M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur
Article publicat a Saó el dia 12 de juny de 2017
Acabe de passar pel quiròfan, on m’han extirpat 14 cms. del còlon i
un poc de l’ili i de l’apèndix i unes adenopaties, de pas. He comprovat
que aquestes situacions, si les passes en bones mans, com les del metge
que m’ha operat, se superen fàcilment i per tant recomane tranquil·litat
i afrontar-ho amb confiança. La medicina ha avançat força. Com havia de
fer alguna cosa per a entretenir-me, mentre em tenien al llit i em
reposava, he estat fent algunes reflexions que escric, per si poden ser
d’interès per a altres candidats a passar pel trull.
El càncer de còlon, així com el de pròstata i el de mama, afecta i
afectarà una bona quantitat de ciutadans i ciutadanes a nivell mundial,
així que és millor fer-se a la idea. Aquests problemes, i altres com el
parir i en general tot el que afecta al baix ventre, en la reproducció i
en l’evacuació, són “problemes dels humans”, sembla que per culpa de
l’evolució de l’espècie. Els homes decidírem posar-nos dempeus, en lloc
de continuar anant de quatre grapes, com han continuat fent els nostres
parents, mones i goril·les… i gràcies a aquella decisió, els homes hem
evolucionat, però pagant un preu.
Seguint amb la meua operació, he suportat amb estoïcisme tot el que
ha calgut, recitant com un mantra els versos de Catul que tant m’agraden
“desgraciat de Catul, deixa de fer el fava i el que veges que no té
remei, dóna-ho per perdut”, o siga, resigna’t, Pep. Així he passat per
la colonoscòpia de rigor, que ha donat als metges una fotografia exacta
del meu tumor i, per tant, de la urgència de la seua extirpació. A
continuació he passat per analítiques, TAC, raigs X; per l’anestèsia;
pel quiròfan; pel la UCI i pel postoperatori.
Com havia de tenir temps, durant els cinc dies d’hospital, m’he endut
el llarg poema de Lucreci, “De rerum natura”, que tenia pendent de
tornar a llegir. La immensa obra del poeta llatí, és un compendi de la
filosofia d’Epicur, del qual no tenim massa textos. Lucreci considerava
Epicur el seu mestre i jo també i per això m’ha anat molt bé renovar-me
les piles, amb la seua relectura. Segons Epicur, la filosofia
és necessària per a tothom, cosa en la qual no creuen els ministres
espanyols que han tret el seu estudi (i el llatí i el grec) de
l’ensenyament; així són ells de burros. La filosofia, segons Epicur,
ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre
grans mals de la humanitat: la por als déus, a la mort, al destí i al
dolor.
Precisament el meu metge ha tingut molta cura a administrar-me
analgèsics suficients per a fer-me sentir millor, o no sentir dolor.
Respecte dels déus i la religió, estava rellegint els versos de Lucreci
del llibre primer, que són la denúncia de l’amenaça dels déus i de les
religions: la mateixa religió infantà fets criminals i impiadosos, diu. I
capficat en aquesta lectura impia, de sobte se’m presentà un senyor,
també amb bata de metge: soy el capellán. Sorprès, el fulminí
amb la mirada i amb un gest rotund, i amb la poca veu que em quedava, li
vaig poder dir: doncs, ja pot anar-se’n per on ha vingut. El capellà
acotà el cap i s’esmunyí, sense dir ni adéu. Em quedí estupefacte i
indignat, perquè creia que ja no es practicaven aquestes bruixeries.
Recordí Suetoni: vulpus pilum mutant, non mores; la rabosa canvia el pèl, però no els costums.
Vint dies després de l’operació he pogut marxar a Mallorca a veure
els fills i els nèts, que han quedat meravellats i complaguts de la meua
recuperació. Jo sempre he tingut molt bona encarnadura. Ara he passat a
unes altres mans, les de l’oncòleg. De moment, donat l’èxit de
l’operació i de les analítiques, no caldrà que em posen cap dosi de
quimioteràpia ni de radioteràpia i farem un seguiment estricte, a base
d’analítiques i de TACs. Bé, doncs, per ara, no?
I aquesta ha estat la història que he hagut de protagonitzar i que
desitge a qui em llija, que racionalitze com he fet jo. No tenim
escapatòria i hem de passar pel tràngol. Les maniobres de localització
del mal, amb la colonoscòpia, no han de suposar cap patiment ni estrès:
són necessàries, doncs s’han de fer i ja està. Malgrat totes les
maniobres preoperatòries i operatòries, finalment t’anestesien i ni te
n’adones. L’endemà veus que continues viu, t’informen del tall que
t’han fet, de les maniobres que diem làser, de la seua sutura… Res, al
cap i a la fi. Qui tinga uns metges com els meus, experimentats i atents
(i que jo recomanaré a qui m’ho demane), comprovarà que és més el que
temem a priori, del que en realitat és.
I una observació sociolingüística, perquè no he perdut el temps. El
meu cirurgià és un metge mexicà, casat amb una valenciana i parla
perfectament valencià; l’oncòleg és de Lleó, casat també amb una
valenciana i també parla en valencià. Els dos s’han format a Barcelona.
Les infermeres, però, molt valencianes elles (alguna havia estat alumna
meua), no parlen valencià… perquè els dóna vergonya. Del capellà…, no
volguí ni saber-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada