L'OMNIPOTENCIA DELS GOVERNANTS

Text penjat al facebook, 31 de maig de 2021

L’OMNIPOTÈNCIA DELS GOVERNANTS 

que se senten per sobre de tots, es tradueix en l’autoexaltació i la supèrbia, que a la llarga són molt males coses i solen costar disgustos. Per als esperits febles, la temptació de governar absolutament és irresistible i quan disposen del suficient nombre de vots es transformen en sàtrapes o dictadors, oblidant que la democràcia és tot el contrari. Podem posar d’exemples (de mals exemples) els presidents Trump i Bolsonaro, encara que la nòmina és llarguíssima i els hi ha a nivells, regionals, autonòmics, etc. Fins i tot a nivells municipals. També en les organitzacions culturals, religioses, esportives... passa aquest fenomen.

L’obligació que té qui creu en la democràcia és denunciar els comportaments absolutistes i antidemocràtics d’aquesta gent, perquè els polítics, si disposen d’una majoria de vots és perquè governen i no perquè imposen el seu ego. Governar és dirigir els afers d’una administració, la gent i dirigir és governar; enlloc he trobat que governar siga imposar els criteris del governant sobre els demés, perquè això és el despotisme i l’antidemocràcia.

L’emperador Vespasià pensava que “per als ambiciosos de poder no hi ha terme mitjà: o el cim o l’abisme (imperium cupientibus nihil medium inter summa et praecipitia)”.  Així és que els governants ambiciosos s’han d’espavilar, si no saben fer autocrítica i són més modestos, perquè si l’orgull els unfla massa, poden enlairar-se i anar pujant com un globus, amb l’aplaudiment dels aduladors (mamons, en valencià) i quan més amunt s’apuja, si esclata el globus més forta és la caiguda. L’historiador romà Tàcit deia “mai no és segur el poder quan és excessiu”. Si una autoritat, president, ministre, bisbe o alcalde, exigeix la seua presència obligatòria en tots els actes, amb documents fotogràfics inclosos, no dóna una prova de poder, sinó una prova d’inseguretat o de debilitat.

Textos de facebok, setmana 25-30 de maig de 2020

Textos difosos pel facebok, setmana del 25 al 30 de maig de 2020

SILLA SENSE FESTES PEL CORONAVIRUS

A Silla, com a tot arreu, ens hem d’esforçar a canviar moltes coses, forçats pel desgraciat coronavirus. Els canvis afectaran a tota la humanitat d’una manera o d’altra, i ens obligaran a suspendre des de festes multitudinàries (com ha passat amb les falles) a les dels pobles, com ens passarà amb les d’agost, deixant-les per l’any que ve. I hauran limitacions en els aforaments d’estadis, teatres i cinemes; en les esglésies, les bodes i els soterrars; fins i tot les platges tindran un límit de banyistes, d’espai i d’horari...

A les escoles, les criatures hauran de disposar i aprendre a usar els ordinadors, perquè moltes classes s’impartiran on line. De igual manera, els treballadors més espavilats hauran de treballar a casa, també on line, i els qui no entenguen aquestes martingales informàtiques ho tindran encara més fotut, per no dir impossible. La gent jove si que se’n reeixirà, perquè són les generacions de la telemàtica i molts d’ells han vingut al món també on line, programats per internet. Els qui ho tenim pitjor som la gent gran, però, com ja anem de capa caiguda, això no importa; de tota manera, qui puga que s’espavile, com els jubilats de Silla que reben classes de Pepe Aguado i als quals felicite, per la idea que han tingut i pel mestre que han trobat.

Així que, en conclusió, les festes d’aquest estiu seran, com passà amb les falles, res. Si s’ha suspès tot, cal entendre que no hi haurà varietés a la plaça, ni saraus pels carrers, ni paelles de quintos i quintes, ni porrots, ni processó, ni carxofa, ni bous pel carrer, ni muntaran la plaça... Increïble. Esperem els aclariments de l’ajuntament. La part positiva és que els diners que s’estalviaran de festes es destinaran a ajudes a les famílies més necessitades.

UN NOU ORDRE MUNDIAL, QUE NO SIGA FEIXISTA

Diuen que, per la pandèmia, estem assistint al naixement d’un nou ordre mundial, telemàtic, teledirigit i controlat. Sense permís de l’autoritat, a partir d’ara ja no podrem arrimar-nos massa entre nosaltres (2 metres), ni fer-nos una encaixada de mans, ni parlar-nos a cau d’orella, ni fer-nos una besada de cortesia, ni una morrejada... Els governs controlaran la salut pública i ens diran exactament el que hem de fer i de què ens hem de privar, perquè sols així ens lliurarem de les misèries sanitàries. Per això, ens tindran més controlats (controlar la població ha estat, sempre, el gran desig de tots els governs del món). En conseqüència, anirem perdent les llibertats aconseguides al llarg de la història, corrent el perill que alguns governs se’n passen de la ratlla i retornem a les dictadures, als absolutismes, al feixisme.

