Gibraltar i Catalunya Nord
“A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”. És
la barbaritat que ens feien cantar a l’escola, per tal d’enardir-nos i
preparar-nos per a ‘recuperar’ Gibraltar. Els xiquets i les xiquetes del
Frente de Juventudes, encara eren arengats amb més intensitat i se
sabien la cançó guerrera de cap a cap, que cantaven desfilant pel
carrer, amb la seua boina roja i tot. Curiosament vaig tindre la sort de
lliurar-me de la manipulació i la injúria, perquè el meu germà més gran
ja hi era i jo no volia fer res del que feia ell.
La ràdio també arengava la població. La tesi dels franquistes era que
els anglesos ens havien pres Gibraltar a la força i amb traïdoria, que
aquella era una “tierra amada del pueblo espanyol” que dúiem
com una espina clavada al cor. Els anglesos, doncs, eren uns enemics,
com també ho eren els francesos, per la Guerra de la Independència, i
els nord-americans, perquè ens havien pres Cuba, tot just no feia
cinquanta anys. Tothom era enemic, menys els alemanys i els italians,
que havien ajudat Franco a derrotar la República i que, havent perdut la
Guerra Mundial, trobaren refugi a l’empara de Franco. Quins temps i
quins bandarres!
Franco, sempre que hi havia una crisi, treia el tema de Gibraltar, i
així tornava a començar la inflamació social, encara que
infructuosament, perquè anaven passant els anys i tot continuava igual.
Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus
estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que
enardien els soldats pelats… El veïnat, crec que es desentenia i se’n
reia; fins i tot se’n feien d’acudits com aquell del grup de gais
(aleshores no hi havia la sensibilitat d’ara contra l’homofòbia) que
visitaren Franco i s’oferiren a marxar sobre Gibraltar, porque no somos machos, però somos muchos, li digueren Ressalte l’acudit, perquè demostra el poc respecte que inspirava el tema gibraltareny.
A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en
moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que
s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè
tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler, durant els
quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes.
Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.
És natural que ara, el PP, hereu del franquisme per línia directa,
també recórreguen al mateix tema de Gibraltar. No fa molt ja ho
intentaren amb l’illot del Peregil (Julivert, en català), amb una
maniobra ridícula i extravagant de l’inefable Trillo (quin tio!). Ara,
amb això del brexit creuen que poden treure algun profit, sobre
tot despistar la població, ja absolutament exasperada per la corrupció
que els cobreix de dalt a baix. Volen posar-se una medalla, sense
rentar-se la merda que porten a sobre.
Ara vull posar de relleu que els espanyols, tot just 54 anys abans
d’haver de cedir Gibraltar, havien fet una altra cessió, encara major,
la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que
són terres catalanes i que no han reclamat mai. Com és que sols se’n
recorden i reclamen el territori pàtrio que els convé, precisament castellà?
En 1659, signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra
dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de
Castella i cedien a les pretensions franceses sobre els territoris
catalans del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, la meitat
de la Cerdanya i la Fenolleda. Ho feren sense comptar amb les nostres
Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment.
Cinquanta-quatre anys després, en 1713 signaren el Tractat d’Utrecht,
que posava fi a la Guerra de Successió, que grosso modo fou
entre castellans-francesos contra catalans-anglesos, cadascú amb els
seus aliats. Pel tractat, els castellans acceptaven un rei francès (els
borbons) i cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne
Unit. Així és que els espanyols que reclamen Gibraltar, ho fan perquè
els convé i sols d’allò que els convé, en aquest cas “la punta amada”.
Actualment, però, Gibraltar ha passat de ser una important plaça
militar, que era el motiu principal per als anglesos, a ser un paradís
fiscal. Al llarg dels anys s’ha anat forjant una història d’interessos
econòmics extraordinaris, fora del control de Montoro. No sé si la Udef
vigila o no el que hi passa, ni tampoc si ho fan els periodistes que
destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar?
Hi ha la població, que s’hi ha anat establint i forjant un territori de gairebé 7 k2.
Es tracta d’uns 32.000 i pico de gibraltarenys, gents d’al·luvió
procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra
banda de la frontera (La Línia i San Roque, on hi viuen). Els
gibraltarenys parlen el llanito, que és una mescla d’andalús i
d’anglès, i viuen dels serveis i del contraban. La població més antiga,
però, són les mones, de la mateixa manera que les cabres ho eren del
Perejil, encara que en els dos casos, l’ONU hauria de dir alguna cosa, a
veure qui té el dret, o el Tribunal de La Haia.
Així és que l’espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és
el que era. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i
Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre
l’avantatge de la tutela anglesa i els privilegis que els atorga la seua
condició, que és un xollo. Als governs espanyols també els va molt bé
mantenir la reivindicació, per les raons que hem dit. A les empreses i
els bancs que hi figuren com a radicats i que són tants com habitants hi
ha a la ciutat, tampoc els interessa que canvie l’estatus de què
gaudeixen. Evidentment, als qui hi tenen els seus diners, que evadeixen
de tot control, tampoc. Gibraltar és una paròdia.
Finalment, tornem als territoris catalans regalats als francesos, on
la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles
comarques, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a
l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos
polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i
extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests
territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia
i els serveis. Així és que, febles econòmicament, menystinguts pels
francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen
el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com
els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu
passat, el de Catalunya.