEUS NO SÓN DE FIAR

- Article publicat a Levante-emv el dia 23 de juliol de 2022-0723 

  Al segle V arribaren els sueus a la península ibèrica, amb els vàndals i els alans, arramblant amb tot el tot el que trobaven, perquè l’imperi romà ja anava de capa caiguda i no podien oposar-se. Procedien de més enllà del Danubi i del Rin, i una vegada arribats a la península ibèrica, s’implantaren en el nord-est, a Galícia, terres de Lleó i d’Astúries i, sobre tot, a la part nord de Portugal, fins arribar a Lisboa. Els escriptors de l’època (bisbes i sants) diuen que infonien molt de temor, concretamente perquè eren ferotges i sanguinaris. Per començar trencaren el pacte amb els vàndals i els alans, que hagueren de marxar al nord d’Àfrica i formaren el regne de Galícia, que durà més de 150 anys. Com canviaven d’aliats amb molta facilitat, com de religió i de parella, cercant aliances de conveniència, els sueus eren considerats gent de poc de fiar. Finalmente, foren derrotats pels visigots de Leovigild i desaparegueren com a entitat política. A Galícia hi ha qui somnia amb els sueus i que d’amagat n’hi ha descendents que continuen maniobrant... Sembla que alguns trets sueus subsisteixen en alguns personatges polítics gallecs.

Entre els gallecs més negatius, evidentment el campió fou Franco, que si no era alt i ros com els sueus, ni portava el cabell nugat i empinat, el nodus, si que era sanguinari i molt de tèmer. En la llista que he reunit a corre-cuita hi ha Fraga Iribarne, per les seues maniobres obscures i potser sueves. I seguint el rastre dels fillols, un tal M. Rajoy, que encara que ara ja no piula, ja ho féu i de sobres, fins que el feren fora del govern, vergonyosament, i emmudí. I ara hi ha el tal Feijoo, que encara no ha justificat les seues amistats amb narcotraficants gallecs (d’això ja no parla ningú, però hi ha les hemeroteques). A la llista podríem afegir el nobel Cela, a qui el rei demèrit atorgà un títol que perfectament podria ser sueu, marquès d’Iria Flavia. Les mateixes meigues gallegues poden ser espectres sueus que continuen caminant de nit pels boscos i camins foscos gallecs. Tot açò és fascinant i misteriós i és probable que mai no sabrem la veritat gallego-sueva.

Evidentment, al marge de la possible màfia de procedència sueva, Galícia és esplèndida en bones i excel•lents persones, com Rosalia de Castro, Valle Inclan, Julia Otero, el BNG, les Tanxugueiras...

 

GUIRIS QUE SÓN GUIROS

article publicat a Levante l'11 de juliol de 2022

En resposta al meu article sobre els guiris i els guiros, rep un correu d’Aina Riera que em diu que està d’acord amb la meua proposta de distingir els guiris, que serien els bons, dels guiros, que serien els dolents, però sols en línies generals, perquè a Mallorca ha vist guiris anglesos que es molesten si no els parlem en anglès, o siga, que fan el mateix que els guiros espanyols supremacistes. Com t’ho expliques, em diu, aquests anglesos són guiris o guiros?

Li reconec que he generalitzat, suposant que tots els guiris estrangers són bons, sense tenir en compte que supremacistes els hi ha també a Anglaterra i als Estats Units (els partidaris de Trump, per exemple). L’actitud d’aquests anglesos que em conta s’explica pel fet que l’anglès s’ha convertir en l’idioma més universal de tots i, doncs, és fàcil que hi haja anglesos, que no saben sociolingüística i que estiguen tan obnubilats com els espanyols.

Uns i altres s’equivoquen, perquè totes les llengües són tan importants com la d’ells, amb la particularitat, que la nostra és la nostra i que són ells (espanyols i anglesos) els qui hi venen i, per això mateix no tenen cap dret a imposar-se. Segurament aquests anglesos que em diu Aina Riera també estaran en contra que Escòcia vulga fer un nou referèndum per a independitzar-se d’Anglaterra, cosa que nosaltres devem recolzar com faran ells quan fem els nostres respectius referèndums.

Aprofite per a recordar-li que també vaig dir que no tots els espanyols són guiros i que als qui ens respecten els ho devem agrair i respectar; contràriament, als guiros que no ens respecten, els devem denunciar.