I SI GUANYA HOLLANDE?

I SI GUANYA HOLLANDE?

Article publicat a elPunt/Avui el dia 29 d'abril de 2012

Sembla que és possible que en una setmana, el candidat socialista Hollande, guanye la presidència de França, la qual cosa farà canviar les regles de joc amb què actualment la parella Merkel-Sarkozy juguen la partida europea, al seu gust, o siga aplicant la doctrina neoliberal més contundent, que significa, resumint, la desaparició de l'estat de benestar. Alemanya, doncs, si a França hi ha el gir cap a l'esquerra i probablement també pròximament als Països Baixos, o siga si la Merkel es queda sense acòlits, haurà de rebaixar les rigoroses condicions amb què té collada Europa, amb l'excusa de la crisi... Déu ho faça!

Jo crec que tot l'afer de la “crisi” els ha vingut molt bé als peixos més grossos, que han aprofitat per a augmentar els beneficis, com per exemple els bancs, els grans magnats i Alemanya. No dic que la crisi l'han provocada a posta, però tampoc m'atreviria a dir el contrari, perquè els qui l'hem patida som els treballadors, abans proletaris, i les classes mitjanes; ells, no. Si no l'han provocada, però, al menys sabien que venia, perquè no els ha pillat desprevinguts, com ens ha passat als ciutadans pelats i als Estats més perifèrics, o siga, els més desgraciats. I com sabien el que anava a passar, tenien les rateres calades i ens han anat caçant, ara Irlanda, ara Grècia... ara Espanya. Amb total impunitat.

El negoci, però, pot tòrcer-se'ls-hi si passa el que sembla possible i guanya Hollande la presidència francesa. Què farà la Merkel, si això arriba a passar? Una advertència: per ella que no patisca ningú, perquè segurament també estarà preparada per a la nova situació, per al nou escenari, si tot arriba a rams de beneir, com desitgem. Ací el problema no és Alemanya, sinó nosaltres. Afluixaran els alemanys? Rectificaran la seua política fèrria? Ens allargaran els terminis de la hipoteca? Ens deixaran diners? Ens tindran alguna benevolència? Rajoy diu que ell no pot fer altra cosa que la que fa, perquè li ho mana la jefa, la Merkel. Quina vergonya, ell que havia dit que no actuaria a les ordres de Berlín i acusava Zapatero de sumís, ara ho fa al dictat germànic!

En aquestes circumstàncies, el govern de Rajoy no té cap solució a res, sinó és a base d'apujar els impostos i de retallar-nos les conquestes socials, i malgrat això, tampoc. La prova són l'atur que no cessa, sinó que augmenta; la bossa internacional, que no se'n refia, sinó que desconfia; la ciutadania que els votà, que ja s'està penedint... Encara que no es cansen de repetir que no voldrien fer el que fan, i que actuen forçats per les circumstàncies, han posat en marxa el co-pagament de les medicines, la privatització de la sanitat, la degradació de l'ensenyament públic, l'encariment de les taxes universitàries, l'augment d'impostos, les rebaixes de salaris... I encara no han parat. És que la Merkel ha dit que, ací, el dèficit ha de ser zero! Malgrat que Rajoy sap que el desprestigi del seu equip és galopant, no està disposat a rectificar... perquè ni vol ni el deixen, així que estem ben fotuts.

L'equip de què s'ha rodejat Rajoy és perfecte per als seus designis. Un ministre d'Hisenda sinistre, amb una obsessió recaptatòria que li surt pels porus. Quan el veig parlar i gesticulant, crec que les orelles li creixen, o m'ho imagine. Veig que se li assembla a algú, quan fa “el meu tresor, el meu tresor...” fregant-se les mans; però, a qui? A Gollum, del Senyor dels Anells, em diu Primi! Sí que és veritat, recristo, li té una retirada! L'altre ministre, el d'Economia, Guindos, el de la cara agra, ja sabem que era un dels responsables del holding de la Lehman Brothers, la fallida de la qual desencadenà tota la sèrie de fallides en cadena i finalment la crisi que estem vivint; o siga que en sap del tema. També és ideòleg en matèria econòmica de la FAES, que és el tinglado que organitzà Aznar per a donar idees i salvar el món, com les que ara està aplicant el govern de Rajoy.

Així que, amb tot açò, i tornant al candidat Hollande, quedem a l'espera si passa res de positiu, en aquests moments tan negatius. És una esperança, que guanye, no perquè confiem que els socialistes siguen garantia suficient de res. Sobre els socialistes en sabem prou amb els que hem tingut per ací, especialment amb Zapatero, però, al menys, si Hollande s'instal·la a l'Elisi i des d'allí “s'oposa” a la Merkel, si ho fera, de moment ja ens acontentaríem, perquè això seria millor que la merde que tenim ara. Quina festa! Ara bé, si jo fora Hollande, no seria tan ambiciós com Sarkozy i em rebaixaria els fums de grandeur del paio. De moment ja ha anunciat que s'autorebaixarà el sou: molt bé! A més a més, jo vull donar-li un consell: jo li diria a la Carla Bruni que ella podia quedar-se a l'Elisi, si volia, perquè la xica, quina culpa té?

