COVIT, MADRID I EPIGRAMES A GO-GÓ
El Repunt 58
Publicat a Saó el 2 de maig de 2021
Recollit a casa com ens tenen manat, sols mantinc contactes breus i legals
amb amics i coneguts, darrere la mascareta. També dispose de l’escassa correspondència de l’email, desaparegudes
definitivament les cartes lliurades per correus. Amb tot això i mitjançant la
premsa en paper i els noticiaris televisius, sé el que volen que sapiguem sobre
el que passa al món i, seleccionant canals estrangers, algunes coses més que
ací no diuen; no estic, doncs, en la inòpia informativa. Especialment
m’interessen les observacions que m’arriben per facebook, xarxa social en què
estic tan penedit d’haver ingressat, però enganxat. Una amiga em comenta sobre
el que passa a Catalunya amb el no-govern, que és “per a tirar-se a la droga”;
altre es tira dels cabells per “la perillosa aliança del PP i Vox a Madrid”;
una amiga no entén “per què són tan figamolles els socialistes”; una altra posa
en qüestió la manera poc democràtica d’arribar a ser jutge i es pregunta que
“si ells ens han de controlar, qui els controla a ells” Hi ha un amic, un vell
conegut, Pep, de qui vull parlar més extensament.
Pep, que signa com Pep de
l’Horta, em diu que viu en la permanent indignació de sempre, que canalitza
mitjançant la poesia de protesta que fa, amb epigrames d’intenció crítica,
satírica i irònica i amb voluntat moralista, que m’envia setmanalment,
perquè vol saber la meua opinió. A ell sempre li ha agradat fer versos, especialment
criticar les autoritats per les irregularitats, l’ostentació i la corrupció…,
temes que ha dut als versos fallers que li han publicat als llibrets, alguns
provocant commovedors escàndols, i en alguna publicació com La Veu, etc. Manté
que jo faig en prosa el mateix que ell en vers, “amb la mateixa mala llet”. Ens
coneixem de tota la vida, encara que jo sóc major, i sempre l’he apreciat per
la seua valentia i per l’agror que empra quan escriu, encara que fora d’això és
un home que va repartint bondat.
Com m’han agradat els versos que
acabe de rebre, estic encantat de publicar-li’ls. Respectaré la seua voluntat
de romandre en el semianonimat, perquè malgrat que no li fa por que el
denuncien com als rapers, li fa vergonya que sàpiguen que n’és l’autor. Ell és
tímid i enemic de presumir de res, però té el cap ple de vitalitat i el cor
revolucionari i anarquista de sempre, que no s’ha esmorteït amb l’edat i d’això
sí que li agrada presumir. La deriva epigramàtica li la vaig suggerir quan vaig
estudiar a la Universitat, amb el doctor Miquel Dolç, ja fa
més de seixanta anys, els Epigrammata del poeta Marcial i encara guarde els
apunts que em serviren per a treure una bona nota i que li han servit a l’amic
Pep per a orientar la seua producció.
La mostra que he seleccionat avui són tres epigrames destinats, un a la
senyora Ayuso, altre a les eleccions de Madrid i el tercer als
tres partits independentistes catalans. En el primer es mostra clarament crític
amb l’actuació de la candidata Ayuso en el tema de la covid i del dumping
fiscal. En el segon epigrama s’adreça directament als votants de l’esquerra
madrilenya enardint-los a votar per qualsevol de les tres opcions esquerranes.
En el tercer, critica les dificultats catalanes per arribar a formar govern
entre els independentistes. Són versos, doncs, oportunistes i de temes de
resultats incògnits com les mateixes enquestes indiquen. L’esforç de Pep per
cercar una rima fàcil i segura, d’octosíl·labs alternats, els fa fàcils de
llegir i d’entendre; em diu que “són apropiats per als cantants rapers, als
quals els els oferisc de franc per si volen aprofitar-los”.
LA COVID A MADRIT
Molt perillós i atrevit/ és que Ayuso haja dit/ a tota la gent de Madrit:/
No tingueu por a la pesta/ i feu soroll, festa i gresca/ i que vinga ací
tothom/ tenim hospitals genials/ vi i cervesa fresca/ maria, whisky i rom/ que
curen tots els mals/ Que vinguen bancs i empresaris/ inclosos els més
perdularis/ que ací fem dúmping fiscal/ i faran més dineral/ que a Barcelona/
perquè ací la bossa també sona/ i no som independentistes/ sinó molt
espanyolistes.
SOBRE EL VOT DELS MADRILENYS
Com és costum d’espanyols/ posar malnom al qui mana/ el Cruel, la Loca
Juana/ la Catolica i l’Impotente/ el Pasmado, i ara el Preparado/ a l’Ayuso li
diuen la Ida/ Com ella no està pansida/ guanyarà les eleccions/ si a Madrit no
hi ha collons/ i no va a votar l’esquerra/ i es queda a casa, o la serra/ Voteu
Psoe, Mas, o Podem/ Si voteu guanyareu, sompons.
EL QUE PASSA A CATALUNYA
El que passa als catalans/ ni té sentit, ni consciència/ han guanyat a tres
mans/ el dret a la independència/ i en lloc de posar-se a fer/ passa el temps i
res no fan/ o com el matalasser/ fan i desfan. Fins a quan?/ Tres partits són,
ben parits/ i no s’ho trauen dels dits!
