dilluns, 28 d’agost del 2017

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

EPICUR DAVANT DELS FETS DE BARCELONA

Article publicat a SAÓ el dia 28 d'agost de 2017

Davant dels fets tràgics de Barcelona i Cambrils, Epicur ens recomanaria pensar, filosofar: ‘que ningú, pel fet de ser jove no dubte a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es canse de filosofar’. Doncs pensem, i no fem com els terroristes que, pel que informa la premsa, es movien més per impulsos obsessius i criminals que no filosòfics. Algú els havia convençut i intruïts a fer el mal, per fer mal, concretament un imam, que es deia un home d’Al·là. I a l’imam, qui li havia posat les idees satàniques al cap; altres homes que també es deien d’Al·là?

Evidentment, el primer que hem de fer és negar que Al·là puga estar pel mig en aquests actes de terrorisme, per molt que l’invoquen, perquè seria contradictori amb la seua essència divina, que és la de Just, Clement i Creador; els qui coneixen l’Alcorà diuen que és així i blasmen dels terroristes. Ho fan la major part dels imams que s’han manifestat en contra, llurs representants i les mateixes famílies dels terroristes. Lògicament, qualsevol posició similar per la part cristiana també és absolutament rebutjable, per molt capellà o cardenal que siga qui ho diga: Déu no accepta el terrorisme, ho diu l’Evangeli i uns amics que tinc en el clero m’ho han confirmat.

Hem d’intentar explicar-nos el perquè de tot, si volem comprendre res. Per què uns joves han estat fanatitzats fins a convertir-se en terroristes i assassins? Doncs perquè entre els joves musulmans, com passa també entre els nostres joves, hi ha molta desesperació, o siga falta d’esperança i són un terreny a disposició dels tèrbols predicaments dels més fanàtics, que adoben les seues satàniques paraules invocant la voluntat d’Al·là i la promesa d’una recompensa celestial. No ens estranyem, perquè de la nostra banda n’hem tingut exemples igualment terroristes: les Croades, l’expulsió de moros i jueus, les conversions forçoses de les poblacions índies, les guerres de religió, la guerra civil espanyola… tot en nom de Crist.

I per què els terroristes musulmans ataquen “Occident”? Ells diuen que primer els atacàrem nosaltres i sense pietat en la guerra de l’Iraq i que ara ens la tornen. O ja ens hem oblidat de com anà tot allò, de les mentides amb què intentaven justificar-se Bush i el milhomes d’Aznar, i els poderosos militars d’occident, dient que Occident i la cristiandat corríem perill? Evidentment, era mentida el que deien, com les armes de destrucció massiva d’Hussein. Aquells atacs terrorífics sobre els musulmans, indiscriminadament, han dut aquests tràgics i terrorífics resultats, ara a Barcelona i Cambrils, com abans a Madrid, Paris, Niça, Londres, Berlín…

Les despeses dels nostres atacs anaven a càrrec dels eraris públics dels estats implicats. Qui paga les dels terroristes musulmans? D’això, que és el quid de la qüestió, cap govern occidental, i per descomptat l’espanyol, no en vol parlar, perquè els bé més a compte mirar cap a un altre costat, mentre sotamà els venen armaments a les monarquies antidemocràtiques i corruptes, a canvi de petroli i d’inversions supermilionàries. D’aquests enormes negocis surt el finançament dels terroristes.

Així les coses, és evident que som en un atzucac perillosíssim, que pot esdevenir un desastre dantesc i del qual hem d’intentar sortir, amb actuacions assenyades, mesurant ben bé les paraules i les accions. Hem de preguntar-nos, en primer lloc, si hi ha persones amb seny, a una banda i a l’altra d’aquests tràgic escenari. Negativament, sembla que hi ha elements molt perniciosos en ambdós bàndols, començant pels imams i capellans (i cardenals) que “interpreten” els desitjos d’Al·là i de Déu, respectivament. A aquesta gent se’ls haurà de lligar curt, vigilar el que prediquen i apartant-los de l’exercici religiós, que estan pervertint.

També hi ha els interessos econòmics que hem comentat, que beneficien les grans empreses occidentals i alguns governs; també hi ha la coartada perniciosa de les raons “militars”, que invoquen hipòcritament, quan en realitat són raons econòmiques dels grans falcons dels exèrcits les qui decideixen. També ixen molt beneficiats els monarques oligarques de la península aràbiga i d’altres estats musulmans, que en trauen un doble profit: l’econòmic, que els fa supermilionaris i per altra banda la tranquil·litat de comptar amb la complicitat dels terroristes, que ataquen occident, deixant-los a ells ben tranquils, sans i estalvis.

