DE TERRA ENDINS, DE MAR ENLLÀ

Article publicat al Levante-EMV el 29 d’abril de 2023Quan Llach cantava venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà… ens commovíem, més que quan rotundament proclamàvem: ni França, ni Espanya, Països Catalans. El nostre nord començava més amunt dels Pirineus, i el sud, des del Baix Segura, la terra endins, amb la franja de Ponent i les fites indefinides d’aragonesos, castellano-manxecs i murcians; finalment la mar enllà eren les Balears i l’Alguer. Aquest era i és el nostre món, la terra i la gent que estimem, amb els quals formem una nació. Fora hi ha les nacions veïnes, molt estimades, però on ja no hi som nosaltres; amb tots els respectes. Avui, a l’hora d’escriure aquesta columna, he tingut aquest capficament geogràfico-nacionalista, perquè per raons personals vaig a passar temporades, mar enllà, a Mallorca. Sempre va bé canviar d’aires i d’aigües, però ho faig per estar amb la família. Intentaré mantenir aquesta columna quinzenal contant coses de ses illes als valencians; i allà, escriure als illencs dels valencians, si hi trobe la mateixa acollida al Diari de Mallorca que ací, al Levante.

 La història no ens ha estat molt favorable (vae victis, ai dels vençuts, que deien els romans) i per això ens han fet més vies de comunicació amb Espanya que no entre nosaltres mateix i ens és més fàcil anar de València a Madrid, que a Barcelona, o a Mallorca, i no tenim l’imprescindible corredor mediterrani. Constitucionalment estem obligats a saber castellà, però saber la nostra llengua només és una devoció. Per a nosaltres, l’Estat ens resulta ruïnós, perquè aportem més que ningú a l’erari públic, però en rebem manco. Totes les televisions i emissores espanyoles ens envaeixen, però no podem connectar-nos amb les televisions catalanes i balears. Les “autoritats” i, lamentablement, alguns ciutadans, sols parlen castellà i alguns intenten obligar-nos a fer-ho: aquí habla en castellano. La prova de l’ou és l’himno d’ofrenar noves glòries a Espanya, que sols cantem nosaltres i cap altra autonomia (ni Madrid!), són tan derrotistes. Vull dir que continuem tan malament com sempre, i a les Illes passa el mateix. Fuster deia que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, així que en les pròximes eleccions hem de votar els nostres partits perquè defensen els nostres interessos; als carpetovetònics devem dir-los, com Raimon: nosaltres no som d’eixe món, perquè el nostre ni és millor ni pitjor que el vostre, però és el nostre.

UN  SANT  DE  LA  FAMÍLIA

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 15 d’abril de 2023

Com  despús -demà  celebrarem  la festa de sant Vicent Ferrer, que és un sant fet i criat a València, o siga de casa, crec que li devem dedicar un recordatori. Sant Vicent té l’avantatge, per a nosaltres, que sempre parlava en valencià i, doncs, ens hi podem adreçar sense témer que no ens entenga i com sabem que era molt entranyable i bona persona, podem confiar que ens atendrà, cosa que no podem esperar de molts sants i jerarques de l’església, perquè la majoria parlen en castellà;  en aquest sentit, l’actual bisbe Benavent és una excepció i una benedicció.

 Com era un gran predicador, va recórrer mitja Europa, predicant i fent miracles Els seus sermons són inesgotables i se’n conserven moltíssims, ja que l’acompanyaven uns copistes a peu de trona, prenent nota de la part del serrmó en valencià, perquè en gran part utilitzava el llatí que, com eren cites textuals, es limitaven a escriure el principi del text. Sempre s’ha reconegut que sant Vicent predicava únicament en valencià, fora on fora que predicava, i la gent l’entenia, cadascú en la seua llengua. En les actes de canonització molts testimonis digueren que parlava en català o en valencià i que tothom l’entenia. Sant Vicent tenia el do de llengües.

 A sant Vicent el feren sant pràcticament només morir, perquè havia solucionat el conflicte (cisma) de l’Església de tenir dos papes (Roma i Peníscola) en lloc d’un. Un d’ells era el famós Papa Luna, que era aragonès,  a qui obeïen molts monarques i a qui servia sant Vicent, fins que tingué una revelació i se’n passà al bàndol del papa de Roma, arrossegant els monarques que encara obeïen al Luna i s’acabà el cisma. L’altra gran gestió de Ferrer fou solucionar el nostre conflicte de no tenir un rei, perquè havia mort Martí l’humà, de la casa de Barcelona, sense descendència i es disputaven les nostres corones (Catalunya, València, Balears i Aragó) dos nebots. S’havien reunit a Casp nou compromissaris per a solucionar-ho. Els tres representants catalans i dos dels valencians (Vicent i el seu germà Bonifaci) votaven al compte d’Urgell i els tres aragonesos i un valencià votaven el Trastamara (castellà); 5 a 4. Però, sant Vicent tingué altra revelació: passar-se al bàndol del castellà i així ho féu també l’altre valencià: 6 a 3. I així, sant Vicent fou sant, mentre uns anys després començà el nostre calvari lingüístic.

