PENDONS, BEATES, LLADRES I ENERGÚMENS

El Repunt. SAÓ

17/03/2020

PENDONS, BEATES, LLADRES I ENERGÚMENS 

Si vols saber u qui és, dóna-li mando i diners. Fer un repàs per la història d’aquests quatre tipus d’individus i/o per l’actualitat mateixa, ens podria servir per a escriure un llibre dels grossos, però sols farem quatre pinzellades i en tindrem més que prou per a treure alguna conclusió. Començant per la família que ostenta el màxim càrrec a l’Estat, des del segle XVIII, quan guanyà Felip V “por la fuerza de mis armas” la Guerra de Successió, ara sols farem un retret al rei que hi hagué (pronuncieu ka-gué) pels repugnants escàndols que està protagonitzant. Com els problemes de la família borbona comencen dins de casa, ja s’ho faran com puguen, però que quede ben clar que qui vulga dur una vida dissoluta ho ha de fer a càrrec de la seua butxaca i no a càrrec de l’erari públic. Tampoc no haurien de tenir el tracte de favor singular i medieval de la “inviolabilitat”. Crec que el seu fill i rei actual ha fet bé deixant el pare sense assignació i renunciant a l’herència d’origen dubtós. No sé si servirà per a salvar la monarquia, però està clar que ho intenta. Qui en vulga saber dels miracles de les bragues i braguetes d’aquesta gent, vinguda de París a principis del segle XVIII, pot llegir “Els borbons en pilotes”, de Fidel Balés i altres; Cossetània edicions (hi ha versió en pdf). Com els mals exemples s’encomanen, no és d’estranyar que patim tantes corrupcions polítiques i que aquest Estat siga, des d’aleshores, la bufa la gamba, amb Constitució o sense.

La visita del Papa, per exemple. Ja sabem que aprofitant l’ocasió, els polítics del PP i una sèrie de lladres mafiosos adscrits, s’ompliren els sarrons, o siga que furtaren a manta. Per a mi és especialment repugnant que molts d’aquells pispes eren gent de missa i molt beata, destacant per sobre de tots, el membre de l’Opus Dei Juan Cotino, a qui tots els implicats assenyalen com el capo di mafia, el qui manava en el tiberi que havien organitzat. Ara, tots tracten de lliurar-se’n o de rebaixar les penes, i donen pèls i senyals inculpant aquest individu. El mateix Cotino reconegué, involuntàriament però de cara a la tele, la seua responsabilitat quan, amb veu dolça i marieta, declarà: jo hauré posat la mà, però la pata, no. Ai, ho he dit al revés…

Ara està vivint, doncs, el seu calvari i pel que es veu ningú no li dóna consol, com féu ell amb Camps, regalant-li el llibre de Job, quan el jutjaven pels vestits. Jo li regalaria el llibre de les Lamentacions. Necessita, que el cel l’ajude a sortir-se’n del tràngol (o que la “justícia” faça alguna mangarrufa especial, cosa ben possible). Pot ser que ho tindrà difícil, i precisament al cel estaran molt indignats, perquè ha jurat que ell féu el que volien el Vaticà i el cardenal Garcia Gasco (Rip) i sols li ha faltat dir que el mateix nostresinyor li estava al darrere. Com és un home apassionadament creient i ha fet diversos pecats mortals, en teoria li hauria de caure a sobre la reprovació més absoluta de l’ordre a la qual pertany i el càstig de la llei.

Quina beateria més repulsiva la de Cotino. A mi mateix intentà dur-me a missa, com he contat en altre article ja fa temps, però que repetiré, a petició d’una amiga i fan. Era conseller i havia vingut a Silla, a la missa del dia del Crist; els regidors i regidores el rebérem, i mentre el retor feia els tocs, xerràvem a la porta de l’Ajuntament. A punt del darrer toc, els vaig advertir que haurien de marxar ja, perquè el retor no els esperaria. Començaren a desfilar cap a l’església i ja sols quedàvem Cotino i jo i li vaig advertir que no hi anava, així que havia de marxar. Ja ho sé, alcalde, però vinga amb mi, que el Senyor ens vol a tots. No vaig anar, evidentment i mai li perdonaré la impertinència.

D’aquesta fitxa he escrit altres articles, al Punt/Avui i a Saó (30-maig-2016), on suggeria que al Papa li aniria bé aprovar un nou pecat, el de cotinia, pel fet que Cotino es lucrà mercadejant amb el mateix Papa i les coses sagrades i posava com a precedent el pecat de simonia, perquè Simó el Mag volgué comprar el do d’imposar les mans com els apòstols, fer miracles i guanyar diners. Trobí molt oportú fer el suggeriment, per si en algun altre viatge papal, s’hi trobaven amb mafiosos com els de València, per exemple si mai anaven a Chicago, a Miami, Nàpols, Panamà, Sicília o a alguna república bananera. Arribat el cas, si s’hi trobaven amb algun Cotino indígena, tindrien el mot oportú i la qualificació: el pecat de cotinia. No sé si es plantejaren acceptar la meua idea, que els vaig donar de bona fe.

Sobre els lladres n’hem parlat a bastament, però com molts polítics, banquers, homes de negoci i d’alts llinatges i comandàncies, tenen tanta afecció a posar la mà i no aturen, hem de continuar insistint. Jo, quan tinc el dia inspirat, m’agrada donar idees. Per exemple, fer com els musulmans i tallar la mà als lladres, és una solució massa dràstica i bàrbara i per tan desestimable. I fer corresponsables els partits polítics de les males actuacions dels seus representants? Això ja fa més de deu anys que ho vaig suggerir i ara veig que algun partit ho accepta i vol proposar-ho. I tirar mà, sense massa prolegòmens jurídics dels béns dels lladres, a compte de quan s’aclarisca tot? I posar més diligència i agents a investigar les grans fortunes? Per exemple, una gran part dels inspectors, fiscals i jutges, s’hi podrien destinar, en lloc de perseguir furtagallines i petits “defraudadors”. Tinc la impressió que el veïnat seríem més curosos i civilitzats si vérem posats a la garjola molta d’aquella gent il·lustre, amb llurs béns decomissats.

L’altra espècie perillosa és la dels energúmens prepotents, agitats i perillosos, que tot ho saben i més que ningú i que menyspreen la ciència, la cultura i la investigació. Sempre els hi ha hagut, però ara mateix són capdavanters Trump i Johson, parella perillosa i improductiva a nivell intel·lectual, però amb capacitat d’influir i fer que els voten especialment les masses analfabetes dels USA i d’Anglaterra. Ací, no fa molt tinguérem Aznar i Rajoy. Com a mostra podem recordar que Aznar ens dugué a la guerra de l’Iraq, de manera energúmena i mentint; el mateix que es negava a acceptar la llei de no beure quan es condueix. I recordem Rajoy menyspreant el canvi climàtic amb l’argument que un cosí seu, catedràtic a Sevilla, li havia dit que allò era una mentida.

Ara els energúmens destaquen en Vox i en el PP; els de C’s han perdut la metxa de Rivera. En el tema del coronavirus s’atreveixen a criticar el que està fent el govern de Sanchez, uns perquè ha reaccionat tard, altres perquè no té res previst i va improvisant, fins i tot acusen el govern d’haver permès les manifestacions del 8-M, que consideren que és on comencà la pandèmia… Jo no faré cap crítica com aquests energúmens, sinó al contrari, em solidaritze amb els esforços de les autoritats i els ho agraïsc. Ara bé, això no lleva perquè considere que han aprofitat la conjuntura per a aplicar l’article 155 contra totes les autonomies, especialment contra les nostres i la basca, sense tenir en compte les competències transferides “constitucionalment”. En aquest sentit crec que Torra ha actuat molt justament queixant-se’n, màxim quan el govern català anava per davant de l’espanyol en imposar mesures de contenció de l’expansió del virus.

Dels espanyols ja sabem que viuen obsessionats contra les autonomies, especialment contra la catalana i la basca. Molts estan a favor d’acabar-les, concretament la dreta i per això estan a l’aguait, esperant l’ocasió, com si estigueren permanentment de joca, per a caçar autonomies i papar-se-les com si foren pardalets fregits. Ara han vist una ocasió i amb l’excusa del coronavirus han dit, vinga, ara és la nostra, a por ellos! L’obligació dels nostres governants és defensar els nostres drets i per això done la raó al president Torra, que curiosament ja estava actuant, abans que Sanchez prenguera el mando pel mànec.

Com a conclusió hem de fer tot el que ens diuen i encara que alguna cosa semble incongruent també l’hem de fer; hem de ser uns bons xics/xiques, perquè finalment tinguem tots salut i, sobretot, república.