dilluns, 30 de març del 2020

TURMENTATS PEL CORONAVIRUS

30/03/2020
El Repunt 25. 
TURMENTATS PEL CORONAVIRUS (I)

Per a suportar millor la condemna de viure empresonats/reclosos a casa, l’amic Manolo ens ha fet una proposta a un grup d’amics. Com s’ha d’evitar que el virus que ha assaltat la humanitat continue ampliant la seua tràgica difusió, ens proposa emular virtualment el Decameró de Boccaccio i que, tal com passà a Florència en 1348 amb la pesta negra, que deu joves es refugiaren en una vil·la dels afores a contar-se històries, nosaltres fem tertúlies setmanals, mitjançant el whatsap que tots tenim instal·lat als nostres ordinadors, per a intercanviar idees i passar les setmanes que ens esperen de confinament, una mica entretinguts. Com açò del coronavirus (covid-19 per a l’OMS; virus xinés per a TRUMP, una simple grip per a BOLSONARO), va per a llarg, hem acceptat la proposta. Tots estem jubilats, amb una excepció. Manolo és un mestre que ja està cansat de no fer res; Camil era professor a la Universitat i encara és creient, l’únic del grup; Fina, la seua parella, és epicúria i atea; Pep fabricava licors; la parella semi-maoista de Glòria i Paqui, es mantenen fidels a l’ideari; jo continue escrivint i fent encreuats i com el meu ordinador l’ha preparat i el manté un jove amic, Aguado, el faig participar en la tertúlia, amb l’excusa que em marejaré amb les martingales i maniobres que caldrà fer  i que jo ignore. Quedàrem en fer una primera tertúlia el passat diumenge (22 de març), i aquest és el resum de què vam parlar/opinar.

Per començar tots ens manifestàrem meravellats de l’invent dels ordinadors i de les maniobres telemàtiques que es poden fer; cap dels meus amics és expert, però saben fer-ne ús i prou. De salut ens trobem prou bé, ens ho diem recíprocament; passem de parlar de les nafres que patim, que són paregudes, perquè els set amics tenim pràcticament la mateixa edat (75-78 anys) i coincidim a no donar molta importància a les impertinències de la vida; així que, llevat del jove Aguado, tots estem en el límit de l’edat crítica perquè el coronavirus s’encomane de nosaltres. Hem quedat que la tertúlia no tindrà cap ordre i que cadascú parlarà quan voldrà. Com la reunió és etèria o telemàtica, no tindrem cap taula al voltant de la qual seure, ni tampoc cap ampolla a l’abast, per a fer-nos alguna copeta, com hem fet sempre; quan sortirem de l’atzucac en què estem ficats, hem de veure’ns i aleshores ja agafarem el pet corresponent. Sempre ho diem i mai no ho fem.

Tots coneixem la informació que difonen els mitjans i les opinions dels tertulians, dels més intel·ligents i sincers, als més imbècils i analfabets, o siga que coneixem la tendenciositat de cadascú, i per principis, ningú de nosaltres connecta amb cap mitjà de la Cope (l’església) i tots ens hem procurat la manera de veure la TV3, ja que la gran estafa muntada pels que es diuen tan nacionalistes no ha servit de res (els famosos repetidors). Respecte dels polítics, ignorarem els exabruptes voxistes i els polítics amargats i impresentables populars, que no aporten res de positiu per a combatre la situació, sinó que estan dedicats a perseguir el govern i els partits que el suporten. N’estem d’acord i comencem.

