ELS PANDEMO-NEGACIONISTES I LA INDÚSTRIA DE L'OCI

 

 ELS PANDEMO-NEGACIONISTES I LA INDÚSTRIA DE L'OCI

 Publicat a SAÓ el 24/08/2020

El Repunt 41

Ningú podia imaginar que, malgrat tot el que havíem passat la primavera passada, hi hauria negacionistes del coronavirus, com els energúmens, maleducats i analfabets que es manifestaren a Madrid, fa uns dies, convocats per Miguel Bosé. Pel que cridaven, era gent posicionada en contra de totes les mesures dictades pels governs, gent que fins i tot negaven l’existència del virus i la pandèmia. Uns negacionistes al més pur estil de la burrera extrema i de l’exaltació. També els qui omplen sales, clubs, bars d'”alterne”, etc. que diuen “indústria de l’oci” són negacionistes del virus, o els qui s’organitzen clandestinament en els famosos botellons. L’obcecació dels negacionistes és així de cega i desafien el perill d’empestar-se i d’empestar els altres. On més n’hi ha d’aquesta gent és al Brasil i als Estats Units, esperonats per la bogeria de Donald Trump i de Jair Bolsonaro. Segurament perquè els coeficients mentals de tots ells no donen per a més.

Ací, malgrat que estàvem advertits que podria haver-hi rebrots del virus, no ens esperàvem que, en gran part, haguera de ser per culpa d’aquests nous negacionistes. De la mateixa manera que hi ha qui neguen l’evolució de les espècies i mantenen la idea creacionista que el món, inclós l’home i a continuació la dona, els féu Déu i en sis dies i que el seté, descansà. O els qui neguen que l’abús i malbaratament de la natura està provocant el canvi climàtic i l’escalfament global. O els qui neguen els beneficis de les vacunacions, posant en greu perill, fins i tot els mateixos fills. O els qui creuen en la supremacia de la raça blanca, teoria nefasta que dugué els nazis a perpetrar l’holocaust de jueus i gitanos i encara ara, a policies nord-americans a assassinar gent de color. O els qui neguen la igualtat de l’home i la dona…

Tots aquests negacionistes representen un autèntic perill per a la societat. Per això, si no volem que gent així embrute les ments dels nostres escolars, de la joventut i en general de la societat, quan es produeix una erupció negacionista no hem de mirar cap a un altre costat, i especialment no poden fer-ho els governants. Hem de mirar aquesta gent a la cara i parlar-los clar, com fan al Parlament especialment els de Podem. No ens enganyem, els negacionistes són tots de dretes o de l’extrema dreta i tots sabem, doncs, on estan: ací, entre les files populars (Mariano Rajoy negava el canvi climàtic), i sobretot en les files voxistes.

Jo crec que s’ha d’actuar contra aquests negacionistes, aïllant-los i no donant-los treva. En primer lloc, s’ha de fer intel·lectualment, deixant al descobert les fal·làcies que difonen. En segon lloc, cal aïllar-los políticament, perquè no és acceptable que se’ls done cap responsabilitat política de govern i no s’ha de pactar amb ells per res del món. I en tercer lloc, negant-los legalment cap possibilitat de difondre barbaritats del tipus que hem vist a la manifestació de Madrid. Els “constitucionalistes” haurien de posar-se a preparar lleis al respecte, com n’hi ha en altres països. Tampoc s’ha de permetre que les religions siguen un refugi per als negacionistes de cap classe, i s’ha de denunciar els religiosos (incloent-hi el cardenal Canyissars) que emparen o difonen teories xenòfobes, homòfobes, antifeministes i negacionistes. I encara menys s’ha de permetre l’exercici de professors, jutges, fiscals i policies que mantinguen aquestes teories sovint anticonstitucionals, perquè els governs tenen l’obligació de fer net en aquests estaments, amb mitjans adients i legals, a base d’expedients, depuracions, cursos de rehabilitació, etc. (de passada podrien fer fora els franquistes que encara hi ha enquistats i que constitueixen quintes columnes).

