TANT QUE SAP EL PAPA I NO SABÉ QUE DIR
Article publicat a el Punt/Avui el dia 25 de gener de 2015
Vull referir-me al cas que ha protagonitzat una xiqueta filipina de
12 anys, Glyzelle Palomar, que li preguntà al Papa per què Déu permetia
que patiren els més innocents, com els xiquets abandonats pels carrers
de les Filipines. Les dramàtiques i exactes paraules de Glyzelle
emmudiren la multitud, i al mateix Papa, que reconegué que no sabia que
dir i hagué d'improvisar un discurs sobre el dolor i la injustícia que
pateixen aquelles criatures.
En efecte, el sofriment i els abusos
que pateixen milions de xiquets innocents a tot el món, que no atura ni
Déu, no té cap justificació, i ni l'actual Papa, tan improvisador i
loquaç, no trobà les paraules. Potser fou perquè en realitat no hi ha
Déu? Almenys, allí on s'exclamava Glyzelle, no, no hi ha Déu. Ja ho diu
l'antífona “ubi caritas et amor est, Deus ibi est”, on hi ha caritat i amor, allí hi és Déu; i si no, com és el cas, no.
La
pregunta de Gryzelle no s'ha d'adreçar a Déu, sinó als homes. Per què
consentim que hi haja tanta injustícia i tants abusos al món? Per què hi
ha una minoria d'individus que tenen tots els diners i el poder, mentre
que la immensa majoria viu en la misèria? Per què aquesta enorme
desigualtat? Adreçar-se a Déu per a protestar-li d'açò és un exercici
inútil, perquè si l'hi ha, no contesta, com quedà patent amb les
paraules de Glyzelle.
Adreçar-se als homes rics i poderosos
exigint-los res, que seria raonable, tampoc no serveix, perquè
com tenen el cor dur i són golafres sense límit, tampoc no escolten. La
solució, doncs, no poden ser les llàgrimes i resar, com aconsella el
Papa, sinó canviar i revolucionar el món i acabar amb la injustícia.
Sobre aquest tema, quan jo era jove pensí alguna vegada i vaig llegir
coses, però també tinguí la meua revelació, com sant Pau quan caigué del
cavall, que és la que acabe d'explicar: la revolució, pensí. Per cert,
no fiu cap revolució, però ho aprofití per a no tornar a tindre tractes
amb cap teologia.
Posteriorment, la vida m'ha anat donant la raó i
he pogut veure com s'estavellaven les propostes més sensates de
persones sinceres, contra els murs d'autodefensa dels oligarques, dels
governs i de la beateria mundial. Pense en els palestins, en els poblats
massacrats africans i sud-americans, en les guerres d'extermini, en la
destrucció del medi ambient, en l'explotació dels xiquets... I pense en
persones com Pere Casaldaliga, en Greenpeace, Unicef, en tantes ONGs, i
ara amb les criatures dels carrers de Filipines.
Per altra part,
no és una casualitat que la minoria que acumula les riqueses siga la
gent “d'ordre”, la gent de missa, en el nostre cas i per entendre'ns. Si
férem una repassada sobre el comportament dels prohoms, de la gent de
les grans fortunes, incloent-hi, evidentment, els banquers i els
polítics més corruptes, seria fàcil localitzar-los vinculats a la
religió i fent “obres de caritat”.... La religió és l'opi del poble, que
digué Marx.
Aquesta gent té coartades, la primera que el mateix
Crist advertí que sempre hi haurà pobres. Sobre tot tenen la teologia de
la predestinació. Segons Calví, Sant Agustí i crec que l'Opus i altres,
des de sempre Déu ja sap qui anirà al cel i qui no i per això, només
nàixer una criatura, i al llarg de la seua vida, li'n dóna senyals: als
qui aniran al cel els farà viure millor, i als qui es condemnaran, els
dóna per perduts i els abandona. Segons això, tindre diners i mamar-se
una bona vida serien senyals de predestinació? Evidentment, jo crec que
aquesta teologia és rebutjable, per no dir abjecta.
Li he passat
l'esborrany d'aquest article a un amic capellà que m'ha aclaparat amb
tot de citacions bíbliques, assegurant-me que Déu està amb els pobres,
als qui promet que el cel serà d'ells (Mateu 5,3); que els escolta i
ajuda; que els ha escollit a posta per a fer-los hereus del Regne (Jaume
2,5). Em copia un tros del Magnificat, el que diu que Déu “derroca els
poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els
rics se'n tornen sense res”. Doncs, guai, a veure quan comencem el canvi.
Tornant
al discurs de Glyselle Palomar i de l'altre xiquet que l'acompanyava,
Jun Chura, el Papa hagué d'oir que “hi ha molts xiquets abandonats pels
seus propis pares, molts víctimes de moltes coses terribles, com les
drogues o la prostitució. Per què Déu permet aquestes coses, malgrat que
no és culpa d'ells?”. Aquestes criatures encara són afortunades, perquè
han estat “salvades” per l'ONG Tulay Kabataan. Però, i els milers que
viuen i dormen als carrers?
Em diuen que molts rics europeus i americans
hi viatgen per tenir tractes sexuals amb aquestes criatures i que
“gràcies a això mengen”, segons afirmava un lamentable personatge en una
lamentable televisió. Potser és que el món no té remei i que
la revolució i les mateixes Benaventurances són una quimera. O
senzillament és que els pobres estan predestinats i no poden escapar del
seu destí.