S.O.S SILLA S'ENFONSA

S.O.S. SILLA S'ENFONSA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 d'abril de 2012

S.O.S. Silla s'afona. Aquest és el missatge que està transmetent el govern municipal del PP, molt paregut al que llançaren des del Titànic; en els dos casos, sense massa èxit, perquè si ningú acudí en auxili del famós vaixell a temps, tampoc ara ningú acudeix en auxili del PP. La situació a Silla és insostenible, perquè el PP no té majoria absoluta, per a imposar-se sense miraments, com fa on sí que la té (Corts, Diputació...). Al govern de Silla li falta un vot i no són capaços de convèncer ningú. La situació no és nova i a Baixauli li passà el mateix, però aquell,  sense cap escrúpol, comprà la voluntat d'un regidor del PP, que així es convertí en trànsfuga per a tota la història. Simeón és evident que això no pot fer-ho i per tant no té altra opció que suportar el col·lapse que anuncien o l'opció més civilitzada i intel·ligent d'arribar a un acord. És evident que per a pactar cal savoire-faire, que diuen els francesos, o siga tenir mà esquerra, per a cedir en alguna cosa.

Dedique aquestes ratlles al tema, perquè des de diversos angles de la banda popular m'han fet reclams d'auxili, de socors, com si jo poguera fer altra cosa que dir el que pense. El darrer ha estat Isidro Prieto; després de protestar per les crítiques que faig en els articles que publique al Punt (portes de cap als meus, m'ha dit), m'ha assegurat que la “radiografia” de la situació de Silla és terrible, pràcticament de desfeta total. Curiosament m'ho diu a mi, que estic reclamant, des de l'endemà de les eleccions, conèixer la situació real de les finances locals, la radiografia que diu Isidro; o siga, reclamant transparència, comptes clars. El PP no ha fet res d'això, sinó que ha actuat amb prepotència i fent trampes, com els han criticat els partits de l'oposició, i així els va; ara ploren. Crec que als del PP, doncs, no els queda altre remei que abaixar del burro, perquè, ara sabem que no era cert, com deien, que Rajoy ho arreglaria tot.

Hi ha un tema que em preocupa, ja ho he dit en altres ocasions i acabe de referir-me'n: quin interès tenen els populars a no parlar clar? Em referisc al nostre poble, perquè ací es donen unes circumstàncies especialment singulars. A Silla, el govern anterior a l'actual era social-baixaulista, considerat per uns i per altres, inclosos els socialistes, com a nefast; però, els dos governs anteriors foren del quadripartit, amb alcaldies d'EU i del Bloc i amb regidories d'Hisenda en mans del PP. No m'explique, doncs, perquè l'ex-regidor Natxo Ventura, que jo sempre he considerat just, treballador i intel·ligent, no diu res al respecte. Per exemple, s'ha d'explicar quina era la situació que havien deixat els socialistes en 1999; quina fou la gestió econòmica dels 8 anys del quadripartit; què passà els 4 anys del govern de Baixauli, amb trànsfuga inclòs; finalment, quina ha estat la situació que ha heretat l'actual govern. No m'explique perquè no ho fa, tan fàcil com li resultaria.

Tots sabem que la situació és molt difícil, que els populars no estan solucionant res, sinó agreujant-ho encara molt més; que les polítiques que apliquen, clarament antisocials, sols aprofiten per a fer més rics als rics i més pobres als pobres; que han dit més mentides que ningú mai en la història i que no estan fent res del que prometeren... Sabem que l'atur augmenta sense parar, que l'economia no es reactiva, sinó al contrari. També veiem les cares de satisfacció dels grans banquers i grans empresaris, front a les cares de preocupació i de desesperació de la gent sense treball, dels joves sense futur. Els populars, doncs, estan duent-nos a una situació de catàstrofe total, si no hi estem ja. Els populars, doncs, no són garantia de res. A Silla, tampoc.

En aquestes circumstàncies crec que és impensable que Serafín convença ningú perquè els done suport. A Silla, doncs, el govern municipal està més sol que la una i no tenen altra solució que la que he dit: han de baixar del burro. Volen fer-ho? Els pressupostos poden ser el primer pas, retocant els sous dels polítics; prescindint d'algun luxe immerescut o d'algun contracte incompetent i/o innecessari; anul·lant despeses de bous i de saraos; però, sobre tot, atenent les posicions dels partits de l'oposició i intentant arribar amb ells a una transacció, a un acord. La prepotència no és la millor manera d'actuar, sobre tot en aquests casos.