 

 

Fòrum  electoral 13

 

PASQÜES  ELECTORALS  I D’AQIELARRES

 Publicat a la revista SAÓ el 12 d'abril de 2023

 

Enguany,  ni  la  Setmana  Santa  espanyola  ha  estat  normal,  ni les pasqües ibero-perifèriques, tampoc. Volem  dir  que  ni als  territoris  on  celebren  especialment  la passió  i  mort  de  Jesús  han  pogut  seguir  la seua tradició  penitencial  i  festiva  de  les  processons  i  les  saetes, tan tranquil·lament; ni  tampoc  als  nostres territoris  hem  pogut  celebrar  les  pasqües  i  les  mones  amb l’entusiasme  de  sempre. Les raons són que  tot l’Estat va d’eleccions i que ens cauen al cap les  declaracions  de  renda  i  tot  aixó  ens  ocupa  molt  més  del  que ningú es pensa i damunt, per si faltava res més, ha hagut la sorpresa religiosa que volem ressenyar, a càrrec de la dreta franquista. Començarem per aquests, perquè sembla que estan més nerviosos que ningú, i sembla  que és per això que  han  perdut l’oremus i van llançats a captar vots a qualsevol preu.  Ho intenten afavorint tots els trànsfugues “ciutadans” que poden, i que paguen a bon preu, i segueixen els passos de Bolsonaro i de Trump, calant el mornell entre les sectes protestants evangelistes. Qui hauria de dir que aquesta gent, tan franquistes i tan garants de la fe catòlica-apostòlica i romana i tan martell d’heretges, s’havien de posar en mans dels ultres evangelistes, que és la secta que fa la competència al catolicisme, sobre tot a sud-Amèrica. Se suposa que el Vaticà no estarà gens d’acord amb la deriva dels populars espanyols, que han gosat presentar una pastora evangelista intervenint  en els seus actes, la qual ha afirmat, xillant com una possessa en un aquelarre, que el Senyor està de part de la dreta espanyola. Feixóo, l’Ayuso i Almèdia  ballaven la revelació de la pastora, plens d’entusiasme. París ben bé que val una missa, hauran pensat. Amb una contradicció tan gran encara no se sap l’abast de l’operació popular; serà el caos?

 Els qui no formem part de la conxorxa hem d’asserenar-nos i fer les coses ben fetes i d’això va aquests fòrum, convocat en dies pasqüals. Per una banda, hem de complir amb l’obligació més que fastigosa de pagar a Hisenda i ho hem de fer amb ressignació franciscana, però sense cap entusiasme, sabent com sabem que hisenda no som tots, i que tots no som iguals davant de la llei, com intenten fer-nos creure. Tots sabem que ací sols paguem els treballadors, els empresaris més petits, els jubilats i els funcionaris. Els peixos grossos no paguen o paguen molt poc i s’emporten els diners als paradisos fiscals, com ha fet el mateix cara dura del rei que hagué, i com fan els grans polítics, els grans empresaris, l’església catòlica (exempta de pagar ni xapa, gràcies a Franco i a Aznar), etc. I per descomptat, no paguen a Hisenda, o paguen molt poc, tota la rècula de corruptes que han cobrat/pagat en negre les comissions de la seua immoralitat, com fins i tot ha fet el mateix PP. Així és que  els qui som honrats i paguem hem de tenir per una banda la consciència tranquil·la, però per altra part hem de mostrar-nos molt indignats amb els corruptes, amb llurs partits i amb les institucions que els donen acollida o els eximeixen (siguen inspectors, siguen els d’Hisenda, siguen jutges o fiscals) als quals hem de fer objecte del nostre odi i de les nostres malediccions. O siga que hem de fer i pagar les declaracions, però amb desgana, posant-hi molt mala cara, desconfiant profundament... I demanem que la declaració ens isca bé!

 I amb el deure complit, reflexionem sobre les eleccions. Tal com estan les coses, l’Estat penja d’un fil, exactament del resultat de les eleccions d’enguany, municipals, autonòmiques i generals. Si guanyen els nostres, que són els bons (socialistes o més a l’esquerra, independentistes, comunistes...) podrem continuar la sèrie de reformes que estan en marxa i les que s’hi posaran, sense cap dubte, o siga tindrem més transparència i sabrem el que fan i desfan els nostres polítics. Perquè, si guanya la dreta franquista i l’extrema dreta franquistíssima, ja sabem que retallaran els avanços socials i polítics que hem aconseguit., o siga que tornarà l’obscurantisme i més privilegis als més poderosos i més patiments a les classes treballadores...

