SILLA AL LÍMIT

SILLA AL LÍMIT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 d'abril de 2012

Silla es troba al límit de la supervivència, si hem de fer cas de l'exposició catastrofista que ha fet el govern del PP (en minoria, amb 8 vots), en els dos plens celebrats la setmana passada per a tractar de vendre la burra que s'ha inventat el senyor Rajoy. La burra, en aquest cas, és obligar els ajuntaments a endeutar-se més encara del que ja estan, acceptant diners europeus, però a través de la banca espanyola, per a pagar els deutes endarrerits, que en el cas de Silla són 3.600.000 euros. Tots els ajuntaments i totes les autonomies tenen factures sense pagar, o siga que el dèficit és considerable, per no dir enorme, encara que qui està més empenyorat que ningú és el mateix Estat espanyol (el 80% del dèficit total és d'ells) i no els ajuntaments.

La gran cosa dels populars ha estat “aconseguir” que el Banc Central Europeu deixe diners als bancs espanyols a l'1%; a continuació, aquests bancs deixaran aquests diners als ajuntaments, al 6%! O siga, una ganga per als bancs: quina ment més espavilada la de Rajoy, Guindos i Montoro, quins mags de les finances! Els bancs espanyols guanyaran el 6%, sense fer res, sols per fer d'intermediaris. Collonut! I els ajuntaments, amb aquests diners, pagaran el que deuen als proveïdors. És fantàstic, no? En efecte, seria fantàstic si no fora perquè, qui en realitat ha de pagar som els ciutadans. Mirem el cas de Silla.

Devem 3.600.000 euros, però, a qui? Una tercera part, a proveïdors locals. Concretament devem un milió a empreses del poble. És exactament el milió que ens deu la Generalitat. O siga que si ens paguen el que ens deuen, podem pagar el que devem als de casa. La part més grossa la devem a grans empreses de fora del poble, com Iberdrola, la neteja viària, i assegurances, amb les quals el que s'hauria de fer és un pla de viabilitat, com pagar-los a terminis sense interessos, a canvi de continuar essent els seus clients, per exemple. Però, res d'això, ací no hi ha més eixida, segons el partit popular, que el pla de Rajoy (Reial Decret 4/2012) o siga, empenyorar-nos més encara del que estem, per a 10 anys, amb uns abusius interessos del 6%. En cas contrari. si no ho fem, aleshores serà el govern central qui pagarà als proveïdors, però ens ho descomptarà de la participació en els Tributs de l'Estat que rep cada ajuntament anualment de Madrid, encara que es desconeix en quines condicions ho faran.

Els partits de l'oposició (que són majoria, amb 9 vots) han dit que no al pla que ha presentat el PP. Encara que els arguments amb què s'han oposat els quatre partits són similars, vull subratllar la posició de Compromís, perquè molt amablement el regidor Josep L. Melero m'ha fet arribar un escrit amb explicacions de tot tipus. Em diu que ha pres exactament la mateixa decisió que amb un projecte similar del govern de Zapatero, de 2009. O siga que Zapatero ja proposava el que ara fa Rajoy. Quina curiositat que ambdós partits coincidisquen amb polítiques clarament neoliberals i contra el poble! Encara és més curiós recordar que aleshores el PP votà contra el PSOE, de la mateixa manera que ara el PSOE ho fa contra el PP. La postura de Compromís és més sincera i honesta, que la d'aquests partits centralistes, perquè en els dos casos ha votat en contra, “perquè la meua obligació és defensar els interessos del poble i no els de l'Estat espanyol”, diu Melero, que insisteix que tot seria diferent si es solucionara el problema del finançament dels ajuntaments, amb una descentralització efectiva de l'Estat.

La posició del govern municipal és difícil, ho entenc i lamente que un alcalde jove i amb poca experiència com Serafín Simeon s'haja vist involucrat en aquest merder, que ell ha heretat, però ell té la responsabilitat, perquè així ho han volgut. Li deia ahir mateix, que vingué a casa a presentar el seu condol per la mort de la meua sogra, acompanyat del seu assessor Pepe Alapont, que el problema de no tindre una majoria o de no haver arribat a un pacte, és que tothora estarà a expenses de les sorpreses que li deparen els partits, perquè això és la democràcia i li deia que si jo no haguera tingut un acord segur (el quadripartit) quan vaig ser alcalde, no hauria acceptat el càrrec. També li vaig dir que era una temeritat dur una proposta al Ple sense saber d'avantmà quina serà la resposta política que rebrà.

Aprofití el moment per a assegurar-los, als dos, que trobava indignant no sols el tema dels interessos abusius que vol Rajoy que paguem als bancs, sinó molt més encara que hagen ofert una amnistia als evasors de capitals, als qui tenen diners en paradisos fiscals, perquè els blanquegen pagant sols un 10%. O siga que, per exemple Botín, o Julio Iglesias, o etc., que tenen diners negres a cabassos fora d'Espanya, els poden dur, pagant la quarta part que qualsevol ciutadà, que qualsevol industrial, que qualsevol funcionari i l'Estat els assegura que d'això no se n'assabentarà ningú... Crec que això és una injustícia, que deixa ben a les clares quines són les coordenades morals de Rajoy i dels populars; o siga, les de la Merkel...