Estem assistint a la irrupció de rebrots de la pandèmia, sense cap dubte perquè el veïnat ha començat a confiar-se; també perquè els principals actors, que són la gent jove, són més temeraris, massa i tot; i perquè es difonen notícies falses, fake neus, que caldria que les empreses del ram es comprometeren a evitar la difusió. Per contra, trobe a faltar que els governs insistisquen més encara a explicar les pautes que s’han de seguir i que ho facen de manera clara; també pense que triguen massa a posar a l’abast de la joventut més informació que aclarisca i contrareste la mala informació que reben. De la mateixa manera, seria molt útil que hi haguera més uniformitat en la informació dels diversos governs i estaments sanitaris, a escala de l’estat i a nivell mundial, evitant caure en contradiccions que puguen confondre la gent. Precisament una de les exigències de la informació sanitària és que ha de ser exacta i universal, comprensible i única.

El curs escolar. A punt de començar el curs escolar tot és encara un poc caòtic i cada govern s’ho fa com pot; és comprensible, però descurar-se i arribar tard serà imperdonable. Les autoritats sanitàries i les educatives han de coordinar-se més i han de fer-ho ràpidament, donant pautes exactes de la manera com s’han de comportar els mestres, els pares i els xiquets. Jo, que he estat treballant en l’ensenyament tota la vida, comprenc que els dubtes angoixen els meus ex-col·legues, dos dels quals són fills meus; els pares i mares (i iaios i iaies) tenim la necessitat de saber quines són les previsions. En honor a la professió, estic segur que els treballadors de l’ensenyament s’hi posaran a treballar el millor que sabran i que se’n reeixiran. Però l’administració no pot restar ni immòbil, ni indecisa i ha de prendre decisions immediates. Jo hi confie.

I també crec que és imprescindible que els laboratoris que estan posats a investigar, per a trobar vacunes i metzines, ho facen honestament, compartint els resultats i facilitant l’elaboració de dosis suficients per a tot el món; seria molt lamentable que no fora així i representaria un fracàs per a la humanitat sencera, els organismes mundials (OMS, ONU…), i els governs de tots els colors. Comprenc les ganes de posar-se medalles que tenen els polítics i serà just que el món reconega l’èxit del país que aconseguisca la primera vacuna. Si és Vladimir Putin, Boris Johnson, Trump, o Àngela Merkel, molt bé i moltes gràcies (per descomptat, Pedro Sànchez no serà, perquè ací encara funciona la teoria espanyola de que inventen ellos i per això som l’estat que dedica menys pressupost a la investigació; coses de la marca España). De tota manera, el que importa és la vacuna, els tractaments mèdics i les metzines; no importa d’on arriben, ni qui ho faça el primer, perquè açò no és una carrera ciclista.

I ara vull fer una observació sobre això de la indústria de l’oci, que són dos conceptes antitètics. Si l’oci és no fer res, el lleure, com poden parlar d’una indústria de no fer res? Sempre havíem dit que una indústria és treballar i fer alguna cosa productiva, transformant les matèries primeres per obtenir béns manufacturats mitjançant maquinària i mitjans telemàtics. Si no és així, ja ho explicaran els que en saben (li preguntaria a Rafa Xambó, però l’he perdut de vista). Com pot ser, doncs, que una sala de festes, un club de carretera, un bar de copes… siguen indústries de res? Ja sé que està de moda no dir les coses clares i que, especialment els polítics, prefereixen pegar-li voltes al nano, però aquests establiments no són indústries, són llocs d’altres coses, d’anar a beure, ballar i/o a follar. Això sí, tenen treballadors, que es poden quedar sense feina i a aquests sí que se’ls ha d’ajudar amb ERTOS o el que siga, però la patronal no són més que inversors, que els pot anar bé o malament, cosa d’ells, però que no tenen cap dret a les ajudes de l’estat amb els diners de tots, perquè ara els venen mal dades. Ho dic perquè he llegit que ja estan demanant ajudes, emulant la trampa de la banca de l’època de Cristóbal Montoro o de la dreta més fosca; ara qui governa és l’esquerra, que no han de fer el mateix i que han de dedicar l’erari públic al bé comú.