Jo, malgrat els temors i la ràbia dels populars, crec que encara tenen marge per a intentar-ho. Com el que es tracta és de governar el poble, encontrar la fórmula que ho faça possible és qüestió de posar-se i de treballar. Evidentment cal savoire-faire, com deia al principi, cal tenir mà esquerra. No conec a fons els nostres polítics, a excepció, del regidor del meu partit, Josep L. Melero, i per tant, és per ell, que sé que el tema els preocupa a tots i que s'han reunit a parlar-ne. En un altre moment, amb una situació igualment complicada, l'any 1999, l'oposició sabérem arribar a un pacte de salvació (el quadripartit) pel bé de Silla, perquè s'imposà el sentit comú i uns i altres cedírem algunes coses. Ara sols ens queda confiar que passe el mateix.

FUNCIONARIS QUE SÓN UNS BURROS

FUNCIONARIS QUE SÓN UNS BURROS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 22 d'abril de 2012

En el meu darrer viatge a Mallorca m'enduguí una sorpresa especial, llegint la premsa; una multi-sorpresa, en realitat, relacionada amb l'ecologia, amb l'economia, i amb els burros, o siga els ases o rucs, que són animals que em cauen molt bé; damunt, em recordí del meu difunt sogre, com ara explicaré. El titular, doncs, no té més sentit que el de cridar l'atenció, perquè no parlaré de funcionaris burros, sinó de burros que fan funcions d'empleats públics. La notícia era que l'IBANAT (Institut Balear de la Natura) havia llogat 22 burros dels Pirineus d'Osca, per soltar-los pel Parc Natural de Llevant (Artà), amb la funció de menjar-se tot el carritx. El que pretenen és que els burros netegen el parc natural a un preu tirat, per 180 euros al mes, o siga que pretenen explotar els burros. És evident que els burros també menjaran tot el que voldran i que, en mig de la natura, quan els entrarà la trempera sempre tindran una burra a l'abast, perquè supose que hi haurà burros i burres.

La zona en qüestió (Sa Tudosa, Cap Ferrutx) és de difícil accés a les brigades de neteja i, sobre tot per terra, de manera que allò és molt costós, per a fer-ho amb homes, mentre que els burros els han desembarcat a la platja i hala, cap amunt a pasturar i a follar; sense uniformes, ni caporals, ni targeta de la seguretat social, ni permisos, ni vacances, ni moscosos. Una ganga! A més a més, els amants de la natura que visiten el parc podran endur-se uns records de l'excursió molt especials i entranyables, gravant els brams dels ases i fotografiant-los empalmats, amb les panxes ben tipes.

El cas m'ha fet recordar el que m'explicava el meu sogre, que havia estat un bon coneixedor dels animals de pastura, especialment les ovelles i les cabres. Em deia que feia temps, quan hi havia cabres, aquestes s'encarregaven de netejar el bosc, perquè són devoradores de tot, però que havien anat desapareixent, i fins i tot perquè s'arribà a prohibir els cabrers i llurs ramats. Ell pronosticava que, per culpa d'això, cada any hi hauria més incendis al bosc. Ara pense que tenia tota la raó. Altres ungulats, que viuen lliures i en zones boscoses i inaccessibles, herbívors i bons trescadors, com els senglars, els cérvols, les daines, els cabirols, la cabra salvatge i l'isard, serien igualment útils per a mantenir les muntanyes netes i estàlvies del perill dels incendis que es succeeixen cada any, precisament per l'abundància de branques, arbusts, màquia en general que, en assecar-se es converteixen en pólvora, o siga en un perill sobtat.

Doncs, a partir de l'experiència dels burros del Parc Natural de Llevant, i coneixent els beneficis dels altres animals salvatges, es fa difícil d'entendre que no s'hagen potenciat més aquests recursos. Els governants de la dreta, que ens han caigut a sobre com una plaga, s'ho haurien de plantejar i més encara en aquests moments de crisi, perquè el perill dels incendis és real. Obsessionats a retallar totes les despeses socials, medio-ambientals, sanitàries i educatives, també estan deixant sense efectius els parcs de bombers que actuen a les zones de muntanya. No han caigut en el compte que apagar els focs és més costós que prevenir-los. Diuen que no tenen diners, encara que no diuen on han anat a parar els que hi havia, i diuen que es veuen “obligats” a fer el que no voldrien, o siga a retallar les pensions, els sous dels treballadors, la despesa social, etc., encara que els seus sous no els retallen. Com entre les retallades hi ha la del capítol dels incendis forestals, jo els propose que reflexionen sobre tot el que anem dient.

Que pensen que la incorporació dels burros seria econòmica i eficaç. A més a més, soltant-los a la muntanya, l'administració no s'hauria de preocupar per la seua manutenció, que sortiria de franc, ni per la reproducció, ja que s'ho farien els burros amb les burres. Potser hauria d'haver alguns acobladors estratègics (en castellà, mamporreros) i autonòmics, per ajudar en casos concrets i prou. Respecte de la resta d'ungulats que hem citat, igualment, ens sortirien de franc i em sembla que no els caldrien acobladors. Amb tot plegat, doncs, si els polítics reflexionaren i feren càlculs, estic convençut que acceptarien el projecte, low cost, que propose. És evident, però, que jo vaig de bona fe, mentre que darrere dels incendis hi ha interessos de mala fe; de la mala fe dels polítics, d'això en parlem cada dia i avui, excepcionalment, no toca.