A Manolo, que és el promotor de la tertúlia, li preocupa molt el tema de les residències de la gent major, l’abandonament en què viuen molts iaios i iaies i la mortaldat que s’hi produeix. Ell pensa que, a més de la poca cura que han demostrat algunes de les empreses que se’n cuiden i fan negoci, hi ha una cosa encara pitjor, que és l’abandonament familiar. La societat actual, les famílies en concret, no volen assumir la responsabilitat de cuidar dels pares, avis i besavis i prefereixen aparcar-los/abandonar-los en una residència. El tema s’ha de replantejar i sols haurien d’anar-hi la gent que no tinga família que se’n faça càrrec, com passava abans amb els asils. Una família que tinga béns, moltes vegades heretats d’aquestes mateixes persones que hi deixen/abandonen, se n’hauria de fer càrrec i en el cas de renunciar a fer-ho, també haurien de renunciar a les herències rebudes o que rebran. En aquest tema, Manolo diu que la societat i moltes famílies, són molt immorals i hipòcrites; i que les residències són una prova indiscutible de la pèrdua de valors que estem vivint a occident.

Pep ens recorda que Manolo se n’havia ocupat i tingut a casa, primer els pares i després els sogres, i recorda que els mantenien perfectament atesos per ell i la seua companya Rosa, ja difunta. Recorda com els organitzaven les festes de Nadal i els respectius aniversaris, als quals l’havien convidat alguna vegada; és testimoni, doncs, de les atencions i manifestacions d’estima amb què rodejaven els vells, pels quals els néts tenien una autèntica veneració. També ens recorda que Manolo manifestà el seu rebuig a la notícia que s’estava investigant allargar la vida de la gent fins als 150 anys, com informí en la primera Carta a Manolo, publicada a SAÓ. Tots estem d’acord que a la gent gran ens han de deixar viure i morir en pau o ens han d’ajudar a acabar la festa de viure, quan vulguem. Ens recorda que ell no tingué pares, perquè moriren joves, però que se’n féu càrrec son tio Faustí, que tots coneguérem i enyorem, del qual hauríem de poder beure avui alguna de les ampolles de cassalla que ens deixà en morir. El tio Faustí, que era un home fenomenal, morí en braços de Pep, que havia heretat la seua fàbrica de licors i altres propietats.

Camil ens fa un resum de les pestes que han arrasat el món al llarg de la història, que ens han fet patir i han fet morir moltíssima gent, però que la humanitat sempre ha reeixit. De poc que no ha dit que ha estat gràcies a Déu, perquè Fina, que sempre està a l’aguait, l’interromp i ens recorda que en alguns casos les pestes i grans càstigs duien la marca de Déu, com passà amb les plagues d’Egipte, o amb l’aniquilació de Sodoma i Gomorra. També ens recorda que sempre que hi ha hagut alguna pesta, l’església ha convocat processons i pregàries a algun sant, i que en aquest ofici destaquen precisament sant Roc i sant Sebastià, com a protectors. Curiosament ara l’església ja no s’atreveix a fer aquest numeret i inclús ha suspès les processons de Setmana Santa, que estan en caure. Camil, contrariat per les paraules de la seua parella, tracta d’explicar millor les seues paraules, però no fa falta, ja que sabem el que vol dir la nostra amiga epicúria i atea. Camil encara no ha pogut treure’s de sobre els anys passats al seminari, malgrat que ja en fa més de quaranta que penjà les sotanes i es casà, precisament amb Fina, quina parella més curiosa; la filla gran i el fill han eixit a la mare, o siga que Camil ha d’anar els diumenges a missa tot sol.

Glòria continua essent la revolucionària de sempre i assegura que una vegada més veurem, com ha passat sempre en les grans desgràcies de la humanitat, que aquesta pandèmia se saldarà amb el triomf dels capitalistes i que qui pagarà més les conseqüències seran les classes populars. Adverteix que ací tenim a favor nostre el fet que les d’Unides Podem formen part del govern i vigilen que la sotragada no siga pitjor per als de sempre. No hem d’acceptar que els rics i els bancs isquen més rics, i els pobres més pobres, rebla Paqui; de fet, les tensions que hi ha entre els dos partits del govern és per això. Aquestes entranyables amigues sempre ens han fascinat, des que estudiàvem a la Universitat.

