diumenge, 30 de desembre del 2012

SOPARS DE LA RESISTÈNCIA

SOPARS DE LA RESISTÈNCIA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de desembre de 2012

Malgrat tot el merder que ha organitzat el govern dels desaprensius populars que estem patint, i malgrat les calamitats amb què ens castiguen, la gent, el poble, estem complint amb els Nadals i, amb més discreció que mai, dinem i sopem ritualment. Jo ho he fet a Mallorca, amb els fills i la família de la nora, i he tingut l'ocasió de veure recitar el meu nét unes estrofetes, a plena satisfacció de tots, especialment de jo: ara ve Nadal, menjarem torrons i amb sa guitarreta cantarem cançons...

També i com estava previst, el dia dels Innocents hem fet un dinar els supervivents de la promoció de 1962, de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. La trobada ha anat molt bé, el dinar, el lloc, el preu, els brindis; ens hem fet mils de petons, tenint en compte que alguns no ens havíem vist en desenes d'anys; i encara que era apreciable el pes de tant de temps a sobre, en general fèiem molt bona cara, i ens hem animat mútuament: estàs igual; quina alegria; guapo, m'ha dit moltes vegades l'adorable Maite, que és la guapa...

Tenint en compte que tots som jubilats de l'ensenyament, és a dir que ens hem escapat, de moment, de les garres de Montoro i hem cobrat l'extra, i a banda de l'alegria del retrobament, les converses han tingut un component trist i en alguns casos tràgic quan ens hem preguntat pels fills, per la seua feina: la majoria estan en l'atur o a l'espera d'un ERO, i els qui treballen és que han marxat a l'estranger.

Els càlculs que hem fet són aterradors, perquè en l'Estat de la pandereta i els toros que patim, amb sis milions de parats, això vol dir que hi ha més del doble de famílies afectades, i comptant amb els pares, els iaios, els germans, de cada aturat, la majoria de la població, la immensa majoria, estem amargats en primera o en segona instància. Si el govern tinguera un mínim de decència, haurien dimitit i convocat noves eleccions, ja que són incapaços d'aplicar altra política que la de dur-nos directament a l'hecatombe social.

No ho faran, sinó al contrari, continuaran estrenyent-nos cada dia més, amb tota la cara dura i amb tot el cinisme. Ara mateix acaba de dir el ministre Soria que apuja el rebut de la llum un 3%, diu Marita. Doncs Montoro no es cansa d'anunciar noves mesures fiscals, i ho diu rient-se'n; de què es riu aquest miserable bergant, reflexiona Gonçal? I què penseu de Rajoy que ha dit que perquè Espanya vaja millor, tothom hauria de fer el mateix que fan els soldats a l'Afaganistan, o siga, a dir a sus órdenes i a atacar, explica Paco. Carme, amb un fill acomiadat de Canal 9, diu que és inexplicable que la gent no isquem al carrer; a calar-li foc a la barraca, afegesc jo. Empar resumeix la situació de la seua prolífica família, la major part en l'atur o amb problemes i no hi ha dret, tu, que dic jo, no hi ha moral, aquest és un govern sense moral... Quina llàstima de talents perduts, de joventut perduda, quina merda de país, coincidim convençuts.

Paco Hernàndez, que és l'autor intel·lectual de la trobada, ha fet una recordança de la Universitat tutelada, diu, que trobàrem en 1962, i de com començàrem a organitzar-nos per a canviar-la. Ens reparteix un dossier que ha preparat, que crec que hauria de ser l'inici d'un estudi més ample i detallat que li proposarem que faça. Filibert Mir llig la llista dels companys i companyes que hem perdut pel camí, una dotzena dels 100 que n'érem. Els recordem amb un aplaudiment. Paquita Estellés, entusiasmada, llança la proposta de seguir reunint-nos el mateix dia i al mateix lloc, cada any. Gonçal comença a organitzar-ho donant pautes. Carmen pren imatges en un vídeo, tothom fa fotos; una amb tu, Iusuf, que sóc jo; una, amb el grup...

Repartim els textos d'una broma que fèiem a la Universitat, els “picotos”, que consistien a posar en la picota els professors, en cartells enganxats per les parets i en un “acte literari” en què els dedicàvem poemes al·lusius i simulàvem unes entrevistes. Aquell vell costum desaparegué de la Facultat fa molts anys. Rellegint els textos, coincidim que fórem molt cruels i com pràcticament la totalitat d'aquells professors ja han mort, en alguns casos ens entra una mica de remordiment pietós, i en altres no, sinó que ens reafirmem en la crítica. I així, parlant uns i acaronant-nos els altres, podem dir que la retrobada ha estat un èxit.

Curiosament ningú ha fet menció de l'estrafolari Wert, segurament perquè ningú tenim cap dubte que aquest trist personatge és sols una titella, i que el complot que ha organitzat el govern és molt més gran que el pobre cap de suro del ministre. No recorde amb qui comente que de cara als nostres fills, el seu futur és enormement negre, en comparació amb el que teníem nosaltres quan acabàrem la carrera, malgrat que aleshores estava Franco. I això és tremendament injust.

Per tant, he titulat els dinars i sopars d'aquests Nadals com de la resistència, perquè fan l'efecte d'això, que ens reunim per a confabular contra els qui estan retallant els nostres drets, per a organitzar-nos contra els repressors, en lloc de fer-ho per a passar-nos-ho bé. A mi encara em queda el sopar de Cap d'Any amb uns amics i sé que continuarem fent la mateixa anàlisi de la situació i blasmant. I com crec que això és el que està passant tot al llarg de l'Estat, no m'explique com no els xiulen les orelles a tota la rècua pepera, fins que els rebenten.

El meu nét, en la innocència dels tres anys, continuava els versets: alegra't panxeta, que Nadal ja ve, menjarem coquetes i torrons també... Lamentablement, com dic, enguany els torrons no ens han de caure gens bé, i tot per culpa del PP i mira per on, això també cau en vers.



dijous, 20 de desembre del 2012

SILLA- MADRID ARENA

SILLA- MADRID ARENA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de desembre de 2012

Com Silla no és Madrid, no tenim les instal·lacions de la capital de l'estat, com el Madrid Arena, però, en la nostra modèstia, tractem de tenir alguna cosa apropiada, un local per a les activitats més multitudinàries, com les presentacions falleres, audicions musicals, concentracions, etc. L'intent de dotar Silla d'un edifici en condicions (el Multifuncional, projecte del govern quadripartit de quan jo era alcalde) fou avortat per Baixauli, quan em succeí a l'alcaldia i comprà el trànsfuga Machancoses amb el qual pogué llançar-se a fer i desfer. En lloc del Multifuncional, Baixauli prometé l'adquisició del cine Rex, que donà per cosa feta, encara que finalment tot quedà en un bluf.

Aleshores s'improvisà destinar l'antiga nau de Vamasa (avinguda d'Alacant) a les grans activitats socials, i a les de la joventut, i es rebatejà la nau que a partir de llavors és la NAU JOVE. Els informes tècnics dels responsables municipals asseguraven que la nau no reunia cap ni una de les condicions necessàries per a les activitats que s'hi fan i malgrat això, Baixauli autoritzà el seu ús, temeràriament.

Curiosament els partits de l'oposició no s'oposaren, llevat del regidor del Bloc-Compromís, Josep Melero. Els arguments del regidor nacionalista eren de preservar i assegurar la integritat del ciutadans, sobre tot; manifestava que era conscient de la necessitat de disposar d'un local per a les activitats socials i lúdiques, però que el local havia de reunir les condicions de seguretat i la Nau Jove no les tenia.

I com la Nau Jove continua incomplint totes les normatives i especialment les dictades a partir de la desgràcia del Madrid Arena, l'Ajuntament i els organitzadors de cada acte, tenen unes responsabilitats, que no podrien eludir si passara res de dolent.

Hem estat jugant amb la fortuna tota la vida i és l'hora que tothom deixem de tancar els ulls. Sabent cadascú les responsabilitats que tenim, és necessari que s'assegure, en la mida dels possibles, que els actes que s'organitzen a l'estrambòtica i il·legal Nau Jove compten amb totes les mesures de seguretat possibles, especialment de cara a l'evacuació dels assistents i a la prevenció d'incendis, cosa que ara mateix no s'atén degudament.

Donar solució a aquest problema s'ha de considerar absolutament necessari, tant com per a urgir a un acord polític per a facilitar a l'alcaldia la disposició d'un pressupost especial i extraordinari que possibilite l'aplicació de les mesures de protecció provisionals a la Nau Jove, en tant s'acaben les obres del Multifuncional, que en realitat és la solució definitiva que necessita Silla i tot l'entramat social (falles, associacions, etc.).



diumenge, 16 de desembre del 2012

GOVERNAR A COPS D'UCÀS O DEMOCRÀTICAMENT

GOVERNAR A COPS D'UCÀS O DEMOCRÀTICAMENT
Article publicat a elPunt/Avui el dia 16de desembre de 2012

A Silla on visc, eixir a la Plaça és vindre al centre d'un petit món de gairebé 18.000 habitants, on als seus bars pots trobar comentaris de tots els colors. Cerque un tema de reflexió agra i veig que els joves del Bloc se m'han avançat i han publicat un bonic article sobre l'aterratge del PP, que celebraven una assemblea comarcal: cotxes oficials, senyors ben vestits i senyores ben maquillades. Segons escriu Maria Muñoz, alguns veïns comparaven l'espectacle distant i prepotent dels populars, amb el que oferiren els joves nacionalistes en el seu passat congrés, més fresc i participatiu.

Xerre amb Xavi Cunyat, professor de filosofia, sobre l'actitud dels polítics de l'oposició front a les agressions que està perpetrant el PP, amb retallades de drets socials, modificacions encobertes de la Constitució, favoritisme en el tracte als bancs i les grans fortunes, menyspreu de les classes mitjanes, desatenció a les classes més desfavorides... Coincidim que, davant de tant de despropòsit, és més contundent la resposta que està donant la ciutadania que la dels mateixos polítics.

Repassem el llistat aclaparador de protestes i pràcticament tothom s'ha posicionat en contra del govern, des dels Indignats, que foren els pioners, als ensenyants, els sanitaris, etc. fins arribar gairebé al súmmum, els mateixos jutges i fiscals. El tercer poder de l'estat, el Judicial, enfront del Legislatiu i de l'Executiu! Per deformació professional ens centrem, una vegada més, amb el ministre Wert, àlies el troll i la vaca boja, com el bategí fa poc. El govern funciona a cops d'ucàs, que és com ho feien els tsars més absolutistes de Rússia, dictatorialment, arbitrària i sectària, li explique a Xavi, que sap més de moral que d'història.

Posats a elucubrar, mentre prenem un barrejat, algú que s'ha afegit a la conversa, que normalment fem oberta, diu la més grossa: el que hem de fer és prendre les armes, com s'ha fet al llarg de la història, quan els governants han abusat del poder. Les propostes van des de la guillotina a la forca, o a la tàpia del cementiri; hem d'acabar fent barricades, és una altra proposta; o tirar cap a la muntanya i organitzar un maquis... Dinamita!