Positivament, però, hi ha les persones més assenyades, en els dos bàndols, i algunes organitzacions (pocs governs, però) que invoquen la pau. Són l’única esperança que el terrorisme acabe. A un país tan civilitzat com Catalunya, mal que els pese als espanyols, s’ha vist moltíssims musulmans en les manifestacions de condol (la fotografia d’un imam abraçant els familiars de dues de les víctimes, sols es pot veure a Catalunya, que jo sàpiga); l’activista musulmana que intervingué en l’acte de la manifestació de Barcelona, rebutjant el terrorisme i afirmant que un musulmà no pot fer una barbàrie com aquella, i ho deia en un perfecte català… Caldria contrastar aquestes imatges amb la de les altres ciuats castigades pel mateix terrorisme.

Els 500.000 manifestants de Barcelona deixaren ben clar, amb els eslògans, amb les pancartes i amb els discursos que no s’ha de criminalitzar els musulmans, que la islamofòbia no és justa i que el camí és la pau. Cal esperar que res del que ha passat començarà a oblidar-se i l’única manera és complint els compromisos que han adquirit els polítics d’avançar en la integració i en la concòrdia.

Finalment, dues notes. Una lingüística, perquè mentre els musulmans i musulmanes que han parlat per la televisió ho han fet en un català perfecte, pronunciant molt bé, per exemple el so palatal lateral representat per ll, Ripoll, gairebé tots els locutors espanyols han estat incapaços de fer-ho i han estat dient Ripol… Quina gent! L’altra nota és per al conseller Marzà, perquè rellisca el text d’Epicur amb què he començat l’article, sobre la filosofia, que em diuen que pensen eliminar o reduir del batxillerat…

dijous, 17 d’agost del 2017

Desapareixen els quioscs de premsa

Desapareixen els quioscs de premsa

17.08.2017 


Què significa la incessant desaparició dels quioscs de premsa? Ningú n´ha pensat? El fet no neguiteja les nostres autoritats? Sembla que l´alcaldessa Colau si que s´hi ha fixat i a Barcelona ja estan estudiant prendre alguna mesura, perquè en un any n´ha desaparegut un 30 % dels seus quioscs. Què passa a València, i als pobles?

Pose per exemple Silla, que ha passat en poc temps de nou quioscs a dos, i possiblement a un o a cap. Unes preguntes que he fet a quatre amics a l´atzar em confirmen que és el mateix que està passant a tot arreu i personalment ho he confirmat a Mallorca. Com jo no sé que és viure sense comprar diaris, perquè mai ho he fet, m´estic quedant perplex i amoïnat, i pels matins, desorientat. Un món sense diaris! 

La situació crec que és suficientment dramàtica i hauríem (o haurien, els qui manen) de pensar els motius que ens han dut a l´actual situació, per veure de posar-hi remei. Potser que el problema primer és que la gent ha deixat de comprar diaris, perquè se´n serveix de l´internet. En part serà per això, perquè també passa amb el correu tradicional que et portava a casa cada dia el carter, substituït pels e-mails; amb les cabines telefòniques dels carrers i els telèfons públics dels bars i dels llocs públics, anorreats pels telèfons mòbils... 

Però, pot haver-hi una altra causa, com són les condicions que imposen les empreses distribuïdores de la premsa i les revistes, que són lleonines, obligant els quiosquers a fer uns dipòsits excessius i imposant un sistema de retorn de les revistes no venudes clarament abusiu... Els guanys de la venda d´aquests productes són irrisoris i insuportables.

Fa anys eren els mateixos diaris, al menys els més importants, que feien la seua pròpia distribució i alguna empresa distribuïdora s´encarregava de les revistes i diaris de menys difusió. Això ha canviat. Ara les distribuïdores s´han fet amb el domini absolut del mercat, com un monopoli, i fan el que volen, abusant dels quiosquers.

El fenomen no és sols d´ací, però en altres països tot funciona millor, els lectors i la distribució. M´han explicat que a França, a Àustria, a Alemanya... que són uns països més civilitzats, la gent llig més diaris i que, per damunt dels interessos de qui en fa la distribució, hi ha la garantia política que la premsa no pot desaparèixer. Al revés que ací, doncs. És cert, cal dir-ho, que els nostres governs temen la premsa més que altra cosa, com temen donar la cara i que la gent s´assabente massa i, sobre tot, que pense.