Li pregunte al jove Aguado, el meu monitor informàtic, què en pensa de tot el que estem dient. A ell li han agradat les intervencions de Glòria i de Paqui, que les troba més atrevides i políticament més contundents. Creu que la reflexió de Manolo sobre l’abandonament dels vells en les residències ha estat colpidora i està d’acord. Respecte de l’observació de Fina sobre el desaprofitament de la Setmana Santa per part de l’església, creu que és un senyal de la pèrdua de força i de prestigi social de la institució en la societat moderna. A mi també m’han agradat les reflexions que han fet. Camil aprofitant que he nomenat Mao, vol saber la nostra opinió sobre la participació de la Xina en tot aquest assumpte.

Manolo diu que ell ja n’ha pensat i no creu que el virus siga cap experiment de laboratori dels xinesos, als quals se’ls n’hauria anat de les mans, com alguns han insinuat. Al contrari, l’epidèmia començà a la Xina, però no sabem qui encengué la metxa. Contràriament, senyala el treball dels xinesos per a solucionar el problema i que han comptat amb la complicitat de la població xinesa, que ha seguit al peu de la lletra els mandats de les autoritats, de manera disciplinada i maoista, cosa que no hem pogut fer igual a la resta del món. La rotunda actuació xinesa ha establert unes pautes, que ara tothom imita o vol imitar: confinament de la població; instal·lació en un temps rècord d’hospitals de campanya; dedicació prioritària dels seus científics a la recerca d’una vacuna; i sobretot, el fet que donen a conèixer el resultat de les seues investigacions a tot el món. A veure el que farem els europeus i els nord-americans, diu Glòria.

Acabem aquesta primera tertúlia parlant si el món canviarà o no, en la seua manera de veure les coses, quan passe aquesta pandèmia. Manolo i Camil opinen que no, que tornarem al mateix, com ha passat sempre, i com a exemple posen el tema del canvi climàtic, del qual sembla que ja ningú no en parla. Cadascú va per a ell; de fet ja estem veient que a Europa, els països rics del nord, encapçalats per Alemanya, no estan molt entusiasmats a ajudar els més pobres. Fina, Glòria, Paqui, i Aguado formen pinya reclamant la revolució. Manolo, Pep i jo cantussegem la gallina diu que no, visca la revolució, recordant el tio Faustí, a qui li agradava tant la cançó de Llach. Quedem per a continuar el diumenge que ve.

dimarts, 17 de març del 2020

PENDONS, BEATES, LLADRES I ENERGÚMENS

El Repunt. SAÓ

17/03/2020

PENDONS, BEATES, LLADRES I ENERGÚMENS 

Si vols saber u qui és, dóna-li mando i diners. Fer un repàs per la història d’aquests quatre tipus d’individus i/o per l’actualitat mateixa, ens podria servir per a escriure un llibre dels grossos, però sols farem quatre pinzellades i en tindrem més que prou per a treure alguna conclusió. Començant per la família que ostenta el màxim càrrec a l’Estat, des del segle XVIII, quan guanyà Felip V “por la fuerza de mis armas” la Guerra de Successió, ara sols farem un retret al rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué) pels repugnants escàndols que està protagonitzant. Com els problemes de la família borbona comencen dins de casa, ja s’ho faran com puguen, però que quede ben clar que qui vulga dur una vida dissoluta ho ha de fer a càrrec de la seua butxaca i no a càrrec de l’erari públic. Tampoc no haurien de tenir el tracte de favor singular i medieval de la “inviolabilitat”. Crec que el seu fill i rei actual ha fet bé deixant el pare sense assignació i renunciant a l’herència d’origen dubtós. No sé si servirà per a salvar la monarquia, però està clar que ho intenta. Qui en vulga saber dels miracles de les bragues i braguetes d’aquesta gent, vinguda de París a principis del segle XVIII, pot llegir “Els borbons en pilotes”, de Fidel Balés i altres; Cossetània edicions (hi ha versió en pdf). Com els mals exemples s’encomanen, no és d’estranyar que patim tantes corrupcions polítiques i que aquest Estat siga, des d’aleshores, la bufa la gamba, amb Constitució o sense.

La visita del Papa, per exemple. Ja sabem que aprofitant l’ocasió, els polítics del PP i una sèrie de lladres mafiosos adscrits, s’ompliren els sarrons, o siga que furtaren a manta. Per a mi és especialment repugnant que molts d’aquells pispes eren gent de missa i molt beata, destacant per sobre de tots, el membre de l’Opus Dei Juan Cotino, a qui tots els implicats assenyalen com el capo di mafia, el qui manava en el tiberi que havien organitzat. Ara, tots tracten de lliurar-se’n o de rebaixar les penes, i donen pèls i senyals inculpant aquest individu. El mateix Cotino reconegué, involuntàriament però de cara a la tele, la seua responsabilitat quan, amb veu dolça i marieta, declarà: jo hauré posat la mà, però la pata, no. Ai, ho he dit al revés…

Ara està vivint, doncs, el seu calvari i pel que es veu ningú no li dóna consol, com féu ell amb Camps, regalant-li el llibre de Job, quan el jutjaven pels vestits. Jo li regalaria el llibre de les Lamentacions. Necessita, que el cel l’ajude a sortir-se’n del tràngol (o que la “justícia” faça alguna mangarrufa especial, cosa ben possible). Pot ser que ho tindrà difícil, i precisament al cel estaran molt indignats, perquè ha jurat que ell féu el que volien el Vaticà i el cardenal Garcia Gasco (Rip) i sols li ha faltat dir que el mateix nostresinyor li estava al darrere. Com és un home apassionadament creient i ha fet diversos pecats mortals, en teoria li hauria de caure a sobre la reprovació més absoluta de l’ordre a la qual pertany i el càstig de la llei.

Quina beateria més repulsiva la de Cotino. A mi mateix intentà dur-me a missa, com he contat en altre article ja fa temps, però que repetiré, a petició d’una amiga i fan. Era conseller i havia vingut a Silla, a la missa del dia del Crist; els regidors i regidores el rebérem, i mentre el retor feia els tocs, xerràvem a la porta de l’Ajuntament. A punt del darrer toc, els vaig advertir que haurien de marxar ja, perquè el retor no els esperaria. Començaren a desfilar cap a l’església i ja sols quedàvem Cotino i jo i li vaig advertir que no hi anava, així que havia de marxar. Ja ho sé, alcalde, però vinga amb mi, que el Senyor ens vol a tots. No vaig anar, evidentment i mai li perdonaré la impertinència.

D’aquesta fitxa he escrit altres articles, al Punt/Avui i a Saó (30-maig-2016), on suggeria que al Papa li aniria bé aprovar un nou pecat, el de cotinia, pel fet que Cotino es lucrà mercadejant amb el mateix Papa i les coses sagrades i posava com a precedent el pecat de simonia, perquè Simó el Mag volgué comprar el do d’imposar les mans com els apòstols, fer miracles i guanyar diners. Trobí molt oportú fer el suggeriment, per si en algun altre viatge papal, s’hi trobaven amb mafiosos com els de València, per exemple si mai anaven a Chicago, a Miami, Nàpols, Panamà, Sicília o a alguna república bananera. Arribat el cas, si s’hi trobaven amb algun Cotino indígena, tindrien el mot oportú i la qualificació: el pecat de cotinia. No sé si es plantejaren acceptar la meua idea, que els vaig donar de bona fe.