Parlem que estem passant pels pitjors moments, des que hi ha democràcia a l'estat espanyol, amb els índex d'atur més elevats de tota Europa, de manera que el panorama és d'una incertesa total, sobre tot per als més joves, que el perceben com a tenebrós. Un govern que permet que la seua joventut és malmeta i se senta fracassada abans de començar la batalla de la vida és un govern suïcida, o millor dit genocida, sentència algú.

Però com la política és l'art de l'habilitat a fer allò més convenient en el moment més convenient, una vegada ha quedat palesa la utopia de cadascú i la indignació de tots contra el PP, descendim al trist terreny del dia a dia i comentem el tema de la gent que no té que menjar, mentre es llancen al fem aliments d'alguns grans supermercats. Tothom ha vist pels contenidors dels carrers, persones cercant el menjar llençat a les bosses. La situació és tan trista que dóna ganes de plorar.

Tornem als polítics de l'oposició. Segons el CIS els ciutadans els tenen molta desconfiança, els veuen com un problema, en lloc d'una solució i això és molt perillós, perquè serveix per a alimentar els escurçons de l'extrema dreta que estan nidant per tot arreu. Els contertulians, que finalment hem arribat a ser mitja dotzena, copa va i copa ve, coincidim que els polítics de l'oposició estan mig somorts. Ens referim als locals, per a entendre'ns més directament.

Per exemple, a Silla estem pagant uns rebuts per l'aigua potable elevadíssims, superiors als de tots els altres pobles de la comarca, inclosa la ciutat de València, i ningú diu el per què. El rebut comprèn, a més del preu de l'aigua potable i el seu tractament, el dispendi d'Emarsa, i els compromisos adquirits per l'empresa subministradora amb l'anterior govern municipal. La part d'Emarsa vol dir que tots els furts milionaris i malversació de fons, fets pels gerents de l'empresa, tots del PP, els estem pagant els ciutadans. Entre els compromisos de l'anterior govern local hi ha des de sous a polítics o a persones pròximes, a l'edició d'un llibre absurd sobre les excel·lències turístiques de la localitat... I doncs, què fan els polítics? No fan res, ni els qui manen ni els qui volen manar; res.

Converses com aquesta se senten per tot arreu i jo les he compartides a la Universitat, al camp, al si de les famílies, al poble i a la ciutat, a València, a Mallorca, a Benicarló... Supose que és igual a tot l'estat. El PP està entestat a aplicar el seu sectarisme a cop d'ucasos, ja que entenen molt poc de democràcia, i emparats en la impotència dels socialistes d'organitzar-se mínimament i com tenen la majoria absoluta al Parlament, estan fent el que volen, estan vencent, però no estan convencent i hem de confiar que, aviat, el que fan els passarà factura. Falta molt per a les properes eleccions?



divendres, 14 de desembre del 2012

EL SOMRIURE DE L'ALCALDE SERAFÍ

EL SOMRIURE DE L'ALCALDE SERAFÍ
Article publicat a elPunt/Avui el dia 14 de desembre de 2012

Sembla que a Madrid, a l'alcalde Serafí i el seu equip ja els han donat algunes solucions, per a tirar endavant, malgrat la precarietat econòmica en què viu Silla, i encara que no coneixem en què consisteixen, la cara de satisfacció que em posà fa uns dies, al mig de la plaça, l'alcalde Serafí, quan li preguntí com anava tot, era suficientment aclaridora: —home, no anaven a deixar-nos tirats... O siga que sí que hi havia solució, quan l'alcalde implorava que li aprovaren empenyorar més el poble i l'oposició és negà.

Amb aquesta involuntària o voluntària i alegre confessió de l'alcalde, sols queda esperar que facen públic, mitjançant la proposta de pressupostos, on han posat les tisores, perquè les han d'haver posades. De moment, ja se sap que per al camp no pensen destinar ni un euro, traint totes les promeses electorals, encara que l'incompliment de les promeses és una qüestió sense importància per als populars, començant per Rajoy.

Com no hi ha manera de saber res substanciós del que passa a l'Ajuntament i al poble, ni de part del govern municipal ni de part de l'oposició, uns perquè no donen explicacions i els altres perquè no les demanen o no les cerquen amb interès, és pel que la secretària del Bloc, Anna Perpinyà, exigia que la web municipal s'activara i que servira per a alguna cosa, ja que ens costa tants diners. Sembla que la crítica ha fet efecte i ja comencen a informar, encara que sols ho fa d'activitats socials, com si es tractara d'una revista Hola municipal. Hem de felicitar Anna per l'agudesa del seu escrit, encara que confiem que tornarà a insistir, perquè la web adquirisca el caràcter polític necessari.

Tornant a la plaça i al meu encontre amb l'alcalde, el poble ha de saber el perquè del seu somriure. Què li han promès a Madrid? I a canvi de què, o què ens costarà la promesa? Aquests i altres interrogants, l'alcalde els ha d'explicar al poble i hauria de fer-ho mitjançant la pàgina web municipal. I de més coses se'ns ha d'informar, com per què a Silla estem pagant l'aigua potable més del doble que a València, i més que tots els pobles de l'Horta? Qui fixa el preu i quin funcionari controla l'empresa adjudicatària, perquè no ens facen la rata?

Una altra qüestió és la situació del projecte d'evacuació de pluvials. Què va a fer la Generalitat enguany a Silla? A què van a destinar els diners que han pressupostat per a les nostres pluvials? M'han dit que volen acabar la plaça d'Espanya i “rectificar l'error” de les obres que feren a l'avinguda Reis Catòlics. En què consisteix aquesta rectificació d'una obra mal executada? Qui té la culpa d'aquell error? I així, hi ha moltes més coses que s'haurien d'explicar.

Jo vull, però, referir-me al camp, que és el tema que més em preocupa, després del de pluvials. Segons m'informa l'Estellaor, la partida destinada, enguany, al camp és 0 euros. Aquest tracte o maltracte del camp, és injust, o fins i tot una injúria per tres raons com a mínim: per la crítica situació que travessa el camp, ja que és la primera víctima de les polítiques de la globalització, i per això mateix hauria de tindre un tractament especial, per part de l'administració, que no té.

La segona raó per la qual el camp hauria de tindre un millor tracte és per la desinteressada actuació dels seus representants en el Consell Agrari, que són col·laboradors en la gestió dels problemes, sense que això coste ni un cèntim d'euro a l'ajuntament; els del Consell actuen com si foren funcionaris municipals, sense cobrar, i el seu treball el fan molt millor que molts funcionaris. Per indicació del president, Pepe Alapont, vull reconèixer especialment el treball que fa Juan Garcia en la Comissió d'Avenències.

Finalment, al Consell Agrari se'ls havia promès que millorarien els pressupostos del camp i que es faria tant i tant i ara resulta que és al revés, i que els populars fan tot el contrari. Açò ho lamente més encara, ja que els populars han estat intentant “recuperar” els vots del camp, que abans confiaven en el Bloc, a base d'enganys i de promeses falses. La gent del camp no mereixen ser tractats com les marionetes.

Per tot plegat, doncs, no entenc el somriure de l'alcalde, quan em digué “home, no anaven a deixar-nos tirats...”. No sabem el que faran amb la resta de capítols del pressupost: es rebaixaran els sous els polítics i el personal de confiança? Van a prescindir de bous i de saraus innecessaris? Van a abaratir i fins i tot suprimir despeses innecessàries? No ho sabem, perquè com deia al principi, ni diuen res el govern, ni els partits de l'oposició. Sols sabem ja que van a deixar tirats els llauradors de Silla, el Consell Agrari, i per això mateix l'alcalde hauria de posar més cara de pena que d'alegria. I uns i altres s'haurien d'explicar, perquè la gent del camp mereix tot el respecte.



diumenge, 9 de desembre del 2012

WERT EL TROLL

WERT EL TROLL
Article publicat a elPunt/Avui el dia 9 de desembre de 2012

En el pitjor sentit de la paraula, crec que Wert és com un fenomen, que és tota persona o animal que presenta una particularitat, una característica extraordinària. En aquest cas és més persona que animal, encara que és una persona que fa l'animal. A la vista del que està fent i intentant fer, evidentment és una persona o animal que devem qualificar de fenomen perillós; també podríem dir que és un fenomen tirant a monstre, o que és un Troll, però depilat. Wert el troll o Werttroll!

Encara que aquesta mena de fenòmens perillosos, ho són més si són intel·ligents, sembla que tenim la sort que Werttroll no és intel·ligent. En altre moment ja he dit que fa cara de faltar-li un regó, o més, però com fa coses que responen a una intel·ligència, ni que siga maligna, caldrà esbrinar si Wert és el sicari d'algú, que l'empaita al darrere i el forneix de males idees.

Com la cara és l'espill de l'anima, paga la pena fixar-se en la seua. Podeu mirar, en Google, la sèrie de fotografies que li han penjat. Jo ho he fet i he tingut una sensació de repulsió total, perquè m'ha semblat mantegós i bavós, especialment quan riu o quan resa. I com els homes som el que fem i el que fa Wert, com a ministre d'Educació, és aplicar una política educativa classista, espanyolista i retrògrada, és evident que és per això que, encara més, em resulta tan desagradable.

Però, d'on li ve tanta maldat, tants mals pensaments que té? Doncs, de la FAES, que és el niu o antre on es coven les idees més perverses contra les autonomies, les llengües no espanyoles i l'estat de benestar. Aznar no s'ha callat mai el que pensa sobre aquestes i altres qüestions i com n'és el director, cal atribuir-li les directrius que segueix Werttroll. Tothom coneix les línies de pensament d'altres personatges de la Faes, com Jaime Mayor Oreja, Rodrigo Rato, Federico Trillo, Zaplana, Esperança Aguirre, Alejo Vidal-Quadras..., per no referir-me al difunt Fraga. De la llista que he vist per internet, tots coixegen del mateix peu i crec que la majoria també són de l'Opus, o siga que són per a cagar-se, tu.

Doncs, d'aquesta fàbrica de pensament reaccionari, o lobby de pressió neocon, ha eixit Wert, designat braç executor d'un projecte d'agressió contra les nacionalitats “constitucionals”. Com a les Illes ja tenen Bauzà, al País Valencià Fabra i a Aragó Fernanda Rudi, a Wert sols li queda dedicar-se al Principat. En el tenebrós escenari “anticonstitucional” que tenen dissenyat, el drama ja està servit: volen guerra i saqueig!

Què fem, doncs? Estic d'acord amb el consell que acaba de donar Vicent Àlvarez en el seu article, Davant de la involució present (El Punt, 6/12). Segons ell, hem de recórrer als mateixos recursos “legals” que quan estava Franco, encara que entén altres maneres de reaccionar, i altres mesures de pressió; en això jo ja no estic tan totalment tan d'acord, com ja he manifestat altres vegades i crec que cal posar en marxa altres coses...

Tot i aprofitant els recursos “legals”, amb denúncies i recursos, amb manifestos, etc. Tot i fent que les institucions, associacions de pares i mares, els centres escolars, clubs esportius, intel·lectuals, tota la societat civil, etc. Amb tot això no crec que n'hi haja prou. Caldrà veure si és “legal” la insubmissió o la desobediència. Aquest és un tema clau i en això els professionals del dret, com Àlvarez, hauran de dir la seua. Mentrestant, el 95'5% dels lectors d'El Punt Avui ja hem votat a favor que la Generalitat es declare insubmisa. Hi ha també les gestions que han iniciat els diputats europeus, denunciant la política del Werttroll. I la presa de posicions del Barcelona CF. Calen, però, més iniciatives.

En aquestes tràgiques circumstàncies, de vida o mort, jo crec que a Catalunya s'ha d'arribar a un pacte fort i segur entre Convergència, EU, ICV i CUP, amb el suport del PSC. Un govern fort per Catalunya i per fer front als del PP. Si Unió destorba, doncs que se'n vagen definitivament i en pau; si els socialistes no hi entren, pitjor per a ells. La llengua catalana s'ha de salvar a Catalunya, si volem que se salve a la resta dels Països Catalans. I el mateix projecte d'autodeterminació de Catalunya ha de reeixir allí, si volem que mai puga reeixir a la resta del territori. I la política social neoliberal de retallades antisocials que s'està aplicant a Catalunya, s'ha de rectificar, si volem demostrar, també en aquest aspecte, que som més justos i democràtics que els del PP.

Estem davant d'un problema total i cal prendre un camí, una decisió total. És el que li passà a Juli Cèsar quan s'enfrontà al Senat romà i passà el Rubicó i anà contra Roma: alea jacta est, sembla que digué, s'han llançat els daus, la sort està llançada. I com era un paio molt assenyat acabà entrant a Roma, triomfant. Què bonic! Contràriament, el que ens espera és el Werttroll i tot de trolls aniquilant-nos. Ara mateix ja ha manifestat que, cada dia, atacant Catalunya se sent més toro que mai. Jo m'hi he fixat en la cara que posa quan li ho diu al president del Parlament, que per cert fa cara de mans, i més que un toro m'ha semblat una vaca boja. El que faltava, Werttroll una vaca boja.



diumenge, 2 de desembre del 2012

RECOLLONS, QUANT DE FEIXISME

RECOLLONS, QUANT DE FEIXISME
Article publicat a elPunt/Avui el dia 2 de desembre de 2012

El president Pujol, que és molt sabut, ja digué que açò de la independència no seria tan fàcil com, ingènuament, alguns havíem somiat i uns altres, més il·lusos encara, ja veien a l'abast. Ben mirat, si el Quebec, o Escòcia, per posar dos exemples, triguen tant a aconseguir la seua independència, no és lògic que ací siga més fàcil, sinó tot al contrari, ha de ser més difícil. Però, així i tot, molts confiàvem que les eleccions de diumenge passat a Catalunya tindrien uns altres resultats, que precipitarien les coses: quin desengany!

Però, contràriament al derrotisme que s'ha emparat de tantes persones, jo pense que les eleccions catalanes han estat un èxit, perquè si fem el recompte, som majoria els partidaris del dret a decidir, mentre que els espanyolistes són la minoria; com ells han posat tota la carn a la graella, ja sabem i saben quants en són i per tant no s'explica per què estan tan cofois, o potser és que ho fan per consolar-se.

Per la nostra part, ara la feina l'han de fer els partits nacionalistes, perquè s'han de posar d'acord en el govern del dia a dia i en la consulta sobiranista, com diu Mas; jo encara afegiria en fer front a les mesures restrictives i constrictives que anirà prenent Madrid en contra de Catalunya. Per això hem de confiar en el seny dels nostres partits, als qui la història (catalana) els passarà comptes, si no ho fan bé.

Ara bé, a més que les eleccions ens han permès fer el recompte de les tropes i confirmar que som majoria, també han servit per a veure com les han viscudes ells, des de l'Espanya profunda, fins a la més progre, quin espectacle! La terra se'ls menjava i el mateix Rajoy estava tan obsedit que deia que les nostres eleccions eren més importants que les espanyoles...! Ara volen creure's que ja ha passat tot i que s'ha acabat la febrada sobiranista, i s'equivoquen, com sempre.

Ells han fet tot el que han pogut, però s'han quedat curts. Malgrat que compten amb tots els recursos de l'estat (i els serveis del Mundo), que ells han manipulat al seu gust i al més pur estil feixista; i malgrat que tenen al seu favor que obeeixen l'únic comandament del cap únic (els ciutadans van a remolc), han fet curt. Encara podem afegir a la nòmina dels contraris els socialistes, en certa manera, però tinc els meus dubtes. Tots plegats, però, a Catalunya no pinten ni xufa, com s'ha vist.

Per altra part, malgrat la insistència dels polítics espanyols i dels seus corifeus o comentaristes, a dir que Catalunya ha quedat tocada, jo crec que qui està tocat, de veritat, és el govern popular, que no es treu la crisi de les mans. Cada dia augmenten els aturats, i aviat arribarem als sis milions! Cada dia que passa el govern de Rajoy té més gent en contra, i als sanitaris i ensenyants hem d'afegir els jutges, els farmacèutics, la policia... I cada dia que passa la corrupció els regalima més, com si hagueren caigut en una bassa de femta... Són la femta! Amb tanta misèria que han d'atendre, doncs, farien millor començant per ells i no donant lliçons.

Per nosaltres ja aniran fent Convergència i Esquerra Republicana, i tothom que s'hi vulga afegir. I com una cosa és certa i és que per damunt del que facen o deixen de fer els nostres partits, la idea d'independència ha quallat més que mai en la societat catalana, podem ser optimistes. Veure els mils de milers de joves reclamant la independència, o siga creient-hi, i la majoria del poble català, i molts empresaris, i la intel·lectualitat, i part del clero, tothom, això ja és un fet irreversible.

Així que jo sóc optimista pels resultats de les eleccions, mira per on i encara donaré una altra raó. Us imagineu una majoria absoluta en mans de CIU? Jo, que els hauria votat si haguera tingut l'ocasió, preferisc un govern de Mas, amb els republicans agafant-lo pels collons, o siga obligant-lo a rectificar algunes retallades socials, per exemple. I com encara hi ha tres nous diputats, dels quals ningú no en parla, jo també confie en els maulets-indignats del CUP, perquè sé que seran la veu de la consciència d'uns i d'altres. Per tot plegat, doncs, sóc optimista.

Per la part de ses Illes, m'han dit que els inspectors de la conselleria d'Educació, en lloc de dedicar-se als problemes de la docència, els han destinat a controlar que cap xiquet ni xiqueta mallorquins vaja a escola amb cap samarreta, ni insígnia, ni senyal reivindicatius, que consideren il·legals: “volem una escola pública i de qualitat”, duu la del meu nét; “lluitam per la nostra llengua”... També consideren il·legal i per tant punible, que els centres exhibisquen cartells, llaços, senyeres, etc. reivindicatives. Com les mesures que ha ordenat prendre el conseller d'Educació són pròpies d'una dictadura, jo abomine del conseller i dels inspectors que li fan costat. Quina púrria de feixistes!



dilluns, 26 de novembre del 2012

A L'OMBRA DE LES XIQUES EN FLOR

A L'OMBRA DE LES XIQUES EN FLOR
Article publicat a elPunt/Avui el dia 25 de novembre de 2012

Copie aquest títol perquè acabe de sentir una sensació proustiana, quan m'han cridat a participar en una retrobada dels companys que iniciàrem els estudis de Filosofia i Lletres, a la Universitat de València, tot just fa ara 50 anys. La idea de celebrar l'inici de la carrera i no esperar cinc anys al seu acabament és perquè ves a saber com acabarà tot açò..., diu Paco Hernàndez, un dels organitzadors. Ell, Marita Saiz i Empar Piles, m'han reclamat a formar part de l'organització.

Així que he assistit a la primera cita del quadrivirat, amb una especial emoció i he sentit una mena de regust, com de sexual, ho confesse. Feia exactament 45 anys que no ens veiem, malgrat que semble impossible volent-nos tant com ens volem. Com estaran, pensava jo, quina careta faran? Doncs, elles estan perfectes, per a menjar-se-les i m'han dit que em continuen estimant, doncs això és el vertader amor.

Repassant la llista dels cinquantenaris col·legues, per a connectar amb ells, hem anat recordant els qui d'alguna manera estem més localitzats, repartits entre València, Barcelona, Alcoi, Gandia, Madrid, etc. També hem recordat els il·localitzables, que poden estar perduts ves a saber per on, com Manolo Sousa i els desapareguts, que en pau descansen.

Encara ens diverteixen les històries que ens contem, malgrat que algunes ens fan plorar, perquè són tristes. Elles, les xiques que aleshores arribaven a la Universitat des del col·legi de monges o de l'institut femení, eren autèntiques xiques en flor. Els xics érem més burros, molts de poble, com jo, i hi havia un grupet de capellans, monges i frares, alguns molt torbadors.

Aquells cinc anys de la dècada dels seixanta! Déu n'hi do, dels apunts passats a màquina amb fulls de còpia, i del ciclostil. Dels professors Tarradell, Dolç, Reglà, Giralt, Jover, París, Garcia Borron, Pinillos, Garín, Piles... de les primeres sorpreses intel·lectuals, dels nostres primers contactes amb la política de la clandestinitat, de les nostres primeres participacions en accions “subversives”, de les assemblees, de les rutes universitàries, del despertar nacionalista, de la pressa de consciència lingüística, del cinema d'art i d'assaig, del teatre d'avantguarda, dels primers cantautors, de les lectures prohibides, dels guateques dels caps de setmana, de les primeres experiències sexuals... De tot açò, cadascú se'n servia al seu gust, però tots apreníem!

Però Franco estava per a pescar salmons (metàfora). I mentre aquell règim de talibans franquistes continuava fotent-nos, nosaltres fèiem la nostra marxa. L'Opus s'havia emparat de l'Estat, però a la Universitat començàvem a oposar-nos, i els treballadors (CCOO) també. Quins anys! Després, tots nosaltres marxàrem a treballar als instituts, col·legis i la Universitat, i començà de veritat el període més fèrtil de les nostres vides. Quantes històries haguérem de viure i quanta il·lusió!

Però, ara va i quan tots nosaltres, jubilats o a punt de ser-ho, podíem pensar que ja s'havia acabat tant de mal somni, veiem amb estupor que continua la mateixa gentola. Qui ens hauria de dir que acabaríem veient tanta corrupció política, tanta crisi tendenciosa, tants de personatges sinistres governant l'Estat? Per exemple, el ministre del nostre ram de l'educació, Wert, veritat que fa cara de faltar-li un regó? Doncs ja sabeu com vol que s'explique la història i tot. Hi ha per a perdre la moral.