Una observació, per acabar, ja que no he dit res encara, sobre la caça. Aquest projecte, si arriba a ser un projecte, podria explotar-se també per a la caça, perquè caçar una cabra montesa sortiria més econòmic que anar a matar elefants a l'Àfrica i els beneficis es quedarien ací. Açò s'hauria de consultar amb la famosa princesa que ha organitzat la cacera que quasi mata el rei. Damunt, la carn dels ungulats citats és comestible i no la dels elefants. En qualsevol cas caldria excloure els burros, que s'haurien de protegir com es protegeixen els reis i les princeses, perquè els burros són una altra cosa.

LA BATALLA DE SES ILLES

LA BATALLA DE SES ILLES

Article publicat a elPunt/Avui el dia 15 d'abril de 2012; l'endemà del dia de la República

Els qui tinguérem, durant la transició, la mala fortuna de viure la batalla de València, sabem com és d'inútil i de cruel que es provoquen enfrontaments socials, amb l'excusa de la llengua catalana, A València, la batalla la iniciaren la dreta i l'extrema dreta, cridant la gent a la defensa de la llengua valenciana (sic), que curiosament cap d'ells parlava, contra la invasió catalana. Els aldarulls que provocaren, les agressions contra les autoritats, els intel·lectuals, les institucions, contra l'ensenyament i l'ús de la llengua, etc. adquiriren dimensions extraordinàries, que figuren en els textos de sociolingüística de tot el món. El resultat fou que, finalment, el plus de barbàrie i d'embrutiment populars que havien anat acumulant, els feu guanyar les eleccions i, des d'aleshores, amos de les institucions, han pogut seguir un procés continuat d'arraconament de la llengua, de minorització del seu ús, d'intents d'aniquilació: un atac sistemàtic, que si no ha reeixit ha estat gràcies a la resistència dels ensenyants, de la Universitat, de la intel·lectualitat, dels partits polítics nacionalistes i progressistes i de milers i milers de ciutadans. Ho he fet tan llarg, perquè a les Illes està passant una cosa pareguda.

A les Illes, el procés té les seues particularitats, perquè ha estat des de dins de la màxima institució, o siga des del Govern Balear, que s'ha iniciat el mateix procés que a València, d'aniquilació de la llengua catalana. Ha calgut que arribara a la seua presidència un enemic declarat de la llengua, com és en Bauzà, perquè s'hagen aprovat una sèrie de mesures que ataquen directament la llengua: castellanització de la televisió i eliminació de la que emetia íntegrament en català; eliminació del requisit lingüístic per a accedir a la funció pública; disminució de pressupostos per a la llengua; reducció del seu ensenyament a les escoles; eliminació i/o reducció de l'ús oficial del català en els actes oficials; etc. A les Illes, els enemics de la llengua ho han tingut més fàcil que a València, perquè tot ha consistit a posar un espanyolista al caramull del PP (Bauzà), guanyar les eleccions per majoria absoluta, i deixar-lo aplicar el programa de genocidi lingüístic que havia preparat: el seu pogrom.

L'aplicació d'aquesta política, però, ha provocat una reacció popular sense precedents a les Illes. La resposta ha estat tan magnífica com sorprenent, i fins i tot heroica, perquè ha comptat, fins i tot, amb una vaga de fam protagonitzada per jubilats. Una enorme manifestació, la més gran que s'havia vist a Mallorca, deixava ben a les clares el rebuig popular a la política de genocidi de Bauzà. La Universitat, els escriptors, els sindicats d'ensenyants, les associacions de pares i mares, els claustres escolars, els escriptors, les entitats culturals i cíviques, tothom ha protestat i protesta. Sembla, però, que Bauzà se'n riu (arriba Espanya, deu pensar). De totes les protestes m'ha cridat l'atenció les enormes llaçades de senyera que hi ha penjades a les escoles, que ara també he vistes a les portes d'algunes cases, acompanyades de la lletra del grup Al-Mayurqa, “No ens fareu callar. Malgrat ens segueu la vida. Hereus sou de dictadura. No deixarem de cantar, per molt que tengueu mà dura. No per ésser majoria, la raó vos fa costat. Expressar-nos en llibertat, és lluita de cada dia...”.

Impressionat i amb el llaç mallorquí al cor, vull saber alguna cosa més, concretament si en Bauzà té alguna oposició interna, si tothom al seu partit pensen igual, perquè hi ha una cosa que no entenc, ja que fins ara el PP de les Balears no havia mostrat tant d'interès contra la llengua catalana. De fet, als populars de València els posàvem d'exemple els illencs. Com és que han canviat, de sobte, de parer i/o d'estratègia i tan radicalment? Tots pensen igual? Tots han canviat de criteri?

