REFLEXIONS AMB MALA LLET

Article publicat a Levante-EMV el dia 27 de maig de 2023

 Avui és el dia que polítics i veïnat hem de dedicar a la reflexió (?), mentre els candidats a un càrrec, escó o prebenda apareixeran en les televisions amb llurs alegres famílies, en una imatge tendra i populista. Hi ha països que continuen amb els saraus i la gresca fins el mateix dia electoral, però ací som més sofisticats i hem de d’obeir i meditar. Propose que pensem en la delicada i fràgil democràcia i si la tractem com toca o no tant bé. També podem pensar si hi ha partits que la menyspreen, però que se n’aprofiten, entren i l’agredeixen des de dins, com feren Hitler i Musolini, i ho han fet Trump i Bolsonaro.,, Sembla que aquestes males persones no estan mal vistes per l’Ayuso, o per l’Abascal i per això ho dic... També sembla que la democràcia no pot  evitar que n’abusen d’ella. Un drama.

  

Com hi ha tant d’interès a guanyar, hi ha qui pensa que tot s’ho val, per tal d’enganyar la gent, fent ús de les mentides, de l’espionatge i dels insults, si és per debilitar els contrincants davant l’opinió pública. O siga que la immoralitat està a l’ordre del dia. Per exemple, els insults i les mentides d’Ayuso i alts càrrecs del PP, contra el govern i contra tot allò que els incomoda. A la dama madrilenya l’han convertida en una Joana d’Arc, al front de la tropa més reaccionària i energúmena de la dreta i l’extrema dreta, que la impulsaran fins i tot per acabar amb Feixóo, com ja feren amb Casado. Feixòo que no és tan petardista com l’Ayuso, ni tampoc té els seus reflexos felins, sinó que és un fantasma plomís, ha entrat en la guerra d’Ayuso, encara que amb la mala pata que té, no reïx com ella.

 

Amb els tres “recursos” o perills, de mentides, espionatge i insults, l’antidemocràcia domina el paisatge electoral. Jo m’atrevisc, però, a pronosticar que Ayuso conservarà Madrid pactant amb Vox; Almeida perdrà l’ajuntament. El PP també perdran Galícia i Múrcia. Algun baró socialista haurà de pactar espectacularment amb Podem/Sumar. Al País Valencià, Ximo Puig revalidarà i es reeditarà el Botànic; Joan Ribó mantindrà l’alcaldia de València. Finalment, pronosticaré els resultats del meu poble, Silla: el PSOE perdrà la majoria absoluta (de 12 a 8) i necessitarà pactar amb Compromís-els Verds (2) o amb EU-Podem (2). O promouran el transfuguisme, com féu l’alcalde Baixauli?

 

LA CARA ÉS L’ESPILL DE L’ÀNIMA, (també de la dels polítics) 

Penjat al meu facebook el dia 16 de maig de 2023

De cara a les properes elccions els partits han tingut la delicadesa de presentar al veïnat totes les cares dels seus candidats, mitjançant unes pancartes, cartells i propaganda escrita. Hi ha, però, una diferència entre la del PSOE, que sols trau l’actual alcalde, i els altres partits que trauen els caps i tota la resta de candidats. Tots els partits tenen la seua part literària o eslògans i és dóna la circumstància que el PSOE ho fa amb la paraula AVANCEM (verb de moviment) que en un gran cartell hem pogut veure amb la fotografia de cos sencer de l’alcalde, però assegut, amb una clara contradicció entre la part literària i la fotogràfica. Tampoc queda massa apropiat que l’alcalde actual, a més d’assegut, mantinga les mans de manera dubtosa com rascant-se els collons. Amb tantes fotografies que s’ha fet, haurien d’haver trobat alguna que anara millor, tractant-se d’una foto que s’exposa al carrer.

