UN CAPELLÀ AMENAÇADOR

 UN CAPELLÀ AMENAÇADOR

18/05/2020
El Repunt 31. SAÓ

Un capellà conegut m’ha enviat un correu amenaçant-me “fraternalment i pels anys que fa que ens coneixem”, amb una penalitat eclesiàstica, per fer escarni d’un príncep de l’església, o siga, de l’església, em diu; segons ell, comet un pecat mortal cada vegada que m’hi pose. Li he contestat amistosament i pels anys que fa que ens coneixem, que ja en porte molts de pecats mortals d’aquest tipus i que no me’n penedisc. Li explique que intente fer un retrat d’una persona de gran relleu eclesial, però de dubtós comportament social, que, evidentment, em mereix molt poc de respecte. L’escarni no és el que li faig jo, sinó el que fa ell a la societat, aixoplugat sota la porpra cardenalícia. I li recorde que  desobeeix l’autoritat civil, mentre que Crist manà donar al Cèsar el que és del Cèsar; que exalta als altars, polítics sospitosos de corrupció; que incita a la prevenció contra els immigrants i fugitius de la fam i les guerres (todos no són trigo límpio, va dir), en lloc d’obeir el Papa i acollir-los; incompleix els mandats del Concili Vaticà II, en l’ús del valencià a l’església; presumeix ostentosament i vanitós d’una capa magna, tan llarga com la cua d’una princesa el dia de la boda, en lloc de practicar la humilitat. Etc.

El meu amic capellà i jo ens estimem i respectem, malgrat que estem situats en les antípodes l’un de l’altre. Ara ja som uns lamentables jubilats, però quan érem més joves, sovint fèiem llargues xerrades, o algun viatge de recerca arqueològica i artística per esglésies i jaciments. Jo feia de Satanàs, el de les temptacions a Crist, i l’aconsellava penjar la sotana, però la seua vocació era de continuar fent la seua feina i no cedia en absolut; era i és un home de fe, cega però fe. Sempre ha estat una bona persona i en les diverses parròquies on ha treballat s’ha involucrat amb les necessitats de la gent i ha deixat bons records. La procedència familiar, rural i modesta, l’ha ajudat a entendre i solidaritzar-se amb els problemes del camp i per això ha estat sempre al costat dels llauradors; fins i tot un sindicat agrari l’invità a integrar-s’hi més, però ell sempre ha preferit ajudar sense protagonismes.

Sobre el famós cardenal, finalment m’ha dit que ja té alguns dubtes i que en algunes coses que critique, em dóna la raó. I doncs, li dic, per què no trenques palletes? Em respon que no té el suficient valor i que ara ja és massa tard i que tampoc no sabria fer altra cosa que ser capellà. Entenc que el rentat de cervell que li feren al seminari i l’ensinistrament a què el sotmeteren durant dotze anys, encara li dura i continua pensant que obeir la jerarquia és un manament de Déu. Per demostrar-li que no és així li faig un repàs d’alguns jerarques catòlics totalment rebutjables, com els cardenals opositors al Papa, per exemple, o alguns tipus sinistres de la Cúria valenciana, la llista seria llarga. Alguna vegada li he demanat si li sembla raonable l’actitud franquista i antidemocràtica dels bisbes que encapçala Rouco Varela, i m’ha reconegut que no.

La seua família va patir molt durant la guerra, amb dos morts en el Front de Terol i un al poble a càrrec de la FAI. Després patiren la repressió de la dictadura, amb un tio afusellat a Paterna, un avi exiliat i parents amb llargues condemnes de presó. Com son pare era carlí i tenia amics falangistes ben col·locats en l’administració, això els valgué per a obtenir alguns favors, com treure de la presó altres familiars; també per a obtenir beques per a sufragar els estudis al seminari d'ell mateix. Per tot plegat, ell mai no ha tingut cap dubte sobre la dictadura i sempre ha estat un discret antifranquista. Crec que fou dels primers a traure de la façana de l’església el mural dels Caidos por Dios y por España.

Un dia que em comentava coses de la seua vida al seminari, em confessà l’estupor i el disgust que li van produir les instruccions que reberen només entrar, sobre el comportament a taula, l’ús dels coberts, la manera de servir-se els plats, de seure, de beure, l’ús de les tovalloles. Todo esto no lo hacíais en casa, però ahora teneis que comportaros como futuros sacerdotes, els deien. Allò el turmentà durant els anys de la seua formació, però es resignà.

Al tall d’aquestes converses li vaig preguntar si va coincidir amb Canyissars a Montcada; no eren del mateix curs, però el recorda, perquè els companys del futur cardenal li feien bromes, empaitant-lo quan es quedaven sense llum, cosa que passava sovint, especialment quan plovia, al crit de “a pel xurret, a pel xurret”, mentre que aquest, s’amagava com podia.

En un altre moment li vaig comentar que havia decidit valencianitzar el cognom Cañizares per Canyissars, com una protesta i denúncia a la seua oposició a l’ús de la llengua i concretament al missal en valencià: si el cardenal, abusant de la seua preeminència, ho vol tot en castellà, jo li responia valencianitzant-li el seu cognom. Com al meu amic li féu tanta gràcia, des d’aleshores i amb la seua implícita complicitat, sempre use la meua versió i crec que hi ha alguns capellans i laics que també ho fan.

Tornant al tema del pecat mortal amb què m’anatematitza tan cordialment, per fer burla de Canyissars, recorde el dia que discutírem sobre el contrast entre el Déu jutge i sense ambages de l’Antic Testament i el Déu-Crist, més comprensiu i pietós; sobre l’Esperit Sant no hem parlat mai. Això és el misteri de la Santíssima Trinitat, em confessà, que jo encara no he entès molt bé, però que m’ho crec. Doncs jo veig que en el tema del cardenal et poses de la part del Pare Etern, li deia. Haig de confessar que m’encanta pertorbar els pocs capellans i bones persones, que he conegut, començant per dos oncles, capellans a Terol, els pobres.

A punt de deixar-nos sortir al carrer, m’he posat en contacte telefònic per saber com estan passant el confinament i sobrevivint. Ell i la seua germana, que l’atén i que a mi m’estima molt i em manté al dia de les vicissituds que passen, viuen tranquils amb les seues paguetes de vídua de llaurador i d’ex-capellà de poble. El meu amic fa missa en un convent de monges i té la tasseta de xocolate assegurada cada matí. Jo els visite de tant en tant, ara menys perquè tinc dificultats per conduir, i sempre em fa el regal d’algun llibre religiós o en llatí, com un de poesies líriques d’Horaci, traduïdes i anotades pel P. Urbano Campos, que fou molt polèmic en el seu moment; l’edició és de 1783, Madrid.

En realitat, li dol desfer-se de qualsevol llibre i si ho ha de fer és donant-los a alguns amics. Fins ara, llevat d’Horaci i alguna cosa més, com una selecció de textos castellans clàssics, tota la resta són coses més aviat repulsives, però de les quals jo tampoc gose desfer-me’n. No sé si finalment en faré un paquet que remetré al Palau arquebisbal, perquè ells saben com fer desaparèixer llibres, com feia la Inquisició. En salvaré un, emulant que al Quixot li salvaren de la crema dels seus llibres de cavalleries, el Tirant lo Blanc; jo em guardaré Vida, virtudes y milagros de la venerable madre sor Josefa Maria de Santa Inés, la famosa Pepa Inés de Benigànim, de Felipe Benavent, 1882, València, per si tinc temps algun dia de llegir-lo i fer qualque comentari. Laus Deo.