Segons llig, no tots els populars pensen com en Bauzà, ja que hi ha batlles que han dit que no, que no estan disposats a fer res contra la llengua i Bauzà els ha amenaçat amb un expedient i l'expulsió del partit. M'hauria agradat parlar amb algun d'aquest batlles, per saber de primera mà alguna cosa més d'aquest singular comportament, però ja tindré l'ocasió en altre moment, perquè crec que açò va per a llarg, ja que el tal Bauzà és un obcecat. Altres membres del seu partit, com l'alcalde de la mateixa Palma, sembla que són més dúctils i es manifesten disposats a “canviar”; concretament, aquest batlle, que gosà fer el discurs de la Festa de l'Estendard en castellà (31 de desembre, en commemoració de l'arribada de Jaume I), rebent una xiulada impressionant de protesta, s'ha compromès a no tornar-ho a fer; bon xic. Em diuen que el batlle d'Alaró, amb qui volia entrevistar-me, no té cap inconvenient a actuar civilitzadament i a favor de la llengua catalana, i per exemple, el mateix dia de la meua arribada havia promogut la presentació de la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi d'enguany, de Sebastià Alzamora, veí de la localitat. I així n'hi ha uns quants més, essent el més valent de tots, pel que m'han dit, el de Campos. Continuarem parlant-ne.

D'ALARÓ ESTANT

D'ALARÓ ESTANT

Article plublicat a el Punt/Avui el dia 12 d'abril de 2012

Passe uns dies a Alaró, amb els fills i el nét, o siga que sóc el més feliç del món, i aprofite per a posar-me més al dia de les calamitats a què esta sotmetent el govern aquest pacífic veïnat. Ja ho contaré en el proper article del Repunt (diumenge). Com no estic desconnectat de Silla, avui hi insistiré en uns aspectes de la política local que em preocupen, encara que són reflexions que ja m'he fet en altres articles; per tant, avui faig una mena de recordatori o recopil·latori.

Fonamentalment, és preocupant la falta d'iniciativa del nostre govern, agafat o entrampat en l'atzucac (carreró sense eixida o cul de sac) que significa la falta de pressupost per a poder fer res. Vull insistir que comprenc els maldecaps de l'alcalde i del seu equip i lamente la solitud política en què s'hi troben, la seua impossibilitat a presentar cap solució acceptable per a la resta de partits polítics del consistori. Sobre tot ho lamente, perquè qui surt més perjudicat és el poble i no hi ha dret.

Però, la falta de pressupost no justifica la falta d'iniciatives necessàries, sobre tot si sí que s'atenen algunes altres activitats innecessàries i/o sectàries. Insistisc que no hi ha cap, o n'hi ha poques, activitats culturals i socials, projectes de joventut i inversions al camp. Com ha demostrat de manera molt eficaç la joventut del Bloc, es poden fer activitats culturals, que ells diuen low cost, amb quatre cèntims, a condició que hi haja intel·ligència i ganes de treballar. Les activitats socials, de la mateixa manera, es poden atendre amb bona voluntat i pose com exemple tot el que fan les parròquies amb els seus menjadors socials, la recollida de roba, economats, etc. Com els joves de Silla ja han advertit de la mancança de tot tipus d'iniciativa i/o de l'esterilitat més absoluta, no insistiré. I com la nostra gent del camp m'han manifestat el seu neguit per l'abandó dels camins, de la neteja, i de tot tipus de projectes, de manera que el mateix Consell Agrari, que era un exemple d'eficàcia, està semant-se, a poc a poc, tampoc insistiré, però ho lamente profundament. I com tot això és cert, mentre que per la part contrària continua la disbauxa i la subvenció de les falles i dels bous, què hem de pensar?

Una altra cosa encara pitjor que no fer res és la falta d'informació, d'anàlisi i de crítica política, que vivim a Silla. En efecte, vivim un abandonament informatiu gairebé absolut, després de la desaparició del BIM, del Punt-Silla i del Magazine, malgrat que el govern municipal sí que té una periodista i tots els instruments de treball necessaris. Per això, una vegada més, hem d'agrair que la premsa escrita de València ens tinga en compte, de tant en tant, i sobre tot que ho faça diàriament el Punt digital (www.elpunt.cat/Silla). En altres moments, els partits polítics han tingut interès a oferir-nos els seus punts de vista, mitjançant els respectius òrgans informatius, que ara han decaigut alarmantment: és que ja no tenen res a dir? De manera, doncs, que no tenim ni informació, ni cap anàlisi, ni cap crítica, que oriente la població i açò, en uns moments tan crítics com els que passem, és molt perillós i imperdonable.

