PARTITS, GENT DOLENTA I GENT RECUPERABLE

02/02/2020
El Repunt 23. SAÓ

PARTITS, GENT DOLENTA I GENT RECUPERABLE

Que el món està ple de gent dolenta, és una cosa que hem anat experimentant al llarg de la vida; de fet, aquesta gent ens ha amargat l’existència tan insofriblement, que no els oblidarem mai; el pitjor de tots ha estat el maleït Franco, que si hi haguera Déu s’estaria coent perpètuament a l’infern, acompanyat de la rècula de generals, especuladors, arruïna-cases i maleòlegs del seu règim (ideòlegs del mal, històricament falangistes i altres individus de l’extrema dreta; actualment voxistes). Tota aquesta gent, dolentíssima, eren i són, evidentment, irrecuperables per a la vida democràtica, i nosaltres férem i fem molt bé odiant-los, defugint-los i aïllant-los amb un cordó sanitari ben gruixut. No han estat els únics, però.

Tan odiosos com els franquistes laics, ho foren i ho són els clergues del mateix ram,  concretament la llarga sèrie de jerarques de l’església catòlica. Aquests, amb l’agreujant que s’autoproclamaren, i continuen fent-ho, representants del mateix Déu, es consideren garants de la veritat suprema i, per tant, són els qui poden pontificar sobre el que està bé i el que no ho està. Són dolentíssims i irrecuperables, doncs, i jo crec que el seu destí final hauria d’ésser també l’infern amb què ens han amenaçat, si no fora perquè no hi ha infern.

A més d’aquesta gent d’abans, tan dolenta, hi ha d’altres que també ho són, entre els polítics i jerarques en actiu, alguns dels quals m’atrevisc a nomenar, a veure si coincidim. Deixaré a banda els que ja són irrellevants, com Aznar, Rivera, Aguirre, Cospedal, Felipe Gonzàlez, Pujol, Rajoy, Cifuentes, Camps, Rouco Varela i etcètera. M’importen més els qui es belluguen ara i manen en llurs partits, perquè són molt difícils o gairebé impossibles per a la democràcia, entossudits com estan a mantenir el tipus, al preu que siga: Casado, Arrimadas, Garcia Page, Lamban, Borrell (a Espanya li diuen Borrel i ell no protesta), Canyissars, la marquesa Àlvarez la Tita, Vara, Iturgaiz, que acaba d’aterrar però donarà feina; i etcètera. Crec que no paga la pena perdre el temps amb aquesta gent.

Però, per fortuna, n'hi poden haver persones tractables, raonables, que podem recuperar per a la democràcia, si els toca la gràcia o un bon pensament. Un exemple fou sant Pau, que perseguia els cristians i va caure del cavall i no es matà de miracle; aleshores es repensà el seu mal comportament i se’n passà a la banda de la bona gent. El mateix Mao Zedong ensinistrà els seus generals perquè saberen destriar la gent de les ciutats que prenien, distingint els més irrecuperables, als quals calia eliminar, i els qui no ho eren tant i pagava la pena intentar ensinistrar, reeducar, i convèncer-los que havien estat equivocats. Per tant, seguint aquests exemples, amb la gent honesta del PP i de C’s, cal saber destriar el gra de la palla, els no recuperables, dels que sí que es poden recuperar, perquè d’aquests n’ha d’haver-hi, estic segur.

Deixe anar els noms de Feijoo i de Borja Semper, entre d’altres, perquè sols vull referir-me als militants d’aquests partits que estan molt disgustats amb les actituds que adopten els seus líders, massa sovint contradictòries amb la filosofia de què han presumit; amb aquesta gent que milita de bona fe i no per interessos, paga la pena dialogar i contrastar informació. Jo he fet la prova amb alguna gent que han vist i comprovat que la corrupció en el seu partit era certa i enorme, i que el comportament dels dirigents era i és confús i confusionari, com el d’Albert Rivera que l’ha dut al fracàs i que, malgrat això, Arrimadas tracta de mantenir en viu. Recomane a tothom que es pose a treballar amb aquesta gent, amb confiança i honestedat, sense fustigar ningú, amb raonaments plausibles, més que res perquè tots tenim alguna cosa de què avergonyir-nos en els nostres partits. La gent de base som generalment voluntariosos i crèduls i confiem, com és natural, que “els nostres” són bona gent.