 

LA FRACASSADA CONQUESTA DEL MÓN

Publicat a Levante el dia 13/05/2023

Qui té fam somia rotllos i per això hi ha espanyols de pata negra que s’indignen perquè hi ha sudamericans que no accepten la conquesta del seu món que feren alguns països europeus, com Castella, ni l’explotació a què els sotmeteren, les massacres que patiren, els canvis de llengua a què els obligaren, de religions i costums... Tampoc accepten que aquelles terres aconseguiren la independència rebel·lant-se contra les metròpolis i lluitant, com canten en llurs himnes nacionals, on blasmen i reneguen dels conquistadors; tampoc celebren el 12 d’octubre, ni aclamen Isabel la catòlica, ni creuen en cap mare pàtria, ni combreguen amb la hispanitat, ni en cap dia de la raza..., sinó tot el contrari. Tot açò treu de polleguera els energúmens espanyols que creuen el que diuen els llibres escolars, i no saben que la història no l’escriuen de la mateixa manera els vencedors que els vençuts. Ara mateix ha vingut el president de Colòmbia, Gustavo Petro, i els patriotas de Vox han protestat, acusant-lo que opina el que diuen els llibres de llurs escoles i no els d’ací i confirmen tots els moviments indigenistes, que en resum és que els europeus massacraren i reduïren a l’esclavitud els indígenes, els batejaren a la força, els obligaren a aprendre altres llengües invasores, a creure altres déus, a acceptar altres lleis i altres governs que els seus. Tot això se’n vingué a baix, amb les guerres d’independència, del segle XIX, que guanyaren els americans.

Com la ignorància de les coses enterboleix els caps, inclosos els d’escriptors i acadèmics, i resulta tan fàcil per als demagogs fer creure que els burros volen i fins i tot acabar creient-s’ho ells mateix, jo els recomanaria uns simples exercicis de recerca amb un instrument ben assequible, neutral i econòmic com el google de l’internet: recomanaria llegir els himnes de les repúbliques americanes, analitzar el seu contingut que bàsicament és que lluitaren per la llibertat; recomanaria llegir en la viquipèdia les històries d’aquells països, com un primer pas per a conèixer les línies generals de les seues vicissituds. Com un entreteniment final, cercaria la relació de les repúbliques que no celebren la festa del 12 d’octubre i de les que celebren reivindicacions indígenes. Superada aquesta fase, aconsellaria llegir estudis més aprofundits d’història; jo acabe de fer-ho amb Breve historia de Chile, d’A. Sepúlveda, que recomanen als universitaris xilens. Fins i tot aconsellaria veure pel·lícules d’indis..., amb sentit crític.

 

 

 

Fòrum electoral 14 i final

JA SABEU EL QUE DIREU?

Publicat a Saó el 5 d'abril de 2023

Havíem acordat, Empar Saragossà i jo, que faríem el seguiment del procés electoral fins el final, però, ara mateix i en mig del maremàgnum verbal en què estem immersos “els i les de l’esquerra de l’esquerra”, hem decidit opinar per darrera vegada i esperar, callats, els resultats; aleshores ja parlarem. Prevèiem que es repetirien, més o manco, els resultats de les darreres eleccions i que continuaríem tenint un govern de progrés i ho estem repetint des del primer dia, perquè és el que volem, ja que estem convençuts que seria el millor que podria passar, per evitar que els partits franquistes puguen frustrar tot el que s’ha avançat en justícia social i en benestar, però ara mateix ja no estem tan segurs. La raó és que, malgrat que queden tantes promeses sense fer, principalment en el tema de l’habitatge; malgrat també que en el problema de les nacionalitats irredentes comencen a veure’s possibilitats de solució; i malgrat que finalment el problema de la justícia se solucionarà, es renovaran els jutges i es democratitzaran, traent-se la caspa greixosa conservadora i feixistoide que encara els queda a alguns; i malgrat també que continuaran donant-se passos importantíssims per acabar definitivament amb el franquisme i una de les seues excrescències, com és la corrupció dels polítics; malgrat tot això, com tot dependrà dels resultats de les eleccions, el quid de la qüestió és saber a qui votarà la gent. Estem segurs que les guanyaran els partits de progrés?

 Precisament els nostres neguits més pertorbadors tenen a veure amb la desconcertant actuació de l’esquerra redemptora, de Iolanda Díaz (Sumar) i de les líders d’Unides Podem, Irene Montero i Ione Belarra, perquè creiem que estan duent al límit les seues diferències. Mentre no solucionen els recels que se tenen mútuament; mentre no es replantegen la situació a què han arribat i pensen, com a persones responsables, en donar una solució positiva i col·lectiva a l’enfrontament, i no personal i negativa, únicament sembraran desànim entre els respectius seguidors i seguidores i aconseguiran que molta gent es quede a casa, com ja va passar a Andalusia i a Madrid. Estem segurs del que diem i no parlem per parlar, sinó advertint que tot pot repetir-se. No ho diem tan dramàticament. Empar Saragossà diu que ella les maleirà, si passa això; jo, a la meua edat, ja no tinc força per maleir ningú i em conformaré a afegir aquest fracàs al rosari de fracassos que arrosseguem des de sempre, concretament de la guerra civil ençà i la postguerra (jo nasquí en el 42, vull dir que ja en tinc 81, com el fantasma de Tamames).