Insistisc: el veïnat anem despistats, perquè no sabem res del que passa davant dels nostres nassos. Com van les obres de la marjal, les dels col·lectors, les del transvasament de les aigües de Pinedo, les dels pluvials, la continuació del multifuncional, els casals fallers de Baixauli, la Nau de la Cultura (ampliació de l'ajuntament), l'ermita de Sant Roc, la bastida de l'església, l'escola de teatre, les escoles esportives, la piscina coberta... És veritat que un poble desinformat és un poble fàcilment manipulable, però a qui li interessa que això siga així? No els pot interessar ni a l'equip de govern, ni a cap dels partits democràtics de l'oposició, però curiosament això que conte, és el que és. O siga que, malament.

SILLA AL LÍMIT

SILLA AL LÍMIT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 d'abril de 2012

Silla es troba al límit de la supervivència, si hem de fer cas de l'exposició catastrofista que ha fet el govern del PP (en minoria, amb 8 vots), en els dos plens celebrats la setmana passada per a tractar de vendre la burra que s'ha inventat el senyor Rajoy. La burra, en aquest cas, és obligar els ajuntaments a endeutar-se més encara del que ja estan, acceptant diners europeus, però a través de la banca espanyola, per a pagar els deutes endarrerits, que en el cas de Silla són 3.600.000 euros. Tots els ajuntaments i totes les autonomies tenen factures sense pagar, o siga que el dèficit és considerable, per no dir enorme, encara que qui està més empenyorat que ningú és el mateix Estat espanyol (el 80% del dèficit total és d'ells) i no els ajuntaments.

La gran cosa dels populars ha estat “aconseguir” que el Banc Central Europeu deixe diners als bancs espanyols a l'1%; a continuació, aquests bancs deixaran aquests diners als ajuntaments, al 6%! O siga, una ganga per als bancs: quina ment més espavilada la de Rajoy, Guindos i Montoro, quins mags de les finances! Els bancs espanyols guanyaran el 6%, sense fer res, sols per fer d'intermediaris. Collonut! I els ajuntaments, amb aquests diners, pagaran el que deuen als proveïdors. És fantàstic, no? En efecte, seria fantàstic si no fora perquè, qui en realitat ha de pagar som els ciutadans. Mirem el cas de Silla.

Devem 3.600.000 euros, però, a qui? Una tercera part, a proveïdors locals. Concretament devem un milió a empreses del poble. És exactament el milió que ens deu la Generalitat. O siga que si ens paguen el que ens deuen, podem pagar el que devem als de casa. La part més grossa la devem a grans empreses de fora del poble, com Iberdrola, la neteja viària, i assegurances, amb les quals el que s'hauria de fer és un pla de viabilitat, com pagar-los a terminis sense interessos, a canvi de continuar essent els seus clients, per exemple. Però, res d'això, ací no hi ha més eixida, segons el partit popular, que el pla de Rajoy (Reial Decret 4/2012) o siga, empenyorar-nos més encara del que estem, per a 10 anys, amb uns abusius interessos del 6%. En cas contrari. si no ho fem, aleshores serà el govern central qui pagarà als proveïdors, però ens ho descomptarà de la participació en els Tributs de l'Estat que rep cada ajuntament anualment de Madrid, encara que es desconeix en quines condicions ho faran.

Els partits de l'oposició (que són majoria, amb 9 vots) han dit que no al pla que ha presentat el PP. Encara que els arguments amb què s'han oposat els quatre partits són similars, vull subratllar la posició de Compromís, perquè molt amablement el regidor Josep L. Melero m'ha fet arribar un escrit amb explicacions de tot tipus. Em diu que ha pres exactament la mateixa decisió que amb un projecte similar del govern de Zapatero, de 2009. O siga que Zapatero ja proposava el que ara fa Rajoy. Quina curiositat que ambdós partits coincidisquen amb polítiques clarament neoliberals i contra el poble! Encara és més curiós recordar que aleshores el PP votà contra el PSOE, de la mateixa manera que ara el PSOE ho fa contra el PP. La postura de Compromís és més sincera i honesta, que la d'aquests partits centralistes, perquè en els dos casos ha votat en contra, “perquè la meua obligació és defensar els interessos del poble i no els de l'Estat espanyol”, diu Melero, que insisteix que tot seria diferent si es solucionara el problema del finançament dels ajuntaments, amb una descentralització efectiva de l'Estat.

La posició del govern municipal és difícil, ho entenc i lamente que un alcalde jove i amb poca experiència com Serafín Simeon s'haja vist involucrat en aquest merder, que ell ha heretat, però ell té la responsabilitat, perquè així ho han volgut. Li deia ahir mateix, que vingué a casa a presentar el seu condol per la mort de la meua sogra, acompanyat del seu assessor Pepe Alapont, que el problema de no tindre una majoria o de no haver arribat a un pacte, és que tothora estarà a expenses de les sorpreses que li deparen els partits, perquè això és la democràcia i li deia que si jo no haguera tingut un acord segur (el quadripartit) quan vaig ser alcalde, no hauria acceptat el càrrec. També li vaig dir que era una temeritat dur una proposta al Ple sense saber d'avantmà quina serà la resposta política que rebrà.