Però, malgrat tot i per damunt de tot, com nosaltres no hem perdut la moral, tenim tot el dret a pensar que retrobar-nos serà emotiu, al cap de tant de temps i que ens mereixem un regal vital d'aquest tipus Serà de novel·la veure les cares que posarem uns i altres, incloses algunes parelletes frustrades... Enyore les Empar i les Carme, Filibert, Conxa, Tetín, Gonçal, Rafa, Maite, Maruja, Emília, Manolo... Crec que en som uns 30 els apuntats.

La retrobada serà el dia dels Innocents, que és el que érem nosaltres, aleshores; després, ja no. Ens veurem al claustre del carrer de la Nau, a les 13 hores. Cal apuntar-se o confirmar-ho abans del dia 10 de desembre ( amparopiles@gmail.comemail protegit ). Hi haurà petons, i fotografies i dinarem molt a prop, a la Plaça del Patriarca, perquè hem tingut en compte evitar problemes de desplaçaments i d'aparcament; també que el menú siga raonable (res de dinar a Los Pajaritos, per exemple) i que s'ha de deixar en mans de cadascú la vesprada lliure, perquè vole la imaginació i triomfe l'amor, si és possible...



dijous, 22 de novembre del 2012

NI PAGUEN ELS TRÀNSFUGUES, NI ELS XORIÇOS

NI PAGUEN ELS TRÀNSFUGUES, NI ELS XORIÇOS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 de novembre de 2012

Vinc de la plaça, amb molt mala hòstia, després de parlar amb Jesús Escorihuela que encara en té més que jo. Hem comentat dues notícies de premsa que tenen molt a veure: la sentència del Suprem sobre el cas del transfuguisme Baixauli-Machancoses, i la situació dels treballadors municipals, ja que sembla que en sobren encara més dels que ja n'han fet fora. La situació econòmica municipal és absolutament caput, però encara no s'han donat les explicacions suficients, ja que plorar com fa l'alcalde que no hi ha diners, és no dir res.

Per què no paga la Generalitat el que ens déu? No ho fa perquè no tenen ni un clau i, com són del PP, el nostre govern ni piula. Per què no ha resolt Montoro la petició de socors de l'ajuntament? Pel mateix que acabem de dir. Però ha d'haver alguna raó perquè Silla estiga a punt del col·lapse i ningú ens salve. El regidor d'EU digué que el nostre poble era un camp experimental; en altre moment jo he insinuat que la nul·la capacitat de fer-nos oir, per la Generalitat i per Madrid, la té l'alineació de Silla en el bàndol de Rus. Siga com siga, els qui han de donar explicacions, que són els del PP, no ho fan, i els qui han d'indagar, que són l'oposició, tampoc.

Amb el diari a la mà se'ns ha aproximat un veí, exaltat i indignat, senyalant la informació que el regidor popular, Carlos Primo, està estudiant si li reclamen al regidor trànsfuga, tot el que cobrà il·legalment. Del seu inductor i protector, que és Baixauli, ni pensen ni diuen res. I aquest és un gran misteri. Com tothom recordarà, l'endemà que els populars se'n feren càrrec del govern, des de les files socialistes, Lluís Martínez, i jo mateix hem reclamat una auditoria de la situació econòmica municipal. Els populars no l'han feta mai, per què?

El veí que ens ha abordat ha opinat, com fa tantíssima gent, que tots els polítics són iguals. Com jo em reclame l'excepció a eixa regla, pràcticament estic d'acord: tots són iguals o pareguts i sembla que juguen entre ells a l'avui per tu i demà per mi, o siga que, si poden, es tapen. No té cap altra explicació, perquè les denúncies que es fan entre ells són les que avança la premsa, quan hauria de ser al revés.

Continuant amb el tema local, ja sabem que als funcionaris municipals no els toca la camisa el cos, perquè temen la retallada de personal que van a aplicar-los. Si s'entretingueren, especialment els capos sindicalistes, a sumar les xifres malversades, directament i indirecta, pel seu aleshores estimat Baixauli (a qui volien més que a mi, cosa que no em dol en absolut, sinó al contrari) veurien que la situació no hauria estat tan negra, ni n'haurien “sobrat” tants treballadors. Però, no hi ha més cec que qui no vol veure i els sindicats tenen una gran responsabilitat.

I el trànsfuga no tornarà ni un euro, remata el veí. I tant que no tornarà res, li dic. En aquest país, qui torna res? Si no tornen res ni els grans xoriços polítics o de la banca, com ho ha fer un pobre desgraciat? De fet, si l'Estat està tan exhaurit és per tres raons: perquè aquest és l'Estat amb més corrupció de la zona euro i ningú no torna el que roba; perquè és l'Estat amb una justícia més dolenta, de l'euro; i perquè és l'Estat amb una població civil més analfabeta, de l'euro. Tot plegat, doncs, ens han dut on estem. I l'exèrcit, i l'Església i la Corona, i l'excés de burocràcia i d'administracions prescindibles, com el Senat i les Diputacions..., tot això, també.

Els tres improvisats contertulians, el veí, ja més calmat, Jesús i jo, marxem cap a casa. Davant de l'ordinador pense que hem fet unes reflexions polítiques i morals, molt per damunt damunt, però que són encertades. Vull recordar, per a acabar, que hem comentat la ineficàcia dels polítics locals i dels sindicats. El mutisme en què estan instal·lats no és gens bo per a la democràcia, que el que necessita és tot el contrari, que polítics i sindicalistes es guanyen de veritat els diners que ens costen. Uns polítics i uns sindicats vius, i no somorts, provocarien la crítica social, i farien remoure el veïnat. Però potser que això els done massa por als partits i als sindicats, que la gent s'espavile massa... I per tant, arre haca i ja veurem! Mentrestant, doncs, ni al trànsfuga, ni als polítics malversadors, ni a ningú, se'ls demanen comptes, ni se'ls demanaran mai, ja que qui paga és el poble, i el poble està en bàbia.



diumenge, 18 de novembre del 2012

UNA VAGA MÉS GENERAL QUE MAI

UNA VAGA MÉS GENERAL QUE MAI
Article publicat a elPunt/Avui el dia 18 de novembre de 2012

Després de fer la vaga general, la segona contra Rajoy, m'he quedat més satisfet que un canonge després de fotre's un bon àpat. Malgrat el que diuen els populars, ha estat un gran èxit, al marge de la quantitat de treballadors que l'han poguda secundar, que haurien estat més del doble, si no fora per la por de tants milions de treballadors que temen pel seu precari treball.

Per aquest motiu, les manifestacions han omplert els carrers de gom a gom. L'èxit també ha estat per la transcendència que ha tingut a l'estranger, on l'han secundada amb vagues o manifestacions. Sobre tot aquesta vaga ha evidenciat que tothom està absolutament indignat amb aquest govern i per això dic que ha estat més vaga general que ninguna. Però, el PP tanca els ulls o vol tancar-los.

Si Rajoy tinguera un mínim de dignitat democràtica, hauria de rectificar moltes coses, en primer lloc convocant unes noves eleccions, ja que les que guanyà ho féu fraudulentament, amb un programa que ha incomplert en la seua part social, especialment. Hauria de convocar unes noves eleccions, perquè està interpretant tendenciosament la constitució, quan li convé o incomplint-la, en cas contrari i en tots els casos modificant-la, que és una cosa que no pot fer. I les hauria de convocar també, perquè la seua política ha fracassat, com demostra l'augment de l'atur i les protestes que està rebent la seua política sanitària i d'educació, de privatitzacions i d'encariment de la vida.

Però Rajoy no convocarà noves eleccions, perquè sap que les perdria. Sap que tothom està crispat i en contra de la seua política desviada i sectària i sap que tothom sap que la seua política ha consistit a afavorir la banca i a seguir els dictats d'Alemanya i que no ha fet res o poca cosa perquè els corruptes, la major part dels quals són dels seus, tornen els diners que han furtat. I sap que les enquestes que mesuren l'estat d'ànim dels ciutadans i les intencions de vot, anuncien la pèrdua de vots del PP.

Així que, guai del Paraguai, si al remat de tanta desgràcia com ens estan infligint els populars, els fem fora. Per incert que siga el futur més immediat, ja que qui siga haurà de signar pactes amb els socialistes, que no son trigo limpio precisament, sempre serà millor que ara. Els nacionalistes per exemple, que són els meus, haurem d'espavilar, perquè la cosa està més a prop del que pensem. Segons un sondeig sobre la intenció del vot dels valencians, que acaba de fer-se públic, el PP perdrà la majoria, el PSOE es mantindrà com ara, però Compromís i EU apujaran, tant com per a poder conformar un tripartit. Ave Maria Puríssima!

Com tot no ha de ser plorar, m'ha fet riure molt que a les Corts, el mateix dia de la vaga, el diputat popular José Marí, intentà ridiculitzar el “vestit sindicalista” del diputat socialista José Toledo, que s'havia vestit a to amb el dia. “Parlar de vestits en aquest hemicicle, estant davant l'expresident Camps, és de mol mal gust”, li replicà Toledo. Com a mi hi ha dues coses en l'oratòria que m'entusiasmen, que són la ironia fina i les respostes ràpides i agudes, m'hauria agradat haver estat a les Corts i hauria felicitat el socialista. De passada, m'hauria fixat en la cara que degué posar Camps, així com la de la senyora Rita, que, quina casualitat, no van mai i ho feren el dia de la vaga!

Però, mirant cap endavant, ara el més immediat són les eleccions catalanes, el proper diumenge. Com el futbol ens va bé, via el Barça, hem d'esperar que també ens aniran bé aquestes eleccions, com vinc repetint. I parlant de futbol, durant la llarga espera fins que la immensa gentada de la manifestació de València poguérem començar a moure'ns, tinguí l'oportunitat d'escoltar els raonaments d'un entusiasta blaugrana: tant que parlen els espanyols sobre amb qui jugaria el Barça, si Catalunya fora independent, haurien de preguntar-se amb qui formarien la seua selecció espanyola, perquè a l'equip que ha marxat a Panamà, hi ha vuit jugadors del Barça!, diu. Jo no havia caigut en el compte. I això que del Bosque no ha cridat Xavi, Puyol i Piqué, afegeix un altre entusiasta, perquè n'haurien estat onze!

I encara més, deia un tercer partidari blaugrana, perquè de la nostra plantilla, Messi i Mascherano juguen avui a l'Aràbia, amb l'Argentina i Alves ho fa, amb el Brasil, a Nova Jersey. I Song amb el Camerun, a Suïssa, remata el que callava més. Doncs, això és impressionant, pensava jo, això vol dir que el Barça té la Lliga a la butxaca, i la Champions, quina manera de fer patir els espanyols. Mira que fora cas que també en Mas guanyara per golejada les eleccions. Doncs que es prepare l'enemic i bon colp de falç, senyor Mas. Sembla que a vosté enguany totes li ponen.