L’única esperança que això no passe dependrà de dues coses: primer, que la gent no ens creguem tot el que ens diguen (la premsa tindrà molt a veure, per a bé i per a mal); segon, que els científics descobrisquen, el més aviat possible, les vacunes i les medicines necessàries. Per fortuna, les trobaran, com ha passat amb altres greus i desconegudes malalties i podrem recuperar el senderi i les llibertats (com a mínim, les podrem reivindicar).

Al coronavirus ens hem enfrontat amb una forta càrrega ideològica. Front a les calamitats que vindran, també ho haurem de fer i ja sabem com pensen Trump i Bolsonaro, els partits feixistes d’arreu del món, també el PP i Vox, sobre el canvi climàtic i la contaminació; el malbaratament de l’aigua i de la massa forestal; l’energia fòssil i la renovable; la descompensació territorial i social del món, amb els grans episodis de fam; l’imperi de la banca i les grans fortunes... Diguem no al feixisme!

BREUS, URBI ET ORBI. I

El Repunt 32

25/05/2020
nota: aquest text s'ha extret dels dos textos difosos per facebook uns dies abans., penjats en aquest blog

Urbi     El rector de Silla és un penjat de les campanes, ja que les toca tant si toca com si no toca. De sobte, les sonores i agradables campanes comencen ning-ning, ning-nang, ning-nang-nong… com si fos un dia de festa. Els ànims es desperten, perquè les campanes, si no fan el toc de soterrar, són alegres i ja ho diu el refrany: campanes al vol, pilotes a l’olla. La sorpresa, però, és si toquen i no és dia de festa i ningú sap amb motiu de què toquen les campanes; ni la gent de missa diària ho saben. A la plaça tothom emmudeix, perquè no es pot ni parlar i, de sobte, esclata una traca, doncs, és una boda; les dones escodrinyen, els invitats envaeixen els bars. Si són les primeres i multitudinàries comunions, la plaça s’omple de criatures i no hi ha cap dubte. Però, i si toquen un dissabte i a poqueta nit, quin sant serà? Surten unes devotes de l'esglèsia, algú els demana i s’aclareix l’enigma: és la Mare de Déu del Carme, o el Cor de Jesús… O siga, una festa gairebé privada que les campanes difonen pel poble, per sorpresa.

L’ús de les campanes no ha de ser arbitrari, sinó regular. Don Fernando era partidari de reservar-les per a les festes més grosses: el dia del Crist, sant Sebastià, Pasqua, el Corpus i Nadal. El seu famós secretari/sacristà, i molt bona persona Juanito, pensava el mateix. Els posteriors rectors abans de l’actual, mantenien el costum. El que té tanta obsessió a tocar-les, tant si toca com si no toca, és l’actual; i s’hauria de contenir. Les campanes no molesten i les de Silla sonen com en un concert, però traure-les de la seua funció i abusar del seu ús, és un abús i un desconcert.

ORBI   Compromís ha plantat cara al govern central i ha votat no a la proposta de Pedro Sanchez de continuar el confinament. El poc cas que el govern central de social-podemites ens fan als valencians mereixia aquesta negativa. En realitat, als valencians i valencianes cap govern espanyol mai ens ha fet cas, sinó al contrari, i per això som l’autonomia més infra-finançada de totes. Tothom ho reconeix, però ningú mou un dit per a solucionar-ho. Com les pressions de Puig i la societat valenciana, amb els grans empresaris implicant-s’hi, no serveixen de res, Compromís ha decidit que ja està bé de fer de comparses i hem votat no. Els qui per sistema desconfiem d’Espanya, compromisistes o no, hem pogut respirar més tranquils i amb orgull.

A les Corts Valencianes tots els partits estan d’acord a reivindicar un millor finançament i adoptar mà dura en la reclamació, però Baldoví era el més indicat per a denunciar-ho, perquè els altres diputats botànics formen part del govern central i estan lligats de mans i peus. Compromís s’ha decidit a treure profit de la situació, votant no per primera vegada. Ha coincidit amb el no dels diputats populo-voxistes valencians, però aquests ho han fet per obediència als seus duces Casado i Abascal; especialment a Casado, que intenta desesperadament erosionar Pedro Sanchez i fer-lo fora del govern. Pobre Casado, quina cara d’amargat!