Sobre els lladres n’hem parlat a bastament, però com molts polítics, banquers, homes de negoci i d’alts llinatges i comandàncies, tenen tanta afecció a posar la mà i no aturen, hem de continuar insistint. Jo, quan tinc el dia inspirat, m’agrada donar idees. Per exemple, fer com els musulmans i tallar la mà als lladres, és una solució massa dràstica i bàrbara i per tan desestimable. I fer corresponsables els partits polítics de les males actuacions dels seus representants? Això ja fa més de deu anys que ho vaig suggerir i ara veig que algun partit ho accepta i vol proposar-ho. I tirar mà, sense massa prolegòmens jurídics dels béns dels lladres, a compte de quan s’aclarisca tot? I posar més diligència i agents a investigar les grans fortunes? Per exemple, una gran part dels inspectors, fiscals i jutges, s’hi podrien destinar, en lloc de perseguir furtagallines i petits “defraudadors”. Tinc la impressió que el veïnat seríem més curosos i civilitzats si vérem posats a la garjola molta d’aquella gent il·lustre, amb llurs béns decomissats.

L’altra espècie perillosa és la dels energúmens prepotents, agitats i perillosos, que tot ho saben i més que ningú i que menyspreen la ciència, la cultura i la investigació. Sempre els hi ha hagut, però ara mateix són capdavanters Trump i Johson, parella perillosa i improductiva a nivell intel·lectual, però amb capacitat d’influir i fer que els voten especialment les masses analfabetes dels USA i d’Anglaterra. Ací, no fa molt tinguérem Aznar i Rajoy. Com a mostra podem recordar que Aznar ens dugué a la guerra de l’Iraq, de manera energúmena i mentint; el mateix que es negava a acceptar la llei de no beure quan es condueix. I recordem Rajoy menyspreant el canvi climàtic amb l’argument que un cosí seu, catedràtic a Sevilla, li havia dit que allò era una mentida.

Ara els energúmens destaquen en Vox i en el PP; els de C’s han perdut la metxa de Rivera. En el tema del coronavirus s’atreveixen a criticar el que està fent el govern de Sanchez, uns perquè ha reaccionat tard, altres perquè no té res previst i va improvisant, fins i tot acusen el govern d’haver permès les manifestacions del 8-M, que consideren que és on comencà la pandèmia… Jo no faré cap crítica com aquests energúmens, sinó al contrari, em solidaritze amb els esforços de les autoritats i els ho agraïsc. Ara bé, això no lleva perquè considere que han aprofitat la conjuntura per a aplicar l’article 155 contra totes les autonomies, especialment contra les nostres i la basca, sense tenir en compte les competències transferides “constitucionalment”. En aquest sentit crec que Torra ha actuat molt justament queixant-se’n, màxim quan el govern català anava per davant de l’espanyol en imposar mesures de contenció de l’expansió del virus.

Dels espanyols ja sabem que viuen obsessionats contra les autonomies, especialment contra la catalana i la basca. Molts estan a favor d’acabar-les, concretament la dreta i per això estan a l’aguait, esperant l’ocasió, com si estigueren permanentment de joca, per a caçar autonomies i papar-se-les com si foren pardalets fregits. Ara han vist una ocasió i amb l’excusa del coronavirus han dit, vinga, ara és la nostra, a por ellos! L’obligació dels nostres governants és defensar els nostres drets i per això done la raó al president Torra, que curiosament ja estava actuant, abans que Sanchez prenguera el mando pel mànec.

Com a conclusió hem de fer tot el que ens diuen i encara que alguna cosa semble incongruent també l’hem de fer; hem de ser uns bons xics/xiques, perquè finalment tinguem tots salut i, sobretot, república.

dilluns, 2 de març del 2020

PARTITS, GENT DOLENTA I GENT RECUPERABLE

02/02/2020
El Repunt 23. SAÓ

PARTITS, GENT DOLENTA I GENT RECUPERABLE

Que el món està ple de gent dolenta, és una cosa que hem anat experimentant al llarg de la vida; de fet, aquesta gent ens ha amargat l’existència tan insofriblement, que no els oblidarem mai; el pitjor de tots ha estat el maleït Franco, que si hi haguera Déu s’estaria coent perpètuament a l’infern, acompanyat de la rècula de generals, especuladors, arruïna-cases i maleòlegs del seu règim (ideòlegs del mal, històricament falangistes i altres individus de l’extrema dreta; actualment voxistes). Tota aquesta gent, dolentíssima, eren i són, evidentment, irrecuperables per a la vida democràtica, i nosaltres férem i fem molt bé odiant-los, defugint-los i aïllant-los amb un cordó sanitari ben gruixut. No han estat els únics, però.