Aprofití el moment per a assegurar-los, als dos, que trobava indignant no sols el tema dels interessos abusius que vol Rajoy que paguem als bancs, sinó molt més encara que hagen ofert una amnistia als evasors de capitals, als qui tenen diners en paradisos fiscals, perquè els blanquegen pagant sols un 10%. O siga que, per exemple Botín, o Julio Iglesias, o etc., que tenen diners negres a cabassos fora d'Espanya, els poden dur, pagant la quarta part que qualsevol ciutadà, que qualsevol industrial, que qualsevol funcionari i l'Estat els assegura que d'això no se n'assabentarà ningú... Crec que això és una injustícia, que deixa ben a les clares quines són les coordenades morals de Rajoy i dels populars; o siga, les de la Merkel...

ELS DINERS QUE ENS HAN FURTAT

ELS DINERS QUE ENS HAN FURTAT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de març de 2012

Compromís ha llançat una campanya perquè el veïnat sol·licitem que ens tornen els diners que ens han furtat, textualment furtat, en tot això d'EMARSA o siga en el cànon de sanejament de les aigües residuals de la planta de Pinedo. Aquest cànon el paguem en el mateix rebut de l'aigua. Com tothom sap, una sèrie de polítics del PP s'han omplert les butxaques amb els diners d'aquesta empresa pública, que paguem els valencians; han malversat els diners a cabassos amb viatges de luxe, hotels i putes; han fet una de les destrosses de l'erari públic, dels diners dels valencians, més descomunals imaginables. Com els “responsables” polítics no volen assumir la seua responsabilitat per haver col·locat aquests lladres a dirigir el “cotarro” i per no haver fet cap control de la seua gestió, també aquests són responsables d'aquest immens robatori. Per això Mònica Oltra, en una sessió de les Corts, li va dir a Rita Barberà, a la cara i sense que li tremolara la veu, que havien furtat els diners dels valencians, mentre li preguntava a Fabra: i vosté, què pensa fer?

Compromís, doncs, ha llançat una campanya, perquè tothom omplim una instància i la presentem a l'ajuntament, perquè com a perjudicats tenim dret que ens tornen el que ens han furtat, ja que el que hem estat pagant i encara volen continuar cobrant-nos, s'ha destinat no al manteniment d'EMARSA sinó a les coses que hem dit. De moment, els lladres estan a disposició de la justícia i, per tant, quan es determine la part defraudada i els la facen tornar els diners furtats (si els tornen!), com seran els nostres diners, devem reclamar-los. No havia d'haver cap valencià ni valenciana defraudats, que som tots, que deixara d'omplir aquesta instància i jo anime a fer-ho. La manera d'aconseguir una instància, sinó és mitjançant el contacte personal amb els militants de Compromís, que han llançat la campanya, és en la web: www.emarsa.compromís.ws.

Evidentment qui havia de prendre una decisió a favor del veïnat és el mateix ajuntament de Silla, com han fet altres (Albal, Quart i Alboraia, de moment). Lamentablement, el nostre ajuntament no ho farà, a no ser que en aquest cas hi haja la voluntat de confluir en una proposta la resta de forces polítiques (9, vots; PSOE, Compromís, Esquerra Unida, Vers i E2000) i obligar el PP (8 vots) a executar-la. És tot un repte, obligar els populars, perquè aquests estan massa involucrats en els assumptes interns del partit, com per a posar-se a defensar els interessos dels seus ciutadans. És la desgràcia que tenen els polítics que no tenen altre interès que els personals, ni altre lloc on caure morts i s'han d'abaixar els pantalons.

Els populars s'han posat tan nerviosos que ja han qualificat aquesta iniciativa de pallassada (el vice-alcalde de València, Alfonso Grau). O siga que no han vist ni veuen els lladres, ni els desaprensius, que tenen dins de casa, als qui han deixat posar la mà al calaix tot el que han volgut i consideren pallassos a qui vol, senzillament, que li tornen els diners que li han furtat. Una altra que es posà nerviosa quan li digué Mònica Oltra que ens havien furtat els diners als valencians, fou l'alcaldessa Rita Barberà: “ahora mismo mi abogado la va a denunciar a la justícia...” Molt bé, Mònica, que et denuncie, que et porte als tribunals, com t'amenaçà; jo et faig costat i recull les teues paraules i les faig meues: que ens tornen el que ens han furtat! I tranquil·la, Mònica, perquè si ens tanquen ens tancaran als dos i jo amb tu vaig on faça falta; evidentment, amb la Barberà no vaig ni al cantó.