Votar no és com dir al govern que ja n’hi ha prou de riure’s dels valencians i que s’espavilen, perquè no estan per a perdre vots i encara hi haurà moltes coses a aprovar. Cal recordar, perquè ningú no s’amoïne massa, que amb el vot de Compromís, Sanchez arribà a la presidència i que l’hem recolzat fins ara. Per la seua part, ell s’havia compromès a solucionar-nos el problema financer i no ho fa.

GUAI, COMPROMÍS

22/05/2020  tuit pe4njat a faceboof

2/PV

Compromís ha plantat cara al govern central i no ha votat a favor de la proposta de Pedro Sanchez de continuar el confinament. El poc cas que el govern central de social-podemites ens fan als valencians mereixia aquesta negativa. En realitat, als valencians i valencianes cap govern espanyol mai ens ha fet cas, sinó al contrari, i per això som l’autonomia més infra-finançada de totes. Tothom ho reconeix, però ningú mou un dit per a solucionar-ho. Com les pressions de Puig i la societat valenciana, amb els grans empresaris implicant-s’hi, no serveixen de res, s’ha decidit que ja està bé de fer de fer de comparses i hem votat no. Els qui per sistema desconfiem d’Espanya, hem pogut respirar més tranquils i amb orgull.

Curiosament a les Corts tots els partits estan d’acord que reivindiquem un millor finançament i en adoptar mà dura en la reclamació, però Baldoví era el més indicat per a fer-ho, perquè els altres diputats botànics formen part del govern central i estan lligats de mans i peus. Així és que Compromís s’ha decidit a treure profit de la situació, votant no; per primera vegada. Ha coincidit amb els diputats populars i voxistes valencians que també han votat no, però aquests ho han fet per l’obediència que li guarden als seus duces Casado i Abascal, que no se sap qui és el més burro i qui el més animal. Especialment Casado, que intenta desesperadament erosionar Pedro Sanchez i fer-lo fora del govern. Pobre Casado, quina cara d’amargat!

Tornant al nostre cas, votar no ha estat una manera clara de dir al govern que ja està bé de riure’s dels valencians i que s’espavilen Pedro Sanchez i el cara de taxista d’Àbalos, que té de valencià el que jo de monjo del Tíbet; en la situació en què es troben els socialistes, no estan per a perdre vots i després del coronavirus hi haurà moltes coses a aprovar. Cal recordar, perquè ningú no s’agobie més del compte, que amb el vot de Compromís Pedro Sanchez arribà al lloc que ocupa i que hem estat recolzant-lo fins ara; però, s’havien compromès amb nosaltres a solucionar el nostre problema financer i no ho fan.

L’enorme dèficit  que arrosseguem els valencians és que paguem a Espanya més del doble del que ens retornen; també que cobrem per sota del que en un repartiment just ens correspondria, en proporció a la nostra població i en comparació a les altres autonomies. Com no ens sobren diners, sinó que ens en falten, no estem per a fer d’idiotes. Votar no és el que tocava i per això felicite Baldoví i Compromís.

UN RECTOR MOLT CAMPANER

UN RECTOR MOLT CAMPANER

tuit 1/L penjat a facebok  el 20/05/2020

El rector de Silla és un penjat de les campanes, ja que les toca tant si toca com si no toca. De sobte, les sonores i agradables campanes comencen ning-ning, ning-nang, ning-nang-nong... com si fos un dia de festa. Els ànims es desperten, perquè les campanes, si no fan el toc de soterrar, són alegres i ja ho diu el refrany: campanes al vol, pilotes a l’olla. La sorpresa, però, és si toquen i no és dia de festa i ningú sap amb motiu de què toquen les campanes; ni la gent de missa diària ho saben. A la plaça tothom emmudeix, perquè no es pot ni parlar i, de sobte, esclata una traca, doncs, és una boda; les dones escodrinyen, els invitats envaeixen els bars. Si són les primeres i multitudinàries comunions, la plaça s’omple de criatures i no hi ha cap dubte. Però, i si toquen un dissabte i a poqueta nit, quin sant serà? Surten unes devotes, algú els demana i s’aclareix l’enigma: és la Mare de Déu del Carme, o el Cor de Jesús... O siga, una festa gairebé privada que les campanes difonen pel poble, per sorpresa.

Siga com siga, l’ús de les campanes no ha de ser arbitrari, sinó regular. Don Fernando era partidari de reservar-les per a les festes més grosses: el dia del Crist, sant Sebastià, Pasqüa, el Corpus i Nadal. El seu famós secretari/sacristà, i molt bona persona Juanito, pensava el mateix. Els posteriors rectors abans de l’actual, mantenien el costum. El que té tanta obsessió a tocar-les, tant si toca com si no toca, és l’actual; i s’hauria de contenir. Les campanes no molesten i les de Silla sonen com en un concert, però traure-les de la seua funció i abusar del seu ús, és un abús i un desconcert.