Tan odiosos com els franquistes laics, ho foren i ho són els clergues del mateix ram,  concretament la llarga sèrie de jerarques de l’església catòlica. Aquests, amb l’agreujant que s’autoproclamaren, i continuen fent-ho, representants del mateix Déu, es consideren garants de la veritat suprema i, per tant, són els qui poden pontificar sobre el que està bé i el que no ho està. Són dolentíssims i irrecuperables, doncs, i jo crec que el seu destí final hauria d’ésser també l’infern amb què ens han amenaçat, si no fora perquè no hi ha infern.

A més d’aquesta gent d’abans, tan dolenta, hi ha d’altres que també ho són, entre els polítics i jerarques en actiu, alguns dels quals m’atrevisc a nomenar, a veure si coincidim. Deixaré a banda els que ja són irrellevants, com Aznar, Rivera, Aguirre, Cospedal, Felipe Gonzàlez, Pujol, Rajoy, Cifuentes, Camps, Rouco Varela i etcètera. M’importen més els qui es belluguen ara i manen en llurs partits, perquè són molt difícils o gairebé impossibles per a la democràcia, entossudits com estan a mantenir el tipus, al preu que siga: Casado, Arrimadas, Garcia Page, Lamban, Borrell (a Espanya li diuen Borrel i ell no protesta), Canyissars, la marquesa Àlvarez la Tita, Vara, Iturgaiz, que acaba d’aterrar però donarà feina; i etcètera. Crec que no paga la pena perdre el temps amb aquesta gent.

Però, per fortuna, n'hi poden haver persones tractables, raonables, que podem recuperar per a la democràcia, si els toca la gràcia o un bon pensament. Un exemple fou sant Pau, que perseguia els cristians i va caure del cavall i no es matà de miracle; aleshores es repensà el seu mal comportament i se’n passà a la banda de la bona gent. El mateix Mao Zedong ensinistrà els seus generals perquè saberen destriar la gent de les ciutats que prenien, distingint els més irrecuperables, als quals calia eliminar, i els qui no ho eren tant i pagava la pena intentar ensinistrar, reeducar, i convèncer-los que havien estat equivocats. Per tant, seguint aquests exemples, amb la gent honesta del PP i de C’s, cal saber destriar el gra de la palla, els no recuperables, dels que sí que es poden recuperar, perquè d’aquests n’ha d’haver-hi, estic segur.

Deixe anar els noms de Feijoo i de Borja Semper, entre d’altres, perquè sols vull referir-me als militants d’aquests partits que estan molt disgustats amb les actituds que adopten els seus líders, massa sovint contradictòries amb la filosofia de què han presumit; amb aquesta gent que milita de bona fe i no per interessos, paga la pena dialogar i contrastar informació. Jo he fet la prova amb alguna gent que han vist i comprovat que la corrupció en el seu partit era certa i enorme, i que el comportament dels dirigents era i és confús i confusionari, com el d’Albert Rivera que l’ha dut al fracàs i que, malgrat això, Arrimadas tracta de mantenir en viu. Recomane a tothom que es pose a treballar amb aquesta gent, amb confiança i honestedat, sense fustigar ningú, amb raonaments plausibles, més que res perquè tots tenim alguna cosa de què avergonyir-nos en els nostres partits. La gent de base som generalment voluntariosos i crèduls i confiem, com és natural, que “els nostres” són bona gent.