Finalment, m'ha fet molta gràcia això que van dient, que hauran de traduir-se els cognoms espanyols a la força. Quina bajanada, més pròpia de bajans i de bajanes, que són els ximples i els necis, que de persones sanes. Això és, precisament, el que han fet ells tota la història, amb nosaltres, castellanitzant-nos cognoms, noms i pobles, i ara, temen que els passe comptes la història a ells. S'ho mereixen, però ja sabem que això no passarà. Però m'he entretingut, a imaginar com quedaria la Sànchez Camacho, si ho férem: Sànchez per Sanxís i ja està; però, i Camacho? Com l'hauriem de “traduir”, Ca-mascle? Quina barbaritat. Jo, perquè estiga tranquil·la aquesta senyora, li promet que arribat el cas demanaré que no li toquen res, que la deixen com està, perquè ja està prou tocada, la pobra.



diumenge, 11 de novembre del 2012

UN JUBILAT EN VAGA

UN JUBILAT EN VAGA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de novembre de 2012

Només fa dos mesos que m'he jubilat, als 70 anys i tres mesos. Com ja ho veia vindre, finalitze la meua vida laboral, com la comencí: protestant i manifestant-me contra el govern (contra tots els governs). Tota la meua generació hem fet el mateix currículum: nascuts en la miserable Españaunagrandeylibre, sota la dictadura més miserable, sobrevisquérem, fins que morí el Caudillo. Aleshores pensàvem que s'havia acabat el patiment, i no senyor: els mateixos franquistes de llavors han anat reencarnant-se entre ells, en un fenomen de metempsicosi retromutant.

En conseqüència, ací estem, contemplant indignats que hem anat endarrere, en lloc d'endavant, en tot allò perquè havíem lluitat: drets socials, democràcia i autonomia. La dreta franquista, que ara mateix ens té collats, emparats en la majoria absoluta de què disposen, està executant impunement un programa ocult, distint del que presentaren a les eleccions de l'any passat i per tant, el que fan és un frau total. A més, estan conduint l'Estat a la ruïna, a les famílies, als petits i mitjans empresaris, al món de la cultura, a la joventut i, ben aviat, als jubilats...

Què fa aquesta gent, sinó ajudar els bancs, protegir la corrupció, afavorir l'explotació de la sanitat i de l'ensenyament, pujar impostos, creant atur sense parar...? Vinc repetint darrerament que aquesta gent no té moral, i que encara que van a missa i a combregar, són uns hipòcrites! Molts d'ells, fins i tot, es creuen persones santes (són del Opus o quicos, o de qualsevol altra secta), però són perversos, egoistes i repugnants. O siga, que tot açò és com la rehòstia.

Per tot plegat, doncs, el dia 14 faré vaga, que serà profunda, perquè ni compraré la premsa, ni entraré en cap bar, ni aniré al súper i formaré part de la manifestació que s'està organitzant a Silla (a les 12 del mig dia, començant per l'Alteró i acabant en el Tola). I per la vesprada secundaré la convocatòria dels sindicats i dels partits a València. Faltaria més! I cridaré, com quan era jove, contra la dreta cavernícolo-franquista, i exigiré els nostres drets conculcats i usurpats... Hem d'intentar posar fre a tota la barbàrie amb què ens estan massacrant!

Els jubilats som les properes víctimes, com ja ho hem vist a Grècia, on van per davant de nosaltres en tot aquest pogrom social impulsat des d'Alemanya; així que ningú es faça cap il·lusió. Rajoy ja inicià el seu programa d'agressions als jubilats amb les restriccions en les medicines, els programes d'assistència i els programes socials. Ara toca fer-ho amb les pensions i Rajoy espera, com fan les raboses quan assalten un corral, el moment que li siga més propici, que serà després de les eleccions catalanes. Em jugue un ou.

Ah, les eleccions catalanes! Després del triomf basc i del d'Obama, i confiant que la vaga del dia 14 siga un èxit contundent, sols ens queda confiar en el resultat d'aquestes eleccions sobiranistes i fraternals. Si el resultat és clar i rodó, o siga si hi ha una majoria absoluta de CiU i uns bons resultats dels republicans i dels comunistes-verds, i enfront un fracàs dels popular i dels sociates, encara podem esperar que a Madrid es caguen en els pantalons i puguen fer alguna rectificació en el seu programa destroyer. Les eleccions catalanes els porten de cap i de cul, que no tenen altra cosa que els preocupe més, com demostra l'èmfasi que posen a “desprestigiar” Artur Mas. Sobre això voldria reflexionar.

Un dels arguments que esgrimeixen (esgrimir és manejar una espasa per a atacar) és que Europa farà fora Catalunya, si ens independitzem. Quina cosa! Aquesta barbaritat demostra fins a on els arriba la por i quina és la seua debilitat intel·lectual, o manca d'arguments en tot aquest assumpte. Jo pense que ningú exclourà Catalunya d'Europa, però que si per alguna raó es produïra aquesta exclusió, pense que, una cosa per altra, encara eixiríem guanyant: dir adéu a Espanya, que guai! Després, lliures i sobirans, podríem decidir quina cosa ens convenia, reingressar a Europa pel nostre propi peu, pactar amb la Xina o fer què, però seríem nosaltres els qui decidiríem per nosaltres. Perfecte.

Continuant amb el tema de si es caguen de por o no, veiem que sí que els està passant amb el tema dels desnonaments. Fins ara, ni els populars ni els socialistes han volgut tindre en compte que la banca estava abusant de la gent, fins que, davant de la magnífica i contundent actuació ciutadana i els suïcidis desesperats d'alguns afectats, s'han vist “obligats a reaccionar”. Ai mare, s'han dit entre ells, tot el món està mirant-nos! Europa mateix els ha dit, però què feu, com sou tan animals i antidemòcrates? I qualsevol persona sensata els diu: com “rescateu” els bancs amb diners públics i els permeteu que assassinen els ciutadans més indefensos?

Així, doncs, és important que continuem i que no defallim. No podem perdre l'esperança que si continuem la trista situació que estem vivint es redreçarà, com no la perderen els admirats resistents antifranquistes. Hem de convertir-nos en resistents antifeixistes, ens hem de sentir forts i amb la moral valenta i resolta, hem de fer la vaga del dia 14. Si algú, a més de resistent antifranquista, ara anti-PP, se sent amb ganes d'anar una mica més enllà, com estan fent els grecs, o com féu el maquis, avant i molta sort; serà comprensible.



dijous, 8 de novembre del 2012

SILLA O LA BUFA LA GAMBA

SILLA O LA BUFA LA GAMBA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 8 de novembre de 2012

Dir que una cosa és la bufa de la gamba és dir que és un desgavell, un despropòsit, un sense sentit i per això vull donar les raons per les quals pense que Silla és la bufa la gamba. Per començar, donaré tres raons, com a mínim, de les quals ja n'he parlat els darrers dies: les pluvials, la situació econòmica de l'ajuntament i la informació al veïnat.

Del tema de l'amenaça constant que patim inundacions, sembla que els polítics, els tècnics i el veïnat en general, ja se n'han oblidat. Com a mínim, en els pressupostos de la Generalitat de l'any que ve la quantitat assignada és absolutament ridícula i en el darrer ple ni se n'ha parlat. Un líder polític local em reconeixia que aquest tema sols em preocupa a mi, que tot el món ja se n'ha oblidat, i que sembla com si mai no hagués passat res. Increïblement això és el que passa, però jo vull insistir en la greu responsabilitat del govern municipal, dels seus tècnics i dels partits polítics. Però, sobre tot, en la necessitat que el veïnat pressione els polítics i els exigisca més compromís i més dedicació.

L'única iniciativa que conec, segons m'han explicat, és la del meu mateix partit (Compromís-Bloc), que ha presentat una moció perquè se'ls exigisca a Alcàsser i Picassent responsabilitats per les inundacions que ens provoquen. Molt bé, encara que aquesta exigència se li ha de fer també a la Generalitat, que és la responsable de fer complir el seu propi pla d'acció territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del risc d'inundacions en la Comunitat Valenciana (PATRICOVA).

La situació de col·lapse total de l'administració local per falta de pressupost, segons hem llegit a la premsa, demostra, d'una manera clara i rotunda, la poca o nul·la capacitat dels populars locals, comandats per Prieto, davant del govern de l'Estat, ni davant de la mateixa Generalitat, que se n'hauria d'haver ocupat. Altres pobles en la mateixa situació precària que el nostre sí que han estat “ajudats”, mentre que a Silla, com si fórem uns condemnats, ens tracten amb desconsideració i menyspreu. Quina és la reacció del govern municipal? Sembla que plorar i no saber per on tirar.

En aquestes circumstàncies jo ja fa temps que predique la col·laboració eficaç i honesta dels partits, perquè cerquen “solucions”, ja que es tracta del bé del poble. Sembla que en l'única cosa en què s'han posat d'acord el PP, els Verds i EU és en apujar les ordenances! Un acord absolutament ridícul, que no beneficia el poble, sinó que encara encareix més la vida dels veïns, que han de pagar més per menys, quan el millor acord a què han d'arribar els partits és en activar protestes contra el govern central, que és qui ens estrangula. I encara una curiositat: ha fet res el govern municipal i els partits per aclarir per quina raó paguem més cara l'aigua potable a Silla que a València?

En tercer lloc he apuntat el cas de la poca informació que tenim els veïns i veïnes de Silla, dels temes que ens interessen i a través del gabinet de premsa municipal, que per cert, paguem a preu de luxe, malgrat la seua ineficàcia. Per exemple, què està explicant sobre el tema de les pluvials, o sobre la situació econòmica municipal, que hem assenyalat, o sobre els acords que es prenen als Plenaris... Visitar la pàgina web de l'ajuntament és senzillament perdre els temps, perquè informa de qualsevol cosa menys del que interessa.

Com jo li done tanta importància a la informació, perquè crec que un poble desinformat és un poble manipulat, també vull denunciar la mancança d'activitat informativa dels respectius partits polítics, que estan desapareguts o semi desapareguts, malgrat que a Silla estan passant tantes coses que interessen al veïnat.

O siga que, per aquestes raons i per altres, que qualsevol veí pot afegir, la sensació que tenim molts ciutadans i ciutadanes és que hi ha més obscurantisme que claredat i que vivim desemparats. Per exemple, molta gent em demana pel carrer què ha de fer davant l'amenaça que li embargaran els comptes bancaris si no paga un deute municipal que té pagat. Em mostren els rebuts i, en efecte, els té pagats. Quin despropòsit és aquest? Qui li explica al veïnat que l'ajuntament, incapaç de cobrar els impostos i les taxes com Déu mana, li ha passat la gestió a la Diputació, però que si ha de reclamar res ha d'anar a Sagunt, encara que la culpa siga de les oficines municipals? I etcètera, etcètera, o siga que Silla és la bufa la gamba.



diumenge, 4 de novembre del 2012

LA MORAL SE L'HA MENJADA UN BURRO

LA MORAL SE L'HA MENJADA UN BURRO
Article publicat a el Punt/Avui el dia 4 de novembre de 2012

Rajoy i tota la seua gent, tots tenen el mateix concepte d'ells mateix i dels altres: ells són els bons i els salvapàtries; els altres som els dolents. Ells, que són catòlics, apostòlics i romans, en realitat són uns talibans, que estan convençuts que tenen la raó, i per això s'han conjurat i decidit a mantenir l'ordre en què creuen i que tant els beneficia. I com ho tenen tot controlat, i compten amb l'ajuda celestial, amb la complicitat de les espases i amb l'ajuda dels bancs, no tenen ni vergonya de fer el que fan i a cara descoberta.