A Silla, el sector més vinculat al meu opositor del PP, en les darreres eleccions a què em presentí, era la mà dreta de Rus i estava implicat en gestions dubtoses, que encara investiga la Guàrdia Civil; feren una campanya furibunda contra mi argumentant entre altres coses que jo no era catòlic, mentre que el seu candidat, sí. Contràriament, el capellà del poble pel seu compte féu tot el contrari, argumentant que l’alcalde que més havia fet per l’església i per ell mateix, era jo, i afegia “i això que Pitarch no creu en Déu”; el capellà em votà i algunes dones pies, aconsellades per ell, també. Amb aquesta bona gent jo havia d’actuar amb simpatia i aproximació, o amb menysteniment? Jo optí per l’empatia, naturalment, que per cert, em costà crítiques “dels meus”. He comprovat al llarg de la meua vida que els militants de base dels partits ens desconcertem davant de les gestions erràtiques dels nostres polítics, i la prova són els milers i milers de vots que perden els partits que tenen casos de corrupció, per exemple el PP, el PSOE andalús, Ciutadans, CiU…

Com no és possible que tots els votants dels partits accepten de bon grat cap responsabilitat per les coses que fan malament els seus dirigents, cal mirar d’aproximar-se a aquestes bones persones. Feu la prova: cerqueu un amic, familiar o veí que siguen raonables i que militen en algun dels partits de què parle. Proveu de raonar amb ell de l’escàndol que està protagonitzant un dels dirigents i que us diga què en pensa. Segurament us dirà que està avergonyit, algú dirà que està pensant deixar el partit, algun altre que no els tornarà a votar… És el moment d’oferir-li amistat i confiança i de suggerir-li si vol llegir coses del vostre partit. Com a mínim us diran que gràcies i que ja en parlareu més endavant. Ja teniu feina, doncs.

El mateix passa amb les associacions, incloses les ONG, quan algú posa la mà al calaix, o a les esglésies, si els capellans la posen a les braguetes i calces infantils; també passa si els soldats de l’ONU (cascs blaus) fan maldats a les persones que han de protegir, a l’aixopluc de la missió que tenen encomanada. Quan es coneixen aquests casos, la població s’indigna i reclama justícia i alguns culpables, ara ja són apartats de llurs posicions privilegiades, cardenals inclosos. Les institucions implicades es ressenten d’aquests escàndols. Crec que les úniques institucions que poden resistir-ho tot són les del futbol, almenys i pel que veig, les aficions valencianes, catalanes i sobre tot les madrilenyes, ho suporten tot a canvi que guanyen copes llurs equips.

En conclusió. Els partits que, com el Bloc/Compromís, volen créixer no ho poden fer dividint-se, sinó al contrari. La «cantera» de la gent jove, d’instituts i universitats, supose que continua funcionant i per bon camí (al Bloc Jove em referisc). També s’ha de créixer incorporant més gent, gent nova, com els militants de base decebuts d’altres partits i d’aquests sols cal cercar-ne ara entre els partits perdedors de les darreres eleccions PP i C’s. No cal perdre el temps amb les patums ni amb els qui sols cerquen forrarse, com deia Zaplana. I cal obrir-se a incorporar la gent de l’interior i als immigrants. Demanar cap puresa de sang és sempre una aberració i el que cal és impulsar projectes d’integració i solucions als problemes de la desertització humana de les nostres comarques deprimides, siguen xurres o no.

Acabe confessant que rellegint l’article m’ha paregut que té un tuf quaresmal i demane disculpes. Pot ser que m’ha influït que una simpàtica mallorquina s’ha estranyat de tant d’enrenou faller, concretament d’una mascletada i després d’una cercavila amb tota la gent disfressada, llançant confeti i llepolies. En plena Corema, em diu (a Alaró és com diuen la Quaresma) a ses Illes no passa res d'això. Li explique que les falles sempre coincideixen amb l’etapa penitencial, però que a València tothom perd el respecte als manaments de Déu quan són les falles i que aquestes compleixen la funció dels carnestoltes. Em diu que a Mallorca encara mantenen un poc de respecte.