A Silla, el sector més vinculat al meu opositor del PP, en les darreres eleccions a què em presentí, era la mà dreta de Rus i estava implicat en gestions dubtoses, que encara investiga la Guàrdia Civil; feren una campanya furibunda contra mi argumentant entre altres coses que jo no era catòlic, mentre que el seu candidat, sí. Contràriament, el capellà del poble pel seu compte féu tot el contrari, argumentant que l’alcalde que més havia fet per l’església i per ell mateix, era jo, i afegia “i això que Pitarch no creu en Déu”; el capellà em votà i algunes dones pies, aconsellades per ell, també. Amb aquesta bona gent jo havia d’actuar amb simpatia i aproximació, o amb menysteniment? Jo optí per l’empatia, naturalment, que per cert, em costà crítiques “dels meus”. He comprovat al llarg de la meua vida que els militants de base dels partits ens desconcertem davant de les gestions erràtiques dels nostres polítics, i la prova són els milers i milers de vots que perden els partits que tenen casos de corrupció, per exemple el PP, el PSOE andalús, Ciutadans, CiU…

Com no és possible que tots els votants dels partits accepten de bon grat cap responsabilitat per les coses que fan malament els seus dirigents, cal mirar d’aproximar-se a aquestes bones persones. Feu la prova: cerqueu un amic, familiar o veí que siguen raonables i que militen en algun dels partits de què parle. Proveu de raonar amb ell de l’escàndol que està protagonitzant un dels dirigents i que us diga què en pensa. Segurament us dirà que està avergonyit, algú dirà que està pensant deixar el partit, algun altre que no els tornarà a votar… És el moment d’oferir-li amistat i confiança i de suggerir-li si vol llegir coses del vostre partit. Com a mínim us diran que gràcies i que ja en parlareu més endavant. Ja teniu feina, doncs.

El mateix passa amb les associacions, incloses les ONG, quan algú posa la mà al calaix, o a les esglésies, si els capellans la posen a les braguetes i calces infantils; també passa si els soldats de l’ONU (cascs blaus) fan maldats a les persones que han de protegir, a l’aixopluc de la missió que tenen encomanada. Quan es coneixen aquests casos, la població s’indigna i reclama justícia i alguns culpables, ara ja són apartats de llurs posicions privilegiades, cardenals inclosos. Les institucions implicades es ressenten d’aquests escàndols. Crec que les úniques institucions que poden resistir-ho tot són les del futbol, almenys i pel que veig, les aficions valencianes, catalanes i sobre tot les madrilenyes, ho suporten tot a canvi que guanyen copes llurs equips.

En conclusió. Els partits que, com el Bloc/Compromís, volen créixer no ho poden fer dividint-se, sinó al contrari. La «cantera» de la gent jove, d’instituts i universitats, supose que continua funcionant i per bon camí (al Bloc Jove em referisc). També s’ha de créixer incorporant més gent, gent nova, com els militants de base decebuts d’altres partits i d’aquests sols cal cercar-ne ara entre els partits perdedors de les darreres eleccions PP i C’s. No cal perdre el temps amb les patums ni amb els qui sols cerquen forrarse, com deia Zaplana. I cal obrir-se a incorporar la gent de l’interior i als immigrants. Demanar cap puresa de sang és sempre una aberració i el que cal és impulsar projectes d’integració i solucions als problemes de la desertització humana de les nostres comarques deprimides, siguen xurres o no.

Acabe confessant que rellegint l’article m’ha paregut que té un tuf quaresmal i demane disculpes. Pot ser que m’ha influït que una simpàtica mallorquina s’ha estranyat de tant d’enrenou faller, concretament d’una mascletada i després d’una cercavila amb tota la gent disfressada, llançant confeti i llepolies. En plena Corema, em diu (a Alaró és com diuen la Quaresma) a ses Illes no passa res d'això. Li explique que les falles sempre coincideixen amb l’etapa penitencial, però que a València tothom perd el respecte als manaments de Déu quan són les falles i que aquestes compleixen la funció dels carnestoltes. Em diu que a Mallorca encara mantenen un poc de respecte.