Deixe per a altra ocasió els epigrames “El fantasma de Cantó”, “Bosé
contra la vacuna”, “Les entrevistes de l’Èvole”, “La cara de Monasterio” i “Qui
li té por a l’Ayuso?”. Li dic a Pep que continuaré publicant-li’n alguns
més segons l’acollida que tindran els d’avui. Tu escriu, li dic, perquè no tens
altra cosa a fer i perquè et passa com als poetes romans, que quan parlaven en
prosa escandien les paraules de manera tan natural que els eixien en vers; a tu
els epigrames t’ixen naturals i a go-gó.
Per altra banda, com la pandèmia no és cap broma, com banalment pretén
l’Ayuso, ací tothom estem marejats en el procés de vacunar-nos i moltes
gràcies. De tota manera s’ha de fer un retret, però col·laboratiu, a
l’organització dels vacunòdroms, perquè no han tingut sempre en compte
l’assignació dels municipis segons els mitjans de comunicació disponibles per a
la gent. Sols puc parlar de la meua comarca, l’Horta sud, i del meu poble,
Silla, perquè assignar-nos a Xirivella no té cap sentit, ja que no hi ha cap
mitjà públic i anar-hi és una petita odissea. Hauria estat més raonable
convertir Silla en el vacunòdrom de tots els pobles de la comarca que utilitzen
el ferrocarril com l’excel·lent mitjà de transport públic que tenim de cap a
cap de l’oest de la comarca.
Jo he aprofitat les dues convocatòries que m’han estat assignades per a
parar l’orella a algunes opinions ciutadanes, expressades de manera desimbolta
mentre esperàvem els 15 minuts d’observació. En general la gent anem molt
marejats amb la dansa de noms estranys de les farmacèutiques i sobretot amb les
informacions escabroses dels possibles efectes d’alguna d’aquestes vacunes. Una
d’aquestes converses, entre dos murcians de la meua edat o majors, m’ha
divertit tant que, arribat a casa l’he transcrita: – no sabemo si la
que no han puesto, e la de lo trombone… – la de los trombone que se la metan po
lo cojone… – a ve, y que le vamo a hacé… – po na, a ve…
A la gent no se li ha donat la informació justa i necessària, o el que és
pitjor, els informatius han estat molt negatius en aquest aspecte, infonent
massa temor entre la gent, sobre alguns possibles efectes adversos, quan tots
els medicaments poden tenir-los i no per això deixen d’administrar-se. Si els
beneficis de les vacunes superen els riscs, per què s’ha posat tant d’interès a
subratllar cap aspecte negatiu? La gent normal no sabem farmacologia, llevat
dels supermans, com el tal Bosé que ho sap tot perquè sí, com
digué a Jordi Èvole en l’entrevista que no li havia d’haver
fet.
Els qui tenim ganes d’emprenyar els nostres enemics, com ells ens ho fan a
nosaltres, podem estar d’enhorabona. Em referisc a la crisi interna del PP que
pot fer rodar el cap de Casado. Si guanya l’Ayuso hauran
guanyat les tesis d’Aznar i voldran canviar d’orientació
el partit. Si perd l’Ayuso les eleccions, haurà de rodar el cap d’algú que
finalment serà l’actual president. La guerra interna estarà servida i jo crec
que el tal Cantó ja s’ho ensumava quan volia pescar a la vora
d’Ayuso alguna bona peça. Seguim per aquest Cantó perquè, fracassada la
maniobra madrilenya, ara se’n torna a València, on també hi ha el gran
xafarranxo per a fer fora la raboseta de la Bonig i posar al
seu lloc l’actual president de la Diputació d’Alacant, i també per designar
candidata a l’Ajuntament de València. A quin càrrec aspira el Cantó?
I parlant d’aquesta gent he vist l’entrevista al cardenal Canyissars
que li han fet a À punt. Com m’esperava, el periodista li
preguntava en valencià i ell contestava en castellà, impertorbable encara que
fluix de morro, demostrant que sí que entén el valencià, però que no el vol
parlar ni per a eixir en la tele. O no el deixen parlar des de la cúria
diocesana, “ni a cap bisbe que vinga a València” segons m’informà un capellà
que en sap molt d’aquesta cúria: “és una cova de facinerosos”. I què fa
l’Esperit Sant, el Vaticà, els capellans progressistes i/o el mateix poble de
Déu, li vaig preguntar “Aquest és un enigma més difícil d’entendre que el de la
Trinitat”. Segurament la presència en el debat de periodistes d’una senyora,
que es veia llarga i intel·ligent, per defendre Canyissars, en els temes que no
sabé contestar, com respecte dels béns que havia venut l’església per ajudar
els “necessitats” (un quadro, digué el cardenal amb la boca més menuda
possible, mio i no entenguérem quin) també és una maniobra d’aquesta
cúria enemiga. O siga, que no ens serveix de res tenir sants i santes valencianes,
ni Vicent Ferrer, ni Lluís Beltran, ni Isabel de Villena, ni Pere Pasqual, ni
la Pepa Inés, ni els famosos Borja, ni el bisbe Sanus, ni el canonge Espasa…
Estem perduts.