Ara mateix, quan permeten que els bancs desnonen milers i milers de famílies per no pagar la hipoteca, permeten que el director de Bankia cobre fins a 730.000! Això és possible? Bankia no l'hem “rescatat” entre tots? Com és que aquest paio pot endur-se una fortuna cada any? No tenen vergonya, és cert, però tampoc tenen moral. La seua moralitat està al nivell de les seues sabates, o se l'ha menjada un burro i ja no els en queda.

I a mi tot això m'indigna tant que li he demanat a una gitana, que conec, que em faça una maledicció, que faré pública, perquè qui vulga s'hi afegisca, a veure si milers i milers de ciutadans honrats i fotuts, llançant-los la maledicció a l'ensems, el dia i l'hora que acordarem, tenim algun èxit i concitem sobre els seus caps les ires dels déus que ens escolten. Propose que facen alguna cosa pareguda els qui sàpiguen fer vudú.

Lamentablement, per vies democràtiques (eleccions) sembla que no és fàcil fer-los fora. Ja ho hem vist a Galícia, on malgrat que han perdut més de 100.000 vots continuen amb la majoria absoluta. Què passa? Si obtenen majories és perquè molta gent, moltíssima gent treballadora, xicotets empresaris, funcionaris, jubilats els vota, o siga que açò és inexplicable.

I com són tan hipòcrites, tots els del PP, i van tan agafats de la mà, aplicant el seu sinistre programa al peu de la lletra, haurem de pensar que funciona molt bé això de la FAES, organització tancada, per no dir secreta, on es defineixen els objectius, que els sicaris posen en marxa. Aquest tinglado el dirigeix l'illetrat i estrambòtic Aznar, ja sabeu, aquell president que ens dugué a la guerra d'Iraq i ja està tot dit.

Ja hem comentat quins són els propòsits del tal Wert, més verd que una ceba, però més maligne que Satanàs, que té cara un poc satànica, fixeu-vos-hi, el qual vol tornar a l'adoctrinament dels xiquets, a fer-los creure les mentides espanyolistes, a separar els xiquets de les xiquetes a l'escola, a perjudicar l'ensenyament públic i beneficiar el privat, etc.

També hem comentat els propòsits del tal Montoro, el qui quan anuncia cada maldat, riu com un deficient. O els propòsits del cara de cireres agres de Guindos. Jo crec que aquests són els qui més pinten i, per tant, que són els més perillosos. La ministra monyosa no es preocupant, perquè la seua missió, ja es veu, és dir el que no és capaç de dir Rajoy, que hi ha dies que me l'imagine amagat sota el llit.

Això d'amagar-se sota el llit no ho dic per dir-ho, perquè aquesta gent o ataca o es caga damunt. Per exemple, quan a Europa li diuen a Rajoy que això que ha anunciat que farà s'ho pot posar pel cul, i li diuen que Espanya està feta una merda, ell s'amaga i no dóna la cara. On s'amaga?: sota el llit.

Recorde que un poc abans de les primeres eleccions democràtiques, l'alcalde de Silla, amagat sota el llit, ordenava al sergent de la policia municipal: —dispara, dispara! El sergent l'estava informant que una columna de persones amb banderes havia arribat a Silla, procedents de Cullera i en direcció a València, estaven a la plaça, sota el balcó de l'ajuntament, cridant llibertat, amnistia, estatut d'autonomia. Dispara, dispara, li deia l'alcalde fatxa, al sergent... Ningú disparà i poc després aquell alcalde desaparegué de la vida pública.

Alguna gent ha dit que la situació actual és la de l'any 36, cosa que és una exageració, encara que hi ha coses paregudes. Per exemple, les ganes de revenja d'alguns militars que demanen la invasió de Catalunya, o les maniobres semifeixistes de la dreta, però sobre tot la situació econòmica i les repercussions sobre les classes populars, poden assemblar-se a les d'aquell fatídic any. No hi ha, però, un miserable Franco a les envistes, ni crec que hi haja un complot real, per tant, en aquest aspecte, podem estar tranquils.

Hi ha, a més a més, el fet que formem part d'Europa i això és una garantia que per a alguna cosa aprofitarà. De fet, aquest és l'argument més recurrent de tots els senyors del govern d'Espanya: si Catalunya s'independitza, la trauran d'Europa! Quina gràcia, quina por que tenen, com ho demostra el fet que és l'única cosa en què pensen: si Catalunya s'independitza! Doncs, apa, germans, a per ells i si no volen caldo, dues tasses, perquè ja està bé d'aguantar-los. Mentrestant, el dimarts guanyarà Obama i el dia 14 hi haurà vaga general, on ens veurem.



dimarts, 30 d’octubre del 2012

SILLA, AMB L'AIGUA AL COLL

SILLA, AMB L'AIGUA AL COLL
Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 d'octubre de 2012

Tal com dèiem la setmana passada, continuem exposats a morir ofegats, per culpa de la desídia dels polítics i dels tècnics, que mai han volgut creure's de veritat el tema de les pluvials. Per la seua part, el veïnat ja ha deixat de parlar del tema de la darrera inundació, com si oblidar-se'n fora cap solució; a tot estirar, la gent s'agencia unes fustes per a taponar la porta, es fa un segur... i fins l'altra; resignadament.

Però, el problema continua existint i cada vegada anirà a més, mentre no se solucionen els errors de les grans obres públiques (carreteres i renfe) que són les responsables del desastre i es desvien fora del poble les aigües que abaixen dels polígons de Picassent i d'Alcàsser, Rambla avall.

Com el tema ens afecta a tots, seria necessari que tots els partits polítics es comprometeren a defensar la mateixa política de pluvials, o siga el mateix projecte, i que li donaren la màxima preferència, però als polítics els passa com al veïnat i se n'obliden. Una mostra és la poca informació de la web municipal, raó per la qual no sabem res del que pensa fer l'ajuntament.

Sols podem comptar amb l'informe de l'enginyer tècnic municipal, Josep Valero, que té dos parts: per un costat, l'anàlisi del que passà la nit del 28 de setembre, i per l'altre, les mesures que s'han de prendre per a evitar més inundacions. En quant a la primera part, estic d'acord que les obres realitzades darrerament han funcionat perfectament, encara que insuficientment, ja que són sols una part de tot el projecte d'evacuació.

L'informe insisteix que, tal com acabem de comentar, el problema d'evacuació supera les nostres possibilitats perquè s'hi aboquen les aigües que venen dels pobles veïns. De fet, si hem de donar per bones les mesures de l'informe (165 litres per metre quadrat en 1,5 hores; encara que altres lectures en plaça del Poble i avinguda Lluís Vives donen 80 litres; caldrà saber qui té la raó), tanta aigua, com la que baixa per la Rambleta no la podem evacuar, i són inevitables les inundacions de les zones més baixes de la població.

Un altre punt a aclarir és si la rotonda de la plaça Sanchis Guarner (final de la Rambla i de Sant Roc) obstruí o no l'eixida de les aigües, perquè els testimonis del veïnat diuen que sí, mentre que el tècnic municipal diu que no. Finalment també s'hauria d'aclarir l'actuació en la comporta, a quina hora s'obrí i qui donà les ordres de fer-ho. Tots sabem que el tancament de la comporta és, ara per ara, la “solució” per a evitar la invasió de les aigües que venen de l'oest, encara que això comporta la inundació de la V-31, però aquesta és la qüestió: qui té la preferència, Silla o la carretera?

La part més important és la de les mesures a prendre per a solucionar aquest problema definitivament. El projecte aprovat, que és el que començà a executar-se, significarà que tota l'aigua que baixa d'Alcàsser i Picassent, més la de l'estació de contenidors, el Pla dels Olivars i Espioca, es derivarà, abans d'arribar al poble, cap al barranc de Tafarra. Evidentment, aquests ha de recuperar les seues dimensions naturals i augmentar-les, incloent-hi la transparència per sota de les vies del ferrocarril. Tinguem en compte que el barranc ha estat “ocupat”, al llarg dels anys, per una sèrie de fàbriques, en el mateix llit, i pels camps dels costats.

Aquesta gran obra, més altres actuacions dins de la població, tot plegat signifiquen una enormitat de milions que no tenim. I encara que els tinguérem, no hauríem de pagar res perquè la culpa dels “errors” que estem patint és dels enginyers del Ministeri, de la Renfe i l'actuació desidiosa de la Generalitat, que malgrat que té la llei del Patricova en vigor no ha actuat (fonamentalment aquesta llei diu que els pobles han de gestionar l'evacuació de les seues aigües i no les han de deixar anar cap avall, com fa Alcàsser i Picassent). La culpa del veïnat ha estat ha estat que els hem deixat fer, sense estudiar cap de les seues actuacions, ni protestar suficientment, ni insistir, etc.

I ara ve la que faltava, perquè si no en tenim prou amb les pluvials, també ens arriba l'aigua al coll en el tema de les finances municipals. Silla, com tots els pobles de tot el món, gasta més del que ingressa, i té un deute considerable, que ha d'eixugar mitjançant un pla de sanejament, que el govern central no li ha aprovat. En conseqüència, Silla no té diners per a subsistir i s'han de prendre mesures dràstiques. Lògicament és el govern municipal, format per gent inexperta del PP i en minoria, qui ha de prendre la paraula. Fins ara encara confiaven que Rajoy els salvaria la cara, com els havia promès, però no ha estat així.

Els quedava un darrer cartutx, la suposada influència del regidor Isidro Prieto, però aquest ha fet figa. Com per altra banda els populars han estat incapaços d'arribar a cap acord amb l'oposició, s'ha arribat en aquest punt. Què es pot fer, es pregunta el veïnat?

