Els pecats reials, l’Alcorà i els somnis d’estiu

Publicat a SAO, 04/08/2020

El repunt 40

Ja vaig recórrer a la Bíblia per a referir-me als pecats de corrupció del rei emèrit, i ara ho faré amb l’Alcorà, perquè el campechano ha jugat amb les dues baralles (Déu i Al·là) amb els negocis bruts que ha tingut amb els reis d’Aràbia. He recorregut a l’edició del llibre sagrat que em regalaren els musulmans de Silla, quan jo era alcalde i en prova d’amistat. Donat el meu desconeixement, m’ha costat molt trobar una sura relacionada amb el tema que té ocupat tot el món, el de la corrupció, però l’he trobada. Recórrer a l’Alcorà és pel fet de la fortuna que li regalà sota mà, el rei d’Aràbia, mitjançant l’amiga Corinna, a l’emèrit, amb la complicitat de ministres, grans empresaris i grans periodistes, que els acompanyaven, ballant-los els nanos, se suposa.

En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, la sura 2, aleia 188, diu “…no suborneu els governants perquè malversen els diners del poble amb pecats, deliberadament”. Pot ser que amb més dedicació trobaríem més aleies apropiades per al cas que ens ocupa, perquè el Profeta degué tenir en compte que la corrupció tindria un llarg recorregut, fins a la fi dels temps, amb l’AVE Medina-La Meca entremig.

Així és que els governants estan advertits, s’emparen de qui s’emparen, si practiquen la corrupció, això serà la seua perdició, la seua condemna; ho diu la Bíblia i l’Alcorà. Podríem suggerir, parodiant l’Opus Dei sensu contrario, que si Déu mostra els qui seran salvats facilitant-los una bona vida en la terra, que és el senyal de què els espera al cel i perquè tothom ho sàpiga, doncs que també mostrarà els qui no hi aniran, traient a la llum les seues corrupcions, que són senyal que els espera l’infern, perquè tothom ho sàpiga.

No m’estic embolicant, en absolut, perquè m’ho prenc seriosament i malgrat que no sóc creient, com ja m’expliquí ací mateix, a la revista SAÓ  (29 de juny ‘Els tirans i els llibres sagrats’), jo trobava i trobe molt útil recercar en els llibres sagrats que els polítics solen usar de coartada, les condemnes de Déu a les seues accions. Intentava i intente desbaratar les maniobres dels polítics que s’aprofiten de la “fe ingènua” del poble.

Un amic em criticà que si jo no sóc creient de res, hauria d’emprar altres recursos que els bíblics, alcorànics, etc. Em deia que en tot cas, em corresponia denunciar-los per les lleis civils que incompleixen, però no per les lleis divines. Doncs no, ni sóc jutge ni teòleg però crec que és útil “posar en evidència la contradicció entre el que diuen i el que fan” els polítics, que han aconseguit el poder aclamant-se i jurant per Déu, ben agafats als llibres sagrats i moltes vegades protegits per les esglésies, mesquites i sinagogues, o siga estafant la gent que els ha cregut. Jo creia que aquesta estratègia els podria posar nerviosos, però reconec que “no els faré ni pessigolles, perquè són uns cínics”; malgrat tot, hem d'anar contra la seua hipocresia.

Li recordava a l’amic que “històricament les religions han servit de coartada perquè els poderosos justifiquen les seues males accions, ja que ells millor que ningú saben que la religió manté la gent sotmesa; la religió és l’opi del poble, com va dir Marx. El muntatge és gairebé perfecte, els governants cerquen el seu benefici, aprofitant-se de la ignorància de la gent; els bisbes, ulemes i rabins beneeixen llurs exèrcits i forces d’ordre, a canvi del bon rotllo que mantenen; els governants, doncs, s’enriqueixen impunement, perquè tenen instruments protectors a l’abast, que depenen de la seua munificència. Així, doncs, tot és un «xollo» inesgotable per a uns i per als altres.

Per ventura ara les coartades religioses no estan ben vistes, i han de ser les lleis civils que intervinguen i posen ordre, per exemple en la causa de l’anacrònica dinastia franco-borbònica. L’anacronisme fou haver reintroduït, “por la gracia de Dios”, una monarquia que havia abominat el poble l’any 1931. Va ser obra d’altre tocat per la gràcia de Déu, Franco, que ningú havia elegit per a governar però que s’autointitulà “caudillo” amb dret a designar un successor i tot, cosa que féu amb un nét del rei desposseït pel poble, Alfons XIII, o siga amb l’implicat Juan Carlos I. Coses de la marca Espanya.

Amb aquests elements es pastà el nou pastís monàrquic, de manera absolutament antidemocràtica, sense demanar l’opinió del poble si volia monarquia o república. El pastís se’ls ha fet agre, però. Totes les enquestes que s’estan fent donen la república com opció majoritària, per tant, si els socialistes no fossen tant cagadubtes i dubtosos, el tema es podria resoldre fàcilment, seguint la voluntat de la majoria. Es podria fer un referèndum.

Per altra banda, si no s’afronta el problema i se soluciona, cada dia es farà més gran. Finalment, serà inevitable que l’Estat es constituïsca en una república federal, com passà a Itàlia i a Alemanya en el segle XIX. La solució federal hauria de permetre, també, la unió federal ibèrica amb Portugal, que és el vell somni dels iberistes. Jo ho trac a relluir com un bell somni d’estiu, perquè hi pensem. Es podria fer tot a l’hora? Doncs jo pense que ara si, i que la crisi de la monarquia franco-borbònica pot ser el moment d’aconseguir-ho, una bona oportunitat. Quina llàstima si no és així.