UN CAPELLÀ AMENAÇADOR

 UN CAPELLÀ AMENAÇADOR

18/05/2020
El Repunt 31. SAÓ

Un capellà conegut m’ha enviat un correu amenaçant-me “fraternalment i pels anys que fa que ens coneixem”, amb una penalitat eclesiàstica, per fer escarni d’un príncep de l’església, o siga, de l’església, em diu; segons ell, comet un pecat mortal cada vegada que m’hi pose. Li he contestat amistosament i pels anys que fa que ens coneixem, que ja en porte molts de pecats mortals d’aquest tipus i que no me’n penedisc. Li explique que intente fer un retrat d’una persona de gran relleu eclesial, però de dubtós comportament social, que, evidentment, em mereix molt poc de respecte. L’escarni no és el que li faig jo, sinó el que fa ell a la societat, aixoplugat sota la porpra cardenalícia. I li recorde que  desobeeix l’autoritat civil, mentre que Crist manà donar al Cèsar el que és del Cèsar; que exalta als altars, polítics sospitosos de corrupció; que incita a la prevenció contra els immigrants i fugitius de la fam i les guerres (todos no són trigo límpio, va dir), en lloc d’obeir el Papa i acollir-los; incompleix els mandats del Concili Vaticà II, en l’ús del valencià a l’església; presumeix ostentosament i vanitós d’una capa magna, tan llarga com la cua d’una princesa el dia de la boda, en lloc de practicar la humilitat. Etc.

El meu amic capellà i jo ens estimem i respectem, malgrat que estem situats en les antípodes l’un de l’altre. Ara ja som uns lamentables jubilats, però quan érem més joves, sovint fèiem llargues xerrades, o algun viatge de recerca arqueològica i artística per esglésies i jaciments. Jo feia de Satanàs, el de les temptacions a Crist, i l’aconsellava penjar la sotana, però la seua vocació era de continuar fent la seua feina i no cedia en absolut; era i és un home de fe, cega però fe. Sempre ha estat una bona persona i en les diverses parròquies on ha treballat s’ha involucrat amb les necessitats de la gent i ha deixat bons records. La procedència familiar, rural i modesta, l’ha ajudat a entendre i solidaritzar-se amb els problemes del camp i per això ha estat sempre al costat dels llauradors; fins i tot un sindicat agrari l’invità a integrar-s’hi més, però ell sempre ha preferit ajudar sense protagonismes.

Sobre el famós cardenal, finalment m’ha dit que ja té alguns dubtes i que en algunes coses que critique, em dóna la raó. I doncs, li dic, per què no trenques palletes? Em respon que no té el suficient valor i que ara ja és massa tard i que tampoc no sabria fer altra cosa que ser capellà. Entenc que el rentat de cervell que li feren al seminari i l’ensinistrament a què el sotmeteren durant dotze anys, encara li dura i continua pensant que obeir la jerarquia és un manament de Déu. Per demostrar-li que no és així li faig un repàs d’alguns jerarques catòlics totalment rebutjables, com els cardenals opositors al Papa, per exemple, o alguns tipus sinistres de la Cúria valenciana, la llista seria llarga. Alguna vegada li he demanat si li sembla raonable l’actitud franquista i antidemocràtica dels bisbes que encapçala Rouco Varela, i m’ha reconegut que no.

La seua família va patir molt durant la guerra, amb dos morts en el Front de Terol i un al poble a càrrec de la FAI. Després patiren la repressió de la dictadura, amb un tio afusellat a Paterna, un avi exiliat i parents amb llargues condemnes de presó. Com son pare era carlí i tenia amics falangistes ben col·locats en l’administració, això els valgué per a obtenir alguns favors, com treure de la presó altres familiars; també per a obtenir beques per a sufragar els estudis al seminari d'ell mateix. Per tot plegat, ell mai no ha tingut cap dubte sobre la dictadura i sempre ha estat un discret antifranquista. Crec que fou dels primers a traure de la façana de l’església el mural dels Caidos por Dios y por España.

Un dia que em comentava coses de la seua vida al seminari, em confessà l’estupor i el disgust que li van produir les instruccions que reberen només entrar, sobre el comportament a taula, l’ús dels coberts, la manera de servir-se els plats, de seure, de beure, l’ús de les tovalloles. Todo esto no lo hacíais en casa, però ahora teneis que comportaros como futuros sacerdotes, els deien. Allò el turmentà durant els anys de la seua formació, però es resignà.