Amb mà esquerra i amb diàleg jo estic convençut que es podria trobar una solució, que hauria d'incloure fer alguna pressió a Madrid i a la Generalitat. El mateix Rus acaba de dir que si els ajuntaments estan com estan és perquè la Generalitat no els paga el que els déu. És evident que enfrontar-se a Rajoy i a Fabra és problemàtic per a un govern del PP, però no tenen cap altra alternativa, si no volen fracassar absolutament, més del que ja ho han fet. Els polítics locals han d'arribar a un compromís, per damunt fins i tot dels seus respectius partits, en els dos temes que comentem: en el de pluvials i en el del finançament municipal. I ho han de fer entenent-se i cedint en moltes coses, començant pels “retalls” que s'ha d'aplicar el mateix govern municipal (sous dels alliberats, per exemple), pels bous i les festes; privatitzant la piscina; transferint el conservatori a la Conselleria, etc.



diumenge, 28 d’octubre del 2012

RECAPTAR DINERS I PAGAR DEUTES

RECAPTAR DINERS I PAGAR DEUTES
Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 d'octubre de 2012

El president del govern central parla poc, però quan ho fa diu coses tan importants com que “oiga usted, una nación es como una casa, donde si se gasta más de lo que se ingresa, pués todo va de mal en peor...”. Més o manco, això és el que li vaig escoltar l'altre dia per la televisió, i em vingué a la memòria que coses de tanta altura intel·lectual com aquesta, ja me les deia la meua àvia Maria “hijico, hay que guardar para cuando no haya, porque si lo gastas todo luego te faltará”. Zapatero també era capaç de dir coses profundes, encara que crec que Rajoy el supera.

Ens trobem, doncs, on ens trobem, en mig d'una crisi descomunal i en mans d'uns polítics que, en lloc de treure'ns, ens afonen cada dia més: l'economia no despunta, el atur creix, els bancs continuen tancats, el Corte Inglès no fa caixa... O siga que estem deixats de la mà de Déu! I damunt, els gallecs han votat el PP, Casillas no ho ha fet per Mourinho i la Pantoja es manté en la cresta de la popularitat.

Concloure que aquest és un país esperpèntic, segons diu Max Estrella en Luces de Bohemia, és molt fàcil: som un esperpent. Sembla que aquesta és la idea que, finalment, domina al món, sobre tot després que els dos candidats americans, cadascú des del seu punt de vista, conservador-ultraconservador el de Romney, i un poc més progressista el d'Obama, ens han posat en ridícul, en plena campanya de les presidencials.

I com una cosa és analitzar les raons que ens han conduït en aquesta crisi, en què, per cert, tenen tant a veure els “negocis” de la gent més conservadora (Reagan, Bush, Thatcher, Aznar...) i una altra és veure com en podem eixir, crec que és més important ara mateix reflexionar sobre aquest segon punt: què fa el govern de Rajoy perquè isquem de la crisi? Evidentment, la ideologia i els interessos dels populars són sagrats, perquè ells obeeixen els manaments de Déu, que els protegeix; així és que “ells”, que són els bons, n'han de pagar poc. I aleshores, qui ha de pagar? Doncs, les classes mitjanes i populars, els xicotets industrials i els funcionaris...

També col·laboraran els dependents i persones en l'atur, que deixaran de cobrar; els jubilats, que a poc a poc els rebaixaran la pensió; els estudiants, que no podran estudiar, si no tenen uns pares rics... L'Estat, a més a més, deixarà de prestar serveis culturals, socials i sanitaris. La base teòrica és que qui vulga aquests serveis, que se'ls pague, o siga que qui no tinga diners que no tinga vicis; és la doctrina neoliberal.

Entre tots nosaltres, doncs, farem bo l'immens forat en què ens han abocat els qui han arruïnat el país. Aquests són, precisament, els qui més tenen i no paguen, perquè són els que manen, els que tenen la banca, les multinacionals... Són els prohoms, els més prohoms de tots els prohoms que es fan i es desfan.

Podria ser que alguns d'aquests prohoms tornaren els diners que han pispat de l'erari públic i de la banca? Pel que es veu, això és impossible, o almenys fins ara no ha passat que ningú haja reintegrat ni un euro a la caixa: és que tenen immunitat? O tenen “irresponsabilitat”, com el rei?

Per cert, parlant del rei no sé si algú ha caigut en el compte que en el viatge que ha fet a l'Índia no han tret cap elefant, cosa inaudita, perquè sempre que apareix aquell país, per qualsevol motiu, els n'hi ha. Ara per què no? Serà per precaució? Per a evitar un conflicte diplomàtic si al rei li entraven ganes de fer un pim-pam-pum?

Curiosament, el rei ha anat a l'Índia a informar-los que ací la cosa funciona molt bé i que la crisi s'acaba. Supose que els indis s'han descollonat.

La setmana passava desitjava que ens tocara la rifa en una sèrie d'esdeveniments d'actualitat. De moment ens han anat bé les eleccions basques, i molt regular les gallegues, ja que la majoria ha tornat a votar pels populars, mentre els nacionalistes, dividits, han obtingut bons resultats. Hem de continuar confiant que la fortuna ens siga propícia en les eleccions nord-americanes i les catalanes, de novembre, amb els triomfs d'Obama i de Mas. I entremig i sobre tot, hem de fer el que calga perquè la vaga general del dia catorze de novembre siga un èxit. Que Déu ho faça!



dilluns, 22 d’octubre del 2012

VOSTÉ ÉS UN POCA SOLTA, SENYOR BLASCO

VOSTÉ ÉS UN POCA SOLTA, SENYOR BLASCO
Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 d'octubre de 2012

Encara que tots sabem que s'ho està passant molt malament i que pràcticament vostè ja és un cadàver polític, i que ja no cal que li tirem més llenya al foc, perquè ja en té prou a la foguera que li tenen preparada, com vostè és un home públic i no un de qualsevol, que ha viscut tota la vida de l'erari públic, i que el que ha fet d'il·legal és infinitament més greu que si ho haguera fet un altre ciutadà, no espere compassió de ningú, perquè no té perdó.

De moment, el seu partit actual, el PP, l'ha deixat sol i ni el beato de Cotino l'ha volgut acompanyar, com féu amb Camps; el seu partit anterior, el socialista, ja l'expulsà al seu moment; i el seu primer partit, el FRAP, el considerà un traïdor. O siga que el seu retrat és suficientment menyspreable.

En el tema que l'ha dut davant de la Justícia, sembla suficientment provat que ha organitzat una màfia, amb la qual han posat mà a la caixa de les ajudes al Tercer Món; es tracta de milions d'euros públics, destinats a hospitals, escoles, etc. de països amb necessitats extremes. En conseqüència haurà d'acceptar que li diguem les coses que està oint, a to amb la indignitat de les coses de què se l'acusa. El seu delicte és tan gros i vostè és tan poc de fiar per als jutges que, per començar, li volen treure el passaport, no siga cosa que es faça l'escàpol com un qualsevol Roldan.

Jo, però, no vull entrar en aquest tema, perquè ja està subjudice, i encara que tinc les meues prevencions, vull confiar de moment en la justícia. Vull referir-me a una qüestió lingüística i sorprenent com és el fet que vostè i el seu advocat (que és el mateix que defensà Camps, curiosament) hagen intentat engalipar el jutge amb el tema de la transcripció de les gravacions telefòniques, amb l'argument capciós que s'han transcrit en català normatiu i no en apitxat, i que no és el mateix una cosa i l'altra. És un plantejament tan retorçut com absurd, que sols se li pot ocórrer a un retorçut i absurd personatge com vostè.

L'intent no ha estat qualsevol cosa, no ha estat una argúcia legalista més, de les quals és especialista el seu advocat. Han intentat confondre la justícia amb fal·làcies pseudocientífiques blaveres, la qual cosa demostra que vostè té, a més de tot el que l'acusen, la cara més dura del País, perquè vostè sap que no acceptar la unitat de la llengua és una mentida “política”, o ho sabia quan intentava aproximar-se al nacionalisme, que també ho féu en el seu moment. Quin País més desgraciat el nostre, amb personatges com vostè, senyor Blasco!

I mentrestant, la política dels populars continua intentant embolicar la troca amb les acostumades falòries sobre que les essències valencianes estan amenaçades pels catalans. Com hi ha gent que s'ho creu i es els ha anat tant bé des de la transició, gràcies a la debilitat intel·lectual i política dels socialistes i a la desinformació generalitzada, els populars hi tornen. Ara mateix l'alcaldessa de València, de qui he sentit dir coses de tots els colors, com per exemple que és un animal polític (estic d'acord que és un animal polític) acaba de recordar-ho, amb la seua veu aiguardentosa. Al País Valencià; com des de fa tants segles, compten els interessos de Madrid i dels botiflers locals. I com sempre, Fabra, com feren els seus predecessors, es limita a acatar les ordres de Rajoy. A les illes on he vingut, no sé si estan millor, igual o pitjor que nosaltres a València, però també ho tenen pelut per culpa del PP de Bauzà i els seus botiflers gonelles.

Així que hem de tornar a confiar que tota aquesta gent deixe de fotre'ns, cosa que passarà si perden les eleccions contundentment.

Una vegada més hem de confiar que ens toque la rifa, començant perquè avui mateix el PP perda Galícia i que siguen escombrats d'Euskadi, per un PNV i un Bildu definitius. Que el mes que ve, que CIU guanye les eleccions catalanes i Obama les americanes. Que l'any que ve la nibelunga Merkel perda les eleccions alemanyes... Evidentment, són massa coses les que han de passar al nostre favor i la fortuna no sé si està per nosaltres, però per desitjar-ho que no siga.



diumenge, 14 d’octubre del 2012

UN WERT MÉS VERD QUE UNA CEBA

UN WERT MÉS VERD QUE UNA CEBA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 d'octubre de 2012

El cabreig generalitzat que tenim tots els nacionalistes no espanyols per les històriques i persistents impertinències dels nacionalistes espanyols, obcecats com estan a fer-nos totes les putades que saben i quan poden, està més que justificat. Amb la petada del ministre d'Educació Wert, crec que reblen el clau: diu que vol espanyolitzar els xiquets catalans! Així de clar i de provocador.

L'aberració de dir que té aquest malèfic propòsit és de tal magnitud que fins i tot el rei li ha dit que molt malament; potser que li ha dit “l'has cagao como yo con la caceria de l'elefante”, o alguna cosa així. I en efecte, per un moment estic d'acord amb el monarca espanyol, Wert l'ha cagat, però probablement perquè està més verd que una ceba i no sap de qui i amb qui parla, i quines coses es poden dir i quines les que s'han de callar. És un altre dels ministres bocamolls, com Montoro. Per cert, els dos tenen el mateix riure, obren massa la boca i fan ganyotes histèriques.

Com l'intent d'espanyolitzar-nos no ve d'ara, sinó que arranca del Decret de Nova Planta, amb què els Borbons s'estrenaren, podem estar segurs que si mai no ho han aconseguit, ara tampoc. Tota la història, des d'aleshores, és un seguit de restriccions i prohibicions, amb el mateix objectiu. No sap Wert que aquesta era també l'obsessió de Franco? Com sempre han fracassat i la prova és que encara no ho han aconseguit, plantejar-s'ho ara, quan les eleccions de novembre preveuen un triomf dels partits sobiranistes i un fracàs dels espanyolistes, això sols pot fer-ho un personatge que estiga més verd que una ceba, o siga Wert. I com que impertinències com la del ministre l'únic que fan és augmentar els vots de la independència, poden continuar provocant.

