EL REPUNT - BLOG DE JOSEP L. PITARCH

UN  SANT  DE  LA  FAMÍLIA

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 15 d’abril de 2023

Com  despús -demà  celebrarem  la festa de sant Vicent Ferrer, que és un sant fet i criat a València, o siga de casa, crec que li devem dedicar un recordatori. Sant Vicent té l’avantatge, per a nosaltres, que sempre parlava en valencià i, doncs, ens hi podem adreçar sense témer que no ens entenga i com sabem que era molt entranyable i bona persona, podem confiar que ens atendrà, cosa que no podem esperar de molts sants i jerarques de l’església, perquè la majoria parlen en castellà;  en aquest sentit, l’actual bisbe Benavent és una excepció i una benedicció.

 Com era un gran predicador, va recórrer mitja Europa, predicant i fent miracles Els seus sermons són inesgotables i se’n conserven moltíssims, ja que l’acompanyaven uns copistes a peu de trona, prenent nota de la part del serrmó en valencià, perquè en gran part utilitzava el llatí que, com eren cites textuals, es limitaven a escriure el principi del text. Sempre s’ha reconegut que sant Vicent predicava únicament en valencià, fora on fora que predicava, i la gent l’entenia, cadascú en la seua llengua. En les actes de canonització molts testimonis digueren que parlava en català o en valencià i que tothom l’entenia. Sant Vicent tenia el do de llengües.

 A sant Vicent el feren sant pràcticament només morir, perquè havia solucionat el conflicte (cisma) de l’Església de tenir dos papes (Roma i Peníscola) en lloc d’un. Un d’ells era el famós Papa Luna, que era aragonès,  a qui obeïen molts monarques i a qui servia sant Vicent, fins que tingué una revelació i se’n passà al bàndol del papa de Roma, arrossegant els monarques que encara obeïen al Luna i s’acabà el cisma. L’altra gran gestió de Ferrer fou solucionar el nostre conflicte de no tenir un rei, perquè havia mort Martí l’humà, de la casa de Barcelona, sense descendència i es disputaven les nostres corones (Catalunya, València, Balears i Aragó) dos nebots. S’havien reunit a Casp nou compromissaris per a solucionar-ho. Els tres representants catalans i dos dels valencians (Vicent i el seu germà Bonifaci) votaven al compte d’Urgell i els tres aragonesos i un valencià votaven el Trastamara (castellà); 5 a 4. Però, sant Vicent tingué altra revelació: passar-se al bàndol del castellà i així ho féu també l’altre valencià: 6 a 3. I així, sant Vicent fou sant, mentre uns anys després començà el nostre calvari lingüístic.