Al tall d’aquestes converses li vaig preguntar si va coincidir amb Canyissars a Montcada; no eren del mateix curs, però el recorda, perquè els companys del futur cardenal li feien bromes, empaitant-lo quan es quedaven sense llum, cosa que passava sovint, especialment quan plovia, al crit de “a pel xurret, a pel xurret”, mentre que aquest, s’amagava com podia.

En un altre moment li vaig comentar que havia decidit valencianitzar el cognom Cañizares per Canyissars, com una protesta i denúncia a la seua oposició a l’ús de la llengua i concretament al missal en valencià: si el cardenal, abusant de la seua preeminència, ho vol tot en castellà, jo li responia valencianitzant-li el seu cognom. Com al meu amic li féu tanta gràcia, des d’aleshores i amb la seua implícita complicitat, sempre use la meua versió i crec que hi ha alguns capellans i laics que també ho fan.

Tornant al tema del pecat mortal amb què m’anatematitza tan cordialment, per fer burla de Canyissars, recorde el dia que discutírem sobre el contrast entre el Déu jutge i sense ambages de l’Antic Testament i el Déu-Crist, més comprensiu i pietós; sobre l’Esperit Sant no hem parlat mai. Això és el misteri de la Santíssima Trinitat, em confessà, que jo encara no he entès molt bé, però que m’ho crec. Doncs jo veig que en el tema del cardenal et poses de la part del Pare Etern, li deia. Haig de confessar que m’encanta pertorbar els pocs capellans i bones persones, que he conegut, començant per dos oncles, capellans a Terol, els pobres.

A punt de deixar-nos sortir al carrer, m’he posat en contacte telefònic per saber com estan passant el confinament i sobrevivint. Ell i la seua germana, que l’atén i que a mi m’estima molt i em manté al dia de les vicissituds que passen, viuen tranquils amb les seues paguetes de vídua de llaurador i d’ex-capellà de poble. El meu amic fa missa en un convent de monges i té la tasseta de xocolate assegurada cada matí. Jo els visite de tant en tant, ara menys perquè tinc dificultats per conduir, i sempre em fa el regal d’algun llibre religiós o en llatí, com un de poesies líriques d’Horaci, traduïdes i anotades pel P. Urbano Campos, que fou molt polèmic en el seu moment; l’edició és de 1783, Madrid.

En realitat, li dol desfer-se de qualsevol llibre i si ho ha de fer és donant-los a alguns amics. Fins ara, llevat d’Horaci i alguna cosa més, com una selecció de textos castellans clàssics, tota la resta són coses més aviat repulsives, però de les quals jo tampoc gose desfer-me’n. No sé si finalment en faré un paquet que remetré al Palau arquebisbal, perquè ells saben com fer desaparèixer llibres, com feia la Inquisició. En salvaré un, emulant que al Quixot li salvaren de la crema dels seus llibres de cavalleries, el Tirant lo Blanc; jo em guardaré Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josefa Maria de Santa Inés, la famosa Pepa Inés de Benigànim, de Felipe Benavent, 1882, València, per si tinc temps algun dia de llegir-lo i fer qualque comentari. Laus Deo.

GARROTADA I MUTS I A LA GÀBIA

 GARROTADA I MUTS I A LA GÀBIAPublicat a Levante-EMV el dia 12 de maig de 2020
El món el formem centenars de nacions o nacionalitats, algunes de les quals han esdevingut estats; altres, com nosaltres, aspirem a ésser-ho i per això som nacions sense estat o irredentes. Una nació-estat creu que la d'ells és la millor i s'enfronten a les nacionalitats sotmeses, que també s'ho creuen d'elles mateix i que aprofiten els moments de crisi per a apujar el to de la reivindicació. Simplificant, aquest és el motiu de l'encabronament permanent entre Espanya i les nacions perifèriques de la península; Portugal ja ho solucionà aconseguint la independència.
Sempre que Espanya pateix una crisi, com la d'ara pel coronavirus, als patriotes de pata negra, que són «ells», els entren ganes de fotre garrotades a les nacions altres que la seua, que som nosaltres. Ho fan per la frustració de veure que fracassen i això no poden pair-ho i cerquen un boc expiatori (ells diuen chivo); mai pensen que la culpa dels seus errors la tenen ells. Si no fossen tan obcecats, podrien evitar entropessar amb la mateixa pedra, però no ho fan o són incapaços, i per això, més o manco cada cent anys, hi ha una sotragada i la tragèdia es repeteix i tenim bregues. Nosaltres no hem guanyat sempre, però tampoc ho hem perdut tot; ells, malgrat la tropa, els capellans i els cacics, tampoc ho han guanyat tot; o siga que ells han perdut més. Em remet a la història.