Ens espera una tardor difícil i un hivern encara pitjor, amb la irrupció de la grip i els refredats, i per això als governants no els ha de tremolar la mà per a dictar mesures per al bé comú i per a posar al descobert les fake neus i les falses “teories” negacionistes. Hem d’animar i ajudar els professionals de la salut i ara també els de l’ensenyament, perquè se senten esperonats per l’agraïment del veïnat. I com ha dit Fernando Simon, esperem que els influencers, almenys els més honestos, s’hi sumen a conscienciar la gent; jo ho espere de la gent de la cultura i de l’esport, que s’haurien de posar a fer declaracions rotundes, en les pantalles, en els escenaris i en els camps d’esports. Jo, modestament, vull contribuir amb aquest article.

EL REI DEMÈRIT I ELS REBROTS DEL VIRUS

 

EL REI DEMÈRIT I ELS REBROTS DEL VIRUS

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 8 d'agost de 2020

Hi ha gent que et comenta que els ha agradat alguna cosa que has escrit; moltes gràcies. Altres, t’animen a anar enllà i et donen idees: digues “que els borbons, al trullo i que tornen els diners...”; digues que “és millor la república que la monarquia franco-borbònica”; digues que el govern no sap per on tirar”... Agraïsc les bones intencions i procure atendre-les, quan escric. De tota manera, els dic que han d’escriure-ho ells, perquè si en lloc de callar res, ho escrivim, els polítics aniran més amb compte amb el que fan.

Amb el coronavirus està passant el que era d’esperar, que la gent, especialment la més jove, temerària i/o inconscient, comença a perdre la por al virus, especialment amb unes quantes copes al cos i alguna ratlla. Com els llocs més adients són els clubs i discoteques, amb tot l’ambient músico-escenogràfic a tota paleta o les reunions clandestines de botelló i disbauxa, és feina dels governants posar-hi fre, però ja s’hi veu que la mà els tremola... davant dels grups de pressió de la indústria de l’oci (!).

Pitjor són els rebrots de la pandèmia relacionats amb les concentracions de collidors de fruita i verdures, arribats en massa a zones rurals, sense que els patrons ni les autoritats tinguen preparats ni equips, ni instal·lacions higièniques, ni allotjaments, veient-se obligats els treballadors a dormir pels carrers, en lloc insalubres... afavorint els rebrots de la pandèmia. I hi ha també les instal·lacions industrials que, per la despreocupació dels patrons, s’han convertit en focus (escorxadors especialment).

El més temerari de tots ha estat el rei demèrit. Crec que els republicans estem de sort perquè gràcies als seus escàndols, que es coneixen a tot el món, la monarquia està afonant-se, d’una manera més fulminant que en la revolució francesa. El demèrit també està minant la credibilitat d’aquest Estat, de manera que l’invent borrellà de la marca España ja és un riure mundial. Per les coses que ha fet Juan Carlos en contra de la monarquia i de l’estat, els republicans i els independentistes estem d’enhorabona. Jo ho lamente pels dominicans i dominicanes, que han de carregar amb el paio real: obriu l’ull, que va salido.

 

Els pecats reials, l’Alcorà i els somnis d’estiu

Publicat a SAO, 04/08/2020

El repunt 40

Ja vaig recórrer a la Bíblia per a referir-me als pecats de corrupció del rei emèrit, i ara ho faré amb l’Alcorà, perquè el campechano ha jugat amb les dues baralles (Déu i Al·là) amb els negocis bruts que ha tingut amb els reis d’Aràbia. He recorregut a l’edició del llibre sagrat que em regalaren els musulmans de Silla, quan jo era alcalde i en prova d’amistat. Donat el meu desconeixement, m’ha costat molt trobar una sura relacionada amb el tema que té ocupat tot el món, el de la corrupció, però l’he trobada. Recórrer a l’Alcorà és pel fet de la fortuna que li regalà sota mà, el rei d’Aràbia, mitjançant l’amiga Corinna, a l’emèrit, amb la complicitat de ministres, grans empresaris i grans periodistes, que els acompanyaven, ballant-los els nanos, se suposa.

En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, la sura 2, aleia 188, diu “…no suborneu els governants perquè malversen els diners del poble amb pecats, deliberadament”. Pot ser que amb més dedicació trobaríem més aleies apropiades per al cas que ens ocupa, perquè el Profeta degué tenir en compte que la corrupció tindria un llarg recorregut, fins a la fi dels temps, amb l’AVE Medina-La Meca entremig.