 En el marc que pintem, si guanyen els nostres, tot no erà serà satisfactori al 100%, però ens aconformarem amb el que puga ser, ja ho discutirem. Ara cal superar algunes dificultats, la primera i més important i que està a les nostres mans, és guanyar les eleccions, o siga  obtenir uns resultats similars als actuals: un PSOE hegemònic però que continuarà fent curt, amb els partits a la seua esquerra que representen el conjunt  de Podem i/o Sumar, amb tots els afegits inclosos els comunistes, i amb els partits independentistes/nacionalistes, o siga tot el món de progrès i de democràcia-. Naturalment, el problema és l’encaix PODEM--SUMAR, que han de solucionar els directament afectats. Alguns s’han vingut massa amunt i han de reflexionar que ací no sobra ningú i que ha d’haver-hi feina per a tots. El problema és l’excès de lideratge i de personalisme, ho venim dient. S’ha de tenir la solució abans de les eleccions generals de l’hivern.

 Enfront d’aquest marc de progrés no hi ha res, sinò mans buides, històries perilloses, verborrea feixista i promeses impossibles. El partit més franquista, per transmissió gairebé apostòlica, és el PP, que està passant unes hores molt baixes, per la falta de lideratge de Feixóo i de l’equip que l’acompanya i per la brutícia dels casos de corrupció que arrosseguen i que, com no els resulta fàcil fer net, mentre no ho aconseguisquen, ho tindran difícil. A més a més, creiem que estan prenent decisions contradictòries. Per exemple, a València intenten ressuscitar el fantasma de Rita Barberà, cosa que no s’entén, perquè fou el mateix PP qui la sacrificà en el seu moment, es desentengué i la condemnà a l’ostracisme.

 Per altra banda, com l’únic partit que pot pactar amb el PP és VOX, això encara els ho posa més difícil. Vox és un partit d’extrema dreta, equiparable als de l’extrema dreta europea (le Pen a França, Orban a Hongria...), o al de Bolsonaro al Brasil, o al de Trump als Estats Units... Aquesta gent, que no han aparegut del no res, sinó  que  estaven hivernant en l’antre del partit Popular fins que han despertat, són tan franquistes o més. Per sort, plegats PP i Vox no fan ambo, però que ningú s’hi fie, perquè poden fer alguna majoria en alguna autonomia o en alguna ciutat, com passa ara a Castella-Lleó, a Andalusia... i  evitar-ho seria molt saludable.

 

 

CRISI  ANTICATÒLICA  EN EL PP

 Article publicat a LEVANTE-EMV l’1 d’abril de 2023

 Els gallecs diuen: eu non credo nas meigas pero haberlas haylas, o siga que no creuen que hi hagen meigas, (bruixes males), però les hi ha. Aquesta conjectura influeix i molt en la dialèctica gallega de dir res però també el contrari. Franco definí que la guerra civil que havia provocada era una croada, o siga una guerra santa, aberració que mantingué amb el nihil obstat de molts bisbes catòlics; també aconseguí que l’entraren a les esglésies sota pali. Quan morí (o no morí i es passeja cada nit pels camins amb una Santa Companya d’ànimes en pena) aquell tètric dictador tan catòlic es perpetuà i ens mantingué emmerdats socialment, intel·lecrtual, econòmica i fins i tot moralment, i en certa manera. hi perdurem. L’aclaparadora presència en la política d’altres gallecs i assimilats, com Fraga Iribarne, Aznar i Raxoi, amb el concurs de les meigas. aconsella que fem un flash de cadascú, que rematarem amb Feixóo., que és l’actual candidat. Tots ells tenen com a denominador comú que són o es diuen catòlics, apostòlics i romans, però?

 Fraga Iribarne, fundà Alianza Popular, que després rebatejà Partitt Popular. Era tan profundament catòlic, que quan el Vaticà condemnà l’ús dels condons s’apressurà a dir: toda mi vida he dicho verdades sin condón y pienso morirme sin ponerme uno. He intentat cercar altres frases d’ell i totes m’han semblat tan insubstancials com el seu encefalograma. A Fraga el succeí l’ ungit, José Maria Aznar, que era tan catòlic que eximi l’església de pagar tributs, fins i tot pels guanys dels lloguers de les seues “propietats”, una gran part de les quals se les havien autoinscrit al cadastre, o siga furtat. Acabà absolutament repudiat pel poble, per haver-nos dut a la guerra contra l’Iraq, dient les mateixes mentides que el president americà, Bush..O siga que també féu coses que no eren catòliques, com mentir i prendre el nom de Déu en va. El personatge Raxoi i el seu equip donen per escriure molts articles. Tan catòlics, mentiren i practicaren i deixaren fer totes les corrupcions que estan jutjant-se ara mateix.

 Ara li toca a Feixóo fer-se el gran catòlic, però s’ha passat al bàndol herètic dels evangèlics, cosa que haurà desplagut enormement el Vaticà. Les esglésies evangèliques són protestants i la secta que els ballà els nanos a Feixóo i Ayuso a Madrid, és la més reaccionària i recolzen Trump i Bolsonaro. O siga,, al PP, ara són catòlics o protestants?