La manera com ha actuat el govern de Pedro Sánchez en el tema del coronavirus és molt significativa del que dic. Gran part dels governs han fet el mateix que el d'ací o paregut i, com tots estaven desprevinguts, tots han tingut encerts i comès errors; Sánchez, doncs, ha fet el que ha pogut i moltes gràcies. Ara bé, reconèixer-ho no lleva que critiquem les maniobres que ha emprat contra els governs de les autonomies, menystenint-los especialment el català. I hem de criticar-ho i protestar perquè, contravenint la mateixa Constitució, que ells sempre han dit que era sagrada i intangible, s'ha «apropiat» de les competències de les autonomies; sense aplicar cap article 155, sinó il·legalment. «Era necessari», diuen; Probablement que sí, però les coses es fan d'altra manera.

En aquest Estat, a la dreta i als socialistes, per dir solament els grossos, els fan nosa les autonomies. Mane qui mane, a la Moncloa els va millor la confrontació permanent i l'enervament de les passions, perquè els dóna vots i tenen obsessió pel poder exclusiu. Encara que la Constitució diu que Espanya és una nació de nacionalitats i regions, a ells els va més l'España una y grande. Tampoc els ve de gust que no hi haja una llengua, la d'ells, sinó diverses; ni una religió catòlica i oficial, sinó moltes.... Així que, en quant poden, ens foten garrotada i tots muts i a la gàbia. Ells no tenen remei, ni nosaltres, uns tontos del culo, tampoc.

Sants i Cardenals

11/05/2020
El Repunt 30

La sorprenent elevació als altars de Juan Cotino, de qui ha fet l’apologia de les seues virtuts el seu amic, el cardenal Canyissars, ha causat una gran alarma entre els cristians clergues i seglars i molta gent agnòstica o atea com jo. Com sembla que nomenar sants és una funció reservada al Papa, encara no se sap res de la reacció del Vaticà. Jo no sé si aquest carca i pintoresc cardenal, valencià de DNI, té el poder suficient per a fer el que ha fet, o si per haver actuat al marge de la màxima autoritat, que supose que serà l’Esperit Sant, haurà incorregut en pecat d’excomunicació, que ja tindria gràcia. Propose que ho aclarisquen el Grup de Seglars i Rectors del Dissabte, que per la seua banda ja s’han manifestat en contra de la santificació de Sant Cotino.

Aquest important grup cristià que, malgrat que sembla que viuen en les catacumbes, donen la cara, iestan molt compromesos amb la seua feina i són uns bons testimonis del que creuen, han dit que l’actitud del cardenal, “ha causat desconcert i inquietud en amplis sectors de la societat valenciana”. Repudien les paraules del cardenal en defensa del nou sant, a qui ha declarat, en una carta arquebisbal, màrtir de la fe, apòstol incansable i víctima de la persecució desfermada contra ell per part de la justícia. Aquests valents seglars i rectors cristians no estan d’acord que Canyissars contrapose la justícia civil i penal a la divina, cosa “que cap consciència cristiana pot admetre”. Gràcies a Déu que aquests capellans tenen les idees més clares que l’eminent.

Aquest nou sant fou el màxim responsable de la visita del Papa a València i els jutjats estaven aclarint la seua responsabilitat, ell ja havia involucrat un arquebisbe i un cardenal, ja morts, en l’afer, intentant salvar-se del juí, que ara ja no caldrà. Canyissars acaba la carta laudatòria exclamant “que bo, misericordiós i compassiu que és Déu! Ha mort el dilluns de Pasqua!”. Entenc que els capellans del dissabte s’hagen tirat les mans al cap. La cosa és tan greu que faran molt bé si demanen al Papa que intervinga, per evitar més desvaris de sa eminència. Si el deixen fer, no m’estranyaria que repetira el mateix amb Rita Barberà, i Billy el Niño, amb els quals el nou sant formaria una nova sagrada família.

Ja sé que el grup de cristians del qual parle fan la seua feina molt bé (defensen el Vaticà II, el Papa Francesc, l’ús del valencià en l’església, el compromís dels cristians en els temes socials…). No estan ben vistos al Palau arquebisbal perquè fan coses com la que comentem avui i a la cúria els detesten. En realitat la beateria de la cúria tenen més poder que els bisbes, als quals segresten només els envia Roma, com m’explicava un amic capellà.

Per tot açò, jo els propose que facen una visita a Roma, on s'han d’assabentar de les burrades que passen a València. Ara mateix i a punt de tancar aquest Repunt, m’informen que l’eminent cardenal ha ordenat obrir la Basílica de la Mare de Déu de bat a bat, malgrat que estava prohibit, enfrontant-se al govern. Si van al Vaticà podrien indagar pel nom del substitut del cardenal i pel destí de la seua capa magna, perquè es podrien fer abrics per a les criatures que passen fred.

CONFINATS O EMPRESONATS? MESTRES, LLEIS I INSPECT

 CONFINATS O EMPRESONATS? MESTRES, LLEIS I INSPECTORS

SAÓ. 04/05/2020
El Repunt 29.

Una sensació de catàstrofe apocalíptica ha envaït el món sencer, a causa d’un poderosíssim virus, que pràcticament és nou de trinca, que ha irromput de sobte en la vida de tota la humanitat, agafant desprevingudes el personal sanitari i les instal·lacions hospitalàries, els governs i la societat. En conseqüència, els governs han hagut d’improvisar, com han pogut, algunes mesures per protegir la població, més o menys encertades. Els viròlegs s’han llançat a investigar a corre-cuita el nou virus, ja que no en saben gran cosa i, per tant, al món encara no hi ha vacunes per a la seua prevenció, ni medicines per a guarir els malalts. Com tot necessita tenir un nom, al virus, per la forma física que té, l’han batejat coronavirus, però per a ser més exactes covid 19 (de l’anglès corona virus disease, any 2019). L’OMS també recomana de dir pneumònia per coronavirus o síndrome respiratòria associada a coronavirus. A mi m’agrada coronavirus, perquè és un mot breu i contundent i tot el món l’identifica sense dubtes. La malaltia que provoca és respiratòria, infecciosa, aguda i molt encomanadissa, tant que l’abast de la seua propagació ha estat mundial i és per això que la malaltia ha esdevingut una pandèmia.

A falta de tenir remeis farmacèutics, es recomana l’ús de mascaretes, de guants i d’alcohol, un gel desinfectant per a les mans i uns uniformes protectors per a la gent sanitària. Per a la població s’ha ordenat el confinament a casa. Han dit confinar-se a casa, en lloc de tancar-se, o recloure’s, o romandre-hi empresonats, incomunicats, aïllats, condemnats o castigats. Segurament han entès que el verb confinar és el més suau de tots els sinònims. És igual, li diguen com li diguen, els ciutadans hem quedat tancats a casa i hem perdut la llibertat de moure’ns lliurement. La sensació de confinats/presos s’ha evidenciat encara més quan han començat a deixar-nos eixir un poc i de manera controlada i escalonada, en un espai també controlat, exactament com els passa als presos que deixen sortir al pati, a pegar voltes, durant un temps. Com el primer govern que actuà fou el xinès, allí ho tingueren molt fàcil, perquè la població accepta, sense protestar, complir el que ordenen els governs; sense cap dubte els dura l’ensinistrament de l’època maoista. La resta de governs han aplicat la disciplina xinesa i tot el món ha hagut de romandre confinat.

Amb tot açò, les poblacions afectades no protestem pel que ens obliguen a fer, sinó al contrari, més o menys estem d’acord amb les mesures tan dures, però necessàries, que han pres les autoritats. Haurien pogut organitzar-ho d’altra manera, però, per regla general, tots els governs han fet i estan fent el que recomanen els científics i l’OMS. L’excepció són alguns polítics, energúmens i analfabets, que es creuen més sabuts que els científics i discuteixen el que s’ha de fer. Entre aquests hi ha els polítics neòfits espanyolets que donen “opinions” sense cap aval científic, encara que qui s’emporta la palma és l’incommensurable Trump, amb idees tan absurdes i perilloses com injectar lleixiu o gel desinfectant als malalts; la genialitat de Johson fou de prendre-s’ho a riota, fins que l’hagueren de dur a una UCI i canvià de parer; o Bolsonaro, que diu que ell no pot fer res i no fa res… I hi ha el fet que alguns estats republicans dels USA, preferisquen passar de precaucions i alçar el confinament abans d’hora. La dreta és així. Les mesures del govern espanyol, per exemple, són criticades durament per la dreta i l’extrema dreta, i fins i tot desobeïdes per il·lustres fantasmes, que s’han saltat les normes: Aznar, anant-se’n a Marbella; Rajoy, fent passejades esportives fora de casa; Casado, visitant un ramat d’ovelles sense mascareta, la presidenta de Madrid organitzant una festa obviant les mesures de prevenció… Mentre ells fan aquestes barbaritats, la ciutadania complim el que ens manen.