Quan el món vaja a acabar-se, hi haurà senyals (llegir l´Apocalipsi de sant Joan). Em dóna la impressió que la cosa no trigarà gaire, potser uns centenars d´anys més i nyas, coca, perquè hi ha presagis: l´abús de l´energia atòmica; els complots de les multinacionals; la manipulació genètica; el canvi climàtic; la fam; les malalties... Potser que un presagi menor siga la desaparició dels quioscos.

dijous, 10 d’agost del 2017

Entrevisra a Pitarch/Pitarch



J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas

El exmilitar de la UMD y el exalcalde de Silla, articulistas en la prensa, arrastran años de confusiones por llamarse casi igual

Paco Cerdà . Levante-EMV 07.08.2017 
 
J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelasJ. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas
Es frecuente compartir nombre y apellido con otra persona, pero repetir también la edad, profesión y presencia pública en la misma prensa es lo que ha generado situaciones curiosas a esta pareja de «xiquets de posguerra» dispuestos, con humor, a deshacer equívocos.
Plauto, Molière, Shakespeare, Wilde, Cortázar, Borges o Saramago: el tema del doble en la literatura y el efecto cómico o desconcertante de las equivocaciones que suscita es un clásico de las letras. «Pero esto no da para una novela; solo para un artículo como el que tú vas a escribir», lanza con su sorna habitual Josep Lluís Pitarch. Enfrente lo mira José Luis Pitarch. Ambos tienen 75 años, barba cana y gafas. Los dos llevan décadas escribiendo artículos en la prensa valenciana. Los dos han participado en política. Los dos han sido profesores de la Universitat de València. Y los dos han sido víctimas, en múltiples ocasiones, de la confusión y las equivocaciones. Del gato por liebre. Del J. L. Pitarch por el J. L. Pitarch. Un lío casi inevitable en dos vidas paralelas que en apariencia –solo en apariencia– presentan rasgos tan distintos.
José Luis Pitarch, el militar, fue el rostro visible de la Unión Militar Democrática (UMD) en tierras valencianas hasta que el capital general golpista Milans del Bosch lo depuró en 1978 y lo mandó al destierro de Madrid por su fama de «peligroso» y su liderazgo sobre los militares demócratas en los cuarteles valencianos. Hijo de militar que luchó por el bando franquista en la Guerra Civil, J. L. Pitarch quedó fascinado de pequeño cuando vió a su hermano Vicente (siete años mayor) calzarse las botas altas y vestirse de cadete. Él quería ser lo mismo. Así ingresó en la Academia Militar de Zaragoza y acabó de comandante de caballería con varios hitos a sus espaldas cuando descubrió que la vida castrense no era solo calzar unas botas altas: estuvo encarcelado en dos prisiones militares por haber escrito artículos en prensa poco después de la muerte de Franco y presentó el primer recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional por un tema militar. Estudió las carreras de Derecho y Ciencias de la Información, terminó como profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y fue candidato al Senado y al Congreso por Izquierda Unida en 2000 y 2004, respectivamente.