Així és que els governants estan advertits, s’emparen de qui s’emparen, si practiquen la corrupció, això serà la seua perdició, la seua condemna; ho diu la Bíblia i l’Alcorà. Podríem suggerir, parodiant l’Opus Dei sensu contrario, que si Déu mostra els qui seran salvats facilitant-los una bona vida en la terra, que és el senyal de què els espera al cel i perquè tothom ho sàpiga, doncs que també mostrarà els qui no hi aniran, traient a la llum les seues corrupcions, que són senyal que els espera l’infern, perquè tothom ho sàpiga.

No m’estic embolicant, en absolut, perquè m’ho prenc seriosament i malgrat que no sóc creient, com ja m’expliquí ací mateix, a la revista SAÓ  (29 de juny ‘Els tirans i els llibres sagrats’), jo trobava i trobe molt útil recercar en els llibres sagrats que els polítics solen usar de coartada, les condemnes de Déu a les seues accions. Intentava i intente desbaratar les maniobres dels polítics que s’aprofiten de la “fe ingènua” del poble.

Un amic em criticà que si jo no sóc creient de res, hauria d’emprar altres recursos que els bíblics, alcorànics, etc. Em deia que en tot cas, em corresponia denunciar-los per les lleis civils que incompleixen, però no per les lleis divines. Doncs no, ni sóc jutge ni teòleg però crec que és útil “posar en evidència la contradicció entre el que diuen i el que fan” els polítics, que han aconseguit el poder aclamant-se i jurant per Déu, ben agafats als llibres sagrats i moltes vegades protegits per les esglésies, mesquites i sinagogues, o siga estafant la gent que els ha cregut. Jo creia que aquesta estratègia els podria posar nerviosos, però reconec que “no els faré ni pessigolles, perquè són uns cínics”; malgrat tot, hem d'anar contra la seua hipocresia.

Li recordava a l’amic que “històricament les religions han servit de coartada perquè els poderosos justifiquen les seues males accions, ja que ells millor que ningú saben que la religió manté la gent sotmesa; la religió és l’opi del poble, com va dir Marx. El muntatge és gairebé perfecte, els governants cerquen el seu benefici, aprofitant-se de la ignorància de la gent; els bisbes, ulemes i rabins beneeixen llurs exèrcits i forces d’ordre, a canvi del bon rotllo que mantenen; els governants, doncs, s’enriqueixen impunement, perquè tenen instruments protectors a l’abast, que depenen de la seua munificència. Així, doncs, tot és un «xollo» inesgotable per a uns i per als altres.

Per ventura ara les coartades religioses no estan ben vistes, i han de ser les lleis civils que intervinguen i posen ordre, per exemple en la causa de l’anacrònica dinastia franco-borbònica. L’anacronisme fou haver reintroduït, “por la gracia de Dios”, una monarquia que havia abominat el poble l’any 1931. Va ser obra d’altre tocat per la gràcia de Déu, Franco, que ningú havia elegit per a governar però que s’autointitulà “caudillo” amb dret a designar un successor i tot, cosa que féu amb un nét del rei desposseït pel poble, Alfons XIII, o siga amb l’implicat Juan Carlos I. Coses de la marca Espanya.

Amb aquests elements es pastà el nou pastís monàrquic, de manera absolutament antidemocràtica, sense demanar l’opinió del poble si volia monarquia o república. El pastís se’ls ha fet agre, però. Totes les enquestes que s’estan fent donen la república com opció majoritària, per tant, si els socialistes no fossen tant cagadubtes i dubtosos, el tema es podria resoldre fàcilment, seguint la voluntat de la majoria. Es podria fer un referèndum.

Per altra banda, si no s’afronta el problema i se soluciona, cada dia es farà més gran. Finalment, serà inevitable que l’Estat es constituïsca en una república federal, com passà a Itàlia i a Alemanya en el segle XIX. La solució federal hauria de permetre, també, la unió federal ibèrica amb Portugal, que és el vell somni dels iberistes. Jo ho trac a relluir com un bell somni d’estiu, perquè hi pensem. Es podria fer tot a l’hora? Doncs jo pense que ara si, i que la crisi de la monarquia franco-borbònica pot ser el moment d’aconseguir-ho, una bona oportunitat. Quina llàstima si no és així.