Amb les acusacions que llança la dreta contra la gestió del govern, emprant fins i tot tàctiques de fake news, evidencien la seua aberració moral i la mala llet que destil·len. El que interessa als fatxes és erosionar el govern, més que col·laborar a sortir de la crisi, que hauria de ser la seua obligació de patriotes, que diuen que són. Tampoc accepten la seua responsabilitat en les retallades que han practicat els anys que han governat, fent malbé la sanitat pública, cosa que ara els han eixit a la cara, especialment a Madrid La seua és, doncs, una actitud carronyera que jo compare al comportament de les hienes, quan aprofiten les errades dels animals que empaiten per a llançar-se a la jugular, en el nostre cas, del govern. Hem de confiar que, finalment, la gent no siga tan babaua com pensa la dreta i que aniran obrint l’ull i espavilant-se a l’hora de tornar a votar. Dit açò, no estic trencant una llança a favor del govern de Pedro Sanchez; en absolut. Reconec el que han fet bé, o han sabut i pogut,  solament això i moltes gràcies.

Estic totalment en desacord, però, amb el fet que, aprofitant la crítica situació del coronavirus, al govern els haja eixit la vena més espanyolista, injusta i tradicional, consistent a tractar d’imposar-se sobre els nacionalismes altres que el d’ells i en aquest cas inclús sobre els nacionalistes que els han facilitat el govern. Trobe inacceptable l’intent d’eclipsar la gestió dels governs autonòmics, especialment del català i del basc, inclús de l’illenc i del valencià. Els nostres governs han actuat en compliment de la seua obligació de defensar els nostres territoris, amb mesura, intel·ligència i responsabilitat, com tenen jurat de fer. El menyspreu de Sànchez a qualsevol proposta dels nostres governants pot tindre un preu, que no calculen bé a Madrid, pense jo. Tampoc estic d’acord amb l’exagerada presència militar en els nostres territoris, arruixant carrers i residències. Per tant, crec que, en realitat, els en done una de freda i una de calenta (o com ells diuen, una de cal y otra de arena), però un xec en blanc, ni pensar-ho, no se l’han guanyat.

Per a canviar de tema vull fer una anotació a l’article de Paula Boscà (Els ensenyaments d’aquesta pandèmia, SAÓ 457). M’ha agradat la defensa que fa dels mestres (ella ho és), i la crítica a l’administració educativa, que amb la proliferació de protocols, decrets i lleis, tracten de controlar-los, fent-los fer “muntanyes de paperassa, que converteixen els docents en auxiliars administratius”. Done gràcies a l’edat que tinc per haver-me jubilat, perquè jo me’hi negaria o intentaria sabotejar tanta protocolarització. Jo ja ho feia quan treballava i començava l’era de la protocolitis; ara que estic assabentat de les normes que dicten al professorat i de “les muntanyes de paperassa” i de protocols telemàtics que els cauen a sobre i que han d’aprendre a resoldre,encara em rebel·laria més….Com diu Cuixart, ho tornaria a fer.

I una darrera observació, que em ve al tall de la feina dels inspectors, que saben tantes coses: què s’ha de fer amb els alumnes que no poden seguir l’ensenyament on line, perquè no tenen ordinador a casa, o connexió a internet? Aquest tema sí que mereix un protocol. Jo en propose un que diga: Relació d’alumnes que no disposen dels mitjans informàtics. Pla per a facilitar-los-en i ensinistrar-los en el seu ús. I encara un altre protocol: Pla per a ensinistrar els professors per preparar materials on line, lliurar-los als alumnes, rebre els resultats, corregir-los i retornar-los-els; preparar els exàmens i avaluar-los. I un apèndix als dos protocols: Guia del bon@ secretari@, per a no morir en l’intent.

Per desgràcia per a aquest Estat, crec que hem tingut mala sort amb massa ministres d’Educació, que pensaven que tot consistia a treure una nova llei i adoctrinar encara més l’alumnat; un d’ells, el troll Wert inclús volia “espanyolitzar els alumnes catalans”, perquè “l’auge independentista té a veure amb el model educatiu català”. Fins i tot Esperança Aguirre i Mariano Rajoy han estat ministres del ram. Deplorable. Amb aquesta gent, com havíem d’anar avançant en res? Ara la ministra Celaà té preparada una nova reforma educativa, la vuitena després del franquisme; serà la LOMLOE, Llei de Modificació de la LOE, que és la Llei d’Educació socialista de 2006. Entremig, els populars proposaren en 2013 la nefasta LOMCE de Wert (Llei de millora de la qualitat educativa) que ara quedarà derogada i només per això ja m’interessa la proposta de Celaà; també, perquè l’objectiu de la modificació que es proposa és aconseguir l’èxit de tot l’alumnat, compensant els desavantatges d’origen social, la bretxa digital, etc. M’agrada com sona la música, ara falta veure com queda al Congrés, on la dreta ja ha anunciat que s’oposarà; confie que perdran.