Altra cosa serà la que ens espera als qui ens quedarem fora, o siga als de la Catalunya Nord, als de les Illes, als valencians i als aragonesos de la Franja, però ja ens ho farem. Ara que guanyen els del Principat i que es treguen del damunt els nyicris i poca-solta, com Wert. Els qui ens quedem, de moment i fins que madure la fruita, continuarem fent-nos-ho com sempre, desespanyolitzant llibres i programes i tirant cap a casa, com fèiem quan Franco. O què esperarà el ministre que fem? El senyor Wert no sap que estem entrenats i que la història que explicàvem durant la dictadura, diferia radicalment de les barbaritats que intentaven fer creure els “seus” llibres i programes. Fins i tot, mire vostè, molts estudiants de vostès mateix estudiaven amb llibres d'història editats a Barcelona i d'autors catalans que l'efecte que produïen era el contrari. Li puc fer una relació.

Però, davant d'una boutade com la que ha soltat Wert, la qüestió no és la boutade, sinó la resposta que li donem. El que importa no és el que vol el ministre que fem, sinó el que nosaltres farem. Quan Franco, els seues predecessors encara anaven més enllà i tenien una assignatura, que era la conya, que tots menysteníem, la famosa Formación del Espíritu Nacional, que supose que Wert enyora. Era una maria, juntament amb la Religió i l'Educació Física. Vull dir que el règim franquista, com el ministre Wert, volia una cosa, però molts mestres fèiem una altra.

A tall d'exemple posaré un cas, que no sé si mai l'he contat. Quan jo feia el campament militar forçós en un camp de Paterna, un dia tocava explicar-nos a la tropa un tema d'aquests que vol Wert: els Reis Catòlics. La classe era a l'aire lliure i l'havia d'explicar un alferes, que jo coneixia de la Universitat. Em proposà que l'explicara jo i ho vaig fer, exactament dient tot el contrari de la fitxa militar que li havien passat, o siga que res de tanto monta, monta tanto, per entendre'ns. Els meus companys del batalló i el mateix alferes m'escoltaven bocabadats, quan avisaren que venia un comandant inspector. Vaig seure entre els col·legues i l'alferes recuperà la fitxa. Firmes! El comandant ens va fer seure i volgué comprovar que la tropa havia entès el tema; mirà uns i altres i, recollons quina xamba!, es fixà amb mi, perquè jo duia un esplèndid mostatxo, i em digué que repetira el que havia explicat l'alferes. Ho vaig fer tant d'acord amb el que deia la fitxa que l'home felicità l'alferes, felicità el batalló i em felicità a mi, muy bién muchacho, tu llegaràs a cabo, ens donà solta fins l'endemà.

Quina plaga de gent que ens toca suportar! Són, més que l'hòstia, la rehòstia. Sense ells no viuríem a Xauxa, però sí que ho faríem millor que ara. Si hem de fer cas a Gallardón (futur candidat a la Moncloa), els qui s'ho passarien mal són ells, perquè com ha dit, sense Catalunya, Espanya no pot tirar endavant. Així que Wert, que està més verd que una ceba, hauria de fer algun curs intensiu d'història, un altre d'economia i un tercer d'oratòria, per a aprendre a callar allò que no convé dir. Nosaltres, mentrestant, tenim feina, com sempre l'hem tinguda, protestant, enfrontant-nos, desobeint i fent la nostra.





dijous, 11 d’octubre del 2012

OFEGATS EN LA DESÍDIA

OFEGATS PER LA DESÍDIA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 d'octubre de 1212

Un repàs de l'urbanisme de Silla demostra que ací mai s'ha tingut en compte que a mesura que el poble ha anat creixent, també ho han fet Alcàsser i Picassent, sense que en cap dels tres pobles s'ha previst que les aigües de pluja han de tindre eixides suficients, especialment per als casos de grans revingudes.

No ho han tingut en compte els nostres tècnics municipals, ni els nostres polítics, ni tampoc els dels dos pobles veïns, aquells perquè s'han limitat a deixar córrer l'aigua cap avall, o siga cap a Silla i els nostres perquè els ho han consentit. Tampoc ho ha tingut mai en compte el Ministeri d'Obres Públiques, amb les carreteres que ens limiten per l'est, pel nord i per l'oest (Pista de Silla i variant de la N-332), ni en cap de les tres vies de ferrocarrils (Xàtiva, Gandia, AVE).

L'explicació és que els nostres tècnics i polítics han actuat amb desídia en aquest tema. Finalment i lamentablement, el veïnat, en general, s'ha resignat a patir les inundacions, en lloc de prendre posicions valentes i d'exigir als polítics solucions als problemes que han de patir de tant en tant, però massa sovint.

Si tot el poble haguérem tingudes clares les idees, els partits polítics i els tècnics municipals, el tema de la solució de les pluvials hauria figurat no sols als programes electorals, sinó que hauria estat la gestió política prioritària. No ha estat així, com hem vist, i en aquest sentit crec que puc afirmar que ha estat el meu partit (el Bloc, ara Compromís), qui més ha treballat i insistit en cercar solucions; per això, i amb l'experiència dels anys que he estat al front del municipi, crec que puc fer una anàlisi del que ha passat, el divendres passat, tot i relacionant-ho amb les obres que s'han executat, que algú pensà que eren la “solució” i les que s'haurien d'haver executat, i també relacionaré les actuacions que s'han fet o s'haurien d'haver fet, per part de la Generalitat, d'Aquagest, dels tècnics municipals i dels nostres polítics, els del govern i els de l'oposició.

Com el poble tenim dret a saber la veritat, reclamaré una sèrie d'informes que donaran llum als fets i que s'han de fer públics, perquè el veïnat sàpiga defensar els seus interessos, davant l'ajuntament i de les companyies d'assegurances.

En primer lloc, l'enginyer de les obres de pluvials, Juan Antonio Ramiro, ha d'emetre i signar un informe que explique les raons de la poca o insuficient eficàcia de les obres que s'han fet a finals de la Rambleta i de Sant Roc. Haurà de fixar el cabal de les aigües que tenia previst que suportarien i el cabal de l'aigua que en realitat inundà el poble. Així mateix haurà d'explicar el comportament de barrera de la rotonda de la plaça Sanchis Guarner i per què les aigües, en lloc de circular expedites cap a baix, retornaven cap al carrer de Sant Roc. Aquest enginyer, que és qui millor coneix el nostre problema i en qui jo tinguí i tinc posada tota la confiança, explicarà també que les obres que s'han fet són una part menor de totes les que s'han de realitzar per a “controlar” allaus com el de l'altra nit: desviament d'aigües al barranc de Tafarra, prèvia la seua ampliació; la bassa de contenció, a l'altra banda del túnel de Sant Rafael; la nova conducció, paral·lela a la de la Rambleta, pel carrer Montesa; etc.

També és important saber exactament com va anar a la gestió de la comporta de l'avinguda de Picassent; especialment cal saber en quin moment exacte es donà l'ordre d'obrir-la, per tindre la seqüència exacta de la inundació, ja que la clau de tot radica en aquest punt, perquè tothom sap que si es manté tancada la comporta, el poble no s'inunda, encara que la carretera, sí. Jo sé que prendre la decisió és difícil, perquè ho vaig viure en directe i sé que s'ha de resistir les pressions de governació i de la prefectura de carreteres. La pregunta és: què passà exactament la nit del dia 28, en quin moment s'obrí la comporta? Ja s'havia evacuat l'aigua de la Rambleta? Segons l'informe municipal (webb de l'ajuntament) les “comportes s'obriren a les 1'15 hores “donada la insistència de la prefectura de carreteres” fins que a les 3'45 es tornaren a tancar. Aquesta informació l'han de fer i subscriure els tècnics Josep Valero, que és qui més en sap d'açò, i Josep Villalba.

També s'ha de saber si les canonades dels desaigües de la Rambleta i de Sant Roc i en general tot el clavegueram de la ciutat, embornals, etc. estaven en condicions. Com açò és una de les obligacions de la concessió de les aigües potables, Aquagest haurà d'emetre, justificar i signar, un informe de la revisió d'aquestes canonades i dels embornals de la ciutat, amb el vist i plau dels nostres tècnics, que són els qui han de tindre cura que l'empresa complisca amb les seues obligacions. Així mateix, com també és important que els barrancs i sequiols estiguen nets, per a alleugerir al màxim l'evacuació de les aigües i per a evitar les inundacions dels camps, caldrà que el Consell Agrari informe les raons per les quals enguany no s'han netejat.

Un tema important en aquestes circumstàncies és que la població siga alertada del perill que correm. La població no va estar informada de la imminència d'aquelles fatídiques pluges, perquè, segons el comunicat de ajuntament, “el fax d'avís d'emergència per part de la Conselleria de Governació, va arribar passades les pluges, concretament a les 00.58 hores a l'Alcaldia” quan ja havia passat tot, raó per la qual caldrà demanar responsabilitats i denunciar a la conselleria, cosa que hauria d'haver fet ja l'alcaldia i el regidor d'urbanisme Prieto, i s'hauria de ratificar en Ple.

També ha estat molt negligent l'actuació del gabinet de premsa municipal, que tardaren tres dies a informar de res, concretament el dia 1 d'octubre, quan les pluges havien estat la nit del dia 28 de setembre...

I és molt important saber si la Generalitat pensa continuar les obres que iniciaren, i a les quals s'ha compromès amb Silla, perquè mentre no estiguen acabades correrem el mateix perill. Els poders públics superiors (Generalitat, Ministeri d'Obres Públiques, Renfe) han d'entendre que les obres que necessita Silla, per a evitar aquestes inundacions, són de la seua responsabilitat per culpa de les seues males actuacions. Al respecte és la Generalitat que ha d'obligar Alcàsser i Picassent, també, a executar les canalitzacions de les seues aigües pluvials, de manera que no desaigüen sobre el nostre poble i per la cara.

Tot i reconeixent que l'alcalde i alguns regidors varen estar a l'altura de les circumstàncies, participant i ajudant, el veïnat hauria de saber exactament amb qui, polítics i funcionaris municipals, es pogué comptar aquella nit. I l'endemà, que també va ser un dia de molta feina, quins polítics varen donar la cara i qui se n'anà a caçar.

Jo sé quin és el comportament dels funcionaris municipals, perquè he passat per situacions com aquesta quan jo era alcalde, o tinent d'alcalde. Alguns es comporten de manera excel·lent. El veïnat, però, té dret a saber la veritat de tot. I no vull acabar sense tocar el tema de la quantitat d'aigua caiguda, perquè hi ha informacions contradictòries i precisar-ho és important de cara a les assegurances. Una cosa és l'aigua caiguda sobre Silla i una altra l'aigua que s'arrossegava des d'Alcàsser i Picassent i per això és important que s'elabore un informe fonamentat.

Si volem solucionar el problema històric i no morir ofegats, cal abandonar la desídia i treballar de valent.