EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

Gibraltar i Catalunya Nord

  “A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”. És la barbaritat que ens feien cantar a l’escola, per tal d’enardir-nos i preparar-nos per a ‘recuperar’ Gibraltar. Els xiquets i les xiquetes del Frente de Juventudes, encara eren arengats amb més intensitat i se sabien la cançó guerrera de cap a cap, que cantaven desfilant pel carrer, amb la seua boina roja i tot. Curiosament vaig tindre la sort de lliurar-me de la manipulació i la injúria, perquè el meu germà més gran ja hi era i jo no volia fer res del que feia ell.

 

La ràdio també arengava la població. La tesi dels franquistes era que els anglesos ens havien pres Gibraltar a la força i amb traïdoria, que aquella era una “tierra amada del pueblo espanyol” que dúiem com una espina clavada al cor. Els anglesos, doncs, eren uns enemics, com també ho eren els francesos, per la Guerra de la Independència, i els nord-americans, perquè ens havien pres Cuba, tot just no feia cinquanta anys. Tothom era enemic, menys els alemanys i els italians, que havien ajudat Franco a derrotar la República i que, havent perdut la Guerra Mundial, trobaren refugi a l’empara de Franco. Quins temps i quins bandarres!

Franco, sempre que hi havia una crisi, treia el tema de Gibraltar, i així tornava a començar la inflamació social, encara que infructuosament, perquè anaven passant els anys i tot continuava igual. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats… El veïnat, crec que es desentenia i se’n reia; fins i tot se’n feien d’acudits com aquell del grup de gais (aleshores no hi havia la sensibilitat d’ara contra l’homofòbia) que visitaren Franco i s’oferiren a marxar sobre Gibraltar, porque no somos machos, però somos muchos, li digueren  Ressalte l’acudit, perquè demostra el poc respecte que inspirava el tema gibraltareny.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler, durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

És natural que ara, el PP, hereu del franquisme per línia directa, també recórreguen al mateix tema de Gibraltar. No fa molt ja ho intentaren amb l’illot del Peregil (Julivert, en català), amb una maniobra ridícula i extravagant de l’inefable Trillo (quin tio!). Ara, amb això del brexit creuen que poden treure algun profit, sobre tot despistar la població, ja absolutament exasperada per la corrupció que els cobreix de dalt a baix. Volen posar-se una medalla, sense rentar-se la merda que porten a sobre.

Ara vull posar de relleu que els espanyols, tot just 54 anys abans d’haver de cedir Gibraltar, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que són terres catalanes i que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el territori pàtrio que els convé, precisament castellà?

En 1659, signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i cedien a les pretensions franceses sobre els territoris catalans del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, la meitat de la Cerdanya i la Fenolleda. Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Cinquanta-quatre anys després, en 1713 signaren el Tractat d’Utrecht, que posava fi a la Guerra de Successió, que grosso modo fou entre castellans-francesos contra catalans-anglesos, cadascú amb els seus aliats. Pel tractat, els castellans acceptaven un rei francès (els borbons) i cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols que reclamen Gibraltar, ho fan perquè els convé i sols d’allò que els convé, en aquest cas “la punta amada”.

Actualment, però, Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a ser un paradís fiscal. Al llarg dels anys s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, fora del control de Montoro. No sé si la Udef vigila o no el que hi passa, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar?

Hi ha la població, que s’hi ha anat establint i forjant un territori de gairebé 7 k². Es tracta d’uns 32.000 i pico de gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque, on hi viuen). Els gibraltarenys parlen el llanito, que és una mescla d’andalús i d’anglès, i viuen dels serveis i del contraban. La població més antiga, però, són les mones, de la mateixa manera que les cabres ho eren del Perejil, encara que en els dos casos, l’ONU hauria de dir alguna cosa, a veure qui té el dret, o el Tribunal de La Haia.

Així és que l’espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa i els privilegis que els atorga la seua condició, que és un xollo. Als governs espanyols també els va molt bé mantenir la reivindicació, per les raons que hem dit. A les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats i que són tants com habitants hi ha a la ciutat, tampoc els interessa que canvie l’estatus de què gaudeixen. Evidentment, als qui hi tenen els seus diners, que evadeixen de tot control, tampoc. Gibraltar és una paròdia.

Finalment, tornem als territoris catalans regalats als francesos, on la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis. Així és que, febles econòmicament, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.