DE VAGUES I MANIFESTACIONS

DE VAGUES I MANIFESTACIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 d'abril de 12012

Tal com calia fer, i com havia “previst” el mateix president del govern espanyol (Rajoy, que te doy), hem fet una vaga general i unes enormes manifestacions en contra de la reforma laboral. Però, pel que han anunciat els ministres, no pensen canviar ni una coma del projecte que els ha dictat la senyora Merkel. Ells no baixaran del burro, diuen; els sindicats, però, adverteixen que la vaga d'ahir és la primera, perquè les mobilitzacions continuaran. No sé com acabarà tot, perquè a Suàrez, Gonzàlez, Aznar i Zapatero els passà el mateix, també es posaren valents, però, finalment, s'avingueren a raons: tot és qüestió, doncs, de veure qui aguanta més. A Europa, sense anar més lluny, també sol passar que el poble explota de tant en tant, i els poderosos sarkozys, camerons i merkels, i la resta de la colla en cada cas, han de rectificar alguna cosa. Per què aquest president hauria de ser l'excepció?

És evident que Rajoy s'ha rodejat d'una sèrie de ministres que sembla que tenen l'encàrrec de bravatejar, i estan fent-ho a destall. No sé a què es dedica cadascú, perquè per a mi la majoria són massa nous i tots parlen del mateix, i no m'aclarisc; em donen la impressió que són com un guirigall, però ordenat o programat. Per exemple, de Guindos ha dit que no tocaran la reforma laboral i ell no és el ministre de Treball, que és diu Báñez (no confondre amb les banyes) i és una senyora. Siga com siga, aquests ministres fan com la Legió: s'han fixat una fita i van a per totes. La fita és agradar a Europa, o siga a les oligarquies financeres que governen Europa, segons han manifestat. I al poble? I als milions d'aturats? I a les mitjanes empreses? I a les joves generacions, que tenen el futur tan negre? No pensen fer res per què els agraden els pressupostos? La cara dels ministres ho diuen ben clar, començant per la ministra més monyosa: que us bombin! (o siga, en valencià: que us donen pel cul!).

Montoro, per exemple, anuncia que van a traspassar els límits de la legalitat, envaint competències autonòmiques; que van a amnistiar els grans defraudadors, etc. i damunt ho diu rient, com un babau (la foto d'EFE, del dimecres al Congrés, és espectacular). Per què es riu aquest senyor? Què pensa que la situació és per a riure's? Serà de riure per a ell, perquè als milions de treballadors i treballadores que férem la vaga general i que ens manifestàrem pels carrers, la situació no ens fa riure. Una altra cosa és el ministre de Guindos, que no riu ni encara que el maten, perquè, com el seu cognom indica, té cara de guindes, o siga de Prunus cerasus o cirera àcida; aquest ministre fa una cara àcida, i per a la nostra intranquil·litat, té uns avals que parlen per ells mateixos: era directiu de la fallida i sinistra empresa financera Lehman Brothers! Ara està ací, per a solucionar què?

Els que manen a Europa i als EEUU, o siga tota aquesta gent de les finances, la banca, la gran indústria i el gran merder, que són els qui han creat el problema, estan del costat de Rajoy, o siga que estan d'acord que s'han d'apujar els impostos, reduir prestacions socials, retallar despeses d'educació i sanitat, retallar pensions... Exactament que Rajoy ha de fer tot el que digué que no faria, enganyant la gent com als caragols. Per què no comencen per rebaixar-se els sous, ells mateix? I si fan que paguen les grans fortunes i les grans empreses, com paguem tots i sense amnisties? I si fan pagar a l'església els impostos, que no paguen? I si redueixen les despeses de la monarquia i tota la rècula d'Undargarins? I si acaben amb l'exèrcit i deixen de fer el fatxenda pel món? I si acaben amb els xoriços institucionals?...

Bé, ja sabem que ni Rajoy ni els seus ministres, faran res de tot açò. Ells tenen les idees molt clares: qui no tinga diners que no tinga vicis! O siga, qui vulga estudiar, que s'ho pague; qui vulga curar-se, que s'ho pague; qui vulga “cultura”, que se la pague. Total, a ells els sobra per a dur els fills a col·legis i universitats privades; anar als hospitals privats, a l'òpera i a veure museus; tenen dobles sous i càrrecs per a tota la família... En definitiva, el seu és el programa de la FAES d'Aznar i dels neoliberals europeus.

Davant d'aquesta perspectiva, ens queda la rebel·lió i la revolta, o siga les vagues i les manifestacions, de moment. Estic d'acord, com han dit els sindicats, que el que passà el dijous passat fou un primer tast i que caldrà continuar, perquè no hi ha cap altra eixida. Si no volem que el futur per als nostres fills i néts siga tan obscur i miserable com ens el volen encolomar, no hi ha més remei que donar la cara. A veure qui pot més. Jo, al final de la meua vida laboral (em jubile el 31 d'agost, als 70 anys i per culpa d'Eliseu Climent, que no cotitzà pel meu treball en el seu holding), he dit i vull repetir, que em jubile com comencí, fa més de cinquanta anys: fent vagues i manifestacions. Aleshores eren contra Franco, i ara contra els neofranquistes, més o manco el mateix. Però, jubilat i tot, pense continuar; així que ens veurem en la propera manifestació i en la propera vaga... perquè açò va per a llarg.