«A mí, que soy antimilitarista y nacionalista, me hubiera encantado acojonar al Ejército español como hizo él», suelta Josep Lluís Pitarch, el otro Pitarch. Nacido en Albal, Josep Lluís Pitarch recuerda su mili. Estaba el último de la fila y tuvo que rellenar una ficha el primer día como recluta en Paterna. «Religión: ateo; Lengua: catalán; Profesión: aqueólogo». El sargento se sulfuró. Fue llevado ante el general, que le cogió cariño por su afición compartida a la arqueología. Josep Lluís procedía de una familia muy modesta. Eran vecinos del cura, se había hecho monaguillo y, para disgusto de su iaio paterno, pasó tres años en el seminario de Moncada hasta que a los quince salió de allí asqueado, «con gran escándalo local» y mucho alivio de su abuelo.
Luego estudió Filosofía y Letras en La Nau y se hizo profesor. Primero, en un instituto de Silla, donde fue depurado en 1973 junto a ocho docentes: todos fueron expulsados por apoyar a una profesora ligada al Partido Comunista. Pasó por Acció Cultural, por el gabinete de enseñanza de valenciano de la primera Generalitat y, finalmente, logró plaza de profesor de Filología Catalana en la Universitat de València. En el plano político fue alcalde de Silla (2003-2007) con el Bloc y gracias a un singular pacto a cuatro: Bloc, PP, UV y EU. Los lectores de Levante-EMV lo conocen bien por llevar 6.231 crucigramas en Panorama.
Las confusiones, la última de las cuales aconteció hace menos de un mes con la foto del Pitarch militar en un artículo firmado por el Pitarch exalcalde (ha ocurrido tantas veces...), han sido variadas. «Cuando el otro Pitarch iba en listas de Izquierda Unida, me llamaban conocidos míos para llamarme chaquetero porque yo era del Bloc y pensaban que me había cambiado», dice. Al militar antifranquista le pasaba algo parecido: «Ahora se ha hecho nacionalista», comentaban algunos con sorpresa al «leerlo». Los dos eran profesores en la Universitat y muchos alumnos han enviado trabajos de Constitucional al correo electrónico del profesor de Filología y al revés: solo una «p» diferenciaba su dirección electrónica. Quizá la anécdota más graciosa fue cuando llegó el hermano pequeño de Josep Lluís a la mili en Canarias. El sargento, al pasar lista y ver el apellido y la procedencia, le preguntó si conocía a José Luis Pitarch de València. «¡Es mi hermano!», respondió. Le cayó una reprimenda tremenda y se pasó un día limpiando y haciendo las peores tareas. Al llamar y contárselo a su hermano, Josep Lluís Pitarch captó el equívoco: aquel sargento carca creía que era hermano del militar de la UMD y quería vengarse en la piel del recluta. Una llamada de teléfono deshizo el entuerto.
A ambos los hermanan la sangre caliente, el republicanismo (cada uno de su república), el compromiso, la represalia sufrida y la ruptura con un padre militar franquista y otro padre conservador y de misa. Jamás se han molestado por las confusiones. «Para mí ha sido como una doble vida», dice Josep Lluís. El otro Pitarch sonríe y apunta a otra similitud: aunque estuvieran encarrilados a un destino marcado (un Ejército dictatorial, el seminario), «un proceso de concienciación progresiva por la funesta manía de pensar» los desvió de la senda, señala. Manía de pensar... y de replicar. En un examen de Política en Bachiller, el profesor preguntó a Josep Lluís Pitarch por qué no había pertenecido a la franquista Organización Juvenil Española (OJE). «Porque mi abuelo era ateo», respondió. «¿Y si tu abuelo hubiera sido un hijo de puta, tú qué habrías sido?», inquirió el maestro facha. «Posiblemente de la OJE», replicó Pitarch.