 Si no s’entén el que estem dient, tan fàcil com ho expressem, ¿com ho han d’entendre els mils de milers de votants que es varen entusiasmar i comprometre? Si finalment tant de parlar, de treballar, de creure’s i fer creure que no s’havia de fer la política de sempre, la dels partits tradicionals, que calia superar-los i etcètera, si finalment tot es crema en una picabaralla inconsistent, com una falla valenciana, si finalment els partits de la renovació van a ser tan tiquismiquis com ho han sigut els partits i partidets que ens han precedit i fracassem, triomfarà la dreta i l’extrema dreta franquistes, que se’n beneficiaran del nostre fracàs. A les tres intrèpides companyes ens adrecem: com ho explicareu? L’enemic del poble són al davant vostre, prietas las filas, i no s’amaguen i van amb molta moral cap a les eleccions, o siga que no són tan superficials com alguns diuen, ni tan confusos, sinó al contrari, aspiren a ressuscitar el feixisme i potser que puguen fer-ho, donades les facilitats que estem donant-los, amb una esquerra entretinguda en fer-se la mà. I no cal que ni imaginem el que podria significar que s’esdevingués un revival feixista, i suggerim que pensem en el trumpisme, el bolsonarisme, que tant agraden els voxistes i alguns líders populars (l’Ayuso, per exemple).

 Pot semblar que volem fer recaure tota la responsabilitat d’un hipotètic fracàs sobre Unides Podem i sobre Sumar, i que eximim el PSOE de qualsevol responsabilitat.  I no és així, en absolut. El PSOE té una enorme responsabilitat i no ha actuat encertat al 100%, però això ja se sabia de bestreta; els socialistes no són de fiar, se la saben tota, perquè porten molts anys de camí i tenen recursos o els improvisen. Empar recorda que un d’aquests recursos es el de pegar-nos una patada als collons quan els convé, segons jo he repetit moltes vegades. És cert, ho pensava i ho pense, no són de fiar, però si s’ha de pactar amb ells, perquè estan en minoria, s’ha de fer i a continuació se’ls ha de controlar i lligar curt, cosa que és més fàcil si es conforma algun govern amb ells, com és el cas de l’actual. Suposem que ara ja han tastat el poder suficientment, tant en Unides Podem, com en l’incipient Sumar i que tothom haurà après la lliçó. Per tant, si s’ha de repetir el pacte, caldrà fer-ho millor.

 Avui acabem el fòrum electoral (14 sessió), que començàrem en setembre de l’any passat, amb sessions quinzenals. Aleshores ens comprometíem, tan voluntariosos com som, a analitzar els compromisos, els projectes dels partits de cara a les eleccions. Ja no ho farem, perquè ja no tenim temps, ara ja es cosa de cadascú. Empar i jo, i tots els qui d’una manera o altra han connectat amb el nostre fòrum, ens felicitàrem de l’explosió que significà tot el moviment jove i transformador d’Unides-Podem i variants i derivades i ara de Sumar. Aleshores animàrem a la formació del govern de progrés i als pactes amb els partits que li han donat suport al llarg d’aquests quatre anys i hem estat predicant per la seua renovació i animant els partits que tenim més pròxims, els nacionalistes/independentistes, a donar el seu suport. Fins ara estem contents, més o manco, però la partida s’ha acabat i ara se n’ha d’organitzar una partida nova, amb els mateixos pelotaris.  Anem a deixar-ho ací, perquè estem massa disgustats i inquiets; sols ens resta fer-vos la pregunta amb què hem començat a escriure aquest fòrum: ja sabem el que caldrà que diguem, si fracassem i possibilitem que guanye la dreta i l’extrema dreta franquistes? A qui li tirarem la culpa? Fins el dia 28 de maig.