M’han hemicolectomitzat, sota la protecció d’Epicur

Article publicat a Saó el dia 12 de juny de 2017

Acabe de passar pel quiròfan, on m’han extirpat 14 cms. del còlon i un poc de l’ili i de l’apèndix i unes adenopaties, de pas. He comprovat que aquestes situacions, si les passes en bones mans, com les del metge que m’ha operat, se superen fàcilment i per tant recomane tranquil·litat i afrontar-ho amb confiança. La medicina ha avançat força. Com havia de fer alguna cosa per a entretenir-me, mentre em tenien al llit i em reposava, he estat fent algunes reflexions que escric, per si poden ser d’interès per a altres candidats a passar pel trull.

El càncer de còlon, així com el de pròstata i el de mama, afecta i afectarà una bona quantitat de ciutadans i ciutadanes a nivell mundial, així que és millor fer-se a la idea. Aquests problemes, i altres com el parir i en general tot el que afecta al baix ventre, en la reproducció i en l’evacuació, són “problemes dels humans”, sembla que per culpa de l’evolució de l’espècie. Els homes decidírem posar-nos dempeus, en lloc de continuar anant de quatre grapes, com han continuat fent els nostres parents, mones i goril·les… i gràcies a aquella decisió, els homes hem evolucionat, però pagant un preu.

Seguint amb la meua operació, he suportat amb estoïcisme tot el que ha calgut, recitant com un mantra els versos de Catul que tant m’agraden “desgraciat de Catul, deixa de fer el fava i el que veges que no té remei, dóna-ho per perdut”, o siga, resigna’t, Pep. Així he passat per la colonoscòpia de rigor, que ha donat als metges una fotografia exacta del meu tumor i, per tant, de la urgència de la seua extirpació. A continuació he passat per analítiques, TAC, raigs X; per l’anestèsia; pel quiròfan; pel la UCI i pel postoperatori.

Com havia de tenir temps, durant els cinc dies d’hospital, m’he endut el llarg poema  de Lucreci, “De rerum natura”, que tenia pendent de tornar a llegir. La immensa obra del poeta llatí, és un compendi de la filosofia d’Epicur, del qual no tenim massa textos. Lucreci considerava Epicur el seu mestre i jo també i per això m’ha anat molt bé renovar-me les piles, amb la seua relectura. Segons Epicur, la filosofia és necessària per a tothom, cosa en la qual no creuen els ministres espanyols que han tret el seu estudi (i el llatí i el grec) de l’ensenyament; així són ells de burros.  La filosofia, segons Epicur, ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i és el remei per als quatre grans mals de la humanitat: la por als déus, a la mort, al destí i al dolor.

Precisament el meu metge ha tingut molta cura a administrar-me analgèsics suficients per a fer-me sentir millor, o no sentir dolor. Respecte dels déus i la religió, estava rellegint els versos de Lucreci del llibre primer, que són la denúncia de l’amenaça dels déus i de les religions: la mateixa religió infantà fets criminals i impiadosos, diu. I capficat en aquesta lectura impia, de sobte se’m presentà un senyor, també amb bata de metge: soy el capellán. Sorprès, el fulminí amb la mirada i amb un gest rotund, i amb la poca veu que em quedava, li vaig poder dir: doncs, ja pot anar-se’n per on ha vingut. El capellà acotà el cap i s’esmunyí, sense dir ni adéu. Em quedí estupefacte i indignat, perquè creia que ja no es practicaven aquestes bruixeries. Recordí Suetoni: vulpus pilum mutant, non mores; la rabosa canvia el pèl, però no els costums.

Vint dies després de l’operació he pogut marxar a Mallorca a veure els fills i els nèts, que han quedat meravellats i complaguts de la meua recuperació. Jo sempre he tingut molt bona encarnadura. Ara he passat a unes altres mans, les de l’oncòleg. De moment, donat l’èxit de l’operació i de les analítiques, no caldrà que em posen cap dosi de quimioteràpia ni de radioteràpia i farem un seguiment estricte, a base d’analítiques i de TACs. Bé, doncs, per ara, no?

I aquesta ha estat la història que he hagut de protagonitzar i que desitge a qui em llija, que racionalitze com he fet jo. No tenim escapatòria i hem de passar pel tràngol. Les maniobres de localització del mal, amb la colonoscòpia, no han de suposar cap patiment ni estrès: són necessàries, doncs s’han de fer i ja està. Malgrat totes les maniobres preoperatòries i operatòries, finalment t’anestesien i ni te n’adones. L’endemà veus que continues viu,  t’informen del tall que t’han fet, de les maniobres que diem làser, de la seua sutura… Res, al cap i a la fi. Qui tinga uns metges com els meus, experimentats i atents (i que jo recomanaré a qui m’ho demane), comprovarà que és més el que temem a priori, del que en realitat és.

I una observació sociolingüística, perquè no he perdut el temps. El meu cirurgià és un metge mexicà, casat amb una valenciana i parla perfectament valencià; l’oncòleg és de Lleó, casat també amb una valenciana i també parla en valencià. Els dos s’han format a Barcelona. Les infermeres, però, molt valencianes elles (alguna havia estat alumna meua), no parlen valencià… perquè els dóna vergonya. Del capellà…, no volguí ni saber-ho.