J. L. Pitarch / J. L. Pitarch, vidas paralelas

El exmilitar de la UMD y el exalcalde de Silla, articulistas en la prensa, arrastran años de confusiones por llamarse casi igual

Paco Cerdà. Entrevista publicada a Levante-EMV el dia 07.08.2017 |
 
Es frecuente compartir nombre y apellido con otra persona, pero repetir también la edad, profesión y presencia pública en la misma prensa es lo que ha generado situaciones curiosas a esta pareja de «xiquets de posguerra» dispuestos, con humor, a deshacer equívocos.
Plauto, Molière, Shakespeare, Wilde, Cortázar, Borges o Saramago: el tema del doble en la literatura y el efecto cómico o desconcertante de las equivocaciones que suscita es un clásico de las letras. «Pero esto no da para una novela; solo para un artículo como el que tú vas a escribir», lanza con su sorna habitual Josep Lluís Pitarch. Enfrente lo mira José Luis Pitarch. Ambos tienen 75 años, barba cana y gafas. Los dos llevan décadas escribiendo artículos en la prensa valenciana. Los dos han participado en política. Los dos han sido profesores de la Universitat de València. Y los dos han sido víctimas, en múltiples ocasiones, de la confusión y las equivocaciones. Del gato por liebre. Del J. L. Pitarch por el J. L. Pitarch. Un lío casi inevitable en dos vidas paralelas que en apariencia –solo en apariencia– presentan rasgos tan distintos.
José Luis Pitarch, el militar, fue el rostro visible de la Unión Militar Democrática (UMD) en tierras valencianas hasta que el capital general golpista Milans del Bosch lo depuró en 1978 y lo mandó al destierro de Madrid por su fama de «peligroso» y su liderazgo sobre los militares demócratas en los cuarteles valencianos. Hijo de militar que luchó por el bando franquista en la Guerra Civil, J. L. Pitarch quedó fascinado de pequeño cuando vió a su hermano Vicente (siete años mayor) calzarse las botas altas y vestirse de cadete. Él quería ser lo mismo. Así ingresó en la Academia Militar de Zaragoza y acabó de comandante de caballería con varios hitos a sus espaldas cuando descubrió que la vida castrense no era solo calzar unas botas altas: estuvo encarcelado en dos prisiones militares por haber escrito artículos en prensa poco después de la muerte de Franco y presentó el primer recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional por un tema militar. Estudió las carreras de Derecho y Ciencias de la Información, terminó como profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y fue candidato al Senado y al Congreso por Izquierda Unida en 2000 y 2004, respectivamente.
«A mí, que soy antimilitarista y nacionalista, me hubiera encantado acojonar al Ejército español como hizo él», suelta Josep Lluís Pitarch, el otro Pitarch. Nacido en Albal, Josep Lluís Pitarch recuerda su mili. Estaba el último de la fila y tuvo que rellenar una ficha el primer día como recluta en Paterna. «Religión: ateo; Lengua: catalán; Profesión: aqueólogo». El sargento se sulfuró. Fue llevado ante el general, que le cogió cariño por su afición compartida a la arqueología. Josep Lluís procedía de una familia muy modesta. Eran vecinos del cura, se había hecho monaguillo y, para disgusto de su iaio paterno, pasó tres años en el seminario de Moncada hasta que a los quince salió de allí asqueado, «con gran escándalo local» y mucho alivio de su abuelo.
Luego estudió Filosofía y Letras en La Nau y se hizo profesor. Primero, en un instituto de Silla, donde fue depurado en 1973 junto a ocho docentes: todos fueron expulsados por apoyar a una profesora ligada al Partido Comunista. Pasó por Acció Cultural, por el gabinete de enseñanza de valenciano de la primera Generalitat y, finalmente, logró plaza de profesor de Filología Catalana en la Universitat de València. En el plano político fue alcalde de Silla (2003-2007) con el Bloc y gracias a un singular pacto a cuatro: Bloc, PP, UV y EU. Los lectores de Levante-EMV lo conocen bien por llevar 6.231 crucigramas en Panorama.
Las confusiones, la última de las cuales aconteció hace menos de un mes con la foto del Pitarch militar en un artículo firmado por el Pitarch exalcalde (ha ocurrido tantas veces...), han sido variadas. «Cuando el otro Pitarch iba en listas de Izquierda Unida, me llamaban conocidos míos para llamarme chaquetero porque yo era del Bloc y pensaban que me había cambiado», dice. Al militar antifranquista le pasaba algo parecido: «Ahora se ha hecho nacionalista», comentaban algunos con sorpresa al «leerlo». Los dos eran profesores en la Universitat y muchos alumnos han enviado trabajos de Constitucional al correo electrónico del profesor de Filología y al revés: solo una «p» diferenciaba su dirección electrónica. Quizá la anécdota más graciosa fue cuando llegó el hermano pequeño de Josep Lluís a la mili en Canarias. El sargento, al pasar lista y ver el apellido y la procedencia, le preguntó si conocía a José Luis Pitarch de València. «¡Es mi hermano!», respondió. Le cayó una reprimenda tremenda y se pasó un día limpiando y haciendo las peores tareas. Al llamar y contárselo a su hermano, Josep Lluís Pitarch captó el equívoco: aquel sargento carca creía que era hermano del militar de la UMD y quería vengarse en la piel del recluta. Una llamada de teléfono deshizo el entuerto.
A ambos los hermanan la sangre caliente, el republicanismo (cada uno de su república), el compromiso, la represalia sufrida y la ruptura con un padre militar franquista y otro padre conservador y de misa. Jamás se han molestado por las confusiones. «Para mí ha sido como una doble vida», dice Josep Lluís. El otro Pitarch sonríe y apunta a otra similitud: aunque estuvieran encarrilados a un destino marcado (un Ejército dictatorial, el seminario), «un proceso de concienciación progresiva por la funesta manía de pensar» los desvió de la senda, señala. Manía de pensar... y de replicar. En un examen de Política en Bachiller, el profesor preguntó a Josep Lluís Pitarch por qué no había pertenecido a la franquista Organización Juvenil Española (OJE). «Porque mi abuelo era ateo», respondió. «¿Y si tu abuelo hubiera sido un hijo de puta, tú qué habrías sido?», inquirió el maestro facha. «Posiblemente de la